---

Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

Esdeveniments

Premsa llibertària internacional

Premsa llibertària internacional

- Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean- Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

***

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

- Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües –n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz –després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars–; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme –també anomenada «Escola Lliure»–, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El Àguila Mormona) –per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec– i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 –després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena– retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus «Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria –la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). Després de patir una malaltia degenerativa i de sol·licitar una feina al president José de la Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2 de febrer de 1890 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat. Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre. 

***

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

- Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

- François Liégeois: El 14 d'octubre de 1868 neix a Villette (Lorena, França) l'anarquista François Liégeois –a vegades citat Liegois. Sos pares es deien Henri-François-Joseph Liégeois i Marguerite Vessier. Sabater de professió, entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridor. Freqüentà el «magatzem» de la banda, al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'aplegaven els botins dels robatoris. Quan la caiguda del grup el 18 de març de 1894, va ser detingut i empresonat. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat amb tota la banda davant l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensat per l'advocat Gautier-Rougeville, va ser absolt. En 1897 va ser assidu de les reunions dels grups anarquistes de Montmartre. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Durantin de París i va ser processat per «frau a la publicitat» –aferrar als cartell segells usats desferrats d'antics pasquins. L'octubre de 1899, en ple «Cas Dreyfus», va ser un dels signataris del manifest «Aux anarchistes» (Als anarquistes), el qual edità i imprimí, on es criticava durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple com «anarquistes de govern» i es reivindicava la neutralitat dels anarquistes en l'afer. Durant la tardor de 1900 formà part, especialment amb Célestin Bossard, Pierre Louvet i Noël, del petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al «Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt del Pont Caulaincourt de Montmartre. També en aquesta època assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion. En 1902 fou membre, amb altres companys (Bossard, Boulun, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa Comunista de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. Sembla que és el mateix François Liégeois que abans de la Gran Guerra milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Liégeois (1868-?)

***

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

- Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

***

Leonídio Rodrigues

Leonídio Rodrigues

- Leonídio Rodrigues: El 14 d'octubre de 1887 neix a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia. Leonídio Rodrigues va morir el 24 de maig de 1951 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal).

***

Joan Arans Nin

Joan Arans Nin

- Joan Arans Nin: El 14 d'octubre de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin --citat a vegades com Araus. Fill d'un masover, quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga --del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931-- dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir l'1 d'agost de 1964 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya).

***

Necrològica d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 24 de desembre de 1981

Necrològica d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de desembre de 1981

- Emilio Martínez Palomer: El 14 d'octubre de 1894 neix a Abejuela (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Martínez Palomer. Sos pares es deien Pedro Martínez i Isabel Palomar. De molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en el Sindicat de Tramvies confederal. A causa de la seva militància, patí el boicot patronal a diverses localitats catalanes (Blanes, Sarrià, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Vicenta López. Emilio Martínez Palomer va morir l'11 d'octubre de 1981 al seu domicili d'Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània).

***

Saïl Mohamed (assegut a primera fila al centre) amb altres companys de la Columna Durruti

Saïl Mohamed (assegut a primera fila al centre) amb altres companys de la Columna Durruti

- Saïl Mohamed: El 14 d'octubre de 1894 neix a Taourirt (Aït Quaghlis, Cabília, Algèria) l'anarquista, antimilitarista i lluitador anticolonialista Saïl Mohamed Ameriane ben Amezaine (Saïl Mohamed o Mohamed Saïl). No freqüentà gaire l'escola, però s'interessà sempre pel món de la cultura. Xofer i mecànic de professió, visqué amb Madeleine Sagot. Instal·lat a Livry-Gargan (Illa de França, França), s'acostà al moviment llibertari, col·laborant en Le Semeur de Normandie. Durant la Gran Guerra va ser empresonat per insubmissió i per deserció de les Tropes Colonials Franceses. En acabar el conflicte bèl·lic s'adherí a la Unió Anarquista (UA). En 1923, conscient de la misèria del seu poble, amb el cantautor Slimane Kiouane, fundà el Comitè de Defensa dels Indígenes Algerians de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca, amb la finalitat de denunciar el colonialisme i la seva explotació, mitjançant articles en la premsa i mítings en francès i en àrab. Més tard s'instal·là a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) com a mecànic, on fundà un grup anarquista enquadrat en l'UA i de reivindicació dels drets de la població nativa magribina, del qual va ser secretari. En 1929 va ser nomenat secretari del nounat Comitè de Defensa dels Algerians, creat per contrarestar les provocacions sorgides arran de la propera celebració de la conquesta d'Algèria (5 de juliol de 1830). Des de totes les tendències del moviment anarquista --Unió Anarquista (UA), Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA)-- denuncià el colonialisme de l'Estat francès. Adherit a la CGTSR, creà en el seu si la «Secció d'Indígenes Algerians», llançant nombroses crides anticolonialistes als treballadors magrebins, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Le Combat Syndicaliste. En 1930, durant l'Exposició Colonial, reprengué la seva campanya contra el colonialisme i en aquest any col·laborà en Le Libertaire, signant el seus articles com Un anarchiste kabyle. El gener de 1932 esdevingué gerent del periòdic L'Éveil Social, on signà el seus articles sota els pseudònims Léger i Georges. A finals d'aquell any, arran de l'aparició d'un article antimilitarista, fou perseguit judicialment per «provocar els soldats a la desobediència». L'organització comunista Socors Roig Internacional (SRI) li lliurà el seu suport, però el va rebutjar en nom de les víctimes de l'estalinisme. El 6 de febrer de 1934, durant la manifestació antigovernamental a París convocada pels grups dretans i les Lligues de l'Extrema Dreta, que tingué resposta des dels grups esquerrans, aconseguí armes i les amagà. El 3 de març d'aquell any, va ser detingut a Saint-Ouen per un «delicte de tinença d'armes prohibides» --pistoles i granades, «records de l'última guerra», segons el Comitè de Defensa Social (CDS)-- i arran d'això esclatà l'«Afer Saïl Mohamed», quan tot el moviment obrer, a excepció del Partit comunista que el denuncià com a un agent provocador, li va fer costat. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a un altre mes per «retenció d'armes de guerra», però va restar tancat durant quatre mesos. Durant la seva detenció, envià un missatge de suport al Congrés de l'UA celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París. Un cop lliure prengué la responsabilitat de l'edició nord-africana del periòdic L'Éveil Social, que el maig de 1934 s'havia fusionat amb Terre Libre, òrgan mensual de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Midi, defensora del federalisme llibertari. Des de l'UA intentà construir un Grup Anarquista dels Indígenes Algerians i va fer diverses crides des de la premsa llibertària i organitzà debats interns. Aquesta mateixa posició la mantindrà durant els anys del Front Popular francès. Quan esclatà la Revolució espanyola, decidí lluitar contra l'aixecament feixista i el setembre de 1936 passà a Catalunya i s'allistà a la «Centúria Sébastien Faure»», formada per voluntaris llibertaris francòfons, del Grup Internacional de la «Columna Durruti. L'octubre de 1936, en substitució de Louis Berthomieu, caigut durant la batalla de Perdiguera el 16 d'aquell mes, fou nomenat delegat general del Grup Internacional. El 23 de novembre de 1936 va ser ferit en una mà a prop de Saragossa i el desembre retornà a França. Durant aquesta època envià nombroses cartes des de la Península que van ser publicades (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste i L'Espagne Antifasciste) descrivint la revolució espanyola i sobre el paper del moviment anarquista en aquesta, denunciant els empresonaments i assassinats de la reacció estalinista. Mentre guaria la seva ferida, organitzà, com a delegat del Grup Internacional de la «Columna Durruti», una gira de conferències en nom de l'UA sobre les conquestes revolucionàries. El 17 de març de 1937 participà en un míting a la Maison de la Mutualité de París, organitzat per les organitzacions de l'esquerra revolucionària i el Partit del Poble Algerià (PPA), per protestar contra la prohibició de l'Étoile Nord-africaine (ENA, Estrella Nord-africana), organització fundada a França en 1926 per treballadors cabilencs emigrats, i contra la repressió de les manifestacions a Tunísia que havien deixat 16 morts. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 participà a París en el Congrés de l'UA, en representació del Grup Anarquista d'Aulnay-sous-Bois, on intervingué per explicar les condicions a la qual estava sotmesa la II República espanyola en la seva lluita contra el feixisme. El setembre de 1938, després de repartir pamflets antimilitaristes, va ser condemnat a 18 mesos de presó per «provocació als militars». Quan esclatà la II Guerra Mundial s'encontrava pres arran d'un escorcoll, registre que implicà la dispersió de la seva biblioteca. Portat al camp de concentració de Riòm de las Montanhas (Alvèrnia, Occitània), sembla que aconseguí fugir-ne. Durant l'ocupació es dedicà a la fabricació de documentació falsa per als companys perseguits. Després de l'Alliberament, reconstituí el grup llibertari d'Aulnay-sous-Bois i intentà recrear els Comitès d'Anarquistes Algerians. En aquests anys portà una crònica sobre la situació algeriana en Le Libertaire. En 1951 va ser nomenat responsable de les qüestions nord-africanes en la Comissió Sindical de la Federació Anarquista (FA). Saïl Mohament va morir a finals d'abril de 1953 a l'Hospital Francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i fou enterrat el 30 d'abril al cementiri musulmà d'aquesta localitat; George Fontenis, en nom del moviment anarquista, va fer l'elogi fúnebre en el seu honor. A més dels periòdics citats, també va col·laborar en L'Insurgé, La Voix Libertaire, Terre Libre i L'Anarchie. El poeta Jacques Prévert li va dedicar un poema. En 1994 una part del seus escrits van ser recollits per Sylain Boulouque i publicats per la Federació Anarquista sota el títol Appels aux travailleurs algériens.

Saïl Mohamed (1894-1953)

***

Necrològica de José Sanjuán Coto publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 d'octubre de 1968

Necrològica de José Sanjuán Coto publicada en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1968

- José Sanjuán Coto: El 14 d'octubre de 1895 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Sanjuán Coto. Sos pares es deien Magín Sanjuán i Bella Coto. Durant la Revolució espanyola milità en el Sindicat del Transport de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual assumí càrrecs de responsabilitat, i el setembre de 1937 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram i posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Entre 1943 i 1945 va estar deportat a Alemanya pels nazis. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on vivia al carrer de l'Olivier. A Marsella fou un dels principals animadors del periòdic Acción Libertaria, òrgan de la fracció «integrista». En el Ple de la CNT que se celebrà entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus (Aquitània, Occitania), va ser elegit secretari del Comitè de Relacions de la Federació de Navegació Marítima i Fluvial de la CNT en substitució d'Eustaquio Yáñez Yáñez, exclòs de l'organització per mostrar-se partidari de la tendència «col·laboracionista». Posteriorment s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on des de finals dels anys seixanta i fins la seva defunció fou secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Víctima d'un aneurisma, José Sanjuán Coto va ser ingressat a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 26 de setembre de 1968 durant una operació a cor obert.

***

Ventura Agustí

Ventura Agustí

- Bonaventura Agustí Gebellí: El 14 d'octubre de 1898 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Picapedrer de professió, s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista. Bonaventura Agustí Gebellí va morir el 17 de desembre de 1972 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Calixto Margalef Sender apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de maig de 1976

Necrològica de Calixto Margalef Sender apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1976

- Calixto Margalef Sender: El 14 d'octubre de 1898 neix a Alcolea de Cinca (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Calixto Margalef Sender –el primer llinatge citat de diferents maneres (Margalez, Margale, etc.). Sos pares es deien Ramón Margalef Zapatero i Tomasa Sender Catalán. Quan era molt jove emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou membre de la Federació Local de Joigny (Borgonya, França) de la CNT. També fou membre de la Comissió de Relacions de Terrassa en l'exili. Sa companya fou Tomasa Maroto Sagarra. Calixto Margalef Sender va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1975 al seu domicili de Cézy (Borgonya, França).

***

D'esquerra a dreta: José Pérez Ibáñez, Jacinto Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez (Tolosa, 1949)

D'esquerra a dreta: José Pérez Ibáñez, Jacinto Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez (Tolosa, 1949)

- Jacinto Santaflorentina: El 14 d'octubre de 1900 neix a Tudelilla (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Jacinto Santaflorentina López de Oñate, conegut com Santica. A començaments dels anys vint s'integrà en el moviment anarcosindicalista. En 1923 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Sucrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, amb Joaquín Ascaso Budría i Felipe Orquín Aspas, fou membre de la comissió creadora del Sindicat de la Construcció de Saragossa de la CNT, que fou força actiu durant la vaga del ram de l'any següent. El setembre de 1932 substituí Francisco García al front d'aquest sindicat i el desembre en fou nomenat president, càrrec que exercí en dues ocasions. Durant els anys republicans sempre s'enquadrà en el sector confederal més radical. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Miguel Chueca Cuartero, Felipe Orquín Aspas i Miguel Vallejo Sebastián. Entre octubre de 1933 i juny de 1936, quan el Comitè Nacional de la CNT radicava a Saragossa, en fou membre, juntament amb altres destacats militants (Miguel Abós, Zanón Canudo, Evelio Martínez, Rubén Pérez, Miguel Chueca, Miguel Vallejo, Adolfo Arnal, etc.). El desembre de 1933 coordinà, en nom del Comitè Regional, el moviment insurreccional al Baix Aragó; detingut, fou torturat a Alcanyís juntament amb altres companys, jutjat per un Tribuna d'Urgència a Terol i condemnat a dos anys de presó menor per «tinença d'armes». En 1934 fou un dels pilars de la vaga general de 34 dies a Saragossa d'aquell any. Quan esclatà la guerra en 1936, lluita en la «Columna Ortiz» i va estar força unit a Joaquín Ascaso Budría i a Antonio Ortiz Ramírez. El 13 de juliol de 1938, amb els anteriors i altres (Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Máñez Zaragoza, Ramon Negre Bas i Martín Terrer Andrés), passà a França fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència en diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Montalban i a Vernet. El juny de 1942 va ser confinat, amb altres companys, al camp algerià de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, retornà a Saragossa i formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT. En 1984 el seu testimoni fou recollit en el llibre La sublevación de Jaca, de José María Azpirol Pascual i Fernando Elboj Broto. Jacinto Santaflorentina va morir el 5 de novembre de 1991 a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya).

Jacinto Santaflorentina López de Oñate (1900-1991)

***

José Pacios Franco (2002)

José Pacios Franco (2002)

- José Pacios Franco: El 14 d'octubre de 1906 neix a Villaverde de la Abadía (Carracedelo, Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Pacios Franco. No pogué anar a l'escola i quan tenia 16 anys son pare l'envià a Dehesas (Ponferrada, Lleó, Castella, Espanya) per a aprendre l'ofici de forjador de ferro. Quan treballava en el ferrocarril la Corunya-Santiago, un enginyer del Bierzo el cridà per fer feina en un taller metal·lúrgic de la Corunya (la Corunya, Galícia). En aquesta ciutat s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual era tresorer en 1936. També era membre de l'Ateneu Llibertari «Nueva Era» de la Corunya. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, que triomfà on vivia, feia poc que s'havia casat i ja tenia un fill. D'antuvi aconseguí passar desapercebut, però va ser militaritzat en la seva empresa que es reciclà en fàbrica de fusells per a l'exèrcit franquista. El 24 de juliol de 1938, quan intentava embarcar de manera clandestina per passar-se a zona lleial en la motora pesquera Tres Hermanos, amb el suport de membres del sindicat de pescadors confederal «El Despertar Marítimo», va ser detingut. Jutjat, fou condemnat en consell de guerra a cadena perpètua acusat de rebel·lió. Un cop aconseguí la llibertat condicional quatre anys després, formà part del primer comitè clandestí de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, que se creà a finals de 1942 a la Corunya. En aquesta ciutat regentà un petit negoci d'exportació de fruita. A començaments de 1945 assistí al II Ple de la CRG que se celebrà a la Corunya. En aquests anys mantingué relacions amb el galleguista Ramón Piñeiro López. En 1947 fou detingut; jutjat l'1 de juny de 1948 a Vigo (Pontevedra, Galícia), fou condemnat a cinc anys de presó. Després de tres anys de presó, on s'encarregà de la cuina, fou alliberat. Vidu, a començaments de 1951 decidí emigrar a Amèrica. A l'Uruguai romangué més de quaranta anys, treballant d'antuvi en una fàbrica i, quan aquesta va fer fallida, en el camp. En aquest país americà es casà de bell nou. En 1994, ja jubilat i novament vidu, retornà a la Península i s'instal·là a Ponferrada. El 23 de setembre de 2000 participà en l'acte «La deuda histórica de la Democracia: República i guerrilla» que se celebrà a la Casa de Cultura de Ponferrada. En 2002 publicà el llibre de memòries Experiencias. 95 años en la vida de un berciano. Centenari, amb tres fills de la seva primera companya (José, María Teresa i Fina), nou néts i quatre besnéts, en el 2007 vivia a la Residència Mixta de Majors de Flores del Sil (Ponferrada, Lleó, Castella, Espanya).

José Pacios Franco (1906-?)

***

Aniela Wolberg

Aniela Wolberg

- Aniela Wolberg: El 14 d'octubre de 1907 neix a Czestochowa (Silèsia, Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Nascuda en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensual Proletarien (Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesa Walka (Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de París de la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquesta època col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinament Walka Klas (Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències.

***

Joaquín Raluy Sanmartín

Joaquín Raluy Sanmartín

- Joaquín Raluy Sanmartín: El 14 d'octubre de 1912 neix a Esplucs (Llitera, Franja de Ponent) el jornaler anarcosindicalista Joaquín Raluy Sanmartín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en l'aixecament d'octubre de 1934 des de l'aeròdrom Virgen del Camino de Lleó (Castella, Espanya). A començaments de la Revolució de 1936 lluità en la «Columna Roja i Negra». Conseller municipal del seu poble en 1937, fou perseguit per la repressió estalinista engegada per les tropes d'Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats aragoneses. A finals de la guerra era comissari de la 127 Brigada Mixta (antiga «Columna Roja i Negra») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou ferit en dues ocasions. Al final de la guerra fou detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava fugir i el març de 1939 tancat al camp de concentració d'Albatera. Després fou traslladat a l'hospital d'Archena, al sanatori presó de Portacoeli i a les presons de Saragossa, Osca i Barbastre. En 1943 fou condemnat a mort, però el juny de 1944 aconseguí fugir espectacularment de la Presó Provincial d'Osca amb sis companys confederals més també condemnats a mort, dels quals un caigué en l'intent. Passant per Zuera i Barcelona, gràcies a la xarxa clandestina de la CNT d'Aragó i de Catalunya, pogué arribar a França per Andorra (15 de setembre de 1945). Després de treballar en una col·lectivitat, va fer feina en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), fins que un accident l'obligà a retirar-se. Després passà a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), de la qual va ser un dels seus animadors. Membre de la Comarcal confederal de Monsó en l'Exili, en 1972 recollí nombrosos testimonis sobre les col·lectivitats en aquesta regió durant la Revolució. Durant 19 anys fou secretari administratiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i com a tal assistí al Congrés de Marsella (Provença, Occitània) de 1975. Fou membre de la Comissió de Relacions del nucli confederal de l'Alta Garona i Gers. Assistí a nombrosos congressos en l'exili. En 1983 fou membre de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó, la Rioja i Navarra. Trobem articles seus en Cenit i Solidaridad Obrera. Sa companya a França fou l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Joaquín Raluy Sanmartín va morir el 3 de juny de 1996 a Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània). En 2011 Víctor Bayona Vila edità la seva autobiografia («Memorias de un revolucionario. Mi vida i mi obra»), que va escriure als 80 anys, sota el títol El laberinto del destino. Memorias del libertario aragonés Joaquín Raluy Sanmartín.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 24 d'octubre de 1896

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896

- Georges Guillemard: El 14 d'octubre de 1896 mor a París (França) l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Havia nascut el 5 de juliol de 1860 al X Districte de París (França). Era fill natural de la florista Louise Alexandrine Émilie Feuchère, però el 20 d'octubre de 1868 es va casar al III Districte de París amb Jean François Guillemard i aquest reconegué l'infant. Gravador de professió, destacà com a propagandista llibertari i naturista a la regió parisenca. Col·laborà en La Nouvelle Humanité. Georges Guillemard va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) d'una hipertròfia al cor i fou enterrat civilment dos dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

***

Egidio Corti

Egidio Corti

- Egidio Corti: El 14 d'octubre de 1936 mor a Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Havia nascut el 20 de juliol de 1886 a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats «perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides.

***

Luciano Alpuente Hernández

Luciano Alpuente Hernández

- Luciano Alpuente Hernández: El 14 d'octubre de 1949 mor abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista Luciano Alpuente Hernández, que va fer servir el pseudònim d'Enrique Madurga Herrero. Havia nascut a Valdecuenca (Terol, Aragó, Espanya). Fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, de la qual fou membre del seu Comitè Regional. El 9 de juliol de 1946 s'incorporà al XI Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA), aquest mateix any, però, marxà a França, on, a instàncies de la Comissió de Defensa de la CNT, entrà en el grup guerriller de José Pascual Palacios, integrat per guerrillers aragonesos veterans. El juliol de 1949 entrà a la Península pel port d'Urdiceto (Bielsa, Osca, Aragó) amb un grup guerriller guiat per Antonio Ribera i Antonio Carruesco i del qual formaven part Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán, Aurelio Martí, Antonio Alquezar i Jaime El Rubio. El grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil en una granja abandonada prop d'Alberuela de la Liena i l'11 de juliol Antonio Ribera caigué mort en l'enfrontament. Luciano Alpuente, ferit al peu, i Alejandro Tiburcio perseguits per la Guàrdia Civil aconseguiren creuar els Pirineus. El 2 d'agost de 1949 formà part d'un nou grup de la guerrilla urbana catalana, amb Josep Sabaté Llopart (Pepe), Juan Serrano, Francesc Massip Valls (Xisco), Jaume Palau Papiol, Eusebio Montes Brescos i José Pérez Pedrero (Tragapanes), que creuà la frontera per Prats de Molló i arribà a Olot per Vallfogona de Ripollès i Ripoll. El material més pesant fou amagat en unes cabanes a Sant Vicenç dels Horts a la seva cura i d'Eusebio Montes. El matí del 14 d'octubre de 1949, quan passava pel carrer Comte Borrell de Barcelona (Catalunya) Luciano Alpuente fou metrallat per l'esquena per agents de la Brigada Politicosocial de la policia franquista, mentre que els companys amb els quals s'havia de trobar pogueren fugir. En el moment de morir portava documentació falsa a nom d'Enrique Madurga Herrero. Segons la policia, Alpuente era un dels tres agents d'enllaç de la CNT i l'AGLA i les seves informacions havien permès l'atac d'un tren pagador el 7 de juliol de 1946 a Caudé (Terol, Aragó) on els guerrillers s'apoderaren de 650.000 pessetes.

Luciano Alpuente Hernández (?-1949)

***

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de novembre de 1970

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre de 1970

- Joan Escolà Suñé: El 14 d'octubre de 1970 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé. Havia nascut el 14 de setembre de 1893 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria Suñé. Començà a militar molt jove, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Secció d'Embaladors. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là al departament occità de l'Alta Garona, on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la guitarra. En 1966 patí un atac d'apoplexia que el deixà completament impossibilitat. Joan Escolà Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia des de 1964.

***

Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de gener de 1973

Necrològica d'Isidro Latorre Laiglesia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de gener de 1973

- Isidro Latorre Laiglesia: El 14 d'octubre de 1972 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Isidor Latorre Laiglesia. Havia nascut el 9 de desembre de 1906 a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del «Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Isidro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.

***

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

- Guido Schiaffonati: El 14 d'octubre de 1973 mor a Corbeil-Essones (Illa de França, França) l'anarquista Guido Schiaffonati. Havia nascut l'11 d'octubre de 1898 a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia). Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Guido Schiaffonati va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen el 4 d'octubre– de 1973 a Corbeil-Essones (Illa de França, França).

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 14 d'octubre de 1976 mor a Passy-lès-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França) l'anarquista Serge Peincedé. Havia nascut el 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 a Poissy (Illa de França, França). Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy.

***

Necrològica de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de juny de 1980

Necrològica de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Manuel Suñer Ferrer: El 14 d'octubre de 1979 mor a Ulldecona (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Suñer Ferrer. Havia nascut el 14 d'abril de 1904 a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Suñer i Tomasa Ferrer. Assistí poc a l'escola i quan era adolescent es traslladà a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) des de la seva creació l'octubre de 1931 i que arreplegava tots els confederals de la comarca. Participà en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 i pogué fugir de la detenció i de la presó. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué escapar i es refugià a la zona de Gandesa (Terra Alta, Catalunya), on participà en la resistència al Baix Aragó i en les col·lectivitats locals. Quan l'ofensiva franquista a Aragó, es replegà cap al Principat. Després combaté en un batalló de fortificacions a l'Ebre. En 1939 passà a França i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès; posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'Ocupació, una part de sa família va ser repatriada a la força cap a l'Espanya franquista per ordres de la Prefectura dels Baixos Pirineus. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT. Pocs anys abans de morir retornà a Catalunya. Sa companya fou Carme Dilla Bernardo, amb qui tingué dos infants (Bienvenida i Antonio). Manuel Suñer Ferrer va morir el 14 d'octubre de 1979 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 14 d'octubre de 1981 mor a l'hospital Bichat de París (França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Havia nascut el 9 de febrer de 1893 a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França). Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l’homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l’amour et le mariage à travers les âges (1926), L’Oeuvre de l’homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l’enfant (1928), Les serfs du Vatican: l’Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d’un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d’un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Els seus arxius es troben dipositats a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

Yves Gibeau

Yves Gibeau

- Yves Gibeau: El 14 d'octubre de 1994 mor a Roucy (Picardia, França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Havia nascut el 3 de gener de 1916 a Boucy (Xampanya, França) amb el nom Yves Auguste Regnault. Fill bastard d'un soldat de permís i d'una pagesa (Regnault), que va ser abandonada pel pare; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per «ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 a Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim. És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946), ...et la fête continue (1950), Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961), Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el «Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca.

***

François Béranger

François Béranger

- François Béranger: El 14 d'octubre de 2003 mor a Sauve (Llenguadoc, Occitània) el cantautor llibertari François Béranger. Havia nascut el 28 d'agost de 1937 a Amilly (Centre, França). Son pare, André Béranger, fou un militant sindicalista cristià que treballava de torner a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França), que participà activament en la Resistència i que acabà com a diputat del Moviment Republicà Popular (MRP), i sa mare, Jeanne Sauvegrain, feia de costurera a casa seva. Quan era infant sa família es traslladà a Suresnes (Illa de França, França). Després de fer estudis literaris, en 1954 abandonà l'escola i entrà a treballar com a agent tècnic a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt, encara que continuà els estudis com a alumne lliure i acabà el batxillerat tècnic. En aquests mateix 1954, però, abandonà la feina i s'integrà en la companyia de teatre amateur itinerant de París «La Roulotte». Fou en aquest ambient artístic quan començà a tocar la guitarra, interpretant sobretot cançons de Félix Leclerc a qui admirà profundament. El setembre de 1958, després d'haver realitzat un viatge a Grècia, començà el servei militar i va ser enviat, d'antuvi, a una caserna a Berlín (Alemanya) i, després, com a recluta destinat a Transmissions a Orà (Algèria), en plena agitació independentista. Durant la mili es casà durant el seu únic permís amb Martine Hussenot, que aleshores esperava un infant de la parella. Després de 19 mesos a Algèria, el Nadal de 1960 va ser llicenciat. De bell nou a la metròpoli, retornà a les fàbriques Renault. En 1961 nasqué sa filla Emmanuelle i l'any següent abandonà la fàbrica i començà a treballar en petits treballs per al món del cinema (assistent, producció, etc.) i per a la publicitat. En 1962 nasqué son fill Stéphane. En 1964 entrà a treballar en el Servei de Recerca de l'Office de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa), que dirigia Pierre Schaeffer. El Maig de 1968 el llançà de bell nou a la guitarra i al món de la cançó. En 1969 enregistrà el seu primer disc de 45 revolucions, amb un únic títol per les dues cares, la famosa cançó Tranche de vie. A començaments dels anys setanta va ser considerat com un dels renovadors de la cançó francesa, amb fortes influències del folk i de la cançó protesta, juntament amb Dick Annegarn, Catherine Ribeiro, Mama Béa o Joan-Pau Verdier. Cançons com Tranche de vie, L'alternative, Rachel, Participe présent, etc., el fan destacar com a una de les veus militants de l'època. En 1973 participà en la música de l'adaptació fílmica del còmic L'An 01, de Gébé, realitzat per Jacques Doillon, Gébé, Alain Resnais i Jean Rouch, i on fa una aparició. Entre els seus discs, podem destacar Une ville (1969), Tranche de vie (1970), Ça doit être bien... (1971), La chaise (1973), Le monde bouge (1974), L'alternative (1975), Mamadou m'a dit (1979), En public (1977), Participe présent (1978), Joue pas avec mes nerfs (1979), Article sans suite (1980), Da Capo (1982), Toout le monde s'aime (1984), Bravo à François Béranger (1989), Due-mère (1989), Exterminator (1992), En avant (1997), En public 98 (1999), Profiter du temps (2002), Béranger chante Félix Leclerc (2003, pòstum) i Le vrai changement, c'est quand ? (2004, pòstum). Apassionat per l'aviació amateur, finalment obtingué el títol de pilot professional. Poc abans de la seva mort, enregistrà un àlbum consagrat al repertori del cantautor quebequès Félix Leclerc, que s'edità pòstumament. François Béranger va morir d'un càncer de pulmó el 14 d'octubre de 2003 al seu domicili de Sauve (Llenguadoc, Occitània) i, després del funeral celebrat a la parròquia de Saint-François de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser enterrat al cementiri del Champ Juvénal de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

François Béranger (1937-2003)

***

Joan Català Balañà (2007)

Joan Català Balañà (2007)

- Joan Català Balañà: El 14 d'octubre de 2012 mor a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Joan Català Balañà –el seu segon llinatge a vegades catalanitzat per Balanya–, conegut com El Pajarito. Havia nascut el 23 de febrer de 1913 –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– a Llavorsí (Pallars Sobirà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Català i Maria Balañà. Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de fuster. Quan esclatà la guerra s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità fins la retirada d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit republicà, destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris bloquejats a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP). El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà els Pirineus. Va ser internat als camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península i també en nom de les tropes aliades. Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los españoles», crida a la neutralitat espanyola i signat per l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE); la difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió orgànica. Portat a Madrid, va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria dels condemnats a mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Saragossa, arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo Casares Colomer. A començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França de Barcelona, amb dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx del jutge i dies després arribà a Andorra. L'agost de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Políticosocial barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria de la Model. Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida, d'on aconseguí fugir amb estratagemes. En aquesta època trencà les seves relacions amb Ponzán. El 25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una expedició; jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà el març de 1947. L'1 d'abril passà a França, però va ser detingut per la policia francesa i acusat de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la presó de Tolosa de Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb el grup de Ponzán. Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li permetia treballar. En aquesta època visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué en l'atracament a un furgó postal a Lió (Arpitània) que no reeixí i en el qual moriren dues persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig. Després s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport, passà a viure a Andorra. Posteriorment s'instal·là a Montferrer i Castellbò (Alt Urgell, Catalunya), a prop de la Seu d'Urgell. En 2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català Balañà va morir el 14 d'octubre de 2012 a l'Hospital de la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Català Balañà (1913-2012)

***

Marcial Mayans Costa al seu domicili de Perpinyà (maig de 2014)

Marcial Mayans Costa al seu domicili de Perpinyà (maig de 2014)

- Marcial Mayans Costa: El 18 d'octubre de 2016 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Marcial Mayans i Costa. Havia nascut el 14 d'agost de 1920 al barri del Raval de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc Mayans Nogués i Júlia Costa Batlle, i tenia un germà petit, Agustí. Després d'estudiar al Col·legis dels Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de Barcelona, on va fer l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits anglès comercial en una acadèmia. Apassionat per la lectura, també jugava al bàsquet i al futbol. Amb 15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals exercí de bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan encara no havia fet els 17 anys, marxà com a voluntari al front per lluitar contra el feixisme. Va ser ferit en dues ocasions i condecorat dues vegades. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i posteriorment als Haras i al camp de Barcarès. Després treballà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE). En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de l'Exèrcit francès, però el juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanyes. Enviat primer a l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el 24 de febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà dos anys sota la matrícula 9.057 treballant a la pedrera. Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al camp de concentració d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), on restà un any i mig fent de traductor fins l'alliberament del camp el 6 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista, encarregant-se de passar armes per la frontera. Jutjat en rebel·lia, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó per un tribunal franquista, pena que mai no va purgar. En 1950 es casà a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué un fill quatre anys més tard, Llibert Aleix. A França visqué a Tula (Llemosí, Occitània) i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a tècnic de la construcció fins a la seva jubilació. En 1999 publicà en francès les seves memòries sota el títol Une si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945. Une si longue nuit), i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el títol Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga. En l'exili també milità en la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes) i en l'Amical de Mauthausen.

Marcial Mayans Costa (1920-2016)

---

[13/10]

Anarcoefemèrides

[15/10]

Escriu-nos


Actualització: 14-10-19