---

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d’abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l’ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire --el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de «tallar els caps sinó d’obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d’un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d’abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l’estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l’ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d’abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l’anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l’odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l’ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l’advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l’arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s’ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustave Jeanneret: "Autoretrat" (1873)

Gustave Jeanneret: Autoretrat (1873)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

- Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Georges Darien

Retrat de Georges Darien

- Georges Darien: El 6 d'abril de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut en una família protestant i son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d’abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l’anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L’Agrònom. Fill d’un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s’instal·la a la colònia llibertària «L’Essai», més coneguda com a Colònia d’Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L’Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l’Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l’octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l’Audiència de les Ardenes l’absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d’Aiglemont (1906). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa --on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona--, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn --13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

***

Armando Borghi

Armando Borghi

- Armando Borghi: El 6 d'abril de 1882 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Fill d'una família de modests recursos econòmics, sos pares es deien Domenico Borghi i Antonia Ortolani. Son pare, periodista i sindicalista, fou un internacionalista que com tants altres de la seva generació havia passat del republicanisme de Giuseppe Mazzini a l'anarquisme de Mikhail Bakunin, i fou un bon amic d'Andrea Costa, abans que aquests fos elegit diputat. Sota la influència de sa família i dels companys i amics de son pare, i de la seva ciutat natal, important bastió del moviment anarquista italià, Armando Borghi començà a militar de ben jovenet. La seva primera educació política vingué gràcies a la lectura de llibres, fullets, periòdics internacionalistes i anarquistes que son pare guardava en un vell armari. També va rebre llibres i periòdics de Serafino Mazzotti, vell internacionalista i amic íntim de Bakunin. A més de tot això, especial importància tingué per a la seva formació la lectura del setmanal anarquista L'Agitazione, fundat per Errico Malatesta en 1897 a Ancona (Marques, Itàlia), i on es feia avinent la polèmica entre l'anarquisme i el socialisme marxista i la «desviació» de l'anarcoindividualisme i el revisionisme parlamentarista de Francesco Saverio Merlino; la influència malatestiana en el seu pensament fou fonamental. En 1898, quan només tenia 16 anys, per a veure en persona Malatesta i sentir-lo parlar, es va escapar de casa i marxà cap a Ancona, on pogué assistir al procés que contra ell s'havia engegat. Aquest mateix any, prengué part en el «Motí per al pa» que tingué lloc, ben igual que a moltes altres ciutats italianes, a Castel Bolognese, assaltant fleques i llançant pedres a la policia, juntament amb una multitud desesperada i afamagada. Després d'aquests fets, fugint dels carrabiners, marxà cap a Imola i Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on es traslladà definitivament poc temps després fins i tot amb els pares. Entrà a treballar de rentaplats en una taverna de mala mort i completà els estudis d'electricista que ja havia acabat a la Universitat Popular. En 1900, arran del regicidi de Gaetano Bresci, després d'haver-se manifestat públicament a favor d'aquest, hagué de refugiar-se durant una temporada als camps de la seva regió natal. El març de 1901, aprofitant el nou clima instaurat pel govern liberal de Giuseppe Zanardelli i Giovanni Giolitti, retornà a Bolonya i ràpidament esdevingué un dels màxims exponents del moviment anarquista d'Emília-Romanya, reorganitzant un vertader grup anarquista a Bolonya. Dotat d'unes notables qualitats d'oratòria, començà a parlar en reunions i participà en manifestacions arreu de la regió. Activament implicat en el moviment antimilitarista, en 1902 va ser detingut, juntament amb Mammolo Zamboni, Primo Proni i Gaetano Bagnarola, per haver incitat a la deserció els reclutes en una manifestació. Fou la primera d'una llarga sèrie d'ordres de busca i cerca, detencions, processos, condemnes i empresonaments, destinats a repetir-se gairebé durant tota l'època del govern de Giolitti. L'abril de 1903 parlà per primera vegada davant un públic de milers de persones al Gioco del Pallone de Bolonya, durant una manifestació contra la despesa militar. El 23 d'octubre de 1905 protagonitzà una espectacular fugida quan era traslladat cap a la presó de Faenza (Romanya, Itàlia) des de Castel Bolognese, després d'haver estat detingut la nit anterior durant les enèrgiques protestes contra el delegat del Partit Socialista de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri di Cesena. El maig de 1906 va ser cridat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) per a dirigir el setmanari L'Aurora (1906-1907), fins aleshores redactat per Domenico Zavattero. En aquest periòdic, prenent com a punt de partida una conferència de Libero Tancredi realitzada a Ravenna, publicà, entre d'altes, una sèrie d'articles teòrics que edità en 1907 en fullet sota el títol Il nostro e l'altrui individualismo. En aquest text, de summa importància per conèixer la seva posició teòrica a començaments de segle, sosté que, malgrat considerar una extravagància l'anarcoindividualisme d'arrel stirneriana en el moviment anarquista, també pren distància de la temptativa de donar al moviment una estructura organitzativa estable i permanent, mantenint-se així dins de la tradició del comunisme anarquista antiorganitzatiu, aleshores majoritari dins del moviment anarquista italià; segons ell, cal saber harmonitzar l'acció individual amb l'acció organitzada col·lectivament. Rebutja la posició dels anarquistes organitzadors que porten a l'extrem el mètode organitzatiu, donant lloc a formes dogmàtiques i autoritàries; la diferència radicava en els mètodes de lluita, ja que l'objectiu final és el mateix, remarcant sempre la seva oposició a les concepcions anarcoindividualistes. Aquestes posicions es mantingueren en l'informe Gli anarchici di fronte all'individualismo stirneriano, que va ser enviat al Congrés Anarquista Nacional que se celebrà el juny de 1907 a Roma i que va ser publicat en el periòdic Il Pensiero. En aquesta època fou el promotor d'una petita editorial, la «Biblioteca Lux», encarregada de la publicació de fullets de propaganda i d'impresos antimilitaristes. En aquest any publicà el fullet Verso l'anarchia va la storia. El juliol de 1907 retornà a Bolonya i a l'any següent començà la seva tasca sindicalista, assumint el càrrec de secretari del Sindicat Provincial de la Construcció, corporació sindical autònoma de la Federació Nacional i de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), organitzacions controlades pel reformisme del Partit Socialista Italià (PSI). S'uní als sindicalistes revolucionaris per lluitar contra els reformistes que controlaven la Cambra del Treball, lluita que portarà el desembre de 1912 a l'escissió, amb el naixement a Bolonya d'una Cambra del Treball reformista separada de la Vella Cambra del Treball, encapçalada per sindicalistes i anarquistes. En aquests anys coincideix amb els sindicalistes revolucionaris en la seva crítica al socialisme reformista, en el suport a l'acció directa i en l'organització descentralitzada i federativa. Col·laborà en el primer número del setmanari romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911). El setembre de 1909 va ser detingut a l'estació ferroviària de Brescia (Llombardia, Itàlia); després de ser apallissat durant tota la nit, va ser tancat a diverses presons italianes i finalment alliberat quan els rastres del «correctiu» havien desaparegut. En 1911 marxà cap a Piombino (Toscana, Itàlia) a fi i efecte d'ajudar els treballadors metal·lúrgics i la Cambra del Treball de la localitat involucrats en una dura disputa, i en tornà amb una altra denúncia. Col·laborà en L'Agitatore (1910-1913), de Bolonya, amb Domenico Zavattero, Maria Rygier, Giuseppe Sartini i altres. Per un article a favor d'Augusto Masetti, qui el 30 d'octubre de 1911 havia disparat el seu coronel en una caserna per protestar contra la guerra de Líbia, es va veure obligat a fugir del país per a no ser detingut. Restà durant un any a París, període decisiu per a la seva formació cultural i política. A la capital francesa esdevingué amic íntim de Felice Vezzani i freqüentà els cercles anarquistes dels grups editors de La Bataille Syndicaliste, Les Temps Nouveaux i Le Libertaire, entrant en contacte amb Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, James Guillaume, Émile Pouget i Amilcare Cipriani. Esdevingué un fervent admirador del sindicalisme francès, sobretot pel rebuig dels sindicats a subordinar-se a qualsevol partit. El juliol de 1912 marxà cap a Suïssa per a realitzar una sèrie de conferències (Lausana, San Gallo, Berna, Zuric, Lucerna, Ginebra), però el 14 de setembre va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 25 de setembre va ser expulsat per la seva propaganda antimilitarista; després d'una estada a Lió (Arpitània), el 6 d'octubre retornà a París. A finals de 1912, gràcies a una amnistia concedida el 9 de desembre pel govern per a celebrar la pau amb Turquia, retornà a Itàlia i reprengué la secretaria del Sindicat Provincial de la Construcció. S'adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), creada en la seva absència en el Congrés Sindicalista celebrat entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 a Mòdena (Emília-Romanya), de la qual esdevingué propagandista. A començament de 1913, després d'un estada a la presó, publicà Fernand Pelloutier nel sindacalismo francese. E in Italia?, on reivindica ferventment el sindicalisme revolucionari pur. En el II Congrés de l'USI, celebrat entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 a Milà (Llombardia, Itàlia), presentà un important informe sobre la vaga general, on explicà aspectes teòrics sobre el tema juntament amb la seva experiència de la vaga general milanesa que havia tingut lloc l'agost i de la qual va ser un dels seus protagonistes. La seva companya, Anella Fabbri, obrera tipogràfica, en 1914 li donà un fill qui portà per nom Comunardo –en 1918 una sentència del Tribunal de Bolonya li canvià el nom pel de Patrizio. En aquesta època, s'implicà a fons en la campanya de suport a Masetti. El juny de 1914 participà activament en els fets de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) a Bolonya, Imola i Faenza, intentant capgirar la vaga general en moviment insurreccional. Aconseguí fugir de la detenció i va ser nomenat secretari general d'un Comitè Nacional Pro Ferroviaris amb seu a Bolonya. Amb l'esclat de la Gran Guerra, la unió entre partits i organitzacions esquerranes portada a terme el juny anterior es va trencar i fins i tot sindicalistes revolucionaris prengueren posicions intervencionistes. En el Congrés Nacional de l'USI, celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1914, es mostrà contrari a la guerra i s'oposà a les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris. Al final de la discussió, s'acceptà l'opinió d'Alberto Meschi, contrari a la intervenció, i el vell grup dirigent repudiat presentà la dimissió. En els mesos següents, els intervencionistes de l'USI de Milà i de la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) sortiren de l'USI i crearen la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). La nova majoria de l'USI, en la qual els anarquistes juguen un paper determinant, traslladà la seu nacional a Bolonya i el nomenà secretari general de l'organització. Com que el periòdic L'Internazionale havia quedat a mans de la Cambra del Treball de Parma, creà el nou periòdic Guerra di Classe, dirigit i redactat gairebé tot per ell, i el converteix en el nou òrgan d'expressió nacional de l'USI. El novembre de 1914 va ser detingut pels fets de la «Settimana Rossa» i només va ser alliberat el gener de 1915 gràcies a una amnistia. Durant 1915 es traslladà una breu temporada a Mòdena i després a Piacenza (Emília-Romanya), per encarregar-se dels sindicats i de la Cambra del Treball, sense deixar de lluitar contra la guerra i contra la influència dels seguidors d'Alceste De Ambris i del seu intervencionisme. L'abril de 1916 les autoritats italianes li van decretar la residència obligatòria a les poblacions toscanes de Florència i d'Impruneta. El juny de 1916 prengué part en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà a Florència, decisiu en el procés de reorganització del moviment. Cap a finals de 1916, després d'un llarg patiment, morí de tuberculosi sa companya. Posteriorment de Caporetto (Friül) es autoritats van traslladar la seva residència obligatòria a Isernia (Molise, Itàlia). Durant tot el temps que mantingué la residència obligatòria pogué mantenir contactes amb l'USI i el moviment anarquista, primer a través d'alguns ferroviaris i després mitjançant Virgilia D'Andrea, que esdevingué la seva companya de vida i de lluita. Ambdós, amb el petit Comunardo, emmalaltiren de la grip espanyola i estigueren a punt de morir, però aconseguiren guarir-se gràcies els companys i la família dels propietaris de la casa on romanien. El desembre de 1918, en acabar la Gran Guerra, la residència obligatòria va ser revocada. Després d'una gira propagandística, es traslladà a Florència i el gener de 1919 a Bolonya. El final de la I Guerra Mundial s'obrí un període extremadament convuls i dramàtic al país, caracteritzat per gairebé dos anys de disturbis i de vagues que donaven la sensació que la revolució proletària era imminent, seguits per altres dos anys de creixent reacció feixista, que abocaren a l'ascens al poder de Benito Mussolini. En aquest període, gràcies a la seva doble qualitat de destacat militant anarquista i de secretari de l'USI, esdevindrà un protagonista de primer pla en l'escena política italiana. Durant el «Biennio Rosso» (Bienni Roig) totes les organitzacions del moviment obrer, des dels sindicats als partits, passant pel moviment anarquista, creixeran de manera espectacular. L'USI, la qual en 1913 tenia uns 100.000 afiliats, a finals de 1919 en passava els 300.000, i estava destinada a créixer en els anys successius. També els anarquistes incrementaren notablement les seves files, reorganitzant-se en federacions provincials i regionals i, després del Congrés de Florència d'abril de 1919, en la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). Molts superiors numèricament parlant són, però, els afiliats a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball) i al Partit Socialista Italià (PSI). En mig del debat sobre la necessitat o no d'unir-se orgànicament els moviments socialista i anarquista, el desembre de 1918 s'oposa a la iniciativa de fusió entre l'USI i la CGdL i proposa com a alternativa la dissolució dels sindicats i la convocatòria d'una nova central sindical, creant un nou organisme elegit des de la base, però la CGdL rebutjà la proposta. L'abril de 1919, després de l'incendi de la seu del periòdic Avanti! a mans dels feixistes, proposà la formació d'un comitè revolucionari format per cinc membres en representació de l'USI, de la CGdL, de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Com a mesura de precaució abans de la vaga general del 21 de juliol de 1919, va ser detingut amb tot el Comitè Central de l'USI. El III Congrés de l'USI, celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma, prestà una especial atenció als Consells de Fàbrica, als quals es va adherí amb el seu aval, que garantia l'esperit revolucionari del moviment torinès. La seu central de l'USI es traslladà a Milà i ell amb ella. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 destacà en el Congrés de Bolonya de la UAI, fent costat Maurizio Garino, capdavanter dels Consells de Fàbrica, contra la desconfiança de nombrosos companys. També es diferenciava del parer majoritari quan es mostrà favorable a una eventual adhesió a la III Internacional en cas que l'USI fos convidada a participar-hi, sobretot quan ja des del camp anarquista, des de feia temps, es començava a denunciar la involució autoritària que prenia la Revolució russa. Aquest «entusiasme bolxevic» va ser durament criticat per alguns sectors llibertaris. Col·laborà amb el diari Umanità Nova i sostingué, des de la seva columna de Guerra di Classe, una polèmica amb Amadeo Bordiga i Il Soviet. L'estiu de 1920 tingué l'oportunitat de viatjar a Rússia per prendre part en el Congrés Constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR). El 22 de juliol partí amb documentació falsa i, després d'un viatge tortuós, arribà el 14 d'agost a Sant Petersburg, quan el congrés havia acabat feia una setmana. Participà a títol informatiu en reunions del Comitè de l'ISR que s'acabava de crear, però dissentí parcialment del que va veure. Conegué Grigori Zinóviev, Mikhail Tomski i Lenin, però també l'anarcobolxevic Victor Serge i Piotr Kropotkin, amdós crítics amb la direcció que ha pres la revolució. Una baralla amb Nikolái Bujarin el deixà clar que calia no adherir-se a l'ISR. Quan tornava cap a Itàlia, li arribà la notícia del moviment d'ocupació de fàbriques i accelerà quan pogué el seu retorn, arribant el 16 de setembre de 1920 a Verona (Vèneto, Itàlia), però quan el moviment arribava a la seva fi. Mantingué reunions a Milà, Sestri i Verona, incitant els obrers a no abandonar els centres de producció. En nom de l'USI rebutjà, a diferència dels socialistes, la proposta governamental d'un representant en la Comissió de Control Obrer. El 12 d'octubre de 1920 va ser detingut, executant una ordre de busca i cerca emesa el 20 de juliol. Poc després van ser detinguts altres 20 militants anarquistes, entre ells Malatesta, Luigi Fabbri i Giuseppe Sartini, i acusats tots de «conspiració contra l'Estat», «associació de malfactors» i violació de la llibertat de premsa i de paraula. Després de la protesta popular, tots van ser alliberats llevat de Borghi, Malatesta i Corrado Quaglino, que restaren empresonats. Com que el procés s'alenteix, proposat per ell, engegaren una vaga de fam. En mig d'un marc de disturbis arreu d'Itàlia, la protesta creix i el 24 de març de 1921 l'esclat d'una bomba col·locada per un grup anarquista al Teatre Diana de Milà provoca una matança. Aquesta feta va ser condemnada immediatament per Malatesta i Borghi, però l'atemptat es va convertir en un magnífic pretext per a represàlies i detencions, marcant la fi de la campanya en favor dels presos. El 26 de juliol de 1921 començà el judici, defensat per Francesco Saverio Merlino. Gràcies a la brillant autodefensa de Malatesta i de Borghi, van ser absolts. En sortir de la presó trobà un clima polític radicalment distint, protagonitzat per les actuacions dels escamots feixistes i per l'obligació del moviment obrer a defensar-se. Un nou element de l'escena política italiana havia nascut el 21 de gener de 1921, el Partit Comunista d'Itàlia (PCdI), sorgit en ple conflicte ideològic entre anarquistes i comunistes, especialment sobre l'avaluació de la Revolució bolxevic, i en plena discussió sobre el paper que els sindicats havien de jugar en el procés revolucionari i la seva relació amb el Partit. Mentre era a la presó, el juliol de 1921, una delegació de l'USI signà a Moscou un document d'unitat amb els comunistes i d'adhesió a l'ISR, només amb la condició de mantenir-se independent de la Internacional Comunista. Borghi rebutjà la gestió d'aquesta delegació i anul·là l'adhesió a l'ISR. Poc després, durant el III Congrés Nacional de la UAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, relatà les seves impressions sobre Rússia, sostenint que la revolució s'havia transformat en una dictadura dels capitosts del Partit comunista. La polèmica interna dins de l'USI va anar en augment, posant en risc fins i tot l'existència d'aquesta organització. Després del Consell General d'octubre de 1921, on aconseguí una victòria parcial al mantenir l'adhesió condicional a l'ISR, dimití com a secretari de l'USI i fou substituït per Alibrando Giovannetti. D'aquesta manera esperava apaivagar el clima de tensió dins de l'organització i evitar així una escissió, tenint alhora les mans més lliures per a participar en conferències i debats de controvèrsia amb els comunistes. En el IV Congrés de l'USI, celebrat entre el 10 i el 13 de març de 1922 a Roma, el corrent favorable a l'ISR, encapçalat per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, es va veure en minoria respecte al corrent encapçalat per Borghi, Alibrando Giovannetti i Carlo Nencini, que condemnava oficialment l'ISR i la política comunista. De fet, l'USI, es dividí en dues seccions. En el fullet Anarchismo e sindicalismo, que estampa el text d'una conferència celebrada el 3 d'abril de 1922 a Roma, Borghi exposa clarament la seva posició; després de refermar-se en els principis antiautoritaris i antiestatistes, condemna el bolxevisme i el comunisme, ratificant l'absoluta independència del sindicat a tots els moviments polítics, fins i tot la UAI. L'última decisió important com a dirigent de l'USI fou l'adhesió d'aquesta en l'Aliança del Treball, fundada el febrer de 1922 com a iniciativa d'un grup d'anarquistes i de republicans romans, i a la qual se sumaren totes les organitzacions obreres, exceptuant les controlades pels comunistes. Entre el 16 i el 18 de juny participà a Berlín en la Conferència preparatòria del futur congrés fundacional de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), formant part de la seva organització amb Rudolf Rocker, Ángel Pestaña, Albert Jensen i Alexander Shapiro. Poc després, entre el 26 de juny i l'1 de juliol, participà en el Congrés de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en el qual mantingué una duríssima topada amb el delegat rus Lozowsky. La derrota de la vaga proclamada per a l'1 d'agost de 1922 marcà la desfeta del moviment obrer i obrí el camí per a la conquesta del poder pel feixisme. Poc després de la «Marxa sobre Roma», s'exilià amb D'Andrea a Berlín (Alemanya), on entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 tingué lloc el Congrés Constitutiu d'una nova AIT, d'orientació anarcosindicalista i llibertària, i de la qual va ser un dels seus màxims defensors. El seu exili durarà més de vint anys. A Berlín freqüentà exiliats anarquistes d'arreu del món, sobretot russos (Alexander Berkman, Emma Goldman, Alexander Shapiro, Volin, etc.), i es dedicà activament a l'organització de l'AIT, representant aquesta organització a París (Farnça), en 1922; a Santarém (Alentejo, Portugal), en 1924; Amsterdam (Països Baixos), en 1925; i després a Madrid (Espanya), sempre atacant tant el feixisme com el comunisme. Col·laborà amb Rudolf Rocker en la redacció del periòdic Der Syndicalist. L'estiu de 1923 es traslladà amb Virgila D'Andrea a París, on visqué de treballs ocasionals i s'adherí al Grup «Pietro Gori», format per sindicalistes de l'USI residents a la capital gal·la, com ara Alberto Meschi, Amleto Fantozzi, Angelo Diatallevi, Erasmo Abate, Remo i Silvio Franchini, Amedeo Roccheggiani, Raniero Cecili i altres; també col·laborà amb La Voce del Profugo, fundat per Meschi. En 1924 publicà L'Italia tra due Crispi. Cause e conseguenze di una rivoluzione mancata, on reconstrueix els esdeveniments del «Bienni Rosso» i fa un balanç de les accions de l'esquerra durant aquells anys. La seva principal preocupació és la de reorganitzar el moviment anarquista, tot superant les diferències entre individualistes, antiorganitzadors i organitzadors, i mantenint-lo fora de qualsevol aliança, sobretot amb els comunistes. També posà en guàrdia el moviment de l'anomenada «Avantguarda Garibaldi», distanciant-se dels anarquistes que es deixaren atrapar per la provocació de Ricciotti Garibaldi, nebot del general, que en una acord secret amb el govern feixista proposà l'organització d'una expedició armada a Itàlia per a comprometre el major nombre d'antifeixistes possible; aquest incident suposà un dur cop per a la credibilitat de tot el moviment llibertari italià exiliat a França, i fou una font de polèmica que durà molts d'anys. Pel que feia el «Front Únic Proletari», estava en desacord amb Malatesta, del qual era favorable, ja que segons ell no salvaguardava l'autonomia del moviment anarquista. L'octubre de 1926, convidat pel periòdic sindicalista Il Proletario, de Nova York (Nova York, EUA), per a fer una gira de conferències, deixà París i marxà cap els Estats Units via Canadà. En 1928 el va seguir sa companya D'Andrea i, en 1932, son fill Comunardo (Nardo). Trobà que la majoria dels immigrants italians simpatitzaven amb el feixisme i que el moviment anarquista italià a l'exili estava força desorganitzat. Encara que establert a Nova York, viatjà a diferents Estats fent innombrables conferències intentant reorganitzar el moviment i palesant el veritable rostre del feixisme. Entaulà una estreta relació amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari, publicat a Newark (Nova York, EUA), de tendència antiorganitzativa. Esdevingué cada cop més crític amb el sindicalisme i es mostrà contrari a qualsevol aliança, ja fos amb l'antifeixisme democràtic, ja fos amb els comunistes, com palesà en Gli anarchici e le alleanze antifasciste (1927), i es mostrà en desacord amb el corrent del grup editor d'Il Martello, encapçalat per Carlo Tresca, partidari de l'Aliança Antifeixista d'Amèrica del Nord, «front únic» format per anarquistes, socialistes, comunistes i republicans. En 1927 publicà Mussolini in camicia, que fou força polèmic, tingué una gran difusió i fou traduït a diversos idiomes. La policia italiana demanà des de la seva arribada als EUA la seva detenció i deportació, i l'Ambaixada italiana pressionà constantment les autoritats nord-americanes. L'1 de juny de 1927 va ser detingut per primer cop durant la campanya de suport als militants italoamericans Sacco i Vanzetti i portat a Ellis Island, però, gràcies a la creació d'un «Comitè Pro Borghi», va ser posat en llibertat sota fiança de 2.500 dòlars. Pogué visitar Bartolomeo Vanzetti a la presó de Charleston i Nicola Sacco a la de Dedham. El 6 d'abril de 1930 aconseguí fugir de la detenció durant una conferència contradictòria amb el socialista Vincenzo Vacirca a la Sala de la Cooper Union de Nova York, però un jove anarquista, Carlo Mazzola, va ser mort i altre, Salvatore Velluci, ferit greument. A partir d'aquest moment, hagué de viure clandestinament sota el nom fals de Miraglia. Durant anys, la seva activitat política s'hagué de limitar a la publicació sota pseudònim (Vattelapesca, Armando Vattelapesca, Etimo Vero, Girarrosto, Ihgrob, Il Ciabattino Ribelle, Biarmando, etc.) d'articles, especialment contra el feixisme, i a un cicle de converses setmanals al Cercle de Brooklyn. L'11 de maig de 1933 Virgilia D'Andrea morí per un tumor, deixant-lo en la desesperació. Acceptà l'oferta d'hospitalitat de la família formada per Charles Ciulla, Caterina D'Amico i sos quatre infants; parella aquesta que militava en el grup anarquista del Booklyn Sud de Nova York. En 1933 publicà un dels seus textos més notables, Errico Malatesta in 60 anni di lotte anarchiche. Per la seva arriscada posició política, s'estimà més no participar directament en la Guerra Civil espanyola, encara que la policia italiana diu que va ser present entre el 3 d'abril i el 13 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Son fill sí que partí cap a Espanya i s'enrolà en les Brigades Internacionals. En 1939 publicà els fullets Contro gli intrighi massonici nel campo rivoluzionario i Il tramonto di Bacunin? En 1940, arran de la Llei de Registre d'Estrangers, hagué de sortir de la clandestinitat i el 30 de novembre va ser detingut i empresonat en una cel·la d'Ellis Island que hagué de compartir amb alguns feixistes. Gràcies a la intervenció dels germans Walter i Arturo Toscanini i de Gaetano Savemini, amics personals seus, va ser alliberat quatre mesos després sota una fiança de 5.000 dòlars. En 1942 publicà l'obra dramàtica Due bozzetti contro il fascismo. El juliol de 1944 intentà sense èxit retornar a Itàlia esgrimint una antiga ordre de deportació, però va ser rebutjada per les autoritats americanes. L'octubre de 1945, quan la guerra havia acabat feia uns mesos, aconseguí embarcar-se. En arribar, trobà una situació política molt diferent a la de l'època prefeixista i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, organitzant congressos i reunions i publicant articles i fullets. En 1946 publicà Colloqui con Kropotkine su l'anarchia i aquest mateix any portà a terme una intensa campanya contra l'Assemblea Constituent de la República Italiana i contra la intromissió de l'Església en la política italiana. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1946 prengué part en el Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Bolonya. El 29 de desembre de 1946 tingué un accident automobilístic a Ravenna i resultà ferit al cap i amb una costella rompuda, veient-se obligat a romandre unes setmanes a l'hospital de la ciutat. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, juntament amb Pio Turroni i en representació de L'Aurora, al II Congrés de la FAI celebrat a Bolonya. Després de la mort de Malatesta, Luigi Fabbri i Camillo Berneri, Borghi restava com a un dels militants amb més prestigi de l'anarquisme italià. Es dedicà especialment a la propaganda oral, amb nombroses reunions i conferències, sovint debats contradictoris, a petites poblacions o a grans ciutats d'arreu de la península italiana. Les seves posicions polítiques, de denúncia de l'aliança socialista-comunista i en una postguerra on la participació política s'havia canalitzat mitjançant els partits de massa, troben força resistència. Les seves posicions antiorganitzatives, fruit del seu pas pels Estats Units, s'havien accentuat i s'oposà tant a la reconstitució de l'USI, com a la inclusió de normes vinculants en els estatuts de la Federació Anarquista Italiana (FAI); per demostrar les seves tesis, posà com a exemple el que havia succeït durant la Revolució espanyola i la desviació política i burocràtica que s'hi va donar. Amb Pio Turroni, Attilio Bazzocchi, Gigi Damiani, Italo Garinei i altres, s'acostà cada cop més al grup editor de L'Adunata dei Refrattari. En 1948 retornà als Estats Units, on restà fins el 1953. En 1949 publicà Conferma anarchica. Due anni in Italia, testimoni del seu pensament en aquests anys. Retornà definitivament a Itàlia i arribà a temps per a participar en el V Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Lazio, Itàlia), on aconseguí que s'aprovés la seva ponència sobre «Bases fonamentals de l'anarquisme», les quals es reafirmen en els principis de l'antiautoritarisme i l'oposició contra els governs dels dos imperis (capitalista i comunista), essent nomenat director de Umanità Nova. En 1954 publicà, amb un prefaci de Gaetano Salvamini, el seu llibre de memòries, Mezzo secolo di anarchia (1898-1945), considerat com el més reeixit dels seus textos. Col·laborà, sempre amb peces memorialístiques, en Il Mondo i Il Ponte. Després de fer costat els insurgents de la Revolució hongaresa de 1956, la seva ferma oposició de col·laborar amb els comunistes es va veure atenuada, sobretot arran dels fets de Reggio Emilia del 7 de juliol de 1960, quan cinc obrers comunistes van ser assassinats per la policia durant una manifestació sindical. En 1962, després de l'intent de desembarcament d'elements anticastristes amb el suport de les autoritats nord-americanes a Bahía de Cochinos (Cuba), passà a defensar el règim castrista, fet pel qual va ser acusat de «filocumunisme» per una gran part del moviment anarquista. Durant el Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia), s'acceptà la seva posició de denúncia de la involució totalitària del castrisme, tot rebutjant la política nord-americana. En 1964 es reobrí la polèmica, arran d'un nou atac al règim castrista promogut per un grup d'anarquistes cubans i al qual negà tot crèdit. En aquesta època intentà frenar la temptativa de donar una estructura organitzativa a la FAI, que implicava un «Pacte Associatiu» amb normes vinculants per als grups federats. En el Congrés Nacional de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de 1965 a Bolonya, rebé fortes crítiques sobre la seva gestió del periòdic Umanità Nova. Durant el Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia), celebrat entre el 31 d'octubre i el 5 de novembre de 1965, la tesi del «Pacte Associatiu» s'imposà, en contrast amb les seves posicions i del seu grup. Després d'això, deixà la direcció de Umanità Nova, que prengué Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, i es retirà de la militància orgànica. Donà el seu suport al grup dissident del «Pacte Associatiu» de la FAI, que creà el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA) i que, de fet, va crear una escissió. En 1966 Vittorio Emiliani publicà una antologia del seus escrits biogràfics sota el títol Vivere da anarchici. Després d'una llarga malaltia, Armando Borghi va morir el 21 d'abril de 1968 a Roma (Itàlia) i fou enterrat, per voluntat seva, a Castel Bolognese. A finals de 1973 es va crear a la seva població natal la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», que conserva des de 1982 el seu arxiu, i que ha contribuït a mantenir viva la seva memòria.

Armando Borghi (1882-1968)

***

Josep Viadiu Valls (20 abril 1938) [IISH]

Josep Viadiu Valls (20 abril 1938) [IISH]

- Josep Viadiu Valls: El 6 d'abril de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya), en una família benestant, el propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan Enric Viadiu Valls, conegut sota diversos pseudònims (Juan d'Agramunt, Pep del Noia, Buelna, Hermes, etc.). Sos pares es deien Josep Viadiu Valls, blanquer, i Teresa Valls Roca, i tingué dos germans petits, Victòria i Joan. Quan tenia 10 anys sa mare morí d'una aturada cardíaca i tres mesos i mig després son pare es tornà a casar, amb Concepció Mussons Codina, madrastra amb la qual no s'avingué. Considerat «ingovernable», immediatament va ser enviat a Barcelona (Catalunya) per treballar i ho va fer en diferents feines (blanquer, fideuer, oficinista, xarlatà de cafè, viatjant, venedor de llibres, jugador de cartes, etc.), vivint plenament la bohèmia barcelonina. Cap el 1908 va ser empresonat per primer cop i en 1909 participà en la «Setmana Tràgica», fet pel qual va haver de fugir i s'exilià un temps a Masamet (Llenguadoc, Occitània). Lerrouxista d'antuvi, a Igualada freqüentà el Centre Radical i al març de 1913 va ser elegit secretari de la junta d'aquest, càrrec en el qual va ser reelegit el febrer de 1914. A la tardor d'aquest anys s'instal·là a Barcelona i el gener de 1915 fou un dels promotors de la vaga de blanquers d'Igualada en demanda de la jornada de vuit hores, que durà 15 dies. En aquesta època, després d'introduir-se en la tertúlia confederal del Cafè Espanyol del Paral·lel de Barcelona i de fer amistat amb destacats llibertaris (Hermós Plaja, Eusebi Carbó, Francisco Cardenal, José Ortega, Rafael Vidiella, Jordi Arquer, Amadeu Bernardó, Joan Peiró, Agustí Castellà, Salvador Seguí, etc.), abandonà el republicanisme i abraçà l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començant a col·laborar en Solidaridad Obrera. Participà activament en el moviment revolucionari que tingué lloc entre el 13 i el 18 d'agost de 1917, formant par del comitè de vaga de la CNT, amb Salvador Seguí, Francisco Miranda, Tomás Herreros i altres; amb el seu fracàs, fugí de la detenció amagant-se uns quants mesos a la casa de Joan Peiró a Badalona. En 1918 assistí al Congrés Nacional del Ram de la Pell, que se celebrà al Poblenou de Barcelona i, amb Antoni Arbonés, va ser enviat per la CNT a Mallorca (Illes Balears) per preparar la vaga general i per a tal cosa s'entrevistà amb Joan March Ordinas. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 assistí, com a representant i secretari de la Federació Nacional dels Blanquers, al Congrés de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya («Congrés de Sants»), que se celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona) i es mostrà partidari del Sindicat Únic. En aquesta època, en una gira de propaganda, conegué la militant anarquista Llibertat Ròdenas, que esdevindrà sa companya i amb la qual tindrà tres fills (Armand, Hèctor i Ismael). El 24 de novembre de 1918 parlà en el míting commemoratiu de la Revolució russa que se celebrà al Teatre del Bosc de Barcelona. Entre finals de 1918 i començaments de 1919, amb Francisco Botella, Josep Bois, Pere Massoni, José Gil Ballester i altres, realitzà una gira propagandística per Andalusia, i també per Catalunya (Tarragona, Igualada, etc.), per a explicar la nova estructura orgànica confederal sorgida arran del Congrés de Sants. El setembre de 1919 fou un dels promotors de la Unió de les Professions Liberals. En aquest 1919 passà a treballar com a corrector de La Vanguardia. En 1920 viatjà a Bilbao (Biscaia, País Basc) per tractar amb la Unió General del Treball (UGT) el tema del pacte sindical. Detingut amb altres destacats militants anarquistes, el 30 de novembre de 1920 va ser deportat a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). En 1922 va fer reaparèixer el periòdic Solidaridad Obrera a València. L'11 de juny d'aquest any assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT, amb la qual s'arrenglerà amb el sector moderat de l'anarcosindicalisme, amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. En 1925 treballava com a corrector en l'editorial alemanya «Rudolf Mosse Ibérica», on també feia feina l'anarcosindicalista Pere Foix, però en 1926 l'editorial va fer fallida. En aquest any de 1925 traduí el llibre de Gabriel Alomar Villalonga La pena de muerte. En 1926 formà part, amb Vicente Botella i Camil Piñón, per part de la CNT, del Comitè Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels signants de l'anomenat «Manifest d'Intel·ligència Republicana», que fou publicat el 2 de maig de 1930 en el periòdic L'Opinió. Entre el novembre i el desembre de 1930 col·laborà, quan el govern suspengué Solidaridad Obrera, sota el pseudònim de Juan d'Agramunt, en el setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup «Solidaridad», constituït com a tendència dins de la CNT per contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); no obstant això, l'agost de 1931 es negà a signar el «Manifest Trentista». Durant els anys republicans col·laborà en El Sembrador i en Combate, òrgan dels anomenats «Sindicats d'Oposició». Durant la Guerra Civil destacà com a orador en mítings i conferències. El novembre de 1936 va ser nomenat membre del Comitè de Controls d'Empreses Col·lectivitzades de la Primera Regió i en 1938 dirigí Solidaridad Obrera, en substitució de Jacinto Toryho. Quan el triomf franquista era un fet, ell i sa companya van ser dels últims a creuar els Pirineus. Passa uns mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual de Sant Cebrià de Rosselló (Catalunya Nord). Després marxà a París, on visqué amb Joan Peiró. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb sa companya i el 2 de desembre de 1939 salpà a bord del paquebot La Salle cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). Després d'un parell d'anys treballant en l'experiència agrícola d'«El Tamarindo», de San Juan de la Maguana (Santo Domingo, República Dominicana), on emmalaltí i malvisqué, i d'una estada fugaç a l'Havana (Cuba), en 1942 s'instal·là a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Mentrestant, els seus fills Armand i Hèctor, van morir en el setge de Leningrad, lluitant contra els nazis. Per guanyar-se la vida, regentà un quiosc de llibres i després entrà a fer feina com a corrector en la Unió Tipogràfica Editorial Hispano Americana (UTEHA), on també col·laborà en la redacció del Diccionario Enciclopédico (1950). En l'exili mexicà dirigí Solidaridad Obrera (1942), publicació en la qual col·laborà posteriorment, i a partir del gener de 1945 dirigí Estudios Sociales, a més de publicar la «Biblioteca de Estudios Sociales», amb més de 30 títols en 1945. A partir de 1944 dirigí l'edició mexicana de Tierra y Libertad i a partir dels anys seixanta tornà a dirigir Solidaridad Obrera. A començament dels seixanta passà a treballar als «Talleres Gráficos de la Nación», la societat cooperativa que havia creat el president mexicà Lázaro Cárdenas, on es jubilà amb 75 anys. Trobat articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción, Acción Sindical, Acracia, Catalunya, Cenit, CNT, Combate, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Espoir-CNT, Estudios Sociales, Frente Libertario, Fructidor, Horizontes, Igualada Radical, Juventud Libre, Lucha Obrera, Mañana, El Sembrador, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Un hombre de acción (ca. 1927), Salvador Seguí («Noy del Sucre»). El hombre y sus ideas (1930), Figuras de la Revolución Española. Salvador Seguí, Noy del Sucre (1950), Chronology of the Spanish civil war and its origins (1972), Breve historia de la CNT (1991, amb Josep Peirats). Josep Viadiu Valls va morir el 23 de desembre de 1973 a la ciutat de Mèxic (Mèxic).

Josep Viadiu Valls (1890-1973)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Josep Viadiu i Valls (1890-1973), publicista i director de Solidaridad Obrera», en Revista d'Igualada, 33 (desembre 2009). pp.30-54

***

Salvador Cano Carrillo

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 6 d'abril de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya Francisca Gómez Aguirre.

***

Jean-Paul Monteil (ca. 1930)

Jean-Paul Monteil (ca. 1930)

- Jean-Paul Monteil: El 6 d'abril de 1900 neix a Neda (Llemosí, Occitània) l'electricista, corrector d'impremta i escriptor de cançons anarquistes Antoine Julien Jean-Paul Monteil. Fill d'un vinyater, després de fer estudis clàssics a l'institut de Llemotges (Llemosí, Occitània) s'especialitzà en electricitat i aquesta fou la seva professió fins 1950. Alhora, començà la seva carrera d'autor de cançons a París (França). El 25 de novembre de 1922 es casà a París amb la cantant Jeanne Langlade i amb ella participà en el grup de poetes i cançonetistes revolucionaris anomenat «La Muse Rouge» (La Musa Roja), i en 1926, després de la jubilació de Clovis Poirier (Clovis), n'esdevingué el secretari. Va escriure les lletres de nombroses cançons socials, les quals van ser interpretades per colles de cantaires, a cabarets i en gales i festes populars d'entreguerres. La major part d'aquestes cançons es van publicar en els periòdics del grup, com ara La Muse Rouge, del que fou redactor en cap, i Nos Chansons, o van ser editades en petit format sobretot per l'editorial de Marguerite Greyval, on també treballava. A més de les seves cançons revolucionàries i pacifistes (Chanson de liberté, Debout camarades!, La Guerre, etc.), amb música de Cloërec-Maupas, també va escriure romances i cançons ballables. En 1931, juntament amb la majoria de cançonetistes de «La Muse Rouge», rebutjà entrar en la Federació del Teatre Obrer Francès (FTOF), d'obediència comunista, fet que provocà la ruptura amb al Partit Comunista Francès (PCF), el qual demanà als seus militants el boicot a «La Muse Rouge» i no assistir a les seves actuacions, no comprar les seves publicacions i no organitzar cap acte públic amb els seus membres. Aquest fet provoca una gran caiguda en els ingressos d'aquesta organització, que es va veure obligada a deixar de publicar partitures. No obstant això, continuà participant en gales de tota mena d'organitzacions (anarquistes, socialistes, sindicalistes, pacifistes, etc.). També acompanyà Victor Méric en les seves gires propagandístiques per un «pacifisme integral» organitzades per la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1933 va escriure, amb Louis Loréal, un himne per a aquest moviment, Patrie humaine, en memòria de Méric. El 14 d'abril de 1934 fundà, amb Roland Noget, Cantaret i altres companys, la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS). El 10 de novembre de 1934 portà a terme una reunió pública contradictòria a l'Ajuntament d'Amiens (Picardia, França) organitzada per la LIAPS. El 27 de maig de 1936 participà, en nom de la LIPAPS, en un gran acte per l'amnistia total, per la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) repressives i pel respecte del dret d'asil, que se celebrà a la Sala Wagram de París. Entre 1931 i 1939 col·laborà en Le Libertaire i La Patrie Humaine, i, després de la II Guerra Mundial, en Ce qu'il faut dire i Le Monde Libertaire. En 1939 va ser mobilitzat i, pels seus coneixements en electrònica (giroscopis, reparació de talls de cables, etc.), destinat en aplicacions militars. El juny de 1940 hagué de restar a París i fou destinat a l'Associació dels Obrers en Instruments de Precisió, on treballà durant tota l'Ocupació i alguns anys després. En el moment de l'Alliberament va escriure la cançó La Liberté est revenue. Entre 1950 i 1965 treballà com a corrector d'impremta i tingué temps per continuar amb les seva tasca d'autor i editor de cançons. En 1951 preparà i prologà la nova edició de La chanson d'un gars qu'a mal tourné, del cantautor anarquista Gaston Couté. Va fer costat nombroses orquestres de ball del seu Llemosí natal. Jean-Paul Monteil va morir el 13 de gener de 1983 a Meusac (Llemosí, Occitània).

***

Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]

Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]

- Margaret Michaelis: El 6 d’abril de 1902 neix a Dzieditz (Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, coneguda com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit. Nascuda en una família liberal jueva integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos germans Lotte i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i al famós Estudi d’Ora. Després de treballar en estudis fotogràfics de Viena i Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove arqueòleg anarquista Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de Berlín restaurant les antiguitats de l’Orient Pròxim, amb qui compartirà sa vida sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), branca cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a més de ser amic de Durruti arran del seu exili berlinès en 1928. Entre 1922 i 1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu propi laboratori Fotogross, just fins a l’ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves conviccions anarquistes i de les seves  activitats culturals, a més de ser jueva, és detinguda el març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels nazis. Alliberada en novembre de 1933 fuig il·legalment d’Alemanya i s’exilia a Barcelona, ciutat que coneixia d'ençà d’una visita que va realitzar en 1932, i s’instal·la juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del carrer Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se separarà en 1934 i es divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri de Justícia de Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d’aquesta ciutat, mentre ella es dedica amb la seva inseparable leica a donar testimoni de tot allò que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona (Foto-Studio, al carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a República Argentina 218). En 1935 realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i també acompanyarà l’arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui farà una bona col·lecció de fotografies de les seves obres, a Andalusia, publicant les fotos d’aquest viatge en AC. La figura de Margaret Michaelis abraça aspectes molt diversos. Els problemes de l’avantguarda dels anys de la República a Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a fotògrafa, com en l’arquitectura del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) --durant una temporada va tenir el seu estudi en un edifici de Sert-- que va ser un dels objectius principals dels seus reportatges, publicats en la revista AC, òrgan d’expressió del GATCPAC. Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l’Estat espanyol; les seves fotografies del Barri xino barcelonès descobreixen tota una estratègia urbanística i política d’aquesta avantguarda a la qual pertanyia, a més de contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos de Barcelona --el Barri xino era també famós per la novel·la de gènere de l’època-- tenen als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada dins del corrent de fotografia d’avantguarda: fotoreportatge, fotografia dirigida, nova visió, etc., sense oblidar la fotografia més costumista, expressament pensada com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges del Xino, fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen una visió molt personal de la degradació del barri: retrata edificis insalubres (patis interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics, prostitutes, gitanos, jugadors de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals, etc.) i sobretot aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i que moltes vegades va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un compromís vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va publicar en un bon grapat de revistes (D'ací i d’allà, Crónica, Mundo Gráfico, Nova Ibèria, SIAS, Armas y Letras) va quedar en l’anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a llibertària, només creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar també a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, publicant fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants per a l’època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o la visita d’Emma Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la situació que es vivia aleshores. A finals de 1937, després de la detenció de Rudolf Michaelis a la Porta de l’Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona --Rudolf es alliberat el febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en l’exèrcit republicà--, i s’instal·la a París. Més tard marxarà a Bielsko (Polònia), on es trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on fotografiarà el gueto jueu). Després aconseguirà un permís de feina al Regne Unit en el servei domèstic i s’instal·larà a Londres, on també treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on crearà, a Sidney, un estudi fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats d’artistes i d’escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de vista. Va fer de secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana de Yehudi Menuhim, en una organització per a la investigació social a Sidney. En 1960 es casa amb el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a Melbourne per treballar junts al seu negoci d’emmarcaments, cosa que li permet practicar el dibuix i la pintura. En aquest anys s’interessarà per la psicologia de Jung i pel budisme. Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16 d'octubre de 1985 a Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any després els seus fons documentals seran donats a l’Australian National Gallery sota el nom d’«Arxiu Michaelis-Sachs».

Margaret Michaelis (1902-1985)

Rudolf Michaelis (1907-1990)

***

Fritz Benner (1946)

Fritz Benner (1946)

- Fritz Benner: El 6 d'abril de 1906 neix a Solingen (Renània del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fritz Benner. Entre 1927 i 1928, amb sos germans Willi i Eugen (August), s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Wuppertal. També ajudà a organitzar els grups d'acció «Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades. El maig de 1933 va ser detingut per la Schutzstaffel (SS), juntament amb sos germans i son pare, sota l'acusació d'organitzar una vaga a l'empresa Cosman-Villbrandt & Zehnder on treballava. L'agost d'aquell any va ser internat al camp de concentració de Börgermoor i el setembre de 1933 va ser traslladat al camp de Oranienburg, on conegué l'intel·lectual anarquista Erich Müsham. El febrer de 1934 va ser transferit al camp de Lichtenburg, on romangué fins a començaments d'abril. Un cop lliure s'afegí als nuclis de la FAU clandestins, centrant-se en la recaptació de diners per als presos i en l'edició i distribució de propaganda. En 1935 s'exilià a Holanda i s'establí a Amsterdam, on s'adherí al grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització on militaven anarcosindicalistes de la FAUD exiliats, amb extrets contactes en l'interior d'Alemanya. Amb l'esclat de la Revolució espanyola el juliol de 1936, marxà a Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Helmut Kirschey. Participà activament en les activitats de la DAS i s'enrolà en la Columna Durruti. Al front se li agreujà una malaltia al pulmó que havia contret als camps nazis i després d'un temps en un sanatori retornà a primera línia. En 1938, fugint de la persecució estalinista, abandonà la Península en direcció a Suècia. Des de Dinamarca hagué de retornà a França, ja que la seva documentació no va ser reconeguda, i als Països Baixos els companys li lliuraren un passaport holandès amb el qual pogué entrar a Suècia. Poc després va ser detingut acusat de falsificació de passaport i fou tancat tres mesos, sempre sota l'amenaça d'extradició. A Suècia comptà amb el suport de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ja que no tenia permís de treball i estava en constant vigilància policíaca. En 1940, a petició de la policia política nazi, va ser novament detingut i internat per les autoritats sueques sota l'acusació de sabotatge a bucs alemanys. Amb el suport de la SAC i del seu periòdic Arbetaren i a una vaga de fam, aconseguí sortí en llibertat després de quatre mesos d'empresonament. En 1943 aconseguí el permís de residència i de treball. Amb el temps es casà amb una sueca i hi tingué dos fills. En 1949 retornà a Wuppertal, on col·laborà amb Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat). Poc després retornà a Suècia. Fritz Benner va morir l'11 de novembre de 1966 a Estocolm (Suècia).

Fritz Benner (1906-1966)

***

Foto policíaca de Dino Gori

Foto policíaca de Dino Gori

- Dino Gori: El 6 d'abril de 1906 –altres fonts citen el 20 d'abril de 1904– neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Dino Gori. Exiliat a França, hi treballà de paleta i de pintor de brotxa. El 17 de maig de 1930 es casà amb Alice Superina a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). El 26 de desembre de 1934 se li va decretar l'expulsió, però el juliol de 1935 obtingué una pròrroga renovable i passà a viure amb son pare Alfredo i son germà Libertario a Fontenay-sous-Bois. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Pistoia i participà en la reorganització del moviment llibertari. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Egisto Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Xesús Lavandeira Pérez

Xesús Lavandeira Pérez

- Xesús Lavandeira Pérez: El 6 d'abril de 1906 neix a Vilariño (Vilasantar, la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Xesús Lavandeira Pérez, –citat sovint el seu nom en castellà José conegut com O Ladrillo i Dapena. Treballava de criat i de jornaler a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i cap el 1931 s'instal·là a Betanzos (la Corunya, Galícia), on treballà com a jardiner municipal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de 1932, fou al sindicat, a la Casa del Poble de Betanzos, on aprengué a llegir i a escriure. També fou membre del grup «Plantas Nuevas» (1934-1936), adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1934 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Betanzos, càrrec que mantenia en 1936. Arran dels enfrontaments contra els militars aixecats el 22 de juliol de 1936 a Betanzos, fugí a les muntanyes i formà part d'un grup guerriller confederal que actuà a les comarques de Puentedeume i de Betanzos. En 1937 se sumà a Curtis (la Corunya, Galícia) al grup encapçalat per Benigno Andrade García (Faucellas) i després de la dissolució d'aquest, s'integrà en el comandat per José Neira Fernández (Neira). Després de la mort de Neira, en 1944 abandonà la guerrilla tot rebutjant d'integrar-se en un grup sota les ordres de Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), de la IV Agrupació Guerrillera del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Visqué amagat, però l'agost de 1945 va ser detingut a Porzomillos-Oza (la Corunya, Galícia); jutjat en consell de guerra en 1946 a la Corunya, va ser condemnat a mort, sentència que fou commutada per la de 20 anys de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). En 1953 aconseguí la llibertat provisional. Xesús Lavandeira Pérez va morir a començament dels anys noranta a Betanzos (la Corunya, Galícia). Son germà Lois Lavandeira Pérez també fou militant confederal. En 1992 Félix Sancho Gracia va escriure el guió fílmic Huidos, inspirat en la seva vida.

Xesús Lavandeira Pérez (1906-199?)

***

José Ego-Aguirre, ja ancià, amb un company

José Ego-Aguirre, ja ancià, amb un company

- José Ego-Aguirre: El 6 d'abril de 1913 neix a Tacna (Tacna, Perú) el militant anarquista José Ricardo Ego-Aguirre Aranibar, també conegut com El Ego, Don Ego o El Canciller. Des de molt jove va militar en el moviment anarquista, treballant com a obrer a la regió de la pampa salnitrera i després en el coure xilè (Atacama, Chuquicamata, La Loa, etc.). Fou company dels anarquistes Juan Parra, de Santiago de Xile, i Miguel Tascón, d'Espanya. Milità en les Joventuts Llibertàries de Xile i començà a publicar articles en la premsa anarquista. Amb un grup de companys forma el grup «Pascual i Buto» a la zona nord de Xile, en reivindicació de dos companys que compliren 10 anys de presó i mai no foren jutjats --la poetessa xilena Gabriela Mistral publicà un fullet en defensa d'aquests dos companys. Després, a Santiago, participà en les activitats de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile, assistí a un congrés d'aquesta organització sindical com a delegat de la zona nord xilena i n'arribarà a ser secretari de Comunicacions. Fou delegat sindical de La Disputada durant molts anys. Durant la dècada dels trenta formarà part del grup «Francisco Ascaso» i en arribar el vaixell «Winnipeg» a Valparaíso carregat d'exiliats de la Guerra Civil espanyola, prendrà contacte amb anarquistes peninsulars, francesos i italians que havien lluitat als fronts de batalla contra el feixisme. Juntament amb un grup d'aquests exiliats, formarà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Xile, adherida al corrent de l'«anarquisme específic». A La Legua, amb els germans fusters Cordero, formà part del grup «Tierra y Libertad» i edità el periòdic del mateix nom. Durant la seva llarga vida va mantenir correspondència amb innombrables anarquistes de parla hispana i per aquest fet rebé el malnom d'El Canciller. En 1981, en plena dictadura militar, fou detingut amb un grup de 17 estudiants de secundària amb els quals tenia una reunió per crear un grup anarquista. Un cop alliberat, en 1982, juntament amb altres companys (Roberto Torres, Oscar Ortiz, etc.) fundà la revista Hombre y Sociedad, primer publicació llibertària editada durant la dictadura. En 1984 la revista aconseguí un local i es convertí en centre de reunions anarquista, però a finals dels vuitanta a resultes del referèndum convocat per la continuïtat o sortida de la dictadura militar d'Agusto Pinochet, el grup caurà en discussions internes que precipitaran el seu final. L'octubre de 1997 la revista Hombre y Sociedad sortí de bell nou represa per un grup de joves, però durà poc. En aquest any participà en un congrés que pretenia crear una organització anarquista a Xile. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a la pintura, a l'edició del periòdic de notícies llibertàries Amor y Acracia i a la militància en el grup «Movimiento Libertario Joaquín Murieta», que nasqué marxista i que gràcies a ell derivà a l'anarquisme. José Ego-Aguirre va morir el 15 de desembre de 2002, víctima d'un càncer als pulmons, a l'Hospital Regional de Temuco (Araucània, Xile) i les seves despulles foren enterrades a Pillánlelbun (Araucània, Xile).

***

Construcció de la sucrera de Veguellina de Órbigo (Lleó), on va fer feina Julio Patán

Construcció de la sucrera de Veguellina de Órbigo (Lleó), on va fer feina Julio Patán

- Julio Patán Gutiérrez: El 6 d'abril de 1914 neix a Matallana de Torío (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. Fou fill del militant anarquista Toribio Patán Gutiérrez, que acabà afusellat pel feixisme el juliol de 1936. Va anar molt poc a l'escola, però agafà cultura de manera autodidacta. En 1920 conegué Buenaventura Durruti, aleshores agitador en una vaga a Matallana. Obrer de la construcció, a partir de la proclamació de la II República en 1931 col·laborà en la premsa llibertària. Durant els anys republicans, sense ser miner, milità en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la lleonesa La Valcueva, en el qual desenvolupà càrrec orgànics, i fou molt amic de Laurentino Tejerina Marcos. En aquesta època treballà de paleta en la construcció de la sucrera de Lleó. Participà activament en l'aixecament anarquista del desembre de 1933 i fou detingut una curta temporada. L'octubre de 1934 fou detingut a Nava (Astúries) i fou empresonat a Valladolid fins al febrer de 1936. Un cop lliure treballà a La Veguellina de Cepeda (Lleó). En 1936 va prestar el seu testimoni per a l'elaboració del llibre de Manuel Villar (Ignotus) La represión de octubre (Asturias-León 1934). El juliol de 1936 intervingué en l'assalt de les casernes de Gijón. A finals de 1936 formà part de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Cármenes (Lleó), organitzacions a les quals representà en diversos plens comarcals. A Busdongo fou redactor d'Iskra i participà en diversos actes de propaganda, amb Jacinto Rueda Pérez, fins la caiguda d'Astúries a mans de les tropes franquistes. Instal·lat a València, durant un temps formà part de la redacció de Joventud Libre (1938). Després marxà a Barcelona i va combatre en la 24 Divisió fins al final de la guerra. En 1939 passà els Pirineus i per fugir de les dificultats el novembre d'aquell any s'enrolà en l'Exèrcit francès. El juliol de 1940, després de la victòria nazi, fou desmobilitzat. Durant l'ocupació visqué com pogué. Amb l'Alliberament s'instal·là a Marmande, on presidí la Junta Española de Liberación (JEL) de la localitat i fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París i fou nomenat secretari d'Organització. Després marxà a Tolosa de Llenguadoc on fou nomenat en el Ple de Regionals d'agost de 1946 secretari de Jurídica del Comitè Nacional de l'MLE i de la CNT de l'Exili, càrrec que exercí durant el Congrés de l'any següent. En 1947 fou el responsable de l'edició del butlletí Internacional Juvenil Anarquista, editat a Tolosa de Llenguadoc. En 1953 publicà Las aguas del Atlántico, amb pròleg de Josep Peirats Valls. En 1955 i en 1966 formà part de la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou responsable de la Secció de Solidaritat de la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc. A partir de 1968, com a secretari de la Federació Local de Tolosa, amb Vicente Tudela, edità El Luchador (1968-1976), que provocà tensions amb el sector Esgleas-Montseny del moviment llibertari de l'Exili. En 1973 fou expulsat de la FAI i de la Federació Local de Balma de la CNT. A partir de 1974 formà part del grup editor de Frente Libertario, activitat que abandonà en 1976. En 1977 es jubilà de la seva feina de paleta i s'establí a Blanhac. Després realitzà diversos viatges a la Península. Trobem textos seus en Acracia, Anarres, Cenit, CNT, Espoir, Iskra, Juventud Libre, El Luchador, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, etc. Julio Patán Gutierrez va morir el 22 de novembre de 2003 a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Torío al pas de la seva vila natal. Sa companya fou la militant confederal Leonisa Fuertes Blasco. Son germà, Gerardo Patán Gutiérrez, també fou militant anarquista i participà en el moviment clandestí llibertari durant el franquisme.

***

Necrològica de Roberto Giménez Ferrer apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 26 de març de 1964

Necrològica de Roberto Giménez Ferrer apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 de març de 1964

- Roberto Giménez Ferrer: El 6 d'abril de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Roberto Giménez Ferrer. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan la guerra va combatre en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; ferit, patí l'amputació del braç esquerre. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut. Interrogat i apallissat a Burgos (Castella, Espanya), va ser traslladat a Barcelona. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per un llarg empresonament. Una desena d'anys després va ser alliberat i passà a França, on continuà militant en la CNT de l'exili. A partir de 1954 fou membre de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE). Roberto Giménez Ferrer va morir el 3 de març de 1964 a París (França) a conseqüència de les seqüeles de les tortures que tingueren com a conseqüència l'oblació d'un pulmó. Deixà esposa i tres fills.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Lluís Aldana Compta publicada en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 12 de juny de 1938

Necrològica de Lluís Aldana Compta publicada en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 12 de juny de 1938

- Lluís Aldana Compta: El 6 d'abril de 1938 cau abatut al front l'anarcosindicalista Lluís Aldana Compta. En 1931 s'afilià a la Secció de Barbers del Sindicat d'Higiene de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat en la junta del seu sindicat en diferents ocasions. Després d'haver participat en els combats de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista, fou voluntari en la «Columna Durruti». El juliol de 1937, després de la militarització de les milícies, va ser nomenat comissari de Companyia, i posteriorment de Batalló, del 546 Batalló de la 137 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb el qual lluità en diferents combats al front d'Aragó (Las Crucetas, Paleñino, Tamarit de Llitera, Castelló de Farfanya i Alfarràs).

***

Notícia de la condemna de José Pareja Rodríguez apareguda en el diari madrileny "El Siglo Futuro" del 19 de maig de 1934

Notícia de la condemna de José Pareja Rodríguez apareguda en el diari madrileny El Siglo Futuro del 19 de maig de 1934

- José Pareja Rodríguez: El 6 d'abril de 1947 es afusellat a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista José Pareja Rodríguez, conegut com Cartucho o El Sevillano. Havia nascut en 1913 a Arenas (Màlaga, Andalusia, Espanya). En quedar orfe de mare, sa família es traslladà al barri de la Trinidad de Màlaga. Assistí molt poc a escola i de molt jove, amb la proclamació de la II República en 1931, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. En 1932 ajudà econòmicament la família del militant malagueny de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Sedeño Serrano, empresonat a Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) arran d'uns incidents amb la força pública. En 1933, en un tiroteig, ferí el sereno que havia denunciat Sedeño. El 18 de maig de 1934, arran de la mort d'un guàrdia d'assalt en un tiroteig durant una vaga revolucionària el març anterior en protesta per l'apallissament dels reclusos socials a la presó provincial de Màlaga per part de la Guàrdia d'Assalt, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència –altres tres companys seus (Antonio García Álvarez, Miguel Molina Salado i Manuel Gallego Ponce) van ser alliberats– a quatre anys, dos mesos i un dia de presó i a una multa de 500 pessetes. El 19 de juliol de 1934 s'escapà, amb altres companys (Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) i amb el suport del llibertari Francisco Carmona Pineda, soldat que feia la guàrdia i que se sumà a la fugida, de la presó provincial de Màlaga. Dos dies després, va ser detingut juntament amb el sentinella Carmona a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. Després fou traslladat al penal d'Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) per purgar la pena. En 1936, després de l'amnistia, fou alliberat i retornà a Màlaga, però el mateix dia de la seva arribada patí un atemptat a la mateixa estació per la Guàrdia d'Assalt que se la tenia jurada i fou ferit en un cama. El 30 d'abril de 1936 va ser detingut per extorsió en un muntatge policíac i fou empresonat fins el 19 juliol de 1936, quan el poble alliberà la presó i l'escarcerà «per voluntat popular». Va ser nomenat jutge de pau del seu poble. Entrà a formar part de la Columna «La que siempre rayó», que s'estabilitzà al front d'Antequera, i poc després, amb el grau de capità, s'encarregà de la X Centúria de la Primera «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), participant en diversos combats (Antequera, Estepona, Almeria, etc.). Quan Màlaga caigué a mans feixistes, arribà amb part de la seva centúria a Almería, on s'incorporà en les Brigades Confederals i passà a lluitar al front de Pozoblanco. En 1937, contrari a la militarització de les milícies, desertà i marxà cap al País Valencià per a organitzar un grup guerriller. Detingut, va ser empresonat a les Torres de Quart de València, però va ser alliberat per un grup de companys de les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort «per rebel·lió militar», però la seva pena, gràcies a influències familiars, fou commutada per la 30 anys de presó. En 1943 aconseguí evadir-se del camp de treball de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i amagar-se a les muntanyes. Capturat durant un viatge a Màlaga, el 12 de març de 1947 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. José Pareja Rodríguez va ser afusellat el 6 d'abril de 1947 –algunes fonts citen el 5 de maig– a l'esplanada del cementiri de San Rafael de Màlaga (Andalusia, Espanya)

***

Oriol Solé Sugranyes detingut pels gendarmes després de fugar-se de la pesó de Perpinyà

Oriol Solé Sugranyes detingut pels gendarmes després de fugar-se de la pesó de Perpinyà

- Oriol Solé Sugranyes: El 6 d'abril de 1976 mor al bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra) l'activista revolucionari català d'ideologia marxista radical i anarquista que va formar part del Movimento Ibérico de Liberación (MIL) de tendència llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor. Havia nascut el 4 de gener de 1948 a Barcelona (Catalunya). De professió tipògraf, havia militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar l'Assemblea constitutiva de l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià, la policia, després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part dels 500 assistents, entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després, però l'acció policíaca va passar a la història de l'antifranquisme amb  el nom de «la Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i condemnat a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), sota l'acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén. Quan va sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué hacer? i posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase, portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar ideològicament cap a posicions lligades a l'autonomia obrera i a l'anarquisme i va entrar en contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien protagonitzat l'escissió en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer d'enllaç amb el MIL. El setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la seva participació en un acte de protesta contra l'anomenat «Procés de Burgos», acte que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de l'emigració, i va col·laborar en la constitució del MIL, després d'entrar en contacte amb els joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquest últim fundador del grup Action Directe. El 25 de març de 1971 va ser detingut per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i Vicente Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda del MIL (l'edició impresa a Tolosa de Boicot elecciones sindicales). Oriol fou condemnat a nou mesos i empresonat a França; pogué fugir de la presó de Perpinyà l'agost de 1971, però serà capturat a prop de la frontera espanyola i ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet després d'atracar una sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24 de juliol de 1974 va ser condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de presó. Tancat a la presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5 d'abril de 1976, quan va participar en l'espectacular evasió de la citada presó amb un grup de 29 presos polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat), després de cavar un túnel a través del col·lector d'aigües fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí, fou mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra), quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser l'únic mort de l'evasió. L'octubre de 2003 es va restaurar l'estela funerària que recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel pas del temps; s'hi pot llegir: «Utopia - Llibertat - Il·lusió - Anarquia - Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 - 6.4.1976)». El 9 d'abril de 2005 va ser col·locada una placa d'homenatge a Capellades (Barcelona), poble d'on era veí Oriol Solé.

Ada Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui, 22-02-06)

Sergi Rosés Cordovilla: «La recuperació d’Oriol Solé Sugranyes» (Avui, 12-04-06)

***

Emmett Grogan

Emmett Grogan

- Emmett Grogan: El 6 d'abril de 1978 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut com Emmett Grogan. Havia nascut el 28 de novembre de 1944 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per això és difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de «teatre de guerrilla» i «improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal.

***

Notícia de la mort de Ferenc Szücs aparaguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de juny de 1979

Notícia de la mort de Ferenc Szücs aparaguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de juny de 1979

- Ferenc Szücs: El 6 d'abril de 1979 mor a Budapest (Hongria) l'anarcopacifista Ferenc Szücs, també conegut per les seves transcripció al francès i al castellà François Szücs i Francisco Szucs, respectivament, i que va fer servir diversos pseudònims (Thomas Rezigl, Thomas Razygl, Rezyk, Rezik, etc.). Havia nascut cap el 1909 a Hongria. En 1924 emigrà a París (França) i en els anys trenta milità en la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP). Sota el pseudònim Thomas Rezyk, col·laborà en La Patrie Humaine i en Le Barrage. En aquests anys freqüentà Sébastien Faure, Georges Bidault, Ernest Juin (E. Armand), Fernand Planche i Han Ryner, especialment, i tingué trobades amb Nestor Makhno i Camillo Berneri. El febrer de 1936 retornà a Budapest i perdé el contacte amb els antics companys. A començament de la dècada dels setanta, en reprengué la relació, especialment amb Pierre-Valentin Berthier, qui el va visitar, com també ho va fer Hugo Rolland en 1974. En 1973, en una visita a París per assistir a un congrés anarquista celebrat a Château-du-Loir (País del Loira, França), renovà especialment la seva amistat amb Jeanne Humbert i Robert Jospin. Realitzà nombrosos viatges i mantingué una important correspondència (Félix Álvarez Ferreras, Umberto Marzocchi, José Muñoz Congost, Marie-Christine Mikhaïlo, Pierre-Valentin Berthier, Gaston Leval, Alfred Lepape, Louis Simon, Georges Balkanski, Marcos Alcón Selma, Fuseko Herayami, etc.). Sota el pseudònim de Thomas Rezigl, col·laborà en diferents periòdics llibertaris internacionals, com ara Tierra y Libertad (Mèxic) i Espoir (Tolosa de Llenguadoc), i en les edicions de «La Escuela Moderna» (Calgary). Tot sol i aïllat, cada any Fernand Planche li enviava des de Nova Caledònia un saquet de petxines perquè les pogués vendre i així sobreviure. Durant sa vida no cessà de denunciar el règim comunista i deixà alguns textos inèdits, com ara una història inconclusa d'Hongria des de 1945. Son fill Tommy Szücs, nascut cap el 1953, emigrà a Suïssa i cap el 1975 al Canadà, i modificà el seu llinatge per Ryner, en homenatge a Han Ryner. Ferenc Szücs va morir el 6 d'abril de 1979 en un hospital de Budapest (Hongria) després de patir mesos una malaltia que el deixà paralitzat i una intervenció quirúrgica.

---

[05/04]

Anarcoefemèrides

[07/04]

Escriu-nos


Actualització: 06-04-17