---

Anarcoefemèrides del 7 d'octubre

Esdeveniments

Anunci de l'acte en el diari barceloní La Vanguardia del 5 d'octubre de 1903

- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 8 d'octubre de 1926

- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un per ús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.

***

Cartell de l'Acte [IISH]

- Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934: El 7 d'octubre de 1945 se celebra al cinema Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un míting per a commemorar l'onzè aniversari del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a la Península. L'acte, organitzat pel Comitè de Relacions de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), comptà amb el suport de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'Astúries. Presidit per Andrés Avelino Fernández Roces (Avelino Roces), hi parlaren per la CNT Ramón Álvarez Palomo i Acracio Bartolomé Díaz i per l'UGT José Barreiro García i Lorenzo López Mulero, que va ser alcalde socialista d'Oviedo (Astúries, Espanya).

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Caracremada: El 7 d'octubre de 1978 s'organitza a Sallent (Bages, Catalunya) una jornada en memòria del guerriller anarquista Ramon Vila Capdevila (Caracremada) en commemoració del seu setantè aniversari. A l'acte, organitzat per la Federació Local de Sallent Confederació Nacional del Treball (CNT), acudiren més de 2.000 persones, però va ser prohibit mitja hora abans pel governador civil i el poble ocupat per membres de la Guàrdia Civil. L'homenatge es va fer des del balcó del sindicat i van d'intervenir Joan Ferrer, Enric Marcos Batlle i Frederica Montseny Mañé, entre altres oradors; a més d'un recital del cantautor Ramon Muns Andreu. L'endemà 8 d'octubre s'havia de col·locar una placa a la tomba del guerriller anarquista al cementiri de Castellnou de Bages (Bages, Catalunya), però també ho va impedir la Guàrdia Civil.

Homenatge a Caracremada (7 d'octubre de 1978)

Naixements

Giuseppe Manzini

- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per «organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.

***

Victor Barrucand

- Victor Barrucand: El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Marie François Joseph Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Sos pares es deien Joseph Marie Barrucand, negociant, i Laure Sténot. Als 16, orfe de pare, arriba a París (França) on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. El 30 de maig de 1902 enviudà d'Yvonne Émilie Louisée Jacquin. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbaron lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. El 30 d'octubre de 1920 es casà al IV Districte de París amb Lucienne Jeanne Charlotte Crespin. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).

***

Joe Hill

- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks –taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació– (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

Joe Hill (1879-1915)

***

Notícia de l'alliberament de Vicente Godet Sanz apareguda en el diari mardrileny La Voz del 24 de juliol de 1923

- Vicente Godet Sanz: El 7 d'octubre de 1886 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Godet Sans –a vegades sos llinatges citats erròniament com Goded i Sans. Era fill de Joaquín Godet, ferrer, i de María Sanz Gonzalvo. Fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ontinyena. Forner de professió, emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Forners de la CNT. En 1921, durant l'època del pistolerisme, va ser empresonat, amb Joan Peiró Belis i Joan Puig Elías, a Saragossa (Aragó, Espanya). En aquests anys patí les deportacions a peu encadenat cap el nord de la Península. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys, aconseguí mantenir el Sindicat de Forners confederal a Barcelona camuflat sota el nom de Sindicat Autònom «La Aurora», al Centre Radical, que es trobava al número 35 del carrer Cabañas del Poblenou, i a partir del qual es va reconstituir el Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, el qual presidí. Després de la caiguda de la dictadura s'integrà en el Comitè Nacional de la CNT aleshores instal·lat a Barcelona. En 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, va ser nomenat delegat del Sindicat de Forners al Congrés Nacional confederal i el maig de 1931 al Ple Regional de Catalunya de la CNT. A més d'aquesta activitat sindical, participà activament en l'Escola Racionalista «Natura» al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. A partir de la Revolució de 1936 jugà un paper important en la socialització de les fleques i va ser nomenat membre de la directiva de la Indústria Socialitzada del Pa de Barcelona. A començament de 1937 s'adherí al grup «Hacia el Porvenir» de Barcelona integrat en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1940 s'instal·là al departament d'Arieja i finalment a Sant Quentin, on continuà militant en la CNT. Després de dos mesos de patiment a l'Hospital de L'Avelhanet (Llenguadoc, Occitània), Vicente Godet Sanz va morir el 31 de març de 1970 a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a la citada localitat.

***

Angelo Natale Locatelli

- Angelo Natale Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es deien Santo Locatelli i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no apte» per al servei militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels principals promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord amb l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), intentà reunir en una estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i socialistes. Molt actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes. També col·laborà en la revista Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del GLB i del qual va ser gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb passaport i el març de 1915 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on romangué fins finals de maig de 1915, quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara que la declaració de «no apte» es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a tipògraf en el diari ginebrí La Tribune i vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una revisió militar, però no es presentà i el març d'aquell any va ser declarat «apte» de Primera Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac de desembre de 1917 fa saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup editor del periòdic ginebrí anarquista Il Risveglio. El 29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar la seva situació militar, però dies després retornà a Ginebra. El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) el condemnà a 10 anys de presó militar, condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix any se separà legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923 s'establí a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit en 1928 en la Cambra del Treball. El 2 de març de 1930 la policia segrestà una carta d'un «periòdic subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia esdevingut socialista, i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930 treballà de tipògraf a Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i estava afiliat al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs), però no al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la Prefectura de Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Ramón García apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de gener de 1970

- José Ramón García: El 7 d'octubre de 1892 neix a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Ramón García. Sos pares es deien Antonio Ramón i Victoria García. En 1922 emigrà a França i s'instal·là a La Bastida de Roairós. Va ser a França on entrà en contacte amb les idees anarquistes. Durant la Revolució espanyola prengué part en l'organització de combois de queviures i en les col·lectes de diners per als milicians anarcosindicalistes. En 1939, després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra Mundial, participà en el suport als refugiats espanyols internats als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació albergà al seu domicili nombrosos companys en dificultats. A partir de 1945 milità en la Federació Local de La Bastida de Roairós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Franco. José Ramón García va morir 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Josep Capdevila Puig apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Josep Capdevila Puig: El 7 d'octubre de 1900 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Esteve Lluís Capdevila Puig. Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Obrer tèxtil, milità activament en el Sindicat Tèxtil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució participà en el procés de col·lectivització. Després de la Guerra Civil restà a Catalunya i milità en la clandestinitat. A finals de 1947 era membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Josep Capdevila Puig va morir d'un edema agut de pulmó el 16 de gener de 1984 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Son germà Andreu Capdevila Puig també va ser destacat militant anarcosindicalista i conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil.

***

Remo Tartari

- Remo Tartari: El 7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Sos pares, jornalers anarquistes, es deien Gaetano Tartari i Primina Bodoni. Quan era jove s'instal·là a Pontelagoscuro (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva activitat llibertària, es va veure obligat a exiliar-se a França. S'establí a Pont-à-Mousson (Lorena, França), on treballà de manobra quatre mesos, i després visqué com pogué a París (França). En 1931 va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. En 1934 se li va decretar l'expulsió de França, però hi restà. Detingut novament, purgà un any més de presó. Segons la policia, en 1935 retornà a Itàlia. Segons algunes fonts, en 1936 marxà a la Catalunya revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a Itàlia, en 1949 vivia a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser advertit formalment per règim feixista per les seves crítiques a aquest. Participà en la Resistència i va ser empresonat pel règim feixista. Després de la II Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També milità en la Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la qual representà en diversos congressos anarquistes. Treballà en una fàbrica de l'empresa «Eridania» i durant un breu període de temps milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou en el moviment llibertari, fou un destacat militant a Ferrara i participà en diversos congressos nacionals, com ara el de desembre de 1962 a Senigallia (Ancona, Itàlia). En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la seva vida i amb la seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig –algunes fonts citen el 7 de maig– de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història Contemporània), el qual creà el «Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.

Remo Tartari (1902-1997)

***

Marcelino Esteban Valero

- Marcelino Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Valera. Sos pares es deien Pedro Esteban i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament dels anys vint era secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. En 1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i detingueren els secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de l'arrest. En 1931 fou un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals portades a terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les Joventuts Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts Revolucionàries Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol de 1931 participa activament en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran d'una acció contra els esquirols, va ser detingut després d'haver estat sorprès al Paseo de la Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que s'acabaven de reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia Civil que protegia els esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa convocada per la CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En aquests anys fou assidu de la penya «Salduba». El setembre de 1932 presidí l'assemblea plenària del Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de Sindicats de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i desembre de 1933 fou tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu a Saragossa. Quan la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser detingut a Saragossa i traslladat a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser arrestat a Saragossa en una agafada policíaca que va detenir més de cinquanta companys. A començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de la fusta, organitzà l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en un bosc a la riba de l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la ciutat el gener de 1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José Hipólito Melero Sanjuán. Tots tres van ser considerats pels companys confederals com els principals responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i portats pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31 de gener de 1937 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats sobretot per Miguel Chueca Cuartero de connivència amb l'enemic, aconseguiren per només un vot salvar-se de la pena de mort i van ser condemnats per «traïció» a treballs forçats al camp de Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel Consell d'Aragó i amb José Hipólito Melero Sanjuán s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las Matas (Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment presidí. En 1938 fou membre del «Batalló de Metralladores C», unitat formada per Agustín Remiro Manero encarregada de missions d'intel·ligència i de sabotatges a zona franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero a França i va ser internat, primer, al camp de concentració de Maseras i, després, al de Vernet, on treballà especialment en l'habilitació dels barracons. Traslladat a Fenollet, més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou, creat el febrer de 1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a l'internament de jueus i d'espanyols, on treballà també en el condicionament dels barracons. Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les fortificacions de la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí evadir-se i pogué arribar a Tolosa, on s'integrà en la Resistència i esdevingué agent d'enllaç del grup espanyol de l'anomenat «Batalló Roche». En 1945, patint seriosos problemes d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i patí una operació d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva professió d'ebenista a Tolosa i s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban Valero va morir el 14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.

Marcelino Esteban Valero (1903-1974)

***

Hubert Schwarzbeck

- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria, Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria, Àustria).

***

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 7 d'octubre de 1910 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Capturat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Luis Robla

- Luis Robla: El 7 d'octubre de 1917 neix a San Andrés de Rabanedo (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Luis Fernández Robla, més conegut com Luis Robla, ja que mai no va fer servir el seu primer llinatge. Sos pares es deien Luis Fernández i Modesta Robla. Durant els primers anys de la postguerra participà en la clandestinitat llibertària a Lleó i després, ajudat per uns pescadors bascos, passà a França. Esdevingué col·laborador i gran amic de Laureano Cerrada Santos i del seu cercle activista antifranquista. En 1946 participà des de París (França) en la subscripció «Pro Espanya». Membre del Comitè Intercontinental (CI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1947 va se nomenat delegat de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes de la Federació Anarquista Iberica (FAI) per al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1947 marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) amb la missió de reconstituir el Comitè Regional d'Aragó de la CNT i de crear una xarxa de passades i de bases per als grups d'acció i la guerrilla llibertàries. Per a aquesta finalitat va crear l'empresa de transports «Galicia», on els camions, amb un doble fons, servien per a passar armes i material propagandístic. En 1948 participà amb Ureña en el Ple clandestí celebrat a la Ciutat Universitària de Madrid (Espanya). Membre de l'anomenada «Comissió Conspiradora de la CNT» (Laureano Cerrada Santos, Georges Fontenis, Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez, José Pérez Ibáñez, etc.), també en 1948, durant un viatge a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra el dictador Francisco Franco, realitzà un informe detallat de les fortificacions costeres. El juny de 1948, quan l'onada de detencions a Madrid, passà a França, però retornà per a la realització de l'atemptat planejat. El 12 de setembre de 1948, amb José María Larrea, advertí telefònicament des de Sant Sebastià Laureano Cerrada Santos a França de la presència d'un vaixell amb Franco dins la badia i donà el vist i plau per a l'enlairament d'un petit avió carregat amb quatre bombes incendiàries d'un pes total de 120 quilograms. L'avió, a bord del qual es trobaven els companys Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez i José Pérez Ibáñez (El Valencia), va ser interceptat per un caça i, després d'haver llançat les bombes a la mar, hagué de retornar a França. També va participar en un projecte d'atemptat («Plan Pánico») contra l'arquebisbe i el governador de Saragossa que no reeixí. Després d'això retornà a França. Durant els anys seixanta i setanta freqüentà els locals de la CNT francesa, al carrer de la Tour d'Auvergne de París, i visqué a la rue Jean-Pierre Timbaud de la capital francesa, on treballà com a muntador d'ascensors. A finals dels anys setanta patí un robatori i passava pena que la pistola que li havia acompanyat durant la seva llarga vida clandestina, ara furtada, caigués en «vils mans». A començament dels anys vuitanta s'instal·là a Dortan (Roine-Alps, França), però continuà militant en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de París. Malalt, Luis Fernández Robla va morir el 25 d'abril de 1994 a l'Hospital Haut Bugey d'Oyonnax (Roine-Alps, França); incinerat tres dies després a Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), les seves cendres van ser escampades al seu Lleó natal.

Luis Robla (1918-1994)

***

Adolf Castaños Garrofé

- Adolf Castaños Garrofé: El 7 d'octubre de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) el poeta, escriptor, periodista, activista cultural i social anarquista Adolf Castaños Garrofé. De família llibertària, sos pares es deien Modesto Pedro Castaños Serrano, treballador del tèxtil, i Nativitat Garrofé Audet. Només estudià fins l'ensenyament mitjà i la gran cultura que aconseguí va ser resultat del seva educació autodidacta. Treballà d'administratiu en diferents empreses barcelonines i cap el 1971 entrà en contacte amb antics obrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que accentuaren el seu pensament llibertari que ja havia heretat de sa família. En 1974 es casà amb María Ángeles Igartua, d'Eibar (Guipúscoa, País Basc), amb qui tingué una filla, Guiomar Castaños Igartua. En 1975 la parella s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà de corrector en diferents editorials i va fer recitals de poesia a bars i espais culturals. En 1976 es relacionà amb la nova CNT que s'estava reorganitzant i s'integrà en l'Assemblea d'Arts Gràfiques de la mà d'Arturo González Martín, nucli de la fundació del Sindicat d'Artes Gràfiques de la CNT. Amb Arturo González Martín i Carlos Oroza Fernández, fundà a Almazán (Sòria, Castella, Espanya) El Pendón (1977-1978). En aquesta època assistí a les tertúlies d'Antonio Artero Coduras, amb Manuel Alejandre Abarca (Manuel Aleixandre), Fernando Fernández Gómez (Fernando Fernán Gómez) i altres, on aprengué l'art de la recitació. Participà activament en recitals poètics a ateneus, jornades llibertàries, mítings, fires del llibre i sindicats de diverses localitats peninsulars (Barcelona, Madrid, Mataró, San Sebastián de los Reyes, Torrelavega, etc.). En 1981 s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Instal·lat definitivament a Barcelona anys després, passà llargues temporades a Eibar, sobretot a partir de la seva jubilació en 2014. Encara que mai no va estar afiliat a cap organització llibertària, treballà activament en els ateneus llibertaris, centres socials, casals okupats, etc., i sempre donant la seva visió anarquista. En 1996 fundà el Grup Poètic «León Felipe» de l'Ateneu Llibertari de la Verneda de Barcelona i també participà en l'Ateneu Llibertari del Xino de Barcelona i en l'Ateneu Llibertari de Sants, que ajudà a reconstruir en 2005. En aquests anys va fer recitals a centres socials i alternatius de la Península (Bilbao, Eibar, Ermua, Logronyo, etc.). Membre destacat de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona, el juny de 2000 en va ser nomenat vicepresident. També col·laborà amb la barcelonina Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA). En el segle XXI participà en nombroses gires poètiques (De ti hacia ti, tan solo has de llegar, Cabaret poético, Poesía comprometida del S. XX, etc.), moltes vegades amb altres poetes (David Castillo Buïls, Jesús Lizano Lizano, José María Mateo Rello, etc.). Va ser un gran coneixedor d'autors com Rafael Alberti Merello, Felipe Camino Galicia de la Rosa (León Felipe) o Federico García Lorca. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara CNT, Debate Libertairo, Ekintza Zuzena, Noticiari Enciclopèdic, Res de Boira, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels poemaris Dicen de ti hacia a ti tan solo has de llegar, La libertad y el desarraigo (1977) i Ahora que dicen que viene un tiempo nuevo (1999). En 2002 prologà el llibre de José María Mateo Rello Orilla Sur i en 2003 col·laborà en el llibre col·lectiu La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada. Adolf Castaños Garrofé va morir el 9 de març de 2021 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc) i va ser incinerat a Ermua (Biscaia, País Basc).

 

Defuncions

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 7 d'octubre de 1930 mor a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Havia nascut el 17 de juny de 1890 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

André Colomer

- André Colomer: El 7 d'octubre de 1931 mor a Moscou (Rússia, URSS; actual Rússia) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista Jean Éloi André Colomer. Havia nascut el 4 de desembre de 1886 a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord). Sos pares es deien Eloi Colomer, verificador de duanes, i Marguerite Fonteneau. Acabat de néixer, es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra d'Émile Zola. Estudiant secundària a Bordeus (Aquitània, Occitània), on publicà la revisteta Le Torchon des Ratés, va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània (Algèria, Tunísia, Senegal, Espanya, Portugal); després va acabar els estudis de batxillerat i al Liceu Louis-le-Grand de París va preparar becat l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Més tard va fer de professor al col·legi de Blois (Centre, França) i al Liceu Lakanal de París, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux Chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l’individualisme héroïque  (1913), amb Manuel Devaldès i Gérard de Lacaze-Duthiers. A començament de la dècada dels deu participà en la fundació del grup «La Ghilde» (Les Forgerons). En aquesta època treballà d'obrer mesurador. En 1911 va ser empresonat a la presó parisenca de La Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però va ser llicenciat i alliberat per malaltia. El 3 de febrer de 1914 és va casar al V Districte de París amb sa companya Madeleine Henriette Adeline Hennuin. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya embarassada de vuit mesos a Itàlia per Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Visqué a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va fer classes a l'Escola Berlitz i on nasqué sa filla Tristane Marguerite, que morí cinc anys després. El maig de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, hagué de passar a la clandestinitat, però l'octubre de 1918 va ser descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensant, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. En el Congrés de la CGTU, celebrat el 25 de juny de 1922 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), fou, amb Louis Lecoin i Pierre Besnard, un dels representants del corrent llibertari, que obtingué 399 vots contra 848 dels comunistes. Com a secretari de la Federació Unitària de l'Espectacle, fundà el Teatre Confederal. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste i en aquesta època es declarà més anarquista que sindicalista. El desembre de 1922 assistí al III Congrés de la Unió Anarquista (UA) i entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «Cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller (Llenguadoc, Occitania) titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la «Banda Bonnot» («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Léo Malet (Noël Letam), Enrique Vlolatería i Maurice Wullens, entre altres. Entre 1925 i 1926 dirigí el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Appel des Soviets, fent conferències arreu de França i agafant la secretaria dels «Amics de l'URSS», fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a l'URSS, André Colomer va morir poc després, el 7 d'octubre de 1931 a Moscou (Rússia, URSS; actual Rússia). Entre les seves obres podem destacar Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1922), À nous deux, patrie (1925), Bonimini contre le fascisme (1925), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

André Colomer (1886-1931)

***

Jo Labadie (1917)

- Joseph Labadie: El 7 d'octubre de 1933 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Havia nascut el 18 d'abril de 1850 a Paw Paw (Michigan, EUA). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres.

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 7 d'octubre de 1975 mor a París (França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Les Beaubois (Saint-Maurice-sur-Aveyron, Centre, França). Sos pares, grangers, es deien Louis-François Couilleau i Marie-Eugénie Péron. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina). De bell nou a França, el 9 d'abril de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Henriette Marie Madelaine Louvel. En aquesta època treballava d'electricista i vivia al número 19 del carrer Messageries de París. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer Baigneur de París. Louis Coulleau va morir el 7 d'octubre de 1975 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

Necrològica d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Antonio Mazas Berdala: El 7 d'octubre de 1978 mor a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mazas Berdala. Havia nascut el 13 de setembre de 1902 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Mazas i Francisca Berdala. En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de cambrer en un cafè de Barcelona (Catalunya), afiliat al Sindicat de l'Alimentació de la CNT, i s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en va ser nomenat comissari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que participà en la Resistència durant l'Ocupació. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la CNT. Després d'una malaltia a la sang i de diverses operacions oculars, sa família peninsular el vingué a buscar el 5 d'octubre de 1978 per marxar cap a Barcelona i després a Montsó. Víctima d'una crisi cardíaca provocada per l'emoció de trobar sa família, Antonio Mazas Berdala va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Jesús Regueiro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de novembre de 1978

- Jesús Regueiro: El 7 d'octubre de 1978 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Regueiro. Havia nascut a Galícia. Treballà de sabater a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i en 1922 fou delegat en nom del Sindicat de Constructors de Calçat en el congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Galícia que se celebrà a Vigo (Pontevedra, Galícia). El febrer de 1933 fou delegat al Ple Regional confederal celebrat a Santiago de Compostel·la i un mes més tard fou orador en un míting, amb Cesures i Padrón. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya (la Corunya, Galícia). Posteriorment s'adherí al Partit Sindicalista (PS) i fou membre de la seva comissió d'organització, però en setembre de 1935 abandonà aquesta organització. Durant la guerra civil lluità com a milicià al front nord. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Perpinyà, on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

***

Fermín Tejedro Della

- Fermín Tejedor Della: El 7 d'octubre de 1978 mor a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Havia nascut el 9 de juliol de 1897 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves Sebastiá, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica d'Antònia Boltà Viñas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de novembre de 1988

- Antònia Boltà Viñas: El 7 d'octubre de 1988 mor a Sant Ponç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antònia Eulàlia Josepa Boltà Viñas  –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Balta. Havia nascut el 20 de gener de 1903 a Vallirana (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Boltà Pausas i Dolors Viñas Montané. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en l'exili s'uní cap el 1950 a l'anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Després d'una intervenció quirúrgica i de patir grans dolències, Antònia Boltà Viñas va morir el 7 d'octubre de 1988 al seu domicili de Sant Ponç (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada l'endemà.

***

Félix Carrasquer (1980)

- Félix Carrasquer Launed: El 7 d'octubre de 1993 mor a Thil (Llenguadoc, Occitània), el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Havia nascut el 4 de novembre de 1905 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Félix Carrasquer, secretari de l'Ajuntament, i Presentación Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans –José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen–, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups «Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant els últims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Astu­rias, Aula Libre, Colectivización, Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal, Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica, La Revista Blanca, Sindicalis­mo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Sin­dicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com ara El sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tie­rra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquer Launed va morir el 7 d'octubre de 1993 al seu domicili de Thil(Ll enguadoc,Occitània) i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Marco Ferruzzi (Tombolino)

- Tombolino: El 7 d'octubre de 2007 mor a Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia) l'anarcoinsurrecionalista Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino o Ardito. Havia nascut el 16 de desembre de 1979 a Viterbo (Laci, Itàlia). El 8 de març de 2000 va ser detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la celebració del carnaval. En aquesta època formava part del grup anarquista «Compagne e compagni» i del «Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del «Comitè ciutadà contra la presó i la repressió social». Novament fou denunciat el maig de 2002 a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en col·laboració amb la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una manifestació a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó i a una indemnització de 1.000 euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el judici d'apel·lació celebrat el 16 de març de 2004 a Roma ambdós van ser absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de l'anomenada «Operació Cervantes» contra el grup anarcoinsurreccionalista Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista Informal (FAI), acusat d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels carrabiners del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix dia, a la Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte esclatà i va fer perdre dues falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano Sindonia. Per aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per «fabricació i enviament d'explosius» i «temptativa d'homicidi agreujada» i condemnat a nou anys de presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en règim especial a la presó de Poggioreale de Nàpols. El judici d'apel·lació del febrer de 2007 l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la Primera Sala Penal del Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el recurs de la Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7 d'octubre de 2007 de sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia).

***

Félix Padín Gallo

- Félix Padín Gallo: El 7 d'octubre de 2014 mor a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Havia nascut el 9 de juliol de 1916 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Manuel Padín i Rogelia Gallo. Membre d'una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d'ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s'afilià al sindicat dels seus germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i després a les Joventuts Llibertàries. Formà part d'un grup d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d'armes i de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de 1936–, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d'aquell any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el 16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat a presons (Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i Peñaranda de Bracamonte). El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després tornà a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d'aquell any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l'ànima de la CNT local. En aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i dos anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1993 assistí com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de Barcelona. En 1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les Conferències Nacionals de 1993 i 2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més tard, participà com a testimoni en els documentals sobre els camps de concentració franquistes Rejas de la memoria (2004), de Manuel Palacios, i Desafectos. Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne Beaumont i Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014 relatà al jutjat de Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del franquisme per a la jutgessa argentina María Servini, dins de la causa instruïda per crims comesos durant el règim del dictador Francisco Franco. Félix Padín Gallo va morir el 7 d'octubre de 2014 a l'Hospital Santiago Apóstol de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) i va ser incinerat en aquesta població.

Félix Padín Gallo (1916-2014)