|
---
Anarcoefemèrides del 5 de juliol Esdeveniments
Premsa anarquista internacional - Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tres últims van ser segrestats per la policia. ***  Capçalera de Fructidor - Surt Fructidor: El 5 de juliol de
1934 surt a
Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de
la publicació anarquista Fructidor.
Periódico de cultura y
sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de
las Juventudes Libertarias
menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol
de 1935) portà el
subtítol «Semanario de cultura y
sociología» i a partir del número 15 (3
d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo
Racionalista y de las JJ. LL.
Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca
afectos a la CNT de
España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la
mateixa capçalera, òrgan de la
Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a
partir del número 11
(13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès
arran dels «Fets d'Octubre» de
1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per
Clodoaldo Villalonga i
Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan
Camps (Floreal del Campo), J.
Cardona, Florià
Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer,
Armand Huguet, Magí
Rallé Sans, Miquel Sintes,
En sortiren
78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936. ***
Esclaus
del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir - Creació dels camps
de concentració franquistes:
El 5 de juliol de 1937
la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos
(Castella,
Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de
presoners» («Secretaría de Guerra.
Órdenes.
Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos,
5-VII-1937,
núm. 258»), primera peça del sistema
franquista de
camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig
milió de lluitadors
antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes,
nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra
Civil (1936-1939) –367.000 durant els tres anys
bèl·lics i 140.00
durant
l'ofensiva final–, van
ser reclosos en camps de concentració, colònies i
destacaments penitenciaris per
la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de
«rebel·lió».
Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració,
l'endemà, el 6 de
juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es
dirigí a la Junta Tècnica de
l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i
treballs
aptes per als
presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el
13
de juliol
d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava
traçat
per endavant i
no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant.
Aquests presos
de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT),
van ser
obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies
fèrries, grans
obres hidràuliques, canals fluvials, túnels,
aeroports,
hospitals, ports,
estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes,
convents, pobles
sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en
règim de
treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven
forçosament amb
l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un
exigu
salari amb el
qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues
pessetes del nou
Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi
treballador,
i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no
havia
hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava
a ser
deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un
nombrós cos de
confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En
1937 hi
havia 28 camps de concentració i mesos després,
ja en
1938, funcionaven 45
camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total,
en
1943, de 141,
nombre màxim de camps de concentració que
s'establí. En 1962 es va clausurar a
Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) –encara que no es
tancà fins al
1970– l'últim camp de concentració
franquista.
En 2004
el cineasta Manuel
Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria,
on historia aquesta
repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.
Naixements
Necrològica de Charles Colomb apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'agost de 1928 - Charles Colomb: El
5 de juliol de 1854 neix a Vilandraut (Aquitània, Occitània) l'anarquista
Charles Alphonse Colomb. Era fill natural de la modista Marie Colomb. Es
guanyava la vida com a obrer vidrier. El gener de 1901 figurava en el registre
oficial d'anarquistes. Després de la Gran Guerra milità en el grup anarquista d'Alèst
(Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà a Givors (Roine-Alps,
Arpitània) fins 1922, moment en el qual retornà a Alèst. El febrer de 1923
s'instal·là a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). En la misèria, cec i sense
poder treballar, Charles Colomb es va suïcidar el 15 de juliol de 1928 al seu
domicili, al número 70 de la carrera de Vienne, del VII Districte de Lió
(Arpitània). ***
Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896 - Georges Guillemard:
El 5 de juliol
de 1860 neix al X Districte de París (França)
l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Era
fill natural de la florista Louise
Alexandrine Émilie Feuchère, però el
20 d'octubre de 1868 es va casar al III
Districte de París amb Jean François Guillemard i
aquest reconegué l'infant.
Gravador de professió, destacà com a
propagandista llibertari i naturista a la
regió parisenca. Col·laborà en La
Nouvelle Humanité. Georges Guillemard
va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del
IV Districte de
París (França) d'una hipertròfia al
cor i fou enterrat civilment dos dies
després al cementiri de Bagneux (Illa de França,
França). ***
Josep Molas Duran - Josep Molas Duran:
El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia,
Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El
Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares
es deien Aleix Molas
Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de
cinc germans. Va
fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la
guarnició de Barcelona. D'escassa
instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va
veure influenciat pel
grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina,
Lluís
Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret
Constansó, Josep Carreras Llansana
i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La
Federación Igualadina
(1883-1885). Després marxà a Barcelona, on
treballà de paleta a Gràcia i
s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a
activista en la societat
obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a
orador, en
representació dels paletes, en el míting de la
plaça de braus de Barcelona,
juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de
setembre de 1893, data
de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a
mans de Paulí Pallàs
Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a
destacat
militant anarquista i romangué empresonat governativament
durant més d'un any. Un
cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut,
però per una
qüestió de faldilles i amollat poc
després per manca de proves. El 8 de juny de
1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó
del Corpus Christi al carrer
dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts
altres
militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols.
El seu
empresonament al castell de Montjuïc va ser completament
arbitrari, sense
garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser
sotmès a tortura,
dirigida per la secció especial de la policia judicial
barcelonina encapçalada
pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas
Ascanio. Va escriure unes
cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la
premsa
anarquista internacional (Les Temps Nouveaux, Le
Libertaire, Le
Père Peinard, de París, i Despertar,
de Nova York). En el muntatge
policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb
testimonis, de ser coautor amb
cooperació directa de l'atemptat, atribuït al
principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre
l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra
ordinari a
porta tancada, on va fer una exposició de les tortures
infligides, però el 19
de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys.
El 28
d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de
Guerra i Marina de
Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència
definitiva, condemna
a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs
Ascheri Fossati, Lluís
Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués
Figueras). El 3 de maig rebé la
notificació sentència, tot cantant l'himne
anarquista, i aquell mateix dia els
condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el
4 de
maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la
Revolució Social!», i el seu cos
sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud
Oest. ***
Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887) - Jules Alexandre Sadier: El 5 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 7 de juny– de 1862 neix a Arquian (Borgonya, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, conegut com Alex. Sos pares es deien Joseph Florent Sadier, jornaler, i Julie Lion. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam. ***
Notícia orgànica d'Émile Coulais apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1907 - Émile Coulais: El
5 de juliol de 1880 neix a Parthenay (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i
antimilitarista Émile Ernest Coulais. Era fill d'Émile Coulais,
fuster, i d'Augustine Marie Jouneau, domèstica. Es guanyava la vida treballant de
venedor de begudes a París (França) i fou secretari del Sindicat de Cambrers de
Begudes i Restauradors. L'11 de juny de 1904, amb Louis Pauthier, organitzà un
míting de suport als desocupats celebrat a la Borsa del Treball de París, on
Louise Michel, que no va poder finalment assistir-hi, havia de ser l'oradora
principal; en aquest acte, va fer una crida a l'acció directa i a la militància
sindical. En aquesta època vivia al número 137 del carrer Oberkampf. L'octubre
de 1905 va ser un dels 31 signants de l'«Appel aux conscrits» (Crida als
conscrits), també coneguda com «Cartell roig», editat per l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). Jutjat entre el 26 i el 31 de desembre de
1905 a l'Audiència del Sena per aquest fet juntament amb 27 dels signants, va
ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, i tancat a la presó
de Clairvaux de Ville-sous-la-Ferté (Alsàcia), d'on sortí en llibertat a finals
de juny de 1906. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i la tardor de 1907 s'encarregà de la rúbrica «Le mouvement
ouvrier». El setembre de 1907 era el portaveu del Comitè Nacional Provisional
de l'AIA i engegà una campanya contra la guerra al Marroc. El 29 de setembre de
1907 va ser un dels oradors, juntament amb altres destacats anarquistes (Gustave
Hervé, Charles Malato, Eugène Merle, Pierre Monatte, etc.), del gran míting
antimilitarista que se celebrà a la Sala Scherrer de París per protestar contra
la sortida de reclutes cap al Marroc. Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser declarat exempt per a fer el servei militar per coixesa,
estatut que mantingué durant la Gran Guerra. El 29 de setembre de 1914 es casà
al XI Districte de París amb domèstica Maximilienne Clémence Conet. En aquesta
època seguia vivint al número 137 del carrer Oberkampf i treballava de xofer. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
d'André Lansade apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de març de 1970 - André Lansade:
El 5 de juliol de 1884 neix a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac,
Aquitània, Occitània)
l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més
conegut com André Lansade.
Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien)
i Pétronille Émile Élisabeth
Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i
Léo). Després de fer el
servei militar, a principis dels anys 1900,
s'instal·là a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on començà a treballar
d'obrer de sastreria i a freqüentar els
militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin,
Régis Meunier, Pouyand, etc.). Entre
1908 i 1913 fou secretari del grup
llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler
i col·laborà en el
periòdic llemosí Le
Combat Social
(1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de
1909 es
casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui
tingué dos infants (Roger i
Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la
Confecció de la
Confederació General del Treball (CGT) i també
fou secretari del Comitè de
Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions
legislatives,
protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a
votar el candidat
socialista. En aquesta època participà activament
en les campanyes
antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries
i penitenciaries
establertes a les colònies franceses d'Àfrica del
Nord), quan els casos d'Albert
Aernoult i d'Émile
Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per una guerra amb
Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del
setmanari
llemosí L'Insurgé,
imprès a la
Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí,
Occitània). En 1914 esdevingué
sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup
llibertari. Entre 1920 i
1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la
Confecció, intentà
contrarestar la influència de la Federació de la
Confecció, el secretari de la
qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de
Léon Jouhaux. En 1926 entrà a
formar part del grup «Amis de Sébastien
Faure» i en 1928 fou un dels fundadors
de La Voix Libertaire (1928-1939),
òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) de Limoges. Després
de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué
administrador de Le Combat Syndicaliste,
òrgan de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR), càrrec
que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre
1932 i 1933 col·laborà
en el periòdic esperantista i pacifista Le
Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el
seu nom va ser
inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com
a
«militant considerat com a perillós per a l'ordre
públic» i es va proposar la
seva inscripció en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. En 1943, en plena
Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i
va ser ficat un calabós amb
una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp
d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí,
Occitània), on trobà nombrosos
llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de
la II Guerra
Mundial continuà militant en el moviment llibertari de
Llemotges i el seu
domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquesta
època treballà d'empleat
de comerç. En 1949 morí sa companya.
André Lansade va morir el 9 de febrer de
1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser
enterrat l'endemà al
cementiri de Louyat d'aquesta ciutat. ***
Fitxa
policíaca d'Angelo Pozzi - Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Gabriel
Gobron, mestre del caodaisme - Gabriel Gobron: El
5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena,
França) el periodista,
escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista,
ocultista,
revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Léon Gobron, conegut sota el
pseudònim
de Frère Gago. Era fill de Jules Alfred Gobron i de Marie Rose Marchal i tingué dues germanes i
un germà. Després de fer els estudis primaris,
seguí la seva educació a
l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson
(Lorena, França) i després a
l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop
esdevingué docent,
aconseguí un lloc de feina en una escola primària
superior a Sidi Bel Abbès
(Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel
misticisme, d'antuvi es convertí a
l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a
Rethel i, cada dijous, viatjà a
París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop
obtingué la llicenciatura en
Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel.
Assegurada la
subsistència, decidí no presentar-se a cap altra
oposició més i dedicar-se als
seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries
i de pensament (L'Algérie nouvelle,
L'Esprit français, Le Merle
mandarin, La Patrie malgache,
Le Pays Lorrain, La
Pensée Française, Le
Progrès de Bel-Abbès, etc.).
Estudià diverses llengües (anglès,
alemany,
italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia
traduccions de filòsofs
estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes
i col·laborà en publicacions
del gènere (L'Astrosophie,
Bulletin de la Société
d'Études Psychiques
de Nancy, Le Fraterniste,
Revue Spirite Belga, etc.). En 1918
publicà un recull dels seus treballs sota el
títol de Les couarails de
Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules
Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia,
novel·la en part autobiogràfica, i en 1925,
la novel·la L'Ermonec.
Entre 1928 i
1929 publicà en dos volums les seves Histoires
lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant
l'estiu de
1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya,
Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929
publicà Contacts avec la jeune
génération
allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de
Literatura de
Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran
Guerra, hagué de
veure com els membres de sa família lluitaren en
exèrcits enfrontats,
experiència que posteriorment explicà en el seu
últim llibre Notre-Dame des
Neiges, histoire d'une
famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor
llibertari, durant el
període d'entreguerres col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes,
sindicalistes i pacifistes com ara La
Brochure Mensuelle, La
Conquête du
Pain, L'En Dehors, Germinal, La
Grande Réforme, Les
Libérés de toutes les Guerres, Le
Libertaire, La Patrie Humaine,
Les Primaires, Le
Semeur de Normandie, SIA,
Terre Libre, etc. Entre el seus
llibres de caràcter llibertari podem destacar
Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à
deux compères: MM.
Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand
Gilles), Enfances catholiques. Document
(1934) i Jean Peuple bâtit la
cité. Les principes de
la nouvelle économie sociale à base distributive,
devra-t-elle adopter la forme
étatiste ou la forme fédéraliste?
(1937). A finals dels anys vint fou un
dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió
sincrètica del budisme,
de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i
del
taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina
francesa. Els escrits sobre
caodaisme de Frère Gago,
nom pel qual
es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va
escriure entre 1937 i
1939, es van publicar pòstumament sota els títols
Histoire du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme annamite, religion
nouvelle en Eurasie (1948), Histoire
et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme vietnamien, religion
nouvelle en Eurasie (1949) i Le
caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres
seves són Tartines de Cancoyotte.
Conte lorrain (1919),
Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne
(1931-1932, amb
Sylvain Bonmariage), La Hongrie
mystérieuse (1933), Barbandouille.
Fabliau
moderne pour adultes (1933), L'Encyclique
testamentaire de l'île de déportation et de
martyre du Pape Léon XIV (1938),
Les persécutions de
l'administration
française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils
utiles aux malades (1941). Sa companya fou Marguerite Schmidt. Gabriel
Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 al seu domicili de Rethel (Xampanya-Ardenes,
França) i
fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). ***
Josep
Subirats Lleixà - Josep Subirats Lleixà:
El 5 de juliol –algunes
fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900
neix al Mas de Barberans
(Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep
Subirats Lleixà,
conegut com Pepito. Sos pares, militants
llibertaris, es deien
Jaume Subirats Barber, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Sos germans i germanes Carmen, Francesc,
Jaume,
Manuel i Raimon, van ser també militants de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917
s'afilià a la Secció de
Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de
Barcelona. Milità
activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano
Martínez Anido
engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital
catalana. En 1923, amb el cop
d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a
París (França), amb son germà
Jaume, i milità en la Federació de Grups
Anarquistes del departament del Sena.
Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a
Barcelona, on fou un actiu militant del
ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup
excursionista «Sol i Vida»
i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També
col·laborà en l'Ateneu Llibertari de
Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després
s'adherí a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves
carns empresonaments i pallisses.
El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil,
marxà voluntari en les
milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos
germans organitzà la producció
de pa de la «Columna Durruti». En 1939
marxà a l'exili i patí els camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb sa companya Josepa Albir (Pepita)
i sa filla Ana, que
havien estat condemnades a mort pel règim franquista,
però que després d'11
anys de presó van ser alliberades. Milità en la
Federació Local de la CNT de
Tolosa. Josep Subirats Lleixà va morir el 16 de novembre de
1964 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després
al cementiri d'aquesta localitat. ***
Okamoto
Jun - Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquesta època es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó. ***
Umberto
Panzacchi - Umberto
Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de
juliol segons el certificat de defunció– de 1901
neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo
Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la
pavimentació
i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923
passà a
França i a París participà en
nombroses manifestacions contra el règim de
Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari
defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la
«Brigada Internacional
Garibaldi» i prengué part en diferents accions
militars al front de Madrid (Boadilla
del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat
físicament, el
febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on
restà fins el juliol
de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser
repatriat
com a «invàlid» a França.
Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital
Fernand-Widal de
París (França). Sa companya fou Ermengarda
Ferrari.
Camp de concentració
de Gusen - Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen. ***
Luis
Bazal Rodríguez - Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Sos pares es deien José Bazal i Marcelina Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per «rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic. És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965), ¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Sa companya fou Casimira Gil Sotelo, amb qui tingué dues filles, María Perla i María Cibeles. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego. Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)
***
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA - Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Sos pares es deien Josep Canal i Vicenta Arderiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). ***
Fidel
Díez García - Fidel Díez García: El 5 de juliol de 1915 neix a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat erròniament com Díaz. Sos pares es deien José Díez Rodríguez i Juana García González. Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó. Fidel Díez García va morir el 20 de juliol de 1991 a Lleó (Castella, Espanya) i fou enterrat al cementiri de La Robla. ***
Membres
de les Joventuts Llibertàries. - Antonio Álvarez Eslava: El 5 de juliol de 1916 neix a Fernán-Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Álvarez Eslava, conegut com Patirri. Sos pares es deien Juan Álvarez i Teresa Eslava. Durant els anys republicans fou membre de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan la guerra civil fou soldat de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on conegué i convisqué amb membres de la família anarquista de «Los Jubiles». El final del conflicte bèl·lic li va agafar a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià) i d'allà retornà a Fernán-Núñez, on no va patir cap repressió fins el juliol de 1940, quan va ser enviat a un batalló de treballadors a Rota (Cadis, Andalusia, Espanya) i després al penal «Castillo Fajardo» a Cartagena (Múrcia, Espanya) i a construir trinxeres i carretes a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). Finalment va ser enrolat com a soldat al Regiment Pavía fins el seu alliberament el juliol de 1943. Durant el franquisme milità clandestinament en la CNT i després de la mort del dictador Francisco Franco va ser un dels que fomentaren la reconstrucció confederal a Fernán-Núñez. Antonio Álvarez Eslava va morir el 8 de gener de 2008 a l'Hospital Comarcal de Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat l'endemà al Cementiri Municipal de Fernán-Núñez. El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Arcángel Bedmar La campiña roja. La represión franquista en Fernán Núñez (1936-1943) (2009). ***
Antonio
Arcal Giménez - Antonio Arcal Giménez: El 5 de juliol de 1918 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Arcal Giménez. Sos pares es deien Vicente Arcal Escanilla i Clementa Jiménez Asín. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Vernet, Sètfonts). Posteriorment va ser enrolat en el 521 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) de Sent Joan de Verges (País de Foix, Occitània). Sembla que més tard va ser enviat a la costa normanda. El juny de 1944, arran de desembarcament aliat, va ser detingut, juntament amb altres antifeixistes espanyoles, per les tropes angloamericanes i l'octubre d'aquell any, juntament amb presos alemanys i italians, va ser traslladat al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). A partir de juliol de 1945 les organitzacions antifeixistes espanyoles començaren una campanya per a obtenir l'alliberament d'aquest militants i la seva repatriació a França. El desembre de 1947 va ser repatriat i s'establí a Aush (Gascunya, Occitània). A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. ***
Martín
Bustín Benito al local de la CNT d'Alacant -
Martín Bustín
Benito: El 5
de juliol de 1924 neix a Logronyo (La
Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista i
esperantista Martín Bustín Benito, conegut pel
seu nom en esperanto Marteno.
Sos pares es deien Félix Bustín León,
jornaler,
i
Margarita Benito Martínez. Instal·lat a Saragossa
(Aragó,
Espanya) amb sa família, fou
ferroviari i militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), ben igual
que son pare. Autodidacta, aprengué l'esperanto quan tenia
18 anys, llengua a
la qual dedicà molts esforços i que
difongué durant tota sa vida. També fou un
ferm partidari del veganisme. Durant la guerra i la postguerra,
refugià a casa
seva companys perseguits. Posteriorment passà a
França i s'instal·là a
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la CNT,
i més tard retornà a la
Península i visqué a Alacant
(Alacantí, País Valencià), on
milità en el
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta localitat,
impartí nombrosos
cursos d'esperanto i presidí la Hispana Asocio de Laboristoj
Esperantistaj
(HALE, Associació Espanyola de Treballadors Esperantistes).
El
28 de gener de 2000 es casà a Alacant amb Liya Maziy.
Fou l'organitzador
del 75 Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT,
Associació Mundial
Anacional), que se celebrà entre l'1 i el 7 de juliol de
2002 a Alacant. L'última etapa de sa vida visqué
a
Montreuil (Illa de França, França).
Martín
Bustín Benito va morir el 20 de
març
de 2013 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Paul
Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970)
[Foto Dominique Lacout] - Paul Castanier: El 5 de juliol de 1935 neix a Alger (Algèria francesa; actual Algèria) el pianista i compositor llibertari Paul Castanier, conegut com Popaul. Sos pares es deien Émile Paul Castanier i Andrée Lucie Carrié. Quan era molt petit, a causa de l'ús d'un col·liri dolent, esdevingué cec. En 1957 conegué el cantautor anarquista Léo Ferré al cabaret Chez Plumeau, al barri de Montmartre de París (França), i passà a ser el seu acompanyant fins al juny de 1973, tocant al seu costat per tot arreu (França, Bèlgica, Canadà, Líban, Àfrica del Nord i Suïssa). En 1959, com a pianista solista, interpretà nombroses obres experimentals del compositor Michel Magne. El novembre de 1961 s'integrà en l'orquestra de Jean-Michel Defaye del teatre Alhambra de París. Després de separar-se de Léo Ferré continuà la seva carrera artística en els cercles llibertaris. En 1974 acompanyà la cantautor llibertari Jean Vasca en els seus concerts al teatre Olympia de París. Durant un temps treballà amb son amic llibertari Maurice Frot, exdirector d'escena de Léo Ferré, amb qui compon cançons i coescriu en 1975 la peça teatral La Vie-ordures. Posteriorment acompanyà els cantautors Yvan Dautin i Rufus i col·laborà habitualment amb el cantautor llibertari Alain Meilland i també el duo d'humoristes provocadors Font et Val. En 1979 enregistrà dos àlbums instrumentals en solitari: L'homme seul est toujours en mauvaise compagnie i Claviers cèltiques. Altres artistes amb els quals treballà foren Michèle Bernard, Pia Colombo, Jean Ferrat, Glenmor, Michel Grange, Renaud Marx, Alain Melliaud, Bee Michelin, etc. Sa companya fou Kazuko Morimoto. Paul Castanier va morir prematurament el 7 de novembre de 1991 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França). El febrer de 1992 se li va retre un homenatge pòstum al teatre Olympia de París pels artistes amb els quals havia treballat.
Defuncions
Foto
policíaca de Charles Willems (18 de març de 1894) - Charles Willems:
El
5 de juliol de 1898 mor a París
(França)
l'anarquista Charles Louis Willems. Havia nascut el 24 de maig de 1841 a Hondschoote (Westhoek, Flandes del Sud,
Flandes). Era fill natural de Marie Corneille
Willems.
Es guanyava la vida treballant de sastre a París
(França). Considerat perillós
per les autoritats, el 27 d'abril de 1892 va ser detingut per agents de
policia
de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París a les
portes del Palau de Justícia quan s'havia acabat el
procés a l'anarquista
Ravachol; intentà resistir-se a la detenció,
però sis policies el reduïren i va
ser portat a comissaria. El seu nom figurava en un registre de
recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893, amb adreça
desconeguda. El 18 de març
de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 8 del
carrer Davy de París,
el qual va ser escorcollat, i aquest mateix dia va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 3
d'abril de 1894 el seu expedient va ser enviat a les autoritats
judicials i el
5 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. En 1894 figurava en un
llistat
d'anarquistes perillosos. Posteriorment el seu nom figurava en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 sense
domicili i encara
considerat perillós. Enviudà d'Hermance
Leregnant. El seu últim domicili va ser
al número 21 del carrer Feutrier del XVIII Districte de
París. Charles Willems
va morir el 5 de juliol de 1898 a l'Hospital Lariboisière
del X Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Pantin (Illa de
França, França). ***
Foto
policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894) - Victor Buhr: El
5 de juliol de
1923 mor a Nova York (Nova York, EUA) el socialista
revolucionari,
anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Havia nascut el 3 d'agost de
1868 a Colònia (Renània,
Confederació Alemanya del Nord;
actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya). Sos pares es
deien Christian
Buhr, que comerciava amb
palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie
Kraemer, i tingué dos
germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a
servir en el 52
Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de
febrer de
1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la
«Divisió Obrera» de
Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a
Königsberg (Prússia Oriental;
actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va
ser llicenciat del
servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a
Berlín i posteriorment a
Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals
de 1892 havia publicat a
Berlín una mena de memòries de les seves
experiències militars Der
Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes.
Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb
Gustav
Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals
destacats del moviment
llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten
(VUS, Associació de
Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com
«Els
Joves», descontents i dissidents de la línia
legalista i reformista del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). El 8 de novembre
de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el
febrer de
1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i
participà en reunions
dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la
lluita pel «poder
polític», que només porta a la
corrupció, tot reivindicant les «vagues
internacionals» en els sindicats com a única via
d'acció per al proletariat. En
aquesta època mantingué dures
controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD.
Quan els socialistes independents es dividiren en
socialdemòcrates i
anarquistes, ell prengué una posició
contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de
1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per
«incitació a l'odi cap el
govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per
«sedició». L'estiu de
1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la
redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de
Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis
mesos de presó
per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els
soldats. L'agost de
1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a
l'assassinat, al pillatge i a
l'incendi», es refugià a París
(França). Sense recursos, va ser ajudat per
companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean
Frédéric Scharr i el
sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de
1893 llogà
un recambró moblat al número 45 del carrer
Maronites de París. En aquesta època
freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes
alemanys, especialment les
del «Club dels Socialistes Alemanys Independents»,
on prenia la paraula per
exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre
de 1893
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la
Prefectura de
Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de
policia lliurà una
ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de
formar part
d'«associació criminal», i el 2 de
març el seu domicili, al número 127 del carrer
Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de
1893, va ser
escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en
aquesta
perquisició només es trobà una cartera
amb papers, correspondència i la seva cartilla
militar, tot en alemany, documentació que va ser
traduïda al francès. Detingut,
va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on
va ser fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon. El 3 de
març de 1894 va ser interrogat pel jutge
d'instrucció Henri Meyer i, després de
negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees
llibertàries, va ser reclòs a la presó
parisenca de Mazas. El 29 de març de
1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el
decret d'expulsió
del país que havia estat signat el 8 de març
anterior i que s'havia de
materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva
documentació per
partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar
França immediatament. El 25
d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra),
al
procurador de la República francesa per a intentar recuperar
els seus papers
que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894
abandonà
França a bord del vaixell
Cité de Paris
cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un
registre de «vigilància
especial» de la policia ferroviària de fronteres.
El 5 de juny de 1895 el
procurador estimà que la documentació recollida
durant l'escorcoll de casa seva
no tenia interès especial i recomanà als
instructors del cas el seu
sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies
després pel jutge Meyer. El 23
de juny de 1894 emigrà als Estats Units i
s'establí a Nova York (Nova York,
EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es
casà amb Carolina
Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899
s'encarregà de la
recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre
de 1900
es va naturalitzà nord-americà i en aquesta
època treballava de pintor en la
construcció i vivia al número 1.145 de Tinton
Avenue, al barri novaiorquès del Bronx.
En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union
(Sindicat de
Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of
Painters
(IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre
del People's
Conference Committee (PCC, Comitè de la
Conferència Popular), per a combatre
els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de
1923 al
barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre
dies
després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta
ciutat.
L'anarquista André Girard va prendre el pseudònim
Victor Buhr a partir de l'1
d'octubre de 1894, quan treballava
d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest
pseudònim
col·laborà en el periòdic La Cocarde;
quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva
feina a
la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de
corrector d'impremta. ***
Felipe Sandoval - Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» –dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias. ***
Carl Einstein fotografiat
en Match
(16 de febrer de 1939), possiblement la seva última foto - Carl Einstein: El 5 de juliol de 1940 mor a Bétharram (Aquitània, Occitània) el poeta, escriptor, historiador de l’art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. Havia nascut el 26 d’abril de 1885 a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya) en una família jueva. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l’art, va freqüentar els cercles artístics –va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso– i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l’art africà. Arran d’una campanya de difamació portada a terme per l’extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d’Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. En 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau. Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L’Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d’abordar la pintura i les arts plàstiques d’aleshores, barrejant l’estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein. ***
Rodolfo
González Pacheco (dreta) amb Simón Radowitzky - Rodolfo González
Pacheco: El 5
de juliol de 1949 mor a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor,
dramaturg,
periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González
Pacheco. Havia nascut
el 4 de maig de 1881 –alguns autors citen 9 d'agost de
1882– a Tandil
(Buenos
Aires, Argentina). Sos pares, l'uruguaià Agustín
Pacheco i Benicia González,
eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de
primera
necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva
propietat. Després
d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent,
començà a
treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A
començaments de segle
publicà, sota el pseudònim Solrac
(Carlos a l'enrevès) els seus primers
escrits en el periòdic filomaçó Luz
y Verdad, editat a Tandil per José
A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es
decantà per l'anarquisme gràcies
a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori,
Errico
Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la
capital argentina. Orador de talent,
recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai,
Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic)
fent conferències i mítings en defensa dels
perseguits (Simón Radowitzky, Sacco
i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes
i dels miners, etc.).
Participà en la fundació i en el desenvolupament
de nombrosos periòdics
anarquistes, com ara La Antorcha, La
Batalla, Germinal, Campana
Nueva, La Mentira, La Protesta,
etc. Les seves
col·laboracions en la premsa
(«Carteles») –textos no massa extensos
que es
publicaven en forma de requadres en les periòdics
anarquistes i on prenia
posició crítica dels esdeveniments
públics del moment– assoliren un gran
ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada
pels escriptors
anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un
afamat dramaturg,
que commogué els sectors populars amb les seves obres de
teatre (Hermano
Lobo, Las víboras, La
inundación, Hijos del Pueblo,
etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que
estaven dissenyades
per representar-se en «quadres
filodramàtics», és a dir, els teatres
de les
«societats de resistència» (sindicats) i
de les biblioteques populars
anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i
incendiaris articles
contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou
empresonat i deportat a
Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En
sortir, fundà a Buenos
Aires Libre Palabra i El Manifiesto.
Entre juliol i setembre de
1913 marxà a Mèxic, on establí
contactes amb el moviment magonista i analitzà
la revolució mexicana. En 1914 passà
l'Atlàntic i arribà a la Península per
la
Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a
Amèrica l'agost d'aquell
mateix any. Poc després fundà La Obra,
però durant els fets de la
«Setmana Tràgica» argentina de gener de
1919 fou clausurada, juntament amb La
Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les
amenaces d'empresonament, creà
Tribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo
Torcuato de Alvear va
ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers
Kurt Gustav Wilckens,
l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel
Héctor Benigno
Varela, repressor de la «Patagònia
Rebel». En 1931 s'exilià a la Península
i
s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se
a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta.
Dirigí
el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al
Teatre
Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste,
Monatkof!,
de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any,
fou el director de
la revista anarquista valenciana Nosotros.
Després retornà a
l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors
Dramàtics i en
1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i
Ciències Cinematogràfiques, pel
seu guió de la pel·lícula Tres
hombres del río. Amb l'arribada del
peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves
conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo
y Cerebro,
El Comunista, ¡Despertad!,
Los Nuevos, La Solidaridad,
Solidaridad Obrera, Umbral, etc.
Entre les seves obres destaquen Rasgos.
Prosa y verso (1907), La inundación
(1918 i 1920), Carteles
(1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos
del Pueblo (1921), El
sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile
(1923), Hermano lobo
(1925), Teatro (1926), A contramano
(1927), Carteles de ayer y
hoy (1928), El hombre de la plaza pública
(1928), El grillo
(1929), Juana y Juan (1932), Que la
agarre quin la quiera (1932,
amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca
(1932, amb Pedro E.
Picó), ¿Qué es el
antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan
de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E.
Picó), Un proletario.
Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual
(1935), Magdalena
(1935), Compañeros (1936), Natividad
(1936), Carteles de
España (1940), Manos de luz
(1940), Nace un pueblo (1943, amb
Pedro E. Picó), Tres hombres al río
(1944), Cuando aquí había reyes
(1947), Teatro completo (1953 i 1956,
publicació pòstuma en dos toms de
la seva obra teatral), etc. En 1963 Alfredo de la Guardia
publicà a Buenos
Aires la biografia Rodolfo González Pacheco.
A partir de 1980 un carrer
del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom. Rodolfo González Pacheco (1881-1949) ***
Necrològica
de Juan González Sánchez apareguda en el
periòdic parisenc Nervio de setembre
de 1959 - Juan González
Sánchez: El 5 de juliol de 1959 mor a Almeria
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan González Sánchez. Havia
nascut cap el 1892 a Ojén
(Màlaga, Andalusia, Espanya). Ferroviari de
professió, estava afiliat al
Sindicat de la Indústria Ferroviària de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) des de molt jove, milità sobretot a la zona de
Riotinto (Huelva,
Andalusia, Espanya). Militant d'acció, participà
activament en totes les grans
vagues i moviments revolucionaris que es desenvoluparen entre els anys
1914 i
1936. Sa companya fou María González, amb qui
tingué dos infants (Acracio i
Isabel). Juan González Sánchez va morir el 5 de
juliol de 1959 a Almeria
(Andalusia, Espanya) i el seu enterrament dos dies després
suposà una
manifestació popular contra el règim franquista. ***
Necrològica
d'Antonio García Jiménez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de novembre de 1973 - Antonio García Jiménez: El 5 de juliol de 1973 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio García Jiménez. Havia nascut el 23 de setembre de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Bartolomé García i Luisa Jiménez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Còrdova. En 1936, quan el cop militar feixista, pogué fugir de les tropes franquistes i va fer la guerra en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità en la CNT d'Alèst. Sa companya fou María Jesús Luque. Antonio García Jiménez va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1973 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). ***
Caricatura de Juan González González - Juan González González: El 5 de juliol de 1976 mor a Porto do Son (La Corunya, Galícia) el metge anarcosindicalista Juan González González –citat en ocasions erròniament com González Debodt. Havia nascut el 3 de desembre de 1894 a Quilmes (Buenos Aires, Argentina). Sos pares es deien Juan González i Elena González. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Malalt de càncer de pulmó, Juan González González va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Notícia
de l'acomiadament de Roméo Tailler apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 3
de juliol de 1936 - Roméo Tailler:
El 5 de juliol de 1976 mor a Suresnes (Illa de
França, França) l'anarquista i
sindicalista Roméo Camille Tailler. Havia nascut el 12 de
març de 1901 al V Districte de
París (França). Sos pares es deien
Clément Honoré Tailler,
controlador d'autobusos, i Julie Marie Joséphine Planet,
tendera. Es guanyava
la vida com a impressor tipogràfic. L'1 de juny de 1922 es
casà al V Districte
de París amb la gelatera Marie Théodora Jossaume,
de qui es va divorciar el 21
de gener de 1929. En aquesta època vivia al
número 8 del carrer Saint-Étienne du
Mont, treballava a la impremta «L'Union» i formava
part de les Joventuts
Sindicalistes. En 1925 participà en una
subscripció de suport econòmic al
periòdic
Le Libertaire. Entre 1926 i 1927 fou
el gerent del butlletí Veglia,
òrgan
dels anarquistes italians exiliats a França dirigit per
Virgilia d'Andrea. Es
va presentar com a llibertari a les eleccions legislatives d'abril de
1928 per
la I Circumscripció (Combat i La Villette) del XIX Districte
de París. El 7 de
maig de 1932 es casà al V Districte de París amb
la barretaire de senyores
Charlote Élise Marie Daligault. En aquesta època
vivia al número 7 del carrer
de Lanneau. Col·laborà en la cooperativa obrera
«La Fraternelle», fundada per
Sébastien Faure, i fou el que va compondre
tipogràficament gran part de L'Encyclopédie
anarchiste finalitzada en
1934. A mitjans dels anys trenta fou membre de la comissió
de control del grup
«L'Entr'aide», amb R. Cirou, Hodet, Roger
Gouttière, Y. Pottier i Edouard Tournoud,
entre d'altres. En 1936, juntament amb Georges Novion, va ser acomiadat
per les
seves activitats sindicals de la impremta del periòdic L'Émancipation de Saint-Denis
(Illa de França, França) i en 1938
treballava a la rotativa de Le Peuple.
En aquests anys va fer costat Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). A
començament dels anys cinquanta era tresorer del grup
«Les Amis de Sébastien
Faure» i vivia al número 29 del carrer Marcadet
del XVIII Districte de París.
En els seus últims anys visqué a Palaiseau (Illa
de França, França). ***
Nino Balestri (1936) - Gino Balestri: El 5 de juliol de 1983 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Havia nascut l'1 de novembre de 1901 a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ulisse Balestri i Rosa Tomaselli. Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Licia Eunice Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. El seu últim domicili va ser al barri de Les Espillières d'Aubanha (Provença, Occitània). Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània). ***
Joan Font Alberti - Joan Font
Alberti: El 5 de juliol de 1984 mor a Mèxic
l'anarcosindicalista Joan Font
Alberti. Havia nascut el 19 de juliol de 1889 a Sant Feliu de
Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya). Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat
del Sindicat Únic del
seu poble natal a la Conferència Extraordinària
de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans
(«Conferència de
Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al
cinema de Blanes
(la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb
altres 19 companys
quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a
Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i aconseguí el 7
de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa
filla Temis
Font Gispert, a bord del vapor Ipanema
cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al
país asteca milità activament i
en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de
la CNT, el secretari del qual
era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió
s'integrà en la Subdelegació de la CNT
de la tendència «ortodoxa» i fou membre
del grup editor del periòdic Tierra
y Libertad. Durant la primavera
de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la
CNT mexicana, al
costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer),
Benjamín Cano Ruiz (comptable),
Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume
Carbó, Gabriel Pérez Montejo i
Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del
Comitè de la CNT de
Mèxic. ***
Gilbert Mers (1987) - Gilbert Mers: El 5 de juliol de 1998 mor a Houston (Texas, EUA) el sindicalista wobbly John Gibert Mers. Havia nascut el 21 de gener de 1908 a Ponca City (Oklahoma, EUA). El 6 de novembre de 1915 es casà amb Jessie Elmerita Hunley. En 1918 es traslladà amb sa família a Bisbee (Arizona), on l'any anterior havia hagut una important vaga de miners que implicà la deportació de 1.200 treballadors al desert de Nou Mèxic, i en 1929 a Texas. En aquesta època entrà a treballar com a estibador als molls de Corpus Christi (Texas) i s'introduí en el món del sindicalisme. Sempre militant de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), fou membre de la Maritime Federation of the Gulf Coast (MFGC, Federació Marítima de la Costa del Golf de Mèxic) i de la Corpus Christie Central Labor Council (CCCLC, Consell Sindical de Corpus Christi), organitzacions de les quals n'arribà a ser el president. El desembre de 1931 va ser nomenat president de la Federació Local de Corpus Christi de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors). A partir de maig de 1934 s'encarregà de l'edició del butlletí oficial de l'American Federation of Labor (AFL, Federació Nord-americana del Treball). Organitzà important vagues del sector, com ara la vaga marítima de 1935. El seu objectiu sempre fou arribar a una unió entre tots els sindicats obrers (estibadors, mariners, etc.) de la Costa del Golf de Mèxic. El març de 1941 va ser cridat a files i després de la guerra s'instal·là a Houston. En 1948 retornà a Corpus Christi. En 1988 publicà la seva autobiografia sota el títol Working the Waterfront. The ups and downs of a rebel longshoreman, resum de la història del moviment obrer d'aleshores. En 1995 s'edità el seu fullet d'assaigs A little working class sense. Essays. El seu important arxiu es troba dipositat al Houston Metropolitan Research Center (HMRC) de la Houston Public Library. ***
Chiquet
Mawet (anys vuitanta) - Chiquet Mawet: El 5 de juliol de 2000 mor a Lieja (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o La Woow. Havia nascut el 23 de gener de 1937 a Verviers (Lieja, Valònia). Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació «Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin. ***
Joaquín
Sánchez Patiño fotografiat per Sofía
Moro - Joaquín Sánchez Patiño: El 5 de juliol de 2001 mor a Ribeira (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Havia nascut el 3 de gener de 1908 a Boiro (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Manuel Sánchez Rey, llaurador, i Elena Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. Joaquín Sánchez Patiño va morir el 5 de juliol de 2001 a l'Hospital de Barbanza de Ribeira (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri de Vista Alegre de Boiro. --- |
![Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]](http://www.estelnegre.org/documents/castanier/castanier01.jpg "Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]")
![[04/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/07]") |
|
![[06/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/07]") |
|
|
| Actualització: 05-07-23 |