---

Anarcoefemèrides del 2 de febrer

Naixements

Acte on parlà Roser Dulcet Martí (2 de setembre de 1931)

Acte on parlà Roser Dulcet Martí (2 de setembre de 1931)

- Roser Dulcet Martí: El 2 de febrer de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Roser Dulcet Martí va morir el 27 d'octubre de 1968 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe.

***

Denis Bassal (ca. 1921)

Denis Bassal (ca. 1921)

- Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix a An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Bassal. Fill i net de fusters de carcasses, també recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni cap al 1929 marxà a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

***

Román Delgado

Román Delgado

- Román Delgado: El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 de maig de 1936

Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 de maig de 1936

- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

***

Dona cenetista

Dona cenetista

- María García: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant cenetista María García. De nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. María García va morir el 13 de març de 1998 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Baldrich

Joaquim Baldrich

- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra --actualment El Pla de Santa Maria-- (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà --unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945--, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana --lloc que feien servir de refugi--, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la «II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Joaquim Baldrich Forné va mori l'1 de gener de 2013 a Escaldes (Andorra).

***

Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

- Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista «Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i «Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la «Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Boris Engelson

Boris Engelson

- Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 es executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) --altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)-- en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk --o a Bialystok, segons la font--; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

Boris Engelson (1881-1908)

***

Fàbrica de sabates francesa

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el «Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

***

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià "Las Províncias" del 6 d'abril de 1910

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

- Ricardo Alandete Palomares: El 2 de febrer de 1942 mor a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Havia nascut cap el 1896 a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià). Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per «escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i Rafael Álvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca», i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert. 

***

Adolf Brand (ca. 1930)

Adolf Brand (ca. 1930)

- Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg» –seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Jack White (ca. 1930)

Jack White (ca. 1930)

 - Jack White: El 2 de febrer de 1946 mor a Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Havia nascut el 22 de maig de 1879 a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht, òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formada únicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc «Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de «Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

Jack White (1879-1946)

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de març de 1964

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 2 de febrer de 1964 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Manises (Horta Oest, País Valencià). En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]

Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]

- Higinio Noja Ruiz: El 2 de febrer de 1972 mor a València (País Valencià) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Havia nascut el 8 de novembre de 1896 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya). Fill d'un químic que treballava per a l'empresa britànica «Río Tinto Company Limited», era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la «Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente --amb qui mantingué importants disputes-- i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT, òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per «Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia, Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios, La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros, Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación, Revue Internationale Anarchiste, Semáforo, Solidaridad Obrera, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923), Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina, chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos, Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear, El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud, Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir el 2 de febrer de 1972 a València (País Valencià). A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

Higinio Noja Ruiz (1896-1972)

***

Emma Neri

Emma Neri

- Emma Neri: El 2 de febrer de 1978 mor a Imola (Emília-Romanya) la mestra anarquista Emma Neri. Havia nascut el 5 de setembre de 1897 a Cesena (Emília-Romanya). Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil --Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

Emma Neri (1897-1978)

Nello Garavini (1899-1985)

***

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny "ABC" del 19 de juliol de 1934

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934

- Justo Val Franco: El 2 de febrer de 1978 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Havia nascut en 1902 a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió –el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia–  visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics.

***

Giuseppe Raffaelli

Giuseppe Raffaelli

- Giuseppe Raffaelli: El 2 de febrer de 1984 mor a Montignoso (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Havia nascut el 30 de gener de 1892 a La Soggetta di Cerreto (Montignoso, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo Raffaelli i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana, Itàlia), quan encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista, esdevenint un fervent propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei militar durant la Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes (anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després hagueren de fugir a les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant una topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant militar d'artilleria, de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser composta a Viareggio (Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la infància, on s'havia refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la persecució dels escamots feixistes, passà a França. A les poblacions provençals de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i d'Antíbol, on visqué entre 1928 i agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta, pedrapiquer, pagès, electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la policia per possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure implicat en el robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va ser fitxat per la Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de relleu la seva «pèssima conducta moral i política», la seva «intensa activitat antinacional i antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto Meschi. Inscrit en la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la policia ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre de «terroristes amb capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la «Columna Italiana», de majoria anarquista, en la mateixa brigada de Libero Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24 d'octubre de 1936 va ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front d'Aragó, i va ser hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat el 24 de febrer de 1937 a París (França) per continuar les cures. El 26 de febrer de 1937 retornà a Niça, sense documentació i ferit, i després s'establí oficialment a Antíbol (Provença, Occitània). Després de la rendició de França a les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a Antíbol pel govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe Pétain i l'endemà internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre de 1942 el cap del camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo «simpatitzant comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a Itàlia i interrogat per la Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15 de febrer de 1943 se li va assignar confinament per cinc anys per «combatent antifranquista a Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, arran de la caiguda de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i participà en la resistència. Durant la postguerra creà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso i prengué part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà el setembre de 1945 a Carrara. Participà activament en la FAI i representà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso en els congressos de Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona (Marques, Itàlia) de desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa (Toscana, Itàlia), de desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de desembre de 1962. Arran del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla que s'acostà a les posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El 19 de desembre de 1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels dissidents i on van ser invitats els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del Congrés de Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI.

Giuseppe Raffaelli (1892-1984)

***

Necrològica de Basilio Sanz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de març de 1994

Necrològica de Basilio Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de març de 1994

- Basilio Sanz: El 2 de febrer de 1994 mor a La Renaudié (Albigès, Occitània) el militant anarcosindicalista Basilio Sanz. Havia nascut en 1909 a Segòvia (Castella, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Barcelona contra el cop feixista i immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti, amb la qual va fer tota la guerra ja com a 26 Divisió. El febrer de 1939 passà els Pirineus i fou tancat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Després va fer feina de pagès al Tarn i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Camaux. Més tard s'establí a Albí i va fer feina de sabater. Basilio Sanz va morir el 2 de febrer de 1994 a la residència d'ancians de La Renaudié, a prop d'Albi, (Albigès, Occitània), després que sis mesos abans li amputessin una cama, i fou enterrat a Monestiés (Albigès, Occitània).

***

Necrològica de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 19 d'abril de 1979

Necrològica de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979

- Joan Giné Pedrol: El 2 de febrer de 1997 mor a Laye (Provença, Occitània) el pagès anarcosindicalista Joan Giné Pedrol. Havia nascut en 1903 al Masroig (Priorat, Catalunya). Fou un dels militants més actius del Sindicat de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Masroig. Durant la Revolució espanyola fundà la col·lectivitat local i va ser nomenat alcalde del Masroig arran de la reorganització municipal del 17 d'octubre de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Sauve (Llenguadoc, Occitània), on passà la major part de sa vida. Posteriorment s'instal·là a Houilles (Illa de França, França), a casa d'un de sos fills. En 1996 realitzà un viatge al Masroig, on va fer algunes xerrades. Col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Malalt, el 4 de gener de 1997 Joan Giné Pedrol entrà a l'Hospital de Saint-Germain de Laye per a ser operat, però no reeixí de la intervenció i morí el 2 de febrer; va ser enterrat civilment al cementiri de Sainte Anne de Lo Castellet (Provença, Occitània), a la mateixa tomba on romania sa companya Maria des de feia anys

***

Luis Rubio Chamorro (2005)

Luis Rubio Chamorro (2005)

- Luis Rubio Chamorro: El 2 de febrer de 2010 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Havia nascut el 4 de març de 1918 al barri de Las Letras de Madrid (Espanya). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació «Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.

---

[01/02]

Anarcoefemèrides

[03/02]

Escriu-nos


Actualització: 02-02-18