|
---
Anarcoefemèrides
del 8 d'octubre Esdeveniments Capçalera del primer número de L'Avenir - Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894. ***
Capçalera de Risveglio - Surt Risveglio:
Pel 8 d'octubre de 1916 surt a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) el número únic
del periòdic bilingüe castellà i italià Risveglio (Despertar). Va ser
editat en ocasió del pícnic anarquista celebrat el 8 d'octubre de 1916 a la
platja Palmetto Beach (Tampa, Florida, EUA), organitzat pel grup llibertari
«Risveglio», organitzat per a recaptar fons a benefici dels presos socials
tancats a les presons espanyoles i exigir la seva amnistia. El barri d'Ybor
City era el centre de la ciutat de Tampa, on des dels anys vuitanta del segle
anterior vivien i treballaven una gran quantitat d'espanyols i d'italians en
les manufactures, especialment en la indústria tabaquera. ***
Notícia
orgànica de Ramon Català i el grup «Los
Inseparables» publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 de setembre de 1924 - Detenció de
Català: El 8 d'octubre de 1924 és
detingut
a París (França), quan rebia d'una parella de
companys llibertaris dos fardells
d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a
França durant la dècada
dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy
(Forez, Occitània), amb
son germà Josep Català, el grup anarquista
«Els Inseparables». El juliol de
1924, quan son germà Josep marxà cap a Elbeuf
(Normandia, França), s'instal·là a la
regió parisenca. Participà activament en
nombroses reunions d'exiliats
espanyols a la Borsa de Treball de París i al
«Foyer Végétalien»,
organitzades
pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa
la Lliga de Militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de París,
il·legalitzada per les
autoritats franceses el setembre de 1924. ***
L'Standard Oil Company segons
un dibuix satíric de l'època - Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats. ***
Cartell
de la gala - Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de
1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de
Pantin de París
(França), una gala de suport al periòdic Le
Monde Libertaire organitzada per la Federació
Anarquista (FA). L'objectiu
concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un
nou local per a la
llibreria llibertària Publico. El concert tingué
com a protagonista el cantant
Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de
difusió als mitjans de
comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000
cartells arreu l'Illa de França,
al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Rémond (26 de febrer de 1894) - Émile Rémond: El 8
d'octubre de 1859 neix a Bagnolet (Illa de França, França) l'anarquista Émile
Adolphe Rémond –citat a vegades erròniament Raymond. Era fill d'Athanas
Rémond, jornaler, que va ser donat per desaparegut en 1889, i Marie Magny,
modista. Es guanyava la vida treballant de jornaler i de predraire. El 15 de
gener de 1889 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb la jornalera
Anne Guéritart i vivia al número 66 del carrer François Aragó d'aquesta població.
El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 74-76 del carrer Volga del
XX Districte de París (França) va ser escorcollat per la policia i l'endemà, 26
de febrer de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de
març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Fotografia
policíaca d'Antoine Vignaud (21 de març de 1894) - Antoine Vignaud:
El 8 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el
25 d'octubre– de 1861 neix a
Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista
Antoine Vignaud –sovint el
seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph
Vignaud,
cotxer, i Marie Désiage. En 1889 es presentà com
a «candidat abstencionista»
pel I Districte de París (França) a les eleccions
legislatives. El 16 d'abril
de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de
París per haver robat
als Magasins du Loeuvre un paraigües per
utilitzar-lo, si calia, com a
defensa durant la manifestació del Primer de Maig i
condemnat a 15 dies de
reclusió que purgà a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de
la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i
s'allotjà a casa del company
ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel
i Charles Malato. El
desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la
publicació anarquista Freedom,
marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895,
en arribar-hi, va ser fitxat
per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar
establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Charles Chatel (1894) - Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies. ***
Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López - Elisa Acuña:
El
8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del
Monte–
(Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista
María Elisa Brígida
Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura
transcrit
de diverses maneres (Elisa
Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa
Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de
Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti.
Després d'estudiar magisteri,
en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any
següent s'afilià al Club Liberal
«Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del
qual arribà a formar part
del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant
dels germans
Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà
en el I Congrés de Clubs
Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els
seus articles dels periòdics Excélsior
i El Duende de Veracruz. En 1903
formà part de la direcció del Club
Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio
Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el
«Manifest a la nació del Club
Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des
de la Ciutat
de Mèxic i publicat en El Hijo del
Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i
l'organització de més
clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista
Redenció (CAR) i redactà
articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta
organització. En 1903 va ser
detinguda i tancada a la presó de Belén de la
Ciutat de Mèxic, juntament amb
els germans Flores Magón, Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i
Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la
periodista i poetessa
anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza, que havia conegut a la
presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint
de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb
Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la
redacció de la nova etapa del
setmanari Vésper a San
Antonio
(Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez
Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup
format per unes tres-centes dones
llibertàries que exigien mitjançant vagues
millores condicions laborals per a
les dones. Després entrà a formar part de la
direcció del Partit Liberal Mexicà
(PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto
Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro,
l'organització obrerista «Socialisme
Mexicà» al districte de Mèxic.
Continuà editant el periòdic Fiat
Lux, ara com a òrgan de la Societat
Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de
rebel·lió patrocinat pel
Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres
companyes (Juana Belén Gutiérrez
de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores
Malvaes) i tancada a la presó
de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic).
L'abril de 1910 participà en
l'organització de la Gran Convenció Nacional
Independent, que es realitzà al
Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va
fer costat la candidatura de
Francisco Ignacio Madero González a la
presidència de Mèxic. En 1910 va fer
costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas
de Cuauhtémoc», fundat per
Dolores Jiménez Muro, i fundà el
periòdic La
Guillotina. Entre 1911 i 1912
col·laborà en Nueva Era.
En aquesta època es distancià de Ricardo Flores
Magón.
El març de 1911 va fer costat el «Complot de
Tacubaya», organitzat per Camilo
Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar
contra la reelecció de
Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana
Belén Gutiérrez de Mendoza
i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres,
l'organització «Amigas del Pueblo», que
demanava el vot femení per al president provisional
Francisco León de la Barra.
El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la
colònia Santa Julia
que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la
dictadura de José Victoriano
Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i
articles als diaris (La Voz de
Juárez, Sinfonía,
Combate, Anáhuac,
etc.) fins a l'entrada d'Álvaro
Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914.
Aquest mateix any es
declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser
nomenada cap de Propaganda del
seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta;
també va
fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En
1914, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, edità La
Reforma,
primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la
causa dels pobles indis.
Després de la Revolució treballà en el
Consell Feminista Mexicà i en la Lliga
Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament
de
Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà
en l'actual Hemeroteca
Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI
Missió Cultural («Creuada contra la
Ignorància») de la Secretaria
d'Educació Pública (SEP), que
recorregué les
comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas,
Aguascalientes i San Luis Potosí
i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les
comunitats rurals mexicanes;
els altres «missioners» van ser Raquel Portugal,
Jesús Camacho Arce, Albino R.
López i Samuel Pérez. Aquesta Missió
instal·là set Instituts Socials: dos a
Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí.
Elisa Acuña va morir
el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) d'un càncer gàstric. El
16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la
Revolució Mexicana, les
seves restes van ser traslladades del «Pateón
Civil de Dolores» de la Ciutat de
Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la
«Rotonda de los Hidalguenses
Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La
seva figura inspirà el
personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal
de amores d'Ángeles Mastretta. ***
Pompeo Barbieri - Pompeo Barbieri:
El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana,
Itàlia)
l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo
Barbieri, obrer
perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al
pensament llibertari i
esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907
impartí nombroses
conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest
any i 1910
treballà a Fàbrica Italiana
d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en
aquests anys col·laborà en el setmanari Il
Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i
Zelmira Peroni.
El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés
dels Anarquistes de la Toscana
celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en
la campanya
antimilitarista i va fer diverses conferències i
mítings a Pisa i a Livorno
contra la guerra italoturca. Col·laborà en el
setmanari L'Avvenire Anarchico i el
maig de 1914 prengué part en el V Congrés
dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat
secretari de la
recentment constituïda Unió Anarquista Toscana
(UAT), encara que deixà el
càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat
pels obrers friülans
de Càrnia, va fer una gira propagandística a la
zona d'Udine. Decidit adversari
de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de
1915 va ser detingut a
Pisa per haver participat en una manifestació
antimilitarista no autoritzada i
fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions
laborals,
s'establí a La Spezia, on reprengué la seva
col·laboració amb Il
Libertario i on trobà altre company
pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué
part en les lluites obreres i
en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923,
després
d'una nova detenció, decidí emigrar
clandestinament i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on continuà la
seva tasca d'agitació anarquista,
especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti.
Després va
fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir
el 15 de
juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de
Toló (Provença,
Occitània). ***
Pierre Besnard - Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. ***
Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi - Enzo
Fantozzi: El 8 d'octubre de
1886 neix a
Liorna
(Toscana, Itàlia) l'antimilitarista,
maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo
Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto.
Sos pares es deien
Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després
d'estudiar en una escola tècnica,
entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià
al Sindicat Ferroviari, del
qual arribà a ser membre del Comitè Nacional,
participant en diverses vagues.
En 1906 es traslladà a Florència, on va ser
qualificat per la policia com a
«socialista antimilitarista» i «actiu
propagandista». El 10 de desembre de 1909
participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i
entre l'1 i el 3 d'octubre de
1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de
Florència. El 12 de juliol de
1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer
mort
durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la
policia, aquesta ressaltà la
seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a
la revolució. El 4 de
desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres
200
anarquistes i socialistes, participà en la
fundació del Comitè Internacional
contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de
mobilització, un pla
d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les
línies
telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i
dels ponts, confiscació
d'armament i altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del
Comitè Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà
(Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a
Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna
acusat d'haver
organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat
el sabotatge de les
línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i
incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en
va ser eximit, però
va ser comminat a treballar en una fàbrica de
munició a Liorna i l'any següent
la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a
l'exèrcit. El 5 de març de 1918,
durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma,
dirigí un violent discurs de
suport a la Revolució russa. De tornada a
Florència, entre l'1 i el 3 de juliol
de 1920 participà en el II Congrés de la
Unió Anarquista Italiana (USI). El
febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat
dels
ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga
general antifeixista
d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va
ser atacada per un
escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924
emigrà
clandestinament a França i s'instal·là
a la regió parisenca. Membre de la
Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925
participà a París, amb
altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.),
en la
fundació del «Grup Anarquic Pietro
Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser
objecte d'un decret d'expulsió, però
aconseguí una pròrroga renovable que li va
permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A
començaments de 1926
participà en una gira propagandística a
Lió i a Marsella on reivindicà un front
únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot
criticant els
«anarquistes intransigents» que rebutjaven tota
col·laboració amb altres forces
antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de
Propaganda Anarquista
va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a
Garges-lès-Gonesse. Després s'establí
a Alençon, on fou membre del grup
llibertari italià«Caserio». En aquests
anys col·laborà en Il Martello.
En 1932 retornà a París i novament va ser acusat
per les autoritats feixistes
de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934
prengué la paraula,
juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa
Berneri, en
l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Durant
el Congrés de la Federació de la Liga Italiana
dei Diritti dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va
ser nomenant, amb
Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè
Executiu. L'octubre, durant
el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble,
invità els congressistes a
protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la
Unió Soviètica.
Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la
lògia «Italia Nuova» de
París.
Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el
Congrés Antifeixista de
Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que
engegà les
protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí, amb
Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i
Giulio
Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a
Sartrouville que
arreplegà una cinquantena de militants de França,
Suïssa i Bèlgica i on es va
fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per combatre
en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso»,
va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936
lluità als
combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després
va ser nomenat membre del
Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de
rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i
de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en
un pis de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de
«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la
intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors
Comitè Central de Coordinació (COCECOO,
també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i
de Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El
juliol de 1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la
influència comunista. En aquesta
època treballà en una cooperativa de
construcció. En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià
els companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació
nazi participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on
continuà la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.
Enzo Fantozzi va
morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de gener de 1963 - Ramon Ramia
Llerda: El 8 d'octubre de 1886 neix a Beseit
(Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista
Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de
Catanet.
Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El
16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de
Resistència de
Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i
tingué especial dedicació als
presos socials. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8 de
desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el
comunisme llibertari
i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment
milità
en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent) de la
CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència
i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i s'instal·là a
Montferrièr de Les (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de la CNT de
Montpeller. Sa companya fou
Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir el 20
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 22
d'octubre–
de 1962 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). ***
Giobbe
Sanchini - Giobbe Sanchini:
El 8 d'octubre de 1887 neix a Montelabbate (Marques,
Itàlia)
l'anarquista Giobbe
Sanchini. Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i
vivien a
Sant'Angelo
in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida
de venedor ambulant i fabricant
de pasta alimentària. Des de jove es decantà per
les idees anarquistes, llegint
els diaris locals del moviment, especialment Germinal.
En 1902, seguint
l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna
(Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà
a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911
decidí emigrar als
Estats Units i sortint de Nàpols (Campània,
Itàlia) a bord del vaixell San
Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova
York (Nova York, EUA). Després
d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts,
EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut,
EUA), on treballà
de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain
amb la immigrant
italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana
la considerava
més «perillosa» que son
marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat
anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat
propagandista anarcocomunista
Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava
perseguit, i
es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca
Sovversiva, publicació en la
qual també col·laborà amb articles.
També va ser amic de Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts,
EUA), al
número 48 de Brookline Street, però pocs mesos
després tornava a viure a New
Britain, al número 63 de Laurel Street. El
7 de setembre de 1917 va ser detingut per
haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar
diners per
a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes
perseguits; jutjat
pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest
delicte,
ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser
novament detingut. En
aquesta època refugià l'anarquista perseguit
Carlo Valdinoci. Per les seves activitats
polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya
embarassada i un fill (Emo)
i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres
anarquistes (Vincenzo
Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo
Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels
EUA i
retornà a Itàlia a bord del vapor Duca
degli Abruzzi. El vaixell atracà el
9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino
va ser detinguda per
a ser investigada i finalment pogué marxà cap a
Sant'Angelo in Lizzola, mentre
que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de
Nàpols i després lliurat
a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di
Lecce,
Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no
s'havien presentat a la
crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en
llibertat a l'espera d'una
resolució de les autoritats militars,
s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el
13 de desembre de 1919 publicà els cinc números
de La Frusta Anarchica,
periòdic quinzenal que fundà. Aquesta
publicació esdevingué un referent de l'anarquisme
«antiorganitzador», contrària a
qualsevol forma d'organització estructurada i
permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i
autoritària, però, a
diferència dels anarquistes individualistes,
confià en el valor de l'acció
col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el
procés revolucionari. El gener
de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La
Frusta, i, des de maig
de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es
traslladà a Fano (Marques,
Itàlia); en aquesta publicació hi van
col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino
Manni, entre d'altres. També va publicar números
únics, com ara La Sedia
Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola.
Abans de l'arribada
del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro
«Novatore» i mantingué
correspondència amb destacats exponents del moviment
anarquista italià i
estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà
(Llombardia, Itàlia)
del 23 de març de 1921, sense reivindicar
l'acció, La Frusta considerà
els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol
de 1921 va
ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el
llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni
di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar
d'Ancona
(Marques, Itàlia) declarà el seu cas de
deserció sobresegut. L'agost de 1922 La
Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se
definitivament, però
continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a
les víctimes
polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i
dirigir un temps una fàbrica de
pasta, després treballà de paleta i
milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió
de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor
d'obres públiques. En
aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que
sovint
escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part,
però la
nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926
envià els infants nord-americans,
Emo i Ignea, als
Estats Units, a viure
amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades
relacions
amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a
Suïssa, a qui va negar haver
conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli,
actriu professional
de teatre i filla d'una família anarquista –tenia
una germana anomenada
Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a
Forcella (Abruços, Itàlia),
on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936
tingué a Teramo
(Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que
esdevingué amb el temps un
reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe
policíac del 20 de
febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la
companyia de persones de provada
fe feixista, participa vivament en les manifestacions
patriòtiques i té una
actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera
Nazionale Dopolavoro (OND, Obra
Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada
pel règim feixista, es
va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no
obstant això
no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat
de subversius.
Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa
família, sempre va
creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra
Mundial, el 25 d'agost
de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una
segona sèrie de La Frusta
di Propaganda Anarchica, però no només
sortí un altre número. Entre 1948 i
1949 col·laborà en números
únics del periòdic Anarchismo,
publicat per
Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a
Nàpols. El maig de 1949
publicà un número únic de Frusta
Anarchica a Nàpols. En aquesta època es
relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi.
Mantingué contracte amb els
anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va
morir el
24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia).
Deixà inèdit el text Le
origine dell'anarchismo. ***
Antonio
Soto a Río Gallegos - Antonio Soto Canalejo: El 8 d'octubre de 1897 neix al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties –germanes de son pare– beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, sense èxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquesta època patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso –en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)–, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud –patí diversos accidents de trànsit importants– i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat «Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica –malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme– i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules –La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)– i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom. ***
Foto antropomètrica de Carlo Scolari (ca. 1942) - Carlo Scolari: El
8 d'octubre de 1898 neix a Marchirolo (Llombardia, Itàlia) l’anarquista Carlo
Scolari. Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo. Fins als 15 restà a
Marchirolo i després marxà amb son pare a Zúric (Zúric, Suïssa) per treballar
de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, ambdós van ser repatriats i
ell va fer el servei militar en artilleria. Fou enrolat, però no va participar
en els combats a causa d'una malformació a la mà esquerra. En 1919 va ser
desmobilitzat i reprengué el seu ofici de paleta. En 1926, després d'haver
passat temporades a França, es va instal·lar als Pirineus. En 1930, després d'haver
passat un temps a Alger, marxà a Toló (Provença, Occitània), on treballà a l'Arsenal
(drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el tenia sota vigilància
i el Consolat d’Itàlia de Toló el considerà un dels anarquistes «més turbulents
i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a Itàlia i a la
primavera de 1936 marxà de Toló i s'instal·là a La Sanha de Mar (Provença,
Occitània), on conegué Miguel Balard (Michel Balard). Ambdós entraren a
Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona s'allistaren en el Grup
Internacional de la «Columna Durruti», marxant cap a Pina, al front d'Aragó. Antimilitarista
convençut, durant els tres mesos que restà al front sempre va anar desarmat i
es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la militarització de les
milícies, després es desplaçà a Barcelona on entrà a treballar en una
cooperativa de distribució d'aliments, abans d'integrar-se com a ajudant de
fuster al port. També s'incorporà, amb Balart i Charles Carpentier, durant
algunes setmanes al Servei d’Investigacions de Control de Fronteres de Portbou,
dirigit pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Balart i Charles
Carpentier, participà activament en els combats de carrer contra la reacció
comunista des d'una metralladora que havien instal·lat a la terrassa de la
fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família. Després retornà a
França. En 1940 es trobava detingut juntament amb altres subversius al fort de
Sainte-Catherine de Toló. El 23 de novembre de 1941 quan intentà creuar la
frontera francoitaliana per Bardonescha (Piemont, Itàlia), va ser detingut i
interrogat. El 29 de desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc anys de
deportació a Ventotene. Carlo Scolari es va suïcidar el 19 d'abril de 1974 a Marchirolo
(Llombardia, Itàlia). ***
Necrològica de Rafael Alfonso Salinas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 d'abril de 1990 - Rafael Alfonso Salinas: El 8 d'octubre de 1902 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes font citen erròniament Mollet (Vallès Oriental, Catalunya)– el militant anarcosindicalista Rafael Alfonso Salinas. Sos pares es deien Bienvenido Alfonso i Isabel Salinas. Emigrà a Catalunya, on treballà de blanquer i milità des de 1930 en la Federació Local de Mollet (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, per la qual cosa fou detingut i empresonat al vaixell-presó Argentina i al Pavelló Núm. 1 del Parc de Montjuïc de Barcelona. El juliol de 1936 va ser membre, en representació de la CNT, del Comitè Revolucionari Local Mixt (ERC, UR, CNT, FAI i UGT) de Mollet. Entre el 3 i el 5 d'octube de 1936 fou delegat per la CNT de Mollet al Ple Nacional del Calçat de la CNT-UGT celebrat a València (València, País Valencià). Exiliat a França després de la guerra civil, va ser delegat d'Albi (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) de la CNT de 1961. Sa companya fou María Gil. Rafael Alfonso Salinas va morir el 15 de març de 1990 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes font citen erròniament el 17 de març de 1990 a Cepet (Llenguadoc, Occitània). ***
Camp
de concentració de Setfonts - Mariano Sorinas Bernad: El 8 d'octubre de 1906 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas Bernad. Sos pares es deien Manuel Sorinas Abad, paleta, i Encarnación Bernad Arias. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar Gistau, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França). ***
Heinrich
Friedetzky - Heinrich
Friedetzky: El 8 d'octubre de 1910 neix a Bebra (Hessen,
Imperi alemany) l'anarcosindicalista
Heinrich Friedetzki. Fou l'últim fill d'una
família nombrosa de vuit germans.
En 1912 sa família s'instal·là a
Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) –actual
Racibórz (Silèsia, Polònia).
Sa mare morí en 1913 i son pare,
ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola
popular i estudià durant
tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el
fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold
Dodel,
abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves
idees. En 1928 s'afilià a
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD,
Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa
antinazis «Schwarze
Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També
participà en un grup de teatre
obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un
viatge de sis mesos a
la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf
Blodarcz, trobà a Barcelona
(Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia
–Paul
Czakon, Alfons Malina i
Bernhard Pacha, entre ells– que s'havien exiliat a la capital
catalana
fugint
de la repressió desencadenada arran del descobriment un
amagatall d'armes dels «Schwarze
Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres
companys, després
d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i
Suïssa vivint de la venda de
postals, s'havien dispersat a França per passar per separat
clandestinament la
frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà,
arribà a Barcelona amagat
sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta
ciutat, per
intermediació de Solidaridad Obrera
aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i
els altres;
després de viatjar per València i Almeria,
retornà, sempre a peu, a Alemanya
amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya,
amb Max
Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament
a la Península i
arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; sense
èxit, marxaren
a París on, sense mencionar la seva pertinença a
la FAUD, s'allistaren a les
Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se,
com era la
seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser
integrats en una
unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst
Thälmann de la XI Brigada)
a València. Després d'un curs de
formació, el febrer de 1938 van ser enviats al
front, on van ser objecte de vigilància per part dels
comissaris polítics
comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En
març de 1938
ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser
tancats al
monestir burgalès de San Pedro de Cardeña.
Friedetzki, que parlava perfectament
el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya
nazi, es va fer
passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de
1939, quan la invasió de Txecoslovàquia,
va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la
seva
vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel
Volksgerichtshof
(Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per
«combatent de l'Espanya
roja» i internat fins al final de la guerra als camps de
concentració de
Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu
ofici d'electricista pogué
salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes
soviètiques l'abril
de 1945. Després de la guerra, fugint de
l'ocupació comunista de Silèsia,
s'establí amb la seva companya i sos tres fills a
Lübeck (Slesvig-Holstein,
Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher
Sozialisten (FFS, Federació
dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la
FAUD, i formà part
del Comitè dels Exinternats dels Camps de
Concentració. En 1993, després de la
mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a
Colònia (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on
establí contacte amb
joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre
les seves
experiències a diferents indrets. A partir de 1994
passà els hiverns a Alacant
(Alacantí, País Valencià), on el clima
era més benigne per a la seva malaltia;
en aquesta ciutat es relacionà amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich
Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del
Nord - Westfàlia,
Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant. Heinrich Friedetzky (1910-1998)
Defuncions
Émile Cottin - Émile Cottin: El 8 d'octubre de 1936 mor a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Havia nascut el 14 de març de 1896 a Creil (Picardia, França). Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistes Émile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i «trencador de vagues», sense èxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema: «L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir al front de Saragossa quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté. ***
Suzanne Hans - Suzanne Hans: El 8 d'octubre de 1936 mor a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista Suzanne Hans. Havia nascut el 3 d'abril de 1914 a Épinal (Lorena, França). Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al moviment àcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoules i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la «Columna Durruti» –ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoules i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Louis
Recoules - Louis Recoules: El
8 d'octubre de 1936 mor a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista
Louis Jean Recoules –el seu llinatge citat erròniament Recoule i Recoulis.
Havia nascut l'1 de juny de 1911 al V Districte de París (França). Era fill
natural, de pare desconegut, de la domèstica Pauline Louise Émile Recoules i va
ser reconegut per sa mare el 22 de setembre de 1991 al XI Districte de París.
Fou company de la militant llibertària Suzanne Hans i amb dos van ser membres
del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). La parella
vivia al número 165 del carrer Nationale i van tenir dues filles, nascudes en
1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan
s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a
finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians
voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional
de la «Columna Durruti». Louis Recoules, juntament amb sa companya Suzanne Hans
i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre
de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes
franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Otto Wolf - Otto Wolf: El 8 d'octubre de 1943 mor al mar Egeu l'anarcosindicalista Otto Wolf. Havia nascut l'1 de març de 1902 al barri de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia). Quan en 1905 morí l'avi, la família es va traslladar a la ciutat saxona de Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant («Zur Wolfsschlucht») i d'una petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare tingué una caiguda mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels negocis, però l'assegurança no es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar l'escola primària i posar-se a fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la construcció a la ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a formar part de la Freie Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia acabat de crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució Espartaquista. En 1921 participà activament en les accions armades dels treballadors i les ocupacions de fàbriques de Leuna durant l'anomenada «Märzkämpfen» (Lluita de Març), que fou durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte de Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de maig de 1921 a un any de presó, que purgà fins el 13 de març de 1922, data en la qual fou alliberat. Els treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir difícil per trobar feina i restà durant llargs períodes inactiu. En 1927 es va casar i el seu primer fill, Peter, nasqué un any després. Fugint de la fam, conreà una petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També formà part dels Naturfreunde (Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en 1895 a Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft proletarischer Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors), de la qual esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels militants més destacats de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de diferents ciutats (Bitterfeld, Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue, Plauen, Saalfeld, Jena, Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una curta temporada en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels nacionalsocialistes, una nit dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu domicili fou escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai no trobaren res per a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions clandestines i lloc de distribució de literatura prohibida. Distribuí l'obra del seu amic Ferdinand Götze, literatura anarquista i el periòdic Sozialistische Revolution (Revolució Socialista). El 2 de juny de 1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir tortures a l'Ajuntament de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any a Berlín i condemnat per «alta traïció» a tres anys i sis mesos de reclusió que purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a més de ser privat dels seus drets civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la privació dels drets de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre de 1940 fou alliberat sota vigilància constant i aconseguí un lloc de feina en una planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la seva vigilància es va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment llibertari i distribuí informació als treballadors ucraïnesos i polonesos que feien feina amb ell. El 15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós «Batalló 999», unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats sumàriament per la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de transport on estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí aliat. El 19 de gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del comandant de la seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del naufragi. ***
Necrològica
d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966 - Anna Rigall Oliveras:
El
8 d'octubre de 1965 mor a Ieras (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria
Rigall Oliveras, també coneguda com Anita
Gou,
pel llinatge del seu company. Havia nascut el 13 de maig de 1887 a la
Jonquera (Alt
Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Pere Rigall
Sagué
i Maria Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant
anarcosindicalista Josep
Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra
d'Espanya i
l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra
Mundial. En 1939, amb
el triomf franquista, passà amb son company a
França.
Posteriorment la parella
s'establí a Algèria on milità en
l'Agrupació Llibertària de Orà. A
mitjans dels
anys seixanta ambdós van ser repatriats a França.
Anna
Rigall va morir el 8
d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau
Séjour»
d'Ieras (Provença, Occitània). ***
Remedios Varo - Remedios Varo: El 8 d'octubre de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), d'una aturada cardíaca, la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Havia nascut el 16 de desembre de 1908 a Anglès (Selva, Catalunya). Era filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret –qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la «Columna Durruti»–, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959), Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo està considerada la introductora del surrealisme a Mèxic. ***
Necrològica
de Joan Morros Armengol apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de gener de 1973 - Joan Morros Armengol:
El
8 d'octubre de 1972 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Joan Morros Armengol. Havia nascut el 26 d'abril –algunes
fonts citen
erròniament el 16 d'abril– de 1896 a Terrassa
(Vallès
Occidental,
Catalunya). Sos pares es deien Josep Morros Amat i Agnès
Armengol Figueres. Obrer agrícola, quan era molt jove
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal. Va ser
especialment actiu
durant els períodes de clandestinitat confederal com ara la
dictadura de Primo
de Rivera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sembla que
va ser
milicià abans d'entrar a formar part de la
col·lectivitat
agrícola de Terrassa,
on va ser nomenat responsable d'obres. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França. Després de la II Guerra Mundial
milità
en la Federació Local d'Adge
de la CNT. Joan Morros Armengol va morir el 8 d'octubre de 1972 a Agde
(Llenguadoc,
Occitània), després d'haver patit un atac de
paràlisi sis dies abans, i fou
enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològia
de Vicente Martínez Robles apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1976 - Vicente Martínez Robles: El 8 d'octubre de 1975 mor a La Tronche (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Vicente Martínez Robles. Havia nascut el 27 de maig de 1905 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Juan Martínez Calvo i Francisca Robles Rodríguez. Milità en el Sindicat de la Construcció del barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després del conflicte bèl·lic, visqué a Saint-Martin-d'Hères (Delfinat, Arpitània), treballà fins a la seva jubilació a la fàbrica de carbur de Gavet (Livet-et-Gavet, Delfinat, Arpitània) i milità en la Federació Local de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la CNT. Sa companya fou Antonia López Mateo. Vicente Martínez Robles va morir el 8 d'octubre de 1975 al Centre Hospitalari Universitari de La Tronche (Delfinat, Arpitània). ***
Necrològia
de Carmen Oto Esquerra publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de febrer de 1984 - Carmen Oto
Esquerra:
El 8 d'octubre de 1983 mor a Escalquens (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Carmen Oto Esquerra. Havia nascut el 22 de maig de
1908 a Albalat de
Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Joaquín Oto i
Joaquina Esquerra. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT) a Albalat de Cinca, tingué com a company
l'anarcosindicalista Miguel
Castro Gil, secretari de la Federació Local d'aquesta
població. El seu domicili
serví de refugi de la militància perseguida i de
lloc de
tertúlia dels companys,
entre ells Felipe Alaiz de Pablo. S'exilià amb son company a
França. Carmen Oto Esquerra va morir el 8 d'octubre de 1983
al
seu domicili d'Escalquens (Llenguadoc, Occitània). ***
Tomaso
Serra - Tomaso Serra: El 8 d'octubre de 1985 mor a Barrali (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Havia nascut el 23 de març de 1900 a Lanusei (Sardenya). Era fill de Silverio Serra i de Paola Mameli. Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la «Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de «desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de «Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena «invertir» en el «desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se «Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella. ***
Necrològica
d'Antoni Margalef Beltran apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 de desembre de 1990 - Antoni Margalef Beltran: El 8 d'octubre de 1990 mor a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Margalef Beltran. Havia nascut el 13 de juliol de 1907 a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Margalef i Josepa Beltran. Nascut en una família llibertària; son pare era un miner anarcosindicalista i sos cinc germans i sa germana també van ser militants. Obrer del sector tèxtil, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou elegit nombroses vegades delegat sindical de les fàbriques de teixits on treballava. Arran de l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933, fou detingut acusat de «fets sagnants», però fou alliberat, juntament amb altres tres companys del seu grup, sis mesos després per manca de proves. Durant la Revolució llibertària, fou responsable de l'avituallament d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Perdé son fill de 18 mesos a causa d'una anèmia motivada per la manca de llet. Antoni Margalef Beltran va morir el 8 d'octubre de 1990 a l'Hospital Comarcal de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) i, malgrat l'oposició de sa germana i dels companys, fou enterrat religiosament a Olesa de Montserrat. ***
Petronila
Infantes - Petronila
Infantes: El 8 d'octubre de 1991 mor a La Paz
(Bolívia) l'anarcosindicalista i
anarcofeminista Petronila Infantes, coneguda com Doña
Peta. Havia nascut
el 29 de juny de 1911 a La Paz (Bolívia). De petita es
traslladà amb sa família
a la zona minera d'Eucaliptus (Tomás Barrón,
Oruro, Bolívia) i quan tenia 9
anys morí son pare. Es posà a fer feina d'ajudant
de cuinera amb sa mare que
treballava de cambrera per a una empresa nord-americana que explotava
una mina d'or.
Amb 16 anys es casà, patí la violència
masclista i acabà abandonant el marit;
d'aquest matrimoni tingué un infant, José
Enrique, i una filla, Alicia Pedraza.
En 1932, durant la Guerra del Chaco entre Bolívia i
Paraguai, va perdre son
marit, el qual va ser donat com a desaparegut fins que es
confirmà la mort.
Restà tota sola amb sos infants i es quedà sense
feina, ja que l'empresa on treballava
va tancar. Retornà a La Paz amb sa mare i
treballà en cases d'hisendats de
cuinera, feina que havia après professionalment a
l'Argentina, on son marit
viatjava sovint per qüestions de treball. El 31 de juliol de
1935 l'Ajuntament
de La Paz prohibí l'ús del tramvia a les cholas
(indígenes i mestisses que
vesteixen les faldes tradicionals o polleras i
barret fort) que
comercialitzaven els seus productes o les obreres culinàries
que el feien
servir per transportar aliments i mercaderies, ja que, segons les
autoritats,
incomodaven els usuaris amb les seves canastres. Amb altres afectades
(Tomasa Chávez,
Catalina Mendoza, Rosa Rodríguez Calderón, Susana
Rada, Rosa Rodríguez,
Natividad Veramendi, etc.) per aquesta mesura
discriminatòria de la companyia «Power
de Tranvías de la Paz», el 15 d'agost de 1935
fundà el Sindicat de Treballadores
Culinàries i Rams Similars (Sindicat de
Culinàries), organització anarcosindicalista
formada exclusivament per dones. Finalment, la companyia de tramvies
hagué
d'anul·lar la prohibició per mor de les pressions
de l'anomenada «Revolta del Tramvia».
Les reivindicacions del Sindicat de Culinàries
portà el reconeixement de la
professió de cuinera, la jornada laboral de vuit hores, la
creació de
guarderies gratuïtes per a les mares treballadores i el
descans dominical.
També el Sindicat de Culinàries creà
una biblioteca per a educar les seves
militants anarcocholas. Durant la
«Revolta del Tramvia» conegué el
fuster ebenista anarcosindicalista José Mendoza, secretari
general de la Federació
Obrera Local (FOL), que esdevingué son segon company i amb
qui tingué altres
dues filles, encara que mai no es casà amb ell i
visqué en «unió lliure»,
alhora que feia propaganda anarcofeminista (amor lliure, divorci,
guarderies,
igualtat infants legítims i naturals, etc.). El seu model
d'actuació
reivindicatiu va ser adoptat per altres sindicats femenins, com ara el
Unió
Femenina de Floristes, el Sindicat de Bricallaires, el Sindicat de
Viatgers a
l'Altiplà, el Sindicat de Treballadores de la Vianda, el
Sindicat de Fruiteres Minoristes,
el Sindicat de Lleteres, etc. Bona oradora, en 1937 va fer la
conferència «A
mis compañeras proletarias», on exigia la igualtat
salarial entre dones i homes
i on s'atiava les companyes a lluitar contra les condicions laborals.
En 1940,
gràcies a la seva gestió, 12 sindicats refundaren
en un congrés la Federació
Obrera Femenina (FOF), esdevenint la seva secretària general
en 1944. Poc
després la FOF s'adherí a l'anarcosindicalista
FOL. Entre els anys quaranta i
cinquanta la FOF arribà a tenir més de setanta
sindicats. Per la seva militància
llibertària, sindical, antiracista i antipatriarcal, va ser
detinguda en diferents
ocasions. Exercí la secretaria de la FOF fins 1952, quan
esclatà la «Revolució
Nacional» a Bolívia, durant la qual la FOL i la
resta de sindicats es van veure
obligats a integrar-se en la Central Obrera Boliviana (COB), de
caràcter
hegemònic i patriarcal. Petronila Infantes va morir el 8
d'octubre de 1991 a La
Paz (Bolívia). L'actual Federació Nacional de
Treballadores de la Llar de
Bolívia la considera una de les seves referents. Un carrer
de la Paz porta el
seu nom. Petronila Infantes
(1911-1991) ***
Manuel Ramos Castillo
- Manuel Ramos Castillo: El 8 d'octubre de 2007 mor a Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Havia nascut el 28 de gener de 1917 a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Franco
Pasello - Franco Pasello: El 8 d'octubre de 2010 mor a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i anarquista individualista Franco Pasello, conegut com Franchi. Havia nascut en 1954 a Lendinara (Vèneto, Itàlia). Des dels 13 anys feia feina de forner i era una apassionat de la fotografia. Insubmís al servei militar, va patir 19 mesos d'empresonament, 14 mesos de presons militars i cinc de civils (Monza, Peschiera del Garda, Gaeta, Latina, Roma, Sondrio, Desio), on conegué nombrosos militants anarquistes (Lorenzo Santi, Giovanni Pierantoni, Matteo Danza, Roberto Francesconi, etc.) i realitzà vagues de fam per protestar per la seva situació. El 14 d'abril de 1978 aconseguí la llibertat i començà a militar en el moviment llibertari de Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la dècada dels setanta i vuitanta participà activament en el moviment antimilitarista i es dedicà a la distribució i venda de diversos periòdics anarquistes (Senzapatria, Umanità Nova, Un, L'Internazionale, A, Volontà, etc.) des d'una petita llibreria que obrí. Col·laborà estretament i especialment amb Senzapatria i amb les editorials Antistato i La Fiaccola. Es casà amb una immigrant en situació irregular només perquè aconseguís el permís de residència. Mantingué correspondència amb nombrosos militants i presos anarquistes i mostrà una solidaritat especial cap el poble rom, realitzant milers de fotografies als campaments gitanos. Amb una gran cultura de formació autodidacta, donà la seva biblioteca, amb una important secció sobre estudis romanís, a la redacció de la revista A, que posteriorment va ser cedida al Centro Studi Libertari - Archivio Pinelli de Milà. Franco Pasello va morir d'un ictus el 8 d'octubre de 2010 al seu domicili de Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat. Els dies 13 i 14 de novembre de 2010 els seus companys li van organitzar una festa en la seva memòria a la Cascina Autogestita Torchiera de Milà, on no hi faltaren els seus amics gitanos. ***
Ana
Vega Álvarez i sa família - Ana Vega Álvarez: El 8 d'octubre de 2017 mor a Calgary (Alberta, Canadà) l'anarcosindicalista Ana Vega Álvarez. Havia nascut cap el 1916 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Cristóbal Vega Arcas i Ana Álvarez Organvídez. Fill d'una família nombrosa anarcosindicalista, sos germans Cristóbal i Miguel Vega Álvarez van ser destacats militants. Sastressa de professió, milità en el Sindicat d'Emancipació Femenina de Jerez de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es casà pel civil en contra de l'opinió dels pares i acabà divorciant-se i tornant-se a casar, provocant un escàndol a la seva època. Amb el triomf franquista, son company va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat. El març de 1941 participà en un intent de reconstitució de les Joventuts Llibertàries clandestines a Jerez. Son company aconseguí fugir de la presó i, embarassada de vuit mesos, amb aquest i un fill, travessà els Pirineus a peu. S'establí amb sa família a París (França), on passà grans calamitats. Posteriorment emigrà amb sa família a Canadà, on trobà feina de sastressa. Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008) ---
|
![[07/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/10]") |
|
![[09/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/10]") |
|
|
| Actualització: 15-03-23 |