|
---
Anarcoefemèrides del 14 de juny Esdeveniments
Portada del número únic de Questione Sociale - Surt Questione Sociale: El 14 de juny de
1891
surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el
número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio
Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe
Siboni. Trobem textos de
Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres. ***
Portada de Germinal - Surt Germinal: El 14 de
juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer
número del setmanari Germinal.
Periódico Libertario, òrgan
d'expressió del grup anarquista magonista, i
influenciat pels wobblies nord-americans de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món),
«Germinal» –aquest grup i
aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova
York (Román Delgado, Jorge D.
Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura
Mijón, Herminio González, etc.).
Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura
Galván, Román
Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran,
Luis C. Torres i
José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats
de Tampico i els
d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A.
Alba, Luis Álvarez,
Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín
Bernal, Severo Brote, Pedro
Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo,
Encarnación Cavazos, Fidel Córdova,
David Díaz, Raúl Díaz,
Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc
Ferrer
Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño,
Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta,
R.
H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez,
Reynalda González Parra, Maurició
B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José
Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan
Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget,
Josep Prat, S.
Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del
Valle, Miguel Vargas Vila, R. M.
Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com
que la distribució del periòdic
era gratuïta, va ser finançat per diverses
organitzacions: Casa de l'Obrer
Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de
Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers
de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey;
Confederació Obrera
de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina
Cruz (Oaxaca); COM de
Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners
(Florence, Clifton,
Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana
(Cuba);
etc. En les seves pàgines publicà articles
teòrics sobre l'anarquisme,
culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació
nord-americana en
aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El
grup «Germinal»
impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda
organitzava els
cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre
Femení d'Estudis
Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de
febrer de 1918, coincidint
amb la destrucció de la impremta i la dissolució
governamental del grup, i
sempre fou perseguida la distribució de la
publicació per les autoritats
nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un
nou grup
anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari
que circulà amb el mateix
nom del grup. ***
Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria - Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària. ***
Capçalera
del primer número d'El
Productor - Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887. ***
Max
Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira
campestre - Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny. ***
Propanda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 14 de juny de 1956 - Conferència de
Sans Sicart: El 14 de juny de 1956 se celebra a la sala
d'actes de l'Ajuntament
de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la
conferència «Aportación de la CNT en
la lucha contra el fascismo y por la liberación de la
Humanidad» portada a
terme per l'anarcosindicalista Joan Sans Sicart. L'acte va estar
organitzat per
la Federació Local de Carcassona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
en l'exili.
Naixements
Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894) - Henri
Étiévant: El
14 de juny de 1861 neix a Hameau Blondel (Flamanville, Baixa Normandia,
França)
l'anarquista Henri Achille Étiévant, conegut com Le
Bosco. Era fill de
Jean Baptiste Étiévant, caixer i comptable en un
magatzem de París (França), i
de Victorine Rosalie Leboulanger, modista, i vivien a París.
Es guanyà la vida
treballant de componedor tipogràfic a l'empresa Dumont de
Clichy (Illa de França,
França) i després de corredor de
comerç per la mateixa. Va ser declarat exempt
de fer el servei militar per manca de talla i deformitat. El
març de 1891 va ser
un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig,
on exaltà els màrtirs
de la Comuna. En una reunió celebrada el 2 de juny de 1891
al Cercle
Revolucionari Central es declarà anarquista. Amb son
germà petit Georges
Étiévant, col·laborà en el
periòdic anarquista Le Forçat,
el primer
número del qual aparegué el 4 de juliol de 1891.
El 6 de setembre de 1891 va
ser sorprès, amb son germà, aferrant cartells
glorificant els anarquistes
Carles Dardare, Henri Decamps i Louis Léveillé,
que havien disparat contra els
gendarmes en la manifestació del Primer de Maig anterior a
Clichy. El febrer de
1892 els dos germans buscaren la manera de venjar la mort dels
anarquistes executats
a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i anunciaren que
preparaven
alguna acció contra l'ambaixada d'Espanya, però
la policia no va prendre en
consideració aquesta amenaça. El cert
és que Georges Étiévant havia rebut
dinamita robada a Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de
França, França) i els dos germans amagaren els
cartutxos en un local llogat al
número 3 Impasse Sainte-Genviève
d'Asnières (Illa de França, França).
El 23 de
febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili dels
germans Étiévant però no
van trobar res de compromès. El 12 de març de
1892 la policia perquirí de bell
nou el domicili i detingué Georges Étievant,
mentre que son germà Henri
Étievant va ser posat en llibertat per manca de proves. Un
cop lliure engegà
una campanya per l'alliberament de son germà. El 29 de maig
de 1892 va fer
apologia de Ravachol en una reunió anarquista celebrada a
Levallois-Perret
(Illa de França, França). En aquesta
època es reuní en diferents ocasions amb
Émile Henry als domicilis de Constant Martint i d'altre
vinater de Montmartre.
Abandonà la feina i es dedicà, amb Lucien
Fétis, a recollir diners pels
domicilis per organitzar sopars-conferències. En 1893
entrà a fer feina a
l'impremta de Parly, al número 13 del carrer Malte. En
aquesta època distribuïa
manifests vinguts de Londres (Anglaterra) que aferrava. El juny de 1893
intentà
organitzar, amb Louis Léveillé i Émile
Spannagel, un míting de protesta contra
la condemna de Jean-Baptiste Forest. L'1 de gener de 1894 el seu
domicili, al
número 7 del carrer Malte del XI Districte de
París, va ser escorcollat i la
policia descobrí dos números de La
Révolte, un exemplar del fullet Loi
sur les salaires de Jules Guesde i una carta dirigida des de
la presó de
Mazas l'1 de desembre de 1893 per Léon Léauthier
a ell. El 4 de març de 1894 la
policia perquirí de nou el seu domicili i trobà
cartes de son germà, detingut, a
més de fullets, cartells i manifests anarquistes. Aquest
mateix dia va ser
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon i empresonat l'endemà a Mazas. El 5 de juny de
1894 el jutge d'instrucció
Henri Meyer el posat en llibertat condicional. El 30 de juny de 1894 va
ser
contractat com a componedor tipogràfic per la impremta
Hugonis, al número 6 del
carrer Martel. L'1 de juliol de 1894 la policia del barri de la
Roquette escorcollà
de bell nou el seu domicili i el 5 de juliol va ser empresonat a Mazas,
però el
28 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 10 de
juny de
1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu
cas de «pertinença
a associació criminal». En 1895 figurava en un
llistat d'anarquistes residents
al departament del Sena i també en una llista de
recapitulació d'anarquistes
del 31 de desembre de 1896. En aquest època vivia al
número 26 del carrer
Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França,
França). Entre 1900 i 1912 el seu nom
figurà en els registres d'anarquistes de la Prefectura de
Policia. El 21 de
març de 1901 es casà al II Districte de
París amb la cuinera Marie Augustine
Surville. En aquesta època vivia al número 39 del
carrer de Cléry. Vidu, el 29
de gener de 1910 es casà a Houilles (Illa de
França, França) amb Joséphine
Coster i en aquesta època treballava de corrector a la
impremta i vivia a
l'Impasse de la Justice d'Houilles. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París - Bernard Lazare: El
14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) l'escriptor,
periodista
polític, polemista, crític literari, dreyfusard
i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut
literàriament com Bernard Lazare.
Fou el major de quatre germans d'una
família burgesa jueva benestant, poc creient,
però
aferrada a les festes
tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de
confecció industrial, i Douce Noémie Rouget,
filla d'una
família burgesa
provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa
de
Llenguadoc i creà una de
les primeres i més reeixides indústries
manufactureres de
vestits i de
passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el
títol de
batxillerat en ciències,
però la seva passió fou la literatura,
dèria
compartida amb un gran amic, el
poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm
Mikhaël) –ambdós es feien
passar per
cosins.
Éphraïm Mikhaël marxà a
estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital
francesa i
encoratjà son
amic perquè l'acompanyés en la seva aventura
parisenca.
L'octubre de 1886, any
de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard
Drumont
Bernard
Lazare
(1865-1903) ***
Jules-César Rozental - Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904). ***
Notícia
del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de
Nimes Le
Journal du Midi del 19 de maig de 1908 - Jean Joujou:
El 14 de juny –algunes
fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879
neix a
Aimargues (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista,
sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts
citen de segon nom Ernest,
però aquest no apareix a cap registre oficial. Sos pares es
deien Jean Joujou, conreador, i
Marie Lasgoute; son
germà Étienne Joujou també va ser
militant anarquista, ben igual que son cosí Jean
Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de
professió, vivia amb son germà
Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli)
d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de
març de 1899
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la
detenció de Paul Brunel,
acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra
el sorteig dels
reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Nimes a dos dies de presó per
«cops i ferides». El 6 de
novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son
germà Étienne
Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per
haver defenestrat les urnes durant
les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6
de març
de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la
Raison» d'Aimagues, del qual
va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident,
Léon Galibert de secretari,
Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de
comissaris;
aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades
anticlericals. El 14
de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch
d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser
suspès de les seves
funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat
d'allotjar un
esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va
ser revocat oficialment el 25
d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide
Briand. En
1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser
nomenat membre del
consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat
de
Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la
Confederació General del
Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup
d'Afinitat
Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur
forçat» dels obrers agrícoles una
«grève
à rebours» (vaga a l'inrevés), que
exigia treballar malgrat l'oposició dels
propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses
poblacions de la
zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del
Grup Anarquista
d'Aimargues i milità en el sindicat autònom
d'aquesta població. En 1913 va ajudar
econòmicament «L'Entr'aide», caixa de
solidaritat amb els militants llibertaris
empresonats i les seves famílies creada per la
Federació Comunista Anarquista
(FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el
«Carnet B» del
departament de Gard com a «antimilitarista
perillós», del qual va ser esborrat el
12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis
du Libertaire»,
va fer costat econòmic l'edició diària
del periòdic Le Libertaire. En 1926
era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual
abandonà
l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou
que el 18 d'abril de 1934 va
ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte
d'«estafa» per
haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el
subsidi per
desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a
Aimargues d'una
col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista
antimilitarista Roger Bernard,
pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir
el 14
de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un
cul-de-sac d'Aimargues
porta el seu nom. ***
Antoine
Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne - Antoine Dumont: El
14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista
Antoine Dumont. Era fill dels conreadors Louis
Dumont i Marie Baudrand. Obrer
agrícola, quan tenia 16 anys començà a
militar a la seva població natal després
d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares
d'una finca
que explotaven. Participà activament en
l'organització d'un sindicat de
llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta
època els germans
Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a
Gennetines
(Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i
Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault,
donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació
dels Treballadors de la Terra
del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar,
Antoine Dumont
mantingué correspondència amb Émile
Guillaumin, on refermava les seves
conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista,
llibertari i
revolucionari», i explicant que el seu capità el
tenia fitxat com a anarquista
i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver
contactat el
febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), el 9
d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia,
Occitània) en el VIII Congrés
de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb
el llibertari Jean-Louis
Chambon, fou un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la
Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser
rebutjada. Durant
la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del
personal treballador de
feines domèstiques de granja a tota la regió
(Bourbon-l'Archambault,
Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i
en 1910 publicà,
amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux
domestiques et servantes de ferme de la région du Centre,
editat per la
Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de
França i de les Colònies de
la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i
aconsellà la lectura de Le
Libertaire, publicació en la qual
col·laborava, i del llibre Paroles
d'un
révolté de Piotr Kropotkin. Partidari
del sabotatge i de l'acció directa,
assumí les tesis sindicalistes del periòdic
anarquista de Moulins La Torche
(1908-1910), editat per Jules
Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un
setmanari d'educació social,
que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i
administrà a Bourbon-l'Archambault la
cooperativa de consum «La Paysanne», que
existí fins l'any 1924, i la qual
dedicà molts d'esforços. Entrà com a
empleat a l'Oficina Cooperativa, que
esdevingué «Cooperativa de Gros», i
s'establí a Lió (Arpitània), on es
consagrà
a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En
aquesta època
col·laborà diferents publicacions
periòdiques (L'Action
Coopérative, La
Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union
Coopérative, etc.). El 21 de març de
1914 es va casà al I Districte de Lió amb
Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va
ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser
destinat als
serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916
retornà a Lió del
conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any
va ser nomenat secretari de la
Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del
seu secretariat
fundà nombroses cooperatives, entre elles
«L'Avenir Social», de la qual fou un
dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig
de 1918
a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia,
Occitània). ***
Notícia
del processament de François Parmeland apareguda en el
periòdic parisenc L'Homme Libre del 3
de desembre de 1913 - François
Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de
Lió
(Arpitània) el sastre anarquista,
antimilitarista i sindicalista François André
Parmelan, més conegut com François Parmeland.
Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912
va ser nomenat
secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes
(JS). El novembre
d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge
de la Mobilització» –en el
número 4 de la revista Le Moviment
Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un
article titulat «Comment on
sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la
mobilització.
Receptes útils) que provocà les ires
judicials–, les JS se solidaritzaren
editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de
còpies
de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per
això, el 4 de
desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse
Roussel i Laurent
Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se
solidaritzà amb Parmeland i va
escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva
Alphonse
Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André
Lhenry, Maurice Viterbo,
Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André
Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot,
Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen,
Léon Goldschild, Alexandre Servels,
Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les
JS, només
Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat;
defensat
per André Berthon, comptà amb els testimonis de
suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent,
Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat,
segons
la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894,
pel IX Tribunal Correccional
a dos anys de presó i a 100 francs de multa per
«provocació de militars a la
desobediència i incitació al pillatge i a
l'assassinat». El 24 de febrer
d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis
Lecoin i Pierre Ruff,
tancats a la presó parisenca de La Santé, una
carta dirigida al president del
Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del
periòdic L'Anarchie. La
premsa llibertària engegà
una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest
afer. El
23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux
(Ville-sous-la-Ferté,
Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de
comunicació, juntament amb sos
companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i
Louis Lecoin, una
carta on denunciava la violació de la seva
correspondència més íntima. El 26 de
març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el
«Carnet B» dels antimilitaristes,
quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment
d'Artilleria. L'11
de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les
JS del departament del Sena,
que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Abdó Costa Badosa (1917) - Abdó Coll
Badosa: El 14 de juny –algunes fonts
policíaques citen erròniament el 12 de
juny–
de 1894 neix a Tortellà
(Garrotxa, Catalunya)
l'anarquista Abdó Joan Josep Coll Badosa. Sos pares es deien
Bonaventura Coll Barduch i Rosa
Badosa Matilde. Espardenyer de professió, el 5 de setembre
de 1917
passà a França
buscant feina i entrà a treballar d'empleat a la
destil·leria de Joseph Fabre a
Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). El 7 d'octubre
de 1917 participà en una
aturada laboral en reivindicació d'un augment de salari. Com
que no havia fet
la declaració d'estranger, va ser acomiadat, fitxat el 31
d'octubre de 1917 per
la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
com a «anarquista
propagandista partidari de l'acció directa» i
portat a la frontera.
Posteriorment visqué a Cassà de la Selva
(Gironès, Catalunya). El març de 1940
les autoritats franquistes li van incoar expedient de responsabilitats
polítiques. Abdó Coll Badosa va morir el 24 de
març de 1967 a Cassà de la Selva
(Gironès, Catalunya). ***
Notícia
de la detenció de François Poinard apareguda en
el diari de
Rennes L'Ouest-Éclair
del 9 d'agost de 1925 - François Poinard:
El 14 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 4 de juny– de 1899 neix a Le
Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània)
l'anarquista i anarcosindicalista François Poinard,
també
citat Francis Poinard. Sos pares es
deien Jean Poinard, obrer metal·lúrgic, i Anne
Marie Faverial.
Obrer polidor metal·lúrgic,
vivia al número 9 del carrer Docteur Cordier de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Durant els anys
vint fou un dels animadors del Grup
Anarquista
Comunista de Saint-Étienne. Entre el 14 i el 15 de juliol de
1923 fou delegat
per Lió (Arpitània) al II Congrés
Nacional de les Joventuts Sindicalistes. El 8 de març de
1924 es casà a Saint-Étienne amb
Eugénie Antoinette Mounier.
Entre l'octubre de 1924 i el maig de 1925 fou el gerent de
l'òrgan de les
Joventuts Sindicalistes Le Cri des Jeunes.
El 8 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne,
juntament amb Régis
Eyraud i Marcel Morel, per aferrar cartells contra la guerra del
Marroc. Va ser
nomenat secretari del Grup Anarquista Comunista que es
constituí el 31 de
desembre de 1926. Entre 1926 i 1939 fou un dels animadors de la
Unió Local de
la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). El
novembre de 1934 fou delegat al V Congrés de la CGT-SR i el
gener de 1937 al VI
Congrés d'aquesta mateixa organització. El
març de 1927 entrà a formar part del
consell administratiu del Grup Anarquista Comunista, amb Pierre
Dubouchet,
Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel,
Antoine Salis i Eugène Soulier. En
1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA), que rebutjà
l'estratègia «plataformista» de la
rebatejada Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). En 1932 fou l'administrador de
l'òrgan confederal Le Combat
Syndicaliste (1926-1939). En
1933 signà en nom de la CGT-SR una crida per al Primer de
Maig Unitari amb la
Confederació General del Treball (CGT) i la
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). El juliol de 1935 fou un dels signants del
manifest que feia
una crida a portar a terme una conferència nacional contra
la guerra i la «Unió
Sagrada» publicat el 12 de juliol de 1935 en Le
Libertaire i formà part, amb altres companys
(Maurice
Chambelland, René Frémont, Jules Grandjouan,
René Lefeuvre, Robert Louzon,
Pierre Monatte, Marceau Pivert i Henri Poulaille), del seu
comitè organitzador.
Quan esclatà la guerra d'Espanya en 1936, fou secretari del
Comité Anarcho-Syndicaliste
pour la Défense et la Libération du
Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè
Anarcosindicalista
per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol) de
Saint-Étienne.
L'octubre de 1936, amb el secretari de la Unió Local de la
CGT-SR Antonin Meunier,
protestà contra l'organització per part de la
Unió Anarquista (UA) d'un míting que
se havia de celebrar el 23 d'octubre al Velòdrom d'Hivern de
París, on hi havia
de parlar, entre d'altres, Pierre Besnard, Buenaventura Durruti,
Sébastien
Faure, Léon Jouhaux i Marceau Pivert. En 1938
treballà com a funcionari municipal
i fou membre del grup local de la Federació Anarquista de
Llengua Francesa
(FAF) i del Sindicat Interco de la CGT-SR. François Poinard
va morir el 2 d'abril de 1975 a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). ***
Notícia
de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del
10 de gener de 1924 - Joan Enseñat Rigo:
El 14 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut
com El
Periodista. Sos pares, sembla que mallorquins, es
deien Bartomeu Enseñat i
Margarida Rigo. Quan era molt jove s'afilià al
Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball
(CNT)
del barri
barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme,
lluità fortament contra
les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa
confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró
Belis. L'octubre
de 1921 va ser detingut amb Darí Panadès Lisart i
de bell nou al barri
barceloní de Sarrià amb Manuel Talens Giner i
altres; alliberat pel
jutge, romangué empresonat per decisió
governativa.
El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio
Salvador (Nano de
Sans) i Antonio Hernández López (El
Maño), arran d'un atracament a
mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una
fàbrica de mosaics barcelonina;
jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser
empresonat set anys al
penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). Inscrit en la
llista negra de la patronal,
per guanyar-se la
vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El
Periodista.
Durant els anys bèl·lics, lluità als
fronts amb la «Columna Ortiz».
En acabar la guerra, passà els
Pirineus i treballà com a llenyataire. Després
d'un temps en un asil del departament de
Meurthe i Mosel·la, a causa de les seves dolences
físiques i manca de
recursos, retornà a
Catalunya. Joan Enseñat Rigo va morir el 20 d'octubre de
1975 a l'asil
de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) on residia i va
ser enterrat al cementiri de Collserola d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18
d'abril de 1989 - Pedro Martínez Algeciras: El 14 de juny de 1902 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Martínez Algeciras, conegut com Pedro el Relojero. Sos pares es deien Pedro Martínez i Rosa Algeciras. Resident des de la infància a Dos Hermanas, quan tenia vuit anys quedà orfe de mare. Molt jove, començà a treballar de jornaler agrícola i des de finals de la dècada dels deu milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A més d'obrer agrícola, treballà també de rellotger. En 1929 s'uní amb Dolores López Castro, amb qui tingué dos infants (Antonio i Rosa). Duran els anys republicans freqüentà les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats anarquistes, com ara Joaquín Benítez Villalta, Miguel Martín Rubio i Pedro Vallina Martínez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la posterior ocupació, malgrat la resistència portada a terme del Comitè de Defensa local, a finals de juliol de Dos Hermanas per les tropes franquistes, fugí amb dos companys per les muntanyes per a intentar arribar a Cadis (Andalusia, Espanya). El 11 d'agost de 1936, després de descansar a la cabana d'un company carboner prop de Puerto Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya), se separaren entre les poblacions gaditanes d'Algodonales i Zahara de la Sierra per intentar reunir-se amb les milícies antifeixistes de la zona d'Arroyo de los Perales. Després de patir un tret per part d'una patrulla de la Guàrdia Civil, aconseguí finalment arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), a zona republicana, on s'integrà en una columna de la CNT. Quan la militarització de les milícies, com que havia acabat el servei militar com a caporal, va ser nomenat sergent i participà en diversos combats a Andalusia (Màlaga, Alcalá del Valle, Cañete la Real). Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser enviat al front d'Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) i el febrer de 1939 al de Peñarroya i Belmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). En acabar la guerra, va caure presoner de les tropes franquistes; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i internat als camps de concentració de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i de Sevilla (Andalusia, Espanya). Un cop aconseguí la llibertat condicional, començà a treballar de rellotger ambulant i finalment obrir un petit taller de rellotgeria a Dos Hermanas. En 1976 formà part, amb sis companys, del Comitè d'Investigació dels assassinats comesos pels feixistes en 1936 a Dos Hermanas. Durant tota sa vida milità en la CNT. Pedro Martínez Algeciras va morir el 21 de novembre de 1988 –algunes fonts citen erròniament 1989– al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) d'un atac cardíac i va ser enterrat en aquesta població. ***
Joaquín
Lucarini Macazaga a la porta del seu estudi - Joaquín Lucarini
Macazaga: El 14 de juny de 1905 neix a Fontecha
(Lantarón, Àlaba, País Basc) el
dibuixant i escultor anarquista Joaquín Lucarini Macazaga
–a vegades el segon
llinatge citat en basc Makazaga.
Era
fill de l'escultor italià anarquista Ángel
Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga
Pérez, i fou el major de quatre germans (Joaquín,
Alberto, Amador i Liberto) i
una germana (Teresa) –la parella encara tingué un
infant petit (Florencio)–,
tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista.
Aprengué les primeres
passes artístiques amb son pare, que treballà en
les obres de la Catedral Nova
de Vitòria (Àlaba, País Basc), i
posteriorment es traslladà d'aquesta ciutat a
Bilbao (Biscaia, País Basc) per a estudiar, amb Higinio de
Basterra Berastegui,
José Larrea Echániz i Federico Sáenz
Venturini, a l'Escola de Belles Arts i
Oficis d'Achuri, on com a dibuixant i escultor va ser premiat en
diferents
ocasions. En 1925 realitzà la seva primera
exposició organitzada per la
Societat d'Artistes Bascos a l'Ateneu de Bilbao. En aquests anys
destacà amb
obres de caire barroc naturalista i realista (Ángel
músico, Ángel
tocando
la alboka, Cristo en la cruz,
Cupido, El
hombre). En 1928 la revista El
Pájaro Azul de Vitòria va reproduir
escultures seves i aquest any exposà a
Vitòria. Al seu estudi de Bilbao realitzà
importants obres, com ara Busto de
doña Caralina MacMahon, Mi
hermano Florencio i Otoño.
En 1929 la Diputació d'Àlaba li
va concedir una beca i marxà cap a París
(França), on va estudiar el «Curs
superior de dibuix aplicat a l'art i a la
indústria» amb Ponchon, que considerà
que va ser l'alumne més avantatjat d'aquell any. La revista Revue Moderne Illustrée des Arts et de
la
Vie, en el número del 30 de juliol de 1930, que
qualificà com a
«continuador del realisme espanyol». En 1930
viatjà per Bèlgica i Amsterdam
(Països Baixos), en 1931 per Itàlia (Roma i
Florència) i en 1932 obtingué un
premi a Madrid (Espanya). Posteriorment guanyà concursos i
va fer escultures a
Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc),
a Vitòria –en 1935 esculpí les dues
matrones de la façana de la Caixa d'Estalvis)– i a
Bermeo (Biscaia, País Basc).
Durant la guerra civil va fer exposicions a diverses capitals europees
(París,
Londres i Moscou) i americanes (Buenos Aires i Mèxic). En
aquesta època, la revista
anarquista de Bilbao Horizontes
(1936-1937)
va reproduir escultures seves. En 1937, quan estava realitzant una gran
escultura (Alegoría de la
República),
les tropes feixistes entraren a Bilbao i hagué de
destruir-la, juntament amb
altres peces. Amb el triomf franquista, passà una breu
temporada a la presó i
va ser jutjat i condemnat a dues penes de mort, però
finalment va sortir
indemne. A diferència dels seus germans, no patí
represàlies greus,
possiblement per les seves llargues temporades a l'estranger i
perquè, malgrat
ser anarquista de sòlida formació, el seu volum
artístic li va impedir militar
en les organitzacions llibertàries amb la mateixa intensitat
que sos germans.
Durant la postguerra la seva obra canvià considerablement
–alguns consideren
que té molt menys interès en centrar-se en
l'estètica feixista dels vencedors–
i adquirí molta fama per les seves escultures religioses i
de caràcter èpic i heroic
d'encàrrec instal·lades arreu dels
País Basc (Basauri, Bilbao, Deusto,
Gaztelugatxe Gernika, Leza, Sant Sebastià, Santurtzi), La
Rioja (Logronyo,
Huércanos) i, sobretot, a Burgos (Castella, Espanya), on
passava llargues
temporades. Treballà amb nombrosos arquitectes, com ara
Pedro Ispízua Susunaga,
Manuel María Smith Ybarra i Pablo Zabalo
Ballarín. En 1959 es realitzà una
exposició antològica a Vitòria. Sa
companya i musa fou Concepción Gobantes. Entre
les seves obres podem destacar Isidoro Walls
(1927), El hambre
(1928), Relieves del Club Deportivo de Bilbao
(1929), Del 14 al 18
(1930), La victoria de la Música (1932),
Leyendo (1932), Boxeador
(1932), Lanzador de peso (1932), Verso la
parte dove si leva il sole
(1932), Alegoría de la Justicia (1935), Héroes
del Alcázar de Toledo
(1939), El Tigre (1943), San Roque
(1947), Ceres y Mercurio
(1949), Monumento a Sancho el Sabio (1950), San
Pedro (1951), Ciclo
cidiano (1953-1955, El Obispo don
Jerónimo, Doña Jimena,
Martín
Antolínez, Álvar
Fáñez i altres obres a Burgos), Sagrado
Corazón
de María (1956), Alegoría del
Ahorro y los campesinos (1959), Hernán
Cortés (1959), Sagrada Familia
(1959), San Pedro Apóstol
(1961), Homenaje a Fleming (1962), Fortaleza
y Templanza (1962), Virgen
de Begoña (1963), La Sardinera
(1964), etc. Joaquín Lucarini
Macazaga va morir el 21 de setembre de 1969 a la Residència
Sanitària de Burgos
(Castella, Espanya), víctima d'una trombosi cerebral, quan
es trobava en
aquesta ciutat de viatge per qüestions de feina. En 2005 es
realitzà
l'exposició antològica
«Joaquín Lucarini. En el centenario de su
nacimiento» al
Museu de Belles Arts d'Àlaba a Vitòria. Joaquín Lucarini Macazaga (1905-1969) ***
Necrològica
de Gregorio Muñoz Cuevas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de gener de 1994 - Gregorio Muñoz Cuevas: El 14 de juny de 1910 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Muñoz Cuevas. Sos pares es deien Victoriano Muñoz i Vicenta Cuevas. Quan era molt jove, emigrà a Madrid (Espanya). Obrer impressor, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou dipositari de la major part de les revistes anarquistes publicades a la Península. Durant la guerra civil fou tinent de Transmissions. Exiliat a França, s'instal·la a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Fou secretari i delegat de Propaganda de la CNT de Montluçon i en diverses ocasions secretari-administrador de la Comissió de Relacions del Nucli de la CNT del Macís Central, representant el seu sindicat en nombrosos plens comarcals. Es guanyà la vida fent d'electricista i un dia que reclamà al patró el perquè cobrava menys que els altres, aquest li contestà que perquè no tenia el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) i, amb més de cinquanta anys, es matriculà a l'Institut Politècnic de Montluçon, on obtingué el seu CAP. Fou un expert escaquista, filatèlic i humorista del llenguatge. Sa companya fou África Hoyos. Gregorio Muñoz Cuevas va morir l'1 de gener de 1994 a l'Hospital de Desertinas (Alvèrnia, Occitània). ***
Andrés
García Crespo - Andrés
García
Crespo: El
14 de juny –el
certificat de defunció cita erròniament el 7 de
juny–
1915 neix a Fernán
Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Basilio García
Crespo, conegut com Revuelca. Era
fill de Diego García Sánchez, agricultor, i
Marina Crespo Serrano.
Durant la seva infància i joventut
treballà com a pastor i jornaler de finca en finca. En 1931
entrà a formar part
del Centre Obrer de la seva localitat i s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1936, quan esclatà la guerra civil,
després d'alguns dies de
control obrer, Fernán Núnez va ser ocupat per les
tropes feixistes i fugí amb
altres companys a zona republicana. S'enrolà en la
«Columna
Andalusia-Extremadura», de majoria llibertària, i
després de la militarització
de les milícies formà part de la 88 Brigada Mixta
de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i fou destinat a la serra nord de
Còrdova fins el final de
la contesa bèl·lica. Aconseguí el grau
de tinent. En 1939, amb el triomf franquista,
va ser capturat a Andújar (Jaén, Andalusia,
Espanya). Jutjat en consell de
guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó sota
l'acusació d'haver disparat
contra els dretans del poble durant els primers dies de l'aixecament
militar i
reclòs a les presons de Còrdova i Montilla
(Còrdova, Andalusia, Espanya). En
1942 va ser enviat al Batalló de Treballadors
Núm. 92 de Punta Galea (Biscaia,
País Basc) fins el 8 de novembre de 1944 quan
pogué retornar a Fernán
Núñez.
Duran el franquisme participà en la
reorganització clandestina de la CNT i, a
partir de la legalització d'aquesta organització
en 1977, destacà en el
Sindicat d'Oficis Diversos de Fernán
Núñez. El 17 de juliol de 1977 va fer un
míting a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). En 1989
participà en
l'ocupació del local històric de la CNT del seu
poble. En 2000 col·laborà en CNT
i en El Faro Libertario. El seu
testimoni va ser recollit per Arcángel
Bedmar en el seu llibre La campiña
roja.
La represión franquista en Fernán
Núñez (1936-1943) (2009) i en el
documental d'Antonio J. García de Quirós
Rodríguez Memoria Viva
(2014). Andrés García Crespo va morir l'1 de
desembre
de 2012 a l'Hospital Comarcal de Montilla
(Còrdova, Andalusia, Espanya) i fou enterrat
l'endemà al
cementiri municipal de Fernán Núñez. Andrés García
Crespo (1915-2012) ***
Jacques
Perdereau fotografiat per Sifichi - Jacques Perdereau: El 14 de juny de 1953 neix a Le Mans (País del Loira, França) el promotor musical i militant anarcoindividualista Jacques Denis Robert Perdereau. Era fill de Jean Roger Denis Perdereau i de Madeleine Marie Suzanne Lepinay. Membre de la Federació Anarquista, fou el responsable tècnic de Radio Libertaire de París. En 1986 engegà el programa Epsilonia, en la mateixa emissora, dedicat a la música experimental (música electrònica, industrial, aleatòria, electroacústica, free-jazz, rock, brutisme, trash, noisy, underground, ambient, progressiva, longe, poesia sonora, improvisació, etc.), alhora que promocionà concerts (Soirées Epsilonia, salons del llibre llibertari), festivals (Rencontres Européennes de Musiques Improvisées) i edicions de discos. Jacques Perdereau va morir, a conseqüència d'una operació quirúrgica, el 14 de novembre de 2003 a l'Hospital Leopold-Bellan del XIV Districte de París (França) i quatre dies després unes 200 persones l'acomiadaren al cementiri parisenc de Pantin. El juny de 2004 la revista parisenca Anartiste, publicada pel grup «La Vache Folle» de la Federació Anarquista, grup del qual era membre, edità un disc on grups musicals que havien intervingut en el programa li retien un homenatge. Defuncions
Anselmo L. Figueroa - Anselmo L. Figueroa: El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA). Anselmo L. Figueroa (1861-1915) ***
Notícia
sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del
21 de juny de 1914 - Esther Israël:
El
14 de juny de 1922 mor a París
(França) l'anarquista
Esther Lucie Israël. Havia nascut el 10 de desembre de 1876 al
XX Districte de París
(França). Sos pares es deien Samuel Israël
i Marie Israël. A
començaments de segle animava les nombroses festes i
trobades organitzades pels
periòdics Le Libertaire
i L'Anarchie, on interpretava
cançons
revolucionàries. També va fer gales a
Bèlgica. Sembla que mantenia una relació
a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i
Léon-Americo Michel (Rip).
Aquest dos, durant la nit del 26
al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la
République de
París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i
portant armes; jutjats, Godefroy
va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i
tots dos cinc anys
de prohibició de residència. El 19 de juny de
1914, en una baralla entre membres
del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i
socialistes, ella va ser
detinguda per haver copejat un agent i processada per
«ofenses i rebel·lió als
agents». La premsa la considerava «nihilista
russa». En aquesta època vivia al
número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es
casà amb Adolphe Lévy.
Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili,
número 20 de
l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París
(França). ***
Notícia
sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz
publicada en el periòdic L'Humanité
del 30 de gener de 1927 - Eugène
Urvanovitz: El 14 de juny de 1951 mor a Montfermeil (Illa
de
França, França) el socialista, després
comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz
–el seu llinatge també citat
erròniament Urvanowitch
i d'altres variants–,
també conegut com Gégène.
Havia nascut el 28 de setembre
de 1882 a Sennely (Centre, França). Sos pares es deien
Pierre
Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée
Eugénie
Vallée. Obrer serrador de bosc com son pare, d'antuvi
milità amb els socialistes i
després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es
casà
a Orleans (Centre, França) amb Berthe Marie
Joséphine
Lidye Barberon. El 30
de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els
salaris,
el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al
número 5 del carrer de
la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois
(Illa de França,
França); la Unió dels Sindicats de la
Regió Parisenca va fer una convocatòria
per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es
declarà llibertari. En 1937
era secretari del Grup Anarquista Autònom
d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny
de 1951 a l'Hospital de
Montfermeil (Illa de
França, França). ***
Necrològica
de Manuel Ambrona Tudela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966 - Manuel Ambrona Tudela: El 14 de juny mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Ambrona Tudela, conegut com Morales. Havia nascut el 21 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Calixto Ambrona i Justa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de paleta. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat alcalde de Cervera (Segarra, Catalunya) en nom de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial, treballà de paleta i milità en la Federació Local de Alèst de la CNT. Va estar casat amb Josepa Bergadà, de qui es divorcià, i de Ramona Vila. Manuel Ambrona Tudela va morir el 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1966 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) d'una congestió cerebral. ***
Necrològica
de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 10 de juliol de 1969 - Victorino Beltrán Rodríguez: El 14 de juny de 1969 mor a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Havia nascut el 20 de setembre de 1904 a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Ángel Beltrán Díez, jornaler, i Antonia Rodríguez Gómez. Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills. ***
Demanda
de feina de Marcel Mouysset publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 15 d'abril de 1937 - Marcel Mouysset:
El 14 de juny de 1974 mor a París (França)
l'anarquista Marcel Eugène Ferdinand
Mouysset. Havia nascut el 30 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 20 de
maig– de 1901 al XVIII Districte de París
(França). Sos pares es deien Léon
Mouysset i Antoinette Françose Rougier. El 29 de
març de 1924 es casà a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb la
perfumista Pauline Blanche
Genest, de qui acabà divorciant-se l'11 d'abril de 1935 a
Versalles (Illa de
França, França). Lampista i xofer de
professió, el juny de 1937 es trobava
desocupat i vivia a l'Hôtel des Muses
d'Albigny-sur-Saône (Forez, Arpitània).
En aquesta època es dedicava a difondre els cartells
«La vérité sur les
événements d'Espagne» de la
Federació de París de la Unió
Anarquista (UA) als
carrers d'Annecy (Savoia, Arpitània) i, com que els va
aferrar sense posar els
segells impositius, va ser multat. Cap el 1938 fou un dels tresorers de
la l'UA.
En febrer de 1939, quan la Retirada, acompanyà Pierre Perrin
(Pierre Odéon) al camp de
concentració de
Vernet, on havien estat internats els milicians del 26
Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, per a lliurar-los
un camió de patates donat per Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Durant
la tardor de 1939 informes policíacs afirmaven que s'havia
integrat en
l'exèrcit. El 14 de setembre de 1940 es casà a
Neuilly-sur-Seine amb Yvonne
Lucie Gabrielle Vilmain. La darrera etapa de sa vida
treballà de xofer de
camions i vivia al número 22 del carrer Lévis de
París. Marcel Mouysset va
morir el 14 de juny de 1974 a la Clínica Nollet del XVII
Districte de París
(França). ***
Jacky Toublet - Jacky Toublet: El
14 de juny de 2002 mor a Bobigny (Illa de França,
França) l'anarquista i anarcosindicalista
Julien Jacques Toublet, més conegut com Jacky
Toublet. Havia nascut
el 12 de novembre de 1940 al X Districte de París
(França). Sos pares es deien
Julien Gabriel François Toublet (Jean Thersant),
joier, corrector
d'impremta i destacat anarcosindicalista, i Denise Émilie
Boutiller, joiera. Entre
1954 i 1960 visqué a Fontenay-le-Fleury (Illa de
França, França). Després
d'estudiar als instituts Chaptal de París i Hoche de
Versailles (Illa de
França, França), amb 17 anys
començà cursos de tipografia a l'Escola
Éstienne
de París i va ser contractat com a corrector a la impremta
Georges-Lang. En
1960 va ser cridat a files i enviat a Algèria durant dos
anys, experiència que
el marcà profundament, esdevenint un anticolonialista
militant. En retornar
s'instal·là a Saint-Cyr-l'École (Illa
de França, França), on visqué amb sa
primera companya fins a 1975, i continuà treballant a la
impremta Georges-Lang.
Posteriorment treballà a la Impremta Municipal de
París i com a corrector de
premsa en Le Figaro.
S'afilià al Sindicat
de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i
entre 1973 i 1975
jugà un paper important en la vaga del periòdic Le Parisien Libéré.
A partir de 1966 freqüentà el Cercle de
Sociologia Llibertària (CSL) animat per Roger Hagnauer i
Gaston Leval, on va
conèixer René Berthier, que esdevingué
un bon amic, i participà en els debats
de La Révolution
Prolétarienne. En
1971 fou un dels fundadors de l'Aliança Sindicalista
Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS) i entre 1971 i 1981 publicà
nombrosos articles sense
signar en el seu òrgan d'expressió Solidarité
Ouvrière. En aquesta època va fer
estrets contactes solidaris amb militants
sindicalistes de diversos països (Espanya, Polònia,
Suècia, etc.), ajudant a
les víctimes de la repressió. Entre 1975 i 1995
fou secretari delegat del
Sindicat de Correctors de la CGT. En 1980
s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França), amb sa segona companya
Jeanne-Marie Laurant, correctora i militant
de la CGT, i amb qui tingué un fill, Marc Toublet. En 1981
formà part de la
Coordinació de Solidaritat de la CGT amb
«Solidarnosc», participant en diversos
congressos confederals. Després de la dissolució
de l'ASRAS, i d'una curta
experiència en la Coordinació Nacional dels
Anarco-Sindicalistes (CNAS), en
1981 creà, amb altres companys, el Grup
«Pierre-Besnard», adherit a la Federació
Anarquista (FA). A partir de 1981, també,
començà a col·laborar en
«Radio Libertaire»,
especialment en el programa Chroniques
syndicales. En els anys posteriors participà en
nombrosos congressos federals
de la FA. Sempre va ser un gran defensor de la unitat sindical contra
el
sistema capitalista, l'1 de maig de 1988 signà una crida per
a manifestar-se
unitàriament contra el Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le
Pen. A mitjans dels
anys noranta fou membre del comitè de redacció de
Le Monde Libertaire, on va escriure
regularment. A partir de 1995,
quan la renovació de la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), participà
en les activitats del seu Sindicat de Comunicació i
s'integrà en el comitè de
redacció de la seva revista teòrica Les
Temps Maudits. També col·labora en la
revista Réfractions. A partir de març de 2001
es distancià
de la CNTF arran de ser reprotxat per la seva doble
militància en una CGT plena
d'estalinistes. En 2001 fou un dels signataris de la crida del 22 de
març a la
unitat del moviment llibertari. El febrer de 2002 s'afilià a
Alternativa
Llibertària (AL). Malat durant anys, Jacky Toublet va morir
el 14 de juny de
2002 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França,
França). ***
Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992) - Vicente Martí Verdú: El 14 de juny de 2006 mor a Banhòus (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Havia nascut oficialment el 18 de setembre 1926 –però tal vegada fou el 13 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí Verdú sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement– a Madrid (Espanya). Sos pares, actius militants anarcosindicalistes valencians, es deien Vicent Martí i Júlia Verdú. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França –un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz –Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Va estar casat amb Maria Plaza. El seu últim domicili va ser a Debarrida (Provença, Occitània). Vicente Martí Verdú va morir el 14 de juny de 2006 mor al Centre Hospitalari de Banhòus (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Le Pontet (Provença, Occitània). Vicente Martí Verdú (1926-2006) ---
|
![[13/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/06]") |
|
![[15/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/06]") |
|
|
| Actualització: 14-06-23 |