|
---
Anarcoefemèrides
del 12 de desembre Esdeveniments
La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905) - Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) --al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre-- de París (França), organitzat pel «Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquest últim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de «Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola. ***
Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo - Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.» Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Naixements
Vittorio Pini segons la premsa de l'època - Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara «Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la «Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser apressats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre. ***
Lola Ridge - Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin), New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial, Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review, Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada «Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicà Dance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria. ***
Antonio Lami - Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts. ***
Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny ABC del 9 de gener de 1921
- Josep Fatsini
Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921
se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937,
fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor
municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions
de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys
i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep
Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen
(Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts
citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans
havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre
de 1938. ***
Necrològica
d'Emili Llorens Cavaller apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de desembre de 1969 -
Emili Llorens Cavaller: El 12 de desembre de 1901 neix a València
(València, País
Valencià)
l'anarcosindicalista
Emilli Llorens Cavaller, conegut per València.
Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay i Maria Isabel
Cavaller Marí.
Quan era molt jove emigrà a
Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona
(Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors
del Sindicat Tèxtil de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar
feixista
de juliol
de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna
confederal. Després de
la
militarització de les columnes, va se nomenat comissari de
l'Agrupació
d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola
destacada al
front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser
internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra
Mundial formà
part de la Federació Local d'Agde de la CNT.
Després d'una llarga
malaltia i
diverses operacions, Emili Llorens Cavaller va morir el 2 d'octubre de 1969 a
Adge
(Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria
Pons) i tres filles
(Aurora, Carmen i
Eugenia). ***
Giovanni Zava - Giovanni Zava: El
12 de desembre de 1901 neix a Carrara (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Zava. Quan era jove embarcà
com a mosso en un
vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees
anarquistes. Després de viatjar i
de treballar a diferents països, retornà a Carrara
i s'integrà en la lluita
clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942,
juntament amb els seus
companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà cinc feixistes en
una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista,
tots tres hagueren de
fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de
1942 van mantenir en aquesta
ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van
ser
sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la
insurrecció contra el
conflicte bèl·lic, però van poder
fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova
(Ligúria, Itàlia) i després a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats
per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), la policia
política mussoliniana, van ser interceptats en una
pensió de La Spezia i,
després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van
ser ferits greument
i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la
presó de La Spezia
van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a
l'espera d'una més que
probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot
de partisans
anarquistes de la brigada «Elio»
aconseguí alliberar-los, juntament amb una
cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol
de 1944
va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al
grup partisà «Brofferio»,
comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia
(Toscana,
Itàlia). Participà en diverses accions
guerrilleres contra les tropes
nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel
major
Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i
hagué
d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele
de
Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un
avió aliat el traslladà a Messina
(Sicília), on va ser operat d'urgència per a
extreure'l bales i múltiple
metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a
Carrara. El 28
d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la
presó
també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del
Fascio de Gènova. En
1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a
trenta anys de presó. El gener de
1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí
(Piemont) declarà extint el delicte
polític per amnistia, però confirmava la condemna
a trenta anys de presó per
«suma de penes». El gener de 1974,
després de passar 33 anys empresonat,
recuperà definitivament la llibertat.
S'instal·là a Carrara, on participà en
el
Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i
fou un dels fundadors, amb Goliardo
Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle
Cultural
Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle
Anarquista
«Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14
d'abril de 1982 a Carrara
(Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano
d'aquesta ciutat. ***
Juan Francisco Medina García (El Yatero) - Juan Francisco
Medina García: El 12 de desembre de 1912 neix a
La Peza (Granada, Andalusia,
Espanya) –altres fonts citen Tocón de
Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
El seu pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,
Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de
desembre de 1970 a
Langeais (Centre, França). ***
Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro - Matilde Escuder Vicente: El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. De pare ugetista, va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 a Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom. Matilde Escuder Vicente (1913-2006) ***
Necrològica
de Julio Gimeno Timoneda apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1994 - Julio Gimeno Timoneda: El 12 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 16 de
desembre– de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja
de Ponent) l'anarcosindicalista
Julio Gimeno Timoneda.
Sos pares es deien
Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Juntament amb sos germans
Demetrio i
Víctor Manuel, fou membre de les Joventuts
Llibertàries de Massalió i arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el
servei militar,
s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb
la qual va lluitar al llevant peninsular
i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de
la guerra ja com a
25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià)
i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després
durant set anys a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en
llibertat provisional, passà a
França i s'uní amb son germà Demetrio
a Tarascó (Provença, Occitània),
treballant en l'agricultura i en la construcció al
departament occità de
l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on
treballà en la construcció fins
a la seva jubilació. Va ser tresorer de la
Federació Local de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de
l'Alta Garona. La
seva companya fou Isabel María de la Encarnació
Correas. Julio Gimeno va morir
l'11 de gener de 1994 –algunes fonts citen
erròniament altres dates– a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en
aquesta població. ***
Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info] - Manuel Lisbona Celma: El 12 de desembre de 1917 neix a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània). ***
José Moreno Salazar - José Moreno Salazar:
El 12 de
desembre de 1923 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia,
Espanya) el militant
anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno
Salazar, també conegut com Quincallero.
Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i
Emilia Salazar Coca,
tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben
petits. Quan tenia dos
anys sa família es traslladà del poble al
molí d'oli de «Los Porras», on son
pare començarà a treballar de moliner. Sense
poder anar a escola per qüestions
econòmiques, començarà aviat a
interessar-se per les idees anarquistes
influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari
i en el
sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries.
Amb aquest grup, quan esclata
la Guerra Civil, participarà en el control del poble per
evitar que caigui en
mans feixistes i en la creació de
col·lectivitats. Quan les tropes franquistes
estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la
població cap a Villa del
Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa
família, haurà de tornar fugir a causa de
l'avanç dels «nacionals».
Després d'un temps a Andujar, la família
acabarà
establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco
Rodríguez Muñoz,
que havia estat president del Comitè Revolucionari
anarquista de Bujalance, i
sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys,
formaran el grup
guerriller llibertari «Los Jubiles», que
operarà a Sierra Morena i als voltants
de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno,
després que sa família
aconseguí salconduits per retornar a Bujalance,
entrarà en el grup de «Los
Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre
les famílies dels guerrillers,
així com de subministrador de queviures i de tot
allò que els maquis
necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare,
és torturat i
empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de
«Los Jubiles»
el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops
econòmics,
represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener
de 1944, a causa
de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la
Guàrdia
Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà
encerclada a la
finca Mojapiés de Montoro per la
«Benemèrita». Fou l'únic del
grup que
aconseguí sortir viu del cercle, però fou
detingut i torturat a la presó de
Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts
adjudicant-los als seus
companys morts, llevant així responsabilitats als que encara
quedaven vius.
Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir
el 7 de desembre de 1944
mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a
l'interior de
la presó, salvant així la vida d'un afusellament
més que segur. Donat per mort
per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de
la Vega (Conca) i sota el fals
nom de Antonio
Pérez Sánchez treballarà com a
agent de segurs fins al
1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses
filles porten de
llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos
actes sobre la
recuperació de la memòria de la guerrilla
llibertària des de l'«Associació
Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes
memòries que foren editades per
Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008--
sota el
títol d'El
guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la
postguerra andaluza.
José Moreno Salazar va morir per problemes
cardíacs
l'1 de setembre de 2007 a Alcázar de San Juan (Ciudad Real,
Castella, Espanya).
Defuncions
Gaspar Sentiñón - Gaspar Sentiñón Cerdaña: El 12 de desembre de 1903 mor a Barcelona (Catalunya), a causa d'una urèmia per nefritis crònica, el metge, lliurepensador, membre de la Internacional i anarquista Lluis Carles Gaspar Sentiñón i Cerdaña. Havia nascut en 1835 a Barcelona (Catalunya) i s'ha atribuït la nacionalitat austríaca a son pare i la russa a sa mare. Des del sis anys va residir a Alemanya, però s'ignoren els llocs i centres on va adquirir la seva formació --generalment s'afirma que va estudiar medicina a la Universitat de Viena, però amb aquests noms i llinatges no en figura als arxius. En 1869, vingut de Prússia Oriental, es va instal·lar a Barcelona, on va participar en les reunions amb Fanelli. L'agost d'aquell se'n va anar a Ginebra per fer-se membre de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista de Bakunin, que mesos abans havia estat acceptada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a una secció local de Ginebra, però no com a una organització internacional amb afiliats propis. El setembre de 1869 va assistir, amb Rafael Farga i Pellicer, secretari del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, a les sessions preparatòries i al IV Congrés de la Internacional celebrat a Basilea, on va ser elegit representant de la secció ginebrina i membre de l'Aliança bakuninista; i va participar en tres de les cinc comissions (propietat de la terra, crèdit mutual i educació integral). El seu domini d'idiomes com l'alemany, el rus, el francès, l'italià, el grec i el romanès, a més de les llengües mortes (llatí, sànscrit, grec clàssic) i d'amplis coneixements de l'àrab, xinès i suec --Salas Antón afirmava que es defensava perfectament en 29 idiomes--, i la seva sòlida preparació medicocientífica, li van obrir les portes a la vida orgànica de la Internacional. Va iniciar una estreta amistat amb Bakunin i va conèixer Liebknecht, Neumayer, Palix, Robert, De Paepe, Robin i altres importants dirigents obrers internacionals, amb els quals va mantenir després una intensa relació epistolar. A Barcelona va impulsar la creació d'una associació de lliure pensament (Associació Lliurepensadora de Barcelona), radicalment antireligiosa. Des de Barcelona va viatjar a Alemanya i Bèlgica amb l'objectiu de estudiar l'adquisició d'armes per a un possible aixecament obrer. Després va marxar a Neuchâtel, instal·lant-se a casa de James Guillaume, i va participar en diverses reunions de l'AIT, retornant a Barcelona el desembre de 1869 després de visitar Bakunin i Fanelli a Locarno. Va participar activament en el Centre Federal de Societats Obreres --Centre Local de l'AIT, des del 4 de gener de 1870-- i en el seu òrgan d'expressió La Federación. L'últim dia de 1870 va sortir al carrer el primer número del setmanari La Humanidad, òrgan de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona, dirigit per Sentiñón. Va participar, com a delegat dels mariners de Balears i de diversos sindicats gaditans, en el Primer Congrés Obrer Espanyol al Teatre Circ de Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870. Quan el juliol de 1870 va esclatar al Guerra Francoprussiana, Bakunin va cridar els més acostats per impulsar revoltes populars; quan Sentiñón va arribar a Lió, el moviment insurreccional havia fracassat i es va reunir amb Bakunin a Marsella, on també es va avortar la revolta, tornant a Barcelona. A finals de maig de 1871, com a resultat del moviment de la Comuna de París, el ministre de la Governació espanyol Sagasta va anunciar mesures repressives contra la Internacional. En aquest context, el 7 de juny de 1871 va ser detingut com a cap destacat de l'internacionalisme català i tancat al castell de Montjuïc fins al setembre d'aquell any. Aquesta detenció, juntament a les seves divergències sobre la tàctica insurrecionalista i les disputes entre marxistes i bakuninistes, li van afectar força i va decidir d'una manera misteriosa la seva separació de la Internacional i de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona. Després es va acostar al grup més esquerrà dels republicans barcelonins, al voltant del periòdic El Estado Catalán i el Club dels Federalistes, que liderava Valentí Almirall, però sense implicar-se massa. Un cop abandonada la militància es va centrar en l'activitat mèdica, difonent la medicina internacional entre els professionals espanyols, traduint textos mèdics (Viena Kraus, Day, Niemeyer, Guerard, Ebers, J. Scherr, Michel, Hofmann, Veit, Haeckel, Büchner, etc.) i divulgant l'higienisme entre la població, tot sense exercir la medicina, alhora que ensenyava idiomes. En aquests anys i posteriors va col·laborar en revistes mèdiques com La Independencia médica, La Salud, Archivo de cirugía, Revista de ciencias médicas, Gaceta médica de Cataluña, Revista de medicina y cirugía prácticas, Anales de obstetricia¸ginecopatía y pediatría, etc. A començaments de la dècada dels vuitanta va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, un dels focus culturals més importants de la Barcelona burguesa, fent cursos d'idiomes --els de rus van ser molt apreciats-- i conferències; també va participar en el maçònic i lliurepensador «Cercle La Llum» que editava el periòdic La Luz, en torn de filantrop Rossend Arús i Arderiu, fent cursos d'anglès, realitzant conferències higienistes i col·laborant anònimament en el periòdic. Entre 1886 i 1888 va col·laborar en la revista llibertària Acracia, però va signar amb inicials o anònimament els seus articles i traduccions; també va escriure d'igual manera, entre 1887 i 1893, en el diari anarquista El Productor. En 1888 va participar en els Congressos de Ciències Mèdiques de l'Exposició Universal de Barcelona. El febrer de 1902 va participar en el jurat --amb Anselmo Lorenzo i Odón de Buen entre d'altres-- del Certamen de Pedagogia Popular, organitzat per la Cooperativa Intel·lectual de Barcelona-Gràcia, per dotar de material pedagògic a la naixent Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Va publicar tres llibres: La digestión y sus tropiezos (1880), La cólera y su tratamiento (1883) i La viruela y su tratamiento curativo, preservativo y exterminativo (1884). Estava casat amb María Gatell Sentís i en 1884 va néixer la seva única filla, Maria Sentiñón Gatell, que va veure morir en 1902, poc dies abans que ell també finés. ***
Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919 - Joseph Zielinski: El 12 de desembre de 1927 mor Varsòvia (Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Havia nascut el 13 de març de 1861 a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia). Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia). ***
Juan Rodríguez Muñoz - Juan Rodríguez Muñoz: El 12 de desembre de 1943 cau abatut a Navalcardo (Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) el guerriller llibertari Juan Rodríguez Muñoz, conegut com Jubiles. Havia nascut a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Bujalance, juntament amb sos germans Francisco i Sebastian, conegut tots tres com Los Jubiles. El gener de 1934 va ser detingut i processat pels fets revolucionaris de Bujalance de desembre de 1933. El juliol de 1936 participà amb sos germans en la formació de les milícies confederals i en la 38 Divisió de la 88 Brigada Mixta, de la qual fou cap de batalló. En acabar la guerra amb sos germans creà el grup guerriller llibertari Los Jubiles que, dirigit per son germà Francisco, operà a les muntanyes cordoveses de Sierra Morena a la zona compresa entre Adamuz, Montoro i Bujalance. Comandà el grup de vuit guerrillers que segrestrà el propietari de la finca La Cueva, de Villanueva de la Reina (Jaén, Andalusia, Espanya), i pel qual obtingué un rescat de 125.000 pessetes a canvi del seu alliberament. Juan Rodríguez Muñoz fou abatut el 12 de desembre de 1943 al cortijo de Navalcardo (Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) arran d'una emboscada de la Guàrdia Civil propiciada per la traïció de Juan Olmo García (El Abisinio). Sos germans i la totalitat del grup guerriller, menys José Moreno Salazar (El Quincallero) que fou detingut, van ser exterminats setmanes després, el 6 de gener de 1944 al cortijo de Mojapiés de Montoro (Còrdova, Andalusia, Espanya) per mor del mateix traïdor. ***
Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891 - Paolo Schicchi: El 12 de desembre de 1950 mor a Palerm (Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Havia nascut el 31 d'agost de 1865 a Collesano (Palerm, Sicília). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats --entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino-- que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet --Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover-- va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom. ***
Vicente Gil Aucejo (Portela) al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937) - Vicente Gil
Aucejo: El 12 de desembre de 1958 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Aucejo, conegut com Portela.
Havia nascut el 10 de maig de 1899
a Navaixes (Alt Palància, País Valencià).
Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou
membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del
Treball (CNT).
Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París
(França), on treballà
en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra.
Participà activament,
especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les
activitats del grup
d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al
carrer de
Belleville. De la seva estada a França aconseguí un
perfecte domini de la
llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936,
quan
esclatà la Revolució espanyola, fou membre del
Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL), al costat de José Abella
Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix
Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de
Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se
de la
inspecció de les autoritzacions per a circular i dels
passaports, i l'abril de
1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández
Sánchez, secretari
general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control
de ports
i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un
fet, passà
a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de
militants buscats
per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a
Rodés (Llenguadoc,
Occitània) i després de la II Guerra Mundial a
Montpeller, on continuà
treballant de perruquer. Després de l'escissió
milità en la CNT
«col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per
Montpeller en el Ple Regional de
Catalunya d'aquesta tendència. Vicente Gil Aucejo va morir el 12
de desembre de
1958 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat
l'endemà. ***
António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983) - António José Piloto: El 12 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. Havia nascut el 19 de maig de 1886 a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal). De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda. ***
Necrològica de Ramona Noguero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977 - Ramona Noguero: El
***
Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928) -
Virginia
Tabarroni: El 12 de desembre –algunes fonts
citen el 29 de desembre– de 1977
mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la
tipògrafa anarquista Virginia
Tabarroni, coneguda com Danda.
Havia
nascut l'11 de març de 1888 a Malabergo (Bolònia,
Emília-Romanya, Itàlia). Sos
pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907
portà
l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els
funerals del poeta
anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat,
l'anarquista Mammolo
Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva
impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys
d'edat, va
ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini.
Aquella
mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni
i els
seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de
complicitat amb
l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos
anys de presó i d'una llarga i
contradictòria instrucció judicial, va ser
jutjada entre el 5 i el 7 de
setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat,
presidit
pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de
1928, condemnada,
juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó,
prohibició perpètua per exercir
càrrecs públics i tres anys de
vigilància, per complicitat amb el fallit
atemptat atribuït a son nebot. Després de la
duríssima presó de Trani (Pulla,
Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría,
Itàlia) i el 23 de desembre de
1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada
mitjançant un
decret de gràcia reial, gràcies a la
intervenció del jove advocat socialista
Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del
procés. La tragèdia
d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota el
títol
Gli ultimi tre giorni, va ser
estrenada
en 1978 per Gianfranco Mingozzi. Virginia Tabarroni (1888-1977) ***
Necrològica
de Josep Espluga Culubret apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de gener de 1989 -
Josep Espluga Culubret: El 12 de desembre de 1988 mor a Menton
(Provença, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Pere Baldiri Espluga Culubret –el
seu primer llinatge a
vegades citat erròniament com Espugas i el segon com Figueras.
Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Salt (Gironès, Catalunya). Sos
pares es deien Joan Espluga Ollé i Margarita Culubret Payet.
Estudià magisteri i des de molt
jove milità en el moviment anarquista. Treballà
en arts gràfiques i
d'administratiu. Milità en el Sindicat de Barbers i en el
Sindicat Únic d'Arts
Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936,
acompanyà Buenaventura Durruti al front d'Aragó.
L'agost de 1936 signà un ban
en nom del Comitè de Centúries de la
«Columna Durruti» des d'Osera de Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya) i en aquest moment s'encarregava de la
recepció i reclutament
de voluntaris. Formà part, amb Lucio Ruano, Pedro
Campón, Pedro Bargallo i
Pablo, del Comitè de Guerra de la «Columna
Durruti» i fou delegat de
l'Agrupació de Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya)
i delegat general de Centúries
a Aragó. Contrari al revisionisme imposat durant la guerra,
s'integrà en el
Comitè de l'«Agrupació dels Amics de
Durruti» arran la reunió fundacional de
març de 1937. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
barceloní La Noche.
Retornà a la rereguarda i
l'abril de 1937 va ser nomenat vocal (administració) de la
Comissió Tècnica de
la Secció de Premsa del Sindicat Únic d'Arts
Gràfiques de la CNT. El febrer de
1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i fou reclòs al camp
de concentració d'Argelers. En 1944 va fer un
míting a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), assistí al Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París
de 1945, fou secretari de la IX Regional de la CNT amb seu a Orleans
(Centre,
França) i l'agost de 1946 representà aquesta
regional en el Ple Nacional de
Regionals de la CNT. En els anys posteriors milità en el
sector ortodox i regentà
una cantina a prop de Caen (Baixa Normandia, França), amb sa
companya Hortensia Piñol.
A finals dels anys seixanta reduí la seva
militància. Per necessitats orgàniques
es traslladà a Menton. Josep Espluga Culubret va morir el 12 de
desembre de 1988 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània). ***
Juan García Durán - Juan García Durán: El 12 de desembre de 1986 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) el bibliotecari, historiador i militant anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García, més conegut com Juan García Durán o, també, com El Fugas. Havia nascut el 26 de febrer de 1915 a A Torre (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia). Fill d'un fuster instal·lat a Vilaxoán de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També milità en les Joventuts Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un míting cenetista a Betanzos. En 1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en 1936 assistí al Congrés de la CNT en representació dels sindicats de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament feixista s'establí a La Corunya, fugint de la persecució a la qual era sotmès per la seva actuació en un conflicte laboral, i es casà amb Dolores Martínez Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa Martínez. Entre el juliol i l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment que adoptà el nom de Juan García Durán. Novament apressat el juliol de 1937 a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou alliberat de la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La Corunya, s'incorporà a la CNT clandestina, participant activament en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del Comitè Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals de regionals a Madrid de juliol de 1945 i de març de 1946 --en aquest últim fou nomenat secretari polític del Comitè Nacional i secretari de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD)--, i al Ple Regional de començaments de 1945 a La Corunya. Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales Vázquez i de Lorenzo Íñigo Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar diversos assumptes del Govern republicà de Giral, i intervingué en tres consells de ministres. També en aquests anys mantingué contactes amb el Partit Galleguista. Participà en diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de Lleó i de Galícia. El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia durant la seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a l'hospital aconseguí fugir. Novament apressat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat a les presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de Yeserías, d'on fugí el 10 de març de 1949 i passà a França amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una temporada a França fent de planxador, ja que no volgué acceptar el suport econòmic de l'organització anarcosindicalista; després de fuster i d'auxiliar de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es casà en segones núpcies amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui tindrà un segon fill, Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya també van ser seus i per això viatjà per uns quaranta països dels cinc continents. A finals dels anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer classes de francès a l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i mantingué relacions amb el grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes Confederades, realitzant nombroses conferències on defensà la unitat de les forces antifranquistes. En 1964 s'instal·là a Montevideo, on va fer classes d'anglès, de gallec i de portuguès al Liceu Francès, a la Universitat de la República i a la Facultat d'Humanitats i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus estudis biblioteconòmics, obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War (1936-39). Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966 condemnà el cincpuntisme. En 1966 prologà el llibre de Carlos Zubillaga Castelao no arte galego. En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es doctorà en la Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per Pierre Vilar sobre la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant conferències sobre el tema per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real, Vilagarcía, Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir força prestigi com a especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor històric de la Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de bibliotecari en universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà a la Península i passà a viure a Alacant. Assistí al V Congrés de la CNT, del qual sortí força decebut, i es tornà força crític vers el moviment anarquista. En 1985 fou nomenat col·laborador de la Càtedra d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir, gràcies a haver guanyat la loteria, fundà el «Premi Juan García Durán», destinat a distingir bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra Civil espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch Gimpera i després es va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, Cuadernos de Ruedo Ibérico, España Libre, Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad, Tiempo de Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al gallec en 2001 sota el títol Pola liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica española. Por qué la gramàtica es una ciència (1962), La novela española de postguerra civil (1964), Bibliografía de la guerra civil española (1936-1939) (1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic look at the bicentenial (1978), Camino para la paz. Los historiadores y la guerra civil (1980), La guerra civil española. Sus fuentes y sus lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía) (1985), entre d'altres. Juan García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma el 12 de desembre de 1986 a Alacant (Alacantí, País Valencià), quan enllestia una traducció al castellà de la seva tesi doctoral. ***
José Planas -
José Planas: El
12 de desembre de 1996 mor a Ciudadela (Tres de Febrero, Buenos Aires,
Argentina) el dissenyador, retratista i gravador anarquista i naturista
José
Planas. Havia nascut en 1900 a Arbúcies (Selva, Catalunya)
–algunes fonts citen
1901 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País
Valencià). En 1910 emigrà amb sa
família a l'Argentina, on esdevingué un
dissenyador i retratista de renom.
Entre els anys vint i trenta destacà per la seva feina,
especialment entre els
anys 1929 i 1931, quan il·lustrà un gran nombre
de llibres llibertaris i
col·laborà habitualment en el Suplemento
Quincenal del periòdic anarquista La
Protesta i en les revistes Claridad
i Nervio. Propagandista del
naturisme, fou un estricte vegetarià. Estigué
molt vinculat a Diego Abad de
Santillán i a Campio Carpio. També
realitzà nombroses exposicions, com ara a
Montevideo (1929), Buenos Aires (1930), Mar del Plata (1954), etc. Va
rebre
importants premis (1929, 1930, 1931 i 1972) per les seves portades i
gravats en
arts gràfiques i cinematogràfiques.
Realitzà més de sis-mil retrats de
personatges coneguts del món de les arts, del cinema, del
teatre, de les
lletres, de l'educació, de la ciència, de la
política, etc. Durant més de
trenta anys treballà en una monumental
enciclopèdia de la llengua espanyola, l'Enciclopedia
de la Redacción, que,
mancada d'editor, només pogué publicar un opuscle
amb 38 vocables a mode
d'exemple i on cada veu s'estudiava des de diferents punts de vista
(anàlisi
gramatical, parònims, sinònims, etc.); obra que
va ser molt elogiada per Jorge
Amado, Miguel Ángel Astúries, Jorge Luis Borges,
Rafael Lapesa Melgar, Salvador
de Madariaga, Ernesto Sábato i altres destacats
intel·lectuals. Al final de sa
vida José Planas es retirà a Ciudadela, on
morí. A vegades algunes dades
biogràfiques es confonen amb les del també
artista català emigrat a l'Argentina
José Planas Casas (1900-1960). ***
Concepción Serrano López - Concepción
Serrano López: El 12 de desembre de 2016 mor a Madrid (Espanya) la pedagoga i
militant anarquista i anarcofeminista Concepción Serrano López, coneguda com Concha Serrano. Havia nascut el 14 de
juliol de 1950 a Madrid (Espanya). Milità en el Sindicat d'Ensenyament de
Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva creació a
finals dels anys setanta i en l'Ateneu Llibertari de Villaverde des de la seva
ocupació l'1 de maig de 1980. En 1980 formà part de la secretaria de Tresoreria
del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Bondía Román. En 1983, amb Pilar
Domínguez, Dolores Luque Santos i altres, reactivà l'agrupació anarcofeminista «Mujeres
Libres». En els anys vuitanta va ser acomiadada d'una escola infantil del barri
madrileny de Villaverde per discrepàncies amb la direcció i poc després fundà
amb altres companyes l'escola infantil en règim de cooperativa «Pequeño
Compañero» a la mateixa localitat, més tard reconvertida en guarderia, i on va
romandre fins al seu tancament més de vint anys després. Participà activament
en campanyes de defensa de presos i antirepressives (Mumia Abu Jamal, Xosé
Tarrio González, Tessalònica, etc.) i en actes i manifestacions de tota mena
(antimilitaristes, d'alliberament sexual, iaioflautes, menjadors populars,
etc.). En 1990 fou delegada al Congrés de la CNT celebrat a Bilbao (Biscaia,
País Basc) i al de 1995 a Granada, on va fer la conferència «Lenguaje no
sexista» a les Jornades Culturals del congrés. En 1996 presentà la ponència
«Lenguaje no sexista» a les Jornades Antipatriarcals celebrades a Madrid. Va
fer nombroses conferències sobre ensenyament, feminisme i anarquisme a
diferents indrets, com ara Granada (1985, 1990 i 1997), Jaén, Elda (1988),
Puerto Real (1992 i 1997), Barcelona (1993), Almeria (1997), Sevilla (2002),
etc. Trobem textos seus en diferents publicacions (A Rachas, La Samblea,
etc.) i prologà l'edició de 2006 de la Historia
del anarcosindicalismo espanyol de Juan Gómez Casas. Fou companya de José
Luis Velasco Sanz, relació que acabà en separació. Concepción Serrano López va
morir el 12 de desembre de 2016 a Madrid (Espanya) a causa d'un càncer fulminant.
El 16 de desembre de 2917 se li va retre un homenatge a la seu madrilenya de la
Fundació Anselmo Lorenzo. ---
|
![Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/lisbonacelma.jpg "Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]")
![[11/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/12]") |
|
![[13/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/12]") |
|
|
| Actualització: 10-02-19 |