|
---
Anarcoefemèrides
del 15 de juny Esdeveniments
Capçalera
de L'Éducation
Libertaire - Surt L’Éducation
Libertaire:
El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el
primer
número de L’Éducation
Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des
bibliothèques d’éducation libertaire.
D’antuvi impresa i després realitzada
en autocòpia i bimestral, es van publicar 10
números fins a març de 1902.
Aquesta publicació és de fet els
prolegòmens d’una temptativa de creació
d’una
escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de
1899, a París, a
l’Hôtel des Sociétés Savantes
(Palau de les Sàvies Societats); el projecte
inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola
llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir
encara, ja que
únicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els
redactors de L’Éducation
Libertaire eren els de Les Temps
Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard,
C. Papillon, Étienne Lariviere,
Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles
Malato), però
també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul
Delesalle. Domela
Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation
libertaire, el número 12 de la
col·lecció de fullets de Les
Temps Nouveaux (1900), autèntic
manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a
mínim, quatre
fullets: Le coopératisme et le
néo-coopératisme: rapport
présenté au Congrès ouvrier
révolutionnaire
international, dels Étudiants Socialistes
Révolutionnaires
Internationalistes de Paris (1900); Contre
la nature, de Paul Robin (1901); Ce
que j’entends par l’individualisme anarchique,
de Georges Butaud; i L’éducation
pacifique: conférence,
d’André Girard. ***
Capçalera
de Le
Réveil des Travailleurs - Surt Le Réveil des
Travailleurs:
El 15 de juny de 1900 surt a
Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer
número del bimensual, i
després setmanal, Le
Réveil des Travailleurs, que va tenir dos
subtítols: «Periòdic
d’emancipació popular» i
«Òrgan llibertari». Estava editat pel
«Grup de
propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i
l’anarquista belga Georges
Thonar en serà un dels responsables. El periòdic
arribarà a tirar 1.700
exemplars, però deixarà de publicar-se
l’abril de 1903, editant fullets de
diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil,
Eugénie Potonié-Pierre, Johann
Most, etc.). ***
Capçalera
de Le Communiste - Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier –fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois–, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur. ***
Capçalera
del primer número d'Humanidad - Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques. ***
Portada
del primer número d'Spartaco - Surt Spartaco: Pel juny de 1920
surt a Roma
(Itàlia) el primer número del periòdic
mensual Spartaco. Numero di propaganda
comunista-anarchica. Portava
l'epígraf «Cum Spartacus pugnavit!»
(Quan Espàrtac lluità!). Editat pel Grup
Comunista-Anarquista «Spartaco» de Roma, va estar
dirigit per Ettore Sottovia,
amb Cesare Camattini de gerent. Els articles anaven sense signar o amb
pseudònims. En sortiren 25 números,
l'últim l'abril de 1922. Sembla que va
sortir un número únic il·lustrat
especial per al Primer de Maig de 1920 amb el
títol Spartaco publicat
pel mateix
grup, però que no se n'ha conservat cap exemplar. ***
Portada
d'un número de Generación
Consciente - Surt Generación Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la «Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres ***
Capçalera
del primer número de Protesta Umana - Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926
surt a
Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del
periòdic anarquista en llengua
italiana Protesta Umana. Bottetino del
Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan
d'expressió del
Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa
Sacco i Vanzetti),
creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani.
Era
continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro
Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino
Felicani entre el desembre de 1920
i el març de 1925. En el primer número de Protesta
Umana aparegué el
text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi
ammoniscono: La
salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de
l'execució els reclusos
adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent
referència al fullet editat per
Luigi Galleani La salute è in voi,
manual de com fer bombes explosives
per a atacar l'autoritat. En sortiren tres
números, l'últim
l'abril de 1927. ***
Capçalera de L'Emancipazione - Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més: «Periodico Libertario del West» i «Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932. ***
Capçalera
del primer número de Libre Examen - Surt Libre Examen: El 15
de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic Libre
Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment
gràcies al suport
voluntari. En aquest primer número publicà una
carta de Simón Radowitzky, que
havia estat alliberat l'abril passat de la colònia
penitenciària d'Ushuaia i
vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només
sortí aquest número. ***
Porta
da d'un exemplar de L'Unique - Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson, Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau. ***
- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960. ***
Capçalera de La Nostra Lotta - Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC). ***
Portada
del primer número de Caos - Surt Caos: Pel juny de 1979
surt a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) el primer número de
la revista anarquista Caos. Sorgida
de militants llibertaris mexicans i dels cercles
exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire
crítica els
integrants del periòdic Tierra y
Libertad
i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista
català exiliat Ricard
Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social
Reconstruir. El
grup editor portà el nom de Coordinació
Llibertària de Mèxic (CLM) i en
formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas
Vélez i Héctor Subirats
S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups
i editorials
anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos
Unidos, les
Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres.
Aquesta publicació
tingué un gran ressò en la
intel·lectualitat mexicana, encara que la unió
que
es volia no reeixí i cada grup continuà amb les
seves pròpies publicacions. Una
de les seves característiques primordials va ser l'acurat
disseny de la
publicació, que comptà amb dibuixos de destacats
artistes del moment (Funs,
Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.).
També
va ser molt important pels col·laboradors de la revista,
intel·lectuals de gran
prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es
reproduïren textos
(Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda,
Jordi Arenas, Laurent
Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio
Flavio
Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo
Castañón, Cornelius Castoriadis,
Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro
Echeverría
V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio
Eyzaguirre, Carlo Frabetti,
Théo Frey, Agustín García Calvo,
Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur
Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken,
Jaime Moreno
Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María
Rama, Víctor del
Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier
Sádaba Garal, Fernando
Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan
Swift, Max Stirner, José L.
Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle,
Roberto
Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es
publicà un text amb el títol
«Poemínimos», posant com a autor el
poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un
poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta
broma provocadora donà
lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos
intel·lectuals mexicans
consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren
amb demandes
judicials. Aquest «afer» donà lloc a que
part dels col·laboradors habituals de
la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de
distribuir-la. En
total en sortiren set números, l'últim en 1981. ***
Portada
del número 3 d'Adarga - Surt Adarga: Pel juny de 1980
surt a Madrid (Espanya) el primer
número de la revista cultural anarquista Adarga.
La idea d'editar aquesta
publicació sorgí en el V Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de
Madrid.
L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan
Gómez Casas i hi trobem articles de
nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José
L. González
Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero,
Pep
Castells, Dolores Domingo, José Luis González
Coronado, Gerard Jacas, Luciano
Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,
Ángel J. Cappelletli,
Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón,
Sara Guillén, Frederica Montseny,
Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost,
Emma González, Santos Amestoy,
García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama,
Fernando Sabater, etc. Els temes
que tracta van ser d'allò més variat: CNT,
anarcosindicalisme, urbanisme,
terrorisme, educació llibertària, literatura,
art, «Cas Scala», rock, clàssics
de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per
problemes
econòmics, només sortiren cinc números
d'aquesta revista, l'últim el setembre
de 1981. ***
Portada
de l'últim número de Les Temps Maudits - Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997
surt a París (França)
el primer número de Les Temps Maudits. Revue
syndicaliste révolutionnaire et
anarcho-syndicaliste éditée par la
Confédération Nationale du Travail. La
decisió d'editar aquesta revista fou presa al
Congrés de la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i
sorgí com a un suplement
de teoria anarcosindicalista del periòdic Le
Combat Syndicaliste. Els
temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme,
antifeixisme,
literatura proletària, autors llibertaris, economia,
antiparlamentarisme,
antiglobalització, ecologia, educació,
història anarquista, antimilitarisme,
terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel
Adamovsky, Claudio
Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie
Astolfi, Rachid
Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain
Bihr, Frédéric Blanchet, Luc
Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron,
François Chesnais,
Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc,
Philippe
Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández
Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre
Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman,
Tomás Ibáñez, Louis
Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa
Lamarca, L.
Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir,
Gaëtan Le Porho, Anthony
Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín
Bellido, G. Mandrin, Christine
Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz,
Agustín
Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier,
José Pérez, David Peterson, Larry
Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini
Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano,
Carlos Taibo, M. Tauro,
Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon,
Soumaly Vongsavanh,
Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En
sortiren 27 números,
l'últim d'octubre de 2008. ***
Exemplars de la revista Anartiste - Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.
Naixements
Léon Pélissard en una fotografia policíaca - Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Jules-Joseph-Barthelemy-Marius Pélissard, fabricant de bastons, i Marie Sabine Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o «La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per «insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat. ***
Llibre
de Paul Sosset - Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de «falsa identitat» i «provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896), La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Les Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada «Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, amb Émile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció d'Alfred Lobel apareguda en el diari
parisenc La
Journée Industrialle del 25 de maig de 1920 - Alfred Lobel: El
15 de juny de 1879 neix al
XI
Districte de París (França)l'anarquista
i
anarcosindicalista Alfred Lobel. Sos pares es deien
Alphonse Guido Lobel, ebenista,
i Clotilde Leroy, modista. En 1899 vivia amb sos pares al
número 17 del
passatge Forge Royale de París i treballava d'escultor. El
14 de setembre de
1899 es casà a Villiers-sur-Marne (Illa de
França, França) amb la cosidora
Souveraine Alphonsine Maniot, de qui es va divorciar el 31 de desembre
de 1904
a París. Posteriorment es guanyà la vida com a
obrer metal·lúrgic i va ser un
dels militants més destacats del corrent sindicalista
revolucionari i
anarcosindicalista. En 1919 era secretari del Sindicat del Metall de
Grenoble (Delfinat,
Arpitània) de la Confederació General del Treball
(CGT), el qual representà en
el Buró de la Unió Departamental. Enfervorit per
la Revolució russa, va ser un
dels fundadors del grup «Clarté» de
Grenoble i jugà un paper important en la
campanya de solidaritat portada a terme per la CGT contra la
intervenció aliada
a la Rússia revolucionària. El 24 d'octubre de
1919, en un míting de la Unió de
Sindicats, va fer una crida a la «vaga general
revolucionària» en suport a la
Revolució russa i reivindicà la
memòria de Jeanne Labourde, bolxevic francesa
afusellada pels intervencionistes francesos a Odessa
(Ucraïna), i de Jacques
Sadoul, membre del Grup Comunista Francès de Moscou que
havia estat condemnat
en un consell de guerra per «deserció a
l'estranger en temps de guerra». En
aquesta època s'integrà en el Comitè
de la III Internacional del departament
Isèra. El febrer de 1920 va ser nomenat membre de la
Comissió Executiva de la
Unió Departamental de la CGT i el 22 de maig, quan el
moviment vaguístic dels
metal·lúrgics de la zona, va ser detingut
després d'haver realitzat tasques
sindicals davant la porta de la fàbrica Raymond-Boutons de
Grenoble dos dies
abans; jutjat, l'1 de juny va ser condemnat a sis mesos de
presó i tancat el 8
de novembre de 1920. Posteriorment continuà la
militància enquadrat en la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU)
com a militant comunista. En
1931, juntament amb el comunista Alexandre Richetta,
intervingué en nom de la
CGTU en la vaga tèxtil de Moirans (Delfinat,
Arpitània). Més tard formà part de
la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). Quan
la Revolució espanyola, a finals de 1936
s'integrà a Barcelona (Catalunya) en
el Comitè Unitari d'Organitzacions Anarquistes Franceses
(CUOAF), del qual va
ser secretari a partir de març de 1937, i també
fou delegat del Comitè
Anarquista Internacional (CAI) de la capital catalana. Encara que mai
no va
anar al front, s'oposà fermament a la
militarització de les milícies i el 9 de
març de 1937 presidí a la «Casa
CNT-FAI» una assemblea extraordinària de
milicians estrangers que lluitaven al front en la qual la major part de
delegats confirmaren el seu rebuig de la militarització. A
finals d'abril de 1937
s'enfrontà a Fernand Fortin, delegat de Propaganda de la
Secció Francesa del
CAI, pel suport d'aquest a la col·laboració
política de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en la II República espanyola, i
participà, sense Fortin
i altres militants que dimitiren, en l'organització d'una
nova la Secció
Francesa del CAI, que no va ser reconeguda per la CNT-FAI. Sembla que
l'estiu
de 1937 retornà a França, arran de la
dissolució d'aquesta nova Secció Francesa
del CAI que va participar en els «Fets de Maig» de
1937. Amb Isidore Dauthun,
Raoul Héro i altres antics militants comunistes esdevinguts
anarquistes, fundà
a Grenoble el grup «Les Amis de la Patrie Humaine».
També va ser president i
delegat permanent de la CGT-SR al departament d'Isèra, on
organitzà nombroses
reunions de suport a la Revolució espanyola. Sa companya fou
Marie Bordet. Alfred Lobel va
morir l'1 de desembre de 1953 al seu domicili de Florange (Lorena,
França). ***
Carlo
Berruti - Carlo Berruti: El
15 de juny de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista, i després
socialista i comunista, Pietro Carlo Berruti, conegut també
com Charles Berrutti i que va fer
servir el
pseudònim Bruto. Sos
pares es deien
Tommaso Berruti i Pelagia Busia. Pintor de la construcció,
quan era molt jove
entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint
administrador del
periòdic L'Ordine
(1892-1894),
dirigit per P. G. Gai i Pietro Stura. A començament de segle
emigrà a Lió
(Arpitània), on va ser detingut per
«resistència a la força
pública» i expulsat
per decret el 5 de desembre de 1901 de França.
S'instal·là a Londres
(Anglaterra), on col·laborà en el
periòdic quinzenal La Rivoluzione
sociale (1902-1903), editat per Antonio Galassini, i,
sota el pseudònim Bruto,
en el número
únic La Settimana Sanguinosa
(18 de
març de 1903), editat per Alfredo Ranieri i dedicat a la
Comuna de París. També
col·laborà en el periòdic londinenc Germinal
(1903). Més tard passà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on en 1906
col·laborà,
sota el nom de Charles Berrutti en
el
periòdic bilingüe antisindicalista L'Azione
Anarchica – L'Action Anarchiste, publicat per Henri
Louis Truan, en
oposició a les tesis defensades per Il
Risveglio, de Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra
retornà a Torí i es posà
a fer feina en els Ferrocarrils Estatals. En 1920 va ser denunciat com
a
organitzador d'una vaga. En aquesta època
abandonà l'anarquisme i en les
eleccions locals de novembre de 1920 es va presentar com a candidat de
la
facció comunista del Partit Socialista d'Itàlia
(PSI) i va ser elegit regidor
municipal amb més de 48.000 vots. Després del
Congrés de Liorna (Toscana,
Itàlia) de 1921, s'afilià al Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i esdevingué secretari
de la Secció de Torí del Sindicat Central de
Ferroviaris Comunistes Italians (SCFCI).
També ocupà càrrecs en
l'Aliança Cooperativa Torinesa (ACT). El 18 de desembre
de 1922 Carlo Berruti va ser capturat per un escamot feixista, comandat
pels capitosts
Piero Brandimarte i Cesare Maria de Vecchi, a la seva feina, a la seu
del Control
de Mercaderies dels Ferrocarrils de l'estació de Porta Nuova
de Torí, i portat
a un camp de la població de Nichelino (Piemont,
Itàlia), on va ser assassinat a
trets per l'esquena. L'endemà, Angelo Quintagliè,
uixer de l'Oficina de Control
de Mercaderies, apolític, excombatent i excarrabiner, acusat
d'haver deplorat
públicament la bàrbara manera en la qual Berruti
havia estat assassinat, va ser
també mort al seu lloc de feina per un escamot feixista. Com
va ser la seva
voluntat expressada en vida, mitjançant la seva
adhesió a la Societat per a la
Cremació de Torí, el cos de Carlo Berruti va ser
incinerat el 29 de desembre
d'aquell any i les cendres dipositades al Temple Crematori del
cementiri
torinès. Durant els anys posteriors, l'homenatge foral
davant la tomba de Carlo
Berruti, en ocasió de l'aniversari de l'«Strage di
Torino» (Matança de Torí),
esdevingué una clàssica manifestació
dels joves universitaris antifeixistes. Un
carrer de Torí port el seu nom. ***
Gérard Duvergé - Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista François Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Sos pares es deien Jean Duvergé, gerdarme,i Marie Belleton. Es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. El 5 de setembre de 1919 es casà a Luscan (Comminges, Gascunya, Occitània) amb Geneviève Chaume. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura –Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups «Libération» i dels «Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom. ***
Necrològica d'Antonio Najas López apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 d'octubre de 1956 - Antonio Najas
López: El 15 de juny de 1898 neix a Llano del Beal (El Beal, Cartagena, Múrcia,
Espanya) –algunes fonts citen el 13 de gener de 1898 a Cartagena (Múrcia,
Espanya)– l'anarcosindicalista Antonio Najas López –el primer llinatge a
vegades citat erròniament Naja. Era fill de José Najas i de Juana López.
Emigrà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, va ser integrat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de desembre de 1943 va ser
detingut pels alemanys, juntament amb altres companys, a les mines d'Aime
(Savoia, Arpitània), on treballava, i el 17 de gener de 1944 internat al camp
de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 19 de gener de 1944 va ser deportat, sota
la matrícula 40.110, al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). L'11 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes
aliades. En el exili milità en la Federació Local de Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània) de la CNT, població on residia. Mai no es pogué restablir dels
patiments al camp de concentració i molt malat, després de 12 anys de sofriments,
Antonio Najas López va morir el 22 de setembre de 1956 a l'Hospital de Lo Martegue (Provença,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà. Sa companya fou Ana Carmona. Son germà
Pedro Najas López també va ser militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
de Salvador Cuello Penadés apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 15 de gener de 1970 - Salvador Cuello Penadés: El 15 de juny de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Múrcia (Espanya)– l'anarcosindicalista Salvador Cuello Penadés, conegut com El Chato. Sos pares es deien Salvador Cuello i Maria del Roser Penadés. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i lluità contra el feixisme en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, milita en la CNT de Roanne. Sa companya fou Carme Puig. Salvador Cuello Penadés va morir el 6 d'octubre de 1969 al seu domicili de Roanne (Roine-Alps, França) i va ser enterrat l'endemà. Son germà Josep Maria Cuello Penadés també fou militant anarcosindicalista. ***
Notícia de la condemna de Georges Chevé publicada en el periòdic parisenc Les Cahiers des Droits de l'Homme del 10 de juny de 1928 - Georges Chevé: El
15 de juny de 1900 neix a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França)
l'anarquista i antimilitarista Georges Mathurin Chevé, conegut com Georges Richard.
Era fill de Mathurin Marie Chevé, jornaler, i de Jeanne Marie Françoise Morvan,
domèstica. Es guanyava la vida treballant de metal·lúrgic. Va ser col·laborador
el periòdic anarquista de Caen (Normandia, França) Le Semeur de Normandie
(1923-1936). El 7 d'octubre de 1927 va ser condemnat pel Consell de Guerra de
la III Regió a Rouen (Alta Normandia, França) a sis mesos de presó per «insubmissió
en temps de pau» i tancat a la Presó Central de Rouen. En complir la pena, el
volien tornar a integrar a l'exèrcit, però va escriure una carta oberta, que va
ser publicada en el número del 7 de març de 1928 de Le Semeur de Normandie,
al Ministeri de la Guerra on renovava la seva declaració d'objecció i va ser
novament tancat a la presó de Bonne Nouvelle de Rouen. El Comitè Internacional
de Defensa Anarquista (CIDA) obrí una subscripció de suport per a la seva
companya, malalta, i per la seva filla de tres anys. La Lliga dels Drets de
l'Home també va assumir el seu cas i l'escriptor Romain Rolland i el Moviment
Pacifista Cristià (MPC) li van fer costat. En 1928 era membre de l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA) i col·laborava en el seu butlletí parisenc Le
Trait d'Union Libertaire, el gerent del qual era Sébastien Faure, i que arreplegava
els militants que rebutjaven els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista
(UAC) adoptats en el Congrés de París celebrat durant la tardor de 1927. A
principis de gener de 1933, amb altres companys (Jean Especel, Eugène Guillot, Henri
Ferjasse i Roger Lippler), se solidaritzà amb l'objector Gérard Leretour, que s'havia
lliurat a les autoritats i havia començat una vaga de fam a la presó parisenca
de La Cherche-Midi. Posteriorment es va exiliar a Anvers (Anvers, Flandes).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Pedro Agudo Gallego apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958 - Pedro Agudo Gallego: El 15 de juny de 1902 neix a Somontín (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Agudo Gallego. Sos pares es deien Antonio Agudo i María Gallego. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la joventut, recorregué diverses regions peninsulars (Castella, Aragó, etc.) treballant en diferents sectors (mineria, construcció d'infraestructures, etc.). Finalment s'establí a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Granollers sa companya i sos tres infants. Treballà la mineria a la zona d'Eusa (Gascunya, Occitània) i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Mathilde Vincent. Malalt de silicosi, va haver de ser ingressat a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània). Pedro Agudo Gallego va morir d'aquesta malaltia el 4 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1958 a l'Hospital de Florença (Gascunya, Occitània). ***
Foto
policíaca de Celso Bendanti - Celso Bendanti: El
15 de juny de 1902 neix a Mordano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Celso
Bendanti. Sos pares es deien Giovanni Bendanti i Eugenia Galassi.
Acabà els
estudis primaris i durant la seva vida exercí diferents
professions (pagès,
miner, obrer de la construcció, encofrador, cuiner, etc.),
entrant en el
moviment llibertari quan era molt jove. En 1920, durant la
inauguració del
monument a Andrea Costa a Bagnara di Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia), un escamot
de carrabiners, ocults entre la multitud, intentà impedir
l'acte i ell
participà en el tiroteig que es desencadenà,
morint al seu costat el company i
amic anarquista Leo Bianconcini. Escorcollat el seu domicili en
diverses
ocasions –en un d'aquests escorcolls se li va segrestar Il Programma Anarchico d'Errico
Malatesta, editat per la Unió
Anarquista Italiana (UAI)–, en 1923, fugint de la
pressió de les autoritats i
dels escamots feixistes, es va veure obligat a expatriar-se.
Després de set
anys anant i venint per França i per Bèlgica
–d'antuvi a la Costa d'Or i a
Reims, on treballà de paleta, i després a
Bèlgica, on va fer de miner a
Gosseliers i a Tramines, per retornar a França (Charleroi i
Saint Quentin)–, en
1930 s'establí a Brussel·les
(Bèlgica), ciutat on restarà amb Madeleine Dhyne
la resta de sa vida. Constantment vigilat per les autoritats italianes
pels
seus «constants sentiments hostils al
règim», en 1930 obtingué el passaport i
en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona
(Catalunya)
buscant feina, però dos mesos després
ambdós retornaren a Brussel·les. En aquesta
època la policia italiana el qualificà de
«capaç de realitzar accions criminals
i actes terroristes». A la capital belga participà
activament en els actes
organitzats per la comunitat anarquista italiana, juntament amb altres
companys,
com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario Mantovani,
Eugenio
Nastini, Adelino Paini, etc. En 1932 mantingué
correspondència amb anarquistes
francesos i nord-americans i s'encarregà de difondre
material de propaganda,
sobretot per la zona de Charleroi (Hainaut, Valònia). En
1935 va ser acusat
d'haver atemptat al Pavelló Italià de
l'Exposició Internacional contra el
ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a
Brussel·les. Sempre present a
totes les iniciatives antifeixistes, en 1935 participà en
una reunió contra la
campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir
alguns socialistes
(Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Pietro
Bianconi,
Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Quan
esclatà la
Revolució espanyola la seva activitat es centrà
en la recaptació de fons
econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris
anarquistes per a lluitar
als fronts contra les tropes franquistes. En aquests mesos,
l'anarquista Enrico
Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes a
Espanya i que, segons la
policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un robatori, va ser
detingut
sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti, un cop
econòmic contra el
secretari del rei de Bèlgica. Constantment implicat amb la
lluita contra els
feixistes a Espanya, amb Vittorio Cantarelli i Mario Montavani,
promogué
l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro
Espanya Roja) a Brussel·les, que
organitzà conferències, mítings,
reunions, etc., on acudien els militants més
destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day, etc.).
En 1938
falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i Aldo
Rossi, havia
retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini. En
1939 formà part
del grup anarquista italià que es creà a
Brussel·les i que tingué la seva
primera reunió el 4 de març amb la finalitat
d'organitzar l'emigració a Amèrica
dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya. Arran de
l'ocupació nazi de
Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a
Brussel·les per la policia
alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser lliurat a la policia
de
fronteres italiana. Durant l'interrogatori que patí a la
presó de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), admeté haver
conegut i freqüentat l'anarquista
Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós
d'haver realitzat
nombrosos robatoris a Bèlgica. Després d'un breu
període d'empresonament, el 6
de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per
«activitats
antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat
a l'illa de
Ventotene. Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de
concentració de
Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) i un cop retornat a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia), s'ajuntà amb els companys locals en
lluita contra el nazifeixisme. A
començament de 1944 va ser detingut novament.
Després de la II Guerra Mundial
participà activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947
retornà, amb Vittorio
Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la
reconstrucció del grup anarquista
italià. Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a
Brussel·les (Bèlgica). ***
Necrològica
de Sebastián Sánchez Martínez
apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1975
- Sebastián Sánchez Martínez: El 15 de juny de 1902 neix a Ohanes (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Sebastián Sánchez Martínez. Sos pares es deien José Sánchez i María Martínez. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la instauració de la II República espanyola emigrà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità voluntari en la «Columna Durruti» i caigué greument ferit, restant mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Noé. Posteriorment milità en la Federació Local d'Arle de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Consuelo Pérez. Sebastián Sánchez Martínez va morir l'1 de novembre de 1974 –algunes fonts citen erròniament l'11 de novembre– a l'Hospital Joseph Imbert del barri de Fourchon d'Arle (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Charles Cibois apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 28 d'agost de 1925 -
Charles Cibois: El 15
de juny de 1904 neix a
Villeherviers (Centre, França)
l'anarquista, sindicalista i
esperantista Charles Henri Cibois. Sos pares es deien
Eugène Théodore Cibois i
Marie Françoise Le Berre. Quan tenia 12 anys
s'establí a París, on aprengué
l'ofici de tipògraf i treballà d'obrer impressor.
Militant llibertari i
esperantista, a començament de la dècada dels
vint fundà les Joventuts
Sindicalistes del XVIII Districte. A finals de 1923
participà en l'emprèstit
per editar Le Libertaire diari. En
1924 milità en el XIII Districte i va ser nomenat secretari
de les Joventuts
Sindicalistes del departament del Sena i membre de buró
nacional d'aquesta organització.
En aquesta època col·laborà en diari Le
Libertaire. En 1925 era membre del Consell del Sindicat de
Litògrafs i
secretari de la Federació de les Joventuts Sindicalistes del
departament del
Sena. Malalt de meningitis, Charles Cibois va morir el 21 d'agost de
1925 al
seu domicili del XVIII Districte de París, on vivia amb sa
mare ja vídua. ***
Necrològica
de Ramon Roig Castellà apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de gener de 1984 - Ramon Roig
Castellà: El 15 de juny de 1904
neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Roig
Castellà.
Sos pares es deien Joan Roig i Jacinta Castellà (Cinta). Membre de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en
l'exili milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Sa companya fou María
Carranza. Ramon Roig Castellà va morir l'1 de desembre de
1983 al seu domicili
de Blanhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Foto
antropomètrica de Francesco Pavese Roggiero - Francesco Pavese
Roggiero: El 15 de juny de 1905 neix a Asti
(Piemont, Itàlia) –algunes
fonts l'inscriuen com a comunista– Francesco Pavese Roggiero
–el llinatge citat
de diverses maneres (Pavesi, Pavessi, Roggero,
Ruggero, etc.).
Sos pares es deien
Giovanni Pavese i Maria Giulia Sicardi. Es guanyava la vida com a
paleta. Entre
1924 i 1931 formà part de la feixista Milícia
Voluntària per a la Seguretat
Nacional (MVSN; «Camises Negres»). El 15 de febrer
de 1932 s'expatria a França
passant per Saint-Dalmas de Tenda (Provença,
Occitània). Amenaçat de ser
reenviat a Itàlia, s'enrolà immediatament per
cinc anys en la Legió Estrangera
i va ser enviat a Algèria i al Marroc, on va ser en dues
ocasions condemnat per
«deserció i insubordinació».
En 1937 va ser desmobilitzat i intentà passar a
Espanya, però va ser detingut en la frontera; jutjat, va ser
condemnat pel
Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a 20 dies de
presó i tancat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Un cop lliure,
aconseguí passar a la Península i
s'enrolà en el III Batalló de la XII Brigada
Internacional «Garibaldi». El
juliol de 1937 va ser ferit en la batalla de Brunete (Madrid, Castella,
Espanya).
Un cop restablert, retornà al front d'Aragó i
l'octubre de 1938, durant la
batalla de l'Ebre, va ser novament ferit al pit. Va ser condecorat per
la seva
actuació al front de Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya). Evacuat a un hospital de
Barcelona (Catalunya), després d'un temps a
Torelló (Osona, Catalunya), el
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França. Internat
al camp de concentració d'Argelers, formà part
del grup anarquista «Libertà o
Morte», i posteriorment va ser enviat al camp de Gurs, des
d'on envià diversos
articles al periòdic anarquista novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari i al ginebrí Il
Risveglio Anarchico. Més tard passà per
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) del camp de Jonquilles per a fer feina a les
fortificacions d'Esquéhéries
(Picardia, França). Segons un informe de la
intel·ligència comunista, havia desertat
de la «Brigada Garibaldi» i s'havia solidaritzat
amb la política partidària de
Segismundo Casado López encapçalada pel comandant
de la seva brigada Randolfo
Pacciardi mitjançant la seva signatura en una crida
publicada el 29 de juliol
de 1939 en el periòdic Giovane
Italia,
però, segons aquest informe comunista, era «enemic
del nostre Partit i de la
classe obrera». Quan esclatà la II Guerra Mundial
va ser fet presoner pels
alemanys i el 19 de juny de 1940 va ser lliurat a les autoritats
feixistes
italianes. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de
deportació a les illes
Tremiti. Posteriorment va ser tancat a la presó de
Manfredonia (Pulla, Itàlia)
i la colònia penitenciària de l'illa Ventotene.
Segons altres fonts, el maig de
1940 era a Bèlgica i el juliol d'aquest any va ser detingut
a la frontera
tirolesa de Brenner quan volia passar a Itàlia. L'agost de
1943 va ser posat en
llibertat i retornà a Asti. Greument malalt, Francesco
Pavese Roggiero va morir
el 4 de desembre de 1945 a Asti (Piemont, Itàlia). ***
Lola
Roussel (1949) - Lola Roussel:
El 15 de juny
de 1906 neix a Envermeu (Alta Normandia, França)
l'anarquista i
anarcosindicalista Lucienne Eugénie Clémence
Roussel, coneguda com Lola Roussel.
Sos pares es
deien Henri Casimir
Roussel, veterinari i representant comercial, i Henriette Julie
Françoise
Sophie Maillet. En 1925 vivia amb sos pares al número 51 del
bulevard
Saint-Michel de París (França). El 6 de juliol de
1925 es casà al V Districte
de París amb el negociant Étienne Charles Joseph
Dieppe, de qui es va divorciar
el 25 de novembre de 1931 a Abbeville (Picardia, França).
Posteriorment tingué
com a company un anarquista espanyol i en 1936 marxà cap a
Espanya per
participar amb ell en la Revolució, moment en el qual
prengué el sobrenom de Lola.
En 1950 vivia en una habitació llogada
en una pensió del carrer Victor-Griffuelhes de
Levallois-Perret i treballava
d'ajudant sanitària auxiliar en una clínica
privada de Neuilly-sur-Seine (Illa
de França, França). Milità en el
«Grup Durruti» del XVII Districte de
París,
adherit a la Federació Anarquista (FA), i en el Sindicat
d'Empleats de la
Confederació Nacional del Treball de França
(CNT-F). En aquesta època tenia com
a company un refugiat anarquista búlgar. A partir de 1952
visqué amb el
comunista llibertari Michel Hulot i milità en el grup
anarquista de Levallois-Perret
de la FA. En el Congrés de la II Unió Regional de
la CNT-F, celebrat el 12
d'octubre de 1952, va ser nomenada secretària de la
Unió Regional. En 1953
participà en el congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
celebrat a Puteaux (Illa de França, França).
Militant de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), a partir de la insurrecció
algeriana de l'1 de novembre de
1954, coneguda com «Toussaint Rouge» (Tots Sants
Roig), va ser una de les
responsables del Comitè de Lluita Anticolonialista (CLA),
especialment animat
per comunistes llibertaris. El 21 de desembre de 1954, en
representació del
CLA, parlà en un míting contra la
repressió colonialista celebrat a la Sala
Wagram de París, juntament amb destacats anarquistes
(Georges Fontenis, Daniel
Guerin, Stephane Just, Lange, R. Ollivier, P. Philippe, Riguidel,
etc.). En
aquests anys, va ser membre de la comissió administrativa de
la CNT-F i del
buró de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En
1954 va fer una crida
per a la creació d'una secció de dones de la
CNT-F i portà la columna «Tribune
de la femme» del periòdic Le
Combat
Syndicaliste. En 1957, per mor de la gran
diferència d'edat, se separà de
Michel Hulot, amb qui restà en contacte. En els anys
seixanta formà part del
Socors Popular Francès (SPF). En 1971 es va jubilar i
entrà a fer feina de
domèstica. Instal·lada a Dieppe,
continuà militant. Lola Roussel va morir el 3 de
desembre de 1994 al seu domicili de Dieppe (Alta Normandia,
França). ***
Notícia
necrològica de Francesc Palau Ramona apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
novembre de 1973 - Francesc Palau Ramona: El 15 de juny de 1907 neix a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Palau Ramona. Sos pares es deien Isidor Plau i Josefina Ramona. Obrer agrícola, estava afiliat des de molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí. Després d'haver participat el juliol de 1936 als combats contra l'aixecament feixista a la zona tarragonina, esdevingué responsable de la col·lectivitat pagesa i obrera del seu poble. En 1938, quan l'avanç franquista, s'enrolà per a participar en la defensa de Catalunya. Amb el triomf feixista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració abans de treballar fent d'obrer forestal en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Aisinas, amb sa companya Montserrat Vernet Puig, continuà treballant en l'agricultura i fou un dels membres destacats de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1947 va ser nomenat delegat al Congrés que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Amb Mariano Ocaña, durant la primavera de 1966, representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la comissió preparatòria del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia). Francesc Palau Ramona va morir el 20 de juny de 1973 al seu domicili de «La Biblanque» d'Aisinas (Aquitània, Occitània). ***
Marià
Rodríguez Vázquez, secretari del
Comitè Nacional de la CNT (18 de novembre de 1936) - Marià
Rodríguez Vázquez: El 15 de juny de
1907 neix a
Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista
Marià Ramon Rodríguez Vázquez,
més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Nascut en
una família
gitana, va quedar orfe de mare als set anys i va passar part de la seva
infantesa a l'Escola de Reforma Asil Duran, on va ser internat
juntament amb un
germà seu per son pare després de casar-se de
bell nou. D'aquest asil va fugir
diverses vegades i també passà per l'hospici de
Roses (Alt Empordà, Catalunya),
del qual s'escapà finalment amb nou anys. Dedicat a petits
robatoris i a la
mendicitat, freqüentà diverses vegades la
presó, on va fer contacte amb
anarquistes i mestres racionalistes que el van introduir en el moviment
anarquista i el van convèncer d'abandonar la
delinqüència. Posteriorment va
exercir diversos professions (rentaplats, venedor ambulant, mosso de
càrrega,
peó, etc.) fins que cap els 18 anys es quedà amb
l'ofici de paleta i s'afilià
al Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va
ser força actiu durant les vagues del sector i va destacar
en la manifestació
del Primer de Maig de 1931, organitzada per Joan García
Olivar, de qui
aleshores era molt proper. El setembre de 1931 va participar en un
tiroteig
mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes
arrecerats dins
els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i
internat al
vaixell-presó Antonio
López, ancorat
al port de Barcelona; després va ser tancat a
Mataró (Maresme, Catalunya) i a
la Presó Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va
estar reclòs començà a
escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar
cultura. Durant els anys de
la II República va ocupar càrrecs en la junta del
sindicat, al costat de Manuel
Muñoz Díaz, qui li va ensenyar molt i el va
introduir en l'anarquisme,
realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions
orgàniques. Formà
part dels grups d'acció i el gener de 1933 va participar en
l'atac a les
Drassanes barcelonines i en l'aixecament revolucionari de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar
empresonat al vaixell-presó Manuel
Arnús. El novembre de 1933 va ser
detingut durant la vaga de Barcelona. L'abril de 1934 signà,
amb altres
companys presos, una carta publicada en Solidaridad
Obrera. En 1934 va ser nomenat secretari de la
Federació Local de Sindicats
Únics de Barcelona de la CNT i director, i
gairebé únic redactor, del clandestí
La Voz Confederal,
portaveu de
la CNT catalana durant les suspensions de Solidaridad Obrera.
Detingut i torturat l'octubre de 1934, va poder fugir miraculosament de
la llei
de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos a la
presó
valenciana de Sant Miquel dels Reis i un cop lliure va
començar a agafar
càrrecs orgànics confederals de responsabilitat:
membre del Comitè Pro Presos;
redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la
Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, càrrec que exercia
quan va esclatar la
Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a
nombroses reunions
amb la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant
1936 va fer incomptables mítings, amb Antonio Ortiz
Rodríguez i altres
companys, arreu de Catalunya. També va fer en aquesta
època moltes conferències:
«Democracia, guerra y fascismo» (Vic,
març de 1936); «Los acuerdos del congreso
de la CNT, su influencia en el futuro» (Alcover, maig de
1936); «¿Es posible la
unidad sindical o sólo es realizable el pacto
revolucionario?» (Sitges, juny de
1936); «El sindicato, baluarte de la
reconstrucción económica» i
«Unidad,
lealtad y responsabilidad» (conferències
radiofòniques de setembre de 1936);
etc. L'octubre de 1936 va ser ratificat com a secretari de la CNT
catalana i el
25 d'aquell mes signà, en nom de la CNT, un pacte d'unitat
entre la CNT i la
Unió General de Treballadors (UGT). El novembre de 1936, en
el Ple
Extraordinari de Regionals, amb la dimissió d'Horacio
Martínez Prieto, va
accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la
CNT i es va
traslladar a Madrid (Espanya) i a València
(València, País Valencià) seguint el
govern. Va ser un ferm partidari de la línia
«governamentalista» assumida per
la CNT-FAI. Durant els «Fets de Maig» de 1937, amb
Joan García Oliver, va
demanar moderació i es va convertir en un incondicional de
Juan Negrín López,
fet pel qual va ser fortament censurat. El desembre de 1937
representà la CNT,
amb David Antona Domínguez, Horacio Martínez
Prieto i Josep Xena Torrent, en el
Congrés Extraordinari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que
se celebrà a París (França), on
defensaren el «possibilisme» i les tesis
governamentals. El març de 1938 va fer a Barcelona la
conferència «Posibilidades
de la alianza sindical CNT-UGT» i intervingué en
un acte conjunt amb la UGT amb
Josep Joan Domènech i Segundo Martínez
Fernández. El juny de 1938 va fer a
València la conferència «Para
vencer» i el desembre a Barcelona «La
misión del
militante» i «Hablemos del futuro». En el
Ple Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 defensà el comunista Juan
Negrín López i
Horacio Martínez Prieto, la necessitat de negociar amb
l'exèrcit franquista i el
revisionisme radical («liquidacionisme») de les
idees llibertàries. En 1938
publicà els fullets El 19 de julio y su
significació, Presente y
futuro i Pueblo antifascista de
Catalunya. A finals de 1938 era membre, en
nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-FAI-JJLL.
Quan la derrota va ser un fet,
el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar
els comitès
anarquistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) i, des
d'allí, per Sant Joan de
les Abadesses (Ripollès, Catalunya), va passar a
França. En aquest país, va
encapçalar el Consell General de l'MLE i com a secretari del
Comitè Nacional de
la CNT –encara que ho va fer a títol personal per
evitar possibles reclamacions
del règim franquista– va signar l'11 de maig de
1939 el contracte de dipòsit
dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam (Països Baixos). Marià
Rodríguez Vázquez va morir poc
després, el 18
de juny de 1939, en estranyes circumstàncies quan es banyava
a les aigües del
riu Marne, a l'indret anomenat «La Promenade de
l'Île», a La Ferté-sous-Jouarre
(Illa de França, França) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta
localitat. Marianet era un excel·lent nadador i la seva mort
–oficialment per
hidrocució– ha servit per a teixir una de les
llegendes més fosques de la
història de l'exili confederal. Dies després de
la seva mort, el 26 de juliol
de 1939, Manuel Azaña Díaz en una carta a Carlos
Esplá Rizo feia el següent
comentari racista: «Tengo otra versión de la
muerte de Marianet. Dicen que lo
han matado sus camaradas. Esto es más verosímil,
porque ¿cree usted que el
Marianet se ha bañado nunca en ninguna parte?». La
actuació Marianet durant la
guerra ha estat durament criticada per sectors llibertaris, acusant-lo
de
titella d'Horacio Martínez Prieto i de Juan
Negrín López, ja que va ser
partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes
governamentals
i col·laboracionistes, caient en el revisionisme
politicista. Trobem
col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Castilla LIbre, CNT,
Fructidor, Libre-Studio,
Nosotros, Nuevo
Aragón, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, etc. Sa
companya fou Conchita Dávila García, amb qui
tingué dos infants, Amalia Vázquez
Dávila i Francisco Vázquez Dávila
–Marianet sempre rebutjà el llinatge de son
pare. Marià Rodríguez
Vázquez (1907-1939) ***
Necrològica
de Juan Giner Jorge publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de novembre de 1989 - Juan Giner Jorge:
El 15 de juny de
1909 neix a Beseit (Matarranya,
Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Juan Giner Jorge. Sos pares es deien Bernardo
Giner i
Encarnación
Jorge. Quan era molt jove s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Beseit. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra
Mundial
s'establí a Castèu-rainard(Provença,
Occitània), on continuà militant en la CNT. A
finals dels anys
seixanta residia al número 6 del carrer Écoles i
era el secretari de Cultura i
Propaganda de la Zona B del Nucli de Provença de la CNT. En
l'última etapa de
sa vida era secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de
Castèu-rainard. Sa companya fou Carmen Aznar Gazulla. Juan
Giner Jorge va morir, després de patir una importat
intervenció quirúrgica, el 20
d'octubre de 1989 a l'Hospital General d'Avinyó
(Provença, Occitània) –algunes fonts
citen erròniament Castèu-rainard. ***
Armando
del Moral (1938) - Armando del
Moral: El 15 de juny de 1916 neix a Albacete (Castella,
Espanya) el periodista,
escriptor, repòrter de cinema, publicista i militant
anarquista i
anarcosindicalista Armando del Moral Vizcaíno, que va fer
servir diversos
pseudònims (Adelm, Andrés Montes, Lidya
M. Pardo, Pedro de
Samaniego, Reporte X, Roglelio Vizcaíno, Selenita, etc.). Son pare, anarquista que
havia emigrat a Barcelona
(Catalunya), va ser desterrat a Xàtiva (La Costera,
País Valencià) per la seva
oposició a la monarquia. De ben jovenet Armando del Moral
milità en les
Joventuts Llibertàries de Barcelona i fou membre del Grup
Cultural «Faros»
d'aquesta ciutat. Estudià clandestinament català
a l'Escola Industrial, fou un
ferm defensor d'aquesta llengua en els cercles llibertaris i sempre els
seus
discursos acabaven amb un «Visca Catalunya!». Quan
esclatà la Guerra Civil va
lluità al front i va ser ferit en la presa de Baena
(Còrdova, Andalusia,
Espanya); posteriorment va ser comissari de Bateries al front
d'Aragó i després
membre del a Brigada 153. El juny de 1937 va ser nomenat membre del
Comitè
Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries
(secretari de Relacions i
d'Organització) en el I Congrés Regional celebrat
a Barcelona i en aquest any
va fer mítings i conferències a diferents indrets
catalans (Barcelona, Tordera,
etc.). El maig de 1938 a Barcelona va ser reelegit en el Ple Regional
membre
del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts
Llibertàries. Entre el 16 i
el 24 d'agost de 1938 assistí, en representació
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), amb Serafín Aliaga Lledó i
Félix Martí Ibáñez, al II
Congrés
Mundial de la Joventut per la Pau que se celebrà a Nova York
(Nova York, EUA) i
participà en una gira propagandística arreu dels
EUA organitzada per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939 va ser nomenat
president
de l'Aliança de la Joventut Antifeixista de Catalunya (AJAC)
i representà
aquesta organització en una missió especial als
EUA coordinada per Eleanor
Roosevelt. També va ser nomenat secretari de Propaganda de
SIA de Catalunya. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà en diferents publicacions anarquistes,
com ara
Acero, Esfuerzo,
Faros, Ideas,
Ruta, Solidaridad
Obrera,
Umbral, etc. Publicà el
fullet La juventud, el sexo y la guerra,
que va
ser destruït per les bombes enemigues a la impremta i els pocs
exemplars que
circularen es van perdre als fronts de batalla. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
reclòs al camp de concentració d'Argelers.
El 4 d'abril de 1939 embarcà a Saint-Nazaire
(País del Loira, França) a bord
del Flandre i pogué
arribar el 21
d'abril a Veracruz (Veracruz, Mèxic), però les
autoritats nord-americanes no li
deixaren entrar als EUA com era la seva intenció. Al
país asteca treballà en la
indústria cinematogràfica (Azteca Films, Clasa
Mohme, Columbia Pictures, etc.),
com a periodista de ràdio fent de repòrter de
notícies, presentador i escriptor
de radionovel·les, i com a periodista de premsa, fent de
redactor en periòdics
de Chihuahua (El Mexicano, etc.) i
de
corresponsal de diversos periòdics mexicans (El
Continental, Excelsior,
El Nacional, La
Prensa, Tiempo, etc.).
En aquests anys col·laborà en més de
seixanta periòdics en llengua castellà de
Mèxic, d'Amèrica Central i dels EUA, i els seus
articles i reportatges més
importants se centraren en temes polítics i socials, que
afectaven a Mèxic i
als EUA. A Mèxic fou membre de diverses organitzacions
polítiques, com ara
«France Libre», i fou membre fundador
d'Acció Democràtica Internacional (ADI) a
Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic). En 1943
s'instal·là als Estats Units
d'Amèrica, dirigí el periòdic El
Antifascista i col·laborà amb España
Libre. A Cleveland (Ohio, EUA) fou professor d'espanyol per a
l'Acadèmia
Berlitz. Va ser columnista i, després, secretari de
redacció del periòdic La
Opinión. En aquests anys
col·laborà
en diferents periòdics americans, com ara Balneario
del Sol, Ciencia y
Mecánica, Cinelandia,
Cine Mundo, Diario
de La
Marina, Ecos, Esto, Mirevista,
La Palabra, Pantalla
Grande, Romances, Siluetas, Tiempo,
etc. En 1945 cobrí
periodísticament la fundació de
l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
També treballà durant alguns anys per a la cadena
periodística mexicana de José
García Valseca, especialment sobre problemes socials. Entre
1947 i 1951 fou
vicepresident de la Hollywood Foreign Correspondents Association (HFCA,
Associació de Repòrters de Hollywood a
l'Estranger) i fou un dels fundadors
dels premis Golden Globe (Globus d'Or) i amb aquest càrrec
fou amfitrió i
presentador de diversos lliuraments d'aquest reconegut premi. Sempre en
relació
amb la indústria cinematogràfica mexicana,
supervisà les negociacions de
contractes per als actors mexicans que van fer carrera a Hollywood.
També va
fer de representant en la indústria
cinematogràfica nord-americana del sindicat
d'actors de cinema mexicà Associació Nacional
d'Actors (ANDA). En 1948 fou
delegat en el International Youth Congress, organitzat per Eleanor
Roosevelt,
que se celebrà a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Va
fer de publicista
en castellà en diverses campanyes i estrenes de
pel·lícules nord-americanes,
especialment en el film de George Sidney Pepe
(1960), protagonitzat per Cantinflas. També va treballar com
a assessor en la
pel·lícula de John Sturges The
Magnificent
Seven (1960) i va escriure en castellà publicitat
per a films de Walt
Disney i per a Psycho (1960)
d'Alfred
Hitchcock. En 1961 fou director tècnic de la
pel·lícula de Frank Capra A
Pocketful of Miracles. L'octubre de
1962 va entrevistar el cantant Elvis Presley davant l'imminent viatge a
Mèxic
per a preparar el rodatge de la pel·lícula de
Richard Thorpe Fun in Acapulco
(1963) i amb la polèmica
desencadenada per la prohibició per part de les autoritats
mexicanes que
Presley anés a Mèxic arran d'una sèrie
d'incidents sorgits en 1957. Entre 1947
i 1964 edità i redactà la revista en
castellà La Novela
Cine-Gráfica. Publicación quincenal de
divulgación del cine
mexicano y de habla hispana, que cobria les
notícies de la indústria
cinematogràfica hispana a Los Angeles, i que durà
posteriorment fins al 1983
amb el nom de Gráfica. A
més, va
treballar en programes per a les emissores KXLA i KMEX i va escriure i
produir
en els anys cinquanta el fulletó radiofònic María
Elena. Durant sa vida entrevistà artistes de
primera fila, com ara Marlon
Brando, Cantinflas, Kirk Douglas, Sara Montiel, Elizabeth Taylor o John
Wayne,
i va publicar més de 230 contes en diferents publicacions
periòdiques. Fou
autor dels llibres Ya tengo a mi hijo
(1940), Entre dos mundos (1950), Lupita Tovar (1955), Molinos
sin Mancha (1973), entre
d'altres. En 2008 va ser nominat per al Premi Príncep
d'Astúries en la
categoria de Comunicacions i Humanitats. Armando del Moral va morir el
21 de
juliol de 2009 a North Hollywood (Los Angeles, Califòrnia,
EUA) i va ser
enterrat al Forest Lawn Memorial Park de Glendale (Comtat de Los
Angeles,
Califòrnia, EUA). Deixà una filla, Matilde, i dos
fills, Roger i Ralph. Resta
inèdit el seu llibre de memòries sobre la
Revolució espanyola, Un genocidio
llamado cruzada, que va
escriure en 1976, i un altre que porta per títol La mentira histórica. Escalera del odio,
que redactà en 1998. Armando del Moral Vizcaíno (1916-2009) ***
Victor Manuel Gimeno Timoneda - Víctor Manuel Gimeno
Timoneda:
El 15 de juny de 1917 neix a Massalió (Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista
Víctor Manuel Gimeno Timoneda.
Sos pares es deien Francisco Gimeno i Dionisia Timoneda.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
les Joventuts
Llibertàries, ben igual que sos germans, quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 formà part del Comitè Local fins a finals
d'aquell any, quan marxà cap
a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà als
tallers de la
«Hispano-Suïssa» en el muntatge de camions
de guerra i posteriorment marxà a
lluitar al front de Terol (Aragó, Espanya), on va caure
ferit i va ser fet
presoner. Hospitalitzat a Valladolid (Castella, Espanya),
retornà a Barcelona
en 1939 després del triomf franquista. Denunciat per uns
falangistes del seu
poble, va ser tancat a la Presó Model de Barcelona i
després a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya). Un cop posat en llibertat vigilada, va ser
de bell nou
denunciat al seu poble; empresonat a Alcanyís i a Saragossa
(Aragó, Espanya),
va ser jutjat en aquesta darrera ciutat i condemnat a mort,
però la pena va ser
commutada per 30 anys de presó i reclòs a
València (País Valencià). Quan
recobrà la llibertat, visqué com pogué
desterrat al seu poble fins a 1948, que
va poder passar a França. Establert a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània), treballà de perruquer i
milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat fins a
la seva mort. Víctor Manuel
Gimeno Timoneda va morir el 9 de novembre de 1987 a la
Policlínica Saint-Roch de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat tres dies després en
aquesta mateixa ciutat. Víctor Manuel Gimeno Timoneda (1917-1987) ***
Necrològica
d'Yves-Michel Biget apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de setembre de 1973 - Yves-Michel Biget:
El 15 de juny de
1918 neix a Chantenay (Nantes, Bro Naoded, Bretanya)
l'anarquista, sindicalista revolucionari i resistent antifeixista
Michel Yves
Biget, més conegut com Yves-Michel Biget. Era fill natural de la
comptable Germaine Marie Anne Brard, qui va reconèixer
l'infant l'1 de juliol
de 1918, i de Robert Charles Bigent, cirurgià dentista, que
va reconèixer l'infant
l'11 de juliol de 1934, i que va ser legitimat pel matrimoni de la
parella
celebrat el 18 d'octubre de 1934 a Nantes. Es guanyà la vida
treballant primer
de mecànic dentista ajudant son pare, després de
mariner i finalment d'empleat
a la Seguretat Social. El 4 de novembre de 1940 es casà a
Nantes amb Denise
Marie Stéphant, de qui es va divorciar el 18 de juliol de
1946. Durant l'Ocupació
fou membre de la resistència a Bretanya enquadrat en la
xarxa «Libération-Nord»
i com a mariner participà en diversos desembarcaments de
material a les costes
bretones del sud amb el suport d'un company espanyol anomenat
García.
Esperantista, fundà amb Jean Pignero, la revista Mondan
Ago-Komitaton, a
favor dels presoners de guerra. A principis dels anys cinquanta
s'integrà en el
Comité d'Action des Gauches Indépendantes (CAGI,
Comitè d'Acció d'Esquerres
Independents), amb Claude Bourdet. En 1947 era president de la
l'Associació
d'Amics del Museu dels Solarges de Nantes. En 1951 vivia al
número 59 de
l'avinguda Gaudinière de Nantes. En 1952 era secretari
nacional de les Joventuts
de la Federació Obrera i Pagesa d'Antics Combatents (FOPAC)
i col·laborava en La
Jeune République, òrgan de la
socialista Lliga de la Jove República (LJR).
En 1954 vivia a Vertou (País del Loira, França) i
animava el Cercle d'Estudis
Social-Sindicalistes de l'Oest (CESSO) de Nantes. Partidari del
sindicalisme
revolucionari, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF)
i en va ser nomenat secretari de la X Unió Regional,
col·laborant regularment
en el seu òrgan d'expressió Le Combat
Syndicaliste. El 28 de febrer de
1957 es casà a Nantes amb Janine Clotilde Cormerais. En 1958
era membre del
Comitè de Solidaritat i de Defensa dels Sindicalistes
Algerians. Va ser un dels
58 signants de la crida en suport de Messali Hadj llançada
l'11 de juny de
1959. En els anys seixanta col·laborà en L'Anarchie,
òrgan de l'Aliança
Obrera Anarquista (AOA) de la qual formava part amb destacats
anarquistes
internacionals (Raymond Beaulaton, Louis Galet, Gaspare Mancuso, Ilario
Margarita, Ennio Mattias, Ludovico Pradier, Fernand Robert, etc.).
També fou
membre de la Unió d'Ateus (UA) i de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Va ser un dels organitzadors del Fòrum
d'Afirmació Anarquista organitzat
per l'AOA, celebrat entre el 10 i l'11 d'octubre de 1965 a Nantes. El
novembre de
1966 creà, amb André Sénez, el
Comitè de Coordinació Anarcosindicalista i
Anarquista de l'Oest (CCASAO) i en 1967 era redactor del
butlletí anarquista
obrer i pagès La Lettre Syndicaliste
Révolutionnaire de l'Ouest, publicat
per René Alexandre i André Sénez a La
Chapelle-Gaugain (País del Loira, França).
A principis de 1968 va ser un dels fundadors, amb altres companys
(Henri Crusson,
Hélène Digo, Josette dussau, Michel
Plé i Josiane Tisserat), del Moviment
contra el Racisme i contra l'Antisemitisme i per la Pau (MRAP;
posteriorment Moviment
contra el Racisme i per l'Amistat entre els Pobles) de Nantes i en
aquesta
època era el responsable de la distribució de la
revista Droit & Liberté,
òrgan de l'MRAP. En els anys seixanta visqué al
número 41 del carrer Garennes
de Vertou. A finals de 1970 participà, amb Auguste Le Lann i
Joseph Queudet, en
un intent de creació d'un Institut Bretó
d'Història Social i del butlletí Action
Sociale Bretonne. Entre 1971 i
1976 col·laborà en Confrontation
Anarchiste. Bulletin de coordination
anarchiste. L'estiu de 1972, amb Le Lann i Queudet, va ser
responsable de
la Federació Anarquista Bretona (FAB) i
s'encarregà especialment del servei de
documentació i informació dedicat a desemmascarar
els falsos llibertaris i
sindicalistes revolucionaris que s'infiltraven en els grups. Va ser un
dels
organitzadors del col·loqui nacionalista «Bretagne
et autogestion», celebrat
entre el 23 i el 24 de juny de 1973 a Mûr-de-Bretagne
(Cornualla, Bretanya), on
es reivindicà especialment la llengua bretona. Malalt de
càncer als ossos, Yves-Michel
Biget va morir el 31 de juliol de 1973 a Camaret-sur-Mer (Cornualla,
Bretanya)
i va ser enterrat l'endemà en aquesta població. ***
Liberto Sarrau a Tolosa de
Llenguadoc (c. 1945) [IISH] - Liberto Sarrau Royes:
El 15 de juny –algunes
fonts citen erròniament el 16 de juny– de 1920 neix a
Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
el militant i resistent anarquista Antonio Sarrau Royes, més
conegut com Liberto
Sarrau Royes –en
1977 pogué canviar-se oficialment el nom a Antonio Liberto
Sarrau Royes. Son pare,
Antonio
Sarrau Español (1893-1939), era un llaurador i miner que
arran d'un accident
laboral es va
traslladar amb la família a Barcelona, on
participarà en la CNT, fet que li
implicarà l'acomiadament de la feina i
l'establiment d'un quiosc de diaris per
subsistir; sa mare es deia Carmen Royes Navarro. Liberto va aprendre
llegint els diaris i ja el 15
d'abril de 1932 va
publicar un article en la secció «Tribuna
Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad
Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l'escola
racionalista Natura de Joan
Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i
va escriure dos fullets
publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo
el abandonado i
Rebeldía vivida. En 1936 es va fer de les
Joventuts Llibertàries de
Gràcia i va escriure en el seu òrgan
d'expressió, Ruta. A
l'any següent
va participar en el grup «Quijotes del Ideal».
Durant els primers anys de la
guerra va treballar en una col·lectivitat
agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel
Paz i Víctor García, fins que va tenir edat
suficient per ingressar en la 26
Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la
República va fugir a França,
on va passar per diversos camps de concentració (Sant
Ciprià, Barcarès, Agde)
fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a
Montjuïc (Barcelona).
Va gaudir d'un breu període de llibertat, fins que
en 1941 va ser reclutat com
a treballador forçat per a
l'organització Todt, on participaven molts
exiliats
estrangers que vivien a França, que va construir la muralla
defensiva
atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb
Abel Paz en 1942 i aconseguí
arribar a Casablanca via Portugal. Al nord
d'Àfrica va escriure per a diverses
publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias i
Libre Examen,
que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera,
d'Alger. També hi va
circular la seva revista manuscrita La Bestia
(Der-Beida, Marroc, 1944).
Amb l'Alliberament, a França, va reprendre la
col·laboració amb diverses
publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i
va ocuparne càrrecs
importants en el seu comitè nacional. L'agost de
1946 va tornar a Espanya amb
sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de
resistència,
formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb
Raúl Carballeira. En Madrid, en
1946, va participar en la reestructuració del
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Després d'una breu estada a França,
va torna a la península l'1 de març
1947 per publicar clandestinament Ruta
i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR).
Durant el Segon Congrés
de la CNT en l'Exili, a Tolosa de Llenguadoc
l'octubre de 1947, va ser revocat
del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de
l'exili, arran de les
divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a
l'interior. El 24 de
febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i
surt en llibertat
per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí
cap a França són
detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l'agost de 1952, va ser
condemnat a 20 anys i
un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir
del penal de Burgos
en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i
marxà a França. En 1959 va
assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el
Moviment de
Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la
pèrdua de força
revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava
per a la UNESCO com
a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa
llibertària (Ideas-Orto;
Solidaridad Obrera; Umbral, de
París; A Batalha, de
Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys
80 va
fundar l'Associació Cultural i Ecologista Natura
(ACEN), amb la intenció de
crear un centre d'educació llibertària,
intentant comprar inútilment per això
una masia de 30
hectàrees als Pirineus
catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va
participar en el Debat
Internacional d'Anarquisme de Barcelona en les
ponències d'educació. En 1997 va
participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir
la utopía. Liberto
Sarrau Royes va morir el 27 d'octubre de 2001 al IX Districte
de
París (França) i per exprés desig seu
va
voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la
intimitat: sis persones
el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d'Emilienne
Morin i de
Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca,
manuscrits,
correspondència, circulars, fullets, fotografies,
pel·lícules...) va ser donat
a l'International Institut of Social History (IISH)
d'Amsterdam. La seva
companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre
la seva
correspondència en 2002. Liberto Sarrau Royes (1920-2001) ***
Isidre
Guàrdia Abella - Isidre Guàrdia
Abella: El 15 de juny de
1921 neix a València (València, País
Valencià) l'escriptor
i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Isidre Guàrdia
Abella, que va fer
servir nombrosos pseudònims (Leopoldo
Arribas, Codine, Juan Lorenzo, Viriato,
Juan Ibérico, Isigual). Havia nascut el . Sos
pares es deien Isidre Guàrdia i Carme Abella. En
1931 quedà orfe de pare i quan tenia 10
anys hagué de posar-se a treballar en diverses feines (grum,
ajudant de
cambrer, aprenent de barber, dependent, peó, caixer, etc.),
essent la seva
formació intel·lectual de caràcter
autodidacta. En 1935 s'afilià al Sindicat
Gastronòmic de la Confederació Nacional de
Treball (CNT). Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, a més de militar en la CNT,
formava part de les
Joventuts Llibertàries del Barri del Centre de
València. El 2 d'agost de 1936
participa en l'assalt de la caserna del Regiment de Cavalleria Lleuger
Cuirassat «Lusitania» Núm. 8, ubicat al
passeig d'Àlbers de València. Durant la
guerra civil lluità com a voluntari en la «I
Columna Confederal de Llevant» i,
després de la militarització de les
milícies, amb 17 anys, al front de Terol va
ser nomenat sergent de la 82 Brigada Mixta; en aquesta època
col·laborà, sota
el pseudònim d'Isigual en
el periòdic
mural del II Batalló d'aquesta brigada. Amb el triomf
franquista va ser capturat i fou tancat al camp de
concentració d'Utiel (Plana
d'Utiel, País
Valencià). Un cop lliure, s'integrà en la lluita
clandestina. Fou membre del
Comitè Provincial del Moviment Llibertari de
València i, des de novembre de
1939, responsable d'Organització del Comitè
Provincial de l'Agrupació
Llibertària, que incloïa la CNT, la FAI i les
Joventuts Llibertàries. Com a
participant en la distribució del manifest de
l'Aliança Democràtica Espanyola
(ADE) mitjançant 5.000 pamflets impresos a França
per Francisco Ponzán Vidal i
introduïts a la Península per Agustín
Remiro Manero, el 15 de juny de 1940, el
mateix dia que complia 19 anys, va ser detingut per la policia
franquista. El 8
de novembre de 1941, juntament amb 32 militants de la CNT i de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va ser
jutjat en consell de guerra i
condemnat a mort per «conspiració contra el
règim» i pertànyer a
l'Agrupació
Llibertària, pena que fou commutada el gener de 1942 per la
de 30 anys de presó.
Entre el febrer de 1942 i el 7 d'octubre de 1950 restà
tancat a la valenciana Presó
Central de Sant Miquel dels Reis, lloc on començà
a escriure per al moviment
llibertari. Durant l'empresonament fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
durant quatre anys i membre del Comitè Llibertari de la
presó per altres quatre
anys. En aquest període, a més de ampliar els
seus coneixements de francès i
d'italià i d'estudiar comptabilitat, publicà el Boletín de CNT,
dirigí el periòdic de les Joventuts
Llibertàries i
fou corresponsal per a la premsa anarquista de l'exili,
gràcies al suport del
funcionari de la presó Castor García Rojo, que
treia els articles. En 1974 seu
testimoni (Juan Lorenzo) va ser
recollit en el número especial de Cuadernos
de Ruedo Ibérico «El movimiento
libertario español». Després de la mort
del
dictador Francisco Franco, participà e la
reconstrucció de la CNT. A partir de
1976 dirigí una empresa química i aquest mateix
any quedà entre els 10 finalistes
del Premi Planeta amb la seva novel·la
autobiogràfica Saca, que
no arribà a publicar-se ja que li van demanar fer
«alguns
canvis»; posteriorment l'editor madrileny Gregorio del Toro
la publicà sota el
nom d'Otoño de 1941. El
22 de
setembre de 1977 impartí als locals de
l'Agrupació Cultural «Libre Studio» la
conferència La CNT ante el
presente,
pasado y perspectiva. Posteriorment fou directiu d'empreses
agrícoles
cítriques i membre del Comitè de
Gestió de Cítrics i de diferents
organitzacions agràries, a més d'un gran
coneixedor del món de l'economia
valenciana i de l'exportació de cítrics
–viatjà arreu d'Europa i del nord
d'Àfrica comercialitzant taronges–, i va escriure
al voltant d'aquesta
problemàtica en diferents diaris i revistes valencianes. En
1999 va fer una
conferència sobre sindicalisme a la Universitat de
València. En 2004 participà
en un homenatge a Ángel Tarín Haro (El
Pirata) a Xest i en 2005 el seu testimoni va ser recollit per
al documental
Zona Roja, de Felip Solé.
Fou soci de
la Fundació Salvador Seguí. En 2011 fotos seves
realitzades per Juan Navarro
van ser mostrades a València en l'exposició Los
no vencidos. Trobem articles seus en nombroses publicacions
llibertàries, moltes
vegades fent servir nombrosos pseudònims, com ara Comunidad Ibérica, España
Libre, Espoir, Frente Libertario, La
Hora de Mañana, Levante,
El Noi, Nosotros,
Noticia Confederal,
Pentagrama, Polémica,
Las Provincias,
Revista Iberoamericana de
Autogestión y
Acción Comunal, Rumbos,
Sindicalismo, Umbral,
La Verdad, entre
d'altres. És autor d'Otoño
de 1941. Entre
el ensayo y la historia (1976 i 2007), La
CNT ante el presente, pasado y perspectiva (1977), Conversaciones sobre el movimiento obrero.
Entrevistas con militantes
de la CNT (1978), Tras las
elecciones
sindicales. Análisis de una situación
(1978), Consideraciones sobre los derechos
humanos (1979), Escritos del
silencio (2005, articles
escrits al penal), Entre muros y sombras
(2006), Desde San Miguel seguimos en
lucha. Textos 1949-1971 (2010). Isidre Guàrdia
Abella va morir el 29 d'agost –algunes fonts
citen erròniament 28
d'agost– de 2012 a l'Hospital General de València
(País Valencià) com a
conseqüència d'una aturada
cardiorespiratòria i fou incinerat l'endemà
al Cementiri General de València. Sa companya, Amparo
Cortés Arribas. Isidre Guàrdia Abella (1921-2012) Defuncions
Josep Lluís Pellicer
i Fenyé en un retrat al carbó de Ramon Casas - Josep Lluís Pellicer Fenyé: El 15 de juny de 1901 mor a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Havia nascut el 12 de maig de 1842 a Barcelona (Catalunya). Era fill de Joan Pellicer Donadeu i de Maria Fenyé, i fou oncle del també anarquista Rafael Farga Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. ***
Nota
necrològica de Louis Malaquin aparagueda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
17 de juny de 1904 - Louis Achille
Malaquin: El 15 de juny de 1904 mor a Niça
(País Niçard, Occitània) l'advocat i
propagandista anarquista, i després socialista,
Théodore Louis Achille
Malaquin, també conegut com Ludovic
Malquin o Ludovic Malaquin.
Havia
nascut el 22 de març de 1868 al IX Districte de
París (França). Sos pares es
deien Edme Isidore Malaquin, taverner, i Lucie Eugénie
Hérson. Paralític de les
dues cames i geperut de naixement, caminava amb crosses. A l'Institut
Condorcet
de París conegué Aurélien-Marie
Lugné (Lugné-Poe)
amb qui entaulà una estreta amistat. Visqué
habitualment a Berck
(Nord-Pas-de-Calais, França), on habitava sa
família, i on va fer propaganda de
Le Libertaire, publicació
a la qual
estava subscrit. Llicenciat en dret, vivia de rendes i també
de les lliçons de
francès i d'anglès que feia. En 1887
acollí a la seva residència de La
Trinité
(País Niçard, Occitània), on vivia
alguns mesos durant l'any, Sébastien Faure,
amb qui estava ben relacionat i va ser un dels quals va preparar la
seva
vinguda a Niça el març de 1897. Apassionat del
teatre, va fer crítica teatral
en la revista Art et Critique i va
ser un dels promotors del grup «Cercle des
Escholiers», que en 1891 estrenà
l'obra Viardot et Cie, escrita amb
Lugné-Poe, i Anachronisme,
amb
Georges Rousselle. Sembla que va estar entre els organitzadors del
primer grup anarquista
de Niça, el «Grup dels Llibertaris»,
creat el maig de 1897, i que es va reunir
per primera vegada a la cantina «Comptoir de Nice»,
al número 33 del carrer
Pastorelli; els joves membres d'aquest grup es formaren en l'anarquisme
per
Jean-Baptiste Oddo al domicili de Malaquin. Fou un dels promotors de la
Lliga
d'Ensenyament Llibertari, presentada el maig de 1897. En els anys
noranta
col·laborà, sota el nom de Ludovic
Malquin o Louis Malaquin,
en
diferents publicacions anarquistes o anarquitzants (L'Aurore,
Le Droit de Vivre,
L'En-Dehors, L'Esclave,
L'Idée, Le
Journal du Peuple, Le Libertaire,
La Liberté, Libre Examen,
La Plume, La
Révolte, La Revue
Anarchiste, La Revue Blanche,
La Revue Libertaire, Les
Temps
Nouveaux, etc.) i va ser corresponsal de Le
Journal du Peuple i de Le
Libertaire. El 18 de gener de 1903 va ser nomenat president
de la secció
local de Niça de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1904
estava afiliat al Grup
Socialista Francès (GSF) i va ser un dels redactors del
número únic de Le
Réveil Ouvrier de Nice, el gerent del
qual va ser Louis Cauvin, i de La Lutte
Sociale. Organe socialiste des Alpes-Maritimes.
També va prologar el fullet
antimilitarista L'outil de meutre.
Durant sa vida sostingué financerament els companys
perseguits. Louis Malaquin
va morir després de terribles patiments el 15 de juny de
1904 a Niça (País
Niçard, Occitània) a resultes de les lesions
internes produïdes pels cops
rebuts per la policia en el tancament el 28 de setembre de 1903 de la
Borsa del
Treball durant la vaga dels escombradors de Niça dels quals
era el seu advocat.
L'endemà de la seva mort, més de tres-mil
persones acompanyaren el seu seguici
mortuori fins a l'estació ferroviària on el seu
cos va ser traslladat a París.
En 1907 Jean Jullien publicà la biografia i recull dels seus
articles Ludovic Malquin (1868-1904). ***
Pompeo Barbieri - Pompeo Barbieri: El 15 de juny de 1928 mor a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Havia nascut el 8 d'octubre de 1881 a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània). ***
Vera
Figner - Vera Figner: El 15 de juny de 1942 mor a Moscou (Rússia) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Havia nascut el 7 de juliol –25 de juny segons el calendari julià rus de l'època– de 1852 a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) en una família aristocràtica i fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» –de l'anglès Free, lliure–, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) –amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres–, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el «Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud (Memòries d'una revolucionària), que tingué un gran èxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka (Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la «Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy. ***
Notícia
de l'execució de Jaume Via Comas publicada en el diari
barceloní La
Vanguardia del 16 de juny de 1943 - Jaume Via Comas:
El 15 de juny de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Jaume Via Comas, conegut com El
Puça. Havia nascut cap el 1913 a Sant Boi de
Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). Analfabet, es guanyava la vida treballant de
jornaler. Milità
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble
natal i durant la Revolució
en formà part del Comitè Revolucionari. El 18
d'octubre de 1936 parlà, amb
Celestí Castelló, en un míting de les
Joventuts Llibertàries a Amposta
(Montsià, Catalunya). Amb el triomf franquista, va ser
capturat per l'exèrcit feixista;
jutjat el 29 de maig de 1943 en consell de guerra, va ser condemnat a
mort per
«adhesió a la rebel·lió
militar». Jaime Via Comas va ser afusellat, amb quatre
companys, el 15 de juny de 1943 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de
Montjuïc. ***
Erte
Sanchioni amb l'uniforme de militar - Erte Sanchioni: El
15 de juny de 1952 mor a Cape Cod (Barnstable, Massachusetts, EUA)
l'anarquista Erte Sanchioni. Havia nascut el 20 de juliol de 1918 a East Boston (Boston, Suffok, Massachusetts,
EUA). Era fill Adelfo (Adolph)
i Vilma Rebecca,
anarquistes italians membres del grup editor de Cronaca
Sovversiva de
Luigi Galleani i del «Comitè de Defensa de Sacco i
Vanzetti», i tingué una
germana petita, Stella Sanchioni. Es va criar durant el
període de gran
repressió del moviment anarquista, de les grans agafades
perpetrades pel
procurador general dels EUA Alexander Mitchell Palmer i les
deportacions de militants
(1918-1920), el «Cas Sacco i Vanzetti» (1920-1927)
i l'auge del feixisme a
Itàlia i les seves repercussions als Estats Units. La seva
vida va estar
marcada per un continu assetjament per part dels governs
nord-americà i italià,
sempre amb la por a la detenció i la deportació.
En 1936 es gradua en una
escola secundària de Boston, en 1940 a la Universitat de
Kansas i en 1941,
mentre estudiava a la Universitat de Pennsilvània, Estats
Units entrà en la II
Guerra Mundial i hagué de deixar els estudis i
serví en l'exèrcit nord-americà
durant el conflicte bèl·lic. Un cop
desmobilitzat, a finals de 1945 o principis
de 1946, va escriure l'assaig What is Anarchism?,
que va ser trobat a
mitjans dels anys setanta i publicat el gener de 1977 a Boston per sa
mare
Vilma Sanchioni i els guanys resultants van ser destinats al suport
dels presos
polítics. Aquest mateix any es va publicar la
traducció a l'italià a Càller
(Sardenya) sota el títol Anarchismo.
Erte Sanchioni va morir ofegat el
15 de juny de 1952 a Cape Cod (Barnstable, Massachusetts, EUA),
juntament amb
sa germana i cinc amics comuns, en un accident amb una petita balandra
que
havien llogat quan aquesta es va bolcar. ***
Necrològica
de Francisco Citoler Piquer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966 - Francisco Citoler Piquer: El 15 de juny de 1966 mor a Briva (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Citoler Piquer –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com a Citober i el segon llinatge citat erròniament en la partida de defunció com Piquet. Havia nascut el 10 de març de 1877 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Citoler Cugota, jornaler, i Teresa Piquer Melo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) aragonesa, en 1939, amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva de la CNT. Sa companya fou Francisca Rua. Francisco Citoler Piquer va morir el 15 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny com a data d'enterrament– de 1966 al seu domicili de Briva (Llemosí, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Léon Boissin publicada en el
diari marsellès Le
Petit Marseillais del 2 de maig de 1921 - Léon Boissin:
El
15 de juny de 1977 mor a Aubanha (Provença,
Occitània) l'anarquista i
antimilitarista Alphonse Léon Louis Boissin. Havia nascut el
2 d'agost de 1903
a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares, que
s'havien casat el gener
d'aquell any, es deien Alphonse Boissin, forner, i Marcelline
Thérèse
Antoinette Banon, perruquera. Entre el 15 d'abril de 1920 i el 15 de
maig de
1921 treballà de manobre a l'Administració
Municipal de Marsella. En aquesta
època vivia al número 333 del carrer
marsellès d'Endoume. En 1921 era secretari
del Grup de les Joventuts Anarquistes de Marsella. El 2 de juny de 1921
va ser
condemnat pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó per
«provocació de
militars a la desobediència» i va ser inscrit en
el «Carnet B» dels
antimilitaristes com a «perillós per a la
seguretat pública». Va ser un dels
fundadors del periòdic marsellès Terra
Libre (1922), òrgan de la Federació
Anarquista del Sud (FAS),
l'administrador el qual va ser André Viaud i el gerent
Pierre Le Roux. Durant
la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921, amb Charles Aigon i
Édouard
Arestein, va ser sorprès per guàrdies de la pau
quan aferrava a les parets de
l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la
guerre, contre le
crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la
Unió Anarquista
(UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal
Correccional de Marsella per
«provocació de militars a la
desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser
condemnat a dos mesos de presó –els seus companys
a només un mes. El 25 de
febrer de 1922 resultà ferit al front pel trencament d'un
vidre durant la
violenta baralla que es va desencadenar en un míting de la
Confederació General
del Treball Unitària (CGTU) celebrat a la Borsa del Treball
de Marsella i en la
qual resultà mort el jove xofer comunista algerià
Raymond Salah. En 1939 vivia
al número 31 del bulevard Henri Saver, al barri de
Saint-Mitre de La Pena
d'Evèuna (Provença, Occitània), que va
ser el seu domicili definitiu, i
treballava d'empleat en una almàssera de Marsella. El 18 de
febrer de 1933 es
casà a Marsella amb Maria Antoinette Léopoldine
Jourdan. Durant l'Ocupació, va
ser denunciat anònimament i el 12 de desembre de 1941 el seu
domicili va ser
escorcollat per la gendarmeria d'Aubanha, que va trobar gran quantitat
de documentació
anarquista (els quatre volums de l'Encyclopédie
anarchiste, 86 cançons antimilitaristes i
revolucionàries, 21 números de L'En
Dehors, etc.). Detingut, encara que
convalescent de tifus, va ser enviat al camp d'internament de Sant
Somplesi (Llenguadoc,
Occitània), on va restar sis mesos i del qual
pogué sortir gràcies a una
petició al seu favor signada pel veïnatge del seu
barri. Léon Boissin va morir
el 15 de juny de 1977 a l'Hospital d'Aubanha (Provença,
Occitània) –algunes fonts
citen erròniament el 21 de juny de 1977 a La Pena
d'Evèuna (Provença,
Occitània). Una part de la seva biblioteca va ser recuperada
pel Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. ***
Gumersindo
Álvarez Fernández en una foto de la Secretaria de
la Seguretat Pública brasilera (1974) -
Gumersindo
Álvarez Fernández: El 15
de juny de 1981 al Brasil l'anarquista Gumersindo Álvarez
Fernández. Havia nascut el 27 de setembre
de 1900 a Goián (Tomiño, Pontevedra,
Galícia). Era fill de Juan Manuel
Álvarez i d'Adriana Fernández . Es
guanyà la vida treballant d'agricultor i d'avicultor.
Amb 16 anys emigrà a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA),
on entrà en contacte
amb l'anarquisme. Decidí instal·lar-se al Brasil
i el 18 d'agost de 1934 arribà
a Santos (São Paulo, Brasil). Després
s'establí a Morumbi (São Paulo, São
Paulo,
Brasil), militant sempre en el moviment llibertari. Va ser un habitual
de les
trobades a la comuna «Nossa Chácara»
d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São
Paulo), a la qual va fer costat econòmic. Sa companya fou
Virginia Pérez Domínguez
i sa filla Luz Álvarez Pérez també va
ser militant anarquista i companya del
destacat militant Nito Lemos Reis. ***
Necrològica
de José Tarín Haro apareguda en el
periòdic tolosà Cenit de l'11 de
setembre de 1990 - José
Tarín Haro:El
15 de juny de 1990 mor a Montairal (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
José Tarín Haro. Havia nascut el 27 de juliol de 1915 a
Xest
(Foia de Bunyol, País
Valencià). Era fill de Joaquín Lucas Tarín
Tarín i de Soledad Haro Andrés. Quan encara era molt
jove, ben igual que tres
germans i una germana,
s'adheriren a les Joventuts Llibertàries i a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en les
lluites de carrers. Durant la guerra civil va ser milicià en
una unitat
confederal, lluitant al front d'Aragó, primer a Terol i
després a Saragossa. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
Participà en la xarxa
d'evasió que operava al camp de concentració
d'Albatera i en l'evacuació de
militants cap a França muntada per son germà
Ángel Tarín Haro, entrant i
sortint de la Península en diferents ocasions. Sos germans
Ángel i Miguel Tarín
Haro va ser afusellats pel franquisme. A finals de 1940
passà definitivament a
França. Detingut a Marsella (Provença,
Occitània) per les autoritats del Govern
de Vichy, va ser lliurat als alemanys perquè
realitzés el Servei de Treball
Obligatori (STO) i va ser enviat com a llenyataire a la zona de
Toló (Provença,
Occitània). Participà en una evasió
col·lectiva de 15 companys i arribà
clandestinament a Marsella. En 1941 va néixer son fill
Manuel. Més tard
s'establí a Fumèl (Aquitània, Occitània),
on treballà en una
fàbrica de productes refractius. Malalt
de silicosi, començà a fer feina en una empresa
metal·lúrgica. Durant molts
d'anys fou secretari de la Federació Local de
Fumèl de la CNT, fins que les
bombones d'oxigen li varen impedir desplaçar-se.
José Tarín Haro va morir el 15
de juny de 1990 a Montairal (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat. ***
Manuel
Teresa Asla - Manuel Teresa
Asla: El 15 de juny de 2012 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Felipe
Teresa Asla. Havia nascut el 6 de març de 1941 a Baiona
(Lapurdi, País
Basc). Sos pares es deien Antonio Teresa i Leonides Asla. En 1976
s'instal·là a Madrid i participà en la
reorganització de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Fou un dels fundadors del Sindicat de
Telefònica de la CNT
de Madrid i participà activament en els seus
comitès. Amb l'escissió cenetista
passà a militar en el Sindicat de Transports i
Telecomunicacions de la
Confederació General del Treball (CGT) madrilenya, on
ocupà càrrecs de
responsabilitat en la Confederació Territorial de
Madrid-Castella-La
Mancha-Extremadura i del Sindicat Federal de Telefònica, i
en 1997 fou
secretari general de la CGT de Madrid. També fou membre de
la Fundació Salvador
Seguí (FSS). Un cop jubilat de la seva professió
d'empleat de Telefònica,
estudià art i arqueologia. A començaments de
2013, a causa del tabaquisme, se
li va diagnosticar un càncer de pulmó,
però es negà al tractament
quimioteràpic.
Manuel Teresa Asla va morir el 15 de juny de 2012 al seu domicili de
Madrid
(Espanya) i va ser incinerat. Deixà companya (Montse) i cinc
fills. ---
|
![Liberto Sarrau a Tolosa de Llenguadoc (c. 1945) [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/sarrau/sarrau01.jpg "Liberto Sarrau a Tolosa de Llenguadoc (c. 1945) [IISH]")
![[14/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/06]") |
|
![[16/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/06]") |
|
|
| Actualització: 27-09-23 |