|
---
Anarcoefemèrides
del 4 d'octubre Esdeveniments
Capçalera
de The Alarm - Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm, òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915. ***
Capçalera
del segon número de Le Cri des Opprimés - Surt Le Cri des Opprimés: El 4 d'octubre de
1896 surt a Cherleroi (Hainaut, Valònia) el primer
número del setmanari anarcocomunista
Le Cri des Opprimés. Organe
libertaire
paraissant le dimanche. El responsable de la
publicació fou l'anarquista,
esperantista i neomaltusià Émile Chapelier. La
major part dels articles estaven
sense signar, però hi trobem col·laboracions
d'Émile Chapelier (Adam Prosper),
Raoul Henry, Gustave
Jacques, Jules Ledoux, Lambert Ledoux, A. Louis, Ferdinand Monier,
Salkin, Paul
Sosset (Flaustier), A. Theys, Maria
Wolvenspengers, entre d'altres. Sembla que només va sortir
un altre número,
l'11 d'octubre.
Naixements
Notícia de l'absolució de David de Gaudenzi apareguda en el diari parisenc La Loi del 20 de gener de 1883 - David de Gaudenzi:
El 4 d'octubre de 1846 neix a Vanzone (actual Vanzone con San
Carlo,
Piemont, Itàlia) l'anarquista i
sindicalista David de Gaudenzi, també citat de diferents
maneres (David
Gaudenzi, David Degaudenzi, Baron
David de Gaudenzi, etc.). Era fill de Giovanni de Gaudenzi i
d'Antonietta Balagna. En
1870 ja vivia a Lió (Arpitània), on treballava de
llauner i la policia el tenia
controlat com a membre del Cercle d'Obrers del Bronze i Llauners. En
1881, quan
l'escissió entre socialistes i anarquistes esdevinguda arran
del Congrés Regional
del Centre celebrat a París (França),
entrà a formar part de la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que
agrupava la major part
d'anarquistes de la zona, i de la qual ocupà una secretaria.
En aquesta època
vivia al número 21 del carrer Espérance de
Lió i estava subscrit al periòdic Le
Droit Social. A més d'assistir a les assemblees
anarquistes, hi anava com a
«curiós» a les reunions bonapartistes i
legitimistes. El 19 de novembre de 1882
va ser detingut, amb altres 25 companys, a resultes de les violentes
manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) d'agost de
1882 i dels atemptats lionesos amb explosius d'octubre d'aquell any. En
l'escorcoll del seu domicili, la policia hi trobà els
estatuts de l'FRRE, una
carta del Congrés Obrer de Lió de 1880 i diversos
documents relatius al Partit Internacionalista
Italià (PII). Implicat en l'anomenat
«Procés dels 66», que
començà el 8 de
gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, el 19 de
gener de 1883 va ser
absolt. Malgrat haver deixar d'assistir a les reunions anarquistes
d'ençà el
seu alliberament, en 1887 i en 1892 figurava en les llistes
d'anarquistes a
vigilar per part de la policia. Sa companya fou Marie Antoinette
Martinon.
David de Gaudenzi va morir el 16 de desembre de 1901 al seu domicili,
al número
12 del Chemin de Saint-Antonie, de Villeurbanne (Forez,
Arpitània) i va ser enterrat
al cementiri de Cusset d'aquesta població, acompanyat per un
gran seguici de
companys. Sembla que un fill seu també va ser militant
anarquista, sindicalista
i antimilitarista. ***
Necrològica d'Edoardo Castelli, escrita per Luigi Bertoni, publicada en l'edició clandestina de Le Réveil Anarchiste de desembre de 1942 - Edoardo Castelli: El
4 d'octubre de 1868 neix a Venegono Superiore (Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Angelo Edoardo Castelli. Era fill de Giuseppe Castelli i de Fiorina Ganziani.
Emigrà a Suïssa. En 1896 vivia, amb sa companya Carlotta Carelli, a Zúric
(Zúric, Suïssa) i militava en el moviment anarquista de la ciutat. L'agost de
1906 va ser detingut, juntament amb altres companys (Domenico Ercole Ugo Armuzzi,
Bergani i Luigi Bertoni), a Zúric per haver amenaçat esquirols durant una vaga.
En 1906 va ser inscrit en el registre de control de fronteres. El desembre de
1908 i el gener-febrer de 1909 va ser interrogat i amonestat pel procurador
federal. Durant la Gran Guerra fou membre del Grup Llibertari «I Morti» de Zúric
(Attilio Copetti, Eugenio Girolo, Bruno Misèfari, Giuseppe Spotti, etc.). En
1912, quan la visita de l'emperador alemany a Suïssa, va ser controlat per la
policia. En 1918 va ser involucrat en el «Cas de la bomba de Zúric» i, després
d'un mes de presó preventiva, el juny d'aquell any va ser posat en llibertat.
Durant els anys vint i trenta milità en el Grup Llibertari de Zúric i estava
subscrit al periòdic Il Risveglio. En els anys trenta vivia al número
206 d'Hohlstrasse de Zúric. En 1932 era membre de la «Società Filodrammatica
Libero Pensiero», que actuava a la Casa del Poble de Zúric. Edoardo Castelli va
morir el novembre de 1942 a Zúric (Zúric, Suïssa). ***
Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926 - Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França)l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Era fill d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué juntament amb un germà bessó, però no sobrevisqué. Guixaire i pintor en la construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París. ***
Foto
policíaca d'Ernesto Danio - Ernesto Danio: El
4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen dates
distintes– neix a Pagani
(Campània, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i
resistent antifeixista Ernesto
Danio, conegut com U Spasaro i que
va
fer servir el pseudònim Mario Duval.
Cisteller de professió, s'adherí al moviment
anarquista de molt jove. El febrer
de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les
autoritats per l'activa
propaganda llibertària que desenvolupà entre els
obrers. En aquesta època va
ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es
casà amb
Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa,
Anarciso i Libero).
Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera
Inferiore (Campània,
Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys
més jove que ell, Emilia Buonacosa, i
entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de
participar en una
manifestació, va ser condemnat a tres anys de
presó. Es mostrà força actiu en
l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per
difondre Umanità Nova i
fullets anarquistes. El
gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament
amb feixistes,
per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer
un temps. En aquests anys
participà activament en la campanya en suport dels militants
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de
1924,
després d'haver complert cinc mesos de presó per
«falsificació documental»,
reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers
cistellers per al
«Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà
a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso
Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF),
el
«Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de
Treballadors Apolítics). El
30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en
ocasió del
«Primer de Maig». Denunciat per
«possessió d'armes», en 1925
fugí cap a França.
A París sembla que reprengué la seva
relació amb Emilia Buonacosa. El 28
d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino
(Campània,
Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop
sortí de la presó, el 5 de
novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de
Lipari, on
visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop
lliure, el 6 d'agost de
1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on
reprengué les seves activitats,
pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades
contra
els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el
febrer de 1933,
després d'un temps a Suïssa, s'exilià a
París (França), on freqüentà
la seu de
la «Concentrazione Antifascista»
(Concentració Antifeixista) i entrà en
contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934
preparà, amb Pietro
Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a
Itàlia contra
Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne.
S'establí a Tunis
(Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser
enviat de tornada a Marsella
(Provença Occitània). El gener de 1935,
desesperat per la mort de son fill
Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar
clandestinament la
frontera, pensà en el suïcidi i
sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli
i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i
Vincenzo
Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment
fracassà a
causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a
Grassa (Provença,
Occitània) sota el nom de Mario
Duval
i va ser expulsat de França. Després d'un temps a
Barcelona, s'establí a Gandia
(Safor, País Valencià), on els anarquistes
italians Gino Bibbi i Baldassare
Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals
(«Industrias
Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»;
«La Vital»); però finalment la
feina de conserge de la fàbrica que volia
aconseguí no es va materialitzar i es
va veure obligat a portar una existència miserable com a
venedor ambulant de
rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia
feixista
italiana el mantingué estretament vigilat gràcies
al confident policíac
Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito,
encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i
Londero. En la
manifestació del «Primer de Maig»
portà una bandera roja cridant «Visca
l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va
veure implicat en l'atemptat
contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional
Valenciana de Gandia,
però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb
Alberto Cianca i Carlo
Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar
contra Mussolini. El cop
militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va
allistar voluntari
a les milícies, primer al Batalló
«Octubre Núm. 11», encapçalat
per
l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i
després, a conseqüència
d'alguns desacords amb el comandament, en la força
expedicionària enviada per
la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes
Balears) a
mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de
Manacor
(Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la
Península i ingressar
en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936
tornà al front i obtingué el
grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino
Bibbi a la comissaria de
València (València, País
Valencià) per a demanar notícies d'alguns
companys i
va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta
detenció la Confederació
Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels
militants italians Alfredo
Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto
Tommasini,
contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves
vides. Romangué a
Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la
població de Sant'Egidio
del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia
administrativa d'Angri
(Campània, Itàlia), després d'una
forçada agregació en 1929. Assistí, en
representació de Salerno (Campània,
Itàlia), al IV Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i
el 10 de desembre de
1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva
adhesió al Congrés Nacional de
la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia
(Marques,
Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una
casa de repòs de
Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen
erròniament que va emigrar als
Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte
Albino porta el seu
nom. ***
Louis
Dalgara - Louis Dalgara:
El 4
d'octubre de 1885 neix al VII Districte
de París
(França)
l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable,
corrector d'impremta,
periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista
Louis
Léon Doutey, més conegut com Louis
Dalgara. Sos pares es deien Léon Doutey,
empleat, i Marie Élise Séraphine
Brétillot, que més tard es dedicaran a la
restauració. En acabar els estudis,
es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de
França. D'antuvi artista ambulant,
esdevingué atzarosament domador, practicant un
mètode d'ensinistrament «per la dolcesa
i la persuasió» amb diferents
«bèsties salvatges» (onsos, panteres,
lleons,
etc.) i treballant
per al «Cirque de
París» i per al «Cirque
Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV
Districte
de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de
qui es va divorciar l'11 de
juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i
1914, freqüentà les
reunions llibertàries i les excursions campestres. A
començament de la dècada
dels deu participà en les «Xerrades
Populars» celebrades al número 69 del
carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg
Saint-Antoine. Entre 1912 i
1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les
Réfractaires. En 1913 pertanyia a la
«Ghilde Les Forgerons», grup literari
de tendència anarcoindividualista, i
col·laborà en la seva revista La
Forge. En 1913 també
col·laborà en L'Anachie.
Aleshores vivia al número 80
del carrer Turenne de París i treballava de comptable.
També fou membre de
l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius),
i secretari del grup anarquista «Les Libres
Entretiens», que es reunia a la
Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual
formaven part
destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon,
Émile Lenfant, Leroy,
Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe
Verkozen,
etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i
Eugène Villaret, l'anarquista Grup
Eclèctic d'Acció d'Art «Les
Utopistes», amb la finalitat de promocionar els
joves escriptors
«sense distincions de matisos o
d'escoles», i feia conferències a la Sala de la
Belette de París. En 1914,
durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri
de la
Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les
Forgerons», va fer la
xerrada «L'Art et le rôle des
écrivains», amb contradicció portada
per Gérard
de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el
títol «La femme et les
poètes». Entre 1919 i 1920
col·laborà en la revista d'André
Colomer i Marcel
Say Action d'Art. Organe de
l'individualisme héroïque. En 1920
col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un,
el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va
ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT). Sempre
artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En
aquesta època
col·laborà amb crítiques en el
setmanari de notícies culturals La
Semaine à Paris (1922-1937) i en el
setmanari de cinema Pour vous
(1928-1940). També col·laborà en Comoedia.
El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal
musette et les apaches dans la
littérature et la chanson» al
Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va
fer interpretacions teatrals radiofòniques per a
«Radio-Paris» i col·laborà en
L'Intransigeant. Entre 1931 i 1939
col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque
de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de
Lacaze-Duthiers. En 1931 era
membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon
Deubel». El 31 d'agost de 1940
es casà al XVII Districte de París amb
l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb
Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà
l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva
del «Club des Hydropahtes». Com
escriptor publicà nombrosos poemaris i
novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies
(1916), Zizi, professeur de java. Roman
(1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures.
La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul
Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes
poesies seves van ser
publicades en la revista anarquista Le
Réfractaire de May Picqueray. En la seva
última època visqué al
número 6
del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25
d'abril de 1978 a
l'Hospital Laënnec de París (França). ***
Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi - Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat. ***
Notícia
de la conferència de Tomás Cañizares
Barrajón publicada en La Vanguardia del 4
d'octubre de 1932 - Tomás
Cañizares
Barrajón: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro
(Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares
Barrajón –algunes fonts citen el segon llinatge
com Barraján. Sos
pares es deien Antonio Cañizares Moreno, llaurador, i Luisa
Barrajón Espadas. Emigrat a Catalunya, visqué
al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat
de la Pell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. Durant la vaga
general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i
processat per
sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat
de la Pell barceloní en el
Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932
va fer la
conferència «¿Hacia dónde
camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de
Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou
comissari polític i
realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els
companys
empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va
ser detingut i empresonat per
la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. Amb
la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE),
establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières
(Arpitània). Durant l'ocupació formà
part del nucli clandestí de la CNT que actuà a
Garait (Llemosí, Occitània).
Després s'instal·là a Corbigny
(Borgonya, França) i aprofità els seus
desplaçaments professionals per contactar amb els companys.
En 1954 representà
la federació local de Roanne (Arpitània) en el
ple de la tendència col·laboracionista
o possibilista de la CNT en l'Exili
que se
celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El seu últim
domicili va ser a Sant Nazari (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Magdalena Rodríguez.. Tomás
Cañizares Barrajón va morir el 23 de juny
de 1998 al Centre Hospitalari Hôtel Dieu de Narbona
(Llenguadoc, Occitània). ***
Renée Lamberet en el
Congrés de l'AIT de Tolosa (1952) - Renée Lamberet: El 4 d'octubre de 1901 neix al XII Districte de París (França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Les Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. ***
Lucien
Tronchet - Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa)– l'anarquista i sindicalista Lucien Félix Vignotto, més conegut com Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, era fill natural de la ginebrina Marie Joséphine Vignotto. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres. ***
Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996) - Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta, òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974 - Josep Estela
Ballester: El 4
d'octubre de
1912 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Estela Ballester. Sos pares es deien Miquel
Estela i Consol
Ballester. Començà a militar de jovenet al Partit
Obrer d'Unificació Marxista
(POUM). Mosaista de professió, s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'integrà en el moviment llibertari.
En 1936 participà activament en la lluita contra
l'aixecament feixista. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus, deixant
a Catalunya sa
companya, Neus Vicens, i un infant petit. A França va ser
enviat a camps de
concentració i a Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la II
Guerra Mundial treballà com a llenyataire als boscos de
Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord), on en 1947 patí un greu
accident de feina quan un
cable que arrossegava un tronc es va trencar ferint-lo al pit, fet que
li va
implicar l'ablació d'un pulmó i la meitat de
l'altre. Ingressat a l'Hospital
Saint-Éloi de Montpeller, hagué de restar-hi ja
de per vida amb una greu
insuficiència respiratòria crònica. No
obstant això, milità en la Federació
Local de Montpeller de la CNT i es caracteritzà per ajudar
en diferents
ocasions emigrats econòmics espanyols. Josep Estela
Ballester va morir el 31 de
desembre de 1973 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat el 3 de gener de 1974 en presència de son
fill vingut de
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Manuel
Sánchez Fuertes - Manuel Sánchez Fuertes: El 4 d'octubre de 1912 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte. Sos pares es deien José Sánchez Méndez, envernissador, i María Fuertes Ocaña. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat. ***
Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958) - Luis Danussi: El 4
d'octubre de 1913
neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina)
l'anarcosindicalista i
propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut
com Luis Ciancio. Fou el menor de
quatre
germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan
tenia 14 anys,
s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya
organitzada a Bahía Blanca pel
moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans
Nicola Sacco
i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a
l'Associació Juvenil Antimilitarista
(AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de
Buenos Aires Bandera Negra. El cop
militar del
general José félix Uriburu del 6 de setembre de
1930 avortà ràpidament tota
aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys
treballà al
taller metal·lúrgic de sos germans i
milità el Gremi de Metal·lúrgics,
destacant
com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas,
sector més moderat del moviment llibertari que
editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que
editava La Antorcha,
s'inclinà per aquest últim grup.
A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario
(Santa Fe, Argentina),
fent servir el pseudònim de Luis
Ciancio,
pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les
Joventuts
Llibertàries, que a vegades feien front comú amb
els comunistes, i participà
activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que
aplegà destacats
militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de
Santillán, i en la campanya
contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota
aquesta activitat, va ser
detingut sota l'acusació de «comunista».
De bell nou a Bahía Blanca,
intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble
espanyol durant la guerra
civil i intentà, sense èxit, viatjar a la
Península. A finals de 1937 vivia a
Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i
col·laborà amb la
propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la
Federació Anarco
Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a
retrogravador als Tallers
Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la
secció sindical del Gremi dels
Gràfics. En aquests tallers conegué
María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el
21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants,
Rocío i Ariel. Fou secretari
del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller
entre febrer i abril de 1943.
Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la
Federación Gráfica
Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup
anarquista al voltant de
Francisco Aragón, s'incorporà a
l'Agrupació Sindical «Unidad
Gráfica», formada
per diversos corrents polítics. El desembre de 1945
representà l'FGB en la
Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a
aglutinar el
moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de
març de 1949,
participà activament en la vaga dels gràfics de
Buenos Aires, on el gremi
s'enfrontà a la seva pròpia direcció,
a la Confederació General del Treball
(CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament
de molts militants,
ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu
nom encapçalava el periòdic Reconstruir,
va ser novament detingut
durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la
FACA crític amb el
règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo
Perón, col·laborà en la
gestió
interventora militar de la Federació Gràfica
Argentina (FGA), antiga Federació
Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb
eleccions
internes i en un congrés nacional que restituí el
tradicional federalisme
gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957
prosecretari
de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de
1963; després fou nomenat
secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos
Onganía, impulsà
durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats
«Gremis Democràtics» i
hagué d'abandonar el càrrec de director de la
Caixa de Jubilacions de Gràfics i
Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957
s'entrevistà amb el
general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació
que reclamava
millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis
Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions
la direcció del
moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals
proclamades pels sindicats
peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions
Professionals que
reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En
aquests anys
rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de
1959 viatjà als
EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i
retornà a través
de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a
l'Uruguai i a Xile en
representació de la Federació
Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva
activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins
del moviment
llibertari, participant en congressos, comissions,
conferències, delegacions i
redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va
ser
nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva
jubilació en 1969.
Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde
(Avellaneda, Buenos Aires,
Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions
periòdiques, com ara
Acción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,
Solidaridad Obrera, etc.
També
destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en
aquest camp. En 1974,
a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un
marcapassos. Luis
Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta
implantació, el 5 de
maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires,
Argentina) i les seves
restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i
José
Grunfeld publicaren Luis Danussi en el
movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de
Danussi es
troba dipositat al Centro de Documentación e
Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires. ***
Josep
Escribano Saurat - Josep Escribano
Saurat: El 4
d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 5 d'octubre– de 1918 neix a Roses
(Alt Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Escribano i Saurat
–el segon
llinatge també citat erròniament Saura–,
conegut
com Pepito. Sos
pares es deien Jesús
Escribano Portillo i Filomena Saurat Simarro. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de
1936
s'enrolà en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies,
va ser integrat en la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola, on va fer de xofer d'un
camió eruga amb el qual
passà en 1939 a França en la Retirada. Internat
al camp de concentració de
Vernet, gràcies a un parent, trobà feina de
camioner a la zona de Portvendres
(Rosselló, Catalunya Nord). Amb sa companya Josefa Zaporta
Gil (Josefina), s'establí
a l'Alta Savoia, on
durant l'Ocupació continuà treballant de xofer
repartidor, alhora que participà
en l'avituallament dels grups de la resistència. El 15 de
maig de 1944
s'integrà com a sergent en el I Batalló de la
Companyia 93-44 dels Francs
Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la
Resistència. Durant els
combats per l'Alliberament, va ser ferit al genoll en l'atac a la
presó
d'Annecy (Savoia, Arpitània). El 13 de juny de 1992 va ser
condecorat amb la «Creu
de Combatent (1939-1945)» per les seves accions de guerra en
la Resistència en
un acte celebrat a Praiòls (País de Foix,
Occitània). Josep Escribano Saurat va
morir el 2 d'agost de 2017 al seu domicili de Palajan (Llenguadoc,
Occitània). Josep Escribano
Saurat (1918-2017) ***
Francisco
Granado - Francisco Granado Gata: El 4 d'octubre de 1935 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Sos pares es deien Francisco Granado i Josefa Gata. Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid, a Carabanchel Alto, són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martíneza i van ser enterrats als cementiri d'aquesta població. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de les seves condemnes a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs. ***
René
Bianco (Marsella, 1989) - René Bianco: El 4 d'octubre de 1941 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Louis Bianco. Sos pares es deien Antonin Louis Bianco, empleat de correus llibertari d'origen italià, i Marcelle Élise D'Acierno. És en Le Libertaire i Le Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«École Émancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria –va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable del Bulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms titulada Un siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français i en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics. El seu últim domicili va ser a Alaug (Provença, Occitània). Sa companya fou Liliane Luce Aimée Naviliat. René Bianco va morir el 31 de juliol de 2005 a l'Hospital Vert Coteau de Marsella (Provença, Occitània).
Defuncions
Tomba d'Elia Corti al cementiri d'Hope de Barre - Elia Corti: El 4
d'octubre de 1903 mor a Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA)
l'escultor
anarquista Elia Corti. Havia nascut el 21 de desembre de 1869 a
Viggiù
(Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Giovanni Corti.
Aprengué l'ofici
d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà
als Estats Units. S'instal·là a
Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres
més destacats de
l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats
anarquistes més
importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i
després com a escultor a
«Barclay Brothers Granite Company», la major
empresa de granit de la ciutat.
Destacà tant que abandonà la seva feina a la
fàbrica i muntà una empresa pròpia
amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam),
esdevenint un dels escultors més reputats de la seva
època. Una
de les seves obres més importants fou els baixos relleus del
monument dedicat al
poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer.
També destacà
en la seva militància llibertària dins de
l'estesa comunitat italiana local. Amb
son germà Guglielmo Corti (William
o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors,
militaren en
el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari
de Barre,
el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la
professió, i del qual va
ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La
Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i
Emma). El 3
d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati,
director d'Il Proletario de Nova
York, enfrontat a
l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la
conferència The Methods of
Socialist
Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es
desencadenà una
baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i
ell va rebre un
dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna
vertebral. Elia Corti va
morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital
Heaton de Montpelier
(Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies
més tard, en un
dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope
d'aquesta
localitat. La seva sepultura, realitzada en una peça
única de granit, va ser
esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat,
John Comi. Tots
tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit
«Novelli & Corti». La
vídua retornà, amb les seves tres filles, a
Viggiù. Allessandro Garetto (Alex),
guardaespatlles de Giacinto
Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser
condemnat el
23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant
de «provocació»; un
cop sortí en llibertat de la presó de Windsor
(Comtat de Windsor, Vermont,
EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre,
però poc després marxà cap a
Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani
l'inductor del crim,
va ser absolt. Elia Corti (1869-1903) ***
Fitxa
policíaca de Jean Taffet (10 de novembre de 1898) - Jean Taffet: El 4 d'octubre de 1914 mor a Praissac
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Jean Taffet –algues fonts citen Jean
Marc Taffet, però el segon nom Marc
només figura en els registres
policíacs–,
conegut com Jean Mignot. Havia nascut el 3
de gener de 1881 al III Districte
de Bordeus (Aquitània, Occitània). Era fill de Jean Gaston
Taffet, mecànic, i d'Octavie
Marie Marcadier, domèstica, i tingué sis germans.
Es guanyava la vida com son
pare, treballant d'ajustador mecànic. Militant del moviment
llibertari a
Bordeus, en 1898 va escriure una carta d'apologia dels magnicides
(presidents,
emperadors i emperadrius) anarquistes dirigida a Pierre Latapie, que va
ser
interceptada per la policia. El 27 de juliol de 1898 va ser condemnat a
Agen
(Aquitània, Occitània) a un any de
presó amb llibertat provisional per
«robatori». Instal·lat a
París (França), visqué al
número 160 del carrer
Charenton. El novembre de 1898 va ser detingut, amb Jules Joseph
Blaise, Pierre
Latapie i Auguste Eugène Weber, sota l'acusació
de «robatori qualificat» i el
25 de març de 1899 va ser condemnat per
l'Audiència de la Gironda a dos anys de
presó per aquest delicte. Un cop lliure el 10 de novembre de
1901 de la
penitenciaria de l'abadia de Fontevrault a Fontevrault-L'Abbaye
(País del
Loira, França), marxà cap a Étampes
(Illa de França, França). Va ser inscrit en
el registre d'anarquistes desapareguts, però la tardor de
1903 va ser localitzat
a París. En aquesta època vivia al
número 39 del carrer de la Colonie i estava
a punt d'entrar a treballar com a obrer a la Impremta Nacional. El 21
de maig
de 1904, quan feia de soldat al 46 Regiment d'Infanteria de
Línia acantonat a
Fontainebleau (Illa de França, França), es
casà al XIII Districte de París amb
la jornalera Marie Valérie Porte. En aquesta
època vivia al número 2 del carrer
Caron de París. El 3 de febrer de 1912 va ser interceptat
per la policia,
acompanyat de Marie Thiéry, a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) de camí cap
a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 28 de desembre de
1912 es divorcià a
Meaux (Illa de França, França) de Marie Porte.
Posteriorment s'instal·là a Lagny-sur-Marne
(Illa de França, França), al número 82
del carrer Noisiel, i s'integrà en el
grup anarquista de la localitat. El 7 de març de 1914 es
casà a Lagny-sur-Marne
amb la planxadora Marie Angèle Thiéry i la
parella passà a viure al número 22
del carrer Orgemont de la localitat. Quan esclatà la Gran
Guerra va ser enviat
com a soldat reservista al front enquadrat en el 246 Regiment
d'Infanteria;
greument ferit, va ser hospitalitzat a Praissac (Llenguadoc,
Occitània). Jean
Taffet va morir el 4 d'octubre de 1914 a l'Hospital Militar Provisional
de Praissac
(Llenguadoc, Occitània) a resultes de les ferides de guerra. ***
Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH] - Jacques Gross-Fulpius:
El 4 d'octubre de 1928 mor a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) el bibliòfil, lliurepensador,
maçó i militant anarquista Jacques
Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,
Jean Guise i Jean-qui-marche.
Havia nascut el 2 de març de 1855 a Mülhausen
(Alsàcia). Sos pares es deien
André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de
comerç per a la fàbrica de
tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi
participà en el moviment
antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació
del Jura de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de
1876 fou
delegat, sota el nom d'André, per les
seccions obreres de Porrentruy i
de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT
antiautoritària celebrat a Berna. El
18 de març de 1877 participà en la
manifestació de commemoració de la Comuna de
París («Manifestació de la Bandera
Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva
feina, pogué passar de contraban periòdics i
llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde,
de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic
d'Élisée Reclus, Piotr
Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau
–ajudà
aquest en les seves investigacions històriques–,
entre
d'altres, organitzà
clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara
Errico
Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli).
Finançà discretament publicacions
anarquistes, com ara Le Révolté,
i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les
Temps Nouveaux, col·laborà en Le
Réveil Anarchiste sota el pseudònim
de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la
francmaçoneria (lògies
«Grand-Orient»
i «La Fraternité») i realitzà
nombroses conferències i publicà llibres sobre el
tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune
(1871). Conférence (1908)
i La franc-maçonnerie exposée aux
profanes (sd). Sa companya, Elisabeth
Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora,
redactà
l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie
Anarchiste. En 1920 una part
important de la seva col·lecció
bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt
Institut für Sozialforschung (Institut per a la
Investigació Social de Frankfurt).
Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre
Internacional de
Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una
important
correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau,
Reclus, Ettore
Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam. ***
Foto
policíaca de Jean Pausader (ca. 1894) - Jean Pausader: El 4 d'octubre de 1937 mor a París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Ernest Jean Pausader –a vegades citat erròniament Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-Jean Posada. Havia nascut el 28 de juliol de 1866 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Pierre Pépin Pausader, sabater, i Rosalie Kinappe, obrera sabatera belga; la parella, no casada, legitimà l'infant amb el matrimoni celebrat el 30 de setembre de 1871 al III Districte de París. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquesta època milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-Jean Posada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergà Émile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 18 de febrer de 1904 es casà al XVII Districte de París amb Marie Radégonde Leontine Quintard. En aquesta època vivia al 18 del carrer Boursault de París. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà en L'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir el 4 d'octubre de 1937 al seu domicili de l'avinguda Choisy de París (França). ***
Necrològica
de Francisco Saldaña Hernández publicada en el
periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 17 d'octubre de 1957 - Francisco Saldaña Hernández: El 4 d'octubre de 1957 mor a Albertville (Savoia, Arpitània) l'anarcosindicalista Francisco Saldaña Hernández –el primer llinatge sovint citat erròniament Sardaña. Havia nascut el 15 de maig de 1904 a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Saldaña García, jornaler, i Isabel Hernández Rumi. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en la Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia, Arpitània) i milità en la Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la CNT «ortodoxa». Francisco Saldaña Hernández va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament setembre– de 1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després d'una llarga malaltia contreta a la feina, i fou enterrat l'endemà. Deixà companya, María Martínez Cazorla, i descendència. ***
Retrat de Juan Pérez Bouzas - Juan Pérez Bouzas: El 4 d'octubre de 1958 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. Havia nascut el 8 d'abril de 1890 a Ourense (Ourense, Galícia). En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata «perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 –algunes fonts citen el 5 de setembre– per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista. ***
Necrològica
de Gabriel Hermosillo Alcón apareguda en el
periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 19 de novembre de 1959 - Gabriel
Hermosillo Alcón: El 4 d'octubre de 1959 mor a
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Gabriel Hermosillo Alcón
–algunes fonts citen erròniament el primer
llinatge com Hermosilla.
Havia nascut el 16 de desembre de 1899 a Librilla
(Múrcia,
Espanya). Sos pares es deien Mateo Hermosillo i Dolores
Alcón.
Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), després de la
guerra civil s'exilià a França. A l'exili
visqué a
Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània),
treballà
d'agricultor i
milità en la Federació Local de Montpeller
de la CNT. Gabriel Hermosilla va morir el 4 d'octubre de 1959 a
l'Hospital de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Gusmano
Mariani - Gusmano Mariani:
El 4
d'octubre de 1964 mor a
Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia) el
propagandista anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Gusmano Mariani. Havia nascut l'1
d'abril de 1892 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es
deien
Amerigo Mariani i Armida Paradossi. De jove entrà en
contacte amb el pensament
llibertari a la perruqueria del vell internacionalista Raffaello
Parenti. En
1908 formà part del grup juvenil llibertari
«Grammichele» de Pisa i
col·laborà
en Il Grido della Folla de
Milà
(Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a obrer
vidrier. Unit lliurement
amb Selica Fontana, filla de l'anarquista Priscilla Poggi, en 1910 la
parella
tingué un fill, Germinal. En aquesta època
formava part del grup juvenil
anarquista més important de la ciutat,
«L'Avvenire», al barri popular pisà de
Porta a Piagge. El 26 de desembre de 1910 participà en el
III Congrés Regional Anarquista
de Toscana i de la Maremma que tingué lloc a Pisa. L'1 de
maig de 1911 va ser
fitxat per la policia. Col·laborà en la
fundació de la Tipografia Cooperativa
de Pisa, on es va imprimir el setmanari L'Avvenire
Anarchico, en el qual va col·laborar, i entre el
29 de maig de 1913 i 20 de
març de 1914 en fou gerent responsable, per a passar, en
1916, a formar part de
la comissió administrativa. Entre finals de 1913 i
començament de 1914 va fer
costat el «Comitè Contra els Locauts de
Carrara» creat a Pisa en estret contacte
amb la Cambra del Treball i que recaptà fons a les
fàbriques i barris populars
de la ciutat. El 24 d'abril de 1915 va ser condemnat a dos mesos i 15
dies de
presó per «amenaces». Oposat a la guerra
i força actiu en la propaganda
antimilitarista, el 23 de setembre de 1916 va ser detingut a Venturina
Terme
(Toscana, Itàlia) quan participava en una reunió
clandestina contra la guerra i
va ser tancat a Volterra i a Florència (Toscana,
Itàlia) fins al 25 d'octubre
de 1916. L'octubre de 1917 va ser detingut a Venturina Terme durant una
reunió
clandestina d'anarquistes locals. Destinat al 69 Regiment d'Infanteria,
desertà
i passà a la clandestinitat. El 12 d'abril de 1919 va ser
detingut i lliurat a
les autoritats militars, però el 10 de setembre d'aquell any
va ser alliberat
gràcies a una amnistia. De bell nou a Pisa, es
posà a treballar d'estibador al
«Canal dei Navicelli» i engegà una
intensa activitat propagandística entre els
treballadors del barri popular de Porta a Mare. Entre 1920 i 1922
col·laborà en
el periòdic Germinal de
la Cambra del
Treball Sindical de Pisa, adherida a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI). En aquesta època fou secretari de la Cambra
Sindical de Pisa.
Entre 1920 i 1921 va fer nombroses conferències i reunions a
les zones de Pisa
i de Liorna. Va ser un dels principals organitzadors del
Congrés Anarquista de
Toscana que va tenir lloc el 16 de gener de 1921 a Pisa. El 22 de gener
de 1922
va ser detingut per «ultratge» a un comandant de la
comissaria de carrabiners
de Porta a Mare; jutjat, va ser condemnat a cinc dies de
presó. Amb l'arribada
del feixisme al poder, emigrà legalment amb sa
família i son cunyat Vasco
Fontana a França. Establert d'antuvi a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), el
febrer de 1923 va ser contractat com a obrer a la fàbrica de
vidre «Saint-Gobain».
Desenrotllà una intensa tasca propagandística
anarquista entre la comunitat d'italians
exiliats, especialment a Lió (Forez, Arpitània),
i a principis dels anys trenta
va ser nomenat director, amb Attilio Scaltri, del periòdic Insorgiamo!. El 14 de desembre de 1930
intervingué en una reunió
del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió en
la qual representants de diverses
tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i
reformistes), com ara
Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Socrate Franchi,
Primo
Lastrucci, Aldo Lecci, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia,
Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya
internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes
Francesco
Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a
l'URSS. L'1
de desembre de 1931 participà, amb Socrate Franchi, Giovanni
Matteozzi, Italo
Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar
lionès Genévein
convocada per a redactar del número 4 del
periòdic anarquista Insorgiamo!,
i segons informes
policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a
Itàlia tot d'una que
esclatés la revolta contra el feixisme. El juliol de 1933 la
policia assenyalà
en un informe que havia abandonat Saint-Priest (Forez,
Arpitània) cap a una
destinació desconeguda. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa
dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville (Illa de França,
França) i va ser nomenat membre del
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR), juntament amb Camillo Berneri,
Carlo Frigerio, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa i Bernardo
Cremonini,
que resultà ser un infiltrat de la policia. En
relació amb Camillo Berneri,
quan esclatà la Revolució espanyola,
marxà cap a la Península amb son cunyat
Vasco Fontana. Integrat en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
dirigida
per Carlo Rosselli, entre agost i setembre de 1936 participà
en les batalles de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudèver (Aragó, Espanya). Després de
la
dissolució de la columna i la militarització de
les milícies,
decebut del procés de la guerra civil espanyola condicionat
a «hipòcrites
defensors de la República» i «falsos
amics» (democràcies occidentals i l'URSS),
retornà a França. Va ser ingressat a l'Hospital
Édouard Herriot de Lió per a
una intervenció quirúrgica.
Col·laborà en el número
únic de La Società
Nuova. Periodico d'azione e
propaganda libertaria, publicat el 26 de maig de 1937 a
París i editat pels
grups italians de la regió parisenca per a denunciar la
contrarevolució
comunista a Barcelona (Catalunya) i els assassinats de Francesco
Barbieri i
Camillo Berneri. Després col·laborà en
la pàgina italiana («La voce
dell'antifascismo italiano») del periòdic parisenc
SIA. Durant l'Ocupació
visqué a la zona de Villeurbanne (Lió,
Arpitània) a casa d'una de ses filles i, encara que
col·laborà amb la
Resistència de la zona, es va mantenir al marge d'activitats
polítiques, molt
afectat arran de les morts de son fill Germinal en accident laboral el
maig de
1939 i de sa companya Selica Fontana el març de 1942 a Pisa
després d'una
delicada operació quirúrgica. Després
de la II Guerra Mundial participà en la
reconstitució del moviment anarquista i en les iniciatives
de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), sempre com representant dels grups
llibertaris
italians a Lió. També milità en el
Moviment Anarquista Italià (MAI), en la
Federació Anarquista (FA) de França i en la
Confederació Nacional del Treball
de França (CNTF). Entre el 17 i el 18 de març de
1946 representà els
anarquistes de Lió en el I Congrés Nacional de la
FAI celebrat a Florència. El
21 de juliol de 1946 parlà en un míting de
commemoració de la Revolució
espanyola que es va celebrar a la Sala de La Mutualité de
París. Durant un
temps retornà a Pisa, on va continuà amb les
seves tasques propagandístiques. Entre
el 16 i el 20 de març de 1947 representà la
Federació Anarquista de Carrara i
els grups anarquistes de la FAI a França en el II
Congrés Nacional de la FAI
celebrat a Bolonya i on va ser nomenat representant de la FAI en el
Comitè de
Relacions Internacionals establert a París. El 27 d'abril de
1947 va ser ponent
en una reunió commemorativa en ocasió del retorn
del cos de Gino Lucetti
celebrada a la plaça homònima (avui
plaça Alberica) de Carrara (Toscana,
Itàlia). Fins a 1948 fou subsecretari de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) per a Europa Occidental, moment en que va ser
reemplaçat per
Celso Persici. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 fou delegat de la
Federació Anarquista de Pisa al Congrés de la FAI
que se celebrà a Canosa di
Puglia (Pulla, Itàlia) i aquest mateix any va fer diverses
conferències
propagandístiques. Entre l'1 i el 4 de juny de 1961
representà el Grup
Anarquista de Lió en el VII Congrés Nacional de
la FAI celebrat a Rosignano
Solvay (Toscana, Itàlia). Gusmano Mariani va morir
el . ***
Foto
policíaca de Guido Schiaffonati - Guido Schiaffonati: El 4 d'octubre de 1973 mor a Corbeil-Essones (Illa de França, França) l'anarquista Guido Luigi Schiaffonati. Havia nascut l'11 d'octubre de 1898 a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Schiaffonati i Carolina Rossi. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Anna Luigia Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. El seu últim domicili va ser a Athis-Mons (Illa de França, França). Guido Schiaffonati va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1973 a la Residència Geriàtrica Galignani de Corbeil-Essones (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de novembre de 1983 - Miquel Vidiella Borrull: El 4 d'octubre de 1983 mor a Drancy (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Miquel Joan Vidiella Borrull. Havia nascut el 25 d'octubre de 1896 al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Llorenç Vidiella Turch i Joana Borrull Serrà. Nasqué en una família nombrosa de nou germans. Pagès de professió, durant la Revolució participà en la col·lectivitat del seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà com a obrer de la construcció. En 1947 era tresorer de la Federació Local d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local de París (França) de la CNT i finalment en la Federació Local de Drancy. Apassionat per l'arboricultura, introduí nombroses espècies d'arbres a la zona de Drancy. Sa companya fou Maria Josepa Serres Serres, amb qui tingué dues filles (Maria i Pepita). Miquel Vidiella Borrull va morir el 4 d'octubre de 1983 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França) i va ser enterrat a La Courneuve (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de desembre de 1989 - Narciso Arranz
Andrés:
El
4 d'octubre de 1989 mor a Niça (País
Niçard,
Occitània) l'anarcosindicalista
Narciso Arranz Andrés. Havia nascut el 29 d'octubre de 1912
a
Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es
deien Pablo Arranz i Cándida Andrés.
Entrà a
formar part del moviment
llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la
guerra civil, en
1939, amb el triomf franquista passà a França i
va ser
internat en un camp de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
treballà de lampista i s'afilià a la
Federació
Local de
Chartres (Centre, França) de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT).
Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França,
França), on milità en la
Federació Local de la CNT fins a la seva
jubilació. Un
cop retirat de la vida
laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), on milità en
el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada
de
sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina
Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4
d'octubre
de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País
Niçard,
Occitània), després de dues
intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies
després. ***
Igualdad
Ocaña Sánchez -
Igualdad Ocaña
Sánchez: El 4 d'octubre
de 1990 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) la mestra
racionalista anarquista Concepción Ocaña
Sánchez, més coneguda com Igualdad
Ocaña Sánchez. Havia nascut el
7 de setembre de 1912 a Almeria (Andalusia, Espanya). Era filla i
germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França
fugint de la
repressió. Sa nombrosa família estava formada
pels pares (Antonio Ocaña i
Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad,
Alba, Natura,
Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A
partir de 1924 visqué
primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) i poc després a París
(França), on van romandre uns anys, hi anà a
escola i aprengué el francès. En
1931, després de vuit anys d'exili, amb la
proclamació de la II República
espanyola, després d'un temps a Cartagena
(Múrcia, Espanya), la família es
traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella
s'incorporà
amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on
introduí
ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts
plàstiques, etc.) apresos a
França, i també treballà de cosidora a
casa. Aquest mateix any de 1931 va ser
nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a
diverses poblacions maresmenques
(Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals
de 1931
participà en una comissió creada per a fundar un
grup de dones de suport als
presos. En aquests anys formà part del grup anarquista
«Amor i Voluntat». Tingué
com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos,
que
durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de
la Torrassa. En 1939,
amb el triomf franquista, passà amb sa família a
França. Després d'un temps de
penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo
(actual Santo
Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez
(El Seibo, República
Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb
son fill Helenio Campos Ocaña,
a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador
Francisco Franco, la parella
retornà a Catalunya, on continuà militant en el
moviment llibertari, residint a
partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i
Mèxic. Col·laborà en
diferents publicacions periòdiques llibertàries,
com ara Solidaridad Obrera.
Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre
de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de
la família
Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació
Anselmo Lorenzo de Madrid. ***
Fernando
O'Neill Cuesta - Fernando O'Neill Cuesta:
El 4
d'octubre de 2005 mor a l'Uruguai el militant anarquista i,
després, tupamaro i
historiador del moviment llibertari Fernando O'Neill Cuesta
–a vegades citat
erròniament Cuestas–,
conegut com Zapicán i Finito. Havia nascut el 15 de setembre de
1924 a Mercedes (Soriano,
Uruguai). Fou fill d'una família benestant i culta de classe
mitjana oriünda d'Irlanda.
Son pare, Fernando O'Neill Parada, feia de subhastador d'hisendes i
d'administrador de terres; sa mare es deia Aurora Cuesta Acosta.
Estudià
primària al Col·legi Salesià de San
Miguel de Mercedes, on rebé una educació
estrictament catòlica. De caràcter rebel, no va
completar els estudis
secundaris perquè fou expulsat de l'institut i es
posà a fer feina en uns tallers
metal·lúrgics. Quan tenia entre 18 i 22 anys
protagonitzà diversos
enfrontaments a ganivet en «defensa de l'honor
familiar» en els quals ferí
greument dues persones i en matà una tercera. Empresonat per
aquests fets,
després de passar un any a la presó de Mercedes,
en 1946 va ser trasllat a la
de Miguelete. En aquesta presó conegué
l'anarquista català Pere Boadas Rivas
–reclòs
per haver participat en 1928 en l'assalt al Canvi Messina i per
haver-se escapat
en 1931 juntament amb altres anarquistes de la penitenciaria de Punta
Carretas–,
el qual el va introduir en les idees llibertàries. En 1947
va ser traslladat a
la presó de Punta Carretas, on conegué nombrosos
militants anarquistes i especialment
va fer amistat amb Domingo Aquino i José González
Mentrosse, amb els qui
compartí cel·la. En 1952 fou alliberat i, amb el
suport de la Joventut
Llibertària de Montevideo, publicà el fullet Un ex penado habla, on relatà
els seus set anys de presidi i on
acusa de corrupció i de maltractaments moltes autoritats
penitenciàries
d'aleshores. Per aquesta publicació fou processat per
«delicte d'impremta» i
«per difamació i calúmnies».
A començament dels anys cinquanta visqué amb sa
família en unes terres arrendades a uns 15
quilòmetres de la ciutat de Paysandú
(Paysandú, Uruguai). A més de conrear remolatxa
sucrera, es relacionà amb un
grup d'intel·lectuals de l'esquerra independent (Carlos
Quijano, etc.). De bell
nou a Montevideo, en 1956 participà en el Ple Nacional
Anarquista, del qual
sorgí la Federació Anarquista de l'Uruguai (FAU)
i en la qual tingué un paper
important un grup d'anarquistes catalans refugiats de la
revolució espanyola i
alguns llibertaris argentins. En aquella època formava part
d'un grup
anarquista, on militaven Luis Aldao, Tato Lorenzo i Gerardo Gatti,
entre
d'altres. Per aquestes dates se sotmeté a una
teràpia psicoanalítica amb el
professional Juan Carlos Plá, de la qual no sortí
massa content. Entre 1965 i
1967 treballà com a empleat en el Sindicat de la
Fábrica Uruguaya de Neumáticos
Sociedad Anónima (FUNSA), de tendència
anarcosindicalista, i després
s'encarregà de la catalogació de la Biblioteca
Arxiu Internacional Anarquista,
fundada per Eugen Relgis, que tenia la seu al Palau Díaz de
Montevideo. Quan
esclatà el debat sobre si el moviment llibertari havia de
fer costat la
revolució cubana, ell, amb Mauricio i Gerardo Gatti, Carlos
Fuques, Carlos
Mechoso, Rubén Barcos i altres, s'identificà amb
el procés castrista; mentre el
sector anomenat «ortodoxe» (Comunidad del Sur,
Belles Arts, etc.), no acceptà
cap integració en cap organització que
impliqués relacions de jerarquia i
rebutjà la idea de «presa del poder». En
1968 abandonà la FAU i ingressà en el Movimento
de Liberación Nacional – Tupamaros (MLN-T), grup
d'esquerra radical i de
guerrilla urbana. Amb els tupamaros participà en robatoris a
bancs i en servei
d'informació de l'organització. En aquesta
època treballava en la indústria
gràfica. En 1969 va ser detingut per la policia i tancat en
una caserna
militar, però com que les seves connexions amb el moviment
tupamaro no es
pogueren provar, fou alliberat mesos després. En 1972
hagué d'exiliar-se,
primer al Xile de Salvador Allende; a partir del gener de 1974 a Buenos
Aires
(Argentina), on participà en els moviments guerrillers
argentins; des del
desembre de 1974 a Estocolm (Suècia), i, finalment, en 1982
s'instal·là a Madrid
(Espanya), on visqué venen joguines al rastro,
i després a Màlaga (Andalusia, Espanya) on
despatxava refrescos per les platges.
En aquesta època col·laborà en el
periòdic Rojo
y Negro. En 1984 viatjà a Portugal on
conegué diversos protagonistes de la
«Revolució dels Clavells», com ara Otelo
Saraiva de Carvalho. A mitjans de 1986
retornà a l'Uruguai i s'instal·là al
barri del Cerro de Montevideo, on restablí
les seves relacions amb la FAU i els tupamaros. Al Cerro
organitzà un moviment
de defensa civil entre els veïns per combatre la
delinqüència de la barriada
que fou seriosament qüestionat pels seus companys anarquistes.
En 1997 s'establí
a Paysandú, on va fer costat la coalició
política esquerrana Frente Amplio
(FA), la qual guanyà les eleccions en 2004. Entre els seus
llibres d'història
del moviment anarquista destaquen Anarquistas
de acción en Montevideo (1927-1937) (1993), El caso Pardeiro. Un ajusticiamiento anarquista
(2001) i Búsqueda y captura del
comandante Doblas
(2004). Fernando O'Neill Cuesta (1924-2005) ***
Celedonio
Aparisi Aracil (Alcoi, 22 de març de 2007) -
Celedonio Aparisi
Aracil: El 4
d'octubre de 2009
mor a Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Havia nascut l'11
d'agost de 1923 a Alcoi
(Alcoià, País Valencià). Era fill del
militant
cenetista
Josep Aparisi Ivars i de Maria Aracil Mostacero. Durant la guerra civil
estudià a
l'Internat Escola
«Durruti» de l'Agrupació Regional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de València (València, País
Valencià), però el final de la guerra
impedí que
pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta
ciutat. En acabar la
guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es
convertí en el cap de
família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un
any en un magatzem. Després
va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en
una fàbrica
tèxtil. A començament dels anys cinquanta
s'integrà com a enllaç sindical i
vocal en la Confederació Nacional de Sindicats
(«Sindicat Vertical») franquista
i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera
d'Acción Católica» (HOAC). En 1969,
després
d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una
línia més obrerista, abandonà
aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador
Francisco Franco i la
reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la
Federació Local de
Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el
míting del 22 de juliol de
1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seus
últims anys milità en la
Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns
anys fou secretari
de la UNESCO. Sa companya fou Maria Roselló
Gutiérrez. Celedonio
Aparisi Aracil va morir el 4 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 2009 mor a l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi
(Alcoià, País Valencià) i va ser
incinerat.
Documentació seva, donada pel Centre Alcoià
d'Estudis
Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba
dipositada a l'Arxiu Municipal
d'Alcoi. ---
|
![Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/grossfulpius.jpg "Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]")
![[03/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/10]") |
|
![[05/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/10]") |
|
|
| Actualització: 03-01-24 |