|
---
Anarcoefemèrides del 13 d'octubre Esdeveniments
Capçalera de La Protesta Umana - Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909. ***
Portada de Montjuich - Surt Montjuich:
El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el
número únic del
periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich.
Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a
retre homenatge al pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans.
Editada pel
Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino,
l'editor
responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions
de Francesco Arzi,
Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi
Mariotti,
Michele Tonicelli i Vignali Zuliro. ***
Capçalera
de Tredici
Ottobre - Surt Tredici
Ottobre:
El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília)
l'únic número del
periòdic anarquista Tredici
Ottobre. La
glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di
Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la
publicació l'advocat i
periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic
dedicat a la
reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la
seva Escola Moderna en
l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti,
G. S.
Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia,
Marcellino Marcellini, Giovanni
Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice. ***
Notícia
del míting apareguda en The New York Times
del 14 d'octubre de 1910 - Míting per Ferrer:
El 13 d'octubre de 1910 es realitza
a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower
Manhattan
(Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari,
organitzat per
l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana
Ferrer), en commemoració
del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals
Ferrer de la ciutat
de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i,
després de deixar una
corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren
l'himne Song of the toilers (Cant
dels treballadors).
Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident
de la Thomas Paine
Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i
membre
del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander
Jonas, cofundador i
editor del periòdic socialista New
Yorker
Volkszeitung i membre del comitè executiu de la
Free Speech League (FSL);
Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada
anarcofeminista Emma
Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes:
anglès, alemany,
castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte
circulaven persones amb cistelles
on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles
Modernes arreu del
continent americà. Aquesta proposta de
construcció de noves escoles ferrerianes
va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí
una carta de
suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que
fou
ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de
gom a gom i més de
mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi,
fet pel
qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per
parlar a la
multitud. El míting de la Cooper Union
novaiorquès només fou un dels trenta
actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars
que es
realitzaren a tot el món. ***
Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de Cultura Obrera del 17 d'octubre de 1931 - Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes. ***
Portada del primer número de La Conquête du Pain - Surt La Conquête du Pain: El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La Conquête du Pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat per Émile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns populars La Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935. ***
Capçalera d'Il Libertario - Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana. ***
Monument a Ferrer a Montjuïc - Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»
Naixements
Giuseppe Fanelli - Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amic íntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques –a Bezzecca caigué ferit–, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals –fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península –la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona–, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara –ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés «autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge. ***
Hermann
Jung (ca. 1880) - Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 –alguns autors citen erròniament 1830– neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3 de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Foto
policíaca de Pierre Gatinet (2 de juliol de 1894) - Pierre Gatinet: El
13 d'octubre de 1843 neix a Bourges
(Centre, França) l'anarquista Pierre Adrien Gatinet. Sos pares es deien André
Gatinet, fuster, i Marie Henriette Magdeleine Robineau. Es guanya la
vida de
fuster com son pare. El 16 d'octubre de 1869 es casà al
XVIII Districte de
París (França) amb Pauline Ernestine Fellion. En
aquesta època vivia al carrer
Vinaigriers de París. En 1875 vivia al número 24
del carrer Fêtes del barri de
Belleville de París. El 22 de novembre de 1884 va fer
declaració de fallida
davant el Tribunal de Comerç del seu negoci de
construcció de carcasses i
entramats de fusteria; en aquesta època vivia al
número 48 del carrer Charles
Nodier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França) i després passà a viure
al 148 del Quai Jemmapes de París. El 19 de gener de 1893 la
Prefectura de
Policia demanà a la III Brigada d'Investigacions informes
seus i d'altres
anarquistes. El 15 de desembre de 1893 el comissari especial de
l'estació del
Nord el va incloure en un informe sobre 19 anarquistes de la
fàbrica britànica
de frens Westinghouse de Livry (Illa de França,
França) que comptava uns
dos-cents obrers. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un
llistat
de recapitulació d'anarquistes i viva a la Villa des
Mûriers de Bondy (Illa de
França, França). L'1 de juliol de 1894, en una
gran batuda antianarquista, el
seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat pel comissari
Pontaillier;
detingut, va ser portat a comissaria i l'endemà fotografiat,
fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per «associació criminal». El 4
de juliol de 1894 el jutge
d'instrucció reclamà informacions seves a la
Prefectura de Policia, que van ser
enviades l'endemà. El 31 de desembre de 1894 i de 1901
figurava en els llistats
de recapitulació d'anarquistes. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894) - Dionigi Malagoli:
El 13 d'octubre de 1859 neix a
Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller
anarquista Dionigi Malagoli, més
conegut com Dionis Malagoli. Sos
pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo
Bianchi,
Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole
dell'Avvenire» de
Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a
França, el 30 de maig de 1892 en va ser
expulsat per les seves activitats llibertàries i es
refugià a Londres (Anglaterra).
En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert
per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc Le Peuple del 4 de
febrer de 1930 - Antonin Estor:
El 13 d'octubre de 1864 neix a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i
sindicalista Antonin Estor, també conegut com Antoine
Estor. Sos pares es deien Louis Estor,
conreador, i Marie
Jalenques. Després de formar part del Partit Obrer
Socialista (POS), milità, ben
igual que sons germans Joseph, Auguste i Marius, en el moviment
anarquista de
Montpeller de començament de segle. Guixaire de
professió, durant molts anys
fou secretari del Sindicat d'Obrers Guixaires de la
Confederació General del
Treball (CGT). Abans de la Gran Guerra fou durant 18 anys conseller de
la
Magistratura de Treball de la seva corporació i
exercí les funcions de
president general del Consell de la Magistratura de Treball.
També fou un dels
fundadors de la Borsa del Treball de Montpeller, participant en totes
les
vagues del sector de la construcció i formant part de les
comissions mixtes que
es crearen per a solucionar els moviments vaguístics. El 9
de maig de 1891 es
casà amb la planxadora Augustine Agatha Rose Marcelline
Maurras, amb qui va
tenir sis infants. A partir de 1900 fou membre de la Societat
d'Ensenyament
Popular (SEP, coneguda com «Universitat Popular»)
del departament de l'Erau. El
seu domicili serví de refugi per als seus germans i per
militants russos
exiliats. Antonin Estor va morir el 31 de gener de 1930 al seu domicili
de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Joan
Arans Nin - Joan Arans Nin: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin –citat a vegades erròniament com Araus. Sos pares es deien Serafí Arans, masover, i Madrona Nin. Quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga –del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931– dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir el 2 d'agost de 1965 –algunes fonts citen erròniament l'1 d'agost de 1964– al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Fioravante Meniconi - Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia). Fioravante Meniconi (1893-1945) ***
Willi
Muth - Willi Muth:
El 13 d'octubre de 1899 neix a Elberfeld (Rin del
Nord-Westfàlia,
Imperi Alemany; actualment pertany a Wuppertal, Rin del
Nord-Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista,
i
després comunista, i
resistent antinazi Wilhelm Ewald Muth, conegut com Willi
Muth o Willy Muth.
En 1917, en plena Gran Guerra, va ser reclutat, però l'agost
de 1918 desertà.
Detingut, va ser empresonat, però la Revolució
alemanya de novembre de 1918
l'alliberà. Després entrà a formar
part del moviment Freie Sozialistischen
Jugend (Joventut Socialista Lliure) i, arran de l'escissió
d'aquest grup, amb
son germà petit Heinrich Muth, s'uní a
l'anarquista Freie Jugend Morgenröte (FJM,
Aurora de la Joventut Lliure), formada sobretot per desertors que
vivien en una
cabana a Nüll, a prop d'Elberfeld, on practicaven el naturisme
i l'amor lliure,
i de la qual esdevingué president a principis dels anys
vint. També entra a
formar part de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter Union Deutschland
(FAUD,
Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a
l'Associació Internacional
del Treball (AIT), i de Gemeinschaft Proletarischer Freidenker (GPF,
Comunitat
de Lliurepensadors Proletaris). Quan el cop d'Estat de Wolfgang Kapp (Kapp-Putsch) de març de 1920,
participà
en la vaga general, en la resistència i en la presa de
casernes militars. Arran
de la dissolució de l'FJM, s'uní, com la majoria
del seus membres, al Kommunistische
Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El novembre de
1931 es
casà amb Cläre Riedesel (Cläre
Muth),
una de les comunistes més conegudes de Wuppertal
–Willi Muth es va unir al
comunisme per la seva influència. Després de la
presa del poder del
nacionalsocialisme el gener de 1933, la parella organitzà la
reconstrucció del
KPD a Wuppertal i ell assumí el càrrec de
tresorer. D'antuvi pogueren fugir de
la repressió, però finalment ell va ser detingut,
per la delació de Walter
Torner, infiltrat de la Gestapo dins del KPD, el 17 de gener de 1935 al
carrer,
quan intentava reunir-se amb els companys Otto Heyler i Wilhelm Recks.
Cläre
Muth s'amagà en una mansarda amb altres companys i
després fugí als Països
Baixos amb el suport del seu cunyat Heinrich Muth i de
l'anarcosindicalista
Fritz Benner. Després de torturat, Willi Muth va morir el 25
de gener de 1935 a
la Prefectura de la Gestapo de Von-der-Heydt-Gasse de Wuppertal (Rin
del
Nord-Westfàlia, Tercer Reich; actual Alemanya), sembla que
penjat a la seva
cel·la. Mai no es va aclarir si va ser assassinat o es va
suïcidar. Cläre Muth
s'exilià a Mèxic, on en 1942 es casà
amb el litògraf comunista Richard Quast,
que visqué al país asteca sota el nom de Paul
Hartmann, agafant ella el nom de Cläre
Hartmann, i retornà a la República
Democràtica Alemanya (RDA) després de la
II Guerra Mundial, involucrant-se en el sindicalisme comunista. ***
Tomás Cano Ruiz - Tomás
Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 –segons
algunes fonts el gener de 1900– neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) el
periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea.
Fou membre d'una
coneguda molt humil família anarquista, entre els quals
destaquen sos germans
Benjamín, Vicente i Juan. En 1915
començà a col·laborar amb el
periòdic
anarquista El Rebelde i l'any següent
durant unes vacances a Melilla,
conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per
les autoritats militars de la
plaça africana. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1918
participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a
Múrcia. El
desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia) a
Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on
milità en la CNT i en la
Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta
època va fer mítings
amb Salvador Seguí i formà part –amb
Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin
i Gener Minguet– del Comitè Nacional
clandestí de la CNT, però fou
detingut gairebé immediatament. També en 1920
assistí a un acte antirepressiu
amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada.
El 28 d'octubre de
1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri
barceloní de
Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per
guanyar-se la vida
feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de
maig de 1921 va ser
detingut al Sindicat Únic del Ram de la
Construcció de Barcelona, clausurat
aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de
Comitè Pro-Presos, amb
segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre
l'11 i el
12 de juny de 1922 participà en la Conferència de
Saragossa. Aquest any va fer
mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant
peninsular. Per aquest temps va
ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València
per delictes
d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900
pessetes al
caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de
Tabacs a València
aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc
d'Espanya, va ser
detingut amb Vicente Altamira i José Miró
Lázaro acusats d'haver perpetrat
aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció
«Brazo y Cerebro» de València.
Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat
provisional. En
aquests anys col·laborà en Alba Social,
Redención y Estudios.
En 1927 participà en la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i,
amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats
públiques (Alzira,
Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928
començà el judici per l'atracament a
mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim
judici de l'època del
pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i
a Francisco García García,
se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per
atracament, més sis mesos
i 250 pessetes de multa per ús
il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel
Sánchez,
sis anys i un dia de presó major; i a Manuel
López Rigel, nou anys de presó
correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el
condemnà a 10 anys de
presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús
de nom fals, a més
d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la
presó
s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a
París, on fou
secretari de la Federació Anarquista del Sena, i
després a Alger. En 1930 tornà
a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad.
En 1931 fou redactor de Solidaridad
Obrera, publicació que més tard, amb
Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol
de 1931 participà en un míting anarquista al
Palau de Belles Arts de Barcelona,
organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano
Durruti i
Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquesta
època va
fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que
dirigia Pilar
Grangel. Durant la II República portà a terme una
intensa tasca periodística,
faceta que compaginà amb la realització de
conferències i mítings. Entre maig i
juny de 1931 assistí a la Conferència catalana,
on va proposar que la FAI fos
convidada al proper congrés de la CNT, proposició
que va ser acceptada. L'agost
d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i
Gregorio Jover, en el míting
pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El
13
d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón
Acín i Antonio Martínez Novella,
en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la
legalització d'aquest
sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya,
celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser
nomenat
membre del consell de redacció de Solidaridad
Obrera. El gener 1932,
arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut
amb la resta de
membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos
Aires», per ser
deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso –amb
aquest dos organitzà
una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a
compartiments
aïllats de la resta dels companys confinats– i molts
altres a Bata i a
Fuerteventura fins al setembre. També en 1932
intervingué en el míting de la
FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant
Adrià de Besòs.
Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José
Pastor, Serafín Aliaga i
altres, fundà les Joventuts Llibertàries
d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son
germà Benjamín, participà en
l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i
ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes
que funcionaven en
aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per
l'Ateneu Llibertari
d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del
Sindicat
Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9
de maig de 1933
resultà greument ferit, i un company seu (Manuel
Martínez Castellanos) mort, en
un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual
morí
l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li
quedà esguerrada la mà
dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè
Peninsular de la FAI. En 1935
formà part de la redacció de Liberación
i poc després va ser detingut a
Alacant. També en 1935 entrà en el
Comitè Peninsular de la FAI, que va haver
d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a
Barcelona per
recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de
juny de 1935 va ser
detingut a Barcelona com a director del periòdic La
Voz Confederal,
òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis
companys que treballaven
a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935
participà en un míting
d'afirmació confederal contra la guerra a la
Plaça de Toros de València,
organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel
Pérez Feliu, Pau Monllor,
José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar
feixista de juliol de
1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el
Consell Administració
Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a
Múrcia i criticà
duríssimament la fugida de Madrid del Govern
republicà i el governamentalisme
confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación.
En 1937
va ser un dels representants d'«Els Amics de
Mèxic» a Alacant. El novembre de
1937 representà el Sindicat de Professions Liberals
d'Alacant en el Ple
Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell
Nacional de la
Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció
Pública i Sanitat a Múrcia. Durant
els anys bèl·lics també va fer
diversos mítings i conferències
–Villarreal
(1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939
va ser elegit
membre del Consell Municipal de València per la FAI, en
substitució de Benjamín
Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A
l'exili ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica i dirigí publicacions.
Durant els anys posteriors
recorregué Amèrica i després
s'instal·là a París com a professor de
castellà a
Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i
fins i tot
s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets
que van decebre força
molts companys encara que després corregís. En
1962 i 1971 va fer conferències
a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de
Llevant de la CNT de
l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer
conferències arreu. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles
d'estiu a Múrcia. En 1983
s'establí a València i posteriorment a
Múrcia. Trobem articles seus en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação
Directa, Adarga,
Aurora, A Batalha, Cenit,
Le Combat Syndicaliste, A
Comuna, ¡Desperdad!, España
fuera de España, Espoir, Estudios,
Los Galeotes, Liberación,
Manha, Mujeres Libres, Nueva
Humanidad, Ruta, Solidaridad
Humana, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, La Voz de las Artes
Blancas, Umbral,
etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història
del moviment obrer i col·laborà
en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
És autor de Nuestra
odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de
Quental, Recordando
a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y
los momentos actuales
(1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio
CNT-FAI. 19 de julio
de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni
García Lamolla), Homenaje
a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976),
Cuestiones
ibéricas (c. 1977), La Commune de
París (1871) (1977), Zarabanda
insular (1977), Doña Anastasia
(1979), Memorial de Chicago
(1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980),
Homéricas
regionales (1981), Escuela de verano
(1982), etc. Tomás Cano Ruiz va
morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal
un carrer porta al
seu nom. ***
Necrològica
de Maria Vallés Tamarit apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 d'abril de 1988 - Maria Vallés Tamarit: El 13 d'octubre de 1904 neix a Almatret (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Vallés Tamarit. Sos pares es deien Miquel Vallés i Dolors Tamarit. Obrera a Barcelona (Catalunya), fou companya de l'anarcosindicalista Francisco Ramón Martínez, militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son fill Liberto Ramón Vallés i sa sogra. Posteriorment pogué reunir-se amb son company a França. Durant l'Ocupació, son company va ser detingut en 1942 a Sées per la Gestapo i assassinat al castell dels Ducs d'Alençon (Baixa Normandia, França) tres dies després. En acabar la II Guerra Mundial esdevingué companya de l'anarcosindicalista Esteban Montagut Borrull i milità en la Federació Local d'Alençon de la CNT. Malalta, Maria Vallés Tamarit va morir el 27 de gener de 1988 a l'Hospital de Sées (Baixa Normandia, França) i enterrada dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Juan
Peñalver Fernández - Juan Peñalver Fernández: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 3 d'octubre– de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Sos pares es deien Antonio Peñalver i Dolores Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya Antonio Segura Vaiera a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 al seu domicili de Grenoble (Delfinat, Occitània). ***
Eduardo
Val Bescós - Eduardo Val Bescós: El 13 d'octubre de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista i estrateg militar Eduardo Val Bescós, també conegut com El Serio. Sos pares es deien Antoni Val i Julia Bescós. En 1930 feia el servei militar a la guarnició de Jaca quan l'intent d'aixecament republicà de Fermín Galán. Després visqué a Saragossa on fou un dels atiadors del Sindicat d'Hostaleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Madrid, va fer de cambrer i fou un dels organitzadors del Sindicat Gastronòmic i d'Hostaleria madrileny de la CNT, alhora que participava en els grups d'acció confederals. El juliol de 1936, com a secretari de Defensa del Comitè Regional del Centre, creà un pla, amb Barcia i Mariano Valle, per oposar-se a l'imminent cop d'Estat. Amb Manuel Salgado i José García Pradas, fou un dels responsables del Comitè de Defensa de la CNT del Centre. A finals de 1936, a Madrid, fou força actiu en la defensa de la capital assetjada. Molt lligat a Cipriano Mera, lluità a Alcalá, Toledo, Guadalajara i Somosierra. El novembre de 1936 marxà amb Mera i Valle a València per exposar la necessitat de coordinar les milícies, empresa que fou un fracàs. A començaments de 1937 el Comitè Regional del Centre l'encarregà la formació d'una divisió amb les brigades 10, 70 i 77. El febrer de 1937 assistí, amb Mera i Valle, al Ple de Columnes Confederals i Anarquistes a València i el juliol d'aquell any fou nomenat cap de la Secció de Defensa del Comitè Regional. L'abril de 1938, com a delegat de la Regional del Centre, assistí a Barcelona al Ple de Regionals. A començaments de 1939, amb Manuel Amil i Juan López, marxà comissionat a França. El 4 de març de 1939 formà part, com encarregat de Comunicacions i d'Obres Públiques, de la Junta Delegada del Govern (Junta de Defensa de Madrid), encapçalada per José Miaja Menant. L'últim dia de la guerra, sortí pel port de Gandia cap al Regne Unit i s'establí a Newhaven (Londres). El 14 d'abril de 1939 assistí a la reunió londinenca on s'intentà establir la representativitat dels grups en l'exili. Es relacionà amb Joan García Oliver, aleshores embarcat en el projecte del Partit Obrer del Treball (POT), i viatjava setmanalment a França per mantenir contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i amb el seu amic Francisco Largo Caballero. En 1941 s'instal·là a França, on va fer d'enllaç entre Montalban i Tolosa de Llenguadoc per a la xarxa de resistència de Francisco Ponzán Vidal, però acabà detingut per la policia feixista del Govern de Vichy. Condemnat a dos anys per «atemptat contra la seguretat de l'Estat», fou tancat a la presó de Sant Miquel de Tolosa de Llenguadoc i després, amb Germinal Esgleas, José González Marín i Mateu Baruta Vila, a Moissac. Més tard fou portat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí cap els camps d'extermini nazi, però aconseguí evadir-se el maig de 1944. Després de l'Alliberament, el Congrés de París de 1945 el nomenà tresorer del Comitè Nacional del MLE, però rebutjà el càrrec. Amb el trencament cenetista, alineà amb la CNT reformista i fou nomenat en 1945 secretari de Defensa del primer Comitè del Subcomitè Nacional a França. L'octubre de 1945 signà pel Comitè Regional del Centre el «Manifest de Tolosa», favorable a la CNT de l'Interior. A mitjans dels anys cinquanta abandonà la militància desmotivat per les lluites internes, dedicant-se des d'aleshores a la Federació de Deportats. Durant els últims anys participà en l'«Amicale Durruti». Encara que no era molt amic de la ploma, va col·laborar en Hora Durruti i Joventud Libre, i publicà el fullet Durruti, trabajador revolucionario. Eduardo Val Bescós va morir el 17 d'octubre de 1992 a la Residència «Les Aînés du Lauragais» de Basièja (Lauraguès, Occitània). Eduardo Val Bescós (1908-1992) ***
Necrològica de José Gil Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 30 d'agost de 1983 - José Gil Martínez: El 13 d'octubre de 1909 neix a
Santomera (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista José Gil Martínez.
Sos pares es deien Vicente Gil i María Martínez. Quan era molt jove emigrà amb
sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on milità en el Sindicat de la
Indústria Química de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil fou milicià en l'anomenat «Batalló de la Mort» i després en les Brigades
Internacionals. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). Durant els anys vuitanta fou secretari de Cultura del Comitè
Comarcal de la CNT. Sa companya fou María Fernández Hernández. José Gil Martínez
va morir el 16 d'abril de 1983 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). ***
Autoretrat
d'Eduardo Vicente Pérez (1946) - Eduardo Vicente
Pérez: El 13 d'octubre de 1909 neix a
Madrid (Espanya) el pintor i dibuixant llibertari Eduardo de Vicente
Pérez, més conegut com Eduardo Vicente.
Sos pares es deien Toribio
de Vicente i Sofía Pérez. Estudià al
Col·legi de San Isidro i
en 1926 ingressà a l'Escola de Belles Arts de San Fernando
de Madrid. En 1928
exposà per primer cop a l'Ateneu de Madrid. Va fer
pràctiques de dibuix al
Museu de Reproduccions del Casón del Buen Retiro i
muntà un estudi al Paseo del
Prado amb son germà major, el pintor Esteban Vicente, on es
relacionà amb
nombrosos intel·lectuals i artistes de la seva
època, com ara Francisco Bores
López, Manuel Abril, Gerardo Diego Cendoya, Pedro Salinas
Serrano, Cristino
Gómez González (Cristino
Mallo), José
Ortega y Gasset, Eugeni d'Ors Rovira, Juan Ramón
Jiménez, Camilo José Cela, etc.
Estigué molt vinculat a la Institució Lliure de
l'Ensenyança. Entre 1931 i 1936
dirigí una secció el Museu Ambulant de Missions
Pedagògiques, també conegut com
«Museu Circulant» o «Museu del
Poble», per al qual pintà algunes
còpies
(«Pintures Negres» de Goya). Quan
esclatà la guerra civil s'incorporà al
Departament de Propaganda de l'Exèrcit Popular i
realitzà tasques per a diverses
organitzacions republicanes. Dissenyà nombrosos cartells i
retrats (Francesc Layret,
Anselmo Lorenzo, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, etc.) sobretot
per a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys col·laborà en
diferents àlbums de dibuixos, com
ara Madrid (1937), Acero
de Madrid (1938) Colección
de canciones de lucha (1939),
etc., i il·lustrà Un
episodio de terror
en el campo fascista. Siete héroes (1936), de
Víctor Gabirondo Sarabia. Participà
amb una vintena d'olis, aquarel·les i dibuixos a
l'Exposició Internacional de
París de 1937. Trobem il·lustracions seves en
diferents publicacions
llibertàries i culturals, com ara CNT,
Ideas, El
Mono Azul, Nueva Cultura,
Porvenir, Solidaridad
Obrera, etc. Durant la postguerra hagué de
guanyar-se
la vida com a pintor de parets, però gràcies a la
protecció del falangista José
María de Cossío, que el va contractar com a
il·lustrador taurí per a
l'Editorial Espasa-Calpe, pogué reanudar la seva carrera
artística. En 1941,
amb el suport d'Eugeni d'Ors, amb qui creà
l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art,
exposà a la madrilenya Galeria Biosca. Amb el temps
assolí un gran relleu sobretot
com a paisatgista i costumista (Bebedores
en la Plaza Mayor, La Cuesta de
Moyano, Puente de Luarca,
Plaza, Paisaje
de Castilla, Pareja
en el Café Gijón, Madrid,
etc.) i
com a il·lustrador de llibres (Blecua, Casariego, Cela,
Cervantes, Alonso de
Contreras, Díaz Cañabate, García
Lorca, Laszlo, Gómez de la Serna, Marino
Gómez, Vighi, etc.). En 1943 aconseguí la Tercera
Medalla en l'Exposició
Nacional i en 1948 viatjà becat als Estats Units, on
exposà en la Galeria Hugo
de Nova York. En 1949 el poeta Gerardo Diego va escriure l'assaig La pintura de Eduardo Vicente. En 1951
va ser nominat membre del jurat de la I Biennal Hispanoamericana de
l'Art i
convidat a la Biennal de Venècia. És autor dels
llibres Tipos de la calle (1950) i Variaciones
sobre París (1968). Eduardo Vicente
Pérez va morir el 9 de maig de 1968 a
Madrid (Espanya), però el seu cos no ser descobert fins tres
dies després per
un grup d'amics quan, inquiets per no veure'l durant dies, entraren al
seu estudi
i el trobaren mor. En 1999 se celebrà una gran
exposició de la seva obra al
Museu Municipal de Madrid. La seva obra es troba exposada en nombrosos
museus
(Madrid, Oriola, Las Palmas, Àlaba, Saragossa, Jaen, etc.).
Eduardo de Vicente Pérez va morir el 12 de
maig –algunes
fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1968 d'un
atac de cor al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al
cementiri madrileny de La Almudena. Eduardo
Vicente Pérez (1909-1968) ***
Paolo
Pappagallo - Paolo Pappagallo: El 13 d'octubre de 1911 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anticlerical Paolo Pappagallo. Obrer agrícola, havia aconseguit estudiar fins al tercer grau d'educació elemental. Durant el feixisme participà en reunions on, sota la llum d'una espelma, llegia textos anarquistes, sobre tot d'Errico Malatesta i anticlericals, als companys. En acabar la II Guerra Mundial s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Canosa, del qual formà part fins a la seva dissolució en 1961. També va ser membre de la Cooperativa Agrícola «Filippo Turatti» –les terres eren assignades per l'Ajuntament i cultivades pels militants de la Federació Anarquista de la Pulla (FAP) i del grup «Germinal», però també per la cooperativa comunista «La Contadina». Afiliat a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació Italiana del Treball), es mostrà molt menys crític amb el Partit Comunista Italià (PCI) que son fill Mauro, un dels refundadors de la Unió Sindical Italiana (USI) i dels Grups Anarquistes Federats (GAF). Paolo Pappagallo prengué part en totes les lluites pageses de la Pulla i en 1948 participà a Nàpols (Campània, Itàlia) en una reunió preparatòria del Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Pagès sense terra, quan ja era gran comprà una hectàrea d'un terreny misèrrim i pedregós on cultivà oliveres i vinyes. Al final de sa vida es traslladà a Torí on vivia son fill Mauro. Paolo Pappagallo va morir el 25 de març de 2010 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou incinerat al Cementiri Monumental de Torí, dispersant-se al vent les seves cendres. ***
Necrològica
d'Emili Sardà Jordàs apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
desembre de 1966 - Emili Sardà
Jordàs: El 13 d'octubre de 1913 neix a
Càrcer (Ribera Alta, País Valencià)
l'anarcosindicalista Emili Sardà Jordàs. Sos
pares es deien Miquel Sardà i Elionor
Jordàs. Quan era molt jove emigrà a Barcelona
(Catalunya), on s'afilià a la
Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità contra el
feixisme al front
d'Osca (Aragó, Espanya) com a soldat en un
batalló d'Artilleria de la 28
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació participà en la
reconstrucció clandestina
de la CNT i dels grups anarquistes. Després de la II Guerra
Mundial milità en
la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Vivia
amb sa companya Matilde Pagès a
Sainte-Foy-l'Argentière (Roine-Alps, Arpitània).
Malalt dels pulmons, en 1952 va ser ingressat al Sanatori de
L'Argentière d'Aveize,
on patí tres operacions quirúrgiques. Emili
Sardà Jordàs va morir el 23
d'octubre de 1966 al Sanatori de L'Argentière d'Aveize
(Roine-Alps, Arpitània). ***
Amalia
Julve Domínguez - Amalia Julve
Domínguez: El 13 d'octubre de 1918 neix a
Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista
Amalia Julve Domíguez –el nom i el primer llinatge
a vegades citat erròniament com Aurelis
i Júlvez. Sos
pares es deien Mariano Julve i Tecla Domínguez.
Militant de
les Joventuts Llibertàries, era assídua de les
gires anarquistes campestres i
dels mítings que se celebraven a la comarca.
Participà activament en el suport
dels presos tancats a la presó saragossana de Torrero. Quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936, pogué fugir de
l'ocupació del seu poble i s'integrà
en la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En
1939, amb el triomf franquista, s'establí a Saragossa. En
1948 passà
clandestinament a França i es va reunir amb son company
Enrique Miravete Escuer
a Orà (Algèria). Quan el procés
descolonitzador, passà a viure a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment
s'instal·là a Lleida (Segrià,
Catalunya)
i a començament del segle a Granyén (Osca,
Aragó, Espanya). Amalia Julve
Domínguez va morir el 29 de novembre de 2015 a la
Residència de Majors Parque San Julián de
Granyén
(Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrada al cementiri
d'aquesta localitat. Sos
germans Antonio i José Julve Domínguez
també van ser destacats militants
llibertaris. ***
Necrològica
d'Antoni Jardí Escoda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de juliol de 1980 - Antoni Jardí Escoda:
El 13 d'octubre de 1919 neix a
Flix
(Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Antoni Jardí Escoda. Sos pares es deien Miquel
Jardí Arbós, carboner,
i Serafina
Escoda Cardona. Quan
encara era molt jove s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) del
seu poble natal. En 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a
França
i va ser internat al camp de concentració d'Argelers.
Posteriorment,
amb sa
companya Rosa Ana Josepa Pastor i fills, s'establí a
Graulhet (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local de la
CNT. Antoni Jardí Escoda va morir el 5 de maig de 1980 en un
hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Melchora
Flores Alonso (Chorita)
a Villeurbanne - Melchora Flores Alonso:
El 13 d'octubre de 1935 neix al
Pont de Vilomara i Rocafort, població minera a prop de
Manresa (Bages,
Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Melchora Flores Alonso,
coneguda
com Chorita. Filla dels militants
llibertaris Bartolomé Flores Cano i Juana María
Alonso Torres. En 1939, amb el
triomf franquista, tota sa família s'exilià a
França i entre aquest any i 1942
va estar reclosa amb aquesta als camps de concentració de
Brams, Argelers i
Ribesaltes. En els anys cinquanta fou membre de les Joventuts
Llibertàries a
Lió (Arpitània) i feia de professora de
francès per als joves refugiats. Sota
el pseudònim de Chorita
col·laborà en
Boletín Ródano-Alpes,
periòdic
publicat entre 1950 i 1960 a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Els articles van ser
corregits pels seu professor de castellà,
l'intel·lectual anarquista Vicente
Galindo Cortés (Fontaura).
També
col·laborà en el grup artístic
«Tierra y Libertad», dirigit per Juan
Hernández,
per al qual picava a màquina els textos dels llibrets que es
distribuïen als
membres del grup teatral. En 1953 entrà a treballar com a
secretaria de
direcció a l'empresa Viterme de Lió.
Defuncions
L'afusellament de Ferrer segons Flavio Constantini - Francesc Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1909 és afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya) el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, havia nascut a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener. Sos pares eren propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament «integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc; les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso. ***
Necrològica
de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
19 d'octubre de 1924 - Jules D'Hooge: El
13 d'octubre de 1924 mor a
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista
Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge. Havia nascut el 20 d'octubre de 1900 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França).
Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora
pentinadora, i va ser reconegut
per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va
ser
legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de
1901 a
Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat
obligatòriament en un batalló
disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació.
Després de la guerra visqué
al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als
periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta
època participà en les activitats del grup
llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni
Dieu ni Maître». El
12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine
Vandepeute, amb qui
tingué un infant. En aquesta època treballava
d'obrer especialitzat en
sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour
Binet de Longues Haies
de Roubaix. El seu últim domicili va ser al
número 22 del carrer Sainte
Élisabeth. Tuberculós després del seu
pas pels batallons disciplinaris, Jules
D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la
Fraternité de
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres
dies després,
moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni
Maître» va fer el seu elogi
fúnebre. ***
Notícia
d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el
diari Le
Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de
1901 - Edmond
Carpentier: El 13
d'octubre de 1930 mor a Amiens (Picardia, França)
l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Havia nascut el 7 de
març de 1873 a
Montreuil-sur-Mer (Picardia, França).
Sos pares es deien
Denis Edmond Carpentier,
paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de
professió, vivia al
número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia,
França). En 1893 va ser
cridat a files, però a causa de
«palpitacions» va ser destinat a serveis
auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el
donà com a
«desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de
1900 visqué al número 49 del
carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i
posteriorment
s'establí al número 2 de la plaça del
Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de
1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per
«violències». En 1901 fundà
un grup
anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu
habitatge
per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva
habitació «La
propiété c'est le vol» (La propietat
és un robatori) i al sòcol de la xemeneia
«Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de
març de 1901 participà en el
carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand
Calazel, Dubourguet,
Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin,
Péchin, Edmond Pépin,
Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier)
llançaren des d'un carro que
representava «El Capital esclafant el Treball»
pamflets amb textos
revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes.
Organitzà diferents
reunions polítiques, com ara la conferència de
Ferdinand Calazel sobre la
«Revolució obrera» del 17 de
març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine)
celebrada a la Sala Alcazar
d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una
pancarta
amb el text «Vive la Liberté» i el 16
d'abril de 1901 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat,
el 15 de març
anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56
del bulevard Jardin
des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors
a Peu. El 30 de maig de 1901
va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin
des Plantes
i una colla de companys de la «Lliga dels
Antipropietaris» el van ajudar al
desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de
la ciutat tot
cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de
1901 s'instal·là al
número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres
anarquistes (Jules
Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille
Tarlier), on muntaren un taller
de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista
i una gran pancarta
«Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels
Antipropietaris), i on cantaven durant tot
lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven
els membres del
clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 Le Journal
d'Amiens li va
dedicar un article i Le Progrès de
la
Somme un altre on li donava la paraula. Vigilats per la
policia, va ser denunciat
per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veux
être heureux, nom de dieu,
pends ton propiétaire» (Si vols ser
feliç, redéu, penja el teu propietari). El
2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior
d'un local ocupat com
a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al
número 8 del carrer Saint-Germain,
un cartell que deia «L'Armée est
l'école du crime» (L'Exèrcit
és l'escola del
crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine i
Émilien Tarlier, a dos
mesos de presó per «provocació a
l'assassinat amb la finalitat de propaganda
anarquista»; però, en
l'apel·lació de l'Audiencia del 24 d'octubre de
1901 el
seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament
del seu
domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser
detingut i denunciat per
«escàndol nocturn i
rebel·lió». El 14 de juliol de 1902
vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête
i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra,
la qual va ser
decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de
1902, amb
Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats a
Épernay (Xampanya-Ardenes, França),
on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La
peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb
Jules
Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de
Xampanya. En
1904 el seu nom figurava com a «nòmada»
en un registre d'anarquistes
«desapareguts i/o nòmades».
Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie
Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16
del carrer Perreau
i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili
del seu marit on, després d'una
discussió, ella trencà set vidres de les
finestres; jutjat el 20 d'abril de
1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó
per «complicitat».
El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra
vivia al número 3
del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond
Carpentier va morir el 13
d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia,
França) i va ser
enterrat dos dies
després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat. ***
José
Ramírez Fajardo - José Ramírez Fajardo: El 13 d'octubre de 1948 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José Ramírez Fajardo, més conegut com Gregorio Martínez Martínez. Havia nascut el 1917 a Sant Pere de Torelló (Osona, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries, es passà a la guerrilla antifranquista. L'11 de febrer de 1948 feia de guia d'un grup de maquis andalusos (Pedro Fajardo Rivas, José Magdalena Villegas, José Caballero de la Cruz i Antonia Moya Villegas), però una parella d'agents del Cos General de Policia sorprengué l'escamot quan viatjaven al tren Barcelona-Puigcerdà. En l'enfrontament resultà mort l'agent Ramiro Calvo López i ferit el seu company Ambrosio Gómez Fernández, mentre que els guerrillers aconseguiren saltar del tren en marxa a l'alçada de Ripoll. José Ramírez aconseguí despistar els agents, però finalment fou capturat amb Pedro Fajardo, mentre que els altres tres caigueren abatuts. José Ramírez Fajardo fou jutjat per les autoritats franquistes, condemnat a mort i afusellat el 13 d'octubre de 1948, amb son company Pedro Fajardo Rivas, al camp de tir de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). José Ramírez Fajardo (1917-1948) ***
Necrològica
d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de març de 1963 - Antonio Carrasquer Cano: El 13 d'octubre de 1962 mor a Montlion (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Havia nascut el 22 de novembre de 1889 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans. ***
Herbert
Anckar - Herbert Anckar:
El
13 d'octubre de 1968 mor a Estocolm (Suècia)
l'anarcosindicalista Herbert Yngve Ankar. Havia nascut el 14 de
desembre de 1904 a Brastad (Lysekil, Bohuslän, Götaland,
Suècia). Sos pares es deien Albin Marinus
Alexandersson Ankar i Alida Elisabeth Andersdotter. La zona on
nasqué és el
centre de la industria sueca de la pedra i treballà de pedraire.
En 1921
s'afilià a la Federació Local de Tuntorp de la central
anarcosindicalista
Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització
Central de
Treballadors Suecs) i participà activament de diverses vagues de
pedraires
durant 1926. El juliol de 1925 entrà a formar part del Club de
Joves Socialista
de Hjälmedal, del qual va ser nomenat secretari. L'octubre de 1929
abandonà la
Federació Local de Tuntorp i s'uní a la Federació
Local de Brastad, adherida a
la Syndikalistiska Arbetarefederationen (SAF, Federació Obrera
Sindicalista),
que va ser una escissió anarcosindicalista de la SAC, que
funcionà entre 1928 i
1938, i que acusà aquesta de centralisme i burocràcia. En
la Federació Local de
Brastad exercí la funció de tresorer, a més
d'altres càrrecs orgànics. En 1934
entrà a formar part de la Federació Local de
Göteborg (Västra Götaland, Suècia)
de la SAF i va ser nomenat director del setmanari Arbetare-Kuriren (El
Missatger Obrer) de Göteborg, on va treballar fins el tancament del periòdic en
1942. En 1937 es casà amb Magda Teresia Karlsson, vídua de l'anarcosindicalista
Per Jönsson Welinder, i amb qui tingué dues filles, més el fill que aquesta
tingué amb Welinder. Quan la reunificació de la SAC i la SAF en 1938, continuà com
a membre de la Federació Local de Göteborg de la nova SAC i en 1943 passà a
militar en la Federació Local d'Estocolm (Suècia). Entre 1943 i 1950 treballà
en el periòdic Arbetaren (El Treballador) exercint diferents funcions
(reporter, redactor nocturn i secretari de redacció) i entre 1950 i 1955 en fou
l'editor responsable. En 1951 va ser condemnat a dos mesos de presó per un
delicte de premsa. La tardor de 1955, després de la dimissió de Axel Lindberg,
va ser nomenat secretari d'Organització de la SAC, càrrec que exercí fins a
1968. Durant la seva gestió al front de la SAC, l'afiliació al sindicat va
créixer força. Trobem textos seus en diferents publicacions sindicalistes, com
ara Arbetaren, Arbetarekalendern, Arbetare-Kuriren, Brand,
Byggnadsindustriarbetaren, Litteratur och Samhälle, Revelj,
Syndikalismen i Zenit. Entre les seves obres podem citar Vem tar
våra pengar? (1941), Mörkläggarna gnuggar ögonen (1944), Syndikalistiska
efterkrigsproblem (1944), Syndikalismens idévärld (1945), Syndikalismen
och samhället (1955 i 1960), Vår inställning till Sovjet (1959), Kommer
högkonjunkturen att bestå? (1960), Morgondagens arbetsmarknad
(1967). Malalt, Herbert Anckar va morir el 13 d'octubre de 1968 al seu domicili
d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al Skogskyrkogården (Cementiri del Bosc)
de la ciutat. ***
Necrològica
de Juan Fernández apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 24 de gener de 1974 - Juan Fernández:
El 13 d'octubre de 1973 mor a França l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Fernández. Havia nascut cap el
1899 a Andalusia
(Espanya). Quan era un infant emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya).
Entrà a treballar als tallers del ferrocarril de Vilanova i
la Geltrú (Garraf,
Catalunya) i s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Ocupà en diferents ocasions
càrrecs de responsabilitat
orgànica tant en la CNT com en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França amb sa
companya i sos cinc infants i
va ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va treballar
com a obrer agrícola. Detingut pels alemanys durant
l'Ocupació, va ser enviat a
les obres del «Mur Atlàntic».
Aconseguí evadir-se i va ser perseguit per la
Gestapo. Després de la II Guerra Mundial pogué
reunir-se amb sa família i
posar-se en contacte amb el Moviment Llibertari Espanyo (MLE). En 1948
va ser
nomenat secretari de Coordinació de la Federació
Local de Gaillon (Normandia,
França) de CNT, juntament amb Juan Barral (secretari) i
Claudio Llobet
(tresorer). Posteriorment va ser nomenat secretari departamental de
l'Eure de
la CNT i secretari de la FAI regional. Juan Fernández va
morir el 13 d'octubre
de 1973 després de patir una operació d'estomac. ***
Necrològica
de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1976 - Francesc Nolla Teigell: El
13 d'octubre de 1975 mor a Castèlgelós
(Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell.
Havia
nascut el 16 de març de 1897 a Barcelona (Catalunya). Sos
pares
es deien Josep Nolla i Dolors Teigell.
Exiliat, milità en la Federació Local de
Castèlgelós de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc
Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital
de Castèlgelós
(Aquitània,
Occitània). ***
Salvador
Iniesta Bruno (1940) -
Salvador Iniesta
Bruno: El 13
d'octubre de 1976 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Salvador
Iniesta Bruno –el certificat de defunció cita com
a nom Eduardo. Havia nascut el 15
de setembre de 1896 a Madrid (Espanya).
Sos pares es deien
Eugenio Iniesta i Encarnación Bruno.
Electricista i ajustador mecànic, abans de la guerra civil
milità en la Secció
d'Electricistes del Sindicat del Metall de Madrid de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant els anys republicans va ser acomiadat de la
feina per
raons polítiques. El 26 de març de 1936
agredí Luciano García Ugarte, cap de
muntatge del taller de reparació d'automòbils on
feia feina. En aquesta època
vivia al número 5 del carrer Zurita de Madrid. El juny de
1938 va ser nomenat
vicepresident del Comitè Nacional d'Enllaç de les
Federacions Nacionals del
Transport de la CNT i de la Unió General de Treballadors
(UGT) i el juliol de
1938 va ser destinat a la Direcció de Transports per
Carretera del Comandament
de Rereguarda y Transports de l'Exèrcit de l'Ebre. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França. El novembre de 1940
intentà, sense èxit, exiliar-se
a Mèxic. Establert a Bordeus (Aquitània,
Occitània), visqué al número 5 de
l'Impasse du Pas Saint-George. Formà part de la CNT de la
tendència
«col·laboracionista» i
col·laborà en España
Libre. Després de la reunificació
confederal en l'exili de 1960, col·laborà
en CNT, Despertar
i Espoir. En
1966, quan les tensions internes confederals en l'exili, va ser
exclòs de la
CNT, juntament amb una trentena de companys, i participà en
la fundació del
Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Posteriorment es
lligà al grup
editor del periòdic mensual Frente
Libertario. Sa companya fou Martina Cavero Coré.
Després d'una llarga
malaltia, Salvador Iniesta Bruno va morir el 13 d'octubre de 1976 al
seu
domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat al Cementiri Nord
d'aquesta ciutat. Salvador Iniesta
Bruno (1896-1976) ***
Eugène
Guillot - Eugène Guillot: El 13 d'octubre de 1978 mor a Esbly (Illa de França, França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Léon Guillot, també conegut com Antonio i com Jacques Sallès. Havia nascut el 5 de novembre de 1905 al XIV Districte de París (França). Era fill natural de la bugadera Léonie Théodorine Augustine Gandon i el 13 de març de 1906 va ser reconegut per François Eugène Guillot, per a finalment ser «letitimat» pel matrimoni celebrat el 9 de setembre de 1915 d'aquests al VI Districte de París. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Suzanne Fabert, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso Abadía, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. El 21 de maig de 1962 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Berthe Fabert. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de «La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Fabert a Esbly (Illa de França, França). Eugène Guillot va morir a causa d'un infart el 13 d'octubre de 1978 al seu domicili d'Esbly (Illa de França, França). ***
Necrològica
d'Antoni Cecilia Pujol apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera del 3 de novembre de 1981 -
Antoni Cecilia
Pujol: El 13
d'octubre de 1981 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Cecilia Pujol.
Havia nascut el 23 de
setembre de 1923 a Lleida
(Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Miquel
Cecilia i
Primitiva Pujol. Milità en el Sindicat Únic de la
Construcció de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Antoni Cecilia
Pujol va morir el 13
d'octubre de 1981, a conseqüència d'una aturada
cardíaca, a l'Hospital Clínic
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola
(Montcada
i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Ignacio
Núñez Soler - Ignacio Núñez Soler: El 13 d'octubre de 1983 mor a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Havia nascut el 31 de juliol de 1891 a Asunción (Paraguai). Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana, Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del «Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants –de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler. ***
Antoni
Daura Florenza - Antoni Daura Florenza:
El 13 d'octubre de 1987 mor a La Tronche (Delfinat,
Arpitània)
l'anarcosindicalista Antoni Daura
Florenza –citat en
ocasions erròniament el segon llinatge com Florensa.
Havia nascut el 24 de
desembre de 1905 a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya).
Sos pares es deien Antoni Daura Serra i Rosa Florenza Batiste. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el 10 d'abril de 1932 prengué la
paraula en el seu
nom en el primer enterrament civil que es va fer a Ascó.
Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. Després de la
militarització de les milícies, sembla
que continuà com a soldat en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El febrer de 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al Fort de Mont-Louis.
Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers
(CTE) a
les mines de la zona d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Quan
esclatà la II Guerra
Mundial, s'integrà en el 21 Regiment de Marxa dels
Voluntaris Estrangers i el
juny de 1940, amb la rendició de l'exèrcit
francès a Alemanya, en va caure
presoner. Després de passar per l'Stalag XII C de
Wiebelstein
(Renània-Palatinat, Alemanya), el 14 de maig de 1941 va ser
deportat al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) sota la matrícula 3.174, i
destinat al «Kommando Steyr», on
treballà de paleta. A finals de 1944, després
de ferir-se en un genoll, va ser reenviat a Mauthausen molt
malmès i, després
de ser operat per un metge iugoslau pres anomenat Víctor,
pogué fugir de la
cambra de gas gràcies a la solidaritat i les cures de
diferents companys, entre
ells Pere Freixas. Aconseguí, per mor la complicitat de
nombrosos deportats (Galopa,
Maeso, etc.), restar al camp central, on mantingué una
estreta amistat amb
Josep Ester Borràs. Després de l'alliberament del
camp de concentració per les
tropes aliades el 5 de maig de 1945, va ser repatriat greument malalt
cap a
França i hospitalitzat a Agen (Aquitània,
Occitània) i a una casa de repòs a Vic
de Sòs (País de Foix, Occitània), on
el desembre de 1945 sa companya Teresa Rosa Florensa i
sa filla Aurora, que havien restat a la Península, pogueren
reunir-se amb ell
després d'haver passat clandestinament la frontera. La
família així reunida
s'instal·là a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Arpitània). En 1967,
amb Andrés Martín, fou un dels
responsables de la Zona X (Isère, Savoia i Alta Savoia) de
la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Antoni
Daura Florenza va
morir el 13 d'octubre de 1987 a l'Hospital de La Tronche (Delfinat,
Arpitània).
Sos germans, Francesc i Josep Daura Florenza, també van ser
militants
anarcosindicalistes. ***
Frédy - Frédy:
El 13 d'octubre de 1995 mor a Amboise (Centre, França) el
cançonetista
social anarquista Robert Lucien Bernard, més conegut com Frédy. Havia nascut el 27 de
juliol de 1901 a Alfortville (Illa de França,
França). Sos pares es
deien
Alcide Victorin Bernard, empleat ferroviari, i Suzanne Marie Victoire
Astier. Buscat per les
autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la
seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat,
treballant en negre
en la construcció i posteriorment en la
decoració. Compositor aficionat de
cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris
del grup de poetes i
cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat
en 1901. A començament de
1928 començà les seves actuacions sota el
pseudònim Frédy
i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la
II Guerra
Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari
Jean-Paul
Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i
antimilitaristes, les
quals va interpretar, a més d'altres cançons de
diferents autors (Gaston Couté,
Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades
per «La
Muse Rouge», en les gires propagandístiques
pacifistes de Victor Méric o en
actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.).
Algunes de
les seves cançons (Quand les gueux
le
voudront, Brisez vos armes,
Révoltons-nous contre tous les
tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades
en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan
esclatà la guerra, aconseguí
regularitzar la seva situació militar sense anar a files,
essent llicenciat
definitivament per «desordres mentals». En 1940,
quan l'ocupació nazi, passà a
la «Zona Lliure» i
s'instal·là amb sa companya a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa
companya arribà a l'edat de la
jubilació, tots dos fixaren la seva residència en
una petita població de la
Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i
vegetarians. En
1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de
jubilats de La Libre
Pensée al departament de Maine i Loira. ***
Bill
Dwyer a l'«Speakers Corner» del Hyde Park de
Londres (1973). Foto de Vin Miles
- Ubi Dwyer: El 13
d'octubre de 2001 mor a Irlanda l'activista cultural anarquista William
Ubique
Dwyer, més conegut com Bill Ubi
Dwyer,
Ubi Dwyer o simplement Ubi, i que va fer servir el
pseudònim B. Langford.
Havia nascut el 21 de gener
de 1933 a Irlanda. Educat al Newbridge College de Newbridge (Kildare,
Leinster,
Irlanda), en 1954 emigrà a Wellington (Nova Zelanda,
Austràlia). Entre 1956 i
1960 treballà al port de Wellington, milità en la
Wellington Waterside Worker's
Union (WWWU, Unió dels Treballadors del Moll de Wellington)
i es caracteritzà
per organitzar mocions de censura als líders de la
Wellington Watersiders Union
(WWU, Unió d'Estibadors de Wellington). En 1960 va ser
obligat a dimitir del
seu càrrec de delegat sindical de la WWWU,
abandonà el sindicat i es matriculà
en la Universitat de Victòria de Wellington, on en 1962
fundà l'Anarchist
Association (AA) en aquesta universitat, on militaren les germanes Sue
i Jane
Harris, John Murphy, Graham Butterworth, John Markham, Irv Hart, Stuart
Hickman, Peter Shanley, Rex Benson, Joseph Fliegner, Dave Tossman, John
Warren,
Bill Barker, J. F. Turner i David Wright, entre d'altres. En 1962
organitzà una
moció de censura als líders de la Victoria
University Students Union (VUSU,
Unió d'Estudiants de la Universitat de Victòria).
Tingué dos fills, Peter
Enrico Dwyer (Peter per Kropotkin i Enrico per Malatesta) i Michael
Dwyer
(Michael per Bakunin). A mitjans de 1963 es traslladà a
Auckland (Nova Zelanda)
i s'integrà en l'Auckland Anarchist Group (AAG, Grup
Anarquista d'Auckland), on
militaven Bruce Babingto, Jim Hawkins i John Sanders, entre d'altres.
En 1965
creà la New Zealand Federation of Anarchists (NZFA,
Federació dels Anarquistes
de Nova Zelanda), de la qual va ser secretari de
coordinació, i col·laborà en Red and Black. Aquest mateix any els
Serveis Socials d'Auckland el denunciaren per abandó dels
seus fills i en 1966
va ser condemnat per escridassar la regna Elisabet II del Regne Unit a
Auckland. En 1966, després de passar uns mesos a Wellington,
es traslladà a
Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i per a
finançar les seves activitats
anarquistes, especialment les muntades al centre social hippie
«The Cellar», es
dedicà a vendre LSD a bon preu, convertint-se en un exponent
de l'anomenat
«anarquisme psicodèlic», que
reivindicava l'àcid lisèrgic com a
mitjà
alliberador. Aquesta «tendència»
anarquista no va ser molt ben acollida per
certs sectors del moviment anarquista més tradicional. Pujat
a una capsa de
sabó es dedicava a fer mítings a The Domain de
Sydney i publicà pamflets on
descrivia la seva particular heterodòxia anarquista. Fou
secretari de la
Federation of Australian Anarchists (FAA, Federació dels
Anarquistes
Australians), organització fundada en 1967 que arreplegava
els grups
llibertaris de Sydney, Melbourne i Brisbane. L'octubre de 1968 va ser
detingut
i condemnat a vuit mesos de presó per venda d'LSD, que
purgà a la penitenciaria
de Goulburn (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), i
en 1969 el govern australià el
deportà a Irlanda. En 1968 la FAA li publicà Anarchy Now!. En 1970 John Lennon li va
demanar ajuda per establir la
comuna hippie «Island Commune», edifici ocupat al
carrer Merrion de Dublín, i
entre 1970 i 1972 son amic Sid Rawle establí una comuna
hippie a Dorinish, una
illa irlandesa propietat de Lennon. A Londres (Anglaterra)
treballà de
funcionari a l'Office of Public Sector Information (OPSI, Oficina
d'Informació
del Sector Públic) al barri londinenc d'Holborn.
Formà part del col·lectiu
anarquista «Freedom Press», participà en
les revistes Freedom i Anarchy,
especialment en Acid Issue, i en
1971
organitzà l'«Acid Symposium» al Conway
Hall de Londres. Antològiques foren les
seves intervencions dels dissabtes a l'«Speakers
Corner» del Hyde Park de
Londres, on parlava de festa, música, amor lliure,
anarquisme, etc. Seguidor
del moviment hippie i inspirat en les seves experiències
durant
l'«alliberament» del festival musical de l'Illa de
Wight de 1970, quan les
tanques que separaven el sector de pagament i el sector lliure van ser
tomades,
desenvolupà la idea de crear un festival musical totalment
«lliure» i el
Windsor Free Festival es materialitzà al Widsor Great Park.
Aquest festival va
ser el precursor del Moviment per als Festivals Lliures (Stonehenge,
Glastonbury, Watchfield, etc.). En 1975, després de la
violenta repressió de
l'esdeveniment l'any anterior, va ser empresonat amb Sid Rawle per
repartir
pamflets cridant a la celebració del macroconcert. Un cop
lliure, en 1976 tornà
a Irlanda, on va treballar d'assistent del departament de
fisioteràpia d'un
hospital de Dublín. Durant uns anys organitzà el
People's Free Festival al
dublinès Phoenix Park i portà campanyes per la
legalització del cànnabis i a
favor dels presos polítics irlandesos. En 1978 va ser
novament empresonat per
organitzar un nou Windsor Free Festival a Londres que finalment es va
celebrar
al Caesar's Camp proper. En 1981 i 1982 es presentà com a
candidat independent
per al parlament irlandès i per a les eleccions locals a
Dún Laoghaire
(Leinster, Irlanda), però no va ser elegit. En 1984
publicà el fullet Senator Sunflower
–aquest era el nom de
la seva bicicleta–, llibret de memòries sobre els
seus divertits recorreguts
amb bicicleta per Irlanda duts a terme durant les seves vacances. En
1986
col·laborà en el llibre col·lectiu Anarchism
in Australia, An Anthology.
Prepared for the Australian Anarchist Centennial Celebration
(Melbourne, 1-4
May 1986). Cap a
1991, fent
ciclisme per les muntanyes de Dublín, va patir un accident i
mai no es va
recuperar totalment de les ferides al cap. Ubi Dwyer va morir el 13
d'octubre
de 2001 a Irlanda. ***
Arrigo Sansovini (Righetto) - Arrigo Sansovini: El 13 d'octubre de 2002 mor a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Arrigo Sansovini, conegut com Righetto. Havia nascut el 10 de març de
1917 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). Amb nou anys començà a treballar
d'aprenent de tapisser al negoci de l'anarquista Galba Giusti, al número 3 del
carrer Bruni de Forlì, on va romandre fins a 1935, data en la qual entrà a
treballar a la tapisseria Bertaccini & Bartoletti, al carrer Valzania de la
mateixa ciutat. El 24 de maig de 1938 començà el servei militar i va ser
destinat a Udine i després a Trieste, ciutats del Friül. Després de la II
Guerra Mundial, en 1946, es va associar amb Silverio Spazzoli, com a matalasser
i tapisser, i va llogar un local al Palau de Justícia i després l'empresa
Sansovini & Spazzoli es traslladà al carrer Leone Cobelli. En 1953 els dos
tapissers van crear una nova empresa, on es va integrar Cioscano Garavini (Galli), però aquell mateix any la
societat es va dissoldre i cadascú continuà treballant pel seu compte. Tant
Arrigo Sansovini com Silverio Spazzoli, amb empreses separades, produïren sales
d'estar de manera industrial i van ser els primers a Itàlia en la indústria
dels mobles entapissats, esdevenint un referent en aquest sector. ---
|
![[12/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/10]") |
|
![[14/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/10]") |
|
|
| Actualització: 14-12-22 |