---

Anarcoefemèrides del 12 de juny

Naixements

Portada de "La Rivoluzione in Italia"

Portada de La Rivoluzione in Italia

- «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja).

***

Cartell de l'homenatge a Lizano

Cartell de l'homenatge a Lizano

- Homenatge a Lizano: El 12 de juny de 2015 se celebra a la plaça del Sol de Barcelona (Catalunya) un acte d'homenatge al poeta anarquista Jesús Lizano Lizano, mort el mes anterior. El acte va estar organitzat pels col·lectius Aldarull, Ateneu Llibertari de Gràcia, Heura Negra, L'Oca de Gràcia i la Distribuidora La Polilla, i hi intervingueren Ferran Aisa, Manel Aisa, Carles Andreu, Jordi Bertran, Víctor Bonet Arboli, David Castillo, Enric Casasses, Neus Dalmau, Anna Dantinat, Eulàlia Framis, Pep Gómez, Magda Guillén, Nacho López, Núria Martínez Vernis, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Joan Ros, Martí Sales, Meritxell Sales, Guim Valls i Juan Vinuesa, entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894)

Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894)

- Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pascuale Binazzi (segon per l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)

Pascuale Binazzi (segon per l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

Necrològica d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 6 d'agost de 1918

Necrològica d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 6 d'agost de 1918

- Émile Bodeau: El 12 de juny de 1877 neix a Montjoie (Blom, Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista Émile Bodeau. Paleta de professió, vivia al número 34 del carrer des Cascades del XX Districte de París (França). A començament dels anys deu fou secretari de la Cambra Sindical de la Maçoneria de Pedra del Sena. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat i destinat a la fàbrica de pólvora de Angulema (Poitou-Charentes, França) i el febrer de 1916 encara hi era. Va ser inscrit com «militant sindicalista antimilitarista». Émile Bodeau va morir l'agost de 1918 a París (França).

***

Jean Dudragne durant el seu segrestament a la seu de "La Guerre Sociale" (8 de juny de 1911)

Jean Dudragne durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale (8 de juny de 1911)

- Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean-Louis Dudragne. Era «fill natural» de la jornalera Pierrette Dudragne (Louise). Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquesta època vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un «tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era «anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels «Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917. El 8 de març de 1919 es casà al XX Districte de París amb Céline Augustine Compagnon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Un article de Montégudet en "La Révolution Prolétarienne"

Un article de Montégudet en La Révolution Prolétarienne

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Cruesa (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Nascuda en una família pagesa, va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui edita La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona. Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a Baiona (Lapurdi, País Basc).

****

João Perdigão Gutiérrez (1921)

João Perdigão Gutiérrez (1921)

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista «Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquesta època participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos --el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren  en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué --juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale-- com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de «perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

João Perdigão Gutiérrez (1895-1970)

***

José Tomás Fernández Saavedra

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 12 de juny de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

***

Necrològica de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'abril de 1979

Necrològica de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1979

- Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

Pierre Martin

Pierre Martin

- Pierre Martin: El 12 de juny de 1912 neix a Chartres (Centre, França) l'escriptor, pedagog, activista antimilitarista i militant anarquista Pierre Louis Martin. Fill d'una família de comerciants de Chartres, sos pares es deien Pierre Edgard Martin i Marguerite Louise Marie Poullain. En 1937, quan estudiava dret i economia i tenia una pròrroga d'incorporació a files per estudis, es declarà objector de consciència. Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó. En aquesta època rebé el suport de l'escriptor Jean Giono. L'abril de 1939 va ser novament condemnat a una pena de dos anys de presó per negar-se de bell nou a fer el servei militar. Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava hospitalitzat en un establiment militar fent una vaga de fam i va ser immediatament traslladat a la presó de Claravall (Xampanya, França), on treballà a l'escrivania. En aquesta abadia convertida en presó trobà una seixantena d'antimilitaristes i anarquistes, entre ells Jehan Mayoux, Gilles Dubois i Gaston Leval. El 6 de juny de 1940, arran d'un bombardeig de la presó, participà en l'auxili a les víctimes. Després del bombardeig, juntament amb una cinquantena de presoners, entre ells Gilles Dubois, retornà a la presó per a recuperar els seus documents i el sotsdirector i els guardians, retornats al seu post, els tornaren a empresonar. L'abril de 1941 va ser alliberat, però poc després va ser novament detingut al seu lloc de feina per enviar-lo a Alemanya per a realitzar el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí fugir. Aquesta part de sa vida la va explicar en el llibre Candide face au Moloch. Recit d'una aventure de la non-violence (1983). Un cop lliure, fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Durant 12 anys va ser elegit quatre vegades membre del Consell de la Internacional dels Resistents a la Guerra (IRG). En aquesta època col·laborà en diversos periòdics pacifistes, com ara Les Cahiers du Pacifisme (1946-1963), del qual va ser gerent, i Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950), òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP) animat per Louis Louvet i André Maille. En 1948 fou responsable d'una obra de desenvolupament comunitari del Servei Civil Internacional (SCI) a la Cabília (Magrib), on conegué els escriptors Albert Camus i Mouloud Feraoun, experiència que va explicar en el seu llibre En Kabylie dans les tranchées de la paix (1953). Posteriorment la UNESCO li confià una missió educativa amb els refugiats palestins a la franja de Gaza, a Egipte i a Jordània. Aconseguí una feina de professor al massís d'Ouarsénis (Algèria), on aplicà els mètodes pedagògics de l'educació integral, però poc després, en 1954, arran del terratrèmol d'Orléansville, actual Chlef, se li va prohibir l'estada a Algèria. Després de fer estudis de sociologia i ciències polítiques, en 1959 s'instal·là a Dakar (Senegal) per ocupar-se de diverses cooperatives rurals de l'Oficina Nacional de Cooperació i d'Acció al Desenvolupament (ONCAD) i de cooperatives escolars i es casà amb la professora Jeanne Marie Dumeste. A Senegal fou membre del Congrés dels Pobles i creà el moviment de Ciutadans del Món. A Dakar tingué sos dos fills, Alassane i Abdou. Entre 1959 i 1960 participà activament en les lluites antinuclears contra l'experimentació de la primera bomba atòmica francesa al Sàhara i fou un dels organitzadors d'una caravana de camions que recorregué Àfrica per denunciar aquesta situació i que fou finalment detinguda per les autoritats a Ghana; per denunciar aquest fet, portà durant 15 dies una vaga de fam davant l'ambaixada francesa d'Accra (Ghana). En els anys posteriors participà en les campanyes i vagues de fam portades per Louis Lecoin per a obtenir l'estatut d'objector de consciència per a tots els pacifistes. En aquesta època col·laborà en Liberté (1958-1971), de Louis Lecoin, i Le Réfractaire 81974-1983), de May Picqueray. El maig de 1961 fou un dels sis «André Bernard» –tots els participants en l'acció prengueren la mateixa identitat segons una estratègia de l'Acció Cívica No Violenta (ACNV)– detinguts a Marsella (Provença, Occitània) amb el vertader André Bernard, insubmís anarquista des de feia quatre anys. En 1966 creà un grup africà d'estudis i d'acció no violenta al Senegal i en els anys setanta va fer costat la lluita dels pagesos del Larzac (Llenguadoc, Occitània) contra la instal·lació per part del Ministeri de Defensa francès d'un polígon de tir a la zona. Amb Louis Simon animà la Lliga d'Acció Pacifista (LAP). Després de la seva jubilació en 1972 s'instal·là a amb sa família a Algèria i posteriorment es retirà a les localitats provençals de Grasse i Tourtour. Pierre Martin va morir el 22 de juny de 1998 a Grasse (Provença, Occitània).

Pierre Martin (1912-1998)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 12 de gener de 1886

Notícia d'una detenció de Siger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Siger: El 12 de juny de 1900 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Constantinoble (Imperi Otomà). Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del «Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

- Bruno Misèfari: El 12 de juny de 1936 mor a Roma (Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Havia nascut el 17 de gener de 1892 a Palizzi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquesta època col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo «convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat «Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a «fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de «propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la «Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic "Le Petit Parisien" del 16 de setembre de 1923

Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923

- Henri Cottin: El 12 de juny de 1944 és abatut a Belleu (Soissons, Picardia, França) l'anarquista Henri Cottin. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Compiègne (Picardia, França). Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquista Émile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de «distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge «Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

***

Fitxa policíaca d'Antoine Gauzy

Fitxa policíaca d'Antoine Gauzy

- Antoine Gauzy: El 12 de juny de 1963 mor a Viry-Châtillon (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Havia nascut el 4 de setembre de 1879 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort.

***

Arsenal de Toló (1907)

Arsenal de Toló (1907)

- Antoine Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure», Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a Còrsega. Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de «La Jeneusse Libre».

***

Herbert Read, fotografiat per Roloff Beny (1958)

Herbert Read, fotografiat per Roloff Beny (1958)

- Herbert Read: El 12 de juny de 1968 mor a Malton (North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Havia nascut el 4 de desembre de 1893 a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra). Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels quals és el novel·lista Piers Paul Read. Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

***

Necrològica de José Martínez Gracia apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de setembre de 1970

Necrològica de José Martínez Gracia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de setembre de 1970

- José Martínez Gracia: El 12 de juny de 1970 –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970 mor a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Martínez Gracia. Havia nascut el 28 d'agost de 1902 a Barcelona (Catalunya). Refugiat a França, després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tarascon on treballà de sabater i fou en diferents ocasions secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la Comissió de Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja.

***

Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa "Espoir" del 26 de setembre de 1971

Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa Espoir del 26 de setembre de 1971

- Juan José Blasco Puyo: El 12 de juny de 1971 mor a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. Havia nascut el 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1914– a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Antonio Blasco i Concepción Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia i fou enterrat civilment dos dies després.

***

Francesc Pedra Argüelles (1997)

Francesc Pedra Argüelles (1997)

- Francesc Pedra Argüelles: El 12 de juny de 2000 mor a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. Havia nascut l'11 de març de 1914 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta època conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Des de 2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

---

[11/06]

Anarcoefemèrides

[13/06]

Escriu-nos


Actualització: 11-07-18