|
---
Anarcoefemèrides
del 16 de juny Esdeveniments
Cadàvers al terra
després de l'afusellada de Le Brûlé (16
de jun de 1869) -
Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny
de 1869, al camí de Le Brûlé del pou
miner Quentin del petit poble de la conca
hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève
(Arpitània), la companyia
d'infanteria del capità Gausserand, cridada per
reforçar la repressió de la
vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc
contra la
manifestació que intenta oposar-se a la detenció
d'una quarantena de miners.
L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als
braços de sa
mare i una vídua d'un miner víctima del cop de
sabre d'un tinent, i una
seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser
empresonats
72 miners, entre ells el dirigent de «La
Fraternelle» Michel Rondet. El fet a
passat a la història amb el nom de «L'afusellada
de Le Brûlé» i va desencadenar
la primera vaga general minera de França (18.000
treballadors aturats), i que
va inspirar la novel·la Germinal
d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869
els miners van obtenir avanços significatius: jornada de
vuit hores per las
miners de galeria, centralització de les caixes de socors i
participació dels
minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard
Chardère va estrenar la pel·lícula La
Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24
de juny de
1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou
miner de Combes de la
Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des
Étoiles», una escultura de
bronze de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14
estrelles, una
per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival,
49 anys; Barthélémy
Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph
Françon,
19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys;
Simon Chatagnon, 27
anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon,
27 anys; Antoine Gourdon, 38
anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus
peus un
infant adormit que representa el futur i l'esperit humà. ***
L'atemptat
contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari
milanès Il
Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894 - Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896. ***
Portada
del primer número de Nueva Aurora - Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909. ***
Portada
del primer número de Pagine Libertarie - Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes. ***
Cartell de Carles Fontserè Carrió per a l'exposició - Exposició
«L'Anarquisme i la guerra civil»: Entre el 16 de juny i el 20 de juliol de 1986
se celebra a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona (Catalunya) l'exposició «L'Anarquisme
i la guerra civil». Aquesta exposició, emmarcada dins els actes del cinquantenari
de l'esclat de la guerra civil espanyola, va ser organitzada per l'Ateneu
Enciclopèdic Popular - Institut Municipal d'Història (AEP-IMH), amb el suport
de l'Ajuntament de Barcelona, i es realitzà amb els fons documentals de l'AEP-IMH.
Per promocionar l'acte es realitzaren dos cartells, un de Carles Fontserè
Carrió i un altre de Josep Subirats Samora. S'edità un catàleg de l'exposició
amb una introducció de Ferran Aisa Pàmpols. Exposició
«L'Anarquisme i la guerra civil» (1986)
Naixements
Élie Reclus
fotografiat per Nadar (1885) - Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). ***
Foto
policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894) -
Jules Dejoux: El
16 de juny de 1848 neix a La Châtre (Centre,
França) l'anarquista Jules Dejoux,
conegut com Blondeau. Sos pares es deien Marc
Dejoux, conductor de
diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle).
Es guanyava la vida fent de paleta a París
(França). El 2 d'octubre de 1891 va
ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa
i el novembre
d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la
gerència del periòdic
anarquista Le Père Peinard. El 2 de
desembre de 1891 va ser condemnat a
sis mesos de presó i a 100 francs de multa per
«provocació de militars a la
desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser
detingut a la sortida de la
feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100
francs de multa i
reclòs a la presó parisenca de Sainte
Pélagie. El març de 1892 va ser
reemplaçat en la gerència de Le
Père Peinard per François Durey. Cap el
novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va
ser
detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de
París en un acte de
protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a
president de la Cambra de
Diputats francesa. En aquesta època vivia al
número 24 del carrer de la
Montagne Sainte Geneviève de París i
posteriorment al número 7 del carrer
Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2
de juliol de 1894 va ser
fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon.
Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari
parisenc L'Esprit
d'Initiative, editat per Paul Martinet. A
començament de segle figurava en
un registre d'anarquistes desapareguts o
«nòmades». El seu últim
domicili va
ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de
París. Jules Dejoux
va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del
V Districte de
París (França). ***
Antonio Borghesi - Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Nota
de René Brochon publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 5 de juliol de 1913 - René Brochon: El 16 de juny de 1892 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Sos pares es deien Alphonse Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda femenina. Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista individualista Maurice Vandamme (Mauricius), entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie. També trobem textos seus en La Bataille Syndicaliste, Les Hommes du Jour i Le Libertaire, entre d'altres. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913 publicà el fullet À bas les vieux!, reeditat el juliol de 1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie, que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda Parmentier, de la qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre, Louis Dalgara, Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en les activitats del Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual Marceau Rimbault era animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada «L'idéalisme anarchiste» a la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França), organitzada per la Joventut Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de tendència individualista, s'oposà a tota participació amb la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment de Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es casà a Athis-Mons (Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne Blanche Jumaucourt, de qui es va divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol de 1952 es casà a Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb Élisabeth Marie Quentel. René Brochon va morir el 7 d'abril de 1975 a Menton (Provença, Occitània). ***
Carnet
de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich -
Dimes Bussot
Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i
Rourich. Sos
pares es deien Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al
carrer
de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i Dolors Rourich Sala,
també de família
tapera. Amb son germà Lluís Bussot Rourich, va
fer els estudis elementals en un
centre laic i de jove treballà de mecànic
ajustadors als tallers de can
Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia. En
1912 es traslladà a Barcelona
(Catalunya), on treballà als tallers navals
«Vulcano» i s'afilià al Sindicat de
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En aquesta època
patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a
sou de la patronal.
L'abril de 1914 fou delegat de Palamós (Baix
Empordà, Catalunya) en el Congrés
Metal·lúrgic de la CNT. Posteriorment
milità en la CNT de Badalona (Barcelonès,
Catalunya) i entre 1917 i 1919 en fou secretari. Entre el 28 de juny i
l'1 de
juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona
al I Congrés de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
celebrat a Barcelona («Congrés
de Sants»). El desembre de 1918 presidí un
míting a Badalona. En el Congrés de
1919 fou delegat de diversos sindicats d'alimentació,
tintoreria, perruqueria i
transports i de la Federació Local de Badalona. En 1920
retornà a Sant Feliu de
Guíxols, on organitzà una agrupació
sindical als tallers de can Castelló, fet
pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot
patronal.
Instal·lat a Palafrugell (Baix Empordà,
Catalunya), es casà amb Empar Ferrer
Plaja. En 1921 treballava als tallers de la
«Compañia de Ferrocarriles
Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a
Girona (Gironès,
Catalunya) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona.
En 1931
creà la cooperativa de consum
«L'Esperança Gironina», que
comptà amb 224
associats. En 1931 va ser nomenat president de la Federació
Provincial de
Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del
Comitè Regional de
Cooperatives d'Espanya, amb seu a Madrid (Espanya). Entre el 31 de maig
i l'1
de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona
a la Conferència
Regional de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de
Projeccions de
Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat
membre
del Comitè Antifeixista de Girona. En 1937 va ser nomenat
secretari general de
la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la
CNT de Girona i delegat de la
Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II
Regió. Entre el 27 d'agost
de 1937 i gener de 1939 fou membre del consell municipal de
l'Ajuntament de
Girona, presidint la minoria confederal municipal. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà amb sa família a
França i va ser internat a diversos camps de
concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram, etc.).
En 1940 les autoritats
franquistes li van instruir expedient de responsabilitats
polítiques i el van
condemnar en rebel·lia a la confiscació total de
béns, a la inhabilitació
absoluta en el grau màxim i l'estranyament a les possessions
africanes per 15
anys. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) i enviat a fer feina a prop de Sant-Maloù (Bro
Sant-Maloù, Bretanya), i
poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon,
Bretanya), per a ser deportat
al camp de presoners alemany de l'illa de Guernesey (Illes
Anglonormandes), on
treballa de metal·lúrgic. Després el
portaren al Pas-de-Calais, on treballà en
la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del
desembarcament aliat a
Normandia, en un permís per anar a veure sa
família, s'uní a la Resistència
francesa, on lluità fins el final del conflicte.
Després de la II Guerra
Mundial, treballà d'ajustador en la
Société National des Chemins de fer
Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos)
a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i formà part del Grup
Antifeixista dels Republicans
Espanyols de França i de la Federació Espanyola
de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish
Refugee Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Posteriorment rebé una pensió
de l'Estat francès en
reconeixement de la seva participació en la
Resistència. Dimes Bussot Rourich
va morir en 1981 a Vaubona (Provença, Occitània). ***
Antonio
Melgar Mena -
Antonio Melgar
Mena: El 16 de
juny de
1896 neix a Jimena
de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Antonio
Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Sos pares es deien
Francisco Melgar Avilés, industrial,
i María Mena Fernández. Sabater de
professió, estava molt
involucrat en la vida cultural
del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En
tornar al
poble després de fer el servei militar,
començà a destacar políticament i es
casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui
tingué cinc infants, dels quals només
sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel
comitè revolucionari.
Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera,
fugí amb altres
veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i
s'establí a Torredelcampo (Jaén,
Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la
col·lectivitat. El gener
de 1937 ingressà com a voluntari en el
«Batalló Salvochea», on
exercí de
furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa
d'aquest cos a
Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell
nou a Torredelcampo i
ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En
aquesta època pogué
reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de
la Frontera. El 29
de març de 1939, amb l'ocupació de
Jaén per les tropes feixistes, va ser
detingut i traslladat a la presó provincial, on va
restà empresonat
preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel
Jutjat
Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota
l'acusació d'«auxili a la
rebel·lió». Jutjat en consell de guerra
l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a
20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser
posat en llibertat
vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on
treballà en la seva feina de
sabater, i reprengué la seva militància
clandestina en la CNT, mantenint contacte
amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació
amb el comitè
confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya),
encapçalat per
Sebastián Pino Panal. El març de 1945,
després d'una gran agafada a Algeciras
(Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista
d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se
a casa d'uns
veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i
s'uní a un grup guerriller que
actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa
família son fill Universo.
Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946
la Guàrdia Civil
atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de
las Cruces de
Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el
tiroteig que
es desencadenà moriren els guerrillers José
Sierra Coronil (El Flores) i Antonio
Melgar Mena. El
guerriller José García Ortiz (El
Ciruelo)
resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de
la Guàrdia Civil,
Alejandro Méndez de la Iglesia. José
García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser
trobats per les autoritats. Antonio Melgar Mena (1896-1946) ***
Foto policíaca de Francisco Atanasio - Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Lucien
Bernizet - Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom. ***
Necrològica
de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1979 -
Francisco Mir
Cazcarro: El 16 de juny de 1908 –algunes fonts citen
erròniament 1906– neix a Sena (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro –a vegades el
segon llinatge citat erròniament
com Cascarro. Sos pares es deien
Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), després
del cop militar feixista de
juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració;
posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors
Estrangers
(CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946,
s'instal·là a Beçan
(Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un
dels fundadors de la Federació
Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid
durant molts d'anys a conseqüència
d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de
1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc,
Occitània). Sa
companya fou Victoriana Benita Cerezuela. ***
Karl
Peutl - Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
José
Manuel Porto García - José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població. ***
Andrés Martínez Hernández - Andrés Martínez Hernández: El 16 de juny –el certificat de defunció cita erràniament el 19 de juny– de 1917 neix a Los Rincones (Massarró, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Martínez Hernández. Sos pares es deien Mateo Martínez Sáez i María Hernández Soler. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya), on aprengué tipografia. A Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari del barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on conegué Josep Peirats Valls. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per frenar l'aixecament feixista i fou un dels creadors de la Federació Local de la CNT d'Esplugues, de la qual va ser el seu primer subsecretari. Immediatament després s'enrolà en la «Columna Vallès Oriental» i marxà cap el front d'Aragó. A Grañén (Osca, Aragó, Espanya) es passà a la «Columna Roja i Negra», amb la qual romangué tota la guerra d'Aragó com a soldat, després de negar-se amb la militarització de les milícies a anar a l'Escola Militar i lluitant en la 127 Brigada Mixta. Quan caigué aquest front, passà al d'Extremadura. Quan acabava la guerra l'agafà en un hospital de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) i sortí cap el port d'Alacant per a veure si podia embarcar-se. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i després al de Porta Coeli. Posteriorment va ser enviat a batallons de treballadors forçats de les localitats valencianes de Bétera i Nules. Un cop lliure cap el 1942, retornà a Esplugues, on treballà en diverses professions (paleta, rajoler, agricultor, etc.). A Barcelona treballà durant cinc anys com a tipògraf. A Esplugues, amb Miguel Bardisa i Miguel Giménez, milità en la clandestinitat, muntà una impremta clandestina i fou secretari de la seva Federació Local de CNT fins al setembre de 1947, quan descobriren la impremta i es va veure obligat, amb Miguel Giménez, a fugir cap a França encalçat per la Guàrdia Civil. S'establí a l'Illa de França on s'uní amb la confederal Pepita Barés. En aquests anys milità en la CNT, de la qual va ser nomenat en els anys seixanta secretari de la Federació de París, i en les Joventuts Llibertàries. Treballà en el periòdic parisenc Le Figaro fins la seva prejubilació en 1976. En 1988 publicà el llibre Hojas del árbol de mi vida. Poesías (desde 1936 hasta 1986). En 2002 residia a Argelers i poc després passà a viure a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Col·laborà, sobretot amb poesies, en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Sa companya fou Josefa Barés (Pepita). Andrés Martínez Hernández va morir el 16 de maig de 2006 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Ramona Munné Colom apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 24 d'octubre de 1989 - Ramona Munné Colom: El 16 de juny de 1922 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramona Maria Josepa Munné Colom. Sos pares es deien Miquel Munné Vilanova i Maria Colom Ponnau. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries del barri del Clot de Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al nord d'Àfrica. A Orà (Algèria) esdevingué companya del militant anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys seixanta va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là a Montalban, on la parella continuà militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Ramona Munné Colom va morir de càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrada civilment dos dies després. ***
Ronald Creagh - Ronald Creagh: El 16 de juny de 1929 neix a Alexandria (Egipte) l'historiador anarquista Ronald Creagh. Fill d'una libanesa i d'un comptable nascut a Port Saïd i que son pare era londinenc, fou criat a Port Saïd per la seva àvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald és el fill major de sa família, amb una germana i un germà –Frank, en honor del dictador Francisco Franco– més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports –tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes «Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ou écologie sociale. Ha estat director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français aux États-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècle à nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc. És col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières, Revue Française d'Études Américaines, Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i porta la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller.
Defuncions
Foto
antropomètrica de Carlo Melchionna (1907) -
Carlo Melchionna:
El 16 de juny de 1932 mor a
Sorrento
(Campània, Itàlia)
l'anarquista,
antimilitarista i anarcosindicalista Carlo Melchionna. Havia nascut el 20
de març de 1886 a Salerno (Campània,
Itàlia). Sos pares es
deien
Emidio Melchiona, empleat de correus, i Anna Bozio. Quan era infant es
traslladà amb sa família a Nàpols
(Campània, Itàlia). Després de
freqüentar uns
anys l'Escola Tècnica, aprengué l'ofici
d'electricista. En relació amb
destacats anarquistes, es dedicà a difondre la premsa
llibertària. El 19 de
setembre de 1904 va ser detingut durant una protesta arran de la
repressió
desencadenada com a conseqüència de les vagues de
Buggerru (Sardenya) i de
Castelluzzo (Sicília); jutjat, va ser condemnat a 12 dies de
presó i al
pagament dels despeses judicials. El 5 de març de 1905
emigrà al Brasil, però
retornà a Itàlia mesos després. El 31
de maig de 1906 signà un manifest en el
qual es definia l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII a
Madrid
(Espanya) com a «incident de la lluita entre els oprimits i
els opressors» i la
propaganda anarquista com a «apoteosi de la vida i no de la
mort». L'octubre de
1906 va ser detingut a la plaça de la Borsa de
Nàpols mentre repartia
propaganda antimilitarista; processat per
«instigació al delicte i contravenció
de la llei d'impremta», no va ser condemnat
gràcies a una amnistia. Després d'un
periple per Europa (Niça, Marsella, París i
Londres), retornà a Nàpols després
de ser expulsat de França. El juliol de 1907 va
convèncer, amb Francesco
Cacozza i Ciro Petrucci, milers de llogaters de la Societat del
Sanejament de
Nàpols per a unir-se a la Lliga de Resistència,
amb la finalitat de reduir la
renda a causa de l'estat ruïnós dels habitatges,
tot ocupant les cases amb
ordre de desnonament. Fitxat per la policia com a
«perillós subversiu», va ser
denunciat en diferents ocasions, com ara el 25 de juny de 1908, per les
protestes contra la repressió de la gran vaga
agrària de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), que acabà amb una pena de
presó; el 24 d'octubre de 1908, per haver
distribuït pamflets antimilitaristes entre els reclutes; o
durant la tardor de
1909, per complicitat en la col·locació d'una
bomba que esclatà en una església
i per la participació en les manifestacions de protesta
contra el judici de
Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar a
Itàlia. Entre el 16 i
el 19 de gener de 1911 representà els anarquistes en les
reunions per a la
rebaixa de les rendes i el maig de 1912 va ser l'orador oficial, amb
Alfani,
Bordiga i Trematore, en la manifestació contra la guerra de
Líbia. El 7 de febrer
de 1914 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per dos articles
antimilitaristes publicats el gener anterior en Rompete
le file!. Durant la nit del 10 de juny de 1914, quan la
«Setmana Roja», aferrà cartells
revolucionaris arreu la ciutat i després, amb Francesco
Cacozza, encapçalà un grup de manifestants cap a
l'estació per a aturar els
trens i evitar l'arribada de reforços. Capturat, amb
Domenico Aratari i
Francesco Cacozza, quan intentava alliberat els seus companys detinguts
assaltant una caserna de carrabiners, va ser processat per
«amotinament i
incitació a la revolta». Gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de 1915, recobrà
la llibertat una setmana després. En aquests anys de la Gran
Guerra, col·laborà
en el sector «neutralista», lamentant l'oportunitat
perduda durant la «Setmana
Roja» i fent costat la no-intervenció per
qualsevol mitjà. El 24 de novembre de
1915 el trobem destinat al XX Regiment d'Infanteria a Reggio de
Calàbria
(Calàbria, Itàlia). El desembre de 1915, amb un
permís de convalescència,
retornà a Nàpols, on va estrènyer els
lligams amb Argentina Altobelli, Armando
Borghi i Renato Sigligh, tot dedicant-se a la propaganda
antimilitarista entre
els soldats. Poc després, durant una nova
llicència, pogué fugí de la
vigilància. L'octubre de 1916 el trobem al barri de Greco de
Milà (Llombardia,
Itàlia) afiliat a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i fent
propaganda antimilitarista entre els obrers de la zona de Biella
(Piemont,
Itàlia). Fugint de la pressió
policíaca, passà per diverses poblacions
(Nàpols,
Florència, Reggio de Calàbria, Asinara, etc.). El
8 de juliol de 1919 va ser
detingut a la Cambra del Treball mentre organitzava una protesta contra
la
carestia de la vida. A finals d'agost d'aquell any va ser nomenat
secretari de
Propaganda de l'USI de Milà. En aquests anys
milità amb Francesco Cacozza i
Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero»,
col·laborà en diverses
publicacions anarquistes (L'Anarchia,
L'Avvenire Anarchico, Guerra
di Classe, La Protesta Umana,
Rompete le
file!, Soviet, Umanità Nova, etc.),
participà
activament en la campanya de suport als militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, i mostrà les seves
simpaties per la
Revolució bolxevic. El gener de 1920 marxà cap a
Brescia (Llombardia, Itàlia)
per a organitzar la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser un
dels
animadors del II Congrés Anarquista de Campània.
De bell nou a Nàpols,
participà en el moviment d'ocupació de les
fàbriques i la primavera de 1921 va
ser nomenat secretari polític de la secció local
napolitana dels forners la
Federació Meridional de l'Art Blanca. El maig de 1921 va fer
costat els forners
i flequers que reivindicaven l'abolició del treball nocturn
i el descans
setmanal, i el 28 d'agost els va representar en el Congrés
de Salerno. El maig
de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb
Armido Abbate i Francesco
Cacozza, el grup «Prometeo», que trencà
amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la
Unió Anarquista Italiana (UAI). Delegat al
Congrés de l'UAI a Ancona, el 1922
entrà a formar part de la Comissió Executiva de
la Cambra Confederal del
Treball de Nàpols. Amb l'arribada del feixisme al poder,
trobà feina a la
consulta del dentista anarquista Giuseppe Imondi, sense deixar de fer
propaganda anarquista i freqüentant els cercles llibertaris.
El 22 de novembre
de 1926 va ser condemnat al confinament per quatre anys a l'illa
siciliana de
Lampedusa. Traslladat a l'illa d'Ustica, l'abril de 1928
obtingué la llibertat
condicional. Molt malalt de miocarditis crònica,
arteriosclerosi i
d'hemorroides ulceroses, i amb una situació familiar penosa,
abandonà la
militància anarquista. Trobà feina amb un notari
i acabà afiliant-se al
Sindicat Feixista dels Empleats de Comerç, malgrat que el
prefecte de policia de
Nàpols testimonià que conservava inalterada la
seva «fe subversiva». Carlo
Melchionna va morir el 16 de juny de 1932 a Sorrento
(Campània, Itàlia) d'un
atac de cor durant el seu viatge de noces. En 2019 Fabrizio Giulietti
publicà
la biografia Carlo Melchionna. Anarchismo
e lotte sociali (1886-1932). ***
Manuel Pérez Fernández - Manuel Pérez Fernández: El 16 de juny de 1964 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario, Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Havia nascut el 10 d'agost de 1887 a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) –segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició. Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre «Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquesta època fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa –fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre «Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista –reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»–, que sortí en castellà, angles i francès –la traducció en aquesta última llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i «derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta, òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa, ¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego, Horizontes, Liberación, Más Allá, Nervio, Prismas, Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Spártacus, Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal. Manuel Pérez Fernández (1887-1964) ***
Àngel
Domènech Navarro (París, finals dels anys
cinquanta) [militants-anarchistes.info] - Àngel Domènech Navarro: El 16 de juny de 1966 mor a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Havia nascut el 2 d'octubre de 1888 a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Josep Domènech Millan i Joaquima Navarro Ibarz. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu, Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló. Àngel Domènech Navarro (1888-1966) ***
Notícia
sobre la graduació d'Enriqueta Clos Garriga apareguda en el
setmanari republicà figuerenc Libertad de l'11 de
febrer de 1933 - Enriqueta Clos Garriga: El 16 de juny de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Català Nord) la mestra anarcosindicalista Enriqueta Clos Garriga. Havia nascut el 7 d'abril de 1918 a Perpinyà (Rosselló, Català Nord). Sos pares es deien Joaquim Joan Sebastià Clos i Lluísa Maria Rosa Garriga. Estudià Tenidoria de Llibres al Liceu Monturiol de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i el gener de 1933 en tragué el títol a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou administrativa del Comitè Revolucionari de Figueres. Quan la creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), va ser nomenada mestra i exercí especialment a l'Alt Empordà, sobretot a Figueres. També fou secretària de la Federació Local de Sindicats de Figueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili esdevingué companya de l'anarcosindicalista Vicenç Soler Esteve. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Perpinyà de la CNT. En 1960 i 1961 participà en el congressos de reunificació confederal que se celebraren a Llemotges (Llemosí, Occitània). Enriqueta Clos Garriga va morir el 16 de juny de 1982 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Català Nord). ***
Camp de concentració d'Argelers - Ramón Domingo de la
Cruz: El 16 de juny de 1995 mor a
Montreuil (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la
Cruz. Havia nascut el 31 d'agost de 1901 a El Ordial (Guadalajara,
Castella,
Espanya). Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan
tenia
17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de
feina. A la capital
catalana s'adherí al moviment anarquista,
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de
«La Canadenca», fet pel
qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En
1923, durant la
dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer
feina en la verema.
El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se
li va decretar
l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou
Cañalda, Joan Manent
Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso
Rosquillas Magrinyà i els germans
Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja
que havia
desaparegut de Perpinyà el gener anterior
(Rosselló, Catalunya Nord). En 1933
retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i
obrí una biblioteca,
que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la
guerra. En
1936 s'afegí a les milícies confederals que
marxaren cap a Aragó des de
Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat
en el 43 Batalló. Amb el
triomf feixista, s'exilià a França i
patí els camps de concentració d'Argelers
i de Barcarès. Després passà a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE)
destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué
fugir a Tours
(Centre, França). Des del 5 de gener de 1942
milità en la Federació Local de la
CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a
la regió parisenca. Fou un
gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa
del moviment per
carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta
–l'Encyclopédie
Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme
et la terre, d'Élisée
Reclus, van ser els seus llibres de capçalera.
Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de
juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França,
França) i fou incinerat el 23 de juny
al cementiri parisenc de Père Lachaise. ***
Enrico
Baj davan la seva obra Tu
quoque, brute, fil mi (juny de 1964). Foto d'Adelmann - Enrico Baj: El 16
de juny de 2003 mor a Vergiate (Llombardia, Itàlia).
Havia nascut el 31 d'octubre de 1924 a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'artista
(pintor, gravador, escultor, etc.), escriptor, crític d'art,
patafísic i
anarquista Enrico Baj. Era fill d'una família burgesa
acomodada milanesa força
interessada en l'art; son pare era empresari de la
construcció i sa mare
enginyera, i sempre volgueren que son fill fos arquitecte. Amb 14 anys
començà
a dibuixar i a pintar. Adolescent, demostrà el seu rebuig a
l'autoritat
fotent-se dels alts dignataris feixistes que desfilaven per la seva
ciutat, fet
que li va portar més d'un disgust. En 1944, per evitar el
reclutament en
l'exèrcit de Benito Mussolini, abandonà
Itàlia i es refugià a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Després de la II Guerra Mundial,
estudià a la facultat de dret de la
Universitat de Milà, carrera que acabà amb
facilitat, i a milanesa l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera (1945-1948). En aquests anys conreà
el tachisme i el
collage. Compaginà l'advocacia i l'art fins el 1956, quan
abandonà la primera
pel segon. En 1950, amb Sergio Dangelo, fundà el
«Movimento d'Arte Nucleare»,
que, a diferència de l'art abstracte, era obertament
polític, i ambdós signaren
el febrer de 1952 a Brussel·les (Bèlgica) el
«Manifeste de la peinture
nucléaire». En 1952 creà amb Asger Jorn
l'experimental International Movement
for an Imaginist Bauhaus (IMIB, Moviment Internacional per una Bauhaus
Imaginista), enquadrat dins del moviment politicocultural
situacionista, i que
s'oposà a les teories funcionalistes i al concepte
d'«artista-creador». Ambdós
moviments es declaraven hereus el moviment artístic CoBrA,
creat en 1948. En
1954 participà, amb Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn,
Emilio Scanavino i
altres, en l'«Incontri Internazionali della
Ceramica» a Albisola Marina
(Ligúria, Itàlia). En 1955 creà amb
l'escriptor i artista francès Édouard
Jaguer la revista Il Gesto, molt
influenciada per l'«abstracció
lírica». El setembre de 1957 signà, amb
altres
artistes i intel·lectuals avantguardistes, el manifest
«Contre le style». Entre
1959 i 1966 s'acostà als surrealistes i participà
amb ells en manifestacions
oficials del moviment. En aquesta època signà
diversos manifests, com ara «Arte
interplanetaria» (1959) i «Peinture et
rélité» (1960). En 1959
exposà una de les
seves obres més conegudes, I
Generali,
sèrie de «generals» absurds realitzats
amb objectes trobats i materials heterogenis
en forma de collages. Entre els anys cinquanta i seixanta
exposà regularment a
París, Londres i Nova York, on va fer amistat amb artistes i
intel·lectuals (Jean
Baudrillard, André Breton, Marcel Duchamp, Max Ernst,
Edouard Jaguer, Michel
Maffesoli, E. L. T. Mesens, Edgar Morin, Octavio Paz, André
Pieyre de
Mandiargues, Arturo Schwarz, Paul Virilio, etc.). En 1960
participà en
l'execució de l'escandalosa obra col·lectiva (amb
Roberto Crippa, par
Jean-Jacques Lebel, Erro, Roberto Crippa, Gianni Dova i Antonio
Recalcati) Grande quadro antifascista
collettivo,
en protesta contra la guerra d'Algèria, que va ser
confiscada l'any següent per
blasfema per la policia en la seva primera exposició a
Milà i que passà anys
reclosa als soterranis de la prefectura de policia milanesa, abans de
ser
exposada al Museu d'Art Modern d'Estrasburg. En 1964 creà el
Collegio di
Patafisica de Milà, secció italiana del
Collège de Pataphysique de París, en el
qual fou sàtrapa, amb el
títol d'Imperator Analogico.
En 1972 l'exposició
pública del seu gran quadre-collage I
funerali
dell'anarchico Pinelli –en clara
referència a la famosa pintura de Carlo
Carrà I funerali dell'anarchico
Galli
i molt influenciada pel Guernica de
Picasso– va ser prohibida arran de l'assassinat de l'oficial
de policia al qual
se li va atribuir la mort sota la seva custòdia de
l'anarquista Giuseppe
Pinelli. Posteriors obres, com ara Nixon
Parade (1974) o Apocalisse
(1979),
causaren un gran escàndol mediàtic. En 1975, la
seva exposició retrospectiva
realitzada al Palazzo Grassi de Venècia se
celebrà sota un fort control
policíac. En 1981 inaugurà el seu centre
d'exposicions a Milà. En els anys
vuitanta s'acosta al teatre i col·laborà en
diversos projectes, com ara Ubu re
(1984). Amb Épater le robot
(1983) i Manichini
(1984-1987) accentuà la crítica a la
contemporaneïtat i la utilització
indiscriminada de les tecnologies. En 1989 dissenyà una
trentena de titelles
per a Le bleu-blanc-rouge et le noir,
òpera del compositor Lorenzo Ferrero, amb llibret d'Anthony
Burgess, realitzada
per la bicentenari de la Revolució Francesa. En 1994 va
gestar Berluskaiser,
sèrie de obres per
protestar per l'elecció de Silvio Berlusconi com a primer
ministre d'Itàlia i
que ninguna galeria gosà exposar. Les exposicions
més importants dels darrers
anys es realitzaren a la Pinacothèque Casa Rusca (Locarno,
1993), a l'Institut
Mathildenhöhe (Darmstadt, 1995), al Musée d'Art
Moderne i d'Art Contemporain
(Nice, 1998), al Musée de Chartres (2000), al Palazzo delle
Esposizioni (Rome,
2001) i al Castello di Masnago (Varese, 2003). Va fer nombroses obres
fent
servir motius d'altres artistes (Leonardo da Vinci, Picasso, etc.) i a
vegades
recreant obres completes d'altres autors. També ha realitzat
treballs amb els escriptors
Umberto Eco, Dario Fo i Raymond Queneau. Obres seves es trobem
exposades als
museus i galeries més importants del món.
Col·laborà, amb articles de crítica
artística, en diaris (Il Corriere
della
Sera, Il Sole 24 Ore,
etc.) i revistes
(Boa, Direzioni,
Documento Sud,
Edda, L'Esperienza
Moderna, Il
Gesto, Phases, etc.).
Entre els seus
assaigs, molts d'elles publicats en editorials anarquistes, podem
destacar Autodamé
(1980), Patafisica (1982), Automitobiografia.
Dai giorni nostri alla nascita (1983), Impariamo
la pittura (1985), Fantasia e
realtà
(1987, amb Renato Guttoso), Cose, fatti,
persone (1988), Lettres (1953-1961)
(1989), Ecologia dell'Arte (1990), Cosa dell'altro mondo (1990), Che cos'è la patafisica?
(1994), Scritti sull'arte. Dal futurismo
statico
alla merda d'artista (1996, amb altres), Inactualité
de l'art et Pataphysique suivi du Manuel de survie
(1998), Impariamo la pittura
(1999), Grand Tableau antfasciste collectif
(2000, amb Laurent Collet), Sous l'art,
l'or (2002), Un carnet du dedans
(2002, amb Matthieu Messagier), Discours
sur l'horreur de l'art (2003, amb Paul Virilio), La Patafisica (2009, pòstum) i
Ecologia
dell'arte (2013, pòstum), entre d'altres. Sempre
integrat en el moviment
anarquista –alguns diuen que al final de sa vida
simpatitzà amb la Lega Nord
(LN, Lliga Nord)–, donà obres seves a diferents
grups i centres (Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme de Lausana, etc.) i
finançà amb la
seva venda diferents projectes llibertaris, com ara la
traducció i primera
edició en rus de La
Révolution inconnue,
de Volin. Promogué en 1996 la creació d'un
monument en marbre de Carrara a
Mikhail Bakunin a prop de casa («La Baronata») on
visqué a Minusio (Ticino,
Suïssa). Enrico Baj va morir el 16 de juny de 2003 al seu
domicili de Vergiate
(Llombardia, Itàlia). Tingué cinc infants de dos
matrimonis. ***
Alain Crosnier (1991) -
Alain Crosnier: El 16 de juny de 2005 mor a
París (França) el militant
anarquista i sindicalista Alain Auguste Crosnier. Havia nascut el 3 de
setembre
de 1955
al XVIII Districte de París (França). Sos pares
es deien Auguste Isidore Louis Marie Crosnier i Monique Marguerite
Paulette Georgette Delahaye. En 1970, amb altres companys,
fundà el Grup Anarquista de
Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que
reintegrà poc després
Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia
escindit de la Federació
Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup
partidari de
l'organització, del qual era membre, creà
l'Organització Combat Anarquista
(OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.),
s'integrà en Unió dels
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta
organització es
fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament
en la lluita contra l'extrema
dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit.
També fou membre del
grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre
memòria de la Comuna de París.
Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista
del melanesis de
Nova Caledònia mitjançant l'Association
d'Information et Soutien aux Droits du
Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i
Suport als Drets del Poble Canac).
Participà en l'organització de les Trobades
Internacionals sobre Pedagogia
Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del
Golf, en la lluita
sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT)
–feia de funcionari
de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i
en ocupacions d'habitatges
buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL
esdevingué
l'organització Alternativa Llibertària (AL) en
1991, fou nomenat director del
seu òrgan d'expressió Alternative
Libertaire, lloc que ocupà fins a la
seva mort. Vivia a Marly-le-Roi (Illa de França,
França). Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a
resultes
d'una
infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la
Pitié-Salpêtrière de París
(França). ---
|
![Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/documents/domenechnavarro/domenechnavarro01.jpg "Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]")
![[15/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/06]") |
|
![[17/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/06]") |
|
|
| Actualització: 16-06-23 |