|
---
Anarcoefemèrides del 4 de novembre Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'El
Obrero - Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social. ***
Ressenya
del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny La Libertad del 5
de novembre de 1936 - Discurs de
Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista
anarquista Buenaventura
Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica
«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona
(Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de
tot l'Estat. Aquest
virulent discurs adreçat al poble català,
emès el mateix dia que s'anuncia
l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan
García
Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern
republicà de Francisco Largo
Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i
polítiques a unificar
forces contra el feixisme, deixant de banda les
«intrigues» i les «lluites
intestines», alhora que rebutja el Decret de
militarització de les milícies
imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre
passat. La
conseqüència immediata d'aquests discurs fou la
convocatòria l'endemà, 5 de
novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys,
d'una reunió
extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus
consellers i dels
representants de totes les organitzacions polítiques i
sindicals, per a tractar
la creixent resistència al compliment del Decret de
militarització de les
milícies, així com al del de
dissolució dels comitès revolucionaris i la seva
substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era
la causa directa
d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu
nom.
Naixements
Una de les poques fotografies que es conserven d'Alfred Fromentin - Alfred
Fromentin: El 4
de novembre de 1858 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el
filantrop
anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut
com L'anarchiste millionnaire
(L'anarquista
milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig),
a causa de la
seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit,
cobrament
d'assegurances després d'incendis
«fortuïts», etc.). Fill d'una
família
modesta, sos pares es deien Barthélemy Framentin, comerciant
de
tabac, i Suzanne Christol, bugadera. Entrà a treballar
com a empleat de
correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a
Caracas (Veneçuela) com
a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs
Submarins (SFTS), que
tenia la seu a París (França), amb la finalitat
de un cable submarí que unís La
Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA).
Trencà el seu
contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una
important suma de
diners que fou incapaç de liquidar. En 1891
retornà a París i es casà amb Marie
Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar
com a director de
vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son
cunyat, l'anarquista
Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets,
després de fer cinc
dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de
Comerç, Félix
Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava
en
processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant
sis mesos, fou jutjat
per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va
reconèixer responsable
però no culpable, ja que actuà en defensa
pròpia, i només hagué de pagar 25.000
francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues
ocasions, xalets
que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual
va ser indemnitzat
per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs
en total), ja que
posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna,
gràcies a la seva
esposa, als seus negocis i als seus tripijocs,
finançà nombroses publicacions
anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys
agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de
França, França), els quals dividí en
106 parcel·les arrenglerades al llarg de
dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la
venda a simpatitzants anarquistes.
Més tard comprà nous terrenys que
parcel·là a través del carrer Germans
Reclus
i la zona acabà denominant-se «Colònia
Anarquista» o «Niu Roig», essent
constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa
família acabaren
instal·lant-se en aquesta colònia.
Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan
(Poitou-Charentes,
França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de
Mantes amb son cunyat Charles
Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le
Balai Social. Tribune libre à
tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que
durà fins al
1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i
André Lorulot,
entre d'altres. A començaments dels anys deu
col·laborà en la publicació
anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre
i en la revista d'E. Armand
L'Ère Nouvelle (1910-1911).
Subvencionà nombroses conferències
anarquistes i instal·là militants de la seva
confiança (Antoine Gauzy, Pierre
Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien.
Estava molt unit a
l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees
pedagògiques
llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui
visità en 1903 a Barcelona
(Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909,
publicà un fullet sobre
la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental
llibertària, educà
sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com
de les
confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i empresonat sota l'acusació de
«complicitat en la rebel·lió, pillatge
i propaganda anarquista» per haver ajudat
econòmicament uns vaguistes, però va
ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils,
construí un garatge al
seu habitatge i confià la seva gerència a
l'anarquista Jean Dubois, qui ja
havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de
França, França). Posà
a disposició de la il·legalista «Banda
Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi,
locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave
Garnier.
Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps
al Marroc i posteriorment es
reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que
tenien a Cannet du Lac
(Canes, Provença, Occitània). En 1913
perdé els processos per difamació que
havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas
Bonnot», però no va ser objecte
de cap persecució judicial per complicitat. A
començament de 1914 s'instal·là
amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop
més, la residència seva fou
past de les flames, fet que motivà una
investigació de la Policia Central de
Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar
l'assegurança. Durant
aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure
nombrosos fullets els quals
finançà la seva publicació. En 1917
redactà un detallat projecte de fundació
d'una colònia llibertària a gran escala, que
arreplegaria mil famílies en 8.000
hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la
qual cosa establí
contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no
s'engegà, incità
l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen
noruec Hendrik Christian
Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe
révolutionnaire
anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles.
Appels aux
hommes conscients (1902), Étude
sur les causes de la misère.
Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La
vérité sur l'oeuvre de Francisco
Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés
sociaux (1913), Théorie
bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie
expérimentale. Réorganisation
scientifique des rapports
politiques et économiques des nations
(1917), Sermon pour les pauvres
(sd), Traité
de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir,
després
d'una curta hospitalització, el
8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia
helvètica envià a
la vídua la seva màscara mortuòria,
però es negà que la família
pogués veure
les seves despulles i que pogués saber on havien estat
enterrades. El 10 de
novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire
anuncia la seva mort «en
la misèria» –cosa no del tot certa,
encara que sí que havia dilapidat una part
important de la seva fortuna– i «en estranyes
circumstàncies». Documentació
seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Carlos Ferrer Rivarés apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965 - Carlos Ferrer
Rivarés: El
4 de novembre de 1894 neix a
Bolea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos
Ferrer Rivarés. Sos
pares es deien Antonio Ferrer i Andrea Rivarés. Quan era
jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on va militar en el Sindicat del Vidre Pla de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. A l'exili formà part
de la CNT de Llemotges. Sa companya fou
Luisa Gracia. Malalt, Carlos Ferrer Rivarés va morir el 20
de gener de 1965 al
seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i
va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Cipriano Mera - Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Sos pares es deien Vicente Mera, paleta i caçador furtiu, i Guillerma Sanz. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una «columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia –cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Sa companya fou Teresa Gómez Sobrino. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'Hospital Hugueni (Quatre Villes) de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida. ***
Senofonte
Pisani - Senofonte
Pisani: El 4 de novembre de 1897 neix al barri
d'Avenza de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Senofonte Argante Fiovante Pisani, també conegut
com Ercole Pisani o
Ercolino Pisani. De mare desconeguda, son pare es
deia Attilio Pisani. Es
guanyava la vida com a carnisser. Lector assidu del diari anarquista Umanità Nova, era amigo de
Gino Lucetti
i quan aquest atemptà l'11 de setembre de 1926 contra Benito
Mussolini va ser
detingut sota la sospita d'estar implicat en el fet, però va
ser alliberat el
28 de juny de 1927. En 1931 va ser amonestat formalment,
però el 10 de novembre
de 1932 s'afavorí d'un acte de clemència. Fugint
de la repressió feixista, el
setembre de 1933 passà clandestinament a França.
Establert a Marsella
(Provença, Occitània), assistí
regularment a les reunions de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i
freqüentà els
cercles anarquistes d'exiliats. El 20 de maig de 1934
participà a Marsella en
una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi,
Luca Bregliano, Marcello
Cicero, Angelo Girelli, Armando Muzioli, Rodomonte Nesi, Lanciotto
Persico, etc.),
trobada que fou reportada per la policia. El juny de 1937, sota
l'acusació de
«subversiu», va ser expulsat de França,
però el procediment va ser revocat. En
aquesta època s'ocupà d'enrolar voluntaris per a
lluitar a la guerra d'Espanya i
al seu domicili marsellès serví de lloc de
trobada dels milicians que esperaven
la partida cap a la Península. Fins al 1942 va estar
contínuament vigilat per
les autoritats consulars italianes. Restà tota la vida a
Marsella amb sa companya Gina Elide Fernanda Tognini. Senofonte
Pisani va morir el 10 de novembre de 1978 a l'Hospital Militar
Michel-Lévy de Marsella
(Provença, Occitània). Tal
vegada sigui la mateixa persona que amb el nom de Santiago Pisani
marxà cap a
Espanya com a voluntari l'estiu de 1936; que va caure malalt al front
d'Aragó i
que a començament de 1937 va ser llicenciat a Barcelona
(Catalunya); detingut
el 19 de juliol d'aquell any després dels fets de maig pels
estalinistes, va
ser empresonat a Sogorb (Alt Palància, País
Valencià) amb altres companys; acabà
passant la frontera i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o morte». ***
Avelino González Entrialgo (1938) - Avelino González Entrialgo: El 4 de novembre de 1898 neix a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Sos pares es deien Celestino González Vega i Carmen Entrialgo Valdés. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquesta època presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquesta època es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per una única CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias. És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela). Avelino González Entrialgo (1898-1977) ***
Josep
Carratalà Martí
-
Josep Carratalà
Martí: El 4 de novembre –oficialment
el 5 de novembre– de
1902 neix al barri d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep
Joan Daniel Carratalà Martí. Sos pares es deien Josep Carratalà
Ciurana i Josepa Martí Burgès. Quan
era molt jove
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i milità al
barri de Sants d'aquesta ciutat. Durant la Revolució
espanyola fou secretari
del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT del barri
d'Hostafrancs. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a les fortificacions de la
«Línia
Maginot». L'estiu de 1940 va ser fet presoner per les tropes
alemanyes i
deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on
sobrevisqué fins l'alliberament del camp el 5 de maig de
1945 per les tropes
nord-americanes. Aquest mateix any va ser repatriat a França
i s'instal·là a
Realvila (Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT i
en la Federació Espanyola de Deportats i Interns
Polítics (FEDIP) d'aquesta
localitat. Sa companya fou Josepa Escrig. Josep Carratalà
Martí va morir el 12 de
setembre de 1979 al seu domicili de Realvila (Llenguadoc,
Occitània).
Josep Carratalà
Martí (1902-1979) ***
Joan
Saladrigas Amigó (Paris)
- Joan Saladrigas Amigó: El 4 de novembre de 1903 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jospep Francesc Saladrigas Amigó. Sos pares es deien Sebastià Saladrigas Remisa, llaurador, i Francesca Amigó Cuyàs. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on treballà de premsador i milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França). Joan Saladrigas Amigó (1903-1964) ***
Piero
Bulleri - Piero Bulleri: El
4 de novembre de 1904 neix al carrer Borgo San Giusto de Volterra
(Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri,
conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera.
Sos
pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito
Raccolti, Mario
Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb
un grup de comunistes, que
s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre
material antifeixista. El
23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys,
acusat
del delicte de «reconstitució del Partit
Comunista» i de «propaganda
subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la
Defensa de l'Estat de
Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de
presó, tres anys
de vigilància especial i prohibició
perpètua d'exercir càrrecs públics. A
la
garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de
novembre de 1932, per mor de
l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la
«Revolució feixista», va ser
alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana,
Itàlia) després de dos anys i
20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui
tingué dues filles.
Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo,
formà part de la Resistència enquadrat en la V
Esquadra de la II Companyia de
la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido
Boscaglia», on també lluità l'escriptor
Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la
seva figura inspirà
l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva
novel·la I vecchi compagni
(1953). Durant la
postguerra, després d'una breu adhesió al Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), amb
altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista
«Germinal» de
Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les
làpides dedicades a
Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat
destruïdes pels
feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un
viatge
a Roma, participà en els actes de protesta contra el
procés de Pietro Valpreda.
Piero Bulleri va morir el 28 de novembre de 1978 a Volterra (Toscana,
Itàlia). ***
Félix Carrasquer (1936) - Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Sos pares es deien Félix Carrasquer, secretari de l'Ajuntament, i Presentación Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans –José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen–, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups «Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant els últims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Asturias, Aula Libre, Colectivización, Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal, Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Sindicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com ara El sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tierra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquer Launed va morir el 7 d'octubre de 1993 al seu domicili de Thil (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente. En 2017 es publicaren les seves memòries sota el títol Lo que aprendí de los otros. Matilde Escuder Vicente (1913-2006) ***
Salvador
Rosell Pivingut - Salvador Rosell Pivingut: El 4 de novembre de 1905 neix a Hostalric (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Rosell Pivingut –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Tivingut. Era fill de Francesc Rosell Carreras, llaurador socialista, i d'Emília Pivingut Pous, i tingué tres germans (Francesc, Josep i Narcís). Després de tenir problemes amb el bisbat, que havia posat família Rosell en la llista negra per haver-se negat de deixar passar una processó, aquesta es va traslladar a Barcelona (Catalunya), al barri d'Hostafrancs. Ben aviat, els quatre germans entraren a formar part del moviment llibertari. Amb 16 anys començà a treballar com a aprenent de forner i s'afilià poc després a la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevenint un militant força actiu. Durant la guerra civil fou soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i després al camp de concentració de Vernet, d'on va sortir ràpidament per a exercir la seva professió de forner. En 1942, durant l'Ocupació, va ser internat a l'Illa de Ré fins al final de la II Guerra Mundial. Amb sa companya Emília Fonte s'instal·là a Mirapeis (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels primers afiliats a la Federació Local de la CNT. Després, per qüestions professionals, s'establí a París (França) on continuà militant en la CNT. Un cop jubilat, s'instal·là amb sa companya a Pàmies, on fou militant de la CNT local. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Salvador Rosell Pivingut va morir durant la nit del 7 al 8 de maig de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit Josep Rosell Pivingut va ser un destacat militant anarquista. Salvador Rosell Pivingut (1905-1989) Josep Rosell Pivingut (1918-1999) ***
Charles Poggi a la tomba de Virgilia D'Andrea (Nova York, 1991) - Charles Poggi: El
4 de novembre de 1912 neix al barri de Roxbury de Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA) l'anarquista Charles
Poggi, també conegut com Carlo Poggi.
Son pare, Giovanni Poggi, originari de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), hi havia
emigrat en 1905 amb sa família a la recerca de feina, treballant en una carboneria
a Roxbury. Charles Poggi assistí a l'escola primària a West Groton (Groton,
Middlesex, Massachussetts, EUA) i en 1920 sa família retornà a Itàlia. En 1921
s'establí a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia), on sa família
regentà un petit cafè. En aquesta població conegué Mario Buda (Mike Boda), anarquista italoamericà
partidari de la violència, deixeble de Luigi Galleani i que havia militat en el
grup de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Fou Mario Buda qui el va introduir
en el pensament anarquista. En 1930 retornà definitivament als EUA. A Nova York
(Nova York, EUA) visqué al barri de Maspeth i treballà de cambrer en alguns
dels restaurants més elegants de la ciutat, arribant a maître del Toots Shor's Restaurant durant vint anys. Restà molt lligat
al destacat anarquista Armando Borghi, després de l'estada d'aquest als EUA. En
1931 assistí, amb altres companys (Félix Frankfurten, Arturo Giovannitti,
William G. Thompson, etc.), a una reunió commemorativa en honor de Sacco i
Vanzetti a l'Old South Church de Boston. En 1955, en una visita a Savignano sul
Rubicone, retrobà Mario Buda, amb qui mantingué correspondència durant tota sa
vida. També es relacionà molt amb els anarquistes Amleto Fabbri, Aldino
Felicani i Raffaele Schiavina (Max Sartin).
Tota sa vida restà dolorosament afectat a les mans per una malaltia provocada
pels àcids utilitzats a la feina durant sa joventut. Des de la seva fundació en
1982, ajudà financerament l'«Arxiu Armando Borghi» de Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia), on a més a més diposità sa biblioteca i nombrosos documents («Arxiu
Poggi»). El seu testimoni va ser recollit per Paul Avrich en el seu llibre Anarchist Portraits (1988). En 1994 va
vendre la seva casa de Maspeth i s'instal·là amb sa companya Eda a Toledo
(Lucas, Ohio, EUA), on vivia son fill Carlo i sa família. Malalt de càncer, Charles
Poggi va morir el 29 de gener de 1995 a Toledo (Lucas, Ohio, EUA). ***
Álvaro
Celedonio Casquero - Álvaro Celedonio
Casquero: El 4 de novembre de 1929 neix a Alpachiri
(Guatraché, La Pampa,
Argentina) el folklorista, cantant de tango i payador
anarquista i anarcosindicalista Álvaro Celedonio Casquero,
conegut com El payador proletario.
En
1937 es traslladà amb sa família a Bernal (Buenos
Aires, Argentina). De jove començà
treballant com a repartidor de gel i fou delegat del personal d'una
fàbrica,
fins que va entrar en el món de la música, primer
com a cantant folklòric i de
tango i després com a payador.
Treballà amb grans personatges de la música
lírica argentina, com ara Aldo
Héctor Crubellier (El Vasco),
a qui
va conèixer a través del compositor anarquista
Julián Martín Castro (El
Payador Rojo). Actuà en audicions
radiofòniques en Radio Mitre i televisives en Canal 9 (La puerpería de mandinga, Los
Jueves Doble, etc), i participà en espectacles
teatrals (Vuelven los payadors, Crónica de arrabal, etc.).
Entre 1962 i
1975 destacà com un dels payadors
més
importants de l'Argentina, especialment per les seves improvisacions.
En 1966
publicà el seu únic llibre, Juan
sin casa,
d'alt contingut social influït pel seu pensament anarquista,
on trobem cançons
com A los mártires del trabajo
i
lletres de dedicades als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolemeo
Vanzetti. Militava en el Sindicat del Vidre i sempre defensà
en les seves
cançons la causa obrera i llibertària. El
novembre de 1973 participà, amb Roberto
Ayrala, Juan Carlos Bares, Aldo Curbellier i Carlos Molina, en la
històrica payada de
contrapunt «Rescate Nacional
del Payador», celebrat al Teatre Municipal «General
San Martín» de Buenos Aires
(Argentina). De natura depressiva, Álvaro Celedonio Casquero
es va suïcidar el
21 de gener de 1975 al seu domicili de Bernal (Buenos Aires,
Argentina). El
músic Ricardo José Casquero (El
Negro
Ricardo) és nebot seu. Álvaro Celedonio Casquero (1929-1975) ***
Maurício Tragtenberg a l'Escola de Sociologia i Política de São Paulo (4 de maig de 1981) - Maurício Tragtenberg: El 4 de novembre de 1929 neix a Erebango –més tard Erexim i actualment Getúlio Vargas– (Rio Grande do Sul, Brasil) el sociòleg, pedagog i pensador anarquista Maurício Tragtenberg. Els seus avis, immigrants russos d'origen jueu que fugien dels pogroms, s'instal·laren a finals del segle XIX a l'interior de l'Estat de Rio Grande do Sul gràcies al suport de la Companyia Judaica de Colonització i on visqueren en una gran unitat familiar de l'agricultura de subsistència. Freqüentà l'escola a Porto Alegre, però la va deixar durant la primària. A més del portuguès, ja de petit aprengué altres llengües (hebreu, jiddisch, castellà, rus, esperanto) i s'apassionà per la literatura i la filosofia russes (Kropotkin, Bakuni, Tolstoi, Dostoievski, etc.). Amb la mort precoç de son pare, s'instal·là amb sa mare a São Paulo, on començà a treballar alhora que estudiava a la Thalmud Torá, una escola judaica ortodoxa. S'afilià al Partit Comunista Brasiler (PCB), però va ser expulsat arran d'un article on expressava que llegia i rellegia Lev Trotski, autor totalment prohibit pel PCB. Després s'afilià amb altres (Hermínio Sacchetta, Febus Gikovate, Alberto da Rocha Barros, Vítor Azevedo, Patricia Galvão, Florestan Fernandes, etc.) a l'acabat de crear Partit Socialista Revolucionari (PSR), aleshores secció brasilera de la IV Internacional trotskista. En aquesta època va fer feina al Departament d'Aigües i Energia Elèctrica de São Paulo, on s'enfrontà directament amb la burocràcia, experiència que li servirà en un futur per a la seva obra Burocracia e ideologia (1974), alhora que era assidu de la Biblioteca Municipal Mário de Andrade i del grup d'intel·lectuals que la freqüentaven («Grup de la Biblioteca»), com ara Antônio Cândido, que l'acostaren al Partit Socialista Brasiler (PSB) i al seu òrgan d'expressió Vanguarda Socialista i el van convèncer per a presentar-se a l'examen d'admissió a la Universitat de São Paulo (USP). Per a tal fi, va escriure l'assaig Planifição. Desafio do século XX –posteriorment transformat en un llibre i publicat en 1967– i que li va servir per ser admès en la universitat, matriculant-se en Ciències Socials. Un any més tard, fou admès en els cursos d'Història, els quals va concloure. També assistí al Centre de Cultura Social, de caire anarquista. Durant la dictadura militar va escriure la seva tesi doctoral sobre política, també en la USP. Després va continuar els estudis i va exercir de professor en diverses universitats, com ara la USP, la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo (PUC-SP), la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP) i l'Escola d'Administració d'Empreses de São Paulo de la Fundació Getúlio Vargas (EAESP-FGV). En l'àmbit acadèmic era conegut com un autodidacte, fet que era en part cert i ell sempre bravejava de no haver acabat ni la primària, i tothora tenia topades amb la burocràcia acadèmica. Es definia com a «socialista llibertari radical», més que com a «anarquista». Les seves classes eren freqüentades, a més dels alumnes matriculats, per una caterva d'oients i de seguidors. Publicà nombrosos articles sobre diferents disciplines (educació, política, sociologia, història, administració, etc.) en diferents publicacions periòdiques (Folha de São Paulo, Educação e Sociedade, Jornal da Tarde, Revista Espaço Acadêmico, Nova Escrita Ensaio, Revista Quadrimestral da Faculdade de Educação, etc.) i durant set anys portà la columna «No batente» en el periòdic de São Paulo Notícies Populares, molt llegit pels treballadors. A més de les obres citades, destaquen O mecenato nos tropicos (1966), Delinqüência acadêmica. O poder sem saber e o saber sem poder (1979), Administração, poder e ideologia (1980), Rathenau e a crise do liberalismo alemão (1980), Sobre educação, politica e sindicalismo (1982), Reflexões sobre o socialismo (1986), A Revolução Russa (1988) i Memórias de um autodidata no Brasil (1999, pòstuma). Va escriure la introducció a la traducció portuguesa del llibre de Diego Abad de Santillán Organismo Econômico da Revolução. A autogestão na Revolução espanhola. La seva obra completa (llibres, articles, presentacions, prefacis i textos dispersos) va ser publicada per l'editorial de la Universitat Estatal de São Paulo Júlio de Mesquita Filho (UNESP). Les seves aportacions més importants al pensament anarquista han estat les seves teories de pedagogia llibertària i d'autogestió obrera. Estava casat amb l'actriu Beatriz Romano Tragtenberg i el compositor i saxofonista Lívio Tragtenberg és fill seu. Maurício Tragtenberg va morir el 17 de novembre de 1998 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 2001 Doris Accioly e Silva i Sonia Alem Marrach editaren Maurício Tragtenberg. Uma vida para as Ciências Humanas i en 2008 Antonio Ozaí da Silva el llibre Maurício Tragtenberg. Militância e Pedagogia Libertária. ***
Václav
Tomek - Václav Tomek: El 4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia Meridional, Txèquia) l'historiador i filòsof anarquista Václav Tomek. En 1963 es va graduar en la Facultat d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es doctorà en filosofia en la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va treballar a l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de Ciències. En 1981 defensà la seva tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre l'anarquisme txec i s'especialitzà en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En 1990 amb la nova etapa política i la nova Acadèmia de Ciències de la República Txeca passà a ocupar el càrrec de secretari científic i participa en grups de treball sobre la història txeca més recent i la filosofia europea actual. Participa en el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der Anarchie» (Berlín, 1994). Els seus estudis se centren en la història i la filosofia del pensament anarquista txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia europea, en realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments socials, etc. També ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de Karel Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic. Traduí obres de Alexander Berkman, Murray Bookchin, Emma Goldman, Paul Goodman, Gustav Landauer, Rudolf Rocker i Colin Ward. Entre les seves obres destaquen Ideologie ceského anarchismu (1988), Filozofické otázky vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb Günter Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych spolecenskych procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia (1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk! Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen zum tschechischen Anarchismus von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie jako idea naprosté volnosti (1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest der tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve jménu svobody. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (1999), Svoboda nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925) (2002), O ceském anarchismu. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2003), Stopy a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu (2003), Anarchismus. Svoboda proti moci (2006, amb Ondřejem Slačálkem), Pruvodce anarchismem. Myslenky - proudy - osobnosti. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2006, amb Ondřejem Slačálkem), Anarchismus v proměnách dvacátého století (2012), Anarchismus v konfrontaci (2014), Der Anarchismus. Absicht un Tat (2016), Mozkem nebo pěstí? Horizont českého anarchismu na přelomu 19. a 20. století (2018), etc. Václav Tomek va morir l'1 de juliol de 2022. ***
Joel
Olson - Joel Olson: El 4 de novembre de 1967 neix a Ypsilanti (Washtenaw, Michigan, EUA) el professor de teoria política i activista
anarquista Joel
Karleton Olson, conegut com Joel Hippycore i Doctor
J. En 1979
s'instal·là amb sa família a Phoenix
(Maricopa, Arizona, EUA), on va fer els
estudis secundaris a la Thunderbird High School. Fou coeditor de la
revista Hippycore
i del segell discogràfic d'aquesta. Durant la
dècada dels noranta fou membre de
la federació anarquista revolucionaria «Love and
Rage» i més tard fou un dels
fundadors de «Bring the Ruckus!», militant en
diversos moviments antiracistes.
També fou l'editor de la revista Soy Not Oi!
i bateria del grup musical PISSED,
banda formada íntegrament pels editors de la revista Profane
Existence. En
2001 es doctorà en teoria política a la
Universitat de Minnesota amb una tesi
sobre la interconnexió entre raça i
democràcia, que en 2004 va ser publicada en
llibre sota el títol The Abolition of White
Democracy. Després d'impartir
cursos de teoria política a l'Arizona State University West
de Phoenix, a
partir del 2003 fou professor associat del Departament de
Política i Afers
Internacionals de la Northern Arizona University (NAU, Universitat del
Nord
d'Arizona) a Flagstaff (Cococino, Arizona, EUA), especialitzant-se en
l'estudi
del fanatisme i de l'extremisme i dels moviments que els promouen.
Encara que
professor universitari, va rebutjar la divisió entre
intel·lectual i
treballador, entre activista i teòric, participant
activament en les lluites populars
i per la justícia social, militant en diversos grups, com
ara The Blast, Cop
Watch, New Clear Vision o
Repeal Coalition. Col·laborà en diverses
publicacions llibertàries, com ara The
Blast, Bring the Ruckus, Hippycore
Krew, Love and Rage,
Profane Existence, etc. En 2008, amb altres membres
de Repeal Coalition,
organització de la qual va ser cofundador, i de ciutadans de
Flagstaff lluità
activament en la defensa dels drets dels migrants i per la
derogació de les
lleis antiimigració. Fou membre de la American Anarchist
Studies Network (AASN,
Xarxa d'Estudis Anarquistes Nord-americans). En el moment de la seva
mort
treballava en el llibre American Zealot. Fanaticism and
Democracy in the
United States. Joel Olson va ser trobat misteriosament mort a
la seva
habitació del Hugh Stewart Hall de la Universitat de
Nottingham (Nottinghamshire,
Midlands de l'Est, Anglaterra) el 29 de març de 2012; la
tarda anterior havia
fet la conferència «The Democratic Uses of
Manichaeism» a la Universitat de
Nottingham en un intercanvi docent internacional amb la Universitat
d'Alacant
(Alacantí, País Valencià), on passava
un dels seus anys sabàtics. El forense i
l'autòpsia no van poder determinar la causa de la seva mort.
Deixà companya,
Audrey Creed, i tres fills, Malcolm, George Emmett i Nile Vida.
Defuncions
Victorine Brocher, un mes abans de la seva mort amb 82 anys, Gustave Brocher amb 71 anys i el socialista revolucionari rus Hilarion Remezov - Victorine Brocher: El 4 de novembre de 1921 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Marie Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Havia nascut el 4 de setembre de 1839 a l'antic V Districte de París (França) en una família radical. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» –Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea– com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a «petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per als communards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 –son antic marit havia mort en 1885 foll–; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'Hospital Cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Luigi Galleani - Luigi Galleani: El
4 de novembre de 1931 mor a Caprigliola (Toscana, Itàlia) el
militant, pensador
i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos
pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi
Pimpino, etc.). Havia nascut el 12 d'agost de 1861 a Vercelli
(Piemont, Itàlia). Fill d'una família de
classe
mitjana, sos pares es deien Clemente Galleani, mestre de
primària, i Olimpia Bonino. De
ben jovenet s'interessà per la política i en 1881
es matriculà a la Facultat de
Dret de Torí. D'antuvi milità en el
republicanisme i en el garibaldisme,
col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio
de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar
els estudis per
lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el
periòdic La Boje i
col·laborà en La
Questione Sociale de Torí. Després de
trencar amb sa família, dirigí una
lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre
de conferències a
diverses localitats piemonteses. En 1886 participà
activament en el moviment
vaguístic de Torí d'aquell, que acabà
amb una dura repressió policíaca. Entre
1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i
entre 1888
i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai.
Participà
en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI)
celebrat a Pavia i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió, Fascio
Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV
Congrés del POI
intentà sense èxit que s'adoptés la
línia revolucionària i abstencionista. En
1889, any d'important agitació obrera i de força
vagues, destacà com a
activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a
Suïssa, on assistí a
la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador
arran d'haver
organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de
Haymarket. A Suïssa conegué
importants teòrics i militants anarquistes
(Élisée Reclus, Jacques Gross,
Alexander Atabekian, etc.). Després passà a
França, on arran de les seves
activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser
alliberat gràcies a la
intervenció del socialista Alexandre Millerand
sol·licitada pel revolucionari
llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a
Suïssa i el desembre
d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard,
Giuseppe H.
Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista
trilingüe. Lliurat a
les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una
amnistia. El 6 de gener de
1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino,
Suïssa) on va fer costat les
tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica
organització
anarquista que abracés tota la península italiana
(Partit Socialista Anàrquic).
L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret
dels Treballadors,
celebrada a Milà, va fer un discurs contra les
tendències legalistes del
moviment obrer i presentà una moció a favor de
l'organització de manifestacions
per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a
delegat en el Congrés de
Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). A finals de 1892
i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per
«associació de
malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes,
i el juny va ser condemnat a
tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després
va ser confinat a Pantel·leria.
En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria
Ralló, amb qui tindrà dos
infants. També va fer amistat amb destacats militants
anarquistes i socialistes
(Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo
Palla,
Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué
la publicació del
número únic de I Morti,
publicat a
Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i
antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les
eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per
així obtenir les
seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir
aquesta publicació, un
estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili,
facilità la fugida de
Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué
arribar a Tunísia i, després, a
Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio
Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i
després al Caire, on
reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En
1900, després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut,
però no
extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901
s'embarcà cap als
Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del
26 d'octubre de 1901, Giuseppe
Ciancabilla en la direcció del periòdic La
Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York,
EUA), ciutat
que comptava amb una important presència d'anarquistes
italians immigrants. Destacat
conferenciant i partidari de l'acció directa i de la
insurrecció, esdevingué
als Estats Units un dels opositors més intransigent a la
tendència
organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen
escola i entre
els seus seguidors (galleanistes)
podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo,
Luigi Bacchetti,
Mario Buda (Mike Boda), Carmine
Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti,
Roberto
Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi,
Giuseppe
Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira
propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de
1902 va fer costat la
vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un
míting al
Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000
persones, va
incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la
provocació
d'un capatàs va fer bascular la manifestació en
motí. La llei marcial va ser
decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser
sufocada. Ferit
d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la
detenció passant a Mont-real
(Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als
Estats Units l'any següent sota
el nom de Luigi Pimpino i
s'establí a
Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà
a publicar el setmanari
anarcocomunista en llengua italiana Cronaca
Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En
1906, amb l'assessorament del
químic i expert en explosius Ettore Molinari,
publicà el fullet La Salute
è in voi!, que explicà con fer
una bomba, però va cometre un error en la
transcripció de la fórmula de la nitroglicerina
que li havia donat Molinari i causà més d'una
explosió a militants que van
intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que
va ser publicada en Cronaca Sovversiva.
En aquesta època
mantingué una dura polèmica amb l'advocat i
propagandista anarquista Francesco
Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti
Serrati,
redactor del periòdic Il Proletario
de Nova York; aquest descobrí a les autoritats
nord-americanes la seva
autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson
on va ser jutjat
l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn
(Massachusetts) on
continuà amb la seva tasca propagandística.
Durant la Gran Guerra criticà els
anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de
reunions contra la
guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia
a facciao
col nemico. Entre 1914 i 1919 es
desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San
Francisco, Milwaukee, Washington,
etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes
i les autoritats
nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment.
Després
de la suspensió de Cronaca
Sovversiva
el 18 de juliol de 1918 –segons la Llei d'octubre de 1917 que
obligava
tots els
periòdics en llengua no anglesa a portar la
traducció dels articles sobre la
guerra–, de l'edició d'alguns números
clandestins fins al març de 1919 i dels
enfrontaments arran de la celebració
del
Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919
extradit
conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei
d'Exclusió dels Anarquistes) i la
«Sedition Act» (Llei de Sedició) de
1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on
arribà el juliol a Gènova. Establer a
Torí, amb Raffaele Schiavina (Max
Sartin), que també havia estat
expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca
Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de
gener i el 2 d'octubre de
1920. També en 1920 i a Torí, publicà A
Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri,
periòdic del qual s'editaven
4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser
condemnat per
l'Audiència de Torí a 14 mesos de
presó per un delicte de premsa. El gener de
1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa.
Constantment vigilat per la
policia feixista, no es va veure amb forces de passar a
França com van fer
nombrosos companys. En 1925 publicà La fine
dell'anarchismo? El novembre
de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito
Mussolini, va ser
detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en
aquesta
illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de
reclusió per haver
insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys
Pasquale
Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència
de Caprigliola, on
va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi
Galleani va
morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a
Caprigliola (Toscana,
Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la
seva mort, el grup
anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut,
EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En
1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti
e singulti. ***
Antonio
Ramos Herrero (ca. 1932) - Antonio Ramos Herrero:
El 4 de novembre de 1936 mor a Leganés (Madrid, Espanya) el
mestre i milicià llibertari
Antonio Ramos Herrero. Havia nascut l'1 d'agost de 1904 a Gabia Grande
(Las
Gabias, Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco
Ramos, metge
cirurgià, i Purificación Herrera. Orfe de ben
jove, treballà d'escrivent i a
partir de 1925 va començar i acabar en quatre anys les
carreres de Magisteri a l'Escola
Normal i de Dret a la Universitat de Granada (Granada, Andalusia,
Espanya), on
tingué com a company de classe Federico García
Lorca. Gràcies a una herència, i
obligat per qüestions polítiques, a partir de 1930
va fer viatges arreu del
món, com ara Filipines –on va fundar un
periòdic a Manila i mantingué contactes
amb grups republicans–, Vietnam, Alemanya, França,
etc. En 1933 retornà a la
Península i s'establí a Madrid, on
treballà de professor de llatí i
conegué sa
futura companya, Sara Conde López, amb qui es
casà i tingué dos infants,
Sigfrido i Libertad –la nina emmalaltí i
morí poc temps després de néixer i de
finar
son pare. El 21 de juny de 1935 va ser nomenat secretari tercer de la
Secció de
Ciències Morals i Polítiques de l'Ateneu de
Madrid, presidida per Manuel Azaña
Díaz, i estava afiliat a la Federació Espanyola
de Treballadors de l'Ensenyança
(FETE), adscrita a la Unió General de Treballadors (UGT).
Mantingué estrets
contactes amb polítics i intel·lectuals
d'aleshores, com ara Julián Besteiro
Fernández, Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador, Frederica
Montseny Mañé,
Margarita Nelken Mansberger, etc., als quals assessorà
jurídicament. El 10 de
febrer de 1936 signà el manifest «A todos los
maestros de España», publicat en El
Heraldo de Madrid dos dies després. Arran
de l'aixecament feixista de 1936, l'11 d'octubre d'aquell any
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'integrà en les milícies
confederals, encapçalant la columna
«España Libre» al front de Madrid.
Gràcies
als seus estudis, ingressà directament com a sergent
d'Artilleria (13 d'octubre
de 1936) i nou dies després, el 20 d'octubre, va ser nomenat
capità i
posteriorment, el 3 de novembre, comandant. L'endemà, 4 de
novembre de 1936, Antonio
Ramos Herrero va ser metrallat per un tanc al sector de
Leganés (Madrid, Espanya)
–algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre. Antonio
Ramos Herrero
(1904-1936) ***
Constantino
Urrea Hernández - Constantino
Urrea Hernández: El 4 de novembre de
1938 mor a
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Constantino
Urrea Hernández. Havia nascut el 8 de maig de 1908 a
Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya)
–algunes
fonts citen erròniament Sallent (Bages, Catalunya). Sos
pares es deien Bartolomé
Urrea Hernández i Leonor
Hernández Vivancos. Va créixer en una
família nombrosa de nou germans i
germanes. Jornaler de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Emigrà a Catalunya i
s'instal·là a Sallent (Bages, Catalunya). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la
Columna «Los Aguiluchos».
Constantino Urrea Hernández va morir el 4 de novembre de
1938 en un hospital de
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya) a causa
de la deshidratació
patida a la trinxera. Sa companya fou Isabel López Acosta. ***
Stig
Dagerman, fotografiat per Tore Falk - Stig Dagerman: El 4 de novembre de 1954 se suïcida al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Havia nascut el 5 d'octubre de 1923 a Älvkarleby (Uppsala, Suècia). Fill natural de pares treballadors –Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista–, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la «Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa de Danderyd (Estocolm, Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una «Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió. ***
Necrològica
de Miguel Sabater apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 22 de novembre de 1956 - Miguel Sabater: El 4 de novembre de 1956 mor a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Sabater, també citat com Sabaté. Havia nascut cap al 1885. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el moviment anarquista del País Valencià. Per les seves activitats contra la dictadura de Primo de Rivera en 1925 va haver d'exiliar-se a França i aquest mateix any envià des de Lió (Arpitània) diners pro presos a La Revista Blanca. Establert a la zona de Lió, entre 1936 i 1939 formà part dels comitès de suport a la Revolució espanyola. Durant la postguerra intervingué en la fundació de la Federació Local de Vénissieux de la CNT i formà part en diferents ocasions dels seus comitès. En morir exercia de tresorer del Comitè Departamental de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). ***
Necrològica
de Josep Cid apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 29 de novembre de 1962 - Josep Cid: El 4
de novembre de 1962 mor a Combs-la-Ville (Illa de França,
França)
l'anarcosindicalista Josep Cid. Havia nascut a Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya).
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. A Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) visqué com pogué fins que
va ser detingut i enviat a fer feina a la
zona de Nimes (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Combs-la-Ville,
on milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. ***
Ramón
Martínez Sarrión - Ramón Martínez Sarrión: El 4 de novembre de 1966 mor a Morhange (Lorena, França) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Havia nascut el 31 de gener de 1908 a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 al seu domicili de Morhange (Lorena, França). ***
Juan
López Martínez - Juan López
Martínez: El 4 de novembre de 1974 mor a Firmin
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Juan López Martínez. Havia
nascut el 10 d'agost de 1914 a
Monteagudo (Múrcia, Espanya). Emigrà a Barcelona
(Catalunya), on milità en el Sindicat
d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El juliol de
1934 fou reclòs governativament a la Presó Model
de Barcelona després de ser
detingut per participar com a delegat en el Congrés Regional
de les Joventuts Llibertàries
que, clandestinament, s'havia de celebrar a la barriada de l'Horta
barcelonina.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, amb sa companya Josefa
Alcázar García i sos infants, i fou
reclòs al camp de concentració d'Argelers,
del qual va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
per a fer feina a les obres del pantà de La Roquebroune
(Alvèrnia, Occitània).
Participà en la Resistència i va ser detingut a
La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Segrestat, juntament amb altres set companys de
la CNT, per una
trentena de comunistes membres de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), va ser
portat a un lloc desconegut per a fer feina. Després d'una
vaga a la mina on
treballaven i a la pressió de certes autoritats, van ser
finalment alliberats.
Posteriorment participà en la Comissió de
Relacions en l'exili de la barriada
del Prat Vermell de Barcelona i milità en la
Federació Local de La Sala de la
CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Durant
molts d'anys fou tresorer del Comitè
Regional del Nucli de la CNT del departament de l'Avairon. Juan López
Martínez (1914-1974) ***
Antonio Rosado López durant els anys vint - Antonio Rosado López: El 4 de novembre 1978 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Havia nascut el 28 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 26 de novembre– de 1889 a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada «1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino, òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde, òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill –que acabà enfollint–, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre, España Nueva, Fragua Social, Juventud Rebelde, El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno, La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta població. És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978). ***
Necrològica
de José Miguel Domene Barón apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 6 de desembre de 1983 - José Miguel Domene
Barón:
El 4 de novembre de 1983 mor a Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània)
l'anarcosindicalista José Miguel Domenech
Barón –algunes fonts citen
erròniament el seu primer llinatge com Domenec o Domenech. Havia
nascut el 31 de
juliol de 1911 a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya).
Era fill natural de Francisco Domene Matusana i Ana Barón
Haro, que va
ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 26 de juny de
1913.
Després de la
guerra civil s'exilià a França. Militant de la
Federació Local de Tarba de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys
fou delegat de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa
companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José
Miguel Domene Barón
va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània). ***
D'esquerra
a dreta: José Pérez Ibáñez,
Jacinto
Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez
(Tolosa, 1949)
- Jacinto Santaflorentina:
El 4 de
novembre de 1991 mor a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Jacinto
Santaflorentina
López de Oñate, conegut com Santica.
Havia nascut el 14 d'octubre de 1900 a
Tudelilla (La Rioja, Espanya).
Sos pares es deien Pedro Santaflorentina i Amalia López de
Oñate.
A començaments dels anys vint
s'integrà en el moviment anarcosindicalista. En 1923 va ser
nomenat secretari
del Sindicat d'Obrers Sucrers de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En
1931, arran de la proclamació de la II República
espanyola, amb Joaquín Ascaso
Budría i Felipe Orquín Aspas, fou membre de la
comissió creadora del Sindicat
de la Construcció de Saragossa de la CNT, que fou
força actiu durant la vaga
del ram de l'any següent. El setembre de 1932
substituí Francisco García al
front d'aquest sindicat i el desembre en fou nomenat president,
càrrec que
exercí en dues ocasions. Durant els anys republicans sempre
s'enquadrà en el
sector confederal més radical. L'abril de 1933 fou orador en
una assemblea
cenetista a Saragossa amb Miguel Chueca Cuartero, Felipe
Orquín Aspas i Miguel
Vallejo Sebastián. Entre octubre de 1933 i juny de 1936,
quan el Comitè
Nacional de la CNT radicava a Saragossa, en fou membre, juntament amb
altres
destacats militants (Miguel Abós, Zanón Canudo,
Evelio Martínez, Rubén Pérez,
Miguel Chueca, Miguel Vallejo, Adolfo Arnal, etc.). El desembre de 1933
coordinà, en nom del Comitè Regional, el moviment
insurreccional al Baix Aragó;
detingut, fou torturat a Alcanyís juntament amb altres
companys, jutjat per un
Tribuna d'Urgència a Terol i condemnat a dos anys de
presó menor per «tinença
d'armes». En 1934 fou un dels pilars de la vaga general de 34
dies a Saragossa
d'aquell any. Quan esclatà la guerra en 1936, lluita en la
«Columna Ortiz» i va
estar força unit a Joaquín Ascaso
Budría i a Antonio Ortiz Ramírez. El 13 de
juliol de 1938, amb els anteriors i altres (Alfonso
Domínguez Navasal, Valeriano
Gordo Pulido, Emilio Máñez Zaragoza, Ramon Negre
Bas i
Martín Terrer Andrés),
passà a França fugint dels estalinistes,
però diversos sectors confederals van
qualificar aquesta acció de deserció,
traïció i derrotisme. Tots aquests
militants van ser interrogats per la II Oficina a Foix (País
de Foix,
Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), i
se'ls va assignar la residència
en diversos indrets mentre el govern republicà espanyol
demanava les seves extradicions.
Finalment se li va assignar la residència a Montalban i a
Vernet. El juny de
1942 va ser confinat, amb altres companys, al camp algerià
de Djelfa. Després
de la II Guerra Mundial milità en la Federació
Local de la CNT de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). En morir el dictador Francisco Franco,
retornà a Saragossa i formà
part del Sindicat de Jubilats de la CNT. En 1984 el seu testimoni fou
recollit
en el llibre La sublevación de Jaca, de
José María Azpirol Pascual i
Fernando Elboj Broto. Jacinto Santaflorentina va morir el 4 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 5 de novembre–
de 1991
a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya) i
va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. Jacinto Santaflorentina López de
Oñate (1900-1991) ***
Simón
López Prados - Simón
López
Prados: El 4 de novembre de 1998 mor a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Simón López Prados –el segon llinatge sovint citat
erròniament com Prado.
Havia
nascut el 10 de novembre de 1921 a Linares (Jaén, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien Juan López i Mercedes Prados.
Orfe
d'infant, quan tenia 15 anys, el juliol de 1936, s'enrolà en
la II Columna per
lluitar al front d'Aragó i, després de la
militarització de les milícies, fou
soldat de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola.
Ferit al front, hagué de retornar a la rereguarda per a la
seva hospitalització
i, un cop recuperat, va combatre en les Brigades Internacionals. En
1939, al
final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i
reclòs a
diversos camps de concentració, a la presó de San
Juan de Mozarrifar
(Saragossa, Aragó, Espanya) i, posteriorment, enviat a un
batalló disciplinari
al Marroc espanyol, d'on pogué fugir i passar a zona
francesa. Per evitar la
deportació a l'Espanya franquista, passà cinc
anys enquadrat en la Legió
Estrangera. Un cop desmobilitzat, treballà en diferents
oficis a França. Un cop
jubilat, i després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a la
Península i a Barcelona milità en el Sindicat de
Jubilats de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Carmen Hidalgo Bobillo.
Simón López Prados va morir el 4 de novembre de
1998 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. ---
|
![[03/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/11]") |
|
![[05/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/11]") |
|
|
| Actualització: 01-10-23 |