|
---
Anarcoefemèrides del 15 de març Esdeveniments
Capçalera de L'Insurgé - Surt L'Insurgé: El 15 de
març de 1885 surt
a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé.
A partir del número
6, d'abril de 1885, portarà el subtítol
«Òrgan Comunista-Anarquista». El
redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsable
Égide
Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic
estava
il·lustrat amb
petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim
del 10 al
17 de maig de 1885.
Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la
mateixa
capçalera. ***
Portada del primer número de Mother Earth - Surt Mother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett, Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per «deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats. ***
Portada
del primer número d'Un
Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya) - Surt Un
Enemic del Poble:
Pel març de 1917 –«III de l'Era del
Crim», en referència a la Gran Guerra–
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista,
pacifista i d'avantguarda
estètica Un Enemic del Poble. Full de
subversió espiritual. La redacció
la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit –creador del
projecte i
redactor
en cap–, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i
García.
Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan
va entrar a
treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de
la
coneguda obra d'Henrik Ibsen –al·legat a favor de
l'individu enfront de la
majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem
articles referents al pacifisme –posició totalment
contrària a la Guerra
Europea–, al progressisme social, a
l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser
portaveu d'un
pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la
línia de l'anarquisme de
Salvat-Papasseit –anarquisme de referents literaris com els
de
Friedrich
Nietzsche, però també amb citacions de Maksim
Gorki, de Karl Liebknecht, de
Romain Rolland, de Piotr Kropotkin– lligat amb un cert
tarannà cristià
tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max
Stirner, i, en el
fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van
col·laborar Dídac
Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel
Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera,
Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs
Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas,
Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume
Brossa, Francesc Pujols
i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles,
Torres-García, Josep Obiols,
Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas
i Xavier
Nogués. També recollí traduccions
d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max
Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917),
Joaquim Torres i García
publicà l'influent «Art-Evolució (A
manera de manifest)» –declaració
artística
que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la
vida, la diversitat
de l'expressió plàstica segons el moment, alhora
que reivindicava que hom no ha
de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la
divisa de
l'individualisme, el «presentisme» (viure el
present) i l'internacionalisme. En
la publicació trobem no solament els escrits
teòrics de Salvat-Papasseit (com
és ara el nietzschià «Sóc jo
que parlo als joves») sinó també els
primers
poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de
Foc» i «54045»). En
sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En
1976 i en 1994 es publicaren
edicions facsímils. ***
Capçalera
del primer númer de Les Glaneurs - Surt Les
Glaneurs:
Pel
març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic Les
Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els
Espigoladors. Recull eclèctic
mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant
la Gran Guerra,
patirà nombrosos atacs de la censura.
L'administració i la gerencia la portà
Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé
Coatmeur, Ernest Dalget, Charles
Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry
La Bonne, Pierre
Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot,
Georges Manova, Jean Morr, Eugène
Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre
d'altres. Publicà
almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren
19 números, l'últim
el setembre de 1918. ***
Capçalera de La Mêlée - Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó –Domela Nieuwnhuis, sa vie, son œuvre, d'André Lorulot– i diverses obres per lliuraments d'autors com Émile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava. ***
Capçalera de La Jeunesse Anarchiste - Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol «Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947. ***
Portada
del primer número de Die Internationale - Surt Die
Internationale:
Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el
primer número de la revista Die
Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation.
Aquesta
publicació, òrgan de l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT), de
caire antiautoritària i creada a Berlín el
desembre de 1922, tingué com a
principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Pierre
Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i
Agnes
Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els
esdeveniments polítics
mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta
revista, que
tingué un prestigi internacional, es publicà fins
al 1926. Entre 1927 i 1935 la
capçalera es reprengué com a òrgan de
l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union
Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift
für die revolutionäre
Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen
Neuaufbau» (Revista
del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la
reconstrucció
socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En
1979 l'editorial
berlinesa Topos publicà una edició
facsímil de la primera època (1924-1926).
Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la
col·lecció completa
(1924-1935) en format electrònic (CD-Rom). ***
Capçalera de Plus Loin - Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt. ***
Portada
d'Elevación - Surt Elevación: Pel
març de 1929 surt a
Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista
anarquista Elevación.
Publicación ecléctica mensual.
De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la
literatura i la
sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de
Camillo
Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere,
Luís
Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta
publicació
estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas
–Juan Raggio
era l'administrador d'aquesta editorial
anarcoindividualista–, i en les seves
pàgines es reprodueixen els catàlegs i els
anuncis d'aquestes editorials. L'últim
número conegut és el 3-4, publicat el desembre de
1929. ***
Portada
de l'últim número de La Grande Réforme - Surt La Grande Réforme: Pel
març de 1946 surt
a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer
número del periòdic La
Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe
des «Amis d'Eugène Humbert».
Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana
(LRH), era la continuació de la primera època del
periòdic del mateix títol
publicat per Eugène Humbert a París
(França) entre 1931 i 1939. Editat per la
seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne
Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles
d'Aimé Bailly,
Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes,
Gabriel
Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni,
Jean
Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques
Prévert, Paul
Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32
números,
l'últim el març de 1949 i es deixà de
publicar per manca de mitjans econòmics. Es
finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la
publicació i els d'Eugène i
de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
Capçalera
de Noir et Rouge
- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire (GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i «Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion, État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista. ***
Capçalera de L'Agitazione del Sud - Surt L'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres. ***
Cartell
de l'acte - Acte solidari
amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra,
a la sala Wagram de París
(França), sota el títol «Debout pour la
Hongrie indomptée» (Dempeus per
l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la
Revolució hongaresa
d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble
d'Hongria a mans
de les autoritats comunistes i de l'exèrcit
soviètic. Aquest acte, que coincidí
amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15
de març de 1848,
esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne,
de la
Federació de l'Educació Nacional, que
actuà com a president; l'escriptor Albert
Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch;
Jacques van
Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea;
György Szabó, del Comitè
Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs
Nagy, del Cercle Petőfi
de Budapest. ***
Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar - Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70). ***
Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig» - Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup «Primer de Maig». ***
Portada
de segon número d'El
Escaparate Libertario - Surt El Escaparata Libertario: Pel
març de
1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarcosindicalista El
Escaparate Libertario. Editat pel
Sindicat de Comerç de la Federació Local de
Madrid de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), se centrà gairebé
exclusivament en les lluites sindicals,
especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem
dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres
números, l'últim
el maig de 1977.
Naixements
Foto policíaca de François Auguste Gueulle (7 de març de 1894) - François
Gueulle: El 15 de març de 1822 neix a Beauvais
(Picardia, França) l'anarquista
François Auguste Gueulle, conegut com Saint
Denis. Era fill natural de Joachim Guelle i de pare
desconegut. Es guanyava
la vida fent maletes i baguls. El 19 de desembre de 1857 es
casà a París amb
Augustine Claire Gilson. A partir d'abril de 1892 visqué al
número 39 del carrer
Vilin del XX Districte de París. El 4 de març de
1893 assistí a una reunió per
tractar els temes d'actualitat, sota el títol «La
misère et les conséquences.
Supression des bureaux de placement. Legs grans financiers du
Panama»,
organitzada pels anarquistes del XX Districte, celebrada a la Sala du
Commerce,
on es reuniren unes cinc-centes persones. El 2 de juliol de 1893, amb
una
cinquantena de companys, participà en vetllada amical a la
Sala Georget, al
número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a
commemorar la mort de
l'anarquista François Koeningstein (Ravachol)
en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. L'1 d'octubre de 1893
assistí
al míting organitzat per la Lliga dels Antipatriotes
celebrat a la Sala du
Commerce. El 25 de novembre de 1893 assistí al
míting anarquista celebrat a la
Sala du Commerce que arreplegà set-cents anarquistes. El 26
de desembre de 1893
figurava com a «militant» en el llistat de
recapitulació d'anarquistes de la
Prefectura de Policia. El 7 de març de 1894 va ser detingut,
juntament amb
altres 21 anarquistes, i el seu domicili, al número 29 del
carrer Vilin,
escorcollat pel comissari Tirache del barri de Père
Lachaise. Després de ser
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat a disposició
judicial sota
l'acusació de pertinença a
«associació criminal», però
va ser posat en
llibertat dos dies després. El 18 de març de 1894
el seu dossier va ser lliurat
al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figura en els
registres de recapitulació
d'anarquistes de 1894 i de 1896. François Gueulle va morir
el 25 de novembre de
1900 al seu domicili del número 15 del passatge Julien
Lacroix del XX Districte
de París (França). ***
Élisée
Reclus fotografiat per Nadar - Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie. ***
Foto
policíaca d'Hippolyte Jacquet (7 de juliol de 1894) - Hippolyte Jacquet: El 15 de març de 1845 neix a l'Antic VI Districte –actual III Districte– de París (França) l'anarquista Hippolyte Édouard Jacquet. Sos pares, artesans en cinturons, es deien Édouard Jacquet, antic alcalde de Les Lilas (Illa de França, França), i Henriette Césarine Lecoutre. Es guanyava la vida treballant d'albarder. La tardor de 1891 es pronuncià contra l'organització d'un congrés internacional llibertari a París. El 26 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 50 del carrer Rebeval. En aquesta època formava part del grup anarquista del X Districte de París, que es reunia en una taberna del número 94 del Faubourg du Temple. El 21 de maig de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandre, sobre la necessitat de engegar propaganda antipatriòtica de maner oral i escrita. El 10 de juny de 1893 assistí a una reunió a la taverna «A la caise d'épargne» a Les Lilas, on intentà demostrar la inutilitat del sufragi universal i la necessitat de la Revolució Social per a millorar la vida dels treballadors. El 24 de juny de 1893 participà en un míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrada a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo. El 2 de juliol de 1893, amb cinquanta companys, assistí a una vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquesta època vivia al número 5 del carrer Corbeau. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i la policia descobrí en l'escorcoll de casa seva un puny americà. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i també en el de 1896. El gener de 1896 buscà allotjament per un company anarquista tafileter italià que acabava d'arribar a París provenint de Lió (Forez, Arpitània) i per al qual els companys Joseph Capette i Georges Lotz li buscaven feina. En 1901 la policia el donà per desaparegut a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca d'Adrien Moucheraud (4 de març de 1894) - Adrien Moucheraud:
El 15 de març de 1865 neix al IV Districte de París (França) l'aeronauta anarquista
Eugène Adrien Moucheraud –sovint citat erròniament de diferents maneres (Mouchereau,
Moucherot, etc.). Era fill de Lambert Moucheraud, pintor en la
construcció, i de Victoire Honorine Tiphaine, placera de mercat, i era el
tercer de cinc infants, entre ells l'anarquista Paul Yves Moucheraud. Fins als
12 anys anà a l'escola, moment en qual entrà d'aprenent en una linotípia. Cap
el 1885 s'integrà en el moviment anarquista i assistí especialment a les
reunions del grup «La Vengeance» del V Districte de París. El 18 de desembre de
1885 va ser detingut quan aferrava cartells del Comitè Executiu Revolucionari
(CER), on s'anunciava un míting l'endemà a la plaça del Châtelet de París. L'11
de juny de 1886 va ser condemnat a París a dos mesos de presó per «provocació
d'atropament» i l'11 de setembre d'aquell any a 15 dies de presó pel mateix
motiu. El 4 de maig de 1886 va ser condemnat a un mes de presó per «estafa». A
principis de la tardor de 1886 assistí amb son germà a les reunions del Grup
d'Estudis Socials (GES) del V Districte de París, que havia substituït el grup
«La Vengeance», i se n'encarregà de la correspondència. En 1887, amb altres
companys (Octave Jahn, Alexandre Murjas, Paul Paillette i Alexandre Tennevin),
creà el periòdic L'Avant-garde Cosmopolite, del qual va ser gerent. Es
presentà com a candidat abstencionista, en nom del grup «Le Léopard du
Panthéon», a les eleccions municipals del 8 de maig de 1887. Freqüentà la major
part dels grups anarquistes parisencs d'aleshores i el 8 d'octubre de 1887
prengué la paraula en la reunió celebrada a la Sala Gaucher organitzada pel grup
anarquista «Germinal», on reivindicà l'anarquia i l'acció individual
d'anarquistes com Clément Duval i Charles Gallo. En aquesta època estava lligat
a anarquistes destacats, com ara Bonneau, Chauvière, Dejoux, Landriot, Lucas,
Renard, Seillery, Soulage, Sureaux o
Tortelier. El desembre de 1887 el seu nom es va tenir en compte per la gerència
del nou periòdic Ça Ira. En la primavera de 1888 vivia al número 46 del Quai
d'Anjou i era un dels animadors de la Lliga dels Antipatriotes. A finals de
1888 va ser un dels organitzadors, amb Georges Brunet, del nou grup «La
Jeunesse Socialistes des Écoles», del qual va ser nomenat secretari, i vivia al
número 25 de Quai de la Tournelle. Dedicat professionalment a l'aerostació,
construí aparells d'aviació. El 10 de maig de 1890 va fer la seva primera
ascensió en globus davant de la Torre Eiffel. El 22 d'abril de 1892 el seu
domicili, al número 43 del bulevard Saint-Germaine, va ser escorcollat i la
policia trobà exemplars dels cartells Le Père Peinard au populo, Les
anarchistes au peuple de Paris i el manifest La Jeunesse Socialiste des
Écoles, on ell signava com a secretari. L'1 de gener de 1894 un nou
escorcoll del seu domicili donà un resultat negatiu. El 3 de març de 1894
s'ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori per «associació
criminal» i l'endemà, davant la seva negativa a obrir la porta, la policia
hagué de cridar un serraller; en aquesta perquisició la policia trobà un
punyal, una col·lecció del periòdic L'Avant-garde Cosmopolite, un
exemplar de La Révolte sobre el procés de Ravachol, diversos cartells
anarquistes, un exemplar de Le procès des anarchistes de Lyon, una cartell
de la Lliga dels Antipatriotes dirigits als reclutes, un cartell del grup
anarquista «Le Léopard du Panthéon», correspondència i altres documents; durant
tot l'escorcoll insultà i amenaçà els agents. Detingut i portat a la comissaria
de Saint-Germain-des-Prés, durant l'interrogatori es declarà nihilista i amic
de l'anarquista Stanislas Padlewski. L'endemà, 4 de maig, va ser fitxat en el laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el jutge d'instrucció Henri Meyer
ordenà que fos examinat pels metges per determinar el seu estat mental i la
seva responsabilitat penal. El 16 de juny de 1894 va ser posat en llibertat
provisional, però poc després, el 30 de juny, s'ordenà un nou escorcoll pel
mateix motiu i l'1 de juliol va ser detingut i portat a la presó parisenca de
Mazas; en aquesta ocasió declarà que ja no tenia relacions amb el moviment
anarquista i que només s'ocupava del seu treball de tipògraf i dels seus
estudis d'aerostàtica. Gràcies a la pressió dels habitants del seu barri, el 10
de juliol de 1894 va ser posat en llibertat. El 20 de juny de 1895 el jutge
Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas. El 26 de desembre de 1897 resultà
greument ferit a resultes de l'explosió del motor per a un globus dirigible que
estava construint per a l'empresa de Georges Besançon, director de l'Escola
Superior de Navegació Aèria; ferit amb greus cremades al cap, també va perdre
l'ús de quatre dits de la mà dreta. Com a membre de la Societat Francesa de Navegació
Aèria (SFNA), i tècnic aerostàtic de l'empresa «Prosper-Lambert», va fer
nombroses conferències i estudis, a més de dirigir el dirigible Prosper-Lambert.
El 21 de febrer de 1905 es casà a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) amb
la parisenca Marie Victoire Schmitt. El seu últim domicili va ser al número 31
del carrer Linné. Adrien Moucheraud va morir el 7 de novembre de 1912 al seu
domicili del V Districte de París (França). Adrien Moucheraud (1865-1912) ***
Foto
policíaca de Boniface Grau (1912) - Boniface Grau: El
15 de març de 1871 neix a Morellàs (actualment
Morellàs i les Illes, Vallespir,
Catalunya Nord) l'anarquista Boniface Pierre Zacharie Grau (Bonifaci
Grau),
conegut com Marius Viet o Marius Viette.
Sos pares es deien Boniface
Grau (Bonifaci Grau) i Marguerite Vilanove (Margarida Vilanova). Es
guanyà la
vida treballant de sabater i vivia al número 12 del carrer
Maurepas de Thiais
(Illa de França, França), on també
tenia el seu obrador de sabateria. El 8
d'abril de 1911 es casà a Thiais amb Sylvie
Thérèse Rousselot i amb aquest
matrimoni legitimà tres infants nascuts tots a Choisy-le-Roi
(Illa de França,
França): Marie Marguerite Grau (1904), Lucienne Grau (1906)
i Marius André Boniface
(1908). El 5 de gener de 1912 va ser detingut sota
l'acusació d'haver donat
informació al grup anarquista il·legalista que
tres dies abans havia robat i
assassinat el vell rendista Moreau i sa minyona a Thiais.
L'anarcoindividualista
il·legalista Édouard Carouy, acusat de haver
participat en aquest robatori,
havia estat vist en la seva companyia en diferents ocasions. El
setembre de
1912 el seu cas de «robatori qualificat i
complicitat» va ser sobresegut pel
jutge Gilbert durant la instrucció del cas de la
«Banda Bonnot». El 23 de
juliol de 1928 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena
de Sylvie Eugénie
Rousselot i el 19 d'abril de 1930 es casà a Vitry-sur-Seine
(Illa de França,
França) amb Marie Rault. Boniface Grau va morir el 10
d'abril de 1950 al seu domicili de Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord). ***
Notícia
de l'absolució d'Amédée Granet
apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de
juliol de 1910 - Amédée
Granet: El
***
Foto
del passaport de Salvador Torrents Valet (15 d'octubre de 1915) -
Salvador Torrents
Valet: El 15
de març de 1885 neix a Mataró (El Maresme,
Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Torrents Valet. Sos pares,
ateus i
republicans, es deien Joan Torrents, blanquer, i Elvira Valet, obrera
tèxtil. Va
ser criat per l'avia, cega, religiosa i supersticiosa. Amb 10 anys ja
treballava en un torn complet en una fàbrica
tèxtil i ben aviat s'integrà en el
moviment llibertari. En 1903, amb altres companys (Mariano Castellote
Targa, Antonio
Ojeda, Abelardo Saavedra del Toro, José Sánchez
Rosa i Francisco González Sola)
participà en el primer míting anarquista celebrat
a Mataró. En 1907 i 1909
envià des de Mataró diners per als presos i per a
Tierra y Libertad i en 1908 en
suport a les persones que patiren
represàlies pels fets d'Alcalá del Valle. Membre
del grup anarquista «Nueva
Semilla» (Casanovas, Josep Compte, Josep Vehils, Villagrasa,
etc.) i de
l'Ateneu Obrer, col·laborà habitualment en la
premsa llibertària mataronina. En
1909 fugint de la repressió desencadena arran de la
«Setmana Tràgica», fets en
els quals va participar, i del processament de Francesc Ferrer i
Guàrida, un
dels seus referents, passà a França.
Després d'un temps a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de manobre, i a
París, on va fer feina de porter, visqué
entre 1909 i 1915 a Lió (Forez, Arpitània), on
treballà en una fàbrica; en
aquests anys va fer alguns viatges a Mataró. El novembre de
1909 va rebre una
carta de son pare que li comunicava que sa companya Teresa Vives havia
tingut
una filla, a la qual anomenaren Paz Universal, en memòria de
la filla de Ferrer
i Guàrdia. Llegí al Centre
d'Emancipació Anarquista de Lió la
conferència Mi anarquismo.
En aquesta època
col·laborà en els periòdics mataronins
anarquistes Acción
(1914) i Acción Fabril
(1915). Durant aquest exili francès conegué
destacats anarquistes (E. Armand,
Sébastien Faure, Teresa Mañé Miravet,
Pierre Martin, etc.) i freqüentà la seu
de Le Libertaire. A principis de
1915,
en plena Gran Guerra, el govern francès va repatriar els
obrers estrangers. Tornà
a Barcelona, on, abans d'emigrar a Austràlia amb Joan
Jordana el 28 de novembre
de 1915, s'entrevistà, juntament amb Miquel Corney i Josep
Gabaldà, amb Anselmo
Lorenzo Asperilla. Establir-se a Austràlia va ser
atzarós, ja que responia al
fet que vuit anys abans un company mataroní hi havia emigrat
i estava disposat
a pagar el viatge. En 1915 mateix, després de quatre mesos
collint tomàtigues a
Essendon (Melbourne, Victòria, Austràlia),
s'instal·là a Innisfail, on treballà
en la indústria de la canya de sucre a Far North Queensland.
En 1918 comprà una
finca agrícola a Mena Creek (Cassowary Coast, Queensland,
Austràlia), on va
romandre la resta de sa vida. En 1919 va sol·licitar la
nacionalitat
australiana per facilitar l'emigració de sa companya i sa
filla, però obtingué
un mal informe per les seves «tendències
anarquistes»; finalment, però, el 18
d'octubre de 1919 l'obtingué i en 1920 aconseguí
que sa família pogués establir-se
a Austràlia. En 1929 envià diners per als presos.
En 1936, quan esclatà la Revolució
espanyola, amb Joan Jordana i Francisco Martínez,
creà l'«Innisfail Spanish
Relief Committee» (Comitè d'Ajuda a Espanya a
Innisfail), el qual recaptà fons
per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1937
col·laborà en Butlletí,
de Mataró. Portà la secció
«Desde Australia» del periòdic
novaiorquès Cultura
Proletaria. A finals dels anys quaranta entrà a
formar part de les
Rationalist Societies (Societats Racionalistes) i del Left Book Club
(Club del
Llibre Esquerrà). A més dels citats,
també va col·laborar en Iniciales,
The Rationalist, La
Revista
Blanca, Tierra y Libertad,
El Vidrio i altres. Salvador
Torrents
Valet va morir l'11 de setembre de 1951 a Innisfail (Cassowary Coast,
Queensland, Austràlia) i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. Sa família
llegà llibres, documents (correspondència,
fotografies, postals, etc.) i
manuscrits (Impresiones de un viaje a
Australia Memorias de un obrero,
Mi anarquía, Poesías, crónicas y cuentos,
Recuerdos
de mi vida, etc.) a la Universitat de James Cook de
Townsville (Queensland,
Austràlia). El seu testimoni va ser recollit per diversos
historiadors (Judith
Keene, Robert Mason, Catherine Seato, etc.). Salvador Torrents Valet (1885-1951) ***
Aldino Felicani - Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per «propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompete le fila (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) –ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer– i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston. ***
Necrològica
de Manuel Esteban Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 29 de geenr
de 1956 - Manuel Esteban
Sánchez: El 15 de març de 1904 neix
a, sembla, Alboraia (Horta Nord, País
Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Esteban
Sánchez. Sos pares es deien Antonio
Esteban i Dolores Sánchez. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), en l'exili treballà de miner. Malalt, Manuel Esteban
Sánchez va morir el
26 de desembre de 1955 al seu domicili de Fillols (Conflent, Catalunya
Nord) i
va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta
població. ***
Necrològica
de Cinta Blanch Cuello apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de setembre de 1974 - Cinta Blanch Cuello:
El 15 de març de 1905 neix a Arnes (Terra Alta,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Cuello (Cinta
Blanch) –algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge com a Coello.
Sos pares es deien Romuald Blanch i Teresa Cuello. Buscant
feina s'instal·là a Sant Sadurní
d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). En 1931,
arran de la proclamació de la II República
espanyola, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i esdevingué companya de Pere
Morató Queraltó, amb
qui milità en la CNT del Penedès. El 29 de juliol
de 1933 va ser detinguda, juntament
amb son company, acusada d'haver participat en l'aixecament
revolucionari del gener
d'aquell any i de tenir un dipòsit d'armes. Durant la
Revolució de 1936 la parella fou
membre de la col·lectivitat
d'Aldover (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà els
Pirineus i s'instal·là a Las Cabanas i amb son
company milità en la Federació
Local de la CNT d'aquesta població. Jacinta Blanch Cuello va
morir el
12 d'abril de 1974 al seu domicili de Las Cabanas (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada tres dies després
al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Francisco
Maroto del Ojo - Francisco Maroto del Ojo: El 15 de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià). ***
Josep Peirats (Panamà, 1944) - Josep Peirats Valls: El 15 de març de 1908 neix a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Sos pares, cosidors d'espardenyes, es deien Josep Peirats Dupla i Teresa Valls Rubert. Sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Des de petit freqüentà l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu tancament per les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà a fer feina (en una fàbrica de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.). Obrer de la construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca o Tierra y Libertad. Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una comissió de rajolers en defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de Dámaso Berenguer. Amb la instauració de la II República espanyola esdevingué secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona, milità en el grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i participarà activament en els ateneus llibertaris. Entre 1934 i 1936 fou membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética. En juliol de 1936 prengué part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el Comitè Revolucionari de l'Hospital per la FAI. Més tard participà en l'autogestió de la ciutat. El febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València, on es mostrà força dur amb el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer mítings per diverses localitats catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels «Fets de Maig» de 1937 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 Divisió (Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions militars (sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i tinent). Assistí al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del grup «Los Irreductibles» i al Congrés Juvenil de València de 1938. Després de la desfeta, es refugià a França, on fou internat als camps de concentració de Vernet i de Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a Sud-amèrica, on passà set anys a diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942), Panamà (1942 i 1945). En 1947 tornà a França, on fou elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, afermà la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores entrà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977). En 1971 s'instal·là a Besiers amb sa companya Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa llibertària –fent servir diversos pseudònims (Jazmín, Fraternal Lux, Geronés, Sertorio, etc.)–, com ara Acción, Acracia, Asturias, Bicicleta, El Boletín del Ladrillero, Castilla Libre, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Comunidad Ibérica, Crisol, Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir, Cultura Proletaria, Ética, Evolución, FAI, Faro, Fragua Social, Frente Libertario, Frente y Retaguardia, Historia Libertaria, Inquietudes, El Luchador, Más Lejos, Mujeres Libertarias, El Mundo del Día, Nahia, Nosotros, Nueva Senda, Polémica, Premsa Libre, La Protesta, El Quijote, Reconstruir, La Revista Blanca, Ruta, El Sembrador, Senstatano, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria, Umanità Nova, Umbral, Universo, Volontà, De Vrije, etc. És autor d'obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Glosas anárquicas (1932), Revivir (1932), Para una nueva concepción del arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución (1937, amb altres), Los intelectuales en la revolución (1938), Qunice conferencias breves (1940), Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra fonamental), La undécima cruzada (1956), El diablo (1958, obra teatral), La Sión hispánica (1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), La práctica federalista como verdadera afirmación de principios (1964), Informe del delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de España en el exilio a que pudo asistir (1965), Polémica sobre el determinismo y voluntarismo (1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen crítico-constructivo del movimiento libertario español (1967), El anarcosindicalismo en España (1970, amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente (1972), Para una monografía de escritores anarquistas españoles (1972), España, ¿transición o continuidad? (1973), Anselmo Lorenzo. Prolegómenos de la CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil española (1976), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976), Diccionario del anarquismo (1977), Figuras del movimiento libertario español (1977), Perspectivas (1977), Emma Goldman, anarquista de ambos mundos (1978), Figuras del movimiento libertario español (1978), Mecanismo orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman. Una mujer en la tormenta del siglo (1983), Les anarchistes espagnols. Révolution de 1936 et luttes de toujours (1989), Historia contemporánea del movimiento libertario (1989), Una experiencia histórica del movimiento libertario. Memorias y seleccion de artículos breves (1990), Anarquismo (1991), Breve historia de la CNT (1991, amb altres), La Semana Trágica y otros relatos (1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (1992, amb altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya, establint-se a la Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos mítings a partir de la legalització de la CNT. Josep Peirats va morir el 20 d'agost de 1989 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià), prop d'on va néixer. En 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Va deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí publicat un resum de les seves memòries sota el títol De mi paso por la vida. ***
Antonio Molina Vázquez - Antonio Molina Vázquez: El 15 de març de 1910 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Molina Vázquez. Sos pares, molt humils, es deien José Molina i María Vázquez. Orfe de pare, emigrà amb sa mare i sos germans (Francisco i Hilaria) a la comarca minera de Riotinto i tota sa família s'establí a Nerva, on s'introduí en el moviment anarquista. A partir de 1929 es posà a fer feina com ajustador de segona a la foneria «Riotinto Limited» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), destacant com a militant. Com que aconseguí una important cultura autodidacta, va ser mestre dels obrers que tenien inquietuds i es caracteritzà com a defensor dels drets dels miners. Fou secretari de la CNT de Nerva i representà els miners de Riotinto amb els diàlegs amb la patronal. Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut i empresonat a Huelva. Després d'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí amb Antonio Guerrero González (El Sastre) una columna de miners que, força reforçada amb grups de persones que fugien de les tropes franquistes, arribà a Madrid l'agost i es reconvertí en la Columna-Batalló Andalusia-Extremadura, més tard anomenada Columna Lliure Estartacus –77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Regular de la República després de la militarització de les milícies. Després dirigí un batalló de la 77 Brigada i encapçalà la 110 Brigada Mixta, que lluità a Extremadura. El desembre de 1937, en sortir de l'Escola de Guerra, va ser nomenat comandant, i el març de 1939 fou ascendit a coronel en cap de la 13 Divisió. Al final de la guerra, l'abril de 1939 fou detingut al port d'Alacant i tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis d'Oriola i el 31 de juny de 1939 traslladat a la madrilenya de Yeserías. El 22 d'abril de 1940 a Madrid fou condemnat en un primer consell de guerra a mort, però la pena fou commutada el 8 de maig per manca de proves. Va comptar amb informes favorables de persones de dretes a les quals havia salvat la vida. El 16 de novembre de 1940 fou traslladat a la presó de Huelva, on s'integrà en el comitè clandestí de la CNT i de la Unió General dels Treballadors (UGT), format a la presó per Manuel Álvarez, Luciano Suero Serrano i Francisco López del Real. El 31 de maig de 1943 fou de bell nou condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió militar». Antonio Molina Vázquez va morir de fam –oficialment «col·lapse circulatori»– el 14 de maig de 1945 a la Presó Provincial de Huelva (Andalusia, Espanya), un dia abans de sortir en llibertat i va ser enterrat al cementiri de la ciutat. ***
Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva - Càndid Ros Llimona: El 15 de març de 1911 neix a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. Càndid Ros Llimona (1911-1942) ***
Julia Romera Yañez -
Julia Romera
Yañez: El 15 de
març de 1916 neix a Mazarrón
(Múrcia, Espanya)
la militant
anarquista i anarcosindicalista Julia Romera Yañez. Filla
d'una família obrera,
sos pares es deien Francisco Romera
Rodríguez, miner, i Matilde Yañez
Pérez. L'octubre de 1918, a conseqüència
de
l'epidèmia de grip, sos pares van morir amb una
diferència de tres dies. Sa
germana gran María va quedar a càrrec dels avis
materns a Cartagena i ella amb
els avis paterns a Mazarrón. En 1921, davant la
pèrdua de feina, sa família va
decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya), on ja vivia
des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia,
amb son marit
Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava d'obrera
teixidora a les
«Pañolerías Baró».
Amb l'arribada de la República en 1931 va
començar a militar
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de
1934 en les
Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la
Revolució de 1936 va ser nomenada
secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa
Coloma, càrrec que va
compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va
allistar
voluntària en la «Columna Ortiz» i es va
responsabilitzar del periòdic Aurora
Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa
Coloma, el 27 de gener de
1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista,
va ser detinguda per la seva
militància en les Joventuts llibertàries i en la
Unió de Joventuts
Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell
any va ser
traslladada al Teatre Cervantes de Badalona (Barcelonès,
Catalunya) que havia
estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre
prestà declaració davant
el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra
Sumaríssim i d'Urgència
que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona
el 2 de gener de 1940 va
estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest
judici fou condemnada
a reclusió perpètua, sentència que va
ser ratificada el 7 de març de 1940. A
finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts,
després de
diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es
va
veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es
va veure sotmesa. Julia
Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de
1941, després d'haver
refusat els «auxilis espirituals», a la infermeria
de la presó de dones de Les
Corts de Barcelona (Catalunya) i fou enterrada al cementiri de
Montjuïc
d'aquesta ciutat. Des de 2002 existeix un «Ateneu Popular
Julia Romera» a Santa
Coloma de Gramenet en memòria seva. En 2015 es
realitzà una exposició en el seu
homenatge i des de 2017 un carrer de Santa Coloma de Gramenet porta el
seu nom. ***
Ángel
Cappelletti - Ángel Cappelletti: El 15 de març de 1927 neix a Buenos Aires (Argentina) el filòsof, historiador i anarquista Ángel José Cappelletti. En 1951 sortí de la Universitat Nacional de Buenos Aires com a professor d'ensenyament secundari especialitzat en filosofia i en 1954 es doctorà en la mateixa universitat. En 1968 s'instal·là Veneçuela, país on desenvolupà la seva tasca intel·lectual i docent, especialitzant-se en el pensament sociològic, polític i filosòfic clàssic i contemporani. Des del 1972 fou professor titular de la Universitat Simón Bolívar de Caracas i redactor de la Revista Venezolana de Filosofía. Entre 1968 i 1994 desenvolupà una intensa tasca d'investigació filosòfica i política, estudiant la filosofia clàssica (Heràclit, Sèneca, Marc Aurel·li, etc.) i el positivisme veneçolà, especialment. Des del punt de vista llibertari, investigà la història i el pensament anarquistes mundial i llatinoamericà, recerques que es plasmaren en nombroses monografies –uns 45 llibres publicats en vida i més de vuitanta pòstumament, editats per les universitats de los Andes i la Simón Bolívar– i més d'un milenar d'articles publicats en revistes especialitzades i llibertàries. Va mantenir una presència constant a diverses càtedres de postgrau a tota Llatinoamèrica, ensenyant en nombroses universitats de l'Argentina (Cuyo, Litoral), l'Uruguai (Montevideo), Veneçuela (Central, Simón Bolívar), Mèxic i Costa Rica. Fou nomenat professor de postgrau en filosofia de la Universitat de los Andes a Mérida (Veneçuela). En 1994 tornà l'Argentina i s'instal·là a Rosario, on continuà la seva tasca intel·lectual fins a la seva mort. Entre les seves obres destaquen Los fragmentos de Heráclito (1962), Utopías antiguas y modernas (1966), El socialismo utópico (1968), La filosofía de Heráclito de Efeso (1970), Inicios de la filosofía griega (1972), Cuatro filósofos de la Alta Edad Media (1972 i 1993), Introducción a Séneca (1973), Introducción a Condillac (1974), Los fragmentos de Diógenes de Apolonia (1975), La teoría aristotélica de la visión (1977), Etapas del pensamiento socialista (1978), El pensamiento de Kropotkin (1978), Ciencia jónica y pitagórica (1980), Francisco Ferrer y la pedagogía libertaria (1980), La teoría de la propiedad en Proudhon y otros momentos del pensamiento anarquista (1980), Bakunin y el socialismo libertario (1986), Prehistoria del anarquismo (1986 i 2006), Protágoras: naturaleza y cultura (1987), Sobre tres diálogos menores de Platón (1987), El anarquismo en America Latina (1990, amb Carlos M. Rama), Noias de filosofía griega (1990), El pensamiento de Malatesta (1990), La estética griega (1991 i 2000), Hechos y figuras del anarquismo hispanoamericano (1991), Positivismo y evolucionismo en Venezuela (1992), Textos y estudios de filosofía medieval (1993), Estado y poder político en el pensamiento moderno (1994), Utopías y antiutopías después de Marx (1997), entre d'altres. Ángel Cappelletti va morir el 25 de novembre de 1995 a Rosario (Santa Fe, Argentina). ***
Helios
Ziglioli (Carmauç, 1948) - Helios Ziglioli:
El 15 de març de 1927 neix a Lovere (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifranquista Helios Ziglioli, també citat Elios Ziglioli o Elios
Ciclione, i que va fer servir el pseudònim de Fernando García Bernón.
Criat pels avis, des de molt jove entrà a
formar part del moviment anarquista de la mà d'un mestre seu
a l'escola. Des de
feia molts anys son pare vivia a París (França) i
en 1948 decidí anar-hi per
conèixer-lo. Decebut pel comunisme fanàtic de son
pare, conegué llibertaris
espanyols a París i s'uní a la lluita clandestina
antifranquista. A Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) s'entrevistà amb Pere
Mateu Cusidó, secretari de
Coordinació i responsable de l'activitat antifranquista a la
Península, li va
dir que ja el cridarien quan fes falta i va recomanar als companys de
la
Federació Local de Carmauç (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), que li busquessin feina per mantenir-lo ocupat. El
20 de
setembre de 1948 entrà a treballar en una mina de la
companyia «Houllières
d'Aquitaine» i ben aviat li encarregaren l'ús
d'una rascadora (màquina que
arrenca el carbó a les galeries que es van obrint).
Multilingüe, parlava
italià, francès, castellà,
català i esperanto. Decidit a passar els Pirineus, a
finals de maig de 1949 conegué Josep Sabaté
Llopart a Tolosa, amb qui establí
una estreta amistat. El 4 de juny de 1949 va ser detingut, juntament
amb Emilio
Auto Gracia, Ramon Pons i Manuel Sabaté Llopart, arran d'un
escorcoll al mas
Tartàs (Oceja, Alta Cerdanya, Catalunya Nord), base de la
guerrilla, on es
trobaren armes i municions; jutjat el 29 de juny de 1949, va ser
condemnat a
dos mesos de presó. Posteriorment tornà a
Carmauç quan després d'unes setmanes
de treballar en la construcció el van cridar per entrar a
l'Interior
acompanyant al grup guerriller de «Los Primos»;
aquesta serà la primera i única
entrada clandestina a l'Espanya franquista. El 4 de setembre de 1949
sortí de
Tolosa cap a Catalunya el grup, format pel cap de l'escamot Saturnino
Culebras
Saiz (Primo), son germà
Gregorio
Culebras Saiz, José Conejos García, Manuel Aced
Ortell (El Francès), Joan
Busquets Vergés (El Senzill),
Manuel Sabaté Llopart, Ramon Vila Capdevila i Helios
Ziglioli. A la carretera de Rocafort al Pont de Vilomara (Bages,
Catalunya) intentaren
detenir el cotxe de Josep Pujol Viñas, industrial
manresà, però aquest no
s'aturà i envestí els guerrillers, que obriren
foc i feriren a l'esquena Emília
Cuadrado Martínez, sa serventa. L'automòbil
continuà el seu camí per portar la
ferida a l'hospital, però això havia desvetllat
la presència del grup
guerriller a la Guàrdia Civil. El grup caminà
tota la nit i van amagar pel camí
dipòsits d'armes per anar més lleugers. Joan
Busquets i Saturnino Culebras
l'endemà marxaren cap a Terrassa per agafar el tren en
direcció a Barcelona i
poder contactar amb el grup de Josep Sabaté Llopart, que
també havia entrat a
Catalunya per aquelles dates. Després d'un tiroteig amb la
Guàrdia Civil,
l'endemà pogueren agafar el tren cap a Barcelona.
Mentrestant Ziglioli anà a
Matadepera (Vallès Occidental, Catalunya) per buscar
queviures, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil sota la
documentació falsa de Fernando
García Bernón. Després de
ser apallissat,
el van dur amb camió a Castellar del Vallès a la
recerca d'un dipòsit d'armes.
Helios Ziglioli va ser assassinat per la Guàrdia Civil el 3
d'octubre –altres fonts
citen el 29 de setembre– de 1949 a Castellar del
Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) i l'endemà va ser enterrat a la secció
dels protestants del
cementiri d'aquesta localitat.
Defuncions
El cos d'Amédée Pauwels després de l'explosió - Amédée
Pauwels:
El 15 de març de 1894 mor a París
(França) l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Havia nascut el 29 de gener de
1864 a Bèlgica. Blanquer de professió, va
ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la
fàbrica de sosa de la vall de
Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on
compartirà habitació amb
l'anarquista Élisée-Joseph Bastard.
Després va instal·lar-se a Saint-Denis,
suburbi al nord de París, on els anarquistes eren
força actius. Arran dels
enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del
territori, però va retornar a França per cometre
atemptats. El 15 de març de
1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i que
tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos atemptats
que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després
de l'execució
d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de
febrer, també li són
atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins
i tot la que acabà amb la
seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós, Émile
Henry. ***
Notícia
del suïcidi d'Ernest Nodot publicada en el diari
parisenc L'Événement
del 19 de març de 1897 - Ernest Nodot: El
15 de març de 1897 mor a Rouceux (Lorena, França)
l'anarquista Ernest Marie
Félicien Nodot. Havia nascut el 25 de febrer de 1867 a
Saint-Blin (Lorena,
França). Sos pares, manobres, es deien Hippolyte Nodot i
Anne Dumay. Es
guanyava la vida treballant primer de passant d'un procurador,
després de
tipògraf i finalment de terrelloner. Milità en el
moviment anarquista d'Épinal
(Lorena, França) i va ser condemnat a Neufchâteau
(Lorena, França) a una pena
de presó per les seves activitats anarquistes. Es dedicava a
menjar a
restaurants i albergs sense després pagar el servei i per
això va ser condemnat
en diverses ocasions, com ara el 16 de gener de 1894 per
l'Audiència de
Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a un mes de
presó i 16 francs de multa,
el 27 de desembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine
(Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó i
el 13 de desembre de 1895 per
l'Audiència de Dijon (Borgonya, França) a 15 dies
de presó. Ernest Nodot es va
suïcidar el 15 de març de 1897
llançant-se a les vies del tren Épinal-Chaumont
a l'indret anomenat La Barrière de Mont de Rouceux (Lorena,
França; actualment
Neufchâteau). ***
Fernando Tarrida del Mármol - Fernando Tarrida del Mármol: El 15 de març de 1915 mor a Londres (Anglaterra) el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Havia nascut el 18 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 2 d'agost– de 1861 a Santiago de Cuba (Cuba) –alguns citen erròniament l'Havana. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península –actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera –a vegades a El Productor–, ni els locals obrers –només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia –on ensenyà física i química als tancats– i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars –Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo –aquest li va dedicar El proletariado militante–, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol». Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915) ***
David Antona (primer a la dreta dels asseguts). A la seva dreta Mariano Rodríguez Vázquer i, a la dreta d'aquest, Joan García Oliver - David Antona Domínguez: El 15 de març de 1945 mor a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista David Tomás Antona Domínguez –algunes font citen erròniament el segon llinatge Rodríguez. Havia nascut el 22 de novembre de 1904 a Bercimuelle (Puente del Congosto, Salamanca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco Antona Sánchez, jornaler, i Justa Domínguez Martín. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel González, des de 1925, va treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un dels instigadors del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va ser inscrit en el control d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament en el grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura Popular», que realitzava representacions teatrals en profit dels presos polítics a Espanya. L'agost de 1931, amb la proclamació de la República, la parella tornarà a Madrid, on va fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la República va fer mítings – a Granada, el maig de 1932, Navalmoral, en 1933– i va escriure un llibre, Ni frente único ni alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía (1934). Juntament amb Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la famosa vaga madrilenya de la construcció en 1936, formant part del Comitè Directiu. Va intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en pro de les reivindicacions del ram de la construcció, fet que el portarà a la presó. El 18 de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio Martínez Prieto. El 19 de juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral donant-li tres hores per obrir les portes de les presons –la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants empresonats– sinó volia que fos la pròpia CNT que els alliberés; va ser així com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti, Marín...) van ser alliberats. Després d'haver llançat una crida a la resistència des d'Unión Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La Montaña, on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de Mera, amb la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares el juliol i va intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser l'ideòleg de la creació de la Columna «España Libre», organitzada militarment. El setembre va defensar la conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero, però les seves tesis van ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la guerra va ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari general després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol. Poc després va viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El novembre de 1936, amb Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va acudir a Bujaraloz per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va parlar en el míting parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern organitzat pel moviment llibertari francès en suport de la Revolució espanyola. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito Pabón, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. El gener de 1938 va participar en el Ple Econòmic de València. Va exercir de governador civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra. Al final de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el març de 1940, pena que serà commutada per 30 anys de presó. En 1940 va caure molt malalt de tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava empresonat a Santa Rita. Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia i va morir poc després. A més d'organitzador, va ser redactor del diari CNT i va destacar en oratòria –de renom va ser la seva gira propagandística amb Magriñá i Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936. ***
Foto
policíaca de Charles Chapuis (7 de gener de 1894) - Charles Chapuis:
El 15 de març de 1948 mor a Colombes (Illa de
França,
França) l'anarquista Charles
Paul Chapuis. Havia nascut el 22 de març de 1876 al VII
Districte de
París (França). Sos pares es deien Charles Gaspar
Chapuis, empleat, i Eugénie
Angélique Lemarchand, i tingué una germana
petita, Juana Chapuis, costurera.
Tapisser de professió, va ser dispensat de fer el servei
militar per fill de
vídua. Des de febrer de 1891 formava part de la societat
gimnàstica «La
Libérale de Montmartre» i vivia amb sa mare al
número 41 del carrer Douai de
París. El 6 de gener de 1894 va ser detingut sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal» i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 19 de
gener d'aquell any
recobrà la llibertat. Entre el 13 de novembre de 1897 i el
17 de setembre de
1898 va fer el servei militar en la IX Secció d'Infermers
Militars. En 1898
vivia en l'avinguda Chemin de Fer de Colombes (Illa de
França, França). El 18
de novembre de 1899 es casà al IX Districte de
París amb la cotillaire Irma
Eugénie Suaudeau, amb qui va tenir quatre infants. En
aquesta treballava d'electricista
i vivia a Colombes amb sa mare. En 1901 vivia a l'avinguda
Lutèce de La
Garenne-Colombes. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional del Sena a una multa de 100 francs. En 1912 vivia al
número 5 de
Villa de la Reine Henriette de Colombes. Entre l'1 d'agost i el 16 de
desembre
de 1914 i entre el 26 de març de 1915 i el 29 de novembre de
1918 va estar
mobilitzat i lluità als fronts de la Gran Guerra. ***
Juan
Hernández Pérez (1936) - Juan Hernández
Pérez: El 15 de març de 1950 mor a
Saint-Victor-sur-Rhins (Forêz, Arpitània)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Havia
nascut el 4 de juny de 1904 a
Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio
Hernández i Antonia Pérez. Amb son
germà
José Hernández Pérez, es
traslladà d'infant
a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en
el moviment
llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio
de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant els anys de
la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la
Secció del
Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT.
Durant
la II República espanyola i durant la Revolució,
fou secretari dels Grups de
Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Retornà clandestinament a Barcelona,
però va ser detingut i empresonat.
Quan aconseguí la llibertar provisional, patí
noves persecucions i passà definitivament
a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on
treballà de xofer.
Juan Hernández Pérez va morir el
15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins
(Forêz, Arpitània) d'una crisi
cardíaca. José Hernández
Pérez (1901-1986) ***
Campos Lima fotografiat per Amer (ca. 1945) - Campos Lima: El 15 de març de 1956 mor a Lisboa (Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Havia nascut el 16 de setembre de 1877 a Porto (Porto, Nord, Portugal). Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade, O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova, Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato, Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa, òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria, Diário de Notícias, A Notícia, Diário da Noite, Gleba, A Batalha, Revista do Instituto de Coïmbra, Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers. Campos Lima (1877-1956) ***
Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)] - Jean Biso: El 15
de març de
1966 mor a París
(França) el militant anarcosindicalista i
francmaçó Jean Biso, també conegut
com Jean Morni.
Havia nascut el 14
d'abril de 1881 a Bastia (Còrsega). Sos pares es deien
Antoine
Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de
novel·les populars
i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès
en el
Sindicat de
Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de
manera
intermitent,
del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de
solidaritat en suport de
Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933,
arran de
la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest
sindicat,
càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre
1939 i
1940. En el Congrés
celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la
Comissió
Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la
Regió Parisenca. En
1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal
de
París, també al
del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc.
També
fou delegat als
congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont
d'Alvèrnia
(1939). En 1936
representà els correctors d'impremta en el
Congrés
Internacional de la Pau
celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la
Revolució espanyola i
participà en diverses iniciatives de suport.
Ajudà
l'anarcopacifista Louis
Lecoin en la edició del pamflet Paix
immédiate llançat el dia que
esclatà la II
Guerra Mundial. Sota el
pseudònim de Jean Morni
destacà com
autor de novel·les populars, com ara Faustina
la folle (1913), Magda la
sequestrée
(1913), La revanche du passé
(1914), Roman d'une midinette
(1921), Le voleur
détective (1923), Cousette
d'amour (1926), Le caïd
rouge (1926, censurada), Le
danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse
d'amour
(1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino.
Jean
Biso va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital
Saint-Michel de
París (França). ***
Miquel
Liern Barberà - Miquel Liern Barberà: El 15 de març de 1971 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. Havia nascut el 16 d'agost de 1907 a Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sos pares es deien Miquel Liern Martínez i Rafaela Barberà Blanquer. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Sa companya fou Felisa Olazarán. ***
Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana] - Louis Louvet: El 15 de març de 1971 mor a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Alexandre Louvet. Havia nascut el 7 de febrer de 1899 al II Districte de París (França). Sos pares es deien Louis Louvet, empleat de comerç, i Marguerite Marie Charles, telefonista. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El 9 de juny de 1923 es casà al XIX Districte de París amb Charlotte Louise Bernard, de qui es va divorciar. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire(CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. El 21 d'agost de 1954 es casà al VII Districte de París amb Fernande Constance Vaugeois. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França). ***
Necrològica
d'Antoni Expósito Nofre apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de setembre de 1976 - Antoni Expósito Nofre: El 15 de març de 1976 mor a Maruèjols (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Expósito Nofre. Havia nascut el 5 de novembre de 1905 a Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya). Agricultor de professió, quan era jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Va lluitar en la guerra en diversos fronts i a l'exili patí els camps de concentració del Nord d'Àfrica. Treballà de pagès a Orà (Algèria) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Un cop retirat, passà a França i va ser admès a la Residència de La Cologne de Maruèjols. Malalt, va ser operat en dues ocasions. Antoni Expósito Nofre va morir el 15 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1976 a la Residència «La Colagne» de Maruèjols (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica de Rafael Alfonso Salinas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 d'abril de 1990 - Rafael Alfonso Salinas: El 15 de març de 1990 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Rafael Alfonso Salinas. Havia nascut el 8 d'octubre de 1902 a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes font citen erròniament Mollet (Vallès Oriental, Catalunya). Sos pares es deien Bienvenido Alfonso i Isabel Salinas. Emigrà a Catalunya, on treballà de blanquer i milità des de 1930 en la Federació Local de Mollet (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, per la qual cosa fou detingut i empresonat al vaixell-presó Argentina i al Pavelló Núm. 1 del Parc de Montjuïc de Barcelona. El juliol de 1936 va ser membre, en representació de la CNT, del Comitè Revolucionari Local Mixt (ERC, UR, CNT, FAI i UGT) de Mollet. Entre el 3 i el 5 d'octube de 1936 fou delegat per la CNT de Mollet al Ple Nacional del Calçat de la CNT-UGT celebrat a València (València, País Valencià). Exiliat a França després de la guerra civil, va ser delegat d'Albi (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) de la CNT de 1961. Sa companya fou María Gil. Rafael Alfonso Salinas va morir el 15 de març de 1990 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes font citen erròniament el 17 de març de 1990 a Cepet (Llenguadoc, Occitània). ***
José
Pérez Ibáñez (esquerra) amb Antonio
Ortíz
Ramírez a Tolosa, setmanes abans de l'atemptat aeri de 1948 - José
Pérez
Ibáñez: El 15 de març de
1992 mor a Saverdun (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista José Pérez
Ibáñez –també apareix com Antonio Martínez–,
conegut com El
Valencia. Havia nascut el 19 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1912 a
Xàtiva (Costera, País
Valencià). Sos pares es deien Francisco Pérez i
María Ibáñez. Des de molt jove
visqué a Barcelona
(Catalunya). Obrer de fàbrica, milità
en el Sindicat Fabril de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) més com a
home d'acció que com sindicalista.
Col·laborà en el grup anarquista «Los
Solidarios» i va ser empresonat en diverses ocasions. Arran
del moviment
revolucionari de gener de 1933, va ser detingut, torturat i tancat a la
presó
Model de Barcelona. A la garjola contactà amb nombrosos
activistes llibertaris s'integrà
en el grup «Nosotros», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dins
aquest grup anarquista, votà en contra de convocar un
moviment revolucionari
del desembre de 1933 per part de la FAI. Jugà un paper
destacat en
l'estructuració dels grups barcelonins faistes durant els
anys republicans. Quan
l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, lluità als
carrers i participà,
integrat en el Grup de Defensa Confederal del Poblenou (Buenaventura
Durruti,
Francisco Ascaso, Joan García Oliver), en l'assalt a la
presó de dones del
Paral·lel de Barcelona. En aquesta conjuntura fou membre
destacat del Comitè de
Defensa Confederal de Catalunya i encapçalà la
Secció IX de les Patrulles de
Control, amb seu al carrer Major de Sant Andreu. Se li va encarregar,
amb
Alfons Miguel Martorell, l'organització i el comandament
d'un grup armat de 40
persones que anà a la ciutat de València per
donar suport als escamots
valencians. Durant la guerra lluità en la «Columna
Ascaso» i en la «Columna Los
Aguiluchos», fent costat Gregorio Jover Cortés. Es
mostra fermament contrari a
la militarització de les milícies confederals. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on patí de
valent. Treballà de llenyataire i
s'instal·là a Cognac (Poitou-Charentes,
França). Representà la Federació Local
de Cognac de la CNT en plens i congressos confederals.
Després de la II Guerra
Mundial obrí amb Antonio Ortíz Ramírez
una petita serradora a Saverdun. El 12
de setembre de 1948, amb Antonio Ortíz Ramírez,
Primitivo Pérez Gómez i Laureano
Cerrada Santos, participà en un intent d'atemptat aeri
contra el iot del
dictador Francisco Franco a la base de Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). El
gener de 1950 va ser detingut amb altres companys arran del
descobriment per
part de la policia francesa d'una impremta clandestina de Laureano
Cerrada
Santos, qui havia finançat la compra de l'avioneta de
l'atemptat. Des dels anys
vuitanta fou membre l'«Amicale 26
Divisió», organització també
coneguda com «Amicale
Durruti» que reagrupava els excombatents de la
«Columna Durruti». Sa companya fou Isabel Luna
Ardanuy. ***
Foto
policíaca d'Andrée
Prévôtel
- Andrée
Prévôtel:
El 15 de març de 1995
mor a Senta
Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània) la
militant
anarquista, anarcosindicalista i neomaltusiana
Joséphine-Paule-Pierrette
Coueille (Joséphine
Coueille), també coneguda pel
llinatge de son company com Joséphine
Paule Pierrette Prévôtel,
però
que feia servir el pseudònim d'Andrée
Prévôtel. Havia nascut el 19 d'abril de
1912 a La Rébouca (Besòlas, Llenguadoc,
Occitània).
Sos pares es deien Orens Coueille, propietari, i Marie
Jeanne Mongis.
Es veu que va quedar òrfena, perquè el 15 de
gener de 1919 va ser
adoptada per l'Estat francès. En 1925 conegué
l'anarquista
André Prévôtel amb qui es
casà l'11 de febrer de 1933 a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i es
dedicà amb ell a la propaganda anarquista. En 1935 va ser
detinguda amb son company,
Aristide Lapeyre i Louis Harel en l'anomenat «cas de les
esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935
un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a
la vasectomia a
Bordeus, realitzada pel
doctor Norbert Bartosek, amb el
suport de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévôtel, Aristide
Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas,
molt
comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de
les esterilitzacions de
Bordeus» o «afer Bartosek». Empresonada
durant 12 dies al Fort de l'Hâ de
Bordeus, finalment el seu cas va ser sobresegut. Empleada de correus
–funcionària
de Postes, Télégraphes et
Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i
Telèfons)–,
milità en la Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR). En 1939 va ser reclosa durant 50 dies a la Presó
Cel·lular de Tours
(Centre, França) per «frases desafectes i
incitació de militars a la
desobediència», però,
gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets
de l'Home,
va ser alliberada. Després de la II Guerra Mundial fou una
de les animadores,
amb son company, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
milità en la
Federació Anarquista (FA) i fou membre de la
lògia maçònica «Ordre et
Progrès»
de Bordeus i de «Libre Pensée».
Després de l'excisió de la CGT en 1947, fou
durant uns mesos secretària de la Unió Local de
Força Obrera (FO) de Lengon
(Aquitània, Occitània). En 1958
enviudà d'André Prévôtel i
el 5 de
novembre de 1990 es casà novament a Aush (Gascunya,
Occitània). Andrée
Prévôtel va morir el 15 de març
–oficialment el 16 de març– de 1995
a la residència de jubilats Montvermeil de Senta
Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània). ***
Cèsar Broto Villegas - Cèsar Broto Villegas: El 15 de març de 2009 mor a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) el militant anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas. Havia nascut el 3 de novembre de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares, no casats, es deien Florencio Broto Cuello, ferroviari socialista de tarannà anarquista i vidu, i Casimira Villegas Foradada. Va instal·lar-se amb sa família quan era un infant a Lleida (Segrià, Catalunya). Als 11 anys va començar a treballar i es va afiliar a la Societat d'Impressors, tapadora de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys de clandestinitat de la dictadura de Primo de Rivera, en 1928. Durant els anys següents va militar activament en l'anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat, secretari de la CNT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia –que es va fer famós fins al final de la guerra pel seu to purista i anticircumstancialista–, creador amb Félix Lorenzo Páramo de l'Ateneu Llibertari, secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida (1933-1936), secretari provincial de la CNT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa, etc. En 1935 va desertar de l'exèrcit. Pels contactes amb un grup d'aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l'aixecament feixista, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l'aguait. Quan va començar la guerra va abandonar els càrrecs orgànics –llevat quan el desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a França per aconseguir armes com a secretari de la CNT lleidatana– i es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti, on romandrà com a motorista fins al començament de 1939, quan va ser ferit a Artesa de Segre i va ser evacuat a Barcelona amb una cama trencada. Quan Barcelona va ser presa pels feixistes estava hospitalitzat i va poder salvar la vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. A les presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va treballar com a mecanògraf a les oficines, ajudant en la falsificació i tràfec de documents per ajudar els companys. Alliberat després de quatre anys, va instal·lar-se a Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori d'electrònica i va participar en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a Catalunya i Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat. En 1945 va ser secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el famós Ple de Carabaña del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir secretari general de la CNT, encapçalant el desè Comitè Nacional –amb Lorenzo Íñigo Granizo, que havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro Atienza Díez; Ramon Rufat Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha Muñoz, delegat d'Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin, tresorer–, que va durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20 d'octubre de 1945. Després de 53 dies d'interrogatori, va ser transferit a Alcalá de Henares. Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va condemnar a 30 anys. Després d'una pila d'anys tancat, que va patir a diverses presons –Alcalá (1945-1948), Ocaña (1948), Dueso (1948), Yeserías (1948-1949), San Miguel de los Reyes (1949-1962)– i de diversos intents de fuites, va ser alliberat en 1962. De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies d'interrogatoris, va decidir exiliar-se el desembre de 1966 a França. Establert a Evreux, va relacionar-se amb el moviment llibertari, però sense prendre partir per cap tendència. En 1980 va tornar a la península, després d'haver participat prèviament com a espectador en el V Congrés Confederal. El 23 de gener de 1988 es casà a París amb sa companya Josefa Arias Olmedo (Pepita). Durant la dècada dels 90 es va instal·lar a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià). En 1993 participà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS). A més de col·laboracions en El Noi, és autor d'una autobiografia, a càrrec de Miquel Àngel Bergés Saura, La Lleida anarquista: memòries d'un militant de la CNT durant la República, la guerra civil i el franquisme (2006). Cèsar Broto Villegas va morir el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) a conseqüència d'un infart patit el dia d'abans i les seves cendres van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto. Deixà inèdit el llibre La gran trata de esclavos, sobre l'explotació dels presos pel franquisme. Cèsar Broto Villegas (1914-2009) ***
Dario
Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de
Venècia (setembre de 1984) - Dario Bernardi: El
15 de març de 2010 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Dario Bernardi. Havia nascut l'1 de juliol de 1950 a Milà
(Llombardia, Itàlia).
Cap el 1974 començà a participar en les
activitats del Cercle Anarquista «Ponte
della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu
militant del grup «Bandiera
Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups
Anarquistes Federats).
Participà en la primera època de la Llibreria
Utopia, oberta en 1976, i des de
la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa
editorial «Editrice A» (A,
Libertaria,
etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL,
Comitè Espanya Llibertària)
i col·laborà en les edicions Antistato i en les
publicacions Eleuthera, A i Bollettino
Archivio G.
Pinelli. També fou membre de la
redacció de les revistes Volontà,
de la qual va fer la
catalogació dels números publicats entre 1946 i
1996, a més d'edició del número
especial I cinquant'anni di Volontà,
i Libertaria. Fou un dels
fundadors,
en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe
Pinelli», on
s'ocupà especialment de l'organització de
nombroses exposicions, com ara «Errico
Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia»
(1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille
Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys
dissenyadors,
animà el col·lectiu milanès
«Studio A», el qual treballà
força en
l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de
setembre de 1984 a
Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i
1986 contribuí a la realització del
«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del
qual derivà l'espectacle Re Ubu a
Chernobyl, da Pinelli
all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de
març de 2010 a Milà
(Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou
incinerat dos dies després al
cementiri milanès de Lambrate. ***
Anna
Campbell a Rojava - Anna Campbell: El
15 de març de 2018 mor a Afrin (Alep, Síria)
l'anarquista,
feminista i sindicalista Anna Montgomery Campbell, també
coneguda com Hêlîn
Qeroçox. Havia nascut el 12 de juny de 1991 a
Lewes (East Sussex, Anglaterra). Era filla d'Hugo
Martin Montgomery Campbell (Dirk Campbell),
músic de rock progressiu, i de Katherine Emma Bridges (Adrienne
Katie
Campbell), científica i activista ecologista.
Després de fer els estudis a
l'escola independent «St. Mary's Hall» de Brighton
(East Sussex, Anglaterra) i
d'abandonar els estudis a la Universitat de Sheffield (South Yorkshire,
Anglaterra), s'instal·là a Bristol (Sud-oest
d'Anglaterra, Anglaterra), on
treballà de lampista qualificada. Activista en diferents
moviments socials i
polítics, fou membre de la Secció de Bristol dels
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de
l'Anarchist Black Cross (ABC,
Creu Negra Anarquista), de l'Empty Cages Collective (ECC,
Col·lectiu Gàbies
Buides; per l'abolició de les presons), de la Hunt Saboteurs
Association (HSA,
Associació de Sabotejadors de Caça) i
participà activament en nombroses
campanyes ecologistes i en les manifestacions estudiantils
britàniques de 2010.
El maig de 2017 viatjà a Rojava (Kurdistan Occidental;
Administració Autònoma
del Nord i Est de Síria), entrà a formar part de
les Yekîneyên Parastina Jin (YPJ,
Unitats de Protecció de les Dones) i rebé
formació militar i de llengua kurda.
Partidària del «confederalisme
democràtic», s'integrà en la lluita per
la
defensa de Rojava, preconitzant la política laica,
democràtica, igualitària i
de defensa dels mateixos drets per les dones, oposat absolutament al
grup gihadista
Estat Islàmic (EI). Anna Campbell va morir en combat el 15
de març de 2018 en
un bombardeig de l'exèrcit turc al front de batalla d'Afrin
(Alep, Síria) en
l'anomenada «Operació Branca d'Olivera».
Va ser la primera britànica que morí lluitant
amb les forces kurdes en la guerra civil síria i un mes
abans havia mort al
mateix front el periodista llibertari bretó Olivier Le
Clainche (Kendal
Breizh). Les restes d'Anna Campbell es troben encara al camp
de batalla
d'Afrin, territori actualment controlat per Turquia, i tots els intents
per
recuperar el seu cos, la ubicació exacta del qual es coneix,
han fracassat per
la indiferència dels governs britànic i turc. Un
carrer a Bilbao (Biscaia, País
Basc) porta el seu nom. ---
|
![Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]](http://www.estelnegre.org/fotos/biso.jpg "Obra de Jean Biso (\"Jean Morni\") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]")
![Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/louvet.jpg "Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]")
![[14/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[14/03]") |
|
![[16/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[16/03]") |
|
|
| Actualització: 10-04-24 |