---

Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

Esdeveniments

Pamflet contra l'augment del cost de la vida

Pamflet contra l'augment del cost de la vida

- Contra l'augment del cost de la vida: El 10 d'octubre de 1972 la Lega dei Lavoratori Anarchici (LLA, Lliga dels Treballadors/es Anarquistes) de Florència (Toscana, Itàlia) edita i distribueix un pamflet per protestar contra l'augment del cost de la vida i contra la repressió patronal i estatal.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada del llibre "Un anno di reclusorio militare"

Portada del llibre Un anno di reclusorio militare

- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1876 –algunes fonts citen erròniament 1878 neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma, també conegut com Roch Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice (o Caffite). En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament Les Lilas (Illa de França, França).

***

Eduard Alsina Bilbeny

Eduard Alsina Bilbeny

- Eduard Alsina Bilbeny: El 10 d'octubre de 1889 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Francesc Josep Alsina Bilneny –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Birbeny–, també conegut com Cinto de la Palla. Era fill d'una família benestant –sos pares, Jacint Alsina Tutó i Dolors Bilbeny Tarradas, eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona– i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat– després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; el 22 de juny de 1921, quan sortia –juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, Eduard Alsina Bilbeny fou assassinat al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) per un escamot del Sindicat Lliure format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona.

***

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

- Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 –moltes fonts citen setembre o novembre de 1891– neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA –altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els «Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret –fallà perquè disparà amb la mà esquerra– a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de «Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna –segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó–, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris –només podia llegir la Bíblia– i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra «Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna –Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic–, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els últims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Salvador Creus Collell

Salvador Creus Collell

- Salvador Creus Collell: El 10 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 d'octubre– de 1892 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista Salvador Narcís Ignasi Creus Collell –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb Marie Louise Brial a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants. Residí habitualment a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»; també, segons la policia, era intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i freqüentava Pau Rovira Prat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Trigari

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jacint Borràs Bousquet

Jacint Borràs Bousquet

- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Sos pares es deien Jaume Borràs i Emília Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Sa companya fou Francesca Bernardó. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny de 1982 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia, Imperi Alemany) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Umberto Marzocchi (1927)

Umberto Marzocchi (1927)

- Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri –serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers–, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Campio Carpio

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a As Barrocas (Valadares, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Sos pares es deien Joaquín Pérez Piñeiro i Josefa Pérez Vila. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

***

Sam Dolgoff

Sam Dolgoff

- Sam Dolgoff: El 10 d'octubre de 1902 neix al shtetl (poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk (Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany al districte de Bešankovičy, Bielorrússia), l'escriptor, editor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el pseudònim Sam Weiner. Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle, Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que acabà morint en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar el reclutament obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa família emigrà als Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx de Nova York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14 s'inicià com a ajudant de son pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la seva jubilació. Assistí a l'escola pública de Nova York i una mica a l'escola nocturna, encara que la bona cultura que tingué l'aconseguí de manera autodidacta; també estudià idiomes a la Rand School, però va aprendre les sis llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917 entrà a formar part de la Young People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes), secció juvenil del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA), però aviat considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat per les seves critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com ara «Road to Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el periòdic The Road to Freedom, i en 1922 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els wobblies. Bona part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril d'una part a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i anarcosindicalista en diferent llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de la American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la policia repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els matons a sou de la patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida impossible. En aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com ara la de Thomas Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1924 edità el seu propi periòdic, Friends of Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es traslladà a Chicago (Illinois, EUA), on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al grup multicultural anarquista «Free Society» (FS, Societat Lliure), format per jueus, italians, espanyols i russos, que organitzà conferències i debats setmanals. Molt influenciat per l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic Maksimov, que fou el seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i l'anarcosindicalisme, a finals de la dècada dels vint denuncià en les seves gires propagandístiques la dictadura soviètica i els perills que per al moviment obrer portava el comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en 1930, mentre travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué l'anarquista d'origen rus Esther Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui s'establí a Nova York, on criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí al Congrés Anarquista del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com a objecte la creació de nou grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre 1932 i 1934 la parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on publicà el periòdic Looking Forward!, experiència que valorà molt críticament. En 1932 participà en la creació del grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que organitzà debats setmanals i edità el periòdic Vanguard. A Journal of Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat les tesis anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant el període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre del consell de redacció del periòdic mensual Spanish Revolution, òrgan de les United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà en la creació del grup anarquista «Challenge», que edità un periòdic d'igual títol. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege, etc.), moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del grup anarcopacifista «Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del periòdic Why?, que posteriorment passà a anomenar-se Resistance. Després de la guerra fou un membre destacat del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de juliol de 1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la Libertarian League (LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup anarcosindicalista que s'encarregà d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura, organitzar actes per recaptar diners, treure un periòdic (Views and Comments) i mantenir correspondència amb anarquistes d'arreu del món. La LL mantingué un front obert d'accions contra els interessos de la dictadura franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes dels països comunistes, especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys novaiorquesos de LL, del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter Shtimme» (FAS) i dels anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del periòdic Cultura Proletaria, denuncià la dictadura de Fidel Castro i la repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba, col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili (Guangara Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de l'illa cap a Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les garjoles cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents problemes. Durant els anys setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer conferències a facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units i pronuncià discursos en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs de Haymarket. A mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i s'entrevistà amb els anarquistes del grup editor del periòdic Problemen i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979 col·laborà amb el centre d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U», que edità la revista Freespace. En 1976, amb Abe Bluestein, Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el periòdic News from Libertarian Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península després de la mort del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi viatjà (Madrid, Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb nombrosos militants llibertaris. La seva tasca com a assagista fou força prolífica i entre les seves obres podem destacar Ethics and American Unionism (1958), The Labor Party Illusion (1961, sota el pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the activist-founder of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et gauche traditionnell (1973, publicat en Le Mouvement Social, 83), The anarchist collectives. Workers' self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974), Notes for a discussion on the regeneration of the American labor movement (1975), The Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society (1977, 1979, 1989 i 2001), The American labor movement. A new beginning (1980 i 1990), Third world nationalism and the state (1982), A critique of Marxism (1983) i Modern Technology and Anarchism (1986). També destacà des del punt de vista editorial, publicant nombrosos llibres de temàtica llibertària (Mikhail Bakunin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George Woodcock, biografies d'anarquistes, anarquisme cubà, Revolució espanyola, etc.) fins a finals dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves memòries sota el títol Fragments. A memoir. Amb Richard Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy sota el títol Beware, anarchist! A life for freedom. An autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther havia finat quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat al Tamiment Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York.

Sam Dolgoff (1902-1990)

***

Maximilien Rubel

Maximilien Rubel

- Maximilien Rubel: El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Bucovina, Imperi Austrohongarès; actualment Txernivtsí, Txernivitsí, Ucraïna) el sociòleg i «marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Sos pares es deien Meier Rubel i Freude Schifter. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès  i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme «marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Sa companya fou Mariane Gruman. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia sobre la conferència de Luis Buján Vilas apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 16 de febrer de 1958

Notícia sobre la conferència de Luis Buján Vilas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 de febrer de 1958

- Luis Buján Vilas: El 10 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1910 neix a Santa Eugenia (Ribeira, La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Buján Vilas –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Castiñeiras. Sos pares es deien Manuel Buján i Manuela Vilas. Des de molt jove formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del grup anarquista «Germinal» de la Corunya. En 1936 lluità a Astúries (Espanya) contra el feixisme i quan aquesta zona caigué a mans franquistes passà a Barcelona (Catalunya). Posteriorment lluità al front d'Aragó, on va ser ferit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència i quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Montalban (Guiena, Occitània), on fundà la Federació Local de la CNT. En 1945, quan l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb Mariano Blanco, Antonio González i Luis Robla, signà en nom del Comitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència, un document condemnant la tendència «col·laboracionista» i l'acció del seu secretari Ramón Álvarez Palomo. A começament de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè Departamental del Tarn i Garona de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 13 de novembre de 1954 llegí, al local social de la CNT de Marsella (Provença, Occitània), la conferència «Federalismo y autonomia». En 1955 participà econòmicament la subscripció «Pro-Premsa Clandestina a Espanya». En aquests anys formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). El 16 de febrer de 1958 a la Maison du Peuple de Montalban, organitzada per la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, va fer la xerrada «Aspectos actuales de la CNT». En 1963 s'instal·là Marsella (Provença, Occitània), on continuà militant. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a la CNT de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), la qual representà en el V Congrés de la CNT de 1979, i més tard a la de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Trobem escrits seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Atalaya, Cenit, Espoir, Ideas-Orto, La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis Buján Vilas va morir, després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de 1988 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– i fou enterrat civilment.

Luis Buján Vilas (1910-1988)

***

Domenico Golosio

Domenico Golosio

- Domenico Golosio: El 10 d'octubre de 1910 neix a Mamoiada (Barbagia di Ollolai, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Domenico Golosio. Sos pares es deien Antonio Golosio i Anna Biggio. El juliol de 1933 emigrà a França i l'agost d'aquell any es reuní amb son germà Pietro Golosio a Madrid (Espanya). El juliol de 1934 manifestà idees subversives en una carta dirigida a sa família i el 18 de febrer de 1936 va ser detingut per distribuir fullets antifeixistes. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el V Regiment i en el «Batalló Garibaldi» i participà en la defensa de Madrid i en les batalles de Navacerrada i del Jarama, on va ser ferit en una cama el febrer de 1937. Hospitalitzat a Múrcia, va ser traslladat, després de la seva curació, a la base de les Brigades Internacionals a Albacete. Sembla que preparà amb son germà Pietro una emboscada a un servei italià de missatgeria amb la finalitat d'apoderar-se de la correspondència adreçada als diplomàtics feixistes establerts a Salamanca. Va ser incorporat a la XII Brigada Internacional «Brigada Garibaldi» i fou ferit al braç i al costat dret durant la batalla de l'Ebre el setembre de 1938. Arribà a tenir el grau de sergent. Llicenciat el 9 de desembre de 1938, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs, del qual va fugí el maig. Arribà a París (França) on l'abril de 1940 va escriure al Ministeri de l'Interior dient que a finals de 1933 havia emigrat a Espanya i que quan esclatà la Guerra Civil va ser obligat pels «rojos» a treballar en les indústries de guerra. L'octubre de 1940 va ser detingut a Llemotges (Llemosí, Occitània) i reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Rivesaltes. El novembre de 1942 estava tancat a Fresnes. El 13 de febrer de 1943 va se detingut a Brenner (Tirol) i interrogat a Sardenya (Nuoro i Sàsser). Durant els interrogatoris explicà que havia conegut durant la Guerra Civil espanyola destacats militants d'esquerra (Dino Giacobbe, Cornelio Martis, Pietrino Sale, Andrea Scano, Emílio Suardi, etc.) i que es comprometia a col·laborar amb la policia feixista sempre i quan ell no fos compromès. Un informe policíac del comissari Fabris, inspector general de la policia feixista, del 21 de maig de 1943, comunicà que, després d'iniciar contactes amb membres de «Giustizia e Libertà» i amb Emilio Lussu i de ser interrogat l'11 abril de 1943, semblava que la seva col·laboració amb les autoritats feixistes no eren gaire sinceres i es recomanava el seu internament en un camp de concentració durant tota la guerra. Empresonat a Sàsser, va ser alliberat el 14 d'agost de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Domenico Golosio (1910-?)

***

Miguel Vega Álvarez

Miguel Vega Álvarez

- Miguel Vega Álvarez: El 10 d'octubre de 1915 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vega Álvarez, que va fer servir el pseudònim de Francisco Hidalgo Cañete, nom d'un oncle polític seu. Sos pares es deien Cristóbal Vega Arcas i Ana Álvarez Organvídez. Nasqué a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la Frontera, on son pare treballava de ferroviari. Fill d'una família nombrosa formada per nou germans, quan tenia 14 anys aquesta es traslladà a viure a Jerez de la Frontera. Militant anarquista i anarcosindicalista, com son germà gran Cristóbal Vega Álvarez i sa germana petita Ana Vega Álvarez, formà part de les Joventuts Llibertàries, de l'Ateneu Llibertari, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va fer la guerra civil enquadrat en la 14 Divisió de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Al final de la guerra es trobava a Guadalajara (Castella, Espanya). Fet presoner l'abril de 1939, va ser reclòs a les presons madrilenyes de Porlier i de San Lorenzo del Escorial. El 25 de febrer de 1940 aconseguí evadir-se amb altre company. Retornà a Andalusia i amb el suport del Comitè Comarcal de Jerez de la CNT, el secretari del qual era son amic Juan Sáez Márquez, aconseguí viure nou anys sota la falsa identitat de Francisco Hidalgo Cañete i continuar militant en la CNT clandestina. El maig de 1959, davant la pressió policíaca, passà a França, on sis mesos després pogué reunir-se amb sa companya María Sáenz Sánchez-Noriega (Mary) i sos infants (Ana María, María del Carmen i Manuel) –encara en tingué dos mes. A França visqué treballant en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a Llemotges (Llemosí, Occitània). El 7 de juliol de 1965 patí un accident laboral i restà 11 mesos de baixa. Posteriorment, amb un soci, s'instal·là pel seu compte construint sobretot pavellons fins a la seva jubilació en 1981. Posteriorment retornà a la Península. En 2001 s'autoedità a Sevilla les seves memòries sota el títol Episodios personales. Reminiscencias de la guerra civil española, que van ser reeditades en 2017. Miguel Vega Álvarez va morir el 26 d'octubre de 2006 a Sevilla (Andalusia, Espanya). En 2017 es publica el fullet Entrevista a Miguel Vega Álvarez. Anarquista jerezano de la guerra, el exilio y el olvido.

Miguel Vega Álvarez (1915-2006)

Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008)

***

Bernard Babec

Bernard Babec

- Bernard Babec: El 10 d'octubre de 1943 neix a Gèmas (Provença, Occitània) el mariner i fotògraf anarquista i sindicalista Bernard Antoine Jérémie Babec. Fill d'una família de pagesos i ramaders, sos pares es deien Edmond Clément Auguste Babec i Anna Ghigo. Va ser criat per sa mare i sos padrins a la granja familiar «La Vaccaresse» de Lo Vernegue (Provença, Occitània), on aprengué els valors del món tradicional pagès. Després de fer els estudis primaris a Gèmas, un fotògraf de Toló (Provença, Occitània) l'acollí com a aprenent per a feines de publicitat, mentre a les nits continuà els estudis. De bell nou a Gèmas, entrà a treballar en una fabricat d'enrajolats artesans. Després de fer el servei militar, va ser contractat com a peó naval per la «Companyia de Navegació Paquet», fent nombroses travessies (Marroc, Illes Canàries, l'oest d'Àfrica, etc.), on acabà treballant de forner als vaixells. Posteriorment embarcà al creuer La Renaissance, amb el qual descobrí Grècia, el mar Carib, els països nòrdics, Amèrica i Miami, on conegué una cubana amb qui es casà. És en aquestes travessies de nou mesos quan descobrí l'anarquisme a través de les lectures, sobretot de filosofia política (Mikhail Bakunin, Henri Laborit, Pierre-Joseph Proudhon, Max Stirner, etc.). Els altres tres mesos de l'any els passava a «La Vaccaresse». Posteriorment entrà com a fotògraf al Port Autònom de Marsella-Fòs (Provença, Occitània). Com fotògraf col·laborà en diferents publicacions periòdiques i realitzar diverses exposicions. Freqüentà el grup de sindicalistes, exclosos de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), que publicaren la revista A Contre Courant Syndical et Politique i que entre 1982 i 1992 van fer una edició local sota el nom A Contre Courant 13. També va tenir molta relació amb militants espanyols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Simpatitzant del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, esdevingué posteriorment membre. A partir dels anys noranta, i durant una quinzena d'anys, acollí cada principi d'estiu a la seva granja «La Vaccaresse» els pícnics anuals del CIRA, ocasió de debats, trobades i intercanvis llibertaris de tota mena. Víctima d'una accident, restà disminuït. Estava divorciat d'Élisabeth Marie-Noëlle Grau. Bernard Babec va morir el 16 de desembre de 2018 a l'Hospital de Selon de Provença (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 10 d'octubre de 1925 mor a Londres (Anglaterra) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Havia nascut el 24 de juny de 1849 a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia). Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París.

***

Foto policíaca de Rosendo A. Dórame

Foto policíaca de Rosendo A. Dórame

- Rosendo Dórame: El 10 d'octubre de 1932 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el sindicalista revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame. Havia nascut el 22 de maig de 1879 a Sonora (Mèxic). Fill d'una família originària de Sonora (Mèxic), possiblement d'indis ópates, que emigrà a Florence (Arizona, EUA). Treballà a diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot, xèrif a Arizona una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà activament en la vaga dels miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb Fernando Velarde, la Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser secretari. En 1909 col·laborà en La Unión Industrial, únic diari redactat en castellà dels wobblies nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón, realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a Bisbee, Tombstone i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911 reclutà voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en l'exèrcit llibertari del PLM per a la invasió de Mèxic amb la finalitat d'instaurar el comunisme llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte d'Altar de Sonora (Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de 1911. Empresonat un temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre d'aquell any encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven entre Pitiquito i Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de l'exèrcit del PLM per als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso (Texas, EUA) amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José Elizondo, Santiago Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando Palomares, Efrén M. Franco, José R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo, José Aguilar, José Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat, va ser condemnat per «violació de la Llei de neutralitat» i tancat un any a la presó de Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913 organitzà, amb altres membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga de metal·lúrgics a El Paso. En 1917 participà en la vaga dels miners del coure de Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per les autoritats nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella dècada es traslladà al Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10 d'octubre de 1932 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) i està enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciutat –la seva làpida porta la inscripció «An injury to one is an injury to all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).

Rosendo Dórame (1879-1932)

***

Victor Méric (1921)

Victor Méric (1921)

- Victor Méric: El 10 d'octubre de 1933 mor a París (França) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Havia nascut el 10 de maig de 1876 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876- 1933)

***

Antonio González Rocamonde

Antonio González Rocamonde

- Antonio González Rocamonde: El 10 d'octubre de 1936 mor a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio González Rocamonde, conegut com El Títere i que va fer servir el pseudònim Pani-ficador. Havia nascut en 1904 a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Amb Diego Rodríguez Barbosa va ser un dels militants més actius del moviment llibertari de la seva població natal, tant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) com de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932, amb Diego Rodríguez Barbosa, va publicar el periòdic El Sembrador, on va escriure articles sota el pseudònim Pani-ficador, en honor al seu ofici de forner –aquest pseudònim també el va fer servir en les seves col·laboracions en Acción (1930) i Solidaridad Obrera (1931-1932). En 1932 fou orador habitual en els mítings celebrats a Chiclana de la Frontera. Quan l'aixecament revolucionari de gener de 1933 va ser detingut, juntament amb una trentena de companys anarcosindicalistes i el juliol d'aquell any va ser novament empresonat. Fou un dels organitzadors del Comitè Pro-Presos de Chiclana de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de la seva població per part de l'exèrcit franquista, pogué fugir amb Diego Rodríguez Barbosa i altres companys cap a les muntanyes. Els seus familiars li deixaven aliments a la granja Huerta del Pa i posteriorment s'amagà al domicili de la militant confederal Soledad Candón Macías. Ciutadà poc habituat al món rural, patí molt de fred i penalitats i acabà malalt, per la qual cosa decidí lliurar-se a les autoritats franquistes. Empresonat, Antonio González Rocamonde va morir poc després a causa de les tortures, el 10 d'octubre de 1936, a la presó de Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat l'endemà en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Eloy Montoya apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 d'octubre de 1959

Necrològica d'Eloy Montoya apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 d'octubre de 1959

- Eloy Montoya García: El 10 d'octubre de 1959 mor a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Eloy Montoya García. Havia nascut el 4 de juliol de 1904 a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Bernardino Montoya i Rosa García. Milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble, on treballà de manobre. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya, Juana Rodríguez Oller, i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya García va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral al seu domicili de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 9 de juny de 1933

Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juny de 1933

- Jean Galy: El 10 d'octubre de 1962 mor a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània) l'ensenyant anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el pseudònim Lyg. Havia nascut el 26 d'octubre de 1892 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François Galy Fajou, domèstica. Nascut en una família obrera modesta, després de fer els estudis primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li va permetre fer estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament públic a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files però si li va atorgar una pròrroga militar per continuació d'estudis. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de gener de 1915 sergent. Després de 14 mesos al front, desertà i es refugià a Barcelona (Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també insubmís, Pierre Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a França, va ser jutjat i condemnat a dos anys de presó i exclòs definitivament de l'ensenyament públic –entre els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar el polític socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat, va fer classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista xinès Tchang– i va ser «professor lliure» al liceu privat catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa. El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy Fajou. En els anys vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles sobre ensenyament i sobre el funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire, en La Revue Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête du Pain (1924-1935). Participà, al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups anarquistes de Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925 «Bien-être et Liberté». Cap el 1930 publicà a Tolosa L'obligation militaire. El gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de mítings per l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres companys, en el míting «Contre le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup Anarquista del XIII Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer la xerrada «Jules Romains et la littérature moderne» i el 24 de març l'anomenada «Le droit à la paresse», a la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup Anarquista del XIX i XX Districte de París. L'11 de juny de 1933 va fer la conferència «L'abolition du salariat», organitzada pel grup «Amis du Libertaire» de Montreuil (Illa de França, França). En un informe policíac del 3 de novembre de 1933 assenyalava que es dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de consciència als departaments veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu poble natal de Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André Prudhommeaux, va ser un dels principals redactors de Terre Libre, òrgan de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals a tota França. El 15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux, Pierre Le Meillour i Pierre Odéon), en el míting «Sur les moyens de réaliser la Commune Libertaire», celebrat a la sala del Café de la Mairie de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Després de la II Guerra Mundial, continuà participant en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA), col·laborant regularment en Défense de l'Homme i Le Libertaire. Com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), col·laborà en SIA. També col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota el pseudònim Lyg. En 1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues pratiques sur la révolution égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans l'école française. En 1955 denuncià en La Dépêche l'existència de la bomba atòmica. Va ser secretari de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava conferències setmanals. Poc abans de la seva defunció, publicà els primers capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers du Socialisme Libertaire. Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on va fer classes li celebraren misses.

***

Renato Gialluca

Renato Gialluca

- Renato Gialluca: El 10 d'octubre de 1969 mor a Montesilvano (Abruços, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Renato Gialluca. Havia nascut el 4 de març de 1900 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) –algunes fonts citen Pescara (Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i Giovina De Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis després de fer el primer nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona cultura política autodidacta llegint els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a files, va servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en els Ferrocarrils Estatals, participà activament en els agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de 1922. En 1923 va ser acomiadat de la feina per la seva militància política i, amb son germà Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de 1926, data en la qual emigrà clandestinament a França, fitxant la seva residència a La Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment passà a viure a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el moviment llibertari i freqüentà la Cambra del Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son germà Mario Gialluca. Poc després també va arribar son germà Giuseppe Gialluca i els tres germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans més combatius, participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la Prefectura de Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior sotmetre'l a mesures policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat pel seu activisme anarquista. De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a Catalunya, amb una companya espanyola i decebut de la política republicana espanyola, continuà amb la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i Angelo Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro Víctimes Polítiques creat per a defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante Fornasari, detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels Italians d'Aubanha (Provença, Occitània). En els anys següents freqüentà el socialista maximalista, antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a més d'Antonio Chiodini i altres exiliats, i continuà militant activament en els grups llibertaris marsellesos, tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El novembre de 1936 va ser present en la conferència sobre la Revolució espanyola que va fer el socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front d'Aragó. El gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en una unitat militar no identificada. Restà a la Península fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus després de moltes penalitats. El 7 de febrer de 1939 passà a França, sortejant els camps de concentració i trobant refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys llibertaris. L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen, Provença, Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10 d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços, Itàlia) arran d'un accident de trànsit.

***

Necrològica de Bienvenido Manzano Díaz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de febrer de 1976

Necrològica de Bienvenido Manzano Díaz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

- Bienvenido Manzano Díaz: El 10 d'octubre de 1975 mor a Izeaux (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Bienvenido Manzano Díaz. Havia nascut el 8 de novembre de 1904 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Manzano i Juana Díaz. Va fer de pagès al seu poble natal i milita en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Sindicat de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de resistir-se a l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya. Quan de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb el qual lluità als fronts del centre peninsular, a Andalusia i a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar de miner a La Ricamarie (Roine-Alps, França). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reconstrucció clandestina de la CNT de la zona i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local. A mitjans dels anys seixanta, després de vint anys de treballar a la mina, es va jubilar, però va continuà treballant a la indústria sabatera a Izeaux, on milità en la Federació Local de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) de la CNT i en la FAI de la regió de Roine-Alps. Ocupà la secretaria de Coordinació de la CNT de la Savoia-Isèra. Sa companya fou Francisca Jiménez. Bienvenido Manzano Díaz va morir el 10 d'octubre de 1975 al seu domicili d'Izeaux (Delfinat, Arpitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de desembre de 1976

Necrològica de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1976

- Luis Blasco Gazo: El 10 d'octubre de 1976 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Durán. Havia nascut el 24 de maig de 1889 a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del Centre Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936 va ser nomenat vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA, integrada en la Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc, Occitània), població on residia. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Concepció Prats Camins. Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Joaquín Regales Montull apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de desembre de 1978

Necrològica de Joaquín Regales Montull apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Joaquín Regales Montull: El 10 d'octubre de 1978 mor a Bourg-de-Thizy (Roine-Alps, França; actualment Thizy-les-Bourgs) l'anarcosindicalista Joaquín Pedro Regales Montull –el segon llinatge a vegades citat erròniament Montuba. Havia nascut l'1 d'agost de 1904 a Sena (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Regales Vilanova, ferrer, i Marcelina Montull Novel. Emigrà a Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1932 intervingué en l'assalt a l'Ajuntament de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), fet pel qual va ser detingut el 14 de gener de 1933, empresonat, jutjat en consell de guerra amb una quarantena de companys el 30 de juliol de 1933 i condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor, amb inhabilitació, pel delicte de «rebel·lió militar». El 9 de setembre de 1932 va ser detingut acusat d'haver assistit amb una quarantena de companys a una reunió clandestina al carrer Escudé de Terrassa per tractar, segons els detinguts, sobre la creació d'una escola racionalista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Bourg-de-Thizy, milità en la Federació Local de Roanne (Roine-Alps, França) de la CNT. Sa companya fou Salvadora Maria Peropadre Soldevila. Joaquín Regales Montull va morir el 10 d'octubre de 1978 al seu domicili de Les Esserts de Bourg-de-Thizy (Roine-Alps, França; actualment Thizy-les-Bourgs) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'abril de 1980

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'abril de 1980

- Antonio Arellano Cortí: El 10 d'octubre de 1979 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitànai) l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el segon llinatge també citat erròniament Curtí–, conegut com Lujo. Havia nascut el 24 d'abril de 1909 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí. Pagès, ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Aurora», que entre altres activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i pagesos, i un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local després de la caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la detenció de José Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista fundada per aquest. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga, participant activament en les col·lectivitats agrícoles locals. Enviat a una missió a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la reacció estalinista, portat al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un simulacre d'afusellament. Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya s'integrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre fins al final de la guerra. Passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions, però durant la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació nazi. Detingut pels alemanys durant un pas per la línia de demarcació, aconseguí fugir i pogué arribar a la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el suport d'un grup de francesos, pogué treballar la terra a Agen (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là com a obrer agrícola amb la família Moga a Agen, on va romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la CNT. Malalt, després de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano Cortí va morir el 10 d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José Arellano Cortí també va ser un destacat militant llibertari.

***

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de novembre de 1983

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1983

- Manuel Colomina Llena: El 10 d'octubre de 1983 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Colomina Llena –el primer llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Colominas, Corominas, etc.). Havia nascut el 14 de setembre de 1899 a Peralta de la Sal, actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja de Ponent),. Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador, i María Llena Buil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya). Exiliat, formà part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina Llena va morir el 10 d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia, i deixà el seu cos a la medicina.

***

Eliane Vincileoni

Eliane Vincileoni

- Eliane Vincileoni: El 10 d'octubre de 1989 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) la model, artesana de moda, antiquària i militant anarquista Eliana Vincileoni, citada sovint erròniament com Vincileone i coneguda com Eliane Corradini, amb el llinatge de son company, i com La Pinchi. Havia nascut el 29 de juny de 1930 a Ferreux (Xampanya-Ardenes, França) en una família d'origen cors. Sos pares, professors, es deien Étienne Dominique Vincileoni i Juliette Toussainte Josephine Giovani, i un oncle seu va participar en la Resistència i fou alcalde d'Aiacciu (Còrsega) i diputat comunista de l'illa. El 5 d'abril de 1952 es casà a Bolena (Provença, Occitània) amb Bernard Meder, amb qui es va divorciar el 15 d'octubre de 1956. A finals dels anys cinquanta s'instal·là a Milà. Integrada en el moviment llibertari, va fer costat la resistència antifranquista i va estar especialment lligada amb l'anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz. En 1961, amb Amedeo Bertolo i altres companys, constituí el Grup Juvenil Anarquista. En 1962, quan el segrest del vicecònsol d'Espanya per un grup anarquista italià en protesta per les condemnes a mort del règim franquista, fou ella la que s'encarregà de les relacions amb els companys espanyols. Entre finals de 1962 i principis de 1963 es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya) on muntà una petita guingueta d'articles artesanals de llana com a tapadora per a les activitats clandestines. A començaments de 1963, amb son company Giovanni Corradini i Franco Leggio, participà en una reunió a Niça (Provença, Occitània), on membres (Octavio Alberola Suriñach, Salvador Gurucharri Ochoa i Antonio Ros Fernández) de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) aclariren posicions sobre la campanya contra el turisme a Espanya i puntualitzaren els objectius del grup d'acció Defensa Interior (DI). En aquests anys col·laborà intensament amb la FIJL. Entre 1963 i 1967 fou una de les redactores de la revista Materialismo e Libertà. El 24 d'agost de 1967 es casà a Milà amb son company Giovanni Corradini. Participà en la publicació de l'edició italiana del llibre de Mikhail Bakunin Stato e anarchia e altri scritti (1968). En 1969, quan la repressió antianarquista, va ser empresonada uns mesos, juntament amb son company i altres militants anarquistes (Paolo Braschi, Paolo Faccioli, Angelo Piero Della Savia i Tito Pulsinelli), acusada arbitràriament d'haver comès el 25 d'abril d'aquell any un atemptat a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de Milà. En la seva solidaritat, el company Michelino Camiolo organitzà una vaga de fam i unes marxes davant el Palau de Justícia de Milà. Finalment tots els processats van ser absolts. El desembre d'aquell any va ser novament requerida per les autoritats arran d'un atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de Milà. En 1969 l'Office National de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina Nacional de Radiodifusió-Televisió Francesa) realitzà el film documental Eliane Corradini, anarchiste milanaise. Eliane Vincileoni va morir d'un càncer el 10 d'octubre de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). La seva biblioteca es troba dipositada al Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà.

***

Notícia d'Élisée Perrier apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 26 de maig de 1950

Notícia d'Élisée Perrier apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 de maig de 1950

- Élisée Perrier: El 10 d'octubre de 1992 mor a Usès (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Élisée Perrier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1913 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Marcel Émilien Perrier i Marie Hélène Pourreau. Amb 13 anys començà a treballar d'obrer agrícola a la vinya. En 1927, a resultes d'una acció, va ser condemnat a una pena de presó amb llibertat provisional. En els anys trenta milità, juntament amb son germà Paul Perrier, en el grup llibertari d'Aimargues i en el Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles, animat pels anarquistes locals. Membre de la Comissió de Finances del sindicat, negocià en diferents ocasions els conflictes laborals i socials. En 1933, quan el Consell de Revisió celebrat a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània), amb altres companys d'Aimargues (Étienne Chatellier, André Roux, etc.), van rebre el prefecte tot cantant L'Internationale. En 1939 no va acudir a la crida de mobilització i va ser declarat insubmís en una comunicació del Comandant del Dipòsit Colonial d'Infanteria de Toló (Provença, Occitània) al Prefecte de Policia del departament del Gard. El gener de 1940 va ser detingut per la gendarmeria d'Apt (Provença, Occitània) i presentat davant el Tribunal Militar de la XV Regió de Marsella (Provença, Occitània); jutjat, va ser condemnat a cinc anys de presó per insubmissió i reclòs en un camp de concentració durant tota la guerra. En 1944 son germà Paul Perrier va morir en un camp de concentració de Marsella deportat pel Govern de Vichy. Després de la II Guerra Mundial participà en la reconstrucció del grup llibertari i milità en el grup local de la Federació Anarquista (FA), a més de formar part del sindicat autònom reconstituït, efímer a conseqüència de la implantació de la Confederació General del Treball (CGT) durant la postguerra. En aquests anys col·laborà en Ce qu'il faut dire. Va ser un dels animadors del Sindicat d'Obrers Agrícoles de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i participà activament en diferents moviments vaguístics (juny de 1947, abril de 1948 i maig de 1950), dels quals va fer cròniques per als periòdics Le Combat Syndicaliste i Le Libertaire. Quan la important vaga d'obrers vitícoles d'Aimargues desencadenada a mitjans d'abril de 1948, formà part del Comitè de Vaga, del qual n'eren membres cinc anarcosindicalistes de la CNT i cinc sindicalistes de la CGT. Passades unes setmanes, la discòrdia es desencadenà i els anarquistes van acusar Joseph Chatellier, l'alcalde comunista d'Aimargues, d'intentar enterrar el moviment vaguístic. Va ser en aquest moment quan els comunistes l'acusaren d'haver malversat els diners de la caixa de la vaga i Pierre Jacquelin, secretari general de la CNT, i la Comissió Sindical de la FA sortiren en la seva defensa. El 19 d'agost de 1949 publicà en Le Libertaire la necrològica del seu amic anarquista Paul Roussenq. Durant la primavera de 1950 participà activament en la vaga d'obrers agrícoles d'Aimargues que va ser convocada per la CNTF, la CGT i treballadors no sindicats a resultes d'una assemblea general celebrada el 6 de maig i que aconseguí després de cinc setmanes de vaga un augment de 10 francs l'hora. El 20 de maig de 1950, a resultes d'una intervenció brutal de membres de Companyia Republicana de Seguretat (CRS) contra uns 350 vaguistes, es desencadenà una vaga general; al principi de la vaga es creua una «sopa popular» que funcionà durant tot el conflicte. En aquesta època viva al carrer Clémenceau d'Aimargues. En els anys cinquanta col·laborà en el periòdic de Louis Louvet Contre Courant. Sa companya fou Jeanne Mari. Élisée Perrier va morir el 10 d'octubre de 1992 a l'Hospital General d'Usès (Llenguadoc, Occitània). 

***

Emilio Tesoro Linares

Emilio Tesoro Linares

- Emilio Tesoro Linares: El 10 d'octubre de 2003 mor d'un càncer de pell a Caracas (Veneçuela) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Havia nascut el 5 d'octubre de 1907 a Almeria (Andalusia, Espanya) en una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel, CNT i Solidaridad Obrera. A Caracas existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

***

Manuel Llàtser Tomàs (2004)

Manuel Llàtser Tomàs (2004)

- Manuel Llàtser Tomàs: El 10 d'octubre de 2008 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Llàtser Tomàs, que va fer servir els pseudònims Néstor i Rosendo. Havia nascut el 23 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 18 de juliol– de 1921 a Barcelona (Catalunya). Era fill de Pasqual Llàtser, estibador, i d'Antònia Tomàs. Quan tenia 11 anys començà a treballar, però mesos després retornà a l'escola i als 13 anys entrà a fer feina en un taller d'ebenisteria. En 1935 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra treballà en una fusteria socialitzada i mesos després entrà a fer feina en una cervesera i passà a militar en el Sindicat d'Alimentació de la CNT. En aquesta època va ser secretari de les Joventuts Llibertàries del barri del Poblet de Barcelona. L'abril de 1938 s'enrolà voluntari, amb altres companys (Josep Amorós Clúa, Raúl Carballeira Lacunza, Tomás Germinal Gracia Ibars, Liberto Sarrau Royes), en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'octubre de 1938 va ser ferit i fou hospitalitzat. Donat d'altra, retornà a Barcelona, on li va agafar el triomf feixista. Gràcies a la seva curta edat, es lliurà de la repressió franquista i començà a col·laborar en la lluita clandestina, fins i tot entre 1941 i 1943, moment en el qual va fer el servei militar en la Marina. En 1945 participà en la creació de les Joventuts Llibertàries del barri de la Barceloneta de Barcelona i s'afilià, sota el pseudònim Rosendo, al Sindicat Metal·lúrgic. En 1946 va ser nomenat secretari de Propaganda i secretari general de les Joventuts Llibertàries de Barcelona i poc després secretari de Propaganda del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries; en 1947 n'era secretari general i responsable de l'edició del seu periòdic clandestí Ruta. El 4 d'agost de 1947, amb Miguel Barba Moncayo (Reyes) i Enrique Martínez Marín, va ser detingut i el 19 d'agost de 1947 tancat a la Presó Model de Barcelona; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó. A la garjola s'encarregà de fer a mà els periòdics Esfuerzo i La Voz Confederal. El 23 de desembre de 1949 va ser posat en llibertat provisional. En 1952 treballà de corrector a l'editorial «Regina» de Barcelona. Posteriorment, amb Gaspar Lloret de Aguiar, Antoni Miracle Guitart, Joan Vaello Sarrión i Joan Vicente Castells, creà un grup anarquista que reorganitzà les Joventuts Llibertàries gràcies a la tapadora del Centre Excursionista Puig Casteller de Barcelona. Va ser corresponsal de la nova edició de la revista Estudios. En 1954, després de la caiguda l'any anterior de la impremta clandestina de la CNT a causa del confident Macario Pérez Moreno, a petició de Diego Camacho Escámez (Abel Paz), acceptà, amb Lloret i Miracle, encarregar-se d'aquesta, cosa que va fer fins a la seva detenció l'abril de 1955 quan s'ocupava de la impressió dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, i el 14 de maig de 1955 va ser reclòs a la Presó Model de Barcelona. Un cop lliure el 3 de febrer de 1956 després de pagar una fiança, el març i l'abril d'aquell any va ser novament detingut. Condemnat en rebel·lia a 12 anys de presó, visqué en la clandestinitat fins que passà a França, militant a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Com a delegat de l'Interior parlà en el míting de clausura del Ple de juliol de 1956 i també fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà aquell any a Marsella (Provença, Occitània). El 24 d'octubre de 1956 va fer la conferència «Formación y orientación juvenil» a la Borsa del Treball de Tolosa, organitzada per la Federació Local de Joventut Llibertàries. El 26 de maig de 1957 va fer la conferència «Bosquejo panorámico de España», organitzada per l'Agrupació Cultural Cervantina, a la sala de Justícia de Paz de Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1957 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el XI Ple d'aquesta organització. També va ser delegat de l'Alta Garona en dos plens intercontinentals. En 1957 va fer un míting a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i l'any següent, amb Joan Sans Sicart, parlà per la FIJL a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i en altres poblacions. El 18 de maig de 1958 va fer un míting de «concentració confederal», amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura) i Frederica Montseny Mañé, a Givors (Roine-Alps, Arpitània). Quan la reunificació confederal, formà part de la Comissió d'Enllaç entre la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT). Durant dos anys va ser membre de la Comissió de Defensa i en 1963 va se nomenat delegat per al VI Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa. Per evitar tensions i polèmiques, es mantingué al marge i participà en la creació de l'Ateneu Espanyol de Tolosa, essent el seu últim president. Entre 1960 i 1965 intervingué en l'organització de la Festa de l'Infant. En 1978 participà amb Marcelino Boticario Sierra en l'exposició sobre la tasca cultural de l'exili llibertari espanyol que se celebrà a la Universitat de Tolosa. Amb Joan Busquets Verges I Alicia Mur Sin, creà el 31 d'octubre de 1990 l'Associació de Presos del Franquisme a França, que es dissolgué, complides les seves funcions, en 1995. Entre 1996 i 1997 col·laborà en una setmana cultura celebrada a prop de Tolosa. També milità en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), ocupant càrrecs orgànics en la Federació de Tolosa. El 24 de juliol de 2004 participà a l'«Acte d'Homenatge als nostres avis», a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 2005 col·laborà en el llibre Républicains espagnols en Midi-Pyrénées. Exil, histoire et mémoire. El 15 de maig de 2006 participà, amb Placer Thibon i Gisèle Varchelde, en la trobada «Il était une fois la République espagnole» a l'amfiteatre de l'IFRASS de Tolosa i el 9 de desembre d'aquell any en el col·loqui «La seconde République espagnole en exil en France (1939-1977)» al Centre Universitari de Formació i de Recerca Jean-François Champollion d'Albi (Llenguadoc, Occitània). També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries (Cenit, CNT, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Pilar Candeal, amb qui tingué tres infants (Nestor, Hector i Alex). Manuel Llàtser Tomàs va morir el 10 d'octubre de 2008 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat al crematori de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

Manuel Llàtser Tomàs (1921-2008)

---

[09/10]

Anarcoefemèrides

[11/10]

Escriu-nos


Actualització: 25-09-23