---

Anarcoefemèrides del 16 de maig

Esdeveniments

Portada del primer número de "Le Droit Social"

Portada del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema «Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

***

La Sorbona ocupada

La Sorbona ocupada

- París (16-05-68): El 16 de maig de 1968, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais (Bretanya), uns estudiants procedents de Nantes han passat la nit amb els obrers per a ocupar la fàbrica. Aquesta mateixa nit, els obrers de la fàbrica de Renault de Cléon han ocupat també la seva fàbrica i han segrestat el seu director. De bon dematí, una delegació d'ocupants a sortir, apilotada en dos cotxes, per a propagar la vaga a altra fàbrica de Renault, la de Flins. A les 14 hores, els obrers de Renault-Flins voten la vaga i l'ocupació. Una delegació conjunta de Cléon i de Flins surt per demanar els companys de Billancourt que s'afegeixin al moviment. A les 15 hores, a la Sorbona de París, el «Comitè d'Ocupació» publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de totes les fàbriques de França i a la formació de Consell Obrers. Les Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca), que distribueixen la totalitat de la premsa francesa, es declaren en vaga; la notícia no tindrà periòdics. A la tarda, el personal de l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne ocupa la institució. A les 15 hores, la vaga salvatge s'imposa, taller per taller, a la fàbrica Renault de Billancourt. A les 17 hores, els responsables de la Confederació General del Treball (CGT) de Billancourt s'estimen més deixar d'oposar-se al moviment vaguístic; ben aviat els 23.000 obrers de la fàbrica s'hauran afegit al moviment engegat pels obrers de Sud-Aviation dos dies abans. A les 18.30 hores, el Comitè Executiu del Partit Comunista Francès (PCF) «prevé als treballadors i als estudiants conta tota consigna aventurada, sobretot amb motiu de manifestacions a les quals no es trobi associat»... Cap al tard, a Billancourt, la CGT impedeix que els estudiants, vinguts de la Sorbona, penetrin a la fàbrica.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

- Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres «nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Auguste Delalé (1907)

Auguste Delalé (1907)

- Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista Auguste André Delalé. Fll d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut  a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent de L'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del «Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de «provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim, Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria «Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell «Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francès Le Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquesta època no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 a París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

***

Foto policíaca de Paolo Zanella

Foto policíaca de Paolo Zanella

- Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de «enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Maria Lacerda de Moura

Maria Lacerda de Moura

- Maria Lacerda de Moura: El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del «Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

***

Luigi Peotta

Luigi Peotta

- Luigi Peotta: El 16 de maig de 1901 neix a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia)– l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino, Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca, Giulio Coccari, Singru, Zingaro, etc.). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquesta època va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

Luigi Peotta (1901-1945)

***

Josep Maria Alomà Sanabras

Josep Maria Alomà Sanabras

- Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya), en una família pagesa, el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els «Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per «rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir el 9 de maig de 1993 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes.

Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993)

***

Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

Foto policíaca de Hans Schmitz (1937)

- Hans Schmitz: El 16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son pare, del mateix nom, era un destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie Schmitz, eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene (Lliga per a la Protecció de les Mares i per una Família Social Higiènica), que es dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet Hans Schimitz participà en els moviments anarquista i anarcosindicalista, d'antuvi en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure), després en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen Scharen (Escamots Negres), l'organització anarquista de resposta a les agressions nazis. Estudià per a torner, però li costava trobar feina a causa de les seves idees polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson. Ein Denkmal für Sacco und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti), d'Erich Müsham. En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen i una navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups anarquistes i anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal. Des d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es dedicà amb els companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells, a fer pintades i a altres activitats de resistència. També participà en el transport de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu amb bicicleta. En 1935 durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes, conegué Gertrud, una militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten (Pirates Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa companya. Fou força actiu en els grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril de 1937 rebé la visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que havia estat avisat abans, la policia no pogué trobar res que el comprometés; no obstant això, va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici en massa de companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser considerat, afortunadament, «indigne per al servei militar» i retornà a la resistència enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar en una fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia l'esperança que gràcies al matrimoni li fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no haver de treballar en la indústria armamentística, però això no va succeí i en 1942, el mateix dia del seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de sa companya exigí que fos donat com a apte per al servei militar i així poder mantenir la seva obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit continuà amb la resistència de manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de l'enemic, autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament, etc. Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant de l'encarregat del manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els seus sabotatges aconseguiren que la bateria no abatés cap avió. Després del conflicte bèl·lic s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra, lluità perquè les condicions laborals en les empreses metal·lúrgiques on treballava fossin les més adients per als obrers. A començaments dels anys noranta va ser nomenat «afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures) de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann, Jörg Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie. Arbeiterjugend und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és per res. Joves treballadors i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en fulletó sota el mateix títol. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a fer conferències i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va morir el 22 de març de 2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) on tres setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la seva última voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una tomba sense nom al cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf.

Hans Schmitz (1914-2007)

***

El mestre racionalista Joan Sans Sicart (ca. 1935)

El mestre racionalista Joan Sans Sicart (ca. 1935)

- Joan Sans Sicart: El 16 de maig de 1915 neix a Barcelona (Catalunya), en una família de la petita burgesia il·lustrada, el militant anarcosindicalista i mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Son pare, Joan Sans i Amat, pintor --és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba al Museu de Mataró-- i escultor, republicà federal i lliurepensador, fundà en 1922 el periòdic anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va començar a fer feina a Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--, alhora que cursa per lliure el batxillerat. En aquesta època freqüentà nombrosos intel·lectuals i militants anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys esdevingué campió de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En 1936 obtingué el títol de mestre i començà a fer feina a l'escola racionalista «Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus començaments en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com a orador en la Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els 800 metres en les Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà a Cadaquès i a la costa empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti, on tingué càrrecs de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari del Batalló de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121) i, a començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de res no serví a causa de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En acabar la guerra, s'exilià a França i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a l'enterrament de Manuel Azaña en representació de la CNT. En aquests anys va col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne Noire) i jugà un important paper en la reorganització de la CNT a Muret a partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En 1945 participà en la redacció de la ponència sobre la valoració del trienni bèl·lic en el Congrés de París. Entre 1945 i 1946 féu diversos mítings i conferències per tot arreu (Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors, Perigús, Sant-Etiève, etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època féu amistat amb Albert Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs de responsabilitat: delegat cenetista en la Subdelegació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de secretaria de Raymond Fauchois, participació en la comissió organitzadora de la Conferència de Tolosa de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa d'aquell mateix any, en el Ple de Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en el Congrés de l'AIT de 1951, en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta Española de Liberación (JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos mítings (Clarmont d'Alvèrnia, Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir càrrecs, quan en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria general de la CNT. En 1961 féu un míting a Grenoble. Poc després va abandonar la militància orgànica molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la qual havia mantingut estretes relacions des de la infància --fou un temps secretari de Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a Tolosa es retirà amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou tresorer del Centre de Cultura de Colomièrs en representació dels muntanyencs; també participà en nombroses activitats esportives: escalador als Alps i als Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980, etc. En els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb dirigents com Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la República en l'exili, José Maldonado González. En 1981 entrà en l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà de tresorer i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys noranta es va dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la història del moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la unitat dels sectors llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions llibertàries (A la lucha, Boletín Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda, Vía Libre, Vibraciones, etc.) i és autor de Relatividad del poder revolucionario y de los principios anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de la liberté (1995), Escoltant el meu avi (1999), Comissari de xoc (2001; traduït al castellà en 2003 sota el títol Comisario de choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé i al francès en 2007 com Commissaire de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004), Quebrando los silencios del olvido (2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un libertario (2006), El dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Joan Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida.

Joan Sans Sicart (1915-2007)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gustave Lefrançais

Gustave Lefrançais

- Gustave Lefrançais: El 16 de maig de 1901 mor a París (França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut el 30 de gener de 1826 a Angers (País del Loira, França) en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

Henri-Edmond Cross retratat pel pintor anarquista Maximilien Luce (1898)

Henri-Edmond Cross retratat pel pintor anarquista Maximilien Luce (1898)

- Henri-Edmond Cross: El 16 de maig de 1910 mor de càncer a Saint-Clair (Provença, Occitània) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Havia nascut el 20 de maig de 1856 a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest «neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune.

***

Filareto Kavernido

Filareto Kavernido

- Filareto Kavernido: El 16 de maig de 1933 és assassinat a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Havia nascut el 24 de juliol de 1880 a Berlín (Alemanya). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)-- i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

John Henry Mackay

John Henry Mackay

- John Henry Mackay: El 16 de maig de 1933 se suïcida a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya) el teòric i propagandista de l’anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Havia nascut el 6 de febrer de 1864 a Greenock (Renfrewshire, Escòcia), fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es traslladarà a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s’educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l’art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l’autor de L’Únic i la seva propietat; d’aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l’oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l’individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l’organització de reivindicació homosexual d’Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s’incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l’organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d’Stirner, l’americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d’Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l’origen de la renovació de l’anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina deu dies després de la crema dels llibres i de l’arxiu de l’Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l’amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L’arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l’Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

***

Ordre de busca i cerca de Felipe Hernández Giménez apareguda en el "Boletín Oficial de la provincia de Tarragona" del 24 d'abril de 1907

Ordre de busca i cerca de Felipe Hernández Giménez apareguda en el Boletín Oficial de la provincia de Tarragona del 24 d'abril de 1907

- Felipe Hernández Giménez: El 16 de maig de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Felipe Hernández Giménez, conegut com El Gitano. Havia nascut en 1886 al Vilosell (Garrigues, Catalunya). Sos pares es deien Jaime Hernández i Carmen Giménez. Es guanyava la vida criant bestiar. L'abril de 1907 va ser declarat pròfug al servei militar i posat en busca i cerca. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya). Felipe Hernández Giménez va ser afusellat el 16 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb altres cinc antifeixistes.

***

Ettore Panini

Ettore Panini

- Ettore Panini: El 16 de maig de 1963 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Havia nascut el 18 de gener de 1895 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de «confiança» l'assenyalà com a «actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat.

Ettore Panini (1895-1963)

***

Patricio Navarro Avellán

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 16 de maig de 1970 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Havia nascut el 17 d'abril de 1897 a Águilas (Múrcia, Espanya). Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports –s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», amb Ángel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense èxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Vicente Tamborero Torres

Vicente Tamborero Torres

- Vicente Tamborero Torres: El 16 de maig de 1977 mor a Barbentana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Tamborero Torres. Havia nascut el 2 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i després de la militarització de les milícies lluità com a soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, sembla, passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat per les tropes alemanyes, després d'un temps en un camp d'Estrasburg (Alsàcia), el 13 de desembre de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.325. Després de l'alliberament de camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França i s'instal·là a Barbentana, on milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP).  

---

[15/05]

Anarcoefemèrides

[17/05]

Escriu-nos


Actualització: 16-05-18