|
---
Anarcoefemèrides
del 17 de juny Esdeveniments
Salvador Salsench Sala - Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava. ***
Portada
de La Campana
de Palo - Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diari àcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segona època foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil. ***
Notícia
sobre el míting apareguda en el diari madrileny La Voz del 18 de
juny de 1931 - Míting de la FAI: El 17 de juny de 1931 se celebra al Teatre Fuencarral de Madrid (Espanya) un míting organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, presidit per Joan Montseny Carret (Federico Urales), comptà amb les intervencions d'Artur Parera Mallí, en representació de la Regional del Centre; Endais, delegat belga; Miguel González, del grup de construcció de Madrid; Domingo Miguel González (Domingo Germinal), de la Regional del Nord; Eduardo Miranda, delegat portuguès; Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), per la Regional de Llevant; Juan Gallego Crespo, por la Regional d'Andalusia; i José Alberola Navarro, per la Regional de Catalunya. Al míting assistiren unes 2.500 persones. ***
Convocatòria del míting apareguda en el diari madrileny La Tierra del 14 de juny de 1934 - Míting Pro Presos:
El 17 de juny de 1934 se celebra a la Plaça de Braus de València (València,
País Valencià) un grandiós míting en suport dels presos anarquistes. En aquest
acte, organitzat pel Comitè Pro Presos de Llevant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), prengueren la paraula l'advocat de la CNT José Rodríguez
Olazábal i els destacats militants anarquistes Joan García Oliver i Domingo
Miguel González (Domingo Germinal). ***
Notícia
de la conferència apareguda en el periòdic
tolosà Boletín
Interior de la CNT del 12 de juliol de 1945 - Conferència de
Puig Elías: El 17 de juny de 1945 se celebra al
Casal Català de Montalban
(Guiena, Occitània) la conferència «La
Catalunya del 19 de juliol» del pedagog
anarquista Joan Puig Elías.
Naixements
Foto policíaca d'Aimé Grégoire (2 de març de 1894) - Aimé
Grégoire: El
17 de juny de 1847 neix a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarquista Aimé Léopold
Grégoire –també citat Aimé
Paul Grégoire.
En 1894 treballava a la fàbrica de pianos d'Henri Pruvost,
al número 77 del
carrer Saint-Maur de París (França), i en aquesta
època era vidu amb tres
infants. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al
número 28 del bulevard de
Charonne, va ser escorcollat per la policia, juntament amb els d'altres
21 anarquistes
de parisencs, i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
Detingut per pertinença
a «associació criminal», va ser
alliberat el 7 de març d'aquell any. El seu nom
figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions
de la
Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció. ***
Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"... - José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès. ***
Foto
policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894) - Jean-Marie
Roubichon:
El 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el
14 de
juny– de 1852 neix a la taverna «La
Chaumière» de
Gwened (Bro
Gwened, Bretanya) el paleta
anarquista Jean-Marie Roubichon. Sos pares, taverners, es deien Jean
Elizabetto Roubichon i Françoise Marcelle Le Guil. El juliol
de
1894 va ser fitxat per la
policia
com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Fitxa
policíaca de Baptistin Audibert (1898) - Baptistin
Audibert: El 17 de juny de 1874 neix a Toló
(Provença, Occitània) l'anarquista
Baptistin Jules Audibert. Sos pares es deien Jacques Henri Audibert,
jornaler del port, i
Augustine Clotilde
Marie Bagarres. Fuster i venedor ambulant, patí una
desena de condemnes per «vagabunderia,
mendicitat i robatori». El maig de 1895 va ser empresonat per
«mendicitat» a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i dies després, el 23 de
maig, va ser detingut a Toledo
(Castella, Espanya); alliberat, el juny d'aquell any va ser novament
detingut a
Cadis (Andalusia, Espanya) perquè en la seva
documentació havia falsificat el segell
de l'ambaixada de França a Madrid i va ser internat a la
presó de Sevilla
(Andalusia, Espanya), d'on fou alliberat el 21 de maig de 1896 per a
retornar a
Toló, on no va ser trobat per les autoritats. El desembre de
1895 havia estat
inscrit en el llistat d'anarquistes o individus considerats perillosos
residents o viatgers a Espanya. Segons va dir a les autoritats, en 1895
havia
estat llicenciat de l'exèrcit per malaltia a Nimes.
Posteriorment passà a Suïssa;
condemnat per robatori, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) fou fitxat
com a
«anarquista perillós». El 23 de setembre
de 1898 va ser expulsat de Suïssa
juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat
de l'emperadriu
Elisabeth d'Àustria (Sissi)
a mans de Luigi Lucheni. Dies després va ser
detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i,
després de dos dies empresonat,
expulsat d'Itàlia. Portat a Niça (País
Niçard, Occitània), va ser posat en
llibertat el 4 d'octubre de 1898 i marxà cap a
Itàlia. Detingut el 9 de
novembre a Albenga (Ligúria, Itàlia) per
«mendicitat i vagabunderia», va ser
jutjat i condemnat a 25 dies de presó per
«infracció del decret
d'expulsió». Un
cop purgada la pena, va ser portat a la presó de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia)
i lliurat el 22 de novembre de 1898 a les autoritats franceses a
l'estació de
Menton (Provença, Occitània). Després
marxà cap a Niça i l'octubre a Toló
per a
visitar sa mare hospitalitzada. El 31 de maig de 1901 va ser detingut a
Toló;
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per
«mendicitat». Un cop lliure
de la presó de Draguinhan (Provença,
Occitània), retornà a Toló, on
visqué al
número 18 del carrer Armedieu. Durant la primavera de 1905
retornà d'Espanya
cap a França, on el seu rastre havia estat perdut per les
autoritats,
localitzant-lo a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya).
Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Jorge
Campelo - Jorge Campelo:
El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)
l'anarquista
Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i
després com a empleat
d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal)
i en 1913 vivia de
la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer,
Portugal), on el març
de 1923 es realitzà el congrés de
fundació de la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). També visqué a Cartaxo
(Santarém, Portugal). En 1925
s'instal·là
novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb
António
Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un
terreny i fundà en 1927 la «Comuna
Clarão»,
a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent
la comuna
desaparegué per desavinences entre els participants,
dividí el terreny en lots,
un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A
Voz do Operário»,
un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i
un
altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna
d'Albarraque», la terra es
distribuí entre els militants i les seves
famílies i l'indret serví com a lloc
de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i
de refugi de
republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial;
també es
va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va
morir el 6 de novembre de 1966. ***
Notícia
referent a Camille Goillot apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du
Sud-Ouest del 17 de març de 1905 - Camille Goillot:
El 17 de juny de 1883 neix a Le Galus (Merinhac, Aquitània,
Occitània) el
lliurepensador, maçó i anarquista Camille
Goillot, conegut com Goyau. Era
fill natural de Fermin
Goillot, conreador, i Marie Dupuy, bugadera, parella no casada. L'1
d'abril de
1904 es casà a Merinhac (Aquitània,
Occitània) amb Marie Michelet. En 1905 era
secretari de la Societat d'Estudis Generals i Cívics al
barri de Capeyron de
Merinhac. Apassionat de l'esport, en els anys vint fundà la
Societat d'Educació
Física a Capeyron, la qual presidí, i fou membre
de la Unió Velocípede de
França (UVF) de Bordeus (Aquitània,
Occitània). En els anys trenta treballava
d'inspector en el Servei d'Aigües de Caudéran
(actualment un barri de Bordeus).
Com a maçó, formà part de III
Lògia dels «Francs Chevaliers
Saint-André
d'Écosse» de Bordeus. En 1939 era secretari de la
Federació Nacional dels
Lliurepensadors Integrals. Durant l'Ocupació nazi,
participà en la Resistència
i a partir de febrer de 1943 en «França
Lliure», en la unitat «Mithridate» de
les Forces Franceses Combatents (FFC). Arran d'una delació,
va ser detingut i
internat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Posteriorment va
ser traslladat al
camp d'internament de Compiègne (Picardia,
França), d'on el 27 de gener de 1944
va ser deportat al camp de concentració de Buchenwald
(Weimar, Turíngia,
Alemanya), on va morir el 28 de març de 1944. Un carrer de
la seva població
natal porta el seu nom. ***
Egisto
Colli - Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Medí
Martí Augé - Medí Martí Augé: El 17 de juny –altres fonts citen erròniament el 25 de juliol– de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya) –altres fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Josep Pius Martí Augé. Sos pares es deien Joan Martí Gabarró i Esperança Augé Riu. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya). ***
Fotografia
de Joan Sans Amat publicada en el diari El Heraldo de Madrid
del 24 d'abril de 1927 - Joan Sans Amat: El 17 de juny –oficialment el 18 de juny– de 1892 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Josep Lluís Sans i Amat. Sos pares es deien Joan Sans Coy, fabricant, i Dolors Amat Castellví. Republicà federal, lliurepensador i francmaçó en la joventut, entre 1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) Palmàrium, revista que anava contra la Lliga Regionalista i el clergat. En aquests anys muntà a Sant Feliu de Guíxols una empresa de taps de suro que fou un fracàs total. Esportista i futbolista, jugà en l'Iluro SC i en les divisions inferiors del FC Barcelona, i fou un dels fundadors del FC Guíxols. Molt aficionat a la pintura, el 26 d'abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal Català de Madrid (Espanya) que tingué un gran ressò. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué al Mas Callicó, a Sant Pol de Mar (Maresme, Catalunya), on es feien reunions informals entre anarquistes i republicans, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), Miquel Fontàs Burch (El Borni), Josep Irla Bosch, Francesc Isgleas Piarnau, Joan Peiró Belis –de qui era íntim amic–, Ròmul Sureda Castelló, etc. Prudencio Rodríguez Chamorro, governador civil de Girona, li va «recomanar» que fugís un temps de la Península i entre 1928 i finals de 1929 s'exilià amb sa companya Francisca Sicart i sos infants a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Girona (Gironès, Catalunya). En 1935 col·laborà des de Badalona (Barcelonès, Catalunya) en Sindicalismo de València (València, País Valencià). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, representà la CNT en el Comitè del Front Popular de Girona durant tota la guerra. Entre 1936 i 1938 col·laborà regularment, amb articles i dibuixos, en el setmanari de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona Vía Libre (1936-1937). L'octubre de 1936 va ser nomenat, juntament amb son fill Joan Sans Sicart, també destacat militant anarcosindicalista, mestre de primer ensenyament. A finals de 1936 va fer una conferència a Badalona i el novembre de 1937 altra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Les Avalats de Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània). En 1946 va ser nomenat delegat de la Comarcal del Gironès de la Comissió de Relacions de Girona de la CNT en l'exili. En l'exili col·laborà en CNT. Era aficionat a l'escriptura –deixà inèdit el text El camino de la verdad– i a la pintura –participà en diverses exposicions de pintura en l'exili i un retrat de Joan Peiró Belis obra seva es troba al Museu de Mataró. Joan Sans Amat va morir el 13 de setembre de 1954 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una afecció cardíaca. ***
Djalma
Fettermann - Djalma Fettermann: El 17 de juny de 1893 neix a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Djalma Fettermann. Nascut en una família molt humil, era fill d'un sabater alemany i d'una filla de esclaus negres. En la seva vida exercí diversos oficis (metal·lúrgic, orfebre, impressor, empleat de correus, etc.). Durant sa joventut, amb son germà gran Cristiano Fettermann, després de la lectura de Pierre-Joseph Proudhon s'acostà al pensament anarquista i al sindicalisme revolucionari. Entre 1911 i 1912 va ser un dels dinamitzadors de la Unió Obrera Internacional (UOI) de Porto Alegre; el juliol de 1911 va ser nomenat un dels seus directors i el juny de 1912 primer tresorer. Entre el 7 i el 15 de novembre de 1912 fou delegat de l'anarcosindicalista Unió Metal·lúrgica (UM) en el IV Congrés Obrer Brasiler celebrat a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 1915, amb Zenon de Almeida, les germanes Dulcina i Espertirina Martins i altres companys i companyes, participà activament en la creació a Porto Alegre de l'Escola Moderna Núm. 1, situada al número 197 del carrer Ramiro Barcelos, seguint el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola moderna, que arribà a tenir quatre-cents alumnes, estava situada a la Colònia Africana, la zona que ocupen actualment els barris de Bon Fim i de Rio Branco, habitada eminentment per població treballadora negra i jueva empobrides, i ell es dedicà a impartir classes d'alemany i de francès. També formà part de la Societat Pro Ensenyament Racionalista (SPER), fundada el 2 d'abril de 1916, amb la finalitat d'escampar els principis del racionalisme, la llibertat i la solidaritat educativa, a partir dels principis ferrerians. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Luta. Jugà un paper força important durant la vaga general de 1917, especialment en el camp de les lluites de carrer contra les forces de seguretat i els esquirols, i es diu que, juntament amb Zenon de Almeida i Reinaldo Geyer, perfeccionà un dispositiu de detonació d'explosius que aterrà la policia i l'exèrcit. En 1919, gràcies als seus coneixements d'idiomes, guanyà una oposició d'oficial administratiu en Correus, i posteriorment va ser nomenat inspector de Correus i Telègrafs, traslladant-se a Rio de Janeiro, on continuà amb les seves activitats anarquistes. La seva feina d'inspector de Correus el va obligar a viatjar contínuament, fet que aprofità per lligar les relacions entre els grups anarquistes. Va auxiliar nombrosos companys llibertaris perseguits fent servir uniformes de funcionaris de Correus. En aquests anys participà en el Sindicat de Treballadors de Correus. Entre 1920 i 1930 va ser detingut en diverses ocasions. El 14 de juny de 1925 es casà a Campos dos Goytacazes (Rio de Janeiro, Brasil) amb Dulcina Augusta Reichenbach Martins, germana de Espertirina Martins, filles d'una coneguda família anarquista, amb qui tingué tres infants (Francisco, Laura i Theófilo). En els anys trenta s'afilià a l'Aliança Nacional Llibertadora (ANL), que aglutinava molts de sectors esquerrats inclosos comunistes, i en els anys quaranta retornà a Rio Grande do Sul. Djalma Fettermann va morir el 15 de juliol de 1973 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). ***
Portada de Memorias de exilio (2020) - Enric Pujol
Baiges: El 17 de juny de 1901 neix a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Enric Pujol Baiges. Era fill dels pagesos Serafí Pujol
Ortí i Teresa Baiges Anguera, i tingué tres germans i una germana (Carme). Quan
tenia 20 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la «Compañia de
Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) i,
després de passar per la Unió General de Treballadors (UGT), milità en la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1937 va ser segon alcalde de Móra la Nova i conseller
municipal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va
ser separat de sa companya Vicenta Sabaté, i internat en un camp de
concentració. Durant l'Ocupació, va ser enviat enquadrat en el Servei de
Treball Obligatori (STO) a treballar a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya).
Víctima d'un accident de treball, patí l'amputació d'una cama i restà hospitalitzat
fins al final de la II Guerra Mundial. En la postguerra milità en la Federació
Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Va ser delegat en el Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de 1947 celebrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). A principis dels anys cinquanta s'establí a Besiers
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. A principis
dels anys seixanta formà part de l'FNIF en l'exili. Malalta durant molt de
temps, en 1962 sa companya Vicenta Sabaté, també militant confederal, morí a
Besiers. Posteriorment reballà de rellotger. Contribuí regularment a les
subscripcions confederals i, segons el periòdic Espoir, des de finals de
la II Guerra Mundial a 1982 va lliurar més de 21.000 francs. En els anys
noranta col·laborà en Cenit i en CNT. Enric Pujol Baiges va morir
el 13 de gener de 2000 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània)
i va ser incinerat. En 2020 el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny»
publicà les seves Memorias de exilio, on explica el seu pas pels camps de
concentració francesos. ***
Guillem Codina Selva - Guillem Codina Selva: El 17 de juny de 1903 neix a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista Guillem Joan Antoni Codina Selva. Era fill de Emili Codina Casajuana, llaurador, i de Maria Selva Camps. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, sobretot a la conca minera de Sallent (Bages). Durant la guerra civil participà activament en el procés col·lectivitzador i fou un dels responsables dels Centres de Consum i de Distribució de Manresa. En 1938 fou vicepresident del Comitè d'Enllaç Local i Comarcal CNT-UGT a Manresa. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 passà a França on fou internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació nazi fou detingut per la Gestapo. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Biscarrosse-Plage (Aquitània, Occitània). Més tard s'instal·là a Foix (País de Foix, Occitània), on va ser nomenat nombroses vegades membre del comitè de la Federació Local de la CNT. En morir el dictador Franco, ajudà a la reorganització de la Federació Comarcal cenetista de l'Alt Llobregat i el Cardener. Un cop jubilat s'establí a Tolosa de Llenguadoc i fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions de l'Alta Garona-Gers. Després de la mort d'Alejandro Lamela, el reemplaçarà en el càrrec de secretari general de la Comissió de Relació Interdepartamental de la CNT. Va col·laborar en Le Combat Syndicalista (1979) i La Protesta Obrera (1984). Sa companya fou Michelle Robert, amb qui tingué un fill. Guillem Codina Selva va morir el 17 de gener de 1994 tornant de l'enterrament de Frederica Montseny Mañé; quan esperava un autobús, perdé l'equilibri, caigué i es copejà el cap, expirant a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Va ser enterrat el 22 de gener de 1994 a Foix, on ja descansaven sa companya i son fill. Guillem Codina Selva (1903-1994) ***
Necrològica
d'Ateo Vannucci apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de febrer de 1977
- Ateo Vannucci: El 17 de juny de 1905 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ateo Vannucci, també conegut com Athos, Carrarino i Canarino. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Giuseppe Vannucci i Daniela Andreani. Des de l'adolescència milità en el moviment anarquista. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Fugint de la repressió, en 1933, amb Senofonte Argante Pisani i Ciro Sparano, passà a França. S'establí a La Ciutat (Provença, Occitània) i continuà militant en el moviment anarquista a Marsella (Provença, Occitània). Va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per «expatriació clandestina» i per les seves activitats llibertàries s'intentà la seva «devolució» a Itàlia, que no reeixí gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Cap a finals de 1934 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones buscades per a detenir. En 1935 era a La Sanha (Provença, Occitània), on freqüentà els anarquistes Ugo Boccardi i Orlando Luciani, i passà a Algèria. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, creuà els Pirineus cap el 20 de juliol d'aquell any i s'allistà voluntari a Barcelona (Catalunya) duran la tardor d'aquell any. Com a milicià de la «Columna Italiana» de la «Columna Ascaso», s'encarregà de missions especials dins de la zona franquista i combaté al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca, Almudébar i Carrascal). El desembre de 1936 passà a França per reclutar milicians i el gener de 1937 retornà a Barcelona amb Comunardo Boccardi, Egidio Fossi i Rolando Manfredi. Després dels fets de «Maig de 1937» va romandre a la Península clandestinament. Durant els últims mesos de la guerra, va ser detingut pels estalinistes, però aconseguí fugir de la presó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs (IX Companyia). Després es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de la qual desertà i el 20 de juny de 1940 passà a Brussel·les (Bèlgica), on entrà ràpidament en contacte amb companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i visqué amb els anarquistes italians Dante Armanetti, Armando Bientinesi, Aldo Demi i Giuseppe Peano. En aquest mateix any obtingué del consolat italià a Brussel·les un permís de repatriació, però el rebutjà. Cap a finals de 1940 treballà a Alemanya, però el gener de 1941 retornà a Brussel·les i entrà a treballar de conductor en una garatge requisat per les tropes alemanyes. El juliol de 1943 treballava en un garatge de l'empresa Citroën a la plaça de l'Yser de Brussel·les. El 14 de juliol de 1943 va ser controlat a Brussel·les per un espia italià, juntament amb altres antifeixistes (Azelio Bucchioni, Sigfrido Drusi, Carlo Maier, Guglielmo Nannucci, Francesco Pellegrini, Ottorino Perrone, Giovanni Salvatori, Virginio Sponchiado, etc.). Després de la II Guerra Mundial treballà a Vilvoorde (Brabant Flamenc, Flandes) com a obrer en una fàbrica. En 1954 un informe desfavorable de la Seguretat de l'Estat va fer que la seva sol·licitud de carnet d'identitat fos rebutjada. Milità en el Nucli de la CNT de Bèlgica i fou secretari d'Administració del Comitè de Relacions. Va caure víctima greu d'una malaltia professional i durant els últims anys de sa vida visqué de l'assistència pública de Brussel·les. Ateo Vannucci va morir el 29 de novembre de 1976 a Brussel·les (Bèlgica). ***
José
Grunfeld poc abans de sortir d'Espanya (7 de març de 1939).
Foto
cedida per la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) - José Grunfeld: El 17 de juny de 1907 neix a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut com José Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil de Moisés Ville. Sos pares eren jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquesta època milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la «Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats. En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència «Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup «Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà. ***
Portada
del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez
García por "element perillós" - Domingo Martínez García: El 17 de juny de 1907 neix a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Sos pares es deien Diego Martínez i María García. Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri. Estava casat amb Juana González Galera. ***
Jesús
Alloza Lerín (1937) -
Jesús Alloza
Lerín: El
17 de juny de 1909 neix a
Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Jesús Alloza Lerín. Sos
pares es deien
Antonio Alloza i Blasa
Lerín. Quan tenia 15 anys començà a
treballar de perruquer. Posteriorment va
fer feina de capatàs en la construcció del Canal
de Monegros (Osca, Aragó,
Espanya) i com a empleat en la instal·lació de
les primeres línies elèctriques
aragoneses. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) des de l'1
de maig de 1929, el maig de 1932 parlà en un
míting celebrat a Alcalá de Gurrea
(Osca, Aragó, Espanya). El gener de 1933 va ser detingut,
juntament amb altres
companys (Pedro Belio Gil, Andrés Cabrera
Sánchez, Ramón Ibáñez
Gómez, Félix
Millán Barguinero, Francisco Muñoz Martin,
Celedonio Pinto Solano i Juan Segado
Hernández), sota l'acusació d'un robatori de
dinamita el 17 de gener a Robres
(Osca, Aragó, Espanya) i de fabricació de bombes,
i va ser empresonat
preventivament a Osca; el 20 de setembre de 1933 va ser jutjat i tots
els
processats van ser absolts i posats en llibertat. En 1936 regentava un
alberg a
Lanaja (Osca, Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, es
presentà voluntari com a milicià i
s'integrà en la «Columna Durruti» i,
després
de la militarització de les milícies,
entrà a formar part de la 119 Brigada
Mixta i de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on fou nomenat capità
d'Infanteria i el desembre de 1938
comandant per mèrits de guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va
ser internat als camps de
concentració de Vernet i Sètfonts. Quan
esclatà la II Guerra Mundial, va ser
enquadrat en la XXX Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat
a la
construcció de les fortificacions defensives de la
«Línia Maginot». El 18 de juny
de 1940 va ser detingut pels alemanys i a principis de 1941 es trobava
com a
presoner de guerra internat al Frontstalag 172 de Doullens (Picardia,
França).
Després de passar per l'Stalag IX-A de Ziegenhain
(Renània-Palatinat, Alemanya),
el 22 de febrer de 1942 va ser deportat, sota la matrícula
9.050, com a «roig
espanyol», al camp d'extermini de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). El 6 de
febrer de 1943 va ser integrat en el «Kommando
Steyr», conegut com «Kommando de
la Mort», i després passà pel camp de
Gusen. Salvà la vida de nombrosos
deportats i aconseguí sobreviure fins el 5 de maig de 1945,
data d'alliberament
del camp per les tropes aliades –son germà gran
José Alloza Lerín també va ser
deportat a Mauthausen i també va sobreviure.
Retornà, via Praga (Txèquia), a
França. D'antuvi treballà de pedraire en
l'empedrament de carreteres i després
entrà a fer feina d'obrer en el manteniment de la via
pública per a
l'Ajuntament de Montbasens (Llenguadoc, Occitània). Membre
de la Fédération
Nationale des Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació
Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes), el 5 de
maig de
1961 portà el ramell de flors en representació
dels deportat espanyols a la cerimònia
commemorativa de les víctimes de totes les nacionalitats del
camp de Mauthausen
celebrada al cementiri parisenc de Père Lachaise.
Jesús Alloza Lerín va morir l'1
de setembre de 1992 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). Jesús Alloza Lerín
(1909-1992) ***
Antonio
Bogliani (dret, sota la paraula "Livorno") en la II
Conferència
Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953) - Antonio Bogliani: El 17 de juny de 1927 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Antonio Bogliani, conegut com Nino i que va fer servir el pseudònim d'Ombra. Sos pares es deien Carlo Bogliani i Carnina Dalmasso. Visqué la seva infantesa amb son avi, en un barri obrer dels vells suburbis de Savona, on conegué Arrigo Cervetto, amb qui mantindrà una estreta amistat i una militància comuna durant els anys. De jove participà en la lluita contra el feixisme, d'antuvi col·laborant activament en la preparació de l'ona de vagues que es realitzaren entre 1943 i 1944 i posteriorment, amb el nom de guerra d'Ombra, organitzant l'activitat armada a Savona i a les muntanyes de la zona. Detingut dues vegades per la policia feixista, va ser sotmès durant diferents dies a tortura amb la finalitat que revelés, sense èxit, els noms dels companys del grup. La insurrecció que donà lloc a l'alliberament de la ciutat el salvà de ser afusellat. Després de la II Guerra Mundial, en 1948, retornà a Savona i s'adherí al moviment anarquista. Treballà com a obrer a la fàbrica industrial Servettaz-Basevi de Savona i visqué a la casa del seu futur sogre, un treballador que en 1921 s'havia afiliat al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia). En aquesta època passava les nits treballant, amb Arrigo Cervetto, en la confecció del periòdic mural del grup anarquista local. En 1949 es casà i el seu domicili esdevingué lloc de trobada de nombrosos militants (Arrigo Cervetto, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Ugo Scattoni, etc.). Participà activament en el grup de joves que s'havia creat al voltant de Piero Parisotto i d'Arrigo Cervetto i, des del 1951, fou un del membres més destacats del Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP) de Savona, formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. En aquest mateix 1951 tingué un paper destacat en la lluita contra els acomiadaments sorgits arran de la reestructuració de l'empresa siderúrgica Ilva. Entre el 2 i el 3 de juny de 1951 assistí al Congrés Nacional del Comitè de Defensa Sindical (CDS), que se celebrà a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia). Compromès amb la lluita sindical a la fàbrica i amb el Comitè Directiu Provincial de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), fou el portaveu de l'internacionalisme contra l'oportunisme i contra l'estalinisme. Per tota aquesta activitat, va ser acomiadat de la feina i hagué de treballar com a obrer ambulant arreu d'Itàlia, mostrant, en algunes cartes, un agut sentit de l'observació en les descripcions de les condicions de vida obreres. Després de l'experiència del Movimento della Sinistra Comunista (MSC, Moviment de l'Esquerra Comunista), iniciat en 1956, a principis dels anys seixanta creà a Savona, amb Arrigo Cervetto, un grup de joves que posteriorment es definirien com a leninistes. En 1965 fou un dels fundadors de Lluita Comunista (LC). Antonio Bogliani va morir l'11 d'abril de 1973 a Savona (Ligúria, Itàlia). Defuncions
Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle - Émile Gravelle: El 17 de juny de 1920 mor a París (França) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gabriel Joseph Gravelle. Havia nascut el 21 de novembre de 1855 a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Henri Pierre Gravelle, oficial d'administració de la Intendència Militar, i Adèle Amélie Delambre. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien –que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturien Le Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir el 17 de juny de 1920 al seu domicili del XX Districte de París (França). ***
Kurt Gustav Wilckens -
Kurt Gustav Wilckens: El 17 de juny
de 1923 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista,
pacifista
tolstoià i responsable de l'atemptat contra
Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav
Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia
nord-americana). Havia nascut
el 3 de novembre de 1886 a Bad-Bramstedt (Segeberg,
Schlegwing-Holstein, nord
d'Alemanya contigu a Dinamarca), sos pares van ser August Wilckens i
Johanna
Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz).
Després d'estudiar
jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del
Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de
miner a Silèsia, va
emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en
diversos oficis. En una
fàbrica de conserves de peix on feia feina es
produïen dos tipus de productes:
una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris
burgesos, i
una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris
obrers; Wilckens va
convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es
va descobrir la feta
va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la
conca hullera
d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the
World
(IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en
1916. És detingut i
deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament,
juntament amb
altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser
reclòs al camp de
presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre
de 1918.
En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20
de març de 1920.
Però durarà poc al seu país natal, ja
que, informat pels seus companys
anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment
anarquista,
decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la
fortuna que li corresponia en
herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i
troba feina com a
obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti
(Río Negro) i de Villa
Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a
Bahía Blanca. El 12 de
maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar
el local anarquista, és
reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva
en la premsa
nord-americana i és detingut, engegant-se els
tràmits burocràtics per a la seva
expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la
presó. Des d'aleshores, consagrarà
tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a
ajudar
els companys empresonats mitjançant el Comitè pro
Presos i Deportats. A Buenos
Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de
Santillán a
la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses
famílies al carrer
Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i
com a corresponsal de dos
periòdics anarquistes alemanys: Alarm,
d'Hamburg, i Der Syndicalist,
de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers
agrícoles en vaga a Santa
Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel
Regiment 10 de Cavalleria de Línia
d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent
coronel Héctor B. Varela, en
decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del
matí del 25 de
gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de
llançar una bomba de mà –que
li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes,
vinculat amb els grups
«expropiadors»– contra Varela, una nina
de 10
anys, María Antonia Palazzo,
travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la
nina perquè fugi
(«Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i
obliga Wilckens a tirar la bomba
sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides
produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el
seu sabre i Wilckens li
dispara cinc trets amb el seu colt matant el
botxí. Les ferides de la
metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i
empresonat. A la
presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin,
Kropotkin, Mackay, Stirner,
Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta,
però sobre tot,
Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte,
durant la
nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros,
Jorge Ernesto Pérez
Millán Témperley, membre de la Lliga
Patriòtica Argentina i exsergent de la
policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a
la presó premeditadament,
dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la
cel·la, morint al
matí de l'endemà. La policia i el govern
confiscaran el seu cos i l'enterraran
al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no
van poder impedir que
la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que
provocà que
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) organitzés una
vaga general il·limitada a tot el país i al qual
també es va sumar la Unió
Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre
la
policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17
ferits i
163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la
banda
policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de
juny. Dos anys més
tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley
tancat a l'Hospicio de las
Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en
qualsevol presó
argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el
iugoslau
Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista
rus Boris
Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner,
amb guió
d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de
Wilckens. ***
Angelo
Sbardellotto - Angelo Sbardellotto: El 17 de juny de 1932 és afusellat a Forte Bretta (Roma, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Havia nascut l'1 d'agost de 1907 a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Sbardellotto i Giovanna Dall'Omo. Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quan és escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel «delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar: «Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu. ***
Luigi
Parmeggiani (amb els cabells blancs) amb l'arquitecte Ascanio Ferrari
(a la seva esquerra) a la cúspide de la Galeria Parmeggiani - Luigi
Parmeggiani: El 17 de juny de 1945 mor a Reggio
nell'Emilia (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art
Luigi Francesco
Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi
Parmeggiani, encara que va fer servir altres
pseudònims (Le Beau Louis,
Louis Marcy, etc.). Havia
nascut el 2 d'abril de 1860 a Villa
Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya,
Itàlia) en una família pagesa
jornalera. En 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i
durant els anys
posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878
entrà en el grup local de
l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio
nell'Emilia. En 1879 marxà
d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885
visqué fent de sabater
per Occitània i Arpitània, on conegué
Maria Carronis, que esdevindrà sa
companya durant una desena d'anys. A Lió
(Arpitània) entrà en contacte amb
grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a
París, on la seva casa
del carrer Bert es convertí en lloc de reunió
d'anarquistes i antics communards.
En 1886, amb Vittorio Pini,
creà el grup anarcoindividualista il·legalista
expropiador «L'Intransigeant»
(L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut,
va ser
condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar
del permís de
residència, a l'expulsió. És en aquest
expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani
per una errada de
transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a
Brussel·les (Bèlgica), on treballà de
mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent;
després passà a Londres
(Anglaterra), on creà el grup anarquista
«L'Anonimato» i va fer amistat amb
Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a
París on entrà de bell nou en
contacte amb «L'Intransigeant» i engegà
una violentíssima polèmica amb els
socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla
de
bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a
Itàlia i el 14 de febrer a
Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i
l'endemà atemptaren contra Camillo
Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889
en dos fulletons
ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats.
Determinats sectors
del moviment anarquista acusaren el grup
«L'Intransigeant» d'agent provocador a
sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser
detingut, mentre
son company fugí a Londres, on fundà el grup
anarquista «La Libera Iniziativa».
El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per
l'Audiència de Reggio
nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de
presó. L'any 1891
suposà un punt d'inflexió en la seva vida:
minvà la seva militància, abandonà
Maria
Carronis i posà en marxa la seva activitat
antiquària; en aquest canvi
intervingué força l'haver conegut el pintor
Ignacio León y Escosura que
l'introduí en el món de l'art i de les
antiguitats. Però, que amb qui realment
estava interessat era per Marie Augustine Thérese
Marcy-Filieuse, l'esposa del
pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els
llaços amb la família
Escosura, el gener de 1892 marxà a París,
però va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a 15 mesos de presó per possessió
il·legal d'armes i per violació del
decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà
dels atemptats al company
Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a
Sud-amèrica. El juliol de 1893
va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota
el nom de Louis Marcy i fent-se
passar pel germà
de la seva amant, obrí una galeria antiquària al
barri de Bloomsbury, aleshores
de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte
amb
nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb
Sir John Charles
Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador
de la
col·lecció artística personal de
l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes
relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari,
com ara armes,
esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà
definitivament la
militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria
Marcy esdevingué el
punt de referència obligat per als
col·leccionistes d'art a Londres i en 1899
l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899
també publicà a Bolonya el
llibre de poemes Versi. En 1901,
any
de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de
determinades
peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels
productes i traslladà la
galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant
l'hivern de 1902 a
Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di
Cesnola, admirador
d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum,
intentà vendre
antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta
no va ser considerada raonable.
Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En
1903 anà a París i el 27 de juny
d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy»,
que regentava la seva amant;
l'endemà admeté la seva vertadera personalitat,
que ja no militava en el
moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper
d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local
es van trobar gran quantitat
d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues,
mobles,
etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu
procés es
contaren multitud d'històries d'allò
més fantasioses: els objectes eren el
resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat
assassinat
i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de
lladres
anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser
alliberat sense càrrecs.
Immediatament després d'aquest escàndol, en
sorgí un altre. L'inspector
d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre
de memòries on un
capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de
denunciar el seu passat
anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a
falsificador, perista,
propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905
tingué lloc a
Londres el procés per difamació que
interposà al comissari, però el seu passat
llibertari prevalgué sobre les acusacions i no
aconseguí res; en 1906 publicà a
París la seva versió dels fets sota el
títol L'Ex ispettore inglese
Sweeney condannato per diffamazione. A proposito
del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di
Giustizia
d’Inghilterra. Després
reprengué les seves activitats comercials a París
i
el juny de 1907 fundà la revista Le
Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités,
barreja entre crítica,
teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels
seus negocis, que
perdurà fins al febrer de 1914. El començament de
la Gran Guerra restringí
qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914
morí el pintor Augusto
Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la
vídua d'Escosura, que
deixà una filla, Blanche Leontine (Anna
Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna.
També aquest any publicà a
París els seus Ricordi e
riflessioni.
En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que
disposava de tots els
seus béns, però sense cap paper que
legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna
solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà
civilment el 3 de gener
de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna
39. En
aquest any tancà la
«Maison Marcy» i creà el
«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar
el
maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En
1922, en el primer número de
la revista alemanya Belvedere, Otto
von Falken publicà l'article «Die Marcy
Falshungen», on retornà obrir el debat
sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de
costum, ordí una
estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava
els seus deutes
amb la justícia, marxà a Itàlia. El
setembre de 1922 registrà el seu matrimoni
parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la
galeria de París,
comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924
anuncià oficialment a
l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de
«regalar» les seves
col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any
l'arquitecte Ascanio Ferrari
començà les obres de la Galeria Parmeggiani al
palau goticorenacentista de
mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7
d'abril de 1926
s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926
rebé la visita del president
del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini.
Parmeggiani transformà la
seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de
pintors
contemporanis i d'arts decoratives, conferències
artístiques, concerts, etc. Amb
grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a
l'Ajuntament la cessió de les
seves col·leccions a condició que els seus dubtes
fossin sanejats, s'acabés de
construir l'edifici i li fos concedida una pensió
vitalícia a la seva esposa.
Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini
començà la negociació assistit per
diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca,
Angelo Silvio
Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense
dubtes, el
13 de març de 1933 se signà l'acord davant el
notari Abate i el 30 de març el
Ple Municipal acceptà la
«donació». El 18 de juny de 1933
s'inaugurà la «Civica
Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se
així la seva jugada i
aconseguint un retir d'allò més
profitós i una imatge d'«anarquista
redimit» i
mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran
menyspreu cap el règim
feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut
física i mental
es deteriorà ràpidament i en aquests anys
s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore»
de caire religiós. Luigi
Parmeggiani
(1860-1945)
***
Antonio
D'Alba - Antonio D'Alba: El
17 de juny de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista, que
atemptà contra la vida
del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio
D'Alba. Havia nascut el 4 de
desembre de 1891 a Roma (Itàlia). Sos pares es deien Cesare
D'Alba, guardià i
jardiner de les Termes de Caracalla, i Cristina Bellante, portera de
l'edifici
on vivia sa família. D'origen humil, va començar
a treballar com a obrer de la
construcció quan tenia 11 anys. A causa de les males
condicions de vida
romanes, cometé alguns robatoris i el 3 de gener de 1906 va
ser condemnat a sis
dies de presó per furt; posteriorment va ser
també sentenciat per robatori i
per maltractaments als pares. De ben jovenet s'acostà al
moviment anarquista i
s'adherí a la Lega Generale del Lavoro (LGdL, Lliga General
del Treball), però
sense militar assíduament. El 21 de febrer de 1910 la
policia romana el va
proposar per a una vigilància especial, però
l'autoritat judicial no el
considerà necessari per mor de la seva vida
tranquil·la. El 14 de març de 1912,
mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la
reina Elena hi anaven del Palau
del Quirinal cap al Panteó per assistir a una missa
fúnebre en memòria del rei Humbert
I d'Itàlia, Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes
del Palazzo Salviati,
disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial.
L'atemptat deixà el
sobirà indemne, però va ferir el major dels
cuirassers Giovanni Lang i el
cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va
intentar
linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot
d'una
parlaren de «complot» com a mitjà de
justificació de la repressió estatal que
es desencadenà contra el moviment llibertari –en
els dies posteriors van ser
detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio
Benelli, Felice
Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria
Rygier,
Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero)
que
posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de
l'intent de regicidi
havia actuat amb total independència i sense cap
còmplice, declarant-se «anarcosolitari»
i que no pertanyia a cap grup anarquista, però
això no va impedir que
s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò
més fantasioses («pista
turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa
suïssa, conspiració clerical,
etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un
símbol de la protesta contra la
guerra imperialista de Líbia, però
produí conseqüències inesperades. La
responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el
superintendent
de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que
les relacions entre
el president del Consell de Ministres italià Giovanni
Giolitti i el sobirà
s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser
l'expulsió
de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit
Socialista
Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per
haver sortit sa i
estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del
PSI,
digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i
l'infortuni dels reis es com la
caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els
anarquistes van ser els
únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba
havia estat un cas
«aïllat», assumiren la defensa del
magnicida. L'Avvenire Anarchico, de
Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les
motivacions del gest de D'Alba residien en la misèria a la
qual estaven
sotmesos els proletaris i a l'arrogància d'un poder que no
perdia cap ocasió
per copejar els «subversius». Mentre esperava el
judici, Antonio D'Alba intentà
suïcidar-se. Defensat per l'advocat, criminòleg i
diputat socialista, encara
que moderat i filomonàrquic, Enrico Ferri, aquest
sostingué la tesi de la
incapacitat psíquica de l'acusat, amb un «cervell
inestable i semiobscur», i
sense presentar-lo com a un militant polític. Jutjat el 8
d'octubre de 1912 per
l'Audiència de Roma, on va proclamar les seves conviccions
anarquistes, va ser
condemnat l'endemà, sense tenir en compte que la seva
acció només havia
provocat un ferit, a 30 anys de presó i a tres de
vigilància especial, i
deixant clar que només la seva minoria d'edat li havia
salvat de la cadena
perpètua. Enviat a la presó de Noto
(Sicília), novament intenta el suïcidi i el
21 de gener de 1914 va ser posat en aïllament i
sotmès a una estreta
vigilància. Durant la seva detenció
rebé sumes de diners recaptades pels
cercles anarquistes i italians i nord-americans que seguiren la seva
història
de manera apassionada. En 1920, tement una revolta popular, va ser
traslladat a
l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31 d'octubre de
1921,
després d'una gràcia, va ser alliberat i
retornà a Roma. Les condicions
carceràries el van deixar en un estat tan penós
que son pare es va veure
obligat a demanar ajuda a l'assistència pública i
el desembre de 1921 va ser
reclòs en un manicomi amb un suposat diagnòstic
de «demència precoç». Les
seves
condicions de salut empitjoraren ràpidament i
perdé la vista i l'audició.
Antonio D'Alba romangué a la secció dels
«tranquils» del Manicomi Civil de Roma
la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu
funeral acudiren
centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el
llegí Armando Borghi. En 2004
Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio
D'Alba. Storia di un mancato regicidio. ***
Necrològica
d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 29 de setembre de 1957 - Antonio Gambau Cerezuela: El 17 de juny de 1957 mor a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Havia nascut el 25 de març de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 1894– a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Gambau i Casilda Cerezuela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral el 17 de juny de 1957 a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica d'Antonio Tesán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de novembre de 1962 - Antonio Tesán: El 17 de juny de 1962 mor a França l'anarcosindicalista Antonio Tesán, conegut com Dinamita. Havia nascut cap al 1900 a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). D'infant visqué a Saragossa (Aragó, Espanya) amb sa família, on amb son pare milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1912, a causa de la seva militància, sa família es va veure obligada a instal·lar-se a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana participà en els grups d'acció confederals. El seu malnom Dinamita venia motivat pel seu caràcter «explosiu». En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i fou internat en camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi, hagué de treballar forçosament pels alemanys, però aconseguí fugir i lluitar en el maquis de la resistència. En 1947 fou delegat de la Federació Local de la CNT de Bergerac (Aquitània, Occitània) al Congrés de la CNT de l'Exili i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'estiu de 1949 fou l'organitzador d'una crida per ajudar el vell company Pío Rovira, atacat de paràlisi i hospitalitzat a La Rochelle (Poitu-Charantes, França), que no rebia cap ajuda pública. En aquesta època vivia a Belvés (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1969 - Rafael Gracia Pérez: El 17 de juny de 1969 mor a Roanne (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Andorra (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En els últims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment. ***
Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director - Eduard Calpe Pérez: El 17 de juny de 1984 mor a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Havia nascut el 10 de gener de 1899 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988 - Martí Salvador Massa: El 17 de juny de 1987 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Havia nascut el 7 de setembre de 1910 a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Juan
Castillo Guerrero (1990) - Juan Castillo Guerrero: El 17 de juny de 1991 mor a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Castillo Guerrero. Havia nascut el 4 de febrer de 1934 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Cristóbal Castillo i Francisca Guerrero. Durant els anys seixanta milita en la Federació Local d'Evreux (Alta Normandia, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 10 i el 12 de novembre de 1967 fou delegat de la CNT en l'exili en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Bordeus (Aquitània, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, s'instal·là amb sa família a Màlaga i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport de la CNT de la ciutat. Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Màlaga de la CNT. Durant els anys vuitanta col·laborà en diverses publicacions, com ara Cenit, CNT i Tierra y Libertad. Entre el 12 i el 16 de gener de 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT que se celebrà a Barcelona (Catalunya). Juan Castillo Guerrero va morir el 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 de juny– de 1991 a la Creu Roja de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat a Álora (Malaga, Andalusia, Espanya). ***
Francisco
Ramírez Izquierdo, mostrant el seu carnet confederal, que
sempre
portava a sobre, en el dinar anual que celebrava
l'Associació
Cultural Institut Obrer (2004) - Francisco Ramírez
Izquierdo: El 17 de juny de 2014 mor
a València (València, País
Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Ramírez
Izquierdo, conegut com Paco Ramírez.
Havia nascut el 5 d'octubre de 1921 a València
(València, País Valencià). Fill d'una
família republicana, sos pares es deien Francisco
Ramírez Orti, plater, i Josefa Izquierdo
Santamaría. Quan tenia 14 entrà a
treballar d'aprenent en una fàbrica
de sabates i s'afilià al Sindicat de la Indústria
Tèxtil (Secció Calçat) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució de juliol de 1936
ingressà com a alumne a l'Internat
«Durruti», creat per la CNT amb la finalitat
de capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a
l'Institut Obrer de
València, on estudià el batxillerat. Durant el
franquisme es caracteritzà per
la solidaritat que exercí amb companys i companyes.
Treballà durant més de
quaranta anys com a marbrista lapidari en l'empresa
«Marmolista Valenciana» i després
va ser conservador de la «Casa de les Roques»,
ocupant-se d'explicar l'origen i
el significat d'aquest museu a les visites. Fou membre de
l'Associació Cultural
Institut Obrer (ACIO) de València i soci
honorífic de la «Fundació Salvador
Seguí». Els últims anys de sa vida els
passà postrat en una cadira de rodes i
cec, situació que va ser més suportable
gràcies a la visites dels companys que
rebia. En 2011 el seu testimoni va ser recollit per Cristina
Escrivá Moscardó
en el llibre El Internat-Escuela Durruti
(1937-1939). Francisco Ramírez Izquierdo va morir
el 17 de juny de 2014 al seu domicili de València
(València, País Valencià) i fou
enterrat dos dies després al Cementi General d'aquesta
ciutat. Francisco Ramírez Izquierdo (1921-2014) --- |
![[16/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[16/06]") |
|
![[18/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[18/06]") |
|
|
| Actualització: 17-06-23 |