---

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

Cartell de la gala

- Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia d'una detenció de Jules Régis ("Siger") apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" del 12 de gener de 1886

Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Jules Régis: El 10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi Otomà; actualment Beyoğlu, Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i després anarquista Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger. Sos pares es deien Luis Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898 formà part del grup de militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i Émile Pouget d'«aprofitar-se de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Révolte, fundat per Guillaume Auguste Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions preparatòries per a l'edició del periòdic L'Homme Libre. Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del «Grup de Socors als Detinguts Polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de 1900 participà en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de «Fort Chabrol» i acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19 de maig de 1900 presidí un míting a favor dels anarquistes alliberats de Montjuïc celebrat a la Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules Régis va morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat assassinat a cops de barres de ferro.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein, Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès «complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc "Le XIXe Siècle" del 27 d'agost de 1896

Notícia del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle del 27 d'agost de 1896

- Prosper Guyard: El 10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de 1864 neix a Welferding (Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena, França) l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París (França), no tingué domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de 1893 marxà cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, Eugène Hamelin, André Bizien, Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe Sèvre i les seves respectives companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de representant per a l'empresa de màquines de cosir «Singer». Com a membre del Comitè de Propaganda Socialista Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de setembre de 1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció de Brest, juntament amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène Marion. El novembre de 1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en la llista d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar que no tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de periòdics i de cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant Jeanne-Louise Paul, que vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son company, també treballador de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i el 31 de gener de 1894, per qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a Guingamp (Bro Dreger, Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument ferit a l'Hospici Civil de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment amb estricnina el 20 de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i marxà cap a Paris i el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà en la construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la pensió que ocupava, destacà per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894 freqüentà les reunions del Cercle Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol de 1894, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, intentà ser contractat a la fàbrica tèxtil «Ets Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes, França), on argumentà que volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes, però l'empresa «Ets Harmel Frères» no el trobà creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894, segons informes policíacs, abandonà «furtivament» Reims i marxà cap a París. A la capital francesa, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, aconseguí feina en el diari clerical Le Monde. El 26 d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena, com a gerent de Le Libertaire, per haver publicat articles qualificats com «apologia del crim» –sota el seu nom signà una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, en l'aniversari de la seva execució– i va ser condemnat a un any de presó i a 500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació del 17 d'octubre d'aquell any. En aquesta època figurava en el registre d'anarquistes com a «perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 31 de geneer de 1895

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

- Francisco Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales Sirgado. Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i Catalina Sirgado, mestra. Seguí la professió de sos pares i després de treure's el títol, el 22 de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la escola de Zahínos –dos dies abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per incompatibilitat de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat Civil «El Progreso de Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i gestionar la propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos del poble havien comprat en subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual ocupà diversos càrrecs en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència en 1905. Entre 1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser elegit alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de gener de 1910 i desembre de 1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) per «detenció arbitrària». En 1919 ocupà la plaça de mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella, Espanya) i en 1922 exercí a l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Sa companya fou Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no suraren tots; aquests tingueren una educació moderna i avançada a la seva època, i tots tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres d'ells (Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la Revolució, seguint l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'1 d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre novembre de 1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió Provincial d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va col·laborar en una comissió creada per a defensar el patrimoni artístic provincial. Després del triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de Henares (Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre declaració jurada, on va afermar la seva militància llibertària, a Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la presó de Brihuega (Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de Guadalajara, on es va instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en uns assassinats comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va començar el procés i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra anarquista, d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús d'armes de foc, d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot això deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny, després de separar-lo definitivament de la seva professió de docent, va ser condemnat en consell de guerra per «auxili a la rebel·lió militar» a 20 anys, pena que va ser commutada per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de Guadalajara. El 10 de març de 1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al penal de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo (Galícia). Durant la conducció en corda de presos, va ser ingressat com a reclús en trànsit a la presó de Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941 Francisco Portales Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va morir per «col·lapse cardíac a causa d'una insuficiència mitral», però diversos testimonis afirmaren que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a llegir altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa família, el 18 de març a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri municipal d'El Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà la seva exhumació per a ser enterrat dignament.

Francisco Portales Sirgado (1871-1941)

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 26 de gener de 1895

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 30 de juliol de 1901 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

- Paul Féchant: El 10 de maig de 1886 –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885 neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya) l'anarquista Paul Honoré Eugène Féchant. Sos pares es deien Paul Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle Jouan. Seguí la professió de son pare i entre 1901 i 1905 treballà d'empleat al Ministeri de Finances a París (França), feina de la qual va ser acomiadat a causa de les contínues absències. Restà cuidant sa mare, fins l'abril de 1906 que passà a viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser detingut amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel Arrandet, Jean Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles Berthelon, Fernand David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon Guidi, Émile-Théodore Guilhon, François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot, Arsène Le Béguec, Désiré Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson, Auguste Mousset, Lucien Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet, Eugène Vial, Germaine Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de l'anomenada «Banda de Luxemburg», especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el 14 de juliol de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per «fabricació de falsa moneda» i per ser el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre ells Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Susanne Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al número 1 de la cruïlla de l'Odéon, al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista «La Ghilde (Les Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914 mantenia aquesta situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En 1915 abandonà París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky i Gorodietzki. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki), empleat, i Aline Grenitz (Alice Grenetz), costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la «Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Sos pares es deien Ignacio Castellote i Patricia Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Henri Lion

Henri Lion

- Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».

***

Necrològica de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 30 de març de 1980

Necrològica de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1980

- Jaume Folguera Borda: El 10 de maig de 1896 neix a Castellserà (Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Folguera Borda. Sos pares es deien Ramon Folguera i Elvira Borda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en els anys trenta s'oposà a la tendència trentista, especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs, responsable local dels Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de nombroses temptatives de corrupció per part de la patronal local, que li oferiren feines directives que sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de responsabilitat orgànica dins de la Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec de secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya Francisca, el 31 de gener de 1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest localitat.

***

Vicente Gil Ancejo ("Portela") al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937)

Vicente Gil Ancejo (Portela) al seu despatx de secretari general de Seguretat Interior (1937)

- Vicente Gil Ancejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt Palància, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Ancejo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aucejo, conegut com Portela. Sos pares es deien Vicente Gil i María Ancejo. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT «col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Sa companya fou Pampilia Vilella. Vicente Gil Ancejo va morir el 12 de desembre de 1958 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Pedro Zapata Paredes

Pedro Zapata Paredes

- Pedro Zapata Paredes: El 10 de maig de 1903 neix a Portmán (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Zapata Paredes, conegut com El Murciano. Sos pares es deien Luis Zapata i Inés Paredes. Emigrà a França, on treballà de mecànic. En 1924 va ser requerit per les autoritats militars per a fer el servei militar. En 1936, quan esclatà la Revolució, retornà a la Península i s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Vénissieux, on fundà les Joventuts Llibertàries i participà en la creació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i va ser delegat en diversos plens regionals confederals. També fou responsable del Centre Cultural Espanyol (CCE) i de la Lliga de Mutilats. Tingué molta amistat amb Bartolomé Flores Cano. Sa companya fou Encarnación Jiménez. Malalt dels pulmons, Pedro Zapata Paredes va morir el 29 de juny de 1977 al seu domicili de Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

Pedro Zapata Paredes (1903-1977)

***

Sebastián Calvo Sahún

Sebastián Calvo Sahún

- Sebastián Calvo Sahún: El 10 de maig de 1909 neix a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. En 1920, amb 11 anys, emigrà a França per a treballar. A França hi vivia son germà, Florencio Calvo Sahún, qui li va ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats sindicats i milità en la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però quan va ser cridat a files retornà a la Península. Va fer el servei militar a la Comandància d'Artilleria de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc). L'1 de novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a França i continuà treballant de fuster. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península. A Barcelona s'integrà en les milícies confederals i lluità als fronts d'Aragó i de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria Antiaèria del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts de Terol i de Belchite. Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda, s'enfrontà amb el Comitè Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les seves confiscacions arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938 comandà un polvorí i un magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus (Baix Camp, Catalunya), on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Com que tenia permís de treball, residència a França i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració. El març de 1939, sa companya María Pardiña Barrabés, amb un fill de pocs mesos, intentà passar a França, però van ser detinguts a la frontera i tancats vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de patí diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la justícia inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art, plata i bitllets de banc, juntament amb José Giménez Miralles i Jacinto Turró Nogué–, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la «Medal of Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la ciutadania britànica, cosa que li facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model –segons alguns, fou alliberat en un fals trasllat de presó organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa «1001», que el portà novament a la presó. A partir de 1952 treballà com a empleat en el cinema California de Súria (Bages, Catalunya) i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i implicat en el cincpuntisme, fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles Públics de la Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seus últims anys desenvolupà una intensa tasca associativa al barri de la Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica. Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3 d'abril de 1983 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que feia al seu poble natal i allà va ser enterrat.

Sebastián Calvo Sahún (1909-1983)

***

Necrològica de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 8 de gener de 1956

Necrològica de Pedro Segura Valera apareguda en el periòdic tolosà CNT del 8 de gener de 1956

- Pedro Segura Varela: El 10 de maig de 1909 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Segura Varela. Sos pares es deien Martín Segura i María Huertas Varela. Militant de la Secció de la Construcció del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat, quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Centúria Peñalver» i lluità al front d'Aragó (Letux, Belchite, etc.). Contrari a la militarització de les milícies, l'abril de 1937 abandonà el front, però en 1938 hi retornà, combatent a la zona centre de la Península fins el final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser tancat governativament a diverses presons (Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Saragossa). En 1944 va posat en llibertat provisional i va estar vigilat fins al seu final. Sa companya fou Pilar Monje, amb qui tingué un infant (Santiago). Pedro Segura Varela va morir com a conseqüència d'una operació d'apendicitis el 15 d'octubre de 1955 al seu domicili de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Llop Massagué Bruch

Llop Massagué Bruch

- Llop Massagué Bruch: El 10 de maig –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1913 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llop Antoní Massagué Bruch –citat erròniament el primer llinatge com Massaguer, també conegut pel seu nom en castellà Lope Massaguer Bruch i que va fer servir el pseudònim de Fernando Masagué. Sos pares es deien August Massagué Salud, obrer impressor, i Maria Bruch Castellarnau. Sa família es va traslladar a Barcelona (Catalunya) quan ell tenia cinc anys. Aprengué l'ofici de paleta i des dels 16 anys fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Ateneu Llibertari del barri de Sants de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera formà part dels grups d'acció que s'enfrontaren als pistolers de l'anomenat Sindicat Lliure. Després de la proclamació de la II República espanyola participà en nombroses accions de solidaritat durant les vagues més dures, fet pel qual va ser empresonat governativament durant tres anys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de les milícies fins a la militarització d'aquestes, moment en el qual retornà a rereguarda i ocupà diversos llocs de responsabilitat en el moviment llibertari. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat, juntament amb Jerónimo Saus i altres companys, als camps de concentració d'Argelers, de Barcarès i de Sant Cebrià, del qual va sortir a finals de 1939 enquadrat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sota el nom de Fernando Masagué, per a fer feina en la construcció de fortificacions defensives. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en un Batalló de Marxa. Després de la derrota francesa, el juny de 1940 intentà sense èxit embarcar a Dunkerque (Flandes del Sud) cap al Regne Unit. Fet presoner pels alemanys, va ser deportat, després d'un temps a l'Stalag IX-A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya), al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 13 d'agost de 1940 sota la matrícula 3.725. Va ser enviat a treballar en la construcció dels locals dels oficials alemanys com a responsable d'un grup d'operaris, podent fugir així dels terribles treballs a la pedrera els quals patí just arribar al camp. Més tard va ser enviat formant part de diversos comandos als camps auxiliars de Gusen, on va morir el seu amic Jerónimo Saus, i d'Ebensee. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, retornà a França i s'instal·là a Cardenous, a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània), on treballà d'artesà i conegué sa futura companya Trinitat Ulldemolins. Durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'exili d'aquesta població. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Posteriorment reemplaçà Antoni Gironella Domènech com a secretari de la Federació Comarcal d'Arieja de la CNT fins a la seva mort esdevinguda el 7 de març de 1996 a la Polyclinique du Parc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 1997, la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li va publicar el seu llibre autobiogràfic Mauthausen, fin de trayecto. Un anarquista en los campos de la muerte, editat per María Angeles García-Maroto.

Llop Massagué Bruch (1913-1996)

***

Juan Martínez Vita, "Moreno" (Marsella, 1944)

Juan Martínez Vita, Moreno (Marsella, 1944)

- Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta, Moreno, etc.). Sos pares es deen Emilio Martínez Liria i Virginia Vita Pelayo. Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 mor a l'Hospital Laveran del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

Juan Martínez Vita (1914-2001)

Pepita Carpena (1919-2005)

***

Antonio García Barón

Antonio García Barón

- Antonio García Barón: El 10 de maig de 1922 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Barón, també conegut com Antonié i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe mitjana i republicans, en 1934 començà a freqüentar el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de forta implantació a Montsó, i especialment la seva important biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes (Reclus, Kropotkin, Mella, Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la seva curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna Durruti al seu pas per Montsó. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de Vernet. L'octubre de 1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en l'Exèrcit francès i va ser enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per cavar trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de combatre les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit des de Dunkerque, però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat, primer, a Nuremberg i, a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant a l'infern de la pedrera del camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a la fàbrica Heinkel de Viena i, després del bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de guia a les tropes nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de 1945. Després de la guerra s'instal·là a París (França), on treballà a la fàbrica Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval. Creuà clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà, visità sa mare a Montsó. En 1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i s'instal·là a Rurrenabaque, a la selva amazònica boliviana, on creà el desembre de 1953 amb sa companya Irma Cortez –amb qui tingué posteriorment cinc infants– una mena de paradís llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com «República Independent del Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de manera autogestionària –manipulant un parany per a jaguars perdé la mà dreta. En 1995 l'escriptor Manuel Leguineche publicà El precio del paraíso. De un campo de exterminio al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre de 2000, acompanyat pel seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de Echave García (Peter, Guindilla), i amb el suport econòmic de l'Ateneu Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de Palma, retornà a la Península per arranjar determinades qüestions familiars i visitar un reputat oftalmòleg, moment que aprofità, abans de retornar a Bolívia, per fer diverses conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els camps de concentració nazi i la implicació de l'Església catòlica i les autoritats franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per José Joaquín Beeme, García Barón. Un anarquista de Monzón en la selva boliviana. Cinco años de superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma, abandonà amb sa companya la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu destí deixà de prendre aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008, Antonio García Barón va morir a San Buenaventura (La Paz, Bolívia).

Antonio García Barón (1922-2008)

Guindilla: «A Antonio García Barón. In memoriam», en Bloc de l'Ateneu Llibertari Estel Negre (12-01-2009)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 10 de maig de 1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Havia nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Hinke Bergegren (1926)

Hinke Bergegren (1926)

- Hinke Bergegren: El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm (Suècia). Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» –aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

- Ernest Lassalas: El 10 de maig de 1941 mor a Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) l'anarquista Ernest Auguste Lassalas. Havia nascut el 8 d'abril de 1860 al IV Districte de París (França). Era el fill primogènit de François Lassalas, ebenista, i de Marie Anne Julie Levasseur, modista. Es guanyà la vida com son pare d'ebenista. L'11 d'agost de 1883 es casà al XI Districte de París amb Sophie Dret, obrera en una fàbrica de raspalls, amb qui va tenir cinc infants. En aquesta època vivia al número 23 del carrer Basfroi de París i des de mitjans de 1891 al número 38 del carrer Compans. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a França, participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives. El 2 de setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la policia l'acusà, juntament amb els germans Wagner, Barthélém i Guillemard, d'haver enganxat nombrosos manifests de Le Père Peinard i dels anomenats «Dinamitadors» als districtes XIX i XX de París. El 24 de setembre de 1893 assistí a una vetllada familiar d'anarquistes al carrer Abbesses. El 18 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes i en el llistat de recapitulació del 26 de desembre d'aquell any. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb nombrosos companys arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat d'Aguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà d'estar en estreta relació amb el Comitè Anarquista de Londres (Anglaterra) i va ser fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquest època vivia al número 38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser capturat. A finals de 1895, enfurit per la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, copejà un agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent d'haver-lo insultat i copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que el van acompanyar, mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent sinó d'un simple individu que hi passava. En aquesta època treballava al taller de Pégon. En 1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la qual, a principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenat Émili Henry. També figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al número 33 del carrer Damrémont de París, es va declarar en fallida. El seu últim domicili va ser al número 82 del carrer de la Villette de París. Ernest Lassalas va morir el 10 de maig de 1941 a l'Hospital Bicètre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 29 d'abril de 1941 al XIX Districte de París (França).

***

Barber

Barber

- Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Francesco Setti

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 10 de maig de 1963 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Havia nascut el 2 d'octubre de 1895 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942.

***

Necrològica de Francisco Bajén Blanch apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de setembre de 1967

Necrològica de Francisco Bajén Blanch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de setembre de 1967

- Francisco Bajén Blanch: El 10 de maig de 1967 mor a Tours (Centre, França) l'anarcosindicalista Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Blan–, conegut com El Tío Paco. Havia nascut el 24 de maig de 1893 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era conegut com El Tío Paco. El seu domicili sovint va servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions. Francisco Bajén Blan va morir el 10 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França) i fou enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i fills.

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 d'agost de 1935

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 10 de maig de 1970 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia nascut el 25 de març de 1901 a Brest (Bretanya). Sos pares es deien Alexandre Guillaume Marie Goavec, calderer, i Anne Salaun, modista. Treballà de dibuixant tècnic a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre Goavec, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 25 d'agost de 1928 es casà a Brest amb Anne Jeanne François Marie Le Bars, de qui es va divorciar en 1930. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Yves Collet de Brest. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. A mitjans dels anys trenta participà en l'organització de mítings del grup anarquista de la Casa del Poble, com ara la conferència de Sébastien Faure celebrada el 21 de febrer de 1937 sobre «La mort et la naissance dels dieux», que arreplegà unes cinc-centes persones. Durant la Revolució espanyola formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 20 de gener de 1938, amb una dotzena de companys (René Lochu, René Martin, etc.), a bord de quatre automòbils amb pancartes de SIA i en suport a la Revolució espanyola, circulà pels carrers de Brest per atreure l'atenció sobre el tema. El 23 de febrer de 1951 es casà a Brest amb Marguerite Louise Tanguy. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a l'Hospital Clermont Tonnerre de Brest (Bretanya).

***

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de juny de 1981

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1981

- Francisco Arrufat Sorolla: El 10 de maig de 1981 mor a Peròus (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Havia nascut el 4 de març de 1914 a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Juan Arrufat i María Sorolla. S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 al seu domicili de Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Mario Perelli

Mario Perelli

- Mario Perelli: El 10 de maig de 1981 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Havia nascut el 23 de novembre de 1899 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdic Il Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se «Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament.

Mario Perelli (1899-1981)

***

Víctor García

Víctor García

- Víctor García: El 10 de maig de 1991 mor a Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Havia nascut el 24 d'agost de 1919 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Tomás Gracia i Josefa Ibars. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona –durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT –unificada a Veneçuela en 1960–, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Sa companya fou Elena Graells Torrelles. Incansable militant i propagandista, va escriure moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitasLa moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

***

Emiliano Serna Martínez

Emiliano Serna Martínez

- Emiliano Serna Martínez: El 10 de maig de 2007 mor a Gorliz (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. Havia nascut el 9 de desembre de 1915 a Barakaldo (Biscaia, País Basc). Sos pares, burgalesos, es deien Julián Serna Serma, treballador als Alts Forns, i Emilia Martínez Pérez, i va tenir cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat «El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats –que el van portar quatre mesos a la presó en 1934–, fou delegat del Grup de Defensa Confederal «Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs –on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi– i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat «El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa, La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica –va ser membre del seu consell de redacció–, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996).

---


[09/05]

Anarcoefemèrides

[11/05]

Escriu-nos


Actualització: 10-05-22