---

Anarcoefemèrides del 16 de desembre

Esdeveniments

Louise Michel durant el Consell de guerra de 1871

Louise Michel durant el Consell de guerra de 1871

- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

***

Anagrama de la futura AIT

Anagrama de la futura AIT

- Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

Anarcoefemèrides

Naixements

Romualdo Pappini

Romualdo Pappini

- Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato» –l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé, Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per «violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Claude Deffosse (ca. 1894)

Foto policíaca de Claude Deffosse (ca. 1894)

- Claude Deffosse: El 16 de desembre de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Deffosse –el seu llinatge sovint citat de diferents maneres (Defosse, Defossa, Delfosse, Lafosse). Sos pares es deien Louis Deffosse i Jeanne Coussant. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

- Amédée Dunois: El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945. És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Una de les obres de José Torralvo

Una de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

***

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

- Julio Camba: El 16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia) el periodista, humorista i escriptor anarquista, i després franquista, Julio Camba Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda, compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i  sa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor. Després de fer estudis a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín (Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen 16–, en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es fes capellà, fugí de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell cap a l'Argentina. A Buenos Aires treballà amb un amic de sa família i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del periòdic La Protesta Humana i amb la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquesta època començà a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests, pamflets, etc.) i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, i La Protesta Humana. També participà activament en la vaga general de 1902. Per totes aquestes activitats, en aplicació de l'anomenada «Llei de Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de l'Argentina cap a Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva Galícia natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a Galícia, començà a col·laborar en El Diario de Pontevedra, però ràpidament s'instal·là a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions anarquistes, com ara El Porvenir del Obrero. Mesos després creà el seu propi periòdic, El Rebelde (1903-1905); aquest setmanari literari de continguts obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich Nietzsche, va ser dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les col·laboracions de Pietr Kropotkin –l'única col·lecció gairebé completa dels 51 números d'El Rebelde es conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus, Anselmo Lorenzo, Francisco Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja, José Martínez Ruiz (Azorín), José María Blázquez de Pedro, Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes d'impremta. El 23 de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista modernista Afirmación. A partir de 1905, i fins 1907, col·laborà com a cronista en el periòdic republicà El País. En 1907 va ser contractat pel periòdic España Nueva com a cronista parlamentari i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la política. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics (La Correa, El Cuento Semanal, El Intransigente, Los Lunes del Imparcial, La Voz, etc.) i en les publicacions anarquistes La Anarquía Literaria, La Revista Blanca i Tierra y Libertad. En aquest any, durant el procés per l'atemptat contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906), va ser cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista regicida Mateu Morral Roca, però sempre reconegué, durant el judici i en articles de premsa, que el coneixia escassament. També en 1907 publicà el llibre El destierro, on narra la seva etapa Argentina i la seva introducció en el pensament anarquista. En 1908 entrà a formar part com a corresponsal en la plantilla del periòdic La Correspondencia de España i va ser enviat a Constantinoble (Imperi Otomà), on cobrí el moviment dels anomenats «Joves Turcs», les eleccions i el canvi de sultà d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de redacció i El Mundo el va enviar com a corresponsal a París (França) i a Londres (Anglaterra). En 1912 començà a escriure en el diari conservador La Tribuna sota el pseudònim Diario de un Español. Retornà a Londres i també envià cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir, aprengué el francès, l'anglès i l'alemany. En 1913 començà a col·laborar per al diari monàrquic ABC, contribució que durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort. En 1916, en el context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York, EUA), per a cobrir les eleccions de 1917 en els quals guanyà el demòcrata Woodrow Wilson. Una d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista per al diari liberal El Sol. Repetí a Berlín i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia). De bell nou a ABC, cobrí la corresponsalia de Nova York i retornà a Espanya després del crack del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves idees anarquistes ja s'havien refredat força. En 1930 viatjà a Mèxic i, ben igual que el seu viatge a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia sobre aquests. Durant la Guerra Civil espanyola, que passà gairebé tota a Portugal, les seves cròniques, on expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren en l'ABC de Sevilla (Andalusia, Espanya). En 1948 es publicaren les seves Obras completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un recull de les seves publicacions. En 1947 s'instal·là de manera intermitent com a hoste de l'Hotel Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril de 1954, ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer Joan March Ordinas, per a qui havia treballat de negre. Entre 1951 i 1953 col·laborà en el periòdic franquista Arriba. També va escriure per a La Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser anomenat per alguns com el Brillant-Savarin espanyol, però també pel pòquer, joc que l'obligava a escriure més per necessitat econòmica que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme «Mariano de Cavia» del diari ABC. Publicà nombrosos llibres, molts d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las alas de Ícaro (1913), Londres (1916), Alemania, impresiones de un español (1916), Playas, ciudades y montañas (1916), Un año en otro mundo (1917), La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923), El matrimonio de Restrepo (1924), Sobre casi todo (1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer (1929), Haciendo de República (1934), La ciudad automática (1934), Esto, lo otro y lo de más allá (1945), Etc., etc. (1945), Mis páginas mejores (1956 i 2012), Ni fuh ni fah (1957), Millones al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de 1962, com a conseqüència d'una embòlia, a la Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972 i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos de Julio Camba» que es reunia al restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi periodístic que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls dels seus articles, molts d'ells inèdits, com ara Maneras de ser periodista (2013), Caricaturas y retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un corresponsal español (2014) i Galicia (2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes sota el títol «¡Oh, justo, sutil y poderoso veneno!». Los escritos de la Anarquía.

***

Kim Jwa-Jin

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao «El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Valentín de Pedro (ca. 1922)

Valentín de Pedro (ca. 1922)

- Valentín de Pedro: El 16 de desembre de 1896 neix a San Miguel de Tucumán (Tucumán, Argentina) el periodista, escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista Valentín de Pedro Antón, que va fer servir el pseudònim Valentín de la Villa. Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien Juan de Pedro i Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos Aires (Argentina) i aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví al poeta Rubén Darío, la biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt jove s'inicià en el periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual obtingué un premi. Encara menor d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de càrrega que hi anava a Espanya i va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant desembarcar. En 1916 publicà el quadern de poesies El ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la seva primera obra teatral, Con las alas rotas. En 1917 marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La Gaceta. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la revista Un Enemic del Poble. En 1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella intel·lectual formada per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919 fundà a Barcelona la revista Río de la Plata. En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquesta època visqué la bohèmia i va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les tertúlies de Ramón María del Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel Azaña Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per Veneçuela. En 1922 retornà a la Península i aquest mateix any publicà el seu assaig España renaciente. Opiniones. Hombres. Ciudades. Paisajes i la traducció del portuguès de l'obra de Raúl Brandâo La farsa. En 1923 col·laborà en Los Hombres Libres. En aquests anys publicà articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La Libertad i La Nación. L'1 d'octubre de 1927 fundà la revista de crítica teatral La Farsa. Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936) i a partir d'aquest any col·laborà en el diari La Prensa de Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les Milícies de Premsa, col·laborà en publicacions llibertàries (CNT, Castilla Libre, Juventud Libre, Solidaridad Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El Sindicalista. Durant els anys bèl·lics fou director de l'Escola Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel Sindicat Únic Regional d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel del Teatre Lope de Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny d'Alcalá, on també impartí la classe d'Història del Teatre i Literatura Dramàtica. El 13 de febrer de 1938 participà en l'homenatge al militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez que es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf franquista, l'abril de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de Les Saleses i de Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la presó s'assabentà que havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una jove anomenada Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva nacionalitat argentina i retornà al seu país –el juny de 1943 la seva pena va ser commutada oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a Tucumán, on va ser rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva companya, l'actriu catalana Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va integrar a sa família, i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant en la revista Leoplán. Entre gener i febrer de 1942 publicà les seves experiències a la presó («Quiebros de la cárcel») en el diari Crítica i aquest mateix any va escriure la novel·la La vida por la opinión. Novela del asedio de Madrid –reeditada en 2014, sobre aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i Rafael Rodríguez, creà la Companyia Argentina de Comèdies. Entre les seves obres podem destacar El sindicalismo frente a la política (1920), La compañera (1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino; su nacimiento y prosperidad (1925), El hijo del Rey (1927), Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo (1928), Veinticuatro hores fuera del col·legio (1930), Pobre Aurelia (1940), Viaje de vuelta. Itinerario lírico (1944), Próceres argentinos en España (1954), América en las letras españolas del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida de Rubén Darío (1965) Rimas, leyendas, teatro y artículos (1966), Antología de la poesia castellana (1966) i Cuando en España estalló la paz. Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores, periodistas y políticos (2014). Com a dramaturg publicà El caudillo (1925), El veneno del tango (925) i El hechizo del mar (1933), entre moltes altres. Valentín de Pedro va morir el 7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Valentín de Pedro (1896-1966)

***

Necrològica de Gabriel Hermosillo Alcón apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 19 de novembre de 1959

Necrològica de Gabriel Hermosillo Alcón apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 19 de novembre de 1959

- Gabriel Hermosillo Alcón: El 16 de desembre de 1899 neix a Librilla (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Hermosillo Alcón –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hermosilla. Sos pares es deien Mateo Hermosillo i Dolores Alcón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de la guerra civil s'exilià a França. A l'exili visqué a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània), treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. Gabriel Hermosilla va morir el 4 d'octubre de 1959 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Remedios Varo

Remedios Varo

- Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la «Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959), Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de febrer de 1994

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno: El 16 de desembre de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Juntament amb sos germans grans, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel Correa. Julio Gimeno va morir el gener de 1994 i fou incinerat l'11 de gener d'aquest any a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Dolores Rodríguez Fernández

Dolores Rodríguez Fernández

- Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 a Roanne (Roine-Alps, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

***

Eduardo Escot Bocanegra, tinent de Transmissions de l'Expercit republicà (Madrid, agost de 1937)

Eduardo Escot Bocanegra, tinent de Transmissions de l'Expercit republicà (Madrid, agost de 1937)

- Eduardo Escot Bocanegra: El 16 de desembre de 1919 neix a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Escot Bocanegra. Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, entrà com a aprenent de sabater i durant la primavera de 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els mestres republicans José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els quals l'introduïren en la literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, entrà a formar part, malgrat la seva curta edat, del Comitè de Defensa local i s'enfrontà a la Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de juliol de 1936 aquesta localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez Zamalloa, la qual afusellà aquest mateix dia els seus mestres Sepúlveda, «víctima dels seus errors», i Juarino --93 persones més del poble van ser assassinades pels feixistes--, fugí a la muntanya fins arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Lluità amb un grup de 20 homes, que pertanyia a la «Columna Ascaso» encapçalada per Manuel Mora Torres, i després es traslladà a Màlaga i a Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el Batalló 598, comandat per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos a l'Escola de Guerra del Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts (Jarama, Madrid, Extremadura, Ebro, Catalunya). Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Barcarès, on féu la verema d'aquell any, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a treballar en la fortificació de la «Línia Maginot» a la regió de Belfort (Franc Comtat, Arpitània). Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va ser detingut a Belfort i enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel (Heidekreis, Baixa Saxònia, Alemanya), a prop de Hamburg. Més tard, el 27 de gener de 1941, va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques (a la pedrera, construint carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de sabater, etc.) als kommandos de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, membre del Comitè Internacional Clandestí que preparava la insurrecció i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35 quilos i estava gairebé desnonat. Després de set dies a la infermeria, va ser enviat al Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França). Acabà establint-se en aquesta localitat i es casà amb una francesa (Aimée), amb qui tingué dos infants. D'antuvi treballà de sabater, després en una empresa de publicitat i finalment en la sanitat pública francesa, sempre militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del «Memorial sobre la Deportació» erigit a Bretstein (Murtal, Estíria, Àustria). El seu testimoni va ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de Mauthausen (2006), de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo Martín. El 19 de març de 2007 va ser distingit per la Diputació de Cadis (Andalusia, Espanya) amb la Placa d'Or pel seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i l'endemà li va ser retut un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per l'Ajuntament de la localitat. Eduardo Escot Bocanegra va morir el 23 de maig de 2015 al seu domicili de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França) d'una aturada cardiorespiratòria.

Eduardo Escot Bocanegra (1919-2015)

***

Marco Ferruzzi ("Tombolino")

Marco Ferruzzi (Tombolino)

- Tombolino: El 16 de desembre de 1979 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarcoinsurrecionalista Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino o Ardito. El 8 de març de 2000 va ser detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la celebració del carnaval. En aquesta època formava part del grup anarquista «Compagne e compagni» i del «Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del «Comitè ciutadà contra la presó i la repressió social». Novament fou denunciat el maig de 2002 a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en col·laboració amb la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una manifestació a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó i a una indemnització de 1.000 euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el judici d'apel·lació celebrat el 16 de març de 2004 a Roma ambdós van ser absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de l'anomenada «Operació Cervantes» contra el grup anarcoinsurreccionalista Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista Informal (FAI), acusat d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels carrabiners del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix dia, a la Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte esclatà i va fer perdre dues falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano Sindonia. Per aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per «fabricació i enviament d'explosius» i «temptativa d'homicidi agreujada» i condemnat a nou anys de presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en règim especial a la presó de Poggioreale de Nàpols. El judici d'apel·lació del febrer de 2007 l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la Primera Sala Penal del Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el recurs de la Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7 d'octubre de 2007 de sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomba de Charles Laisant al columbari del cementiri parisenc de Père Lachaise

Tomba de Charles Laisant al columbari del cementiri parisenc de Père Lachaise

- Charles Laisant: El 16 de desembre de 1952 mor a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Asnières (Illa de França, França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Maurice, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com ara La Patrie Humaine, Le Huron i L'Écho Pacifiste, òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any.

***

Necrològica de María Ascaso Budría apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 29 de desembre de 1955

Necrològica de María Ascaso Budría apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 29 de desembre de 1955

- María Ascaso Budría: El 16 de desembre de 1955 mor a París (França) l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. Havia nascut el 29 de juny de 1900 a Quinto de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De família anarquista, son germà fou el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Des de 1917 afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en les lluites obreres de 1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital aragonesa. A partir de 1925 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on també patí presó, en alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de Primo de Rivera. Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel Jiménez Herrero. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son company. María Ascaso Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital Broussais de París (França) a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i fou enterrada tres dies després a la capital francesa. A vegades es confonen les dades biogràfiques amb sa cosina Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso Abadía.

***

Armando Malaguti

Armando Malaguti

- Armando Malaguti: El 16 de desembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Havia nascut el 18 de setembre de 1897 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament.

Armando Malaguti (1897-1955)

***

Luigi Marcassoli

Luigi Marcassoli

- Luigi Marcassoli: El 16 de desembre de 1957 mor a Torre Boldone (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut com Bigio. Havia nascut el 8 de juny de 1882 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per «ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Fernando Airiguirigoitia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de març de 1966

Necrològica de Fernando Airiguirigoitia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de març de 1966

- Fernando Airiguirigoitia: El 16 de desembre de 1965 mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista Fernando Airiguirigoitia. Havia nascut cap el 1913 a San Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan era adolescent emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa (Bages, Catalunya). Durant la guerra civil lluità en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona (Catalunya) i reclòs a Montjuïc, on va ser torturat. Després de patir vuit anys de presó en diversos centres penitenciaris, cap el 1947 va ser enviat al Protectorat Espanyol del Marroc enquadrat en un batalló de treball forçat. Aconseguí escapar amb altres dos companys, però en la fugida un va caure mort i l'altre ferit, al qual va haver d'ajudar; els dos passaren al Marroc francès travessant el riu Muluia. Al Protectorat Francès del Marroc milità en el nucli confederal de l'exili. El 3 de març de 1965 s'instal·là a Bèlgica com a refugiat polític i s'afilià a la Federació Local de Lieja (Valònia) de la CNT. Fernando Airiguirigoitia va morir sobtadament poc després mentre feia feina, el 16 de desembre de 1965 a Brussel·les (Bèlgica), d'una malaltia desconeguda.

***

Necrològica de Mariano Ibáñez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 de gener de 1975

Necrològica de Mariano Ibáñez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1975

- Mariano Ibáñez: El 16 de desembre de 1974 mor a París (França) l'anarcosindicalista Mariano Ibáñez. Havia nascut cap el 1904 a Aldeanueva de Barbarroya (Toledo, Castella, Espanya). Quan era molt jove s'instal·là amb sa família a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya). En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, amb son germà Gregorio i alguns companys (Dámaso, Román, Bautista, etc.), fou un dels fundadors del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Talavera de la Reina i un dels organitzadors de la Federació Comarcal d'aquest sindicat. Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Talavera del Tajo, nou nom de la localitat, però el 3 de setembre de 1936, amb l'entrada de les tropes feixistes a la ciutat, fugí i passà a Catalunya. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. Mariano Ibáñez va morir el 16 de desembre de 1974 a París (França) i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Pantin (Illa de França).

***

Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de febrer de 1987

Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de febrer de 1987

- Ramón Sánchez Solano: El 16 de desembre de 1986 mor a Merinhac (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Havia nascut el 29 de juliol de 1901 a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquest últim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat.

---

[15/12]

Anarcoefemèrides

[17/12]

Escriu-nos


Actualització: 11-10-18