---

Anarcoefemèrides del 7 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Méreaux (23 d'abril de 1892)

- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 neix a Laon (Picardia, França) el propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups abstencionistes dels XI i XX Districte de París. En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». L'agost de 1887 projectà un robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite i en aquesta època vivia al número 3 del carrer Lémon. Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry, i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El seu últim domicili va seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa companya fou Louise Victorine Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 al seu domicili del XX Districte de París (França).

Émile Méreaux (1858-1922)

***

Foto antropomètrica d'Oscar Bertoja (1894)

- Oscar Bertoja: El 7 de setembre de 1867 neix a Conegliano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Oscar Carlo Bertoja –el seu llinatge a vegades citat Bertoia i Bertoya. Era fill d'una família benestant i sos pares es deien Giuseppe Bertoja, empleat a la Prefectura d'Ancona (Maques, Itàlia), i Rachel Grocher –Oposher, segons algunes fonts. Quan tenia 15 anys esdevingué anarquista. Fugint del servei militar passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i després a Zúric (Zúric, Suïssa), on formà part del «Circolo Operaio» de Thalwil (Zúric, Suïssa), especialment amb Gaetano Minunni i Ettore Molinari, estudiants amb ell del Politècnic de Zúric. En 1886 creà amb Minunni i Molinari el «Club Socialista Italià». En 1887 publicà el fullet L'Anarchia dins la col·lecció del periòdic Gazzetta Operaia de Torí (Piemont, Itàlia), el qual envià a Élisée Reclus i que aquest li va respondre tot comentant les seves concepcions econòmiques. Entre el 18 i el 19 de setembre de 1887 fou delegat dels obrers de Zúric al Congrés Socialista Italià celebrat a Pavia (Llombardia, Itàlia), on es relacionà amb Andrea Costa. Després que la policia interceptés una carta dirigida a ell per Johann Most, passà al Principat de Mònaco, on va ser detingut i extradit com a desertor. Cap a finals de 1888 arribà a París (França), on estudià a l'Escola Politècnica (a l'Escola de Ponts i Dics i a l'Escola de Mines) i a l'Escola de Llengües Orientals –segons la policia, a més de l'italià, parlava l'alemany, l'anglès, l'àrab, el castellà, el francès, el rus i el xinès. Treballà al despatx d'un expert de quadres al carrer de Sèvres i freqüentà els cercles anarquistes. En 1889 va ser delegat al Congrés Internacional. A París mantingué una estreta amistat amb l'escriptor anarquista noruec Arne Dybfest i establí contactes amb Louise Michel i altres llibertaris. L'abril de 1889, segons la policia, amb els anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Achille Vittorio Pini, hauria estat l'autor del manifest «La Verità», publicat pel grup anarquista italià de París «Intransigente». El 4 de gener de 1890 va ser detingut i l'11 de gener va ser expulsat de França, fet que donà lloc a manifestacions i mítings, com ara el celebrat el 13 de gener de 1890 a la Sala Ermitage del carrer Jussieu de París, on participaren destacats anarquistes (Georges Brunet, Christiaan Cornelissen, Charles Malato, Louise Michel, Paolo Schicchi, etc.). Es va refugiar, via Bèlgica, a Londres (Anglaterra). En 1893 formà, amb altres destacats anarquistes (Errico Malatesta, Francesco Saverio Merlino, Gennaro Pietraroja, etc.), el grup «Solidarietà», que es reunia al domicili de Petraroja, al número 35 d'Est Street; aquest grup es creà en oposició al grup individualista «La Libera Iniziativa», seguidor de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol). En 1896 vivia al número 14 de Pembridge Road de Notting Hill de Londres. Entre 1897 i 1908 mantingué correspondència amb Jacques Gross, que havia conegut en la seva estada a Ginebra. En 1913 hi havia deixat Milà (Llombardia, Itàlia) i s'establí amb sa família en un barri de Londres com a director d'una fàbrica de capells de palla. Va estar casat amb Jane Von Reis, que morí en 1904, amb qui tingué tres infants (Oscar, Boris i Aldo), i després es casà amb Maria Turcul. Oscar Bertoja sembla que va morir en 1920.

***

Axel Holmström

- Axel Holmström: El 7 de setembre de 1881 neix a Ystad (Escània, Suècia) –algunes fonts citen erròniament Lund (Escània, Suècia)– el periodista i editor anarquista i antimilitarista Nils Axel Holmström. Era fill natural d'Elna Olsson, qui després es casà amb Niels Rasmus Larsen, i sembla que passà els seus primers anys en una família d'acollida. Després de fer els estudis primaris a Lund, s'establí a Ystad, on entrà a treballar d'aprenent en una fleca, participant ja des de l'adolescència en vagues per a la reducció de la jornada laboral. Quan tenia vint anys s'instal·là a Estocolm, on va treballar per al «Svenska bageri- och konditoriindustriarbetareförbundet» (Sindicat de Treballadors de la Indústria de la Fleca i Pastisseria de Suècia) de la Landsorganisationen (LO, Organització Nacional), exercint de propagandista i de venedor de la seva premsa. En aquesta època fou tresorer del Club de Joves Socialistes del Sud d'Estocolm. Durant un temps va ser, amb August Palm, membre de Stockholms Arbetarekommun (SAK, Municipalitat Obrera d'Estocolm), del Socialdemokratiska Arbetarepartiet (SAP, del Partit dels Treballadors Socialdemòcrates), però les seves opinions revolucionàries van fer que s'integrés en els Ungsocialisterna (Joves Socialistes), el sector anarquista dels socialistes socialdemòcrates. En 1904 començà a treballar en la redacció del periòdic anarquista Brand i fou un dels creadors de «Bokförlaget Brand», l'editorial de Brand, que publicà l'obra de Piotr Kropotkin. Va ser condemnat a tres mesos de presó per les seves opinions en una assemblea celebrada el 3 d'abril de 1906 a la Casa del Poble d'Estocolm. En 1906 organitzà amb l'anarquista Hinke Bergegren un congrés amb més de dos-cents socialistes russos i refugiats revolucionaris (Gorki, Lenin, Plekanov, Stalin, etc.) de visita a Estocolm. En 1908 va ser condemnat a tres mesos de presó per declaracions antimilitaristes en un debat d'Hinke Bergegren sobre el reclutament de soldats i durant aquell mateix any va ser condemnat a quatre mesos més de presó per antimilitarisme, pena que purgà a la presó central de Långholmen d'Estocolm. Posteriorment va ser condemnat a diverses penes per la seva negativa a realitzar el servei militar. En 1910 fundà la seva pròpia editorial («Axel Holmströms Förlag»), que edità destacats escriptors estrangers i suecs (Victor Arendorff, Harry Blomberg, Carl Johan Björklund, Ragnar Casparsson, Carl Emil Englund, Jaroslav Hašek, Gustav Hedenvind-Eriksson, Albert Jensen, Artur Möller, Ivan Oljelund, Hannes Sköld, Upton Sinclair, Augustin Souchy, Lisa Telzner, B. Traven, etc.), a més de nombrosos llibres i fullets de pensadors socialistes i anarquistes recopilats en la col·lecció «Revolutionens Förkämpar» (Campions de la Revolució). Entre 1912 i 1917 va ser tresorer del comitè de suport als encausats pel «Cas Amalthea» –tres obrers van ser condemnats injustament per l'atac amb bomba contra el vaixell Amalthea ancorat al port de Malmö (Escània, Suècia) en 1908–, els quals finalment van ser posats en llibertat en 1917. A més de les seves activitats editorials, va fer conferències i gires propagandístiques i com a periodista denuncià des del principi el perill que representava Adolf Hitler. El 29 d'abril de 1941 es casà a Estocolm amb la modista Siri Ansina Serafia Larsson, amb qui tingué un fill, Arne Sixten Sigurd Holmström. Axel Holmström va morir el 24 de novembre de 1947 a la parròquia d'Adolf Fredrik d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat l'1 de desembre al cementiri de Bromma de la ciutat. El seu arxiu es troba dipositada a l'Arbetarrörelsens Arkiv och Bibliotek (ARAB, Arxiu i Biblioteca del Moviment Obrer) d'Huddinge (Estocolm, Suècia).

Axel Holmström (1881-1947)

***

José Castro Blanco (ca. 1934)

- José Castro Blanco: El 7 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 6 de setembre– de 1890 neix a San Xullián de Requeixo (Valga, Pontevedra, Galícia; actualment Pontecesures, Pontevedra, Galícia) el naturòpata, i simpatitzant de l'anarcoindividualisme, José María Castro Blanco. Fill de família nombrosa, sos pares es deien José Castro González, mariner, i Josefa Blanco Peisal. En 1904 emigrà a l'Argentina i després a Montevideo (Uruguai), on treballà de confiter. Quan tenia 21 anys es casà amb Blandina Romero Pato. Malalt de reumatisme i èczema, llegí textos dels nutricionistes i naturòpates Sebastian Kneipp i Louis Kuhne. Interessat per la dietètica, contactà amb naturistes americans i cursà estudis de naturopatia. En 1920 fundà a Montevideo l'Escola Lliure Naturista i dirigí, amb el suport de Nicolás Capó Baratta, la seva revista ¡Vivir!.  Després d'entrar en contacte amb Benedict Lust, fundador de la naturopatia, es matriculà a l'American School of Naturopathy de Nova York (Nova York, EUA) i en 1922 aconseguí el títol de doctor en naturopatia. Desenvolupà una metodologia naturopàtica basada sobretot en els principis de Joan Esteve Dulin i Otoman Zar-Adusht Ha'nish (O. Z. Hanish). En 1923, amb Nicolás Capó Baratta, s'instal·là a Espanya. Després de fer una gira de conferències entre 1923 i 1924 (Galícia, Astúries, València, Barcelona, etc.), s'establí a Barcelona (Catalunya), on l'abril de 1925 obrí, seguint la línia de l'American School of Naturopathy, l'Escola de Naturotrofologia, que presidí amb Nicolás Capó Baratta de secretari. L'Escola Naturotrofologia comptà en principi amb el suport de nombrosos llibertaris, però després se li va criticar que patentés diversos productes alimentaris, com ara la «Paella vegetariana eutrofològica». En 1926 col·laborà en la revista llibertària naturista Generación Consciente i entre 1926 i 1930 en Pentalfa. El març de 1926, un decret de Severiano Martínez Anido, ministre de Governació, entrebancà legalment les pràctiques naturistes. En els anys posteriors s'aguditzà la polèmica entre els anarquistes censurant-li que hagués fet del naturisme una qüestió alimentària de caire científic, o pseudocientífic segons alguns (Trofologia o Ciència Eutrofològica), allunyada de tota reivindicació política. Malgrat aquestes crítiques, comptà amb nombrosos partidaris en els cercles llibertaris. En 1927 les seves tesis reformistes s'imposaren en el Congrés Naturista celebrat a Màlaga. Després de trencar amb Nicolás Capó Baratta, deixà Barcelona i s'instal·là a Torrent (Horta Sud, País Valencià), on obrí una consulta professional i fundà la Colònia Vegetariana Eutrofològica, amb molts principis anarcoindividualistes. També es relacionà amb l'Agrupació Tropològica Naturista de València. En 1930 prologà el llibre de Juan Nicanor Tinker La salud por la alimentación racional y compatible. Entre 1931 i 1936 edità la revista mensual Naturismo Eutrofológico i va fer nombroses conferències sobre naturisme en centres llibertaris i sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1933 va fer la conferència «Solución de los problemes sociales por medio del naturisme eutrofológico» a l'Ateneu de la Barceloneta de Barcelona. En 1936, quan estava preparant un Congrés Eutrofològic del seu corrent, esclatà la guerra civil i es cancel·là el projecte. El novembre de 1936 va fer una conferència sobre naturisme als locals de la CNT de Torrent. Durant la Revolució reivindicà un naturisme integral revolucionari, signà un manifest dirigit als naturistes del món sol·licitant suport contra el feixisme i s'integrà en el Comitè Naturista Pro Defensa de la Llibertat amb seu a Torrent. Amb el franquisme, tingué nombrosos problemes per continuar amb les seves posicions naturistes, però mal que bé pogué continuar amb la seva activitat naturòpata, sobretot a partir dels anys seixanta, editant nombroses obres de divulgació naturista. Fundà la Biblioteca de Caliobiòtica i Macrobiòtica. Entre les seves obres podem destacar Manual práctico de alimentación racional y crudívora (1925), El problema del pan integral en el vegetarismo cocido y semi-crudo (1925), La nueva ciencia de comer y tratado completo de cocina vegetariana eutropológica (1930), Mis reformas e innovaciones al naturismo (1950), Cómo se vivirá en el mundo cuando triunfe el naturismo moderno (1972), La diabetes: su origen y homoterapia (1976), La nueva medicina futura: bioterapia o normofunción (1976), La hipertensión arterial: su origen y su homoterapia. Nueva Medicina Crológica (1976), Nueva medicina electrobiológica estática, dinámica (1976), Infarto de miocardio, nuevo planteo y solución: Su origen, prevención y curación (1976), Cómo y cuándo se está curado (1977), Neo-naturismo personal y neo-naturismo contornal (1977), Nuevas gerontología y geriatría eubiótica (1977), El nuevo yoga sin errores. El yoga cultural, deportivo, higiénico y terapéutico (1977), Cebolla, puerro, ajo: alimento, condimento y medicina cutrófica (1977), Alimentación sana y trofoterapia (1978), La chufa como alimento golosina y medicina (1978), El tomate, el pepino y los espárragos: alimento, condimento y medicina eutrófica (1978), Nuestra ecología eubiótica y contornal (1984), Reumatismo y artritis (1994), etc. José Castro Blanco va morir el 20 de setembre de 1981 al seu domicili de Torrent (Horta Sud, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

José Castro Blanco (1890-1981)

***

Magí Cabruja Martra

- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra –el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas, Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per «reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seus últims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.

***

Notícia d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme del 30 de gener de 1934

- Paul Prêtre: El 7 de setembre de 1905 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Paul Roger Prêtre. Sos pares es deien Albert Prêtre, cap de districte de la Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine Thècle Peszinski (o Peszynski). El 24 d'agost de 1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la majoria d'edat a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta pena, s'enrolà voluntàriament en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà a Écrouves (Lorena, França) amb Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30 d'abril de 1930 era sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de França, França). Un cop lliure del servei militar, es declarà objector de consciència i retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la seva cartilla de mobilització, fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va ser freqüentment comentat pels periòdics (Le Cahiers des Droits de l'Homme, Le Combat de la Paix, La Patrie Humaine, etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer Faubourg Saint-Martin de París. Després es guanyà la vida com a pintor decorador i retratista, encara que gairebé sempre estava sense feina. En aquesta època viva al número 22 del carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista Franchère en grup del Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de París, va ser expulsat el setembre de 1936 del partit després d'haver fet difusió de Le Libertaire i d'haver portat militants comunistes als grups llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en els comitès de desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà en la guerra d'Espanya, juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de París. En 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època prengué part en nombrosos mítings de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys vivia a l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva residència, al número 83 del carrer Daguerre de París, figurava en una llista de domicilis a vigilar de la regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat policíac d'anarquistes el domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors de la Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. El 30 de juny de 1960 es casà al XIV Districte de París amb Bernadette Françoise Marquet. Paul Prêtre va morir el 20 de gener de 1975 al seu domicili de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França).

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica «Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade, òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião, òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquesta època va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentários às escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta, A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo, A Comuna, O Libertário, A Plebe, O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Regino García Gómez

- Regino García Gómez: El 7 de setembre de 1907 neix a Conca (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Regino García Gómez. Sos pares es deien Bruno García i Julia Gómez. Quan era adolescent aprengué l'ofici de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina a la seva ciutat natal, emigrà a Madrid. El juliol de 1936 participà en les lluites contra l'aixecament feixista a Conca i formà part del grup que requisà per a la Revolució els mitjans de transport. Després marxà a lluitar a Madrid. De bell nou a Conca, fou membre d'un Batalló de Fortificacions de la CNT, del qual també formava part la Unió General de Treballadors (UGT). Després combaté les forces franquistes al front de l'Ebre. Al final de la guerra, el febrer de 1939, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià, Barcarès i Argelers. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Santa Liurada (Aquitània, Occitània). Després de l'Alliberament, treballà de paleta, s'instal·là a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT. Durant la seva última època fou membre del Comitè Comarcal de la CNT de Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Natividad Pescador Jaiz. Regino García Gómez va morir el 14 de setembre de 1990 al seu domicili de Pujòls (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Cándido Gracia Alias apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera de l'1 de setembre de 1980

- Cándido Gracia Alias: El 7 de setembre de 1908 neix a Zuera (Saragossa, Espanya) l'anarcosindicalista Cándido Gracia Alias, conegut com Sopitos. Sos pares es deien Cándido Gracia i Francisca Alias. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra el feixisme en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Ascaso»). Son germà Álvaro Gracia Alias, jornaler confederal, va ser assassinat pels feixistes el 5 d'agost de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. Posteriorment s'establí a Catalunya amb participà en activitats antifranquistes. Un cop jubilat, fou un dels fundadors del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la Federació Local de Badalona de la CNT, població on residia. Malat de càncer, Cándido Gracia Alias va morir el 26 de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Igualdad Ocaña Sánchez

- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista «Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.

***

Tino Maso (esquerra) durant els preparatius de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia (setembre de 1984) 

- Tino Maso: El 7 de setembre de 1951 neix a Dolo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Agostino Maso, conegut com Tino Maso. En els anys setanta formà part del moviment underground llibertari de la Riviera del Brenta (Venècia, Vèneto, Itàlia). Amb només 16 anys viatjà amb son germà a l'Iraq per a treballar en recobriments tèrmics industrials, esdevenint un especialista en el tema; posteriorment treballà en la instal·lació de comerços arreu d'Europa. En 1984 participà activament en l'organització de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Va ser un dels membres més destacats del venecià «Ateneo degli Imperfetti». Tino Maso va morir sobtadament d'un atac de cor el 9 de març de 2019 al seu domicili de Dolo (Vèneto, Itàlia).

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Habert

- Émile Habert: El 7 de setembre de 1897 mor a París (França) l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil o Dubreuil, i que va fer servir el pseudònim Darcuis. Havia nascut el 9 de setembre de 1855 a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre, França). Sos pares es deien Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a París (França), després d'abandonar el seu domicili del número 74 del carrer Mouffetard, a partir d'abril de 1878 s'instal·là al número 39 del carrer Gaité. Es guanyava la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de maig de 1880 signà una protesta, publicada en el periòdic Le Citoyen, contra les detencions efectuades arran d'una manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça de la Bastilla. A partir d'aquesta data incrementà la seva participació en grups anarquistes. El 12 de juliol de 1881 assistí a una reunió del grup anarquista del XX Districte de París, on es va llegir el mandat del delegat que havia d'assistir al Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era membre del grup anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia, assistí a la reunió de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en 1882 va ser present a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris, especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la celebrada el 20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al número 60 del carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes policíacs, fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes celebrats a l'aire lliure. En aquesta època freqüentava els locals del periòdic anarcocomunista Terre et Liberté i la policia pressionà el seu patró pel que el denunciés sota la falsa acusació d'haver comés robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8 de febrer de 1885 va ser detingut en una manifestació celebrada a la plaça de l'Opéra sota la incriminació de «provocació d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia llimes triangulars, correspondència i diversos periòdics i fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí a reunions celebrades a la seu del periòdic L'Audace amb la finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de l'estiu de 1885 freqüentà les reunions del grup «La Vengeance» i el març de 1886 en una trobada d'aquest grup va fer adoptar una proposició de subscripció econòmica amb la finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va ser present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en les de la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia substituït el grup «La Vengeance». L'1 de febrer de 1887 participà en la manifestació davant la tomba de Jules Vallès i del «Mur dels Federats» al cementiri de Père-Lachaise. En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions del grup «Le Léopard de Panthéon», animat per Paul Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim número del periòdic anarcocomunista Le Révolté (18851987), editat per Jean Grave, i que va ser continuat per La Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre abril i juny de 1892 i en el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis. Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg Saint Antoine, barri en el qual sembla que feia feina en un taller de fabricació de limes. Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les reunions del grup anarquista «La Révolution Sociale», que s'havia acabat de crear al XI Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra Sindical de Manobres, on distribuïa La Révolte. També en aquesta època assistí a les reunions del grup «Le Ça Ira». En aquestes reunions feia recol·lectes a benefici d'Émile Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del XIII Districtes de París. El març de 1892 sembla que es va adherir al «Grup Internacional» que estava creant en els XIII i XIV Districtes. El 21 d'abril de 1892, en les agafades preventives abans de la manifestació del «Primer de Maig», la policia es presenta al número 140 del carrer Mouffetard, seu de La Révolte i domicili de Jean Grave, amb una ordre de detenció per «associació criminal» al seu nom; en absència de Jean Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i decomissà tota la documentació, però no pogué arrestar Habert, que feia dues setmanes que no hi apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el nom de Dureil, al número 34 del carrer Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La Révolte, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó per «provocació de militars per a desviar-los del seu deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de juliol d'aquell any va ser detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia trobà fullets i papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies després va ser posat en llibertat, però no es va presentar al judici d'apel·lació celebrat el 12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie, on demanar poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella Denéchère. El juny de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al periòdic La Lutte pour la Vie. El 24 de juny assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen (Illa de França, França) per a protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste Forêt. Durant la primavera de 1893 assistí a reunions públiques de la Lliga dels Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per «associació criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pernetty, on vivia amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la ciutat perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va embargar un número del periòdic Le Chambard, un quadern escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament compromesos, però el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895, el seu domicili del carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896 es mudà després de ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin Regnier. Malalt, va ser admès a l'Hospital Necker de París (França), on Émile Habert va morir el 7 de setembre de 1897.

Émile Habert (1855-1897)

Félix Bour

- Félix Bour: El 7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 al IX Districte de París (França). Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

***

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de març de 1900 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Notícia de la condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari parisenc Le Petit Journal del 5 de gener de 1894

- Jean-François Malicet: El 7 de setembre de 1927 és assassinat per un lladregot el militant llibertari Jean-François Malicet. Havia nascut el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste Malicet, clavetaire, i Marie François Hardy, obrera del ferro. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a vuit dies de presó, per «injuries» a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar correspondència compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular: «Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli).

***

José García Viñas fotografiat a Melilla

- José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme –se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: El 7 de setembre de 1941 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Havia nascut l'1 de febrer de 1897 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).

***

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

- Francesc Ballester Orovitg: El 7 de setembre de 1957 mor en el descarrilament del tren París-Nimes (França) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Havia nascut el 12 de setembre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

***

Necrològica de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Maria Sanromà Mateu: El 7 de setembre de 1957 mor a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Havia nascut el 27 de gener de 1904 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Pere Prat Nogués: El 7 de setembre de 1959 mor a Escaldes (Andorra) l'anarcosindicalista Pere Prat Nogués, conegut com Sbert. Havia nascut el 8 de maig –algunes fonts citen erròniament el 6 de maig– de 1904 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Josep Prat Sala, obrer rajoler, i Filomena Nogués Nogués. Afiliat al sector fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa, prengué part en els fets revolucionaris de febrer de 1932 a Terrassa, que tingueren com a resultat la presa de l'Ajuntament de la ciutat i la proclamació del comunisme llibertari. Detingut, fou condemnant en 1934 a 12 anys de presó. Amb l'amnistia proclamada arran de la victòria del Front Popular en 1936 recobrà la llibertat. Durant la Revolució espanyola jugà un paper destacat en les col·lectivitzacions locals. Amb el triomf feixista, passà a França i fou internat a camps de concentració i posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que l'envià a treballar en la fortificació de la «Línia Maginot». L'estiu de 1940 fou detingut per les tropes alemanyes i enviat, sota la matrícula 9.060, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i destinat al comando de treball «Staller». El setembre de 1944 fou nomenat representant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins del Front Nacional Antifeixista (FNA), organització clandestina que organitzà la resistència i la insurrecció del camp de Mauthausen. El maig de 1945, després de l'Alliberament per les tropes aliades, amb altres companys (José Calmarza Vallejo, Tomás Martín Pascual i Gerardo Ruiz Casas, fou membre del Comitè Espanyol del Comitè Internacional del camp. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Andorra on participà en les xarxes d'ajuda a la resistència a l'interior de la Península. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya fou Teresa Albareda Carulla. Pere Prat Nogués va morir el 7 de setembre de 1959 a Escaldes (Andorra) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Cándida Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de gener de 1988

- Cándida Martínez González: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1987 mor Fumel (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Cándida Martínez González. Havia nascut el 22 d'octubre de de 1908 a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Domingo Martínez i Margarita González. A començament dels anys trenta treballava d'infermera a la Clínica «La Alianza» de Barcelona (Catalunya) i militava en la Secció d'Infermeres del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat va conèixer son futur company, l'anarcosindicalista Pablo Bravo, que havia ajudat les infermeres en l'organització d'una vaga. Després de la guerra, amb son fill Liberto de 18 mesos i sa mare ja anciana, passà clandestinament a França. Pogué reunir-se amb son company, que ja havia passat abans la frontera i treballava en l'agricultura, i entre 1940 i 1942 la família va estar internada a diversos camps de concentració (Saint-Fons, Ribesaltes, Manzac i Montelaimar). Posteriorment la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a Libós (Montsempron e Libós, Agenès, Gascunya, Occitània), on continuaren militant en la CNT de l'exili.