---

Anarcoefemèrides del 17 de maig

Esdeveniments

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral –un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador– és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

Atemptat contra Fernando González Regueral (17 de maig de 1923)

***

Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad

- Surt Lucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitat és el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

***

Les fàbriques pels obrers

- París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen «tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments –els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa–, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta «provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per «irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

***

Notícia de l'assassinat de Calabresi

- Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

Naixements

Notícia de la mort d'Amédée Langlois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 d'octubre de 1906

- Amédée Langlois: El 17 de maig de 1863 neix a Saint-Brice-Sous-Forêt (Illa de França, França) l'anarquista Charles Amédée Langlois –algunes fonts citen erròniament els seus noms com Amédée Émile. Sos pares es deien Eugène Nicolas Langlois, forner, i Anne Marie Dominique. Es guanyà la vida com son pare, treballant de forner a Aubervilliers (Illa de França, França). En 1897 estava subscrit a Le Libertaire i va ser un dels principals animadors del grup «Les Libertaires des Quatre-Chemins», on el sindicalista Léon Jouhaux s'instruí políticament. En 1898 vivia al número 11 del carrer Ferragus d'Aubervilliers i era responsable de la «Biblioteca Social», al numero 11 del carrer Écoles d'aquesta població. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La Terreur-des-bouts-de-bois), Élie Murmain i Jules Perron, presentà les idees anarquistes en una reunió organitzada a Aubervilliers. En 1901 va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'incendi de l'església d'Aubervilliers, però com que no hi havia cap prova, la policia intentà acusar-lo en casos de desvalisaments. Durant la primavera de 1901 el periòdic Le Libertaire obrí una subscripció de suport per a sa excompanya, Marie Louise Agat, de qui s'havia divorciat i que havia quedat sense recursos, amb sos pares i un infant petit al seu càrrec. En 1902 passà una temporada tancat a la presó parisenca de La Santé per «resistència a l'autoritat», després d'haver-se enfrontat el 21 de maig d'aquell any a dos agents que apallissaven un home al carrer Flandre. En 1906 vivia al número 6 de Villa des Roses d'Aubervilliers i, segons algunes fonts, treballava de carnisser. En aquesta època s'havia enemistat amb Clotaire Lafolie, mestre del veïnatge, i el 4 d'octubre de 1906 ambdós s'enfrontaren violentament i Lafolie disparà el seu revòlver a Langlois, ferint-lo a l'abdomen i als ronyons. Amédée Langlois va morir el 5 d'octubre de 1906 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França). La premsa burgesa presentà Langlois com a un lladre alcohòlic i vagabund, mentre que Les Temps Nouveaux destacà el seu compromís anarquista. Segons algunes fonts, Lafolie era un militant anarquista del mateix grup de Langlois i les divergències vendrien del fet que el primer era partidari de presentar-se a les eleccions, fet que el segon rebutjava absolutament. Lafolie va ser jutjat per l'Audiència i absolt, sota l'argument de «legítima defensa», el 29 d'abril de 1907, sentència que va ser confirmada el 2 de juliol d'aquell any.

Notícia de l'agressió d'Abel Hochepied a sa companya apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 10 de novembre de 1904

- Abel Hochepied: El 17 de maig de 1868 neix a Blaincourt-lès-Précy (Picardia, França) l'anarquista Abel Alexandre Hochepied. En 1892 vivia al barri de la Guillotière de Lió (Arpitània), on treballava de terrissaire, i el juny d'aquell any va ser condemnat a 18 francs de multa per agredir un tal Goussin que havia insultat els treballadors del seu gremi. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut per haver cridat «Visca l'anarquia!» quan els funerals del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio. El 14 d'agost de 1894, segons un informe policíac, marxà de Moulins (Borbonès, Occitània) cap a Lunéville (Lorena, França), on treballà de terrissaire de faiança. El desembre de 1896 va ser esborrat de la llista d'anarquistes. El 9 de novembre de 1904, en procés de divorci amb sa companya (Eustache de llinatge), mare de quatre infants i aleshores embarassada, quan es trobava al Tribunal de Lunéville per a intentar una conciliació, l'apunyalà greument; jutjat per aquests fets, l'11 de gener de 1905 va ser condemnat a 10 mesos de presó per «cops i ferides». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Georges Mocquet (6 de gener de 1894)

- Georges Mocquet:El 17 de maig de 1876 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Georges Gustave Mocquet. Sos pares es deien Eugène Édouard Mocquet, tapisser, i Marie Louise Tellier. Obrer tapisser de professió com son pare, vivia amb sos pares al número 104 del bulevard de Clichy de París. El 6 de gener de 1894 va ser fitxat com a anarquista i segons la policia a començament de la dècada havia introduït molts de joves a les idees anarquistes. El 19 de setembre de 1896 va ser detingut, juntament amb sa companya, la criada Marie Octavie Hubert, per «emissió de moneda falsa»; còmplices seus van ser Raphaël Labeyrie i sa germana Lucie Labeyrie, també detinguts. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat per l'Audiència del Sena i Oise a cinc anys de presó per «emissió de moneda falsa». El 30 d'abril de 1899 va ser alliberat i el 3 de maig d'aquell any va ser incorporat en les seccions d'activitat dels exclosos d'activitat o de mobilització de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània). El 28 de maig de 1901, rellevat del servei dels exclosos, va ser enviat a la penitenciaria militar d'Aïn El Hadjar (Bouira, Algèria). El 19 de març de 1903 es casà a Neuilly-Saint-Front (Picardia, França) amb Lucie Dumont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelino Paini

- Adelino Paini: El 17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota diversos pseudònims, com ara Dino, Pinoto, Pinotto i Carégä. Sos pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només estudià els primers cursos de primària i de ben jovenet entrà a formar part dels ambients anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un delicte contra la «seguretat pública» i enviat a Parma amb residència obligatòria. El febrer de 1904, arran d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat per «ús de la violència, amenaces i ultratges» contra els guàrdies que el detingueren. Participà activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de Maig de 1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes Emilio Moranti i Odoardo Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista, patí diverses condemnes per delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria, però l'abril de l'any següent desertà. Refugiat a Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una presó militar. En acabar la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de 1912 va ser llicenciat perquè patia una «psiconeurosi histericoepilèptica». El febrer de 1913 era a Niça (País Niçard, Occitània), però poc després es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la fàbrica de sabates Ferretti. Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista «Pietro Gori», amb Lorenzo Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i altres. En 1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a Savona. En 1924, amb Umberto Marzocchi, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època va ser inscrit com a anarquista en el «Registre de Fronteres». En 1926 s'establí a París (França) on freqüentà els cercles d'exiliats antifeixistes italians i l'any següent s'instal·là a Versalles (Illa de França, França). El novembre de 1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant força activament en un grup anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat per alguns membres del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu pla d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del Ministeri de l'Interior el considerava «particularment perillós» per la seva activitat i va ser inscrit en el «Butlletí de Recerca» i el juny d'aquell any el seu nom apareix com a «terrorista» en la llista de «subversius residents a l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels seus exponents màxims, del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup anarquista «Pensée et Action» de Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936 viatjà a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de Maig» d'aquell any, el trobem de bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la policia alemanya i enviat al camp de concentració de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), on va ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de març de 1942 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre d'aquell any i retornar a Parma. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista de la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala salut li va permetre. Adelino Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat.

Adelino Paini (1888-1950)

***

Vincenzo Chiossi

- Vincenzo Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares es deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió, s'acostà al moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació de serveis religiosos», però va ser absolt. Participà, en representació del Grup Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Quan la Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar. Després del conflicte bèl·lic es mostrà força actiu en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre del seu consell executiu. A començament de 1920 emprengué una gira propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres després de la matança del 7 d'abril d'aquell any en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i de la Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i sis mesos de presó. Un cop lliure després de complir la pena, fou un més actius reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió Sindical Italiana (USI) de Mòdena. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en 1924, promogué el maig d'aquell any la constitució d'un Grup Juvenil Anarquista al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà 17 companys. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el Congrés de l'USI clandestí de Gènova (Ligúria, Itàlia), on es va proposar la reorganització del moviment sindicalista d'orientació revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser reduïts a dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en diferents ocasions tornar a casa, amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva esposa i sa mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa força rara, fins i tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan pogué retornar a Mòdena, restà contínuament vigilat, però no desenvolupà cap activitat política. En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i expressà lliurement les seves idees llibertàries, afavorint la presa de consciència antifeixista en alguns joves obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del Sindicat de Paletes de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo ja que encara militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme Vincenzo s'encarregà de la reorganització del sector sindical en el Comitè «Itàlia Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost també per Carlo Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio Ferrari, Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi, Ennio Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945 participà, en representació del corrent anarcosindicalista, en les reunions clandestines que crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària. Després de l'Alliberament, amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball. Mesos després esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de maig de 1950 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Secció Italiana de la «Columna Ascaso»

- Giuseppe Nardi: El 17 de maig de 1896 neix a Bozzolo (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Nardi, conegut com Peppino. Era fill natural de Clara Nardi. En 1908 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de torner mecànic i s'integrà en el moviment anarquista. L'1 d'octubre de 1914 va ser condemnat a un mes de presó per «atemptat a la lliberta de treball». Cridat a files en la infanteria quan esclatà la Gran Guerra, el 30 d'agost de 1918 va ser penat amb tres anys de reclusió pel Tribunal Militar d'Ancona (Marques, Itàlia) per «deserció», però fugí i es refugià Suïssa. Després de la Gran Guerra i l'amnistia retornà a Milà, on destacà com a militant anarquista. Fugint del feixisme, en 1927 passà clandestinament a Bèlgica, juntament amb sa companya, l'anarquista Angelica Astolfi, germana del també llibertari i amic Amleto Astolfi, i s'establí a Seraing (Valònia). El març de 1931 ja vivia a París (França), al número 43 del carrer Chevaleret del XIII Districte, i formava part del Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), juntament amb diversos companys (Savino Fornasari, Remo Franquini, etc.). El 10 de juny de 1931 conegué l'anarquista francès Jean Bucco, juntament amb un altre exiliat italià, que està en contacta amb la companya de l'anarquista Michele Schirru. Cap a finals de 1931 es traslladà a Bèlgica amb la finalitat de reunir-se amb sa companya que havia estat expulsada de França per no tenir la documentació en regla. El 26 d'abril de 1932, després que el grup anarquista de Paterson (Nova Jersey, EUA) demanés als companys anarquistes parisencs de posar-se en contacte amb ell, va ser considerat per les autoritats «perillós i capaç de qualsevol crim»; els dies posteriors, el cap de la policia feixista, ordenà la reproducció de dos-cents exemplars de la seva fotografia i ordenà la seva detenció a tota la policia en cas que retornés a Itàlia. El 8 de maig de 1932 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. El seu nom figura en el memorial de l'anarquista Ersilio Belloni, juntament amb altres companys (Renato Castagnoli, Pietro Sini, etc.) i el 24 de juliol de 1933 va ser inscrit en un llistat de «subversius capaços d'atemptats». A començament de 1936 vivia a Condé-sur-Huisne (Normandia, França) i el juny d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya. El 18 de gener de 1937 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa companya, on es reuní amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Amedeo Gennai, Giuseppe Pasotti, Bruno Quiriconi, etc.), de camí cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» per a lluitar contra el feixisme i posteriorment en columnes llibertàries. El 19 de novembre de 1937 va ser fitxat per la Prefectura de Màntua (Llombardia, Itàlia), on accentuà el seu caràcter «violent». El 26 de gener de 1939, sembla, abandonà amb sa companya la Península i en 1940 vivia a Marsella. En 1944, quan encara residia a Marsella, la policia va perdre el seu rastre i el 16 de novembre de 1951 la policia italiana l'esborrà del registre d'anarquistes. Giuseppe Nardi va morir el 20 de gener de 1989 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Pablo Mayo Mayo

- Pablo Mayo Mayo: El 17 de maig de 1899 neix a Uztárroz (Sangüesa, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Pablo Mayo Mayo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Maya. Sos pares es deien Santiago Mayo, llaurador, i Juliana Mayo. El desembre de 1919 va ser expulsat de França i el 23 de novembre de 1922 va ser jutjat per l'Audiència Provincial d'Osca (Aragó, Espanya) per contraban. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta. Pintor de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels grups d'acció, va ser detingut en diverses ocasions (sabotatges, possessió d'armes i explosius, etc.). També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Empresonat a començament de 1931, l'abril d'aquell any va escriure, amb altres companys, una carta de protesta des de la presó que va ser publicada per Solidaridad Obrera. Un cop lliure, va ser detingut l'1 de maig de 1931 durant la manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i tancat a la Presó Model de Barcelona. Processat per la seva participació en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat i del Cardoner del gener de 1932, va ser empresonat governativament i el febrer d'aquell any va ser deportat des de Barcelona cap a Bata (Guinea) amb el vapor Buenos Aires, juntament amb molts altres companys. Finalment acabà deportat a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental), on va romandre fins agost de 1932. El maig de 1933 va ser detingut per una reunió clandestina a Barcelona i el juliol d'aquell any per coaccionar un obrer pintor a abandonar la feina durant la vaga de la construcció. El 18 de març de 1935 el seu domicili de les «Cases Barates» de Can Tunis va ser escorcollat i es va trobar un immens arsenal d'armament i d'explosius, a més de nombrosa documentació orgànica de la CNT i de la FAI. Detingut per aquests fets, el 18 de juny de 1935 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència, amb Juan Bueno Hernández, per «tinença il·lícita d'armes i municions»; defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, va ser condemnat a sis anys, vuit mesos i un dia de presó, mentre que Juan Bueno Hernández va ser absolt. El 24 de juliol de 1935 va ser jutjat amb altres companys per un atracament a la Fàbrica Anís Morera, però el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Víctor Muela Íñiguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1983

- Víctor Muela Íñiguez: El 17 de maig de 1899 neix a Soto en Cameros (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Muela Íñiguez. Sos pares es deien Dionisio Muela i Isabel Íñiguez. El juliol de 1915 va ser multat a Logronyo (La Rioja, Espanya) amb 25 pessetes, juntament amb Rafael Ocio Leza, per «escàndol». El 14 de febrer de 1916 va ser detingut, juntament amb Fernando García Martínez, quan intentava penetrar en un magatzem d'ultramarins del carrer de Boterías de Logronyo. El 17 de novembre de 1916 va ser jutjat, juntament amb altres, en consell de guerra a la caserna del Regiment de Cantàbria de Logronyo i a finals de novembre d'aquell any va ser empresonat governativament 15 dies «per deambular sense ofici ni benefici». El 20 de gener de 1917 va ser detingut a Calahorra (La Rioja, Espanya) quan intentava robar en una fàbrica de conserves. El 8 de juny de 1917 va ser condemnat per l'Audiència de Logronyo a 200 pessetes de multa per robatori. Començà a militar en el Sindicat de Cambrers de Saragossa (Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment en el Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb els confederals Ramón Mulero Martínez i Agapito Martínez González, per assistir a una reunió del Ple de la Federació Local dels Sindicats Únics. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i continuà militant en la CNT. Amb Joaquím Bassons Viñas s'encarregà del Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona de la CNT en l'exili. En els últims anys de sa vida formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de Castres de la CNT. Sa companya fou María Domínguez. Víctor Muela Íñiguez va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 10 de gener– de 1983 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània).

*** 

Joan Saña Magrinyà

- Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge oficialment Magriñá. Sos pares es deien Jaume Saña i Carme Magrinyà. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní «Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

***

Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1968

- José Miras Asencio: El 17 de maig de 1903 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miras Asencio. Sos pares es deien Domingo Miras i Luisa Asencio. Quan era adolescent emigrà a Catalunya. Instal·lat a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica durant la guerra i la Revolució. En 1938 formà part, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, amb Pedro Contreras Ortega, Francisco Carreño Villar, José Martí Maimó (alcalde), Antoni Monreal Villalva i Josep Mulet Mir. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva la Galharda de la CNT. Sa companya fou Catalina López Hernández. José Miras Asencio va morir el 18 de novembre de 1967 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Jorge Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de setembre de 1992

- Jorge Casado Meler: El 17 de maig de 1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Jorge Casado Meler, conegut com Jorge de Soladas. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. El petit de quatre germans, tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta, arran del moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys d'Albalat de Cinca estaven empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els visità a la presó per a lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà com a obrer agrícola en una granja i aconseguí poder reunir-se amb sa família –estava casat amb la militant confederal Asunción Hernández Gil (María de Tonio). Després de la II Guerra Mundial fou un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i milità en la Federació Local de Perigús de la CNT. Jorge Casado Meler va morir el 3 de juny de 1992 a l'Hospital de Perigús (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 d'abril de 1963

- Pablo Aldama Martínez: El 17 de maig de 1908 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Aldama Martínez –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Pedro. Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana Martínez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a La Rioja, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Galhac, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat i fou membre del seu Comitè Local, encarregant-se de la distribució de la premsa llibertària i de la propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Juventí Moliner Barreda

- Juventí Moliner Barreda: El 17 de maig de 1912 neix a Culla (Alt Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Juventí Moliner Barreda. Sos pares es deien Josep Domènec Moliner i Maria Barreda. A finals de la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en les columnes confederals al front d'Aragó i després en l'operació, frustrada, de reconquista de Mallorca. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet. Durant l'Ocupació col·laborà en el «Grup B. Jover» de la «Xarxa Robur», formada per militants llibertaris espanyols, que es dedicà a perpetrar atemptats i sabotatges, a recollir informació sobre la construcció del «Mur de l'Atlàntic». Després s'instal·là a Acs, on treballà de fuster i milità en la Federació Local de la CNT i en la FAI. Sa companya fou Marcelle Françoise Jeanne Barrére. Juventí Moliner Barreda va morir el 28 de febrer de 1968 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat embolicat amb la bandera roja i negra. 

Juventí Moliner Barreda (1912-1968)

Ernest Roman Alfonso

- Ernest Roman Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el pseudònim Ibero. Era fill de l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de bous Monòver i fundador de la fàbrica de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 es casà amb Emília Albert Corbí, amb qui tingué una filla, Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936, fou membre del Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3 de març de 1937 va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937 col·laborà en el periòdic Crisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la Cooperativa de Producció i Consum «Universo», creada a finals de 1937. El 30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el Consell Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al final de la guerra per les tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat el 12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Ernest Roman Alfonso (1912-1940)

***

Necrològica de Manuel Pérez Cotán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de novembre de 1986

- Manuel Pérez Cotán: El 17 de maig de 1913 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Pérez Cotán. Sos pares es deien Antonio Pérez i Dolores Cotán. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, duran la guerra civil lluità als front d'Andalusia i d'Extremadura. Al final de la guerra va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser internat als camps de concentració Albatera i de Los Almendros. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a treballs forçats i enviat a treballar com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). En morir el dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT de Dos Hermanas. En 1979 col·laborà en CNT. Sa companya fou Ana González Acuña, amb qui va tenir dos infants (María Dolores i Ana María). Manuel Pérez Cotán va morir el 17 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 18 d'agost– de 1986 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), moment en el qual ocupava el càrrec de tresorer de la Federació Local de la CNT, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfonso Bailac Asín

- Alfonso Bailac Asín: El 17 de maig de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució participà en les col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la «Columna Hiario Zamora», que posteriorment s'integrà en la «Columna Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la militarització de les milícies passà al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per «adhesió a la rebel·lió». Després d'un temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va estar empresonat a Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943.

***

- Dámaso Ibarz Arellano: El 17 de maig de 1915 –el 17 de març de 1915 o 1916 segons altres fonts– neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Dámaso Ibarz Arellano –el primer llinatge també citat Ibars–, conegut com El Maño del Cuento. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Després de la militarització de les milícies continuà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola combatent al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en els batallons per lluitar contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoner a Épinal (Lorena, França) i va ser internat en un Stalag de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on rebé el malnom d'El Maño del Cuento. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França. Instal·lat a Tours (Centre, França), es casà amb Jacqueline Marie Jeanne Diez, amb qui tingué un infant (Patrick Ibarz).  Milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Dámaso Ibarz Arellano va morir el 17 de gener de 1976 a Tours (Centre, França) i va ser enterrat en aquesta població.

***

José Borrás Cascarosa

- José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Fill d'una família pagesa radical socialista, sos pares es deien Juan Borrás Cascarosa i Maria Cascarrosa Campo. Va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja –que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits–, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Baptistine Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir l'1 de desembre de 2002 al seu domicili de Cépet (Llenguadoc, Occitània).

***

Carme Bernial Pedro

- Carme Bernial Pedro: El 17 de maig de 1920 neix al barri del Carme de València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carme Bernial Pedro. Sos pares es deien Manuel Bernial Borràs, cambrer anarcosindicalista, i Carme Pedro Aliaga. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina de modista. En 1936 s'afilià al Sindicat de la Confecció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. En 1937, amb sa nova amiga Consuelo Montesinos Bresó, va fer estudis a l'Internat Escola «Durruti» i després a l'Institut Obrer de València. Durant aquests anys bèl·lics, va fer d'auxiliar de puericultora a les Colònies Escolars Pedagògiques del País Valencià, com ara la Llar Infantil de Burjassot (Horta Nord, País Valencià). El març de 1939, amb el triomf franquista, juntament amb altres companyes (Benigna Galve, Carme Gràcia, Aroma Llorens, Consuelo Montesinos, Lídua Sánchez, etc.), intentà fugir amb vaixell del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però finalment va ser capturada per les tropes feixistes italianes i tancada al Cine Ideal, aleshores transformat en presó, i després de passar per un camp de concentració provisional, va ser posada en llibertat. En 1943, fugint de la repressió, es traslladà a Barcelona (Catalunya). Carme Bernial Pedro va morir l'11 de desembre de 2011 a l'Hospital de l'Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), població on residia, i va ser enterrada al Cementiri Nou d'aquesta població. Documentació seva es troba diposita en l'Associació Cultural Institut Obrer de València. En 2011 el seu testimoni va ser recollit en el llibre El Internado-Escuela Durruti (1937-1939), de Cristina Escrivá Moscardó.

Carme Bernial Pedro (1920-2011)

***

Pierre Clastres

- Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Antoine Clastres. Sos pares es deien Jean Pierre Clastres, guàrdia republicà, i Marie Rose Teychené. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaire ou le Contr'un, que Étienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. El 27 de novembre de 1958 es casà al XV Districte de París amb Hélène Zéliea Dominique Roques. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de «Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats «sense història» o «primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l' École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiena, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980), Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» –societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei– són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».

Defuncions

Notícia de la condemna de Louis Déjoux apareguda en el diari parisenc La Liberté del 9 de maig de 1882

- Louis Déjoux: El 17 de maig de 1884 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Louis Déjoux. Havia nascut el 5 de novembre de 1849 a Replonges (Bresse, Arpitània). Sos pares es deien Joseph Déjoux, fabricant d'estores, i Claudine Besson. Era germanastre petit de François Déjoux, exregidor municipal de Villeurbanne (Lió, Arpitània) que s'havia passat a l'anarquisme. Sabater de professió, visqué al número 67 del carrer Chartres de Lió (Arpitània) i en aquesta ciutat formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans de celebrar-se a París (França) el congrés regional del Centre que donà lloc a l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est. Com a gerent de Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire, el primer periòdic anarquista fundat a Lió, el 25 de maig de 1882 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat, al pillatge, a l'incendi i a la guerra civil» per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per uns articles on s'exalçava Pierre Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març anterior havia disparat contra l'industrial tèxtil Antoine Bréchard a Roanne (Forêz, Arpitània). Fugint de la condemna, passà a Suïssa, on sa companya Anatoline Duchatel, també obrera sabatera, se li va unir. En la gerència de Le Droit Social va ser substituït per Joseph Bonthoux. Representà la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est en el congrés de la Federació del Jura que se celebrà el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud, Suïssa), congrés en el qual Élisée Reclus proposà d'organitzar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'agost següent una reunió anarquista internacional. En aquesta reunió, celebrada entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 i en la qual participaren una cinquantena de delegats, Louis Dejoux representà la secció de Lausana. El 14 d'agost marxà amb Toussaint Bordat cap a Lausana per a celebrar una conferència contradictòria («Dieu et l'État») presidida per Georges Garraud (Aristide Valadier) de Lió i a la qual assistirien unes 1.500 persones. Sembla que fou expulsat del cantó de Vaud i la tardor de 1882 vivia al domicili del company Romanas, al carrer Sismondi, de Ginebra. Quan es trobava a Suïssa, es va veure implicat, juntament amb son germà François Dejoux i molts altres companys, en l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrat a Lió l'octubre d'aquell any. En aquest procés, el 19 de gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 1.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils. Posteriorment passà a París, on continuà clandestinament les seves activitats revolucionàries sense ser descobert. Vivia al número 12 del carrer Véronèse del XIII Districte de París. Louis Déjoux va morir el 17 de maig de 1884 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) a resultes d'una bronquitis pulmonar i va ser enterrat dos dies després a París. Els periòdics L'Affamé, L'Alarme i Le Révolté anunciaren la seva defunció.

Giovanni Capra (1897)

- Giovanni Capra: El 17 de maig de 1897 mor en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia) l'anarquista Giovanni Capra, conegut com Cita i É Budgè. Havia nascut el 16 de setembre de 1865 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Capra i Lia Pirazzini. Era fill d'una família partidària de la unificació italiana, seguidora de Giuseppe Garibaldi i que participà activament en el moviment del «Risorgimento» (Ressorgiment). De jove va ser trompetista en una banda militar i de tornada a Castel Bolognese s'integrà en la botiga que regentava sa família, la qual podia vendre els monopolis de sal i tabacs. Quan es desencadenà en 1897 la guerra greco-turca, que esclatà a causa de la insurrecció de Creta contra l'Imperi Turc, es presentà voluntari. A Itàlia, des dels primers moments del conflicte, es va desenvolupar un gran moviment pro hel·lènic, centrat en l'enviament de suports i en l'enrolament de voluntaris. Els més actius en aquest moviment de solidaritat van ser els republicans, amb el suport dels socialistes, però també s'involucraren anarquistes partidaris de l'acció, sobretot a partir de la crida a favor de la intervenció que va fer el destacat anarquista garibaldí Amilcare Cipriani. Aquest formà una unitat militar («Legió Cipriani») sota el seu comandament, que va ser criticada per Errico Malatesta, contrari a la participació d'anarquistes en l'empresa i que publicà un seguit d'articles al respecte en el periòdic L'Agitazione. A Castel Bolognese es creà un comitè, format en gran part per veterans garibaldins, que promogué una expedició de voluntaris. Aquest grup, amb altres voluntaris de Romanya, en el qual només hi havia dos anarquistes (Giovanni Capra i Antonio Raccagna), aconseguí arribar a Grècia l'abril de 1897 i s'integrà amb els «Camises Roges» de Ricciotti Garibaldi, enquadrant-se en el I Batalló sota el comandament de l'oficial garibaldí Luciano Mereu. En absència d'aquest, Amilcare Cipriani, que havia dissolt la seva unitat i s'havia integrat en els «Camises Roges», i el seu grup participà el 17 de maig de 1897 en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia). Al final de la batalla, durant la qual els voluntaris italians resistiren durant hores l'assalt de les forces enemigues aclaparadores, aquestes s'hagueren de retirar per ordre del comandament grec i per l'exhauriment de les municions. Giovanni Capra va ser un dels primers morts d'aquella batalla. També morí un altre jove de Castel Bolognese, Ugo Silvestrini. Mai no es pogueren trobar els cossos dels difunts, que van ser enterrats pels turcs en una fossa comuna. La notícia de la seva mort causà una gran emoció en tota la família socialista i el diumenge següent, 25 de maig, es va fer un solemne homenatge a Castel Bolognese als seus dos veïns finats, en el qual participà gent de tota Romanya. El 22 de maig de 1902 s'inaugurà al cementiri municipal de Castel Bolognese un monument en honor dels dos caiguts per iniciativa del «Comitè Pro Civilització», portaveu oficial de diputat republicà Ettore Socci. Els anarquistes, que havien participat en la commemoració de 1897 amb un discurs de Bosi, aquesta vegada van difondre un manifest, que va ser immediatament segrestat, on explicaven la seva negativa a participar en la cerimònia en considerar aquesta com «essencialment patriòtica».

Giovanni Capra (1865-1897)

L'alcalde Bonaventura Gomis Bartra

- Bonaventura Gomis Bartra: El 17 de maig de 1940 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Bonaventura Gomis i Bartra. Havia nascut en 1903 –algunes fonts citen 1907 i 1914– a Mataró (Maresme, Catalunya). Cap el 1912 es traslladà amb sa família a Vilassar de Dalt (Maresme, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina de cambrer a la taverna Les Sedes, on restà fins que per la seva edat va ser enviat a fer el servei militar a l'Àfrica, on va romandre quatre anys. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vilassar de Dalt, i fou membre destacat de la mutualitat obrera de caire llibertari «L'Estrella», de la qual formà part en 1922 del seu equip de futbol, el FC Esbart. En 1928 es casà amb Ramona Oliva, amb qui tingué tres fills (Gaietà, Germinal i Aroma). El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de Vilassar de Dalt de la CNT al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució espanyola fou per la CNT regidor d'Ordre Públic del Comitè de Salut Pública i, a partir de desembre de 1937, alcalde de Vilassar de Dalt. Cridat a files, el 25 de desembre de 1938 dimití del seu càrrec i marxà al front. El Nadal de 1938 va ser fet presoner pel feixistes i reclòs a la presó de Lleó (Castella, Espanya). L'agost de 1939 un vilassarenc el va reconèixer i va ser traslladat a la presó de Mataró i posteriorment a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» per les tropes franquistes, va ser condemnat a mort. Bonaventura Gomis Bartra va ser afusellat el 17 de maig de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). El 4 de maig de 2013, per iniciativa del Grup de Recerca Històrica «La Filferrada», es descobrí una placa commemorativa al Passatge del Teatre, carrer que a partir d'aquell moment passà a anomenar-se «Passatge de l'alcalde Bonaventura Gomis»

Bonaventura Gomis Bartra (1903-1940)

***

Necrològica d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1954

- Antonio Vallejo Gómez: El 17 de maig de 1954 mor a Aime (Savoia, Arpitània) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Havia nascut el 16 d'octubre de 1884 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània).

***

Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976

- Fernando Tena Fabregat: El 17 de maig de 1976 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut el 8 de setembre de 1907 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània).

***

- Josep Vila Expósito: El 17 de maig de 1978 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Vila Expósito. Havia nascut el 6 de desembre de 1911 a Sant Jaume de Llierca (Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien Joan Vila i Bonaventura Expósito. Pagès de professió, quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Terra de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i participà activament en els conflictes sindicals de la comarca durant els anys republicans. Mobilitzat durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Va ser enviat a treballar a la presa de Gnioure, als Pirineus, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Arnhac (Llenguadoc, Occitània), s'integrà en la Resistència i en el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Serafina Farès. Josep Vila Expósito va morir el 17 de maig de 1978 a la Residència de Jubilats de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 17 de juny de 1978 a Arnhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 7 de juny de 1921

- Charles Astier: El 17 de maig de 1980 mor a Arpajon (Illa de França, França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Havia nascut el 21 de maig de 1894 al XV Districte de París (França). Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel, de qui acabà divorciant-se. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Marie Amélie Léa Renaud. Posteriorment s'establí a Marolles-en-Hurepoix (Illa de França, França). Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 al Centre Hospitalari d'Arpajon (Illa de França, França).

***

Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

- Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

- Francisco García Sánchez: El 17 de maig de 1986 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Havia nascut el 2 de juny de 1911 a La Unión (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión.

***

Necrològica de César Cuello Díaz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'octubre de 1991

- César Cuello Díaz: El 17 de maig de 1991 mor a Lió (Arpitània) l'anarcosindicalista César Cuello Díaz. Havia nascut el 16 de novembre de 1918 a Rozadas (Boal, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Amalino Cuello i Beneranda Díaz. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil participà en els combats al front del centre i en 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Algèria, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica i de l'Alliberament, s'instal·là a Orà (Algèria), on milità en la Federació Local de la CNT. En 1957 abandonà Algèria i s'establí amb sa família a Jonage, a la metròpoli de Lió, on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Carmen Pascual. César Cuello Díaz va morir el 17 de maig de 1991 a la Clínica Mutualista de Lió (Arpitània).

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 17 de maig de 2001 mor a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Havia nascut el 16 de juny de 1909 a Monfero (la Corunya, Galícia). Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població.

***

Dolores Vimes

- Dolores Vimes Domínguez: El 17 de maig de 2007 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Havia nascut el 7 de març de 1912 –algunes fonts citen erròniament 1911– a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Sos pares es deien Juan Vimes i Dolores Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez  va morir el 17 de maig de 2007 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementir d'aquesta localitat.

***

Victor Simal (febrer de 2022)

- Victor Simal: El 17 de maig de 2022 mor a Arles (Vallespir, Catalunya Nord) l'escriptor, poeta, documentalista i militant anarquista, ecologista i antifranquista Victorioso Universo Saturno Simal, conegut com Victor Simal. Havia nascut el 6 d'octubre de 1944 al I Districte de París (França). Sos pares, refugiats catalans, participaren en la Resistència i en acabar la II Guerra Mundial s'establiren a Normandia, on treballaren de fotògrafs. Aprengué l'ofici familiar i s'instal·là de fotògraf a París. En 1974 s'establí a Catalunya Nord i entrà en contacte amb els cercles llibertaris de la zona, participant en diferents lluites (antinuclear, insubmissió, antifranquisme, etc.). Va ser el fundador del Moviment Ecologista Català (MEC). El 4 de febrer de 1978 va ser detingut amb tres companys per la Guàrdia Civil a la frontera francoespanyola. Torturat durant 72 hores, va ser jutjat per activitats antifranquistes i condemnat a nou mesos de presó, que purgà a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) i d'Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya). Membre de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), després de diversos motins i tres vagues de fam, el novembre de 1978 va ser posat en llibertat sota fiança. En 1983 retornà a París, on treballà 18 anys en la cadena M6 com a periodista i cameràman. L'agost de 1989 viatjà a la Península com a cameràman per a cobrir la visita de Joan Pau II  i va ser detingut per la policia a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), ja que estava acusat d'un delicte de «tinença d'explosius»; després de tres mesos de presó preventiva, va ser absolt en el judici. En 1997 obrí i gestionà un restaurant a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Fou redactor durant més de deu anys del periòdic La Semaine du Roussillon, especialment amb cròniques culinàries. En 2013 el seu testimoni va ser recollit per Joni D. en el llibre Grups Autònoms. Una crònica armada de la transacció democràtica. En 2016 va fer el documental Hommage à La Nueve 24 août 2016 i en 2021 estrenà el seu reportatge Amis, dessous la cendre, on explicà les seves experiències de reclòs a la Presó Model de Barcelona. Malalt de covid-19, Victor Simal va morir el 17 de maig de 2022 al Centre Mèdic «Les Patios d'Argent» de l'Alzina Rodona d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord).

Victor Simal (1944-2022)