---

Anarcoefemèrides del 3 de setembre

Esdeveniments

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General –comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions– continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència de Jahn: El 3 de setembre de 1898 se celebra al bar de L'Alhambra de Marsella (Provença, Occitània) una conferència pública i contradictòria antipatriota del destacat propagandista anarquista Octave Jahn sota el títol «Le fin du militarisme. Le desarmament general. La réponse au czar» (La fi del militarisme. El desarmament general. La resposta al tsar). Al acte, per a portar la contradicció, van ser convidats determinats defensors declarats del patriotisme, com ara Colombet, president de les Societats Patriòtiques; el comandant Vidal, president de la Lliga Antisemita; i el pastor Houter.

***

CNT-UGT

CNT-UGT

- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

***

Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc "La Croix" de l'1 de juliol de 1924

Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924

- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a França, Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

Mario Castagna (1901-1962)

***

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

- Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Francesco Ortore

Francesco Ortore

- Francesco Ortore: El 3 de setembre de 1846 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) el garibaldí, republicà, i després socialista llibertari i polític, Francesco Ortore. Sos pares es deien Giuseppe Ortore, negociant de coure, i Carlotta Salmistrari, i fou el tercer de cinc germans (Bernardo, Giuseppe, Alcibiade i Rosa). Després d'haver acabat els estudis de matemàtiques sense graduar-se, es dedicà a diferents activitats (agent d'assegurances, empresari, defensor dels Jutjat d'Instrucció d'Adria, periodista, etc.). En 1866 participà en la III Guerra d'Independència italiana enquadrat en les files de Giuseppe Garibaldi. En 1873 era membre de la junta directiva de l'associació «Nucleo Repubblicano» (NR, Nucli Republicà) d'Adria, creada el gener d'aquell any segons el model de la societat seguidora del pensament de Giuseppe Mazzini «Pensiero-Azione» (PA, Pensament-Acció), de Gènova (Ligúria, Itàlia), el lema de la qual era «Rispetto alla donna, rispetto alla libertà, educazione per tutti» (Respecte per la dona, respecte per la llibertat, educació per a tothom). L'NR organitzà una escola per als socis, promogué actes en memòria de la República Vèneta i del garibaldí Angelo Brunetti (Ciceruacchio), afusellat pels austríacs a Ca' Tiepolo (Porto Tolle, Vèneto, Itàlia). L'1 d'agost de 1874, juntament amb altres anarquistes i socialistes locals, es reuní en diverses ocasions al restaurant «Tre Stelle» d'Adria amb Andrea Costa i Alceste Faggioli. El 15 d'agost de 1874, sospitós d'haver participat en la insurrecció promoguda per Andrea Costa, va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosocialistes (Pietro Belloni, Gaetano Brancaleon, Antonio Chilese, Guglielmo Pasotto, Gherardo Perocco, Vincenzo Rizzieri i Pietro Turazzini), per «atemptat contra la seguretat interna de l'Estat mitjançant conspiració» i, després de dos mesos de detenció preventiva, el 18 d'octubre de 1874 va ser posat en llibertat. En aquesta època mantingué estretes relacions amb els internacionalistes del Vèneto. El novembre de 1874 va ser inscrit la candidatura de l'advocat Francesco Bottoni en la llista d'Adria per a les eleccions generals i durant trenta anys participà en eleccions municipals. En 1877 conegué l'internacionalista Carlo Monticelli a Adria el qual li demanà suport econòmic per a la publicació del diari Il Diritto que s'estava gestant. El juliol de 1878 va ser inclòs en el registre policíac dels membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la província de Rovigo. En 1882 representà els socialistes dins del Comitè Radical Provincial (CRP), creat a Rovigo pels republicans, els radicals i els socialistes per a sostenir la candidatura d'Agostino Bertani, Giovanni Bovio, Felice Cavallotti i Giuseppe Ceneri a les eleccions polítiques, candidatura que va ser denunciada pel procurador reial que considerava el programa electoral del CRP «una amenaça de destrucció de l'actual ordre monàrquic constitucional»; en la instrucció declarà que no pertanyia a l'AIT sinó als cercles socialistes. L'octubre de 1882 es reuní amb republicans, radicals i internacionalistes (Vittorio Panzacchi) al domicili del metge Nicola Badaloni a Trecenta (Vèneto, Itàlia) per a elaborar una estratègia d'acció comúna. El novembre de 1882 creà i presidí a Adria un Comitè Obrer (CO), organisme assembleari que sol·licità al Govern mesures de protecció per als damnificats pel desbordament del riu Adige. Denunciat i jutjat per «infracció de la Llei del Segell» –no havia pagat els cinc cèntims del segell del permís d'una assemblea–, el 10 de juliol de 1883 va ser absolt. D'octubre de 1883 a setembre de 1894 portà a Adria una viva polèmica contra el prefecte Mattei, que defensava l'ensenyament de la religió catòlica a les escoles públiques. Denunciat pel prefecte per «libel i injúries públiques», va ser condemnat en primera instància a sis mesos de presó i a una multa de 200 lires; el novembre de 1885, però, el Tribunal d'Apel·lació de Venècia (Vèneto, Itàlia) va sobreseure el cas. Continuà la seva lluita contra la laïcitat de l'escola pública a l'Ajuntament de Adria. A principis de 1884 promogué la constitució a la zona del Baix Polesine (Vèneto, Itàlia) nombroses Societats Democràtiques (SD), organitzacions populars organitzadores del moviment camperol anomenat «La Boje», i en aquesta època col·laborà, sota diversos pseudònims (Brontolon, Checco, Marco II, Uno per tuti, tuti per uno, Veritas, etc.), en el periòdic Il Barababao, amb articles polèmics i sarcàstics. El 15 de juliol de 1884 el seu domicili, ben igual que el d'altres internacionalistes i socialistes de la zona (Pietro Belloni, Pietro Pegolini, Gaetano Ragazzi, Enrico Raule, Silvano Scarpa, etc.), va ser escorcollat per ordre el prefecte. Animador del Partit Socialista a Adrià, durant la primavera de 1885 va ser processat juntament amb altres 20 vaguistes de «La Boje» i condemnat pel Tribunal de Rovigo a quatre mesos de presó, pena que va ser reduïda el 18 de novembre de 1885 pel Tribunal d'Apel·lació de Venècia a un mes de reclusió. A finals d'any, publicà l'opuscle Parole di Francesco Ortore. Ricordo ai popolani di Borghetto, que conté el discurs pronunciat l'1 de novembre de 1885 en la inauguració del bust dedicat a Giuseppe Mazzini al Borghetto di Adria. En 1886 era membre del Comitè de la Federació d'Associacions Democràtiques (CFAD) que, a diferència dels clericals moderats, va fer costat les candidatures radicals, guanyant els quatre escons de Polesine a la Cambra de Diputats. El juliol de 1887 es presentà com a candidat a l'Ajuntament d'Adria i per un vot no va ser regidor; però en les eleccions de l'any següent aconseguí la regidoria. En 1888 publicà un opuscle sobre el vagantivo (Il vagantivo. Considerazioni e Proposta di risoluzione), antic dret civil de caça, pesca i recol·lecció de canyes de les zones pantanoses vènetes que havia estat suprimit per la privatització de les valls de la zona, dedicat a Francesco Bocchi. En 1889 resolgué els conflictes interns entre els liberals demòcrates, presentant a les eleccions administratives d'Adria una llista autònoma de socialistes denominada Partit Obrer (PO). En 1889 publicà l'opuscle Per un patriota, dedicat a Pietro Pegolini. Membre en 1889 de la Congregació de Caritat i soci de la Societat de Pagesos i Obrers d'Adria, a principis dels anys noranta col·laborà en el setmanari socialista Il Polesine i en el setmanari democràtico-radical La Concordia. En 1892 va ser candidat de la Democràcia Social (DS) a l'Ajuntament d'Adria, però li mancaren vots. El 7 de novembre de 1892 va morir sa companya, Santa Donà (Santina), deixant-lo amb nou fills (Carlotta, Giuseppe, Ilda, Odone Giulio, Ofelia Carlotta, Orazio, Oreste, Ortensia Carlotta i Ottorino Ovidio), el més gran dels quals nomes tenia 17 anys. En 1893 les relacions polítiques i personals amb el nounat Cercle Obrer Socialista (COS) es trencaren ja que, contràriament als socialistes oficialistes, havia donat suport a l'aliança amb els radicals en les lluites electorals. A partir de 1894 col·laborà en setmanari socialista La Primavera della Democrazia Sociale. Fitxat com a «socialista» per la policia, representà durant més de quaranta anys, amb discursos, mítings, articles periodístics, etc., l'esquerra d'Adria. Francesco Ortore va morir el 26 de juny de 1905 a Adria (Vèneto, Itàlia). En 1911 va ser esborrat del registre policíac de subversius de la província.

Francesco Ortore (1846-1905)

***

Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894)

- Octave Havart: El 3 de setembre de 1868 neix a Hédouville (Illa de França, França) l'anarquista Octave Onésime Havart, més conegut com Octave Havard –ell signava així. Era fill d'Onésime Havart, serrador de bosc, i d'Aline Devie, modista. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i orfebre a Saint-Denis (Illa de França, França). En 1888 va ser sortejat a Saint-Denis i va ser declarat acte per al servei auxiliar. El gener de 1891 vivia al número 6 del carrer Quatre Setembre de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes i vivia al número 6 de la plaça de l'Square Adolphe Thiers. L'1 de març de 1894, juntament amb altres 25 anarquistes a diferents indrets de la regió parisenca, va ser detingut al seu domicili sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat cinc dies després. Entre 1894 i 1896 figura en els llistat recopiladors d'anarquistes i vivia al número 34 del carrer del Canal. El 20 de maig de 1899 es casà a Saint-Denis amb la jornalera i domèstica Léontine Georgette Pelletier, amb qui tingué dos infants. El 29 de juny de 1899 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Denfert-Rochereau de Saint-Denis. Octave Havart va patir un accident mortal el 5 de juny de 1902 en treure el cap quan viatjava al tramvia de l'estació del Nord, fracturant-se el crani contra un dels pilars del pont Marcadet i morint l'endemà, 6 de juny de 1902, a l'Hospital Fort de l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França).

Octave Havart (1868-1902)

***

Madeleine Vernet

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet: El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Clémentine Victorine Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Sos pares es deien Pascal Fréderic Jean Baptiste Cavalier, jardiner, i Amélie Eugénie Blondel. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Louis Tribier. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. El 12 d'octubre de 1909 es casà a Épône amb Jean Louis Tribier. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917), L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Vincenzo Simoncelli

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de 1914)

Foto policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de 1914)

- Climent Aradas Farró: El 3 de setembre de 1890 –algunes fonts citen erròniament 1891– neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarquista Climent Baldiri Llorenç Aradas Farró. Sos pares es deien Francesc Aradas Roura i Lluïsa Farró Gratacós. Paleta de professió, l'agost de 1912, fugint de la seva incorporació a files, passà a França. Va fer la seva declaració d'estrangeria el 29 d'agost de 1912 a Tesà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava quatre mesos per al constructor Léon Marty. Posteriorment emigrà a Algèria, però el 16 d'abril de 1913 retornà a la metròpoli via Marsella (Provença, Occitània) procedent d'Orà. Treballà durant sis mesos per a Bazies, empresari de la construcció. La policia l'acusà d'estafar en el joc, juntament amb Josep Gispert i Pedro Marzo, alguns compatriotes. A començament de 1914 vivia a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava per un tal Joan Roig. L'abril de 1914 va ser fitxat com «anarquista militant molt perillós, capaç de cometre un atemptat» i segons la policia formava part d'un «comitè secret» encapçalat per Emmanuel Serra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Lapeña Altabás

Manuel Lapeña Altabás

- Manuel Lapeña Altabás: El 3 de setembre de 1892 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lapeña Altabás. En 1913 es graduà a l'Escola de Veterinària de Saragossa (Aragó, Espanya). El 14 de desembre de 1925 va ser nomenat manescal titular i inspector d'Higiene i Sanitat Pecuàries de Villarroya de la Sierra i de les viles de Vadillo i Horcajo. Va ser fundador i membre destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser capturat pels feixistes a El Orcajo (Villarroya de la Sierra, Saragossa, Aragó, Espanya) i traslladat a Calataiud. Manuel Lapeña Altabás va ser afusellat el 27 de juliol de 1936 per un escamot falangista al Barranco de la Bartolina de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna de la zona. Son germà, Antonio Ramiro, també confederal, va ser afusellat poc després, l'11 de juny de 1987, també a Calataiud. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.

***

Giovanni Bassoli

Giovanni Bassoli

- Giovanni Bassoli: El 3 de setembre de 1893 neix a San Giacomo Roncole (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Bassoli, conegut com Giuvanin. Sos pares es deien Celso i Angela. En 1896 amb sa família es traslladà a Cividale (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a anarquista per les autoritats, es guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser denunciat a les instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a causa d'un article «violent i atiador de la revolta» aparegut en el setmanari de la Cambra del Treball Sindicalista La Bandiera Operaia. Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El març de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia, Itàlia) el definia com a un dels principals membres del Comitè Central de la Unió Sindical Italiana (USI) i relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va fer una subscripció a favor del diari anarquista Umanità Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale per un escamot feixista comandat per Negrelli, home de confiança del jerarca Alberto Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops de peu al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte, però des d'una granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la seva ajuda armades de forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat, intentà arribar a casa pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare, però va caure inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30 d'abril de 1923, Giovanni Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) a conseqüència de les greus ferides patides. El dia del funeral els feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i amics, i ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més tard, quan el transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un esquadró de carrabiners a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops de sabre. Deixà vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que morí amb tres anys. En 1927 sa família emigrà a Màntua (Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946 s'inaugurà una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record.

Giovanni Bassoli (1893-1923)

***

Fioravante Moscadelli

Fioravante Moscadelli

- Fioravante Moscadelli: El 3 de setembre de 1893 neix a Empoli (Toscana, Itàlia) el sabater anarquista Fioravante Moscadelli. Son pare es deia Giovanni Moscadelli. Durant el Bienni Roig (1919-1920) s'acostà al moviment anarquista freqüentant els cercles subversius de la seva ciutat. Amb l'arribada del feixisme s'emigrà, primer a Alemanya i després a França, on continuà la seva militància política i per aquest motiu va ser inscrit en el registre de fronteres de la policia amb l'odre de detenció. Va estar constantment controlat per les autoritats fins a finals de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 28 d'abril de 1966

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966

- Isidre Pallarès Mestre: El 3 de setembre de 1894 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Sos pares es deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a agricultor i barber. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i president del Sindicat de Treballadors del Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou regidor municipal, encarregat de la presidència de la Comissió de Guerra i de les confiscacions de les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu d'Edificació. El gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en substitució d'un regidor que havia estat destinat al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En acabar la II Guerra Mundial, després d'un temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon (Roergue, Occitània), s'establí a Millau, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé. Després d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8 de març de 1966 a Millau (Roergue, Occitània).

***

Alfredo Lusvardi

Alfredo Lusvardi

- Alfredo Lusvardi: El 3 de setembre de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer i paleta anarquista Alfredo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Era membre d'una família nombrosa de germans anarquistes: Medardo (1897), Filippo (1899), Aldebrando (1902) i Bruno (1904). S'adherí al Circolo Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup també militava Vittorio Ascari i Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnat per l'assassinat, el 21 de gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Alfredo i Filippo van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que tingué lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos feixistes, van ser alliberat per manca de proves. En 1924 la Comissaria de Policia de Mòdena el va definir com a «anarquista perillós i capaç d'accions», mentre que la Prefectura de Policia anotà que «durant l'agitació bolxevic en aquesta província desenvolupà molta activitat, però amb l'arribada del feixisme decidí no actuar i el juliol de 1922, amb un passaport en regla, es traslladà a França».  D'antuvi s'establí a Amiens (Picardia, França), després a Nancy (Lorena, França) i finalment a París, on trobà feina de paleta. A París es casà amb la francesa Françoise Budros. Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. En 1934 una nota de la Prefectura de Policia de Mòdena informava que continuava militant en el moviment llibertari i antifeixista, mentre que un informe confidencial informava a la policia política que havia expressat «intencions d'atemptar contra les autoritats diplomàtiques consulars italianes i contra els dirigents feixistes de París». Detingut per la policia francesa, el novembre de 1940 va ser lliurat a les autoritats alemanyes, juntament amb son germà Filippo. Després de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i 17 mesos en un camp de concentració nazi, ambdós van ser lliurats a les autoritats italianes. L'abril de 1942 la Comissió Provincial els va condemnar a dos anys de confinament a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Gràcies a una reducció de la pena en un terç de la condemna, va ser alliberat i l'agost de 1943 arribà a Mòdena. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Bruno s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la resistència als quals afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia) i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Battista Saroglia

Battista Saroglia

- Battista Saroglia: El 3 de setembre de 1904 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i resistent antifeixista, Battista Carlo Giuseppe Saroglia. Sos pares es deien Giacinto Saraglia i Angela Gaitanavi. Es guanyava la vida fent de mecànic i obrer matricer. Encalçat pels escamots feixistes, el 20 de setembre de 1929, sota el nom fals de Nino Marengo, emigrà a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on mantingué contactes amb els companys anarquistes torinesos, amb Luigi Bertoni de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i amb Giulio Bacconi de Marsella (Provença, Occitània). A Lió es mostrà força actiu dins de la petita comunitat d'exiliats llibertaris torinesos, de la qual formaven part Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Umberto Rossi, els germans Cesare i Tito Salvatori, i Gemisto Vallesi, a la qual s'afegiren més tard Luigi Ravenni i Marino Ripoli. Formà part, amb altres companys (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori i Gemisto Vallesti) del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, molt relacionat amb el grup ginebrí de Luigi Bertoni. Un dels seus germans petits, Giovanni Saroglia, obrer mecànic, també es va refugiar a la zona de Lió i a començament de la dècada dels trenta figurava en la llista de militants buscats per les autoritats feixistes. En 1934, quan ja tenia la nacionalitat francesa, Battista Saroglia intentà entrar amb passaport francès a Itàlia amb sa companya, Angiolina Chiavazza, també fitxada com a anarquista per la policia italiana, expatriada i també amb nacionalitat francesa, però les autoritats feixistes li van denegar l'entrada a la frontera de Moncenisio (Piemont, Itàlia). En 1937 el trobem com a voluntari de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya). Com a sergent de Metralladores de la IX Batalló de la XIV Brigada Mixta combaté a la Casa de Campo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Argante i Guadalajara, on fou delegat de Secció; també a Aragó i a la batalla de l'Ebre, on fou comissari del Servei Sanitari, com a responsable del Sector de Transportes d'Ambulàncies, de la XII Brigada «Garibaldi». El novembre de 1938 retornà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en un grup del maquis, com a comandant del Batalló «Henri-Barbusse» (150 partisans) dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant el 27 d'agost de 1944 en la insurrecció de Villeurbanne, que fou alliberada el 2 de setembre, i, amb una unitat del maquis d'Aiguebelette, en l'alliberament de Lió. Durant la postguerra destacà com a sindicalista i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Fou president del Comitè d'Assistència dels Italians (Co.as.it; actual Comitè dels Italians a l'Estranger de la Circumscripció Consular de Lió - Com.it.es), encarregat de defensar els drets dels immigrants italians, i creà a Lió l'associació «Garibaldini», que presidí. Battista Saroglia va morir el 8 d'agost de 1991 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània).

***

Notícia sobre José Germán González apareguda en el periòdic parisenc "España Libre" apareguda el 17 de maig de 1959

Notícia sobre José Germán González apareguda en el periòdic parisenc España Libre apareguda el 17 de maig de 1959

- José Germán González: El 3 de setembre de 1910 neix a Amposta (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista José Germán González, conegut com Pepe Germán. En els anys trenta milità en la Federació Comarcal d'Amposta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità dins les files de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i posteriorment enviat a treballar a Aynes, al peu de l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb altres companys (José Berruezo Silvente, Juan Escoriza Martínez, José García Vivancos, Manuel Morey Blanch, etc.) participà activament en la reconstrucció de la CNT en l'exili. Des del 1941 fou l'encarregat d'emetre les primeres circulars signades per la Comissió de Reorganització, establerta a l'embasament de l'Aigle, i de la qual formaven part José Asens Giol i José Berruezo Silvente, entre d'altres. En el primer ple clandestí de la CNT celebrat el 6 de juny de 1943 a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on acudí com a responsable de la Zona Lliure, mentre José Berruezo Silvestre ho va fer com a responsable de la Zona Ocupada, va ser nomenat membre del Comitè de Relacions, encarregat especialment dels contactes amb la resistència francesa. El 19 de setembre de 1943 a Tourniac (Alvèrnia, Occitània) va ser nomenat secretari del Comitè Regional i assistí com a delegat del Cantal al ple celebrat el desembre a Marsella (Provença, Occitània). El març de 1944 participà, amb Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) i Bernardo Merino Peris a la reunió amb els responsables de la resistència que se celebrà a Roanne  (Forêz, Arpitània). Secretari del Comitè Regional Núm. 3 (Cantal), en 1944 participà en el Ple de Muret (Llenguadoc, Occitània). Detingut, va ser internat en un camp disciplinari, del qual va poder fugir gràcies a l'actuació d'un escamot de la resistència. Destacà en el reclutament dins de les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE) de membres per al maquis i en els combats per l'alliberament, especialment en la resistència, amb Domingo Barboa, al Pic Violent, al sud de les muntanyes d'Alvèrnia, a prop de Mauriac, fets pels quals va ser condecorat i nomenat capità de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Entre juliol de 1944 i novembre de 1947 col·laborà en el periòdic del Comitè Regional de Cantal de la CNT Exilio, primera capçalera editada a França pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 5 d'agost de 1944, quan es dirigia amb Evangelista Campos a Nòuvic (Aquitània, Occitània) a una reunió amb el Comitè Nacional de la Resistència, patí un greu accident de motocicleta, resultant ferit greument en una cama i hagué de ser traslladat a una clínica clandestina instal·lada a Cheilada (Alvèrnia, Occitània). El maig de 1945 participà en el I Congrés de la CNT en l'exili celebrat a París (França), on denuncià «la ineficàcia del Consell General de l'MLE». Quan l'escissió confederal, sembla que es decantà per la tendència «col·laboracionista». Cap el 1949 emigrà a Veneçuela, on creà a Caracas la «Constructora Germán Hermanos», on Manuel Mora Torres treballà de conductor de vehicles. També fou president de la Casa d'Espanya de Caracas. Viatjà amb freqüència a França i les seves bones relacions amb el Govern francès ajudaren que aquest pressionés les autoritats franquistes i evitessin l'execució d'Enric Marco Nadal. En 1966 ocupà una secretaria en el Comitè de la CNT de Veneçuela que va expulsar, el 19 d'abril d'aquell any, Vicente Sierra Ruiz i Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García). En els anys setanta formà part del sector que feia costat el periòdic parisenc Frente Libertario. José Germán González va morir el 7 de gener de 1992 a Veneçuela.

***

Necrològica de Manuel Gordillo Chacón apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 d'octubre de 1976

Necrològica de Manuel Gordillo Chacón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 d'octubre de 1976

- Manuel Gordillo Chacón: El 3 de setembre de 1911 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gordillo Chacón. Sos pares es deien Manuel Gordillo Soto, jornaler, i Dolores Chacón Gil. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Segurament es tracta del Manuel Gordillo que en 1939, amb el triomf franquista, es va refugiar a Algèria. Durant la primavera de 1947 va ser nomenat secretari de Defensa del Comitè del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Nord d'Àfrica amb seu a Orà (Algèria). Posteriorment es va instal·lar a Canes, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Gordillo Chacón va ser enterrat el 19 d'agost de 1976 a Canes (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Ramon Abella Pla, i d'altres companys, apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 d'octubre de 1992

Necrològica de Ramon Abella Pla, i d'altres companys, apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 d'octubre de 1992

- Ramon Abella Pla: El 3 de setembre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Abella Pla. Sos pares es deien Josep Abella i Mercè Pla. Durant la guerra civil milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1944 va ser nomenat responsable del Comitè de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que tenia la seu al bulevard Marengo de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mantingué correspondència amb les Joventuts Llibertàries escampades per tot arreu. En els anys cinquanta i seixanta va ser un dels animadors del grup artístic «Iberia» de la Federació Local de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Antònia Hernández. Ramon Abella Pla va morir el 16 de juliol de 1992 a La Devèze (Bèlpuèg, Llenguadoc, Occitània).

***

Joan Jordà Godo

Joan Jordà Godo

- Joan Jordà Godo: El 3 de setembre de 1929 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'artista llibertari Joan Jordà Godo. Fill d'una família anarquista dedicada a la indústria surera, sos pares es deien Víctor Jordà Vinadell, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i Antònia Godo Tomàs, modista. Després de viure la guerra civil a Santa Coloma de Farners (La Selva, Catalunya), on vivia sa família materna, el gener de 1939 s'exilià amb sa mare i sa germana a França i, esperant notícies del pare encara al front, passà pels camps de concentració. Son pare, en entrar a França, va ser reclòs al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial sa família s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). De formació autodidacta, després d'adquirir determinats coneixements artístics amb un exiliat anomenat Hernández, entre 1954 i 1957 cursà com alumne lliure a l'Escola de Belles Arts de Tolosa. Aquests estudis els compaginà amb el seu ofici de sastre. Estudià pintura i gravat a la Secció Lliure de l'Acadèmia, amb els professors Raymond Espinasse, Pierre Letaudy i Louis Louvrier. En els anys setanta va de diverses exposicions col·lectives i en 1976 la seva primera individual. En 1979 fou un dels fundadors del grup Coordination des Artistes Plasticiens de Toulouse (CAPT, Coordinació dels Artistes Plàstics de Tolosa), format per 10 pintors que treballaven en aquesta ciutat i la seva zona, amb la finalitat de promoure i dinamitzar la pintura contemporània. Sota els auspicis d'aquest grup va exposar a diferents indrets de França. Durant la dècada dels vuitanta accentuà les seves temàtiques socials i polítiques de la seva pintura, amb temes recurrents («La Retirada», bombardejos, guerra, camps de concentració, presos, violència, totalitarisme, crucificats, pietats, degollats, corridas, etc.). La seva obra ha estat qualificada com a neoexpressionista, amb fortes influències cubistes, surrealistes i de l'art brut. En 1987 pintà la seva visió particular de Las Meninas de Velázquez. En escultura treballà la pedra, la fusta, metalls diversos, terra, ciment, etc. Formà part del Centre Tolosà de Documentació sobre l'Exili Espanyol (CTDEE) de Tolosa, població on residia. També treballà a l'empresa aeronàutica Bréguet a Tolosa. També va il·lustrar nombrosos llibres de diferents autors (Joseph Delteil, Miguel Hernández, Pépé Hillo, Serge Pey, Arthur Rimbaud, Boris Schreiber, etc.). És autor de l'escultura en bronze L'exode des républicains d'Espagne, situada al centre de Tolosa. En 2000 retornà per primer cop a Catalunya i hi va realitzar diverses exposicions. En 2004 Josep Jornet realitzà el documental Le voyage de Joan Jordà i 2009 René Pinies edità el llibre Joan Jordà, peintre et sculpteur. El novembre de 2019 exposà el tríptic Casas Viejas a l'Institut Cervantes de París. Sa companya fou Amapola Zapata, també filla de família llibertària. Malalt dels pulmons, Joan Jordà Godo va morir de la covid-19 el 27 de novembre de 2020 a la Clínica La Croix du Sud de Quint e Fontssagrivas (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat el 4 de desembre d'aquell any al cementiri de Cornebarrieu (Llenguadoc, Occitània).

Joan Jordà Godo (1929-2020)

***

Elsa Delia Martínez Duthil

Elsa Delia Martínez Duthil

- Elsa Delia Martínez Duthil: El 3 de setembre de 1938 neix a Arroyo Corto (Saavedra, Buenos Aires, Argentina) la periodista i militant anarquista Elsa Delia Martínez Duthil. Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Normal Mixt de Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina), En 1972 es matriculà a l'Escola Superior de Periodisme i en 1974 es diplomà en Ciències de la Informació, on fou ajudanta en diverses matèries. En 1977 era cap de treballs pràctics de la càtedra de Teoria i Tècniques del Periodisme Imprès. Milità en el grup Resistència Llibertària (RL). Son company era l'enginyer mecànic, i també militant de RL, Hernán María Ramírez Achinelli i vivien al número 927 del carrer 11 de La Plata. El 31 de maig de 1979 Elsa Delia Martínez va ser segrestada, juntament amb son company, al seu domicili per un escamot del I Cos de l'Exèrcit i detinguda il·legalment al Centre Clandestí de Detenció (CCD) «El Banco». Entre el 31 de maig i el 8 de juny de 1978 nombrosos militants de RL van ser segrestats i desapareguts. El desembre de 2017 el seu cas va ser portat a judici. Actualment continua desapareguda.

***

Alain Crosnier (1991)

Alain Crosnier (1991)

- Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix al XVIII Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Auguste Crosnier. Sos pares es deien Auguste Isidore Louis Marie Crosnier i Monique Marguerite Paulette Georgette Delahaye. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT) –feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Vivia a Marly-le-Roi (Illa de França, França). Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Hermann Jung

Retrat de Hermann Jung

- Hermann Jung: El 3  de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 –alguns autors citen erròniament 1830– a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 28 de gener de 1934

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de gener de 1934

- Félix Mato Payueta: El 3 de setembre de 1936 és assassinat a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Havia nascut el 18 de maig de 1903 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra.

***

Bartholomeus de Ligt

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seu últim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossem. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya).

***

Expedient de responsabilitats polítiques de Léon Rosell Martínez incoat després del seu afusellament

Expedient de responsabilitats polítiques de Léon Rosell Martínez incoat després del seu afusellament

- Léon Rosel Martínez: El 3 de setembre de 1938 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista León Rosel Martínez, conegut com El Campano. Havia nascut el 4 de setembre de 1905 a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Era fill de León Rosel Gracia i de Julia Martínez Casamayor. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 n'era secretari del Comitè Local d'Épila. També fou membre de les Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després de presentar resistència contra els rebels, aconseguí amagar-se. El 21 de desembre de 1937, arran de la denúncia d'una veïna, va ser detingut per la Guàrdia Civil després de ser ferit de bala al braç i trencar-se una cama quan intentava fugir. Jutjat en consell de guerra, el 25 de maig de 1938 va ser condemnat a mort. León Rosel Martínez va ser afusellat el 3 de setembre de 1938 a Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero de la ciutat. Estava casat amb Teresa Rodríguez Remiro.

***

Notícia de la detenció de Fernande Richir apareguda en el periòdic parisenc "La Libre Parole" del 15 de desembe de 1910

Notícia de la detenció de Fernande Richir apareguda en el periòdic parisenc La Libre Parole del 15 de desembe de 1910

- Fernande Richir: El 3 de setembre de 1947 mor a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionària Fernande Marie Anne Richir. Havia nascut el 16 de maig de 1883  Songeons (Picardia, França). Sos pares es deien Eugène Auguste Camille Richir, funcionari principal de contribucions indirectes, i Anne Leonce Lordonné. En 1892 son pare morí i sa mare regentà un estanc a Bellaing (Nord-Pas-de-Calais, França) fins a la seva mort en 1898. Amb sa germana petita passà a ser tutelada. A finals de 1902 s'establí amb son company, l'anarquista Benoît Broutchoux, a Lens (Pas-de-Calais, França) i en 1903 la parella tingué una filla, Églantine. L'any següent nasqué a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França) son fill Germinal. Entre 1907 i 1910 fou gerent del periòdic L'Action Syndicaliste, dirigit per son company. El 28 de setembre de 1907 va ser denunciada amb son company per unes declaracions insultants contra la policia fetes per l'últim en un míting celebrat el 20 de juliol anterior a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França). L'11 d'octubre de 1907 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per «injúries» a la gendarmeria al final d'una conferència antimilitarista. El 10 d'abril de 1908 va ser jutjada per l'Audiència de Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França), en tant que gerent, per un article antimilitarista signat per Alzir Hella publicat en L'Action Syndicale del 6 d'octubre anterior i va ser condemnada a sis dies de presó i a 100 francs de multa, mentre que Alzir Hella va ser penat amb dos anys de presó i Charles Billy a sis mesos. El 24 de desembre de 1910 va ser detinguda a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). L'abril de 1911 sa filla Églantine morí de bronquitis. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb son company Benoît Broutchoux. A principis de 1916 s'instal·là al carrer Damrémont de París amb son company, llicenciat després d'haver estat gasejat al front. El 19 de març de 1917 va ser condemnada a 15 dies de presó per distribució del pamflet «Du charbon... ou la paix». A partir d'aquest moment compartí militància amb son company la resta de sa vida a Vilanuèva d'Agen. Son company morí en 1944. Fernande Richir va morir el 3 de setembre de 1947 a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Havia nascut el 27 de març de 1903 –alguns fonts citen erròniament altres dates– a Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

***

Notícia de la condemna d'Alfred Bouchard publicada en el diari parisenc "La Patrie" de l'1 de juliol de 1906

Notícia de la condemna d'Alfred Bouchard publicada en el diari parisenc La Patrie de l'1 de juliol de 1906

- Alfred Bouchard: El 3 de setembre de 1960 mor a París (França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Alfred Alexandre Bouchard. Havia nascut el 20 de maig de 1874 a Menetou-Salon (Centre, França). Era fill d'Alexandre Bouchard, fuster, i d'Amélie Sennedot, domèstica. Es guanyà la vida ben igual que son pare, treballant de fuster. Establert a París (França), milità en el moviment anarquista, sindicalista, on destacà per la seva reivindicació a ultrança de la vaga com a mitjà de lluita, i antimilitarista, formant part de la Lliga Antimilitarista. El 6 de novembre de 1897 es casà al II Districte de París amb la domèstica Marie Louise Déjoux. En aquesta època vivia al número 195 del carrer Saint-Denis. En 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i a partir de 1900 regularment en Le Libertaire. Posteriorment s'instal·là al número 162 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París (França), on visqué la resta de sa vida. Amb sa companya intentà crear, amb altes companys i companyes, la «cooperativa comunista» de fusteria «L'Harmonie», però les coses no reeixiren i la parella acabà barallada. Més tard, en les reunions sobre la vaga del sector de la fusta que es realitzaren a la Borsa del Treball de París, la parella va fer les paus. Amb el també vaguista, membre de «L'Harmonie» i francmaçó Joseph Habert, el 8 de maig de 1906 resultà ferit per l'explosió d'una bomba que intentaven fabricar a la cuina del domicili d'aquest darrer, on vivia amb son germà Albert Habert, al número 56 del carrer des Plantes; jutjats per aquest fet, el 29 de juny de 1906 ambdós van ser condemnats pel XI Tribunal Correccional a cinc anys de presó i a 100 francs de multa, la màxima pena, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». En aquesta època era tresorer adjunt de la Unió Sindical dels Obrers Fusters. En 1914 va ser mobilitzat en el 62 Regiment d'Infanteria, situació que mantenia en la primavera de 1916. Alfred Bouchard va morir el 3 de setembre de 1960 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de gener de 1961

Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Armando García García: El 3 de setembre de 1960 a La Tronche (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Armando García García. Havia nascut el 26 de febrer de 1889 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Juan García i Tomasa García. Metal·lúrgic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). En la guerra civil, quan Astúries va caure a mans feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on treballà en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El 2 de desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França), demanà a l'ambaixada mexicana poder emigrar a Mèxic, sol·licitud que li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània), on treballà de manobre i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt, Armando García García va morir el 3 de setembre de 1960 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de novembre de 1967

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Cirilo Redondo Marquina: El 3 de setembre de 1967 mor a Tours (Centre, França) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Havia nascut el 9 de juliol de 1899 a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França).

***

Gino Coletti

Gino Coletti

- Gino Coletti: El 3 de setembre de 1976 mor a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Havia nascut el 30 d'octubre de 1893 a Adria (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense èxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta època envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article «Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius.

Gino Coletti (1893-1976)

***

Baltasar Lobo

Baltasar Lobo

- Baltasar Lobo: El 3 de setembre de 1993 mor a París (França) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut com Balta. Havia nascut el 22 de febrer de 1910 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Isaac Lobo, fuster artesà, i Genoveva Casquero. Des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre, Documentos Históricos de España, Frente Libertario, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició «L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954), «Torsos», «Banyistes», «Centaures» –arran d'un viatge a Grècia el 1977–, «Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!, ¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 al seu domicili de XV Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la «Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

***

Emilio José García Wiedemann

Emilio José García Wiedemann

- Emilio José García Wiedemann: El 3 de setembre de 2012 mor a Granada (Andalusia, Espanya) el filòleg llibertari Emilio José García Wiedemann, conegut com Pichín. Havia nascut el 2 de juliol de 1959 a Gijón (Astúries, Espanya). Era fill del destacat militant anarquista José Luis García Rúa i de Gisela Wiedemann. Es doctorà en filologia hispànica a Granada (Andalusia, Espanya) i llicencià en «Lingue e Letterature Straniere Moderne»  a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1984 i 1986 fou professor permanent a les universitats de Catània (Sicília), entre 1986 i 1987 de Torí (Piemont, Itàlia) i posteriorment professor visitant de diferents universitats del món (Bolonya, Moscou, Päivölä Kansanopisto, Lahti, Tetuan, Bogotà, Vercelli, etc.), fins acabar de catedràtic de llengua espanyola de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Granada, on també entre 2009 i 2012 dirigí cursos i màsters sobre Comunicació. Dins de l'àmbit editorial dirigí les col·leccions «Caballo de Cartón» i de «Narrativa» de l'editorial Arial. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1988 i 1993 presidí la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL), per a la qual signà diversos acords de col·laboració amb institucions estatals. Entre 1988 i 2009 fou membre del consell de redacció d'Archipiélago, revista de la qual va ser un dels seus cofundadors. Va fer nombroses conferències de temàtica llibertària i col·laborà en diversos programes radiofònics de diverses emissores (Radio Granada, Cadena Ser, Cope-Granada, Onda Cero Granada, etc.). En els anys noranta fou redactor del periòdic CNT. En els seus últims anys fou un dels promotors de la denúncia col·lectiva contra els autors del Diccionario biográfico espanyol, editat per la Reial Acadèmia de la Història, per «apologia del genocidi». Les seves inquietuds intel·lectuals abraçaren camps d'allò més diversos (filologia, crítica literària, sociolingüística, filosofia, comunicació, retòrica, història, història de l'art, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Alfar, Bicel, Campus, CNT, Cenit, El Comercio, El Correo de Andalucía, Foro de las Ciencias y de las Letras, Ideal, Letras, Moda y Sociedad, El Olivo del Búho, Orto, Revista de Calidad Asistencial, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. Coordinà els llibres De arte y de anarquia (1995) i Verba volant, scripta... manent. Doce voces disonantes del Sistema (2005). És autor de Para una edición crítica de los «Proverbios y cantares» de. A. Machado (1990), Concordancias y frecuencias en el léxico poético de los «Proverbios y cantares» de Antonio Machado (1994), El habla de Granada y sus Barrios (1995, amb Juan Antonio Moya Corral), Los tiempos de la libertad (1998, edició), Así lo vi. Espampas mundanas de fin de siglo (2005), Palabras y cosas (2005), Desde esta orilla. Una mirada entre dos siglos (2006), Estudio sociolingüístico del habla de Granada (2007, 2008 i 2009) i Los «Proverbios y cantares» de Antonio Machado (2009 i 2014), Notas inactuales. A contratiempo (2009), entre altres. Malalt de leucèmia durant tres anys, Emilio José García Wiedemann va morir el 3 de setembre de 2012 a l'Hospital Ruiz de Alda de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta localitat, on també reposa sa mare. Fou pare de dues filles de dos matrimonis.

---


[02/09]

Anarcoefemèrides

[04/09]

Escriu-nos


Actualització: 04-09-23