|
---
Anarcoefemèrides
del 4 de juliol Esdeveniments
Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme - Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de
1890 surt a Nova
York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic en
jiddisch Freie Arbeiter Stimme
(La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu
ucraïnès exiliat Mark
Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors,
com ara el poeta David
Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un
periòdic d'aquestes
característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977.
Un temps es va
editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski,
Joseph Cohen i Ahrne
Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim
David Edelstadt,
Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl,
F. A.
Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max
Nettlau,
Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els
anys de
màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars,
després en 1905 de
13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa
germanitzat, es va
canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer
Arbeter Shtime.
Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els
nord-americans Joel
Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta
longeva
publicació sota el títol Free Voice of
Labor. The Jewish Anarchists. ***
Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana - Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953. ***
Cartell de la fira - IV Fira de
l'Autogestió: Entre el 4 i el 5 de juliol de 2015 se celebra a «La Parole
Errante» de Montreuil (Illa de França, França) la IV Fira de l'Autogestió.
Aquest esdeveniment va ser organitzat per més de vuitanta iniciatives
autogestionàries (col·lectius, associacions, grups d'emprenedors i emprenedores,
cooperatives de producció, sindicats, organitzacions polítiques, etc.) de tot
arreu amb la finalitat de crear canals per lluitar contra el sistema
capitalista i l'Estat. També s'analitzaren exemples històrics d'autogestió, com
ara cooperatives, recuperació d'empreses, Comuna de París, Revolució espanyola,
Maig del 68, Primavera de Praga, Polònia, Argentina, etc. La fira comptà amb
estants, fòrums, debats, tallers, concerts, teatre, cinema, biblioteca,
ludoteca, menjador, bar, etc.
Naixements
Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894) - Marie-Eugène
Bresson: El 4 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 6 de juliol– de
1863 neix a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) l'advocat
anarquista i després
socialista llibertari Marie-Eugène Bresson. Sos pares es
deien Jean Baptiste
Victor Bresson, forner republicà, i Marie Maigrot. Fou el
membre intel·lectual
del grup anarquista de Chaumont. L'abril de 1892, arran de la
detenció del
propagandista anarquista Raoul Rodach que havia de fer una
conferència a
Chaumont, va ser importunat per la policia ja que defensà
Rodach com a advocat.
El gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant
contra la Cambra de
Diputats francesa, va ser detingut per la policia, ben igual que tots
els
anarquistes de la població. En l'escorcoll del seu domicili
es van trobar
exemplars dels periòdics La
Révolte i
Le Chambard Socialiste i el fullet Sloughine le nihiliste, d'Hugues Le
Roux. Després de ser acusat de ser un dels redactors del
periòdic La Révolte
i un dels col·laboradors de Le
Père Peinard, i de tenir estretes
relacions amb els anarquistes de Troyes (Xampanya, França),
i d'haver rebutjar
assumir la defensa davant l'Audiència de l'Aube, va ser,
després d'interrogat,
traslladat a París (França) amb el socialista
llibertari Auguste Serre (Le Sergent).
No considerat perillós, va
ser alliberat i pogué tornar a Chaumont, on el desembre de
1894 va ser inscrit en
el registre d'anarquistes obligats a residència fixa,
juntament amb Simon Humblot,
Nicolas i Auguste Serre. Després de dos anys d'inactivitat,
en 1896 reprengué
la propaganda anarquista, destacant com a orador i reclutador de
militants.
Gràcies a les seves gestions, l'abril de 1896
Sébastian Faure i Armand Matha hi
anaren a Chaumont a fer tres conferències sobre
«doctrina anarquista».
Considerat «massa burgès» per mor de sa
professió segons els obrers guanters Antoine
Exbrayat, Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre, de la
fàbrica de guanteria
Tréfousse de Chaumont, no va ser inclòs en la
llista socialista obrera
elaborada pel Comitè Electoral Obrer per a les eleccions
municipals. No obstant
això, estava considerat com un dels promotors de la Borsa
del Treball,
assistint a totes les reunions i conferències que s'hi
realitzaven, com ara la
del 28 de juny de 1896, on Eugène Guérard,
secretari del Sindicat General
d'Empleats del Ferrocarril, i Jean Colly, regidor municipal de
París,
ponderaren l'acció sindical i ell va ser expulsat de la sala
per la policia a
causa de la violència de les seves paraules. Cap el 1900
sembla que encapçalava
el grup socialista que, amb el seu Cercle d'Estudis Socials (CES), feia
propaganda per a les properes eleccions municipals. El 8 d'abril de
1900, amb Adrien
Fuzelier, regidor de districte del cantó de
Doulevant-le-Château
(Xampanya-Ardenes, França), participà en una
reunió amb una dotzena
d'assistents celebrada al Cercle d'Estudis de la Borsa del Treball per
a frenar
l'actitud del Partit Obrer cap a les eleccions. Quan en la llista
radical
(«Llista de Defensa Republicana») va ser acceptada
la incorporació del Partit
Obrer, va ser inscrit com a candidat socialista revolucionari amb els
companys Antoine
Exbrayat i Simon Humblot. Les seves idees radicals espantaren els
electors en
la primera volta electoral i només els socialistes moderats
n'arribaren a la
segona. No obstant això, va ser elegit amb sos dos companys
en la segona volta.
Ell obtingué 1.305 vots sobre 1.630 votants, i fou el segon
elegit. La premsa
parlà d'èxit del «Partit
Llibertari», dels seguidors del «partit de
Sébastien
Faure». Encoratjat pel seu èxit, es
presentà candidat a les eleccions
legislatives de 1902 per al Districte de Wassy (Xampanya-Ardenes,
França) contra
Albin Rozet, propietari d'una de les foneries més importants
de la zona. A
finals de 1901 encetà la seva campanya a Roches-sur-Rognon
(actualment Roches-Bettaincourt,
Xampanya-Ardenes, França), on sabé atreure
l'amistat dels obrers metal·lúrgics,
però topà de ple amb la influència del
patró que anihilà la propaganda
socialista acomiadant dos dels obrers que militaven al seu favor. El
Partit
Obrer ja no el designà com a candidat i en les eleccions
municipals de 1904 no
va poder entendre's amb els radicals-socialistes i després
d'aquest afer deixà
la vida política, dedicant-se a escriure articles doctrinals
en els periòdics
socialistes de la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887 - Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Sos pares es deien Étienne Noël Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray, també militant anarquista. L'octubre de 1883 participà en una col·lecta organitzada per Le Drapeau Noir de Lió en suport dels detinguts polítics. La policia l'acusà de ser l'autor d'un article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la Joventut Anarquista, que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de rellotger. En aquesta època estava subscrit a Le Révolté. El març de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses en una investigació contra el moviment anarquista, però tal vegada ja havia retornat a Lió. A començament de 1885 començà a fer feina d'aprenent de pintor i de guixaire amb un tal Rauzy. En aquesta època participà activament en el moviment llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24 d'agost de 1885 demanà permís per a la venda ambulant d'impresos i esdevingué corresponsal i dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions públiques. Durant la nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater anarquista André Montfouilloux organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una vetllada de germanor que acabà amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat «Procés dels 66» de Lió, que havia sortit de la presó el gener anterior sense recursos. La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8 de febrer de 1887 contra el Palau de Justícia de Lió, on set policies resultaren ferits, però l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours Lafayette de Lió, no donà cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents diaris demanava els companys que no enviessin escrits a la seva adreça ja que aquests eren sistemàticament requisats per la policia. Arran l'informe d'un confident anomenat Lhoste, ambdós organitzadors van estar denunciats per no haver demanat autorització per a muntar la loteria i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de Lió condemnat Montfouilloux a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per infracció a la Llei de Loteries. Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca l'anarquia!» i el tribunal el castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de presó per «ultratges als magistrats durant l'audiència»; aquesta condemna, però, va ser reduïda en l'apel·lació del 28 de març d'aquell any a un any de reclusió. El 26 d'abril de 1890, en una reunió preparatòria a les manifestacions del «Primer de Maig» celebrada pel Consell Local de Lió de la Federació Nacional de Sindicats, destacà per les seves declaracions violentes. L'agost d'aquell any organitzà una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i creà un grup corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió i dels barris adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època també treballà de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire. El 14 de març de 1891 rebaté violentament els oradors blanquistes convidats pels Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en ocasió del vintè aniversari de la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar celebrada a la cerveseria Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un cicle de conferències de Sébastien Faure, un dels germans Monfray interpretà Le 14 juillet du vagabond. Malgrat que en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri lionès de la Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de participar en les reunions anarquistes. No obstant això, la policia escorcollà el seu domicili i trobà fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22 d'abril de 1892, un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la celebració del «Primer de Maig», va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquesta època vivia al número 87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa mare vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al XIV Cos de l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser llicenciat per «bronquitis tuberculosa». El seu últim domicili va ser al número 257 del Cours Lafayette de Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri de La Croix-Rousse d'aquesta ciutat. ***
Notícia del processament de Marius Débard apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 10 de juliol de 1894 - Marius Débard: El
4 de juliol de 1874 neix a Trapayac (Mariac, Vivarès, Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Séraphin Débard, més conegut com Marius Débard. Era fill
natural de Rosalie Débard. Es guanyava la vida treballant de sabater. Va ser
candidat abstencionista en les eleccions legislatives de 1893 per a la VII
Circumscripció de Lió (Arpitània), participant amb altres anarquistes (Marius
Blain, Alphonse Comberousse, Daniel Condom, Maurice Pierre Condom, Pierre
Desgranges, Hippolyte Dumortier, Claude Joly, Louis Polo i François Vitre) en
una gran campanya abstencionista a la zona. Arran dels atemptats del carrer
Bons-Enfants i del restaurant Boudillon Duval a París (França), el 20 de novembre
de 1893 la policia ordenà l'escorcoll del domicili de 102 anarquistes, entre
ells el seu, sense cap resultat. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili
va ser novament perquirit sense èxit. El 6 de juliol de 1894 el seu domicili va
ser novament escorcollat i aquesta vegada la policia trobà fullets i cançons
anarquistes, així com un alfabet xifrat per a correspondència codificada. A
principis de 1894, mentre l'anarquista Sante Geronimo Caserio s'estava
recuperant a l'hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània), va rebre la seva
visita que es trobava en aquesta població des de feia algunes setmanes amb un
conegut italià. A finals del gener de 1894 abandonà el Migdia i retornà a Lió.
A finals de març d'aquell any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en companyia de
l'anarquista Henri Victor Paris, però ambdós van ser detinguts per vagabunderia
i portats a la frontera, retornant a Lió. Després de l'atemptat de Caserio el
24 de juny de 1894 contra el president de la República francesa François Marie
Sadi Carnot, Débard va ser detingut i el 27 de setembre de 1894 condemnat a un
any de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «vagabunderia». En
sortir de presidi, marxà a peu cap a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).
L'11 de febrer de 1895 no es va presentar al seu sorteig militar. A partir
d'aquí es va perdre el seu rastre. ***
Leda
Rafanelli - Leda Rafanelli: El
4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora
llibertària i militant
anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la
Gitana anarquista.
Sos
pares es deien Augusto Rafanelli i Elettra Gaetani. Ja
des de molt jove es va interessar per la qüestió
social. En 1903, instal·lada
amb sa família per raons econòmiques a Alexandria
(Egipte), es va apassionar
per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia.
En aquesta època
freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria,
com ara el cafè llibertari
«Baracca Rossa», i farà amistat amb
Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també
col·laborà en el periòdic d'El Caire Il
Domani. A Alexandria va conèixer
Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà.
De tornada a Itàlia, amb
Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio
Ballerini, company de la
coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial
«Edizioni
Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La
Blouse (1906-1910) i en La
Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de
separar-se de son marit,
va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini,
Prezzolini, Palazzechi), i
representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo
Carrà –que va començar anarquista i va
acabar feixista– va
establir una fructífera
relació de treball que donà lloc a una
història d'amor. Les característiques
del seu futurisme artístic eren d'orientació
llibertària. En 1907 va conèixer
el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui
d'ara endavant viurà
a Milà i crearà la «Casa Editrice
Sociale», que es convertirà en l'editorial
llibertària més important d'Itàlia. En
1908, amb Ettore Molinari i Nella
Giacomelli, formarà part del comitè de
redacció de La Protesta Umana
(1906-1909) i a més col·laborarà en
diverses publicacions llibertàries, com ara
Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,
Il
Grido della Folla, Volontà,
etc. Després va crear, amb son company,
la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir
i després La
Sciarpa Nera i La Libertà, i
es va embarcar en la creació d'una nova
editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va
tenir un fill amb Monanni,
Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va
oposar als
intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de
propaganda llibertària, va
crear una important obra literària i poètica. Amb
l'arribada de Mussolini,
personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari
abans de
la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van
fent de
manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va
ser
escorcollada, la revista Pagine Libertarie
prohibida i Rafanelli, amb
Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante
Meniconi,
detinguts. La «Casa Editrice Monanni»
desapareixerà en 1933. En 1934 es va
separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà
Milà i
s'instal·larà primer a San Remo i
després a Gènova, on es dedicarà a
escriure
contes per infants sota el pseudònim de Zagara
Sicula. Cap al final de
sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia
àrabs i col·laborà en Umanità
Nova. És autora, sota diversos
pseudònims, de nombroses novel·les i llibres
per infants, com ara La bastarda del principe
(1904), Un sogno
d'amore (1905), Le memorie di un prete
(1906), Valide braccia:
opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme
nuovo
(1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa
(1908), Bozzetti
sociali (1910), L'eroe della folla
(1910), Incantamento
(1921), Donne e femmine (1922), L'oasi:
romanzo arabo (1926), Una
donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori!
(1959), etc. Leda
Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova
(Ligúria, Itàlia). El seu
epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els
companys. Visca
l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística
que s'identificava força amb
la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche,
etc.), encara que
mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que
degeneressin en la
violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a
l'anarquisme
social o societari com a manera de matisar les postures. El seu
interès per
l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i
de l'esoterisme, en
un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més,
compromesa amb la
lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu,
especialment
el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva
obra és plena
d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va
convertir la
cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava
a la civilització
occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa,
que ha
estructurat un dels més importants arxius anarquistes,
l'Arxiu de la Família
Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa,
filla d'Aurelio.
L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la
col·lecció completa de totes les
obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a
la qual cosa va ser
creat el «Fons Leda Rafanelli». ***
Spartaco Stagnetti - Spartaco
Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a
Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco
Stagnetti. Va ser va ser
secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920,
després
d'un míting de suport a la Revolució russa a
Roma, on va prendre part
Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el
periòdic
anarquista Umanità Nova lloà
la resistència tenaç dels companys
atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat
i ferit per un
escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El
feixisme va
acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm
(Sicília, Itàlia), el
15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927
–alguns autors
citen erròniament 1928–, per un confinat de
règim comú, a la fonda que havia
obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys
20 va publicar a
Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta. Spartaco Stagnetti (1888-1927) ***
Elena
Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de
juliol de 1933) - Elena Melli: El
4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Elena Melli.
Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava
d'obrera
a la fàbrica industrial «Ansaldo», al
barri de Sampierdarena de Gènova
(Ligúria, Itàlia), i freqüentava la
mestra Liguria Ramussi i altres subversius,
alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada
del seu
marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma
Ramacciotti, en
aquesta època, segons la policia, estava unida a
l'anarquista Emilio Grassini. L'1
de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista
fanàtica» i activa
propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano
Ligure, i es va
informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la
necessitat que fos allunyada
d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard,
va ser internada a
Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza
(Calàbria,
Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant
amb el soldat
d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de
propaganda
antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano
(Calàbria, Itàlia). En
acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i
posteriorment s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi,
Giuseppe Mariani, Aldo
Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista
il·legalista.
El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els
atemptats
contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals
costà la vida de
Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de
participar en
aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company,
Giuseppe
Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va
declarar innocent, tot
reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de
juliol de
1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego
i Guido Villa van
ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure,
reprengué les seves
relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la
preparació d'un atemptat
contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la
finalitat de protestar
contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres
membres destacats del
moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què
l'explosiu
estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de
la persiana on
s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de
1921, al terrible
atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves
conegudes relacions amb
Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va
impedir
que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala
del Tribunal de
Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la
forçaren a abandonar
immediatament la sala. Després de la repressió
desencadenada arran de
l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i
la de la seva filla Gemma
Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926,
amb
l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a
Roma (Itàlia) gairebé
en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va
ser
detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura
suscità les protestes de
Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la
revocació de la mesura a la
Comissió d'Apel·lació, argumentant que
ja no s'ocupava de política, que la seva
filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de
1928 va
ser posada en llibertat condicional i amb amonestació.
Després de la mort de
son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà
a Roma sota constant
vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts
anarquistes d'arreu del món (Argentina,
Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i
mantingué correspondència, que va ser
sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes
(Secondo
Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò,
Umberto Ceccotti,
Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio,
Osvaldo Maraviglia,
Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.).
També
mantingué correspondència amb sa germana Amalia
Melli, lluitadora anarquista
que des de França va convèncer l'advocat Mario
Trozzi que assumís la defensa
d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que
patí en un
interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937,
quan
tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser
internada coercitivament en una
clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta
manera una de les primeres
víctimes que patí l'ús i
l'abús del manicomi con a mesura de repressió
política.
Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana
Amalia per a aconseguir
la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica
romana i es pogué
reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria,
Itàlia). En 1942
passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana,
Itàlia) i després retornà a
La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada.
Després de la
caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la
Federació Anarquista
Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de
sa vida. Elena Melli va morir
el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana,
Itàlia). ***
Necrològica
de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de novembre de 1964 - Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Foto
de la policia mussoliniana de Nicola Recchi - Nicola Recchi: El
4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia)
l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a
l'Argentina i a Buenos Aires
entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la
repressió desencadenada
per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de
maig de 1909, retornà
a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava
buscat per desertor,
s'establí a Suïssa, però poc
després emigrà als Estats Units. A Ludlow
(Ludlow,
Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments
reivindicatius, com
ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la
campanya contra la
dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué
lligat al grup anarquista
on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la
seva mà esquerra, uns
diuen que accident de treball i altres en alguna acció
subversiva amb explosius
muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o
del de Luigi
Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en
fabricació de bombes i
de participar en la campanya de explosions que es
desencadenà als Estats Units
entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a
Itàlia, on obrí un petit
quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions
revolucionàries (L'Avanti,
Unità, Umanità
Nuova,
etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes
destruïssin el seu
quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va
ser acusat de la mort
de quatre feixistes i el març passà a
França i poc després retornà a
l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A
l'Argentina treballà de
paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes,
finalment fou posat en
llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de
Residència i fou expulsat
a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de
1936. Jutjat per les autoritats
feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per
«activitats
antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de
1939 va ser alliberat,
però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any
va ser traslladat a
la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i
posteriorment condemnat a l'aïllament
a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué
sortir l'octubre de 1941.
L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques,
Itàlia), on reprengué el contacte amb
els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en
el Congrés de
Carrara, en el qual es fundà la Federació
Anarquista Italiana (FAI), i fou
nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta
organització. En 1956 retornà
a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li
negava
sistemàticament el visat d'entrada, i pogué
reunir-se amb sa companya Beppina i
ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de
sa companya en
1962, passà els seus últims anys de sa vida amb
ses filles sumit en la misèria.
Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina). ***
D'esquerra
a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio
Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano
(Palerm, 1946) - Filippo
Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta
(Trapani, Sicilia)
l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el
pseudònim Rag. Filippi.
Sos pares es
deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà
part
del Partito
Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran
Guerra
obtingué la titulació de comptable,
però
s'estimà més exercir la professió
d'intermediari
comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients
maçònics i mafiosos,
dels quals es servirà més tard, durant la II
Guerra
Mundial, per a finançar
activitats anarquistes, suscitant la crítica i la
reprovació de destacats
companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en
el
moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys
després participà en
les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota
Sicília,
especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i
altres
militants de diverses formacions polítiques. Amb
l'anarquista Giovanni Allegra,
comprà un petit veler que utilitzà per a
expatriar clandestinament companys
perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a
Tunísia i el 12 de
setembre d'aquell any a Marsella (Provença,
Occitània), encarregat pels
companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi
de cara
a la preparació d'un complot insurreccional. A
l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb
Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo
Schicchi,
projectà un desembarcament a Sicília que seria
l'espurna d'un moviment
insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos
ajornaments, a causa entre
d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la
detenció de Giovanni Allegra.
Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que
finalment serà afusellat per les
tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls
del pla
insurreccional, i, no obstant la «defecció i
l'obstruccionisme» d'Antonio
Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà
portar-lo a terme. Amb el
suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria
local, embarcà
clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va
arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del
desembarcament, els
tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal
Especial per a
la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril
de 1931
Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de
vigilància
especial. A diferència de Salvatore Renda, que
demanà la gràcia oferint els
seus serveis al règim, purgà completament la seva
pena, però, en comptes de ser
excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de
Ponça i
després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats
bèl·liques, va ser
alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat
confinat. Juntament
amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué
immediatament, malgrat
les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi
que havia contret al
confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies
a les medicines enviades pels
companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes.
Entre el 3 i el 4
de setembre de 1944 participà en el I Congrés
Anarquista Sicilià que se celebrà
a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al
Congrés dels Anarquistes d'Itàlia
Meridional celebrat a Nàpols (Campània,
Itàlia) i promogut pel grup napolità de
l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de
la desconfiança dels anarquistes napolitans,
a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i
especulacions contra
els companys, hagué de romandre uns tres mesos a
Nàpols treballant de maleter
al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la
reorganització del moviment
llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions
públiques, i a la
província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà
Maniscalco, que culminaren en
el congrés de 14 de març de 1946 que
donà lloc a la fundació de la
Federació
Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero».
Posteriorment participà en les trobades
anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al
congrés del 23 d'abril de
1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo
Masini per la
Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de
Masini, com va
explicar en el número únic del
periòdic que dirigí Germinal.
Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea
libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a
Palerm, contribuí
significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica
que dividí l'anarquisme
italià, arran de la secessió
encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va
provocar la lenta però
inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa,
van fer que s'allunyés
progressivament de la militància activa. En 1955 va ser
ingressat en un
hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de
1957, però va ser novament
internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano
va morir
el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília)
arran d'una crisi
asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la
seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo
Schicchi del 1930. Filippo Gramignano
(1894-1964) ***
Manuel
González Marín al seu despatx (ca. 1937) - Manuel González
Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena
(Múrcia, Espanya) –altres fonts
citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes–
l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut
com Manuel Marín o Marín Manuel
i que va fer servir el pseudònim José.
Visqué amb sa família a Cartagena
(Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat
d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a
Madrid
(Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de
Paletes «El Trabajo»
madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del Sindicat
Únic de
Metal·lúrgics de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual
presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al
número 4 de la plaça de la
Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en
una reunió
clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de
Madrid. A
partir del 15 de gener de 1923 treballà de
metal·lúrgic als tallers de
construccions metàl·liques madrilenys Casa
Jareño. En aquesta època era el
recaptador general del «Comitè
Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser
detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a
mà armada al
barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de
Construccions Euskalduna» i tancat a la presó
madrilenya de Getafe; jutjat per
aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va
ser
absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser
condemnat
a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928
patí diversos
empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del
Centre en el Ple de
Regionals de la CNT. També milità en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili
del comte Ruidoms,
fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya
de Colmenar Viejo i de la qual
va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la
CNT; en
la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la
Guàrdia Civil a Mandayano
(Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un
número de la
Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels
fugats (Ignacio Casado
Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en
consell de guerra per aquests fets
el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser
condemnat,
juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro
Morilla, a la pena de
mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la
Sala VI
del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i
condemants cadena
perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser
alliberat,
s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb
l'assalt de la Presó
Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de
Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño
Pérez. El 24 d'abril de 1937 va
ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses
comissions
i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de
Defensa de
Madrid. En aquesta època mantingué una gran
polèmica amb Cazorla sobre el debat
«guerra-revolució». El febrer de 1939
entrà a formar part del Comitè de Defensa
Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939
fou conseller d'Hisenda
i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de
1939 realitzà una
sonada intervenció radiofònica defensant
públicament el perquè de la ruptura
amb el Govern de Juan Negrín López i la
necessitat de posar fi a la guerra el
més aviat possible. L'últim dia de la guerra
deixà la Península, amb Eduardo
Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado
Moreiras, per Gandia (Safor,
País Valencià) a bord del vaixell
britànic Galatea,
mentre altres companys es concentraven sense esperança a la
ratonera del port
d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a
Londres (Anglaterra) i vivia al
número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14
d'abril de 1939
assistí a Londres a una reunió amb
Marià Rodríguez Vázquez (Marianet)
i altres destacats militants
amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili.
Poc
després es traslladà a França per a
integrar-se en el Consell General del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època
també formà part de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan
l'ocupació de França pels
alemanys, arribà a Montalban (Guiena,
Occitània), on treballà de
llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero,
Olegario
Pachón Núñez, etc.).
Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val
Bescós
i Olegario Pachón Núñez, fins la seva
detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo
Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar
de la
XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per
«atemptar contra la seguretat de
l'Estat francès». Posteriorment passà a
un camp de concentració a Moissac
(Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb
Germinal Esgleas, Eduardo Val
Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser
internat a la caserna
Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a
treballar a la base de submarins adscrit
al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de
ser alliberat pels
companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a
Alemanya, amb
documentació falsa arribà a París. A
la capital francesa formà part del Comitè
Regional clandestí de la CNT. Després de
l'Alliberament, representà la CNT en
l'Aliança Democràtica i el maig de 1945
assistí com a delegat al Congrés de
París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors
de la ponència que
tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra.
Entre 1945
i 1949 col·laborà en el periòdic
marsellès Hoy.
Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector
«col·laboracionista» de José
Berruezo
Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a
Marsella (Provença,
Occitània), on va ser expulsat de la CNT
«ortodoxa». En 1964
col·laborà en el
periòdic marsellès Asturias.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Manuel González Marín (1898-?) ***
Roger
Arquier (1983) - Roger Arquier: El 4 de juliol de 1901 neix a Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) l'anarquista Roger Sylvain Édouard Arquier. Sos pares es deien Georges Albert Arquier, cafeter i cuiner, i Suzanne Julie Alice Barre, domèstica suïssa. Després de fer el servei militar, treballà d'obrer metal·lúrgic en diversos tallers de Lió (Forez, Arpitània), on va trobar companys anarquistes, com ara Oddino Rosso. El 25 d'abril de 1925 es casà al I Districte de Lió amb l'empleada lionesa Marie Antoinette Fessy. En aquesta època vivia amb sos pares a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Treballà durant molts anys com a uixer al Buró Internacional del Treball (BIT) de Ginebra. Entre el 30 de juliol i el 3 d'agost de 1931 assistí, en representació del BIT, al Congrés d'Escriptors de França, que es va celebrar a Chambéry i a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània). En 1934 passà alguns mesos a Espanya. L'octubre de 1936 portà un camió amb material quirúrgic («Ambulància Suïssa») a Barcelona (Catalunya), enviat pels «Amics de l'Espanya Republicana», que va ser recollit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1983 el seu testimoni va ser recollit per la Televisió Suïssa Romanda. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Ernesto
Bruna - Ernesto Bruna:
El 4 de juliol de 1904
neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista
Ernesto
Bruna. Sos pares
es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un
mes de
presó per portar un revòlver. En 1927
desertà de
l'Exèrcit i s'exilià,
d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a
Suïssa
i a Bèlgica. En 1930 el
trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada
a
Bèlgica
participà en diverses expropiacions. Segons la policia
formà part d'un grup
anarquista il·legalista anomenat «Gli
Espropriatori»
(Els Expropiadors), que incloïa
nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello
Qualizza,
Carlo
Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo
Piovano
Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja
(Valònia), freqüentà
coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris,
Pietro
Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe
Pasotti o
Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx
i
Zambonini, a
Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936,
en
assabentar-se del
cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la
Península i
s'allistà com a milicià en la Secció
Italiana de
la «Columna Ascaso». Com a
membre del grup «Angiolillo», participà
en diversos
combats (Monte Pelado,
Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després
dels «Fets de
Maig» de 1937, abandonà la Península i
fou detingut
per la policia francesa a Tolosa
de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar
violentament.
En 1938 arribà a Brussel·les
(Bèlgica), on va ser
condemnat a nou mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió i
rebel·lió contra la força
pública».
A començaments de 1939 patí una nova condemnat de
dos
anys per «robatori». Un
cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la
policia,
establí relacions amb
l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un
tribunal
militar a un any i mig de presó per
«deserció». Amnistiat, va ser condemnat,
però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya,
a cinc
anys de deportació a
l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any
s'establí
a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca
(Piemont). El
9 de maig de 1948 es
casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la
guerra. Sos germans
Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes.
Ernesto
Bruna va morir
el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont,
Itàlia). ***
Necrològica d'Eloy Montoya García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 d'octubre de 1959 - Eloy Montoya García: El 4 de juliol de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eloy Montoya García. Sos pares es deien Bernardino Montoya i Rosa García. Milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble, on treballà de manobre. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya, Juana Rodríguez Oller, i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya García va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral al seu domicili de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després. ***
Emídio Santana - Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica, òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), de Memórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João. ***
Lorenzo
Bernal Gavín - Lorenzo Bernal
Gavín: El 4 de juliol de 1908 neix a
Grañen (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Lorenzo Bernal Gavín. Sos pares es deien Manuel
Bernal Oliván, carreter, i Raimunda
Gavín Paul. Mecànic de
professió,
milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), de la qual era secretari del seu sindicat en 1936. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 forma part del
Comitè Revolucionari del
seu poble. Durant la guerra civil fou milicià de la 125
Brigada de la Divisió
«Ascaso» als fronts d'Aragó i
d'Extremadura. Després fou responsable de
transmissions de la 43 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. En 1937 tingué un fill, Mariano, amb sa companya
María del Pilar Barduzal Oto,
també militant confederal. En 1939, amb el triomf
franquista, va caure presoner
al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) i va ser internat entre abril i la
tardor de 1939 al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en
consell de guerra,
va ser condemnat a 30 anys de presó i passà per a
diverses presons (València,
Osca, Saragossa, El Dueso). Aconseguí evadir-se del penal
del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). El 25 de febrer de 1944 son
germà Ramon Bernal Gavín va
ser executat pels franquistes. A Barcelona (Catalunya)
treballà amb
documentació falsa uns mesos i participà en la
lluita clandestina. L'octubre de
1945 passà a Andorra i després clandestinament a
França amb Antonio López. Treballà
en la construcció d'una central elèctrica a
Corbera la Cabana (Rosselló,
Catalunya Nord) i milità amb càrrecs en la CNT
local. L'agost de 1949 es
traslladà a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània), on es reuní amb sa companya i
milità en la Federació Local de la CNT, de la
qual fou secretari. En 1956
s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local de
la CNT de la qual va ser tresorer uns anys. En 1961 fou membre de la
Comissió
de Relacions de la Regional de l'Ebre (Aragó, Rioja i
Navarra) en l'exili. Posteriorment
la parella s'establí a Plasença de Toish
(Llenguadoc, Occitània). Lorenzo
Bernal Gavín va morir sobtadament a la feina l'1 de juliol
de 1971 a Plasença de Toish
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).
Lorenzo Bernal
Gavín (1908-1971) ***
Necrològica
d'Inocente Abad García publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 de juny de 1990
- Inocente Abad García: El 4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos, Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad García. Sos pares es deien Manuel Abad i Justa García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballà, adherit en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les mines de potassa («Potasses Ibèriques») de Manresa i de Sallent (Bages, Catalunya). En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es va veure obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna «Terra i Llibertat» a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a l'Arsenal de Rennes (Bretanya), on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després va fer feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Confós amb un maquis, va ser detingut pels alemanys que el torturaren fins esclatar-li les oïdes. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb la seva companya Iluminata Antonia Aturia a Briva la Galharda i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili d'aquesta localitat. Inocente Abad García va morir el 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 23 de març– de 1990 al Centre Hospitalari de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). ***
Óscar
Milstein - Óscar Milstein:
El
4 de juliol de 1924 neix a Bahía Blanca (Buenos Aires,
Argentina) l'anarquista
i anarcosindicalista Óscar Héctor Milstein. Fill
d'una família jueva d'origen ucraïnès
de tradició llibertària, sos pares es deien
Leizer Milstein (Lázaro Milstein),
fuster i un dels
fundadors de l'anarquista Associació Racionalista Jueva de
Buenos Aires, i
Mashe Vapniarsky (Máxima Vapniarsky),
directora d'escola a Bahía Blanca. Va fer els estudis
primaris i secundaris a Bahía
Blanca i es llicencià en Enginyeria Civil a la Universitat
de Buenos Aires. Ben
igual que sos germans César Milstein, que arribà
a ser Premi Nobel de Medicina,
i Ernesto Milstein, fou membre des de la seva etapa d'estudiant de les
Joventuts Llibertàries de Bahía Blanca i de
Buenos Aires. A finals dels anys
quaranta, amb Luis Alberto Murray, Emilio Muse i Armando Socas,
milità en
l'Agrupació Estudiantil Anarquista, que editava el
periòdic De Pie.
També fou membre de la Federació
Universitària Argentina (FUA) i, amb Alberto P. Pedroncini,
fou delegat de la
Federació de Buenos Aires en la seva Junta Representativa.
Amb son germà César
entrà a formar part de la Biblioteca
«José Ingenieros», fundada el juliol de
1935, i de la qual va ser un dels seus principals animadors (cursets,
conferències, etc.) entre els anys cinquanta i seixanta,
juntament amb sa
companya Sarah Failchijes (Sarita),
amb qui es va casar en 1952 i amb qui va tenir dos infants (Gustavo
Alejandro i
Diana Judith). Amb son germà César fou un dels
promotors de l'Associació
d'Educació Lliure (ADEL), escola racionalista que funcionava
a la Biblioteca
«José Ingenieros», segons els principis
pedagògics de Guillermo Savloff. A
finals dels anys cinquanta fou un des creadors de la
«Comissió per
l'Alliberament dels Obrers Lampistes adherits a la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA)» (Humberto Correale, Gregorio Naso, etc.), basada en
la de la dels sis
obrers portuaris de la FORA detinguts i torturats en 1951 a la
presó del carrer
Las Heras. En els anys seixanta, a més de formar part de la
Federació
Llibertària Argentina (FLA), fou membre de la
redacció del periòdic La
Protesta, el responsable editorial
del qual va ser Eduardo Colombo. Organitzà, amb Colombo, una
sèrie de conferències
(«Maig del 68», Herbert Marcuse, Congrés
Internacional Anarquista de Carrara) a
la Biblioteca «José Ingenieros».
També formà part de l'Associació
Racionalista
Jueva de Buenos Aires. En aquests anys col·laborà
en la revista Reconstruir. Entre
els anys seixanta i
setanta fou membre de les editorials anarquistes
«Tupac» i
«Proyección». Entre
1983 i 1984 participà en el consell de redacció
de la revista Utopía.
Malalt durant molts d'anys, Óscar
Milstein va morir el 4 de juny de 1992 a Buenos Aires (Argentina) i va
ser
incinerat en aquesta ciutat. ***
Article
d'Acracio Orrantia publicat en el periòdic
tolosà CNT
del 14 de juny de 1959 - Acracio Orrantia Aparicio: El 4 de juliol de 1924 neix a Santurtzi (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Acracio Orrantia Aparicio. Era fill del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Isidoro Orrantia Lavín, que va presidí el sindicat de Santurtzi, i de Matea Aparicio. El 7 de juliol de 1937, arran de la caiguda del front nord a mans feixistes, embarcà a Santander (Cantàbria, Espanya) amb sa mare cap a França i posteriorment ambdós arribaren a Barcelona (Catalunya), on restaren fins al final de la guerra. Gràcies a l'amic familiar Helios Sacristán, pogueren passar a França per Girona. D'antuvi s'instal·là al departament de Doubs (Borgonya, França) i posteriorment va ser internat en un camp de concentració, del qual va sortir per treballar com a obrer agrícola. Durant els anys quaranta aconseguí retrobar-se amb sa mare a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on després de la II Guerra Mundial milità en el seva Federació Local de la CNT i en la de Montalban (Guiena, Occitània). El 20 d'abril de 1947, durant el II Ple Departamental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), celebrat a La Sala, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental de la FIJL, al costat de Emeterio Villamosa (secretari adjunt), Antonio Ibáñez (secretari de Propaganda), Jaime Casteys (tresorer) i César Torres (portaveu). Aquest mateix any representà La Sala en el Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1951 emigrà a Mont-real (Quebec, Canadà), on continuà pertanyent al nucli local de la CNT, amb Primitivo Ayora, Salvador Aznar, Enrique Castilo, Florencio Mateo i Rafael Yago, entre d'altres. Cap el 1958 es traslladà a Sudbury (Ontàrio, Canadà). Autodidacta de sòlida cultura i de professió delineant, va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, CNT-AIT, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. En els anys noranta va col·laborar en anglès en la premsa d'esquerres canadenca i nord-americana. En 2004 encara vivia a Marathon (Ontàrio, Canadà). Son fill, Eliseo Orrantia, és metge i també militant llibertari.
Defuncions
Élisée Reclus fotografiat per Nadar - Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a Torhout (Flandes, Bèlgica) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15 de març de 1830 a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie. ***
Julius
Boisson - Julius Boisson: El
4 de juliol de 1908 mor a la colònia
penitenciària de la
Guaiana Francesa l'anarquista il·legalista
Julius Baptiste Boisson,
també conegut com Jules Boisson. Havia
nascut el 25 de juliol de 1874 a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Sos
pares es deien Jacques Boisson
–també anarquista i corresponsal del
periòdic Le Tire-Pied– i Marie
Brémond. Tipògraf de professió com son
pare,
rebia a casa seva correspondència,
fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que
distribuïa entre els seus
companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves»
(Marius Bayol, Antoine
Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier,
etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la
reaparició a Marsella
(Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per
«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes
anarquistes
enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del
Roine al
Ministeri de l'Interior en ocasió d'una
investigació d'àmbit estatal. Atret per
l'«expropiació individual», el 10 de
març de 1895 va ser detingut per la
policia per «complicitat en robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De
bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt
amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó,
pena que es va
veure reduïda a un any en l'apel·lació.
El 23 de març de 1898 l'Audiència de
les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit
anys de treballs
forçats i a cinc anys d'assignació de
residència. El desembre de 1898 embarcà
cap a la colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa. Durant la seva condemna
destacà per la seva bona conducta i al final de la pena
passà a la relegació.
El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes
d'anarquistes. Julius
Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia
penitenciària de la
Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria,
també era
anarquista. ***
Rose
Witcop fotografiada per Senya Fléchine - Rose Witcop: El
4 de juliol de 1932 mor a
Londres
(Anglaterra) l'anarquista, periodista, feminista i
propagandista del
control de natalitat i de l'educació sexual Rachel
Vitkopski, més coneguda com
Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose
Witcop. Havia nascut el 9 d'abril de 1890 en una
població a prop de Kiev
(Ucraïna, Imperi rus;
actualment Ucraïna). Sos
pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill.
Nascuda dins la
comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família
de quatre germanes
–la més gran, Milly, també
militarà en el moviment anarquista amb son company
Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí
amb sos pares i
germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop
–Milly es va registrar
amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior
i amb
els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa
família. Sos pares,
sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles
grans. Ben
aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia
al carrer Jubilee
Street («Jubilee Street Club»), on també
ho feia sa germana Milly Witkop i
Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer
l'anarquista Guy Aldred, que
esdevingué son company. El gener de 1907 la parella
s'instal·là a Thorpebank
Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909
tingué son
fill Annesley –s'havia posat de part en la
manifestació del Primer de Maig. Esdevingué
l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son
company edità, Herald of Revolt
(1910-1914) i The Spur (1914-1921).
En 1914 col·laborà
en el periòdic anarcofeminista The
Woman
Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava
empresonat per insubmissió a la
incorporació a files durant la Gran Guerra.
Després del conflicte bèl·lic la
parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG,
Grups de Propaganda
Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919
esdevingué Communist
League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921
fundaren la
Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació
Comunista Antiparlamentària)
i viatjà a la Unió Soviètica per a
demanar suport, però sense cap èxit i
després de veure la situació allà, es
va anar progressivament oposant a la
política soviètica. A partir d'aquí es
concentrà en la lluita a favor de la
despenalització del control de natalitat, fent costat la
tasca de Margaret
Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en
1920 va
fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou
anticonceptiu químic que
s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de
Margaret Sanger i
organitzà conferències seves per a les
treballadores del Regne Unit. En 1923 la
parella va ser detinguda per «obscenitat»
després de publicar i distribuir l'edició
britànica del fullet de Margaret Sanger Family
Limitation en l'editorial «Bakunin Press»
que havien fundat. El seu cas es
va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats
intel·lectuals
(Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i
d'associacions
(New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la
publicitat al
voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va
permetre que en pogués editar una nova edició.
Aquesta última edició no va ser
denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri
de l'Interior britànic de ser
deportada a la Unió Soviètica en tant que
ciutadana estrangera. Malgrat que la
parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences
polítiques i a la
militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de
1926 es casà civilment
a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la
deportació i confirmar així la
seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i
altres, creà el
Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a
pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista
Britànic) perquè introduís
centres de planificació familiar a les clíniques.
En aquesta època es relacionà
molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of
Labour i en The Freewoman,
especialment sobre
articles d'alliberament de les dones (sexual, polític,
econòmic, etc.). En 1925
obrí la seva pròpia clínica privada de
planificació familiar (People's Clinic),
amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i
després a Shepherd's
Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de
tancar-la per manca de finançament.
Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de
Londres
(Anglaterra), després que una apendicitis es
compliqués en peritonitis, i va
ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium
de Londres. Va
rebre nombrosos homenatges pòstums. ***
Nota
necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 5 de juliol de 1939 - Caroline
Amblard: El 4
de juliol de 1939 mor a
Marsella (Provença, Occitània) l'actriu,
dramaturga i militant anarquista i anarcosindicalista Caroline Clara
Vallier,
més coneguda com Caroline Amblard.
Havia nascut el 4 de febrer de 1872 a Marsella
(Provença,
Occitània).
Sos pares
es deien Étienne Vallier, jornaler, i Clara Marie Roman,
domèstica. Es guanyava
la vida com a obrera d'impremta i vivia al número 41 del
carrer Bons-Enfants de
Marsella. En 1905 era presidenta del Sindicat d'Obreres d'Impremta
(Cambra
Sindical d'Obreres d'Impremta i Similars). Entre 1905 i 1912
col·laborà, fins i
tot amb cançons i poemes, en L'Ouvrier
Syndiqué, òrgan de la Unió
de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) de les
Boques del Roine. En 1906 va dimitir del seu càrrec en el
consell
d'administració de l'UCSO de les Boques del Roine. En 1906
es casà amb el
muntador Lucien Paul Amblard i en aquesta època tenia dues
filles. En 1909 col·laborà
en el periòdic mensual anarcosindicalista L'Ouvrier
Conscient, portaveu de Grup Intersindical (GI). El maig de
1909 assistí a
les Xerrades Populars marselleses, que se celebraven al
número 9 del Quai de la
Fraternité. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 va ser
delegada del Sindicat
d'Obreres d'Impremta de Marsella al XVII Congrés Nacional
Corporatiu –XI Congrés
de la Confederació General del Treball (CGT)– i IV
Conferència de Borses del
Treball celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
intervenir per demanar
que el seu sindicat pogués confederar-se
aïlladament, ja que la Federació del
Llibre i la Federació Tipogràfica i Litografia
rebutjaven estatutàriament
l'adhesió de dones; aquesta demanda va ser votada
unànimement. Durant els anys
següents va ser força activa com a
secretària del seu sindicat. En un informe
policíac del 27 de gener de 1912 s'informava que era una de
les propagandistes
més actives de les idees antimilitaristes i
revolucionàries de la Borsa del
Treball. A més d'aquesta tasca sindicalista, va ser sobretot
reconeguda com a
la principal animadora (actriu i organitzadora) del grup
«Théâtre Social» de
Marsella, del qual també formà part son company.
El 26 de desembre de 1909
estrenà a la Borsa del Treball la seva obra antireligiosa en
un acte Leurs vices, le vrai Noël.
El 16
d'octubre de 1911 va fer una actuació del
«Théâtre Social» a la Borsa
del
Treball en benefici de la Caixa Central del Sou del Soldat. El 20
d'abril de
1912 representà la peça en un acte À
travers l'émancipation ouvrière. El 10
de març de 1913 va ser condemnada a
una multa per no haver fet cas del decret de la Prefectura de Policia
que
prohibia representar peces teatrals antimilitaristes. Va ser
intèrpret de
l'obra Le chemin de Biribi, de
marcat
caràcter antimilitarista i antipatrioter. A més
de representar gairebé tots els
papers femenins de la companyia teatral, s'encarregà de
l'enllaç amb el consell
d'administració de la Borsa del Treball, la qual
patrocinà oficialment el grup
a partir del gener de 1913. Així i tot, alguns responsables
de la Borsa del
Treball posaren en dubte la utilitat del
«Théâtre Social» i l'acusaren
en
treure'n profit, i ella es va defensar violentament, fins el punt de
arribar a
les mans amb Fernand Pons. El «Théâtre
Social» continuà amb les seves
activitats fins a l'esclat de la Gran Guerra en 1914. Durant el
conflicte
bèl·lic s'integrà en el sector
minoritari de la CGT. El novembre de 1917
presidí un míting sindical contra la l'encariment
de la vida que arreplegà unes
tres-mil persones. L'1 de maig de 1918 participa en un
míting de les minories
de la Unió Departamental de les Boques del Rone, juntament
amb Ismaël Audoye i César
Matton, on es mostrà partidària de la vaga, i dos
dies després participà en una
reunió on denuncià la política
confederal, defensant una posició propera a la
d'Albert Bourderon. En 1919 col·laborà en L'Internationale.
En 1922 era portaveu del Sindicat Unitari de la Impremta de la Borsa
del
Treball. Divorciada de Lucien Paul Amblard, el 2 de febrer de 1929 es
casà a Marsella amb
Marceau Lucien
Desmoutiez. El seu últim domicili va ser al
número 19 del carrer d'Isly del
barri marsellès de Menpenti. Caroline Amblard va morir el 4
de juliol de 1939 al seu domicili de
Marsella (Provença, Occitània). ***
Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923) -
Germaine Berton:
El 4 de juliol
de 1942 se suïcida a
París (França)
la militant
anarcoindividualista Germaine
Jeanne Yvonne Berton. Havia
nascut el 7
de juny de 1902 a Puteaux (Illa de França,
França). Sos
pares es deien Arsène Berton, mecànic socialista
i
francmaçó, i Jeanne Vrillaud, mestra
catòlica que
feia classes particulars. En 1906 sa
família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours.
Acomiadada de la fàbrica
Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera,
entrà com a
secretària adjunta dels Comitès Sindicals
Revolucionaris que reagrupaven, arran
del congrés de la Confederació General del
Treball (CGT) de Lió de setembre de
1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit
Comunista
Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del
Metall i col·laborà en el
periòdic comunista Le Réveil
d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921
s'instal·là a París i a
començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista
Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un
secretari de comissaria de
policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com
compartí cel·la amb
Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre
durant una
manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta
època abandona la tendència
anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup
anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue
du
Château, i realitzant feinetes, però sempre
mantinguda pels companys. Després
passà a militar en el Comitè de Defensa dels
Marins del Mar Negre. El 22 de
gener de 1923 marxà a la seu de l'organització
d'extremadreta Lliga d'Acció
Francesa amb la intenció d'assassinar el seu
líder Léon Daudet, però fou rebuda
per Marius Plateau, cap dels també extremistes
«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta
lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà
d'un tret de revòlver i
immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al
cap que només la deixà ferida.
Defensada en un procés força mediàtic
pel prestigiós advocat comunista Henri
Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat
organitzada pel periòdic Le
Libertaire –arribà a tirar 54.000
exemplars– i
amb el suport de nombrosos
militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta
el 24 de desembre
de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els
surrealistes li reteren
homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la
de la «primera
antiheroïna surrealista». Un cop lliure,
realitzà amb Txazanov una gira
propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a
Bordeus, una
conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou
prohibit per les
autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents
marxà en
manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on
arengà la massa, tot exigint
l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren
fins
les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles
Germaine Berton,
Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van
ser detingudes.
Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de
«possessió d'armes prohibides, d'amenaces
i d'ultratges als agents i d'incitació al
desordre». En vaga de fam durant vuit
dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint
André, on
abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia
estat condemnada com a presa
comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a
dos anys de
prohibició de residència. En sortir del Fort du
Hâ, caigué en una important
depressió i intentà suïcidar-se en
nombroses ocasions i fou hospitalitzada a
Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà al X Districte de
París
amb l'artista i pintor Paul
Burger, nascut a Tegal (Java). Amb les facultats mentals deteriorades,
desaparegué
dels cercles
llibertaris. En 1935 abandonà son marit i
s'ajuntà amb l'impressor esquerrà
René Coillot. Germaine Berton va ingerir una forta
dosi de veronal el 4 de juliol
de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de
París (França). En
2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le
grand secret de
Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.
***
Barnett
Newman fotografiat per Jonathan Holstein (1966) - Barnett Newman: El 4 de juliol de 1970 mor a Nova York (Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut el 29 de gener de 1905 a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) en una família de jueus polonesos immigrants. Sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació més àmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema «Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmplia àrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària. ***
Maria
Giaconi -
Maria Giaconi: El
4
de juliol de 1980 mor a Nova York (Nova York, EUA)
l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria
Ligi. Havia nascuet
el 26 de setembre de 1892 a
Cave di Sassoferrato (Marques,
Itàlia). Sos pares es
deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre
germans
d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb
els pares i no mostrà cap
interès per la política. Durant la tardor de 1911
emigrà als Estats Units per a
reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i
s'establí a Peckville
(Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista
Adolfo Ligi, nascut també a
Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del
moviment llibertari
local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a
«anarquistes
perillosíssims» i els tenien com a
«líders» de la colònia minera
local i
constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son
cossí Marco
Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca
Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company
participà activament en la
campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo
Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista
Ernesto Bonomini, qui en
1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels
responsables del
feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les
autoritats interceptaren
una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec
amb part
de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer
de Maig a Old Forge
(Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà
una subscripció al periòdic Il
Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a
favor del Comitè Pro
Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes
fonts de la policia
registren, després d'haver fugit de la vigilància
de la policia, la seva
presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni,
però sembla una notícia sense
cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es
traslladà amb son
company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA) i en 1937 a Nova York (Nova
York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que
constantment vigilada
per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal
es
queixà que aconseguí fugir del cercle i haver
marxat cap a Espanya per fer
costat la revolució llibertària que s'estava
quallant. Segons la policia
nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia
tingut cap
contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de
1940, dirigida a sa
cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa
mare. ***
Petita
nota necrològica de Juan Hernández
Sánchez publicada en
el periòdic tolosà Cenit del 18 de
setembre de 1984 - Juan Hernández
Sánchez:
El 4
de juliol de 1984 mor a Font Brunette (Mont-rodat, Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Hernández Sánchez.
Havia nascut el 28 de maig de
1896 a Massarró
(Múrcia, Espanya). Sos
pares es deien Juan Hernández i Dolores Sánchez.
Actiu en les lluites obreres i el
moviment llibertari des de
molt jove, quan la vaga de 1917 a Jaén (Andalusia, Espanya),
els membres del
seu comitè de vaga (Anguiano, Besteiro, Largo i Saborit) van
ser condemnats a
mort, mentre treballava a La Carolina (Jaén, Andalusia,
Espanya), organitzà una
escola per acollir els infants dels vaguistes, fet pel qual va ser
acomiadat de
la feina. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on
treballà de calderer i als
ferrocarrils. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra, va
construir el primer
tren blindat que va partir cap el front d'Aragó. Responsable
d'una empresa,
durant la guerra salvà vides humanes. Exiliat a
França, milità en la Federació
Local de Lió (Arpitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
els anys cinquanta fou un dels creadors i animadors del grup
artístic «Tierra y
Libertad». Els seus últims anys visqué
a la Residència de la Colagne,
a Maruèjols (Llenguadoc,
Occitània).
Sa companya fou Carmen Fernández. Juan Hernández
Sánchez va morir el 4
de juliol de 1984 a Font Brunette (Mont-rodat, Llenguadoc,
Occitània). ***
Cecilia
G. de Guilarte fotografiada per Iñaki Linazasoro (1979) - Cecilia G. de Guilarte: El 4 de juliol de 1989 mor a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García y Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Havia nascut el 20 de desembre de 1915 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), es deien Faustino García i Bernarda Guilarte, i emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García y Guilarte va morir el 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1989 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) –algunes fonts citen erròniament Tolosa (Guipúscoa, País Basc)– i va ser enterrada a Tolosa, on residia. En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra. ***
Martín
Gudell - Martín Gudell:
El
4 de juliol de 1993 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor,
periodista i
traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis,
més conegut com Martín
Gudell Petrowsky o, simplement,
com Martín Gudell,
encara que també
va fer servir altres pseudònims (Martyno
Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky, P.
Šalna, L. Guoba,
V. Davainis, etc.). Havia nascut el
29
de març –16 de març segons el calendari
julià rus– de 1906 a Rochester (Nova
York, EUA). D'origen lituà, tenia la nacionalitat
nord-americana. Va fer els
estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija,
Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas
(Kaunas, República de Lituània) i
a la Universitat de Berlín (República de Weimar,
Alemanya) diverses disciplines
(economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a
Lituània i a Berlín
en diverses publicacions (Aušrinė,
Kovos Kelias, Kultūra,
Darbas, etc.) i
formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos
Organizacija (LSMO,
Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En
aquesta època era membre
del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però
establí contactes amb
Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i
l'anarcosindicalisme.
Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga
(LSRMS,
Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el
6 de maig de 1929,
amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota,
participà en
l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà
Augustinas Voldemaras al
Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el
capità Pranas Gudynas;
Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i
sa companya i Martynas
Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar a
Àustria a través de
Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal
del periòdic lituà Lietuvos
Žinios
a Berlín i París. En 1932 s'establí a
Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar
col·laboracions a Lietuvos Žinios,
treballà de professor de rus i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes
alemanys,
especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una
russa blanca (Petrowsky) i d'un
català
anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933
publicà en lituà
Sukilusi Ispanija (Revolta a
Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II
República
espanyola, i traduí al castellà, sota el
pseudònim M. Petrowsky,
el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su
significación en la Revolución Rusa. El
novembre de
1936, amb Francisco Carreño Villar i José
Berruezo Romera, en qualitat de
traductor, formà part de la delegació de la CNT
que va ser enviada a Moscou
(URSS)
per a participar en la desfilada commemorativa de la
Revolució d'Octubre.
En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet,
president de
l'ambaixada extraordinària de la II República
davant l'URSS. Sobre aquest
viatge, en 1945 publicà en lituà una important
ressenya crítica del règim
comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje),
que fou traduïda al castellà i publicada l'any
següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm
com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde
i
SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior
de la
CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual
també formava part
Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín
Cortés, per la CNT, encarregades de la
publicació de periòdics, fullets, llibres, etc.,
en diverses llengües. Després
de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup
alternatiu enfrontat, la
Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment
Lliure
Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i
Eugen
Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937
formà part del
servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els
nombrosos companys detinguts per
haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) o per
haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments
sorgits
el maig de 1937 contra la reacció estalinista.
Però la seva discreció vers els
companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels
DAS. En un
informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a
«un emigrat rus blanc»
que encapçala dins de la CNT «un grup obertament
contrarevolucionari, que ha
participat estretament amb el POUM en la preparació i en la
realització d'un
cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937
publicà, sota el pseudònim M.
Skynimas, la seva traducció al lituà
del
llibre de Vicente Blasco Ibáñez La
barraca, sota el títol Prakeikta
žemė
(Terra maleïda). En 1938 fou membre de
l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938
acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la
veterana anarquista
Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la
Península per a veure
les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus
desplaçaments al front
i a les col·lectivitats. Quan el front
català caigué, amb Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
i
Nicolás, signà a París un acord per a
transferir els fons documentals de la CNT
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam
(Països
Baixos) i el febrer de 1939, amb Simon
Radowitzky (Raúl Gómez),
passà amb
camió aquests arxius a França. En aquests anys
col·laborà en «Radio
CNT-FAI»,
de Barcelona, i en Solidaridad Obrera
i en Umbral. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on fou internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es
traslladà als EUA –com que no tenia
documentació que demostrés que era
nord-americà, va convèncer els
buròcrates
d'immigració cantant Twinkle, Twinkle, Little Star,
cançó que havia
aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà
en l'homenatge pòstum a Emma
Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York,
EUA), on també
intervingueren Leonard
D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman
Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker,
Dorothy
Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941,
publicà
en lituà Ispanų kovos dėl laisvės.
Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per
la llibertat.
Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys
col·laborà en la premsa
anarquista de l'exili, com ara España
Libre i Estudios Sociales,
i en Delo Truda, de Nova York. En
els anys
cinquanta col·laborà en les revistes
literàries lituanes Literatüra
i Literatüros Metraštis.
Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en
la redacció del periòdic
socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos.
The Lithuanian Daily News, del qual assumí
l'administració en 1951 i el
qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la
Societat d'Escriptors
Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural
«Žiburėlio» i
director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A
més de les obres
citades, és autor d'Skynimai dega (1935), Boliaus
Šilinio nuotykiai (1943), Martinaičio
atsiminimai (1947), Lietuviai gynė
savo miškus (1950) i Povilas
Mileris.
Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors
pensen que també
va fer servir el pseudònim M.
Perkūnija.
A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara
correspondència
(Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes
Inglis, Jesus Lara
Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques
confederals a
Catalunya, documents personals, etc. ***
Camp
de concentració de Setfonts - Mariano Sorinas Bernad:
El
4 de juliol de 1997 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas Bernad.
Havia
nascut el 8 d'octubre de
1906 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Manuel
Sorinas Abad, paleta, i Encarnación Bernad Arias. Quan tenia
17
anys
emigrà a Catalunya,
on començà a treballar de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'allistà a les
milícies per combatre al front d'Aragó (Osca,
Saragossa, etc.) i participà en
la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de
responsabilitat. El febrer de
1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser
tancat als camps de
concentració de Vernet i de Setfonts. Durant
l'ocupació alemanya treballà de
llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions
gal·les. Després de
l'Alliberament, va participà en la reconstrucció
del país a diverses regions en
el ram de la construcció. Més tard
s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia,
Occitània),
on treballà de paleta, i, després de la
jubilació, a Perpinyà i Montpeller.
Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les
activitats de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Mariano
Sorinas va morir
el 4 de
juliol de 1997 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya, Pilar
Gistau,
nasqué
el 15 de setembre
de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí
el 7 d'abril de 2008 a Reims
(Xampanya, França). ***
Francisco Giménez Díaz - Francisco Giménez Díaz: El 4 de juliol de 2007 mor a Sèvres (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Antonio Giménez Díaz. Havia nascut el 5 de juny de 1920 a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Vicente Giménez i María Juana Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Orlhac (Alvèrnia, Occitània). En aquesta localitat conegué Paulette Marie Marguerite Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria, Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a la llar d'avis Foyer Résidence Champfleury de Sèvres (Illa de França, França). ***
Rafał
Górski - Rafał Górski:
El 4 de juliol de 2010
mor a Cracòvia (Petita Polònia,
Polònia) el escriptor, traductor, historiador,
activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał
Górski. Havia
nascut el 22 de setembre de 1973 a Cracòvia (Petita
Polònia, Polònia). Entre
1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes
Federacji Młodzieży
Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji
Młodzieżowej
Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització
Juvenil de la
Confederació per una Polònia Independent) de
Cracòvia; el segon semestre de
1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar
part de la KPN. En
aquesta època participà activament en les
protestes contra l'imperialisme
soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció
de Cracòvia de la Federacją
Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant
els anys noranta i
començament del segle XXI participà activament en
nombroses mobilitzacions i
campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al
treball, i en
contra de la política imperialista russa a
Txetxènia, fets pels quals va ser en
diferents ocasions detingut i empresonat. També
milità en la confederació
sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80»
(WZZ-S80, Associació Sindical
Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en
la creació del sindicat
anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy
«Inicjatywa Pracownicza»
(OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa
dels Treballadors»). El 8 de
febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver
agredit un policia en un
desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit
mesos de presó, però
la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004
coedità la revista A-tak
(Lletra A) i col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa
Lokatorska, Innym
Świecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie
Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions
referents a
l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia,
l'autogestió i la democràcia participativa.
És autor de nombroses obres, com
ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),
Demokracja uczestnicząca w samorządzie
lokalnym (2003), Przewodnik po
demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu
(2007), Historia i teraźniejszość
samorządności
pracowniczej w Polsce (2007), Polscy
zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de
càncer des del 2006, Rafał
Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia
(Petita Polònia, Polònia). ---
|
![[03/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/07]") |
|
![[05/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/07]") |
|
|
| Actualització: 04-07-23 |