|
---
Anarcoefemèrides de l'1 de novembre Esdeveniments
Capçalera de Le Réveil des Mineurs - Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre
de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer
número del periòdic Le
Réveil des Mineurs. Nous réclamons le
droit à l'aisance. A partir del gener de 1892
portà el subtítol «Organe des
travailleurs de langue française de
l'Amérique» i més tard
«Organe des
travailleurs de langue française des
États-Unis». A la capçalera figuraven
dos
epígrafs: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Benestar i Llibertat per
tothom». En el primer número declarà:
«Som anarquistes perquè no reconeguem a
ningú el dret natural de comandar-nos.»
El responsable de la publicació i principal redactor fou
Louis Goaziou. La
major part dels articles anaven sense signar, però van
col·laborar Julien
Bernarding, Jean Brault –distribuïdor del
periòdic
a Spring Valley–, Eugène
Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny
i el
desembre de 1892 deixà de publicar-se, però
reaparegué a partir del gener de
1893. L'últim número conegut, el 37,
és el de setembre de 1893. Va ser
continuat per L'Ami des Ouvriers
(1894-1896). ***
Portada del primer número d'Anarchy - Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago. ***
Capçalera d'Sturmvogel - Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899. ***
Capçalera del primer número de Le Flambeau - Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de
1902 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del bimensual Le Flambeau. Organe de
combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan
de combat revolucionari), especial
sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor
responsable i hi
col·laborà Georges Rens (Max Borgueil).
L'estampació es va fer amb una
impremta de mà. Portava com a epígraf el text de
La Fontaine «El nostre
enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el
primer número podia llegir-se:
«Le Flambeau no és un
periòdic teòric, ni un full
escandalós, és un
òrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits,
l'expressió d'un
sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició
de l'article «Germinal, les
anarchistes et la grève
général» en el segon número
(8-15 de desembre de 1902),
que serà l'últim, reproducció d'un
pamflet del qual es van editar cinc mil
exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat
per l'Audiència de
Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de
presó i
a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag
fugí a Londres
(Anglaterra). ***
Capçalera
de Los Nuevos
Horizontes - Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904). ***
Capçalera
del primer número de L'Allarme - Surt L'Allarme: L'1 de novembre de
1915 surt
a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del
periòdic bilingüe (italià i
anglès) anarquista L'Allarme.
Contro ogni
forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma.
Contra tota forma
d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto
Postiglione (Hobo). En 1916 es
traslladà a Somverville
(Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es
distribuïa gratuïtament i tirà
entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que
patí, es publicà
fins l'1 d'abril de 1917. ***
Capçalera
d'Umanità Nova - Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925. ***
Portada
d'un exemplar de Semáforo - Surt Semáforo: L'1 de novembre de
1936 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la revista quinzenal Semáforo.
Revista del Comitè Ejecutivo de
Espectáculos Públicos de Valencia y provincia
UGT-CNT. Aquesta publicació,
editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics
de València i província de la
Unió General de Treballadors (UGT) i de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), tenia com a missió la promoció i la
divulgació dels espectacles, entre
ells el teatre, el cinema, la música i l'art.
Tractà diferents aspectes del
teatre (socialització del teatre, teatre experimental,
teatre revolucionari,
teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista
(l'expressió
corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els
actors, els
dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus
principals
animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la
publicació, i Juan Pérez del
Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio
Noja Ruiz,
entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim
el 15 de novembre de 1937. ***
Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936 - La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió. ***
Portada
del primer i únic número d'Anarquía - Surt Anarquía: L'1 de novembre de
1937 surt a
Alacant (Alacantí, País Valencià) el
primer número, i únic conegut, del
butlletí
mensual Anarquía. Juventudes
Libertarias
Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació
de caire cultural era
l'òrgan d'expressió de les Joventuts
Llibertàries de la barriada alacantina de
les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira,
José Muñoz
Congost i Manuel García, i el dibuix és de V.
Mair. L'únic exemplar que es
conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil
Española de
Salamanca. ***
Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972) - Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo, etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.
Naixements
Charles-Ange Laisant - Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a La Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. Sos pares es deien Benjamin Laisant, passant de notari, i Alida Laucie Jeanne Thuez. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d'Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, Les Petits Bonshommes, Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». Sa companya fou Clara Cécile Guichard. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 al seu domicili d'Asnières (Illa de França, França). A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques, àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L'éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d'histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L'illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus. ***
Notícia
de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic
parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 14 de febrer de 1894 - Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Sos pares es deien François Placide Catineau, fuster, i Pauline Clémentine Cadoret, modista. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). ***
Lorenzo
Viani - Lorenzo Viani: L'1
de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el
pintor, gravador i
escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i
Emilia
Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de
Viareggio, ja que son pare treballava
al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar
fins al tercer grau de
primària, donat la seva incapacitat de suportar la
disciplina escolar. Quan son
pare va ser acomiadat, la família Viani conegué
la misèria. En 1893 entrà a
treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on
conegué
personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa,
Menotti
Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va
conèixer el pintor
Plinio Nomellini, que exercí una gran influència
sobre la seva formació
artística. Començà a dibuixar i un
retrat que va fer al music Giovanni Pacini
fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça
del seu poble la
història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada
per un «poeta
errant», probablement Pilade Salvestrini, una
experiència tant forta que a
partir d'aquell moment es declarà llibertari.
Entrà en contacte amb els cercles
anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris
més amb més
edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que
fundà una
escola d'arts i oficis i l'associació «In arte
libertà»; el violinista i barber
Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo
Morandi, que havia
lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia.
Aquest grup
anarquista organitzà una manifestació per al
Primer de Maig de 1893 a Viareggio
i cridà Pietro Gori perquè fes una
conferència sobre la qüestió social que
tingué un gran ressò. Pietro Gori
retornà a començaments de març de 1898
en un
acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre
passà pel poble; en
aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior
visita de Gori. En
aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en
missió
propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o
Salvestrini. També
tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi
Salvatori. El seu domicili i «Il Casone»,
un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i
persones fora
de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves
anarquistes del poble.
Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini,
estudià
a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana,
Itàlia), on conegué Moses Levy i
Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es
constituí el grup socialistaanarquista
«Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago,
és una frase atribuïda a Cató el Vell
sinònim de «guerra total»–, on
a més
d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli,
entre
d'altres. La primera aparició pública d'aquest
grup tingué lloc en la cerimònia
de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia,
desconcertada, demanà que els
joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova.
El juny
de 1901 membres del grup «Delenda Carthago»
(Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio
Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el
periòdic
anarquista L'Agitazione en
solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona
(Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de
«Delenda Carthago», el setembre
de 1903 es realitzà una manifestació en honor de
Percy Bysshe Shelley, que
causà un gran escàndol, i s'imprimí un
número únic d'un periòdic amb un
retrat
dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista
pisà Gino Del
Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta
relació amb el grup
anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser
admès a l'Escola Lliure de
Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de
Florència (Toscana, Itàlia), on
seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori,
però sempre demostrant
la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època
col·laborà amb il·lustracions
en les revistes Precursor. Rivista
quindicinale anarchica i Repubblica
d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio
Nomellini i el poeta
Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que
vivien en poblacions
properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia),
entrà a formar part de la
«Compagnia della Bohème» (Societat de la
Bohèmia), on freqüentà Giacomo
Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini.
Amb
Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el
diari maçó i anticlerical Il
Popolo, fundat a Florència per Luigi
Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a
Giordano Bruno. En
aquesta època conegué l'escriptor anarquista
Enrico Pea i el literat Pietro
Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago»
deixà d'existir és creà el grup
anarquista «Né Dio né
patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns
dibuixos en la
VII Biennal de Venècia (Vèneto,
Itàlia) i participà en l'Exposició
Nacional
d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on
rebé la seva primera medalla. El
novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a
Gènova (Ligúria, Itàlia) la
revista La Fionda, on
denuncià
mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A
començament de 1908
col·laborà en la publicació genovesa La
Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova
preparà les il·lustracions de llibre
de Fransuà Muratorio I ribelli.
Aquest
any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més
d'anar per primera vegada
a París (França), participà activament
en les mobilitzacions de suport de la
gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt
important en la
seva novel·la Ritorno alla patria.
A París pogué visitar una retrospectiva de Van
Gogh, visqué a «La Ruche» i es
relacionà amb molts artistes, fins i tot
Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada
parisenca,
reprengué la seva militància en el moviment
llibertari local i promogué
manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia
i contra la visita
del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni,
parlà en l'acte celebrat el
25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra
l'autòcrata
rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la
seguretat pública. Dies
després es va convocar un nou acte per protestar contra
aquesta mesura on, a
més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico
Zavattero i el
socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i
meitat de
gener de 1912 s'estigué a París, on
conegué destacats anarquistes, com ara Luigi
Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui
exercí una forta i
especial influència en la seva personalitat–, Jean
Grave i Octave Mirbeau,
entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de
Líbia i la
creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), donà un nou
impuls al moviment anarquista i ell prengué part en
l'agitació amb les seves
il·lustracions. El febrer de 1912
col·laborà amb dibuixos en l'àlbum
d'Alceste
De Ambris Alla gloria della guerra!,
que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i
tingué una gran difusió en els ambients
subversius. Per aquesta obra va ser
detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la
llibertat gràcies al
suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser
processat per «injúries a
l'Exèrcit i les institucions», augmentant
així la seva popularitat entre el
moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les
seves obres seran
habituals en la premsa obrera (Bandiera
del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore,
Versalia,
etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell:
«Forma part del grup
anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més
influents. És íntim dels seus
correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i
perillosos.».
La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del
gran míting contra
la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa.
Col·laborà amb Ovidio Canova en
el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a
l'acció
directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de
Carrara (Toscana,
Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquesta
època conegué Giovanni Papini,
Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per
deixà clar el seu
compromís, traslladà el seu taller d'artista a
una de les estances de la Cambra
del Treball de Viareggio. En aquesta època
participà activament, amb Alberto
Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort
moviment
vaguístic que es donà aleshores.
Presentà, en nom dels grups anarquistes de La
Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que
parlà a Viareggio i a
Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El
febrer de 1915 va
fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting
al Politeama de Viareggio,
exposà xilografies en la III Secessió de Roma i
entre octubre i novembre
d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco
Ciarlantini, 624 obres al
Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i,
després de
participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919
va ser llicenciat; durant
aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de
dibuixar i de pintar. El 2 de
març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i
s'instal·là a Montecatini (Toscana,
Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la
postguerra, després
de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als
socialistes i entrà en
l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la
solució de la crisi
italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició
d'un únic número (P. B.
Shelley) dedicat al centenari de
la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta
publicació
col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran
de la «Marxa sobre
Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco
Ciarlantini, socialista
revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava
de «reclutar»
artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe,
s'acostà als cercles culturals
feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925
sortí el seu llibre Parigi,
on testimonià la seva estada
parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els
primers mesos de 1927
inicià la seva col·laboració regular
amb el diari Il Corriere della Sera,
dirigí la revista Riviera
Versiliese i publicà I
vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà
a Viareggio el Monument als Caiguts
per la Pàtria «I Galeottus», realitzat
conjuntament amb Domenico Rambelli. En
aquest mateix any publicà en el diari Il
Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la
seva trajectòria
revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No
obstant això, els
feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta
«conversió», ja que sempre
s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En
1928
publicà Angiò uomo
d'acqua i Roccatagliata,
exposà 11 obres en la XVI
Biennal de Venècia i una important selecció de la
seva producció al Palazzo
Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren
els seus atacs d'asma i hagué
de freqüentar diferents centres de salut. En 1930
publicà la seva novel·la
autobiogràfica Ritorno alla patria,
que fou premiada, ex aequo amb
Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també
publicà Il figlio del pastore.
En aquest 1930 participà en la XVII Biennal
de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina
de Viareggio que va ser
inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931
exposà Il volto santo en
la I Quadriennal de
Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran
interès per l'obra i per
l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a
l'Stablimento Nettuno de
Viareggio. En 1932 publicà Il
«Bava»,
obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i
exposà en la
XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a
Viareggio. La revenja dels
notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van
acusar d'haver
orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es
va veure
obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de
repòs de Nozzano
(Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma
que li turmentaven; a
Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços
reclosos en un
manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle
de Nozzano», que expressen
desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a
Viareggio. En 1934,
en un últim acte de rebel·lia anarquista,
rebutjà el gran honor de pertànyer a
l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un
violent atac d'asma que li va
afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma,
Laci, Itàlia), on
realitzava una sèrie de murals per al Col·legi
«IV Novembre» d'Òstia que havien
de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys
més tard, amb motiu
de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els
feixistes intentaren destruir
el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la
exaltació «d'un subversiu
posés per la idea d'un comunisme incendiari»,
però la demolició va ser impedida
per «disposicions superiors» que arribaren en
l'últim moment des de Roma. ***
Necrològica
de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de març de 1953 - Lluís Pi Trenc: L'1 de novembre de 1889 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Francesc Ramon Pi Trenc. Sos pares es deien Lluís Pi i Dolors Trenc. Obrer metal·lúrgic, milità en el Sindicat del Metall de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'ajustador mecànic i formà part de la Federació Local de Moulins. Sa companya fou Ana Paula Boleda. Lluís Pi Trenc va morir el 22 de gener de 1953 al seu domicili de Moulins (Borbonès, França). ***
Giovanni
Gamba - Giovanni Gamba:
L'1 de novembre de 1890 neix a Colognola al Piano (actualment
Colognola, barri
de Bèrgam, Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Giovanni Santo
Pasquale Gamba. Sos pares es deien Serafino Gamba i Maria Angela
Donghi. Es
guanyava la vida com a obrer mecànic. En 1908 vvia al
número 60 del carrer
Pignolo de Bèrgam, al mateix edifici que l'anarquista
Bernardo Ghibesi i altres
llibertaris de la ciutat, els quals en 1914 crearen el Grup Llibertari
de
Bèrgam. En 1916 visqué i treballà al
barri Sampierdarena de Gènova (Ligúria,
Itàlia), el 9 de desembre de 1921 es traslladà a
Breganze (Vèneto, Itàlia) i a
començaments de 1923 retornà a Bèrgam.
Segons informes policíacs, es tractava
d'un «àvid anarquista», estava subscrit
al periòdic Fede!, feia
costat econòmic a la premsa anarquista i als perseguits
polítics i freqüentava anarquistes coneguts (Luigi
Caglioni, Egidio Corti, Gaetano
Ghirardi, Luigi Marcassoli, etc.). El 10 de febrer de 1926 va se
detingut sota
la sospita de complicitat amb el tipògraf Luigi Caglioni,
acusat de possessió
d'explosius i per aquest motiu fugat. El juliol de 1928
dirigí un taller
mecànic de la seva propietat i a mitjans dels anys trenta va
fer feina a la
fàbrica FIAT de Milà (Llombardia,
Itàlia). Posteriorment canvià de feines i
residí a les zones llombardes de Bèrgam i de
Como. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930) - Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Sos pares es deien Ulisse Balestri i Rosa Tomaselli. Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Licia Eunice Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. El seu últim domicili va ser al barri de Les Espillières d'Aubanha (Provença, Occitània). Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània). ***
Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973 - José Martín Hormigo: L'1 de novembre de 1907 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo –a vegades citat erròniament Ormigo. Sos pares es deien Salvador Martín Jerez, llaurador, i Catalina Hormigo Caravaca. Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial treballà d'enrajolador i milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle, ciutat on hi vivia, i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'Hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle. ***
Abe
Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia
cap a Espanya (1 d'abril de 1937) - Abe Bluestein: L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en una llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA). ***
Juan Giménez Arenas - Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas –també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Sos pares es deien Juan Giménez, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefina Arenas, i sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquesta època organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània) i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Sa companya fou Elisa Escolástica María Luisa Laguerre. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). ***
Tomba
de Cesáreo Quiñones al Cheltenham New Cemetery de
Melbourne
-
Cesáreo Quiñones:
L'1 de novembre de 1913 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
Cesáreo Quiñones. En 1939, amb el triomf
franquista, aconseguí arribar a l'Àfrica
del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració
i després va fer
feina en la VII Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a
Kénadsa (Bechar,
Algèria). En acabar la II Guerra Mundial
s'instal·là a Casablanca (Marroc), on
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i l'anarquista Agrupació Cultural
«Armonía». A finals de 1962, amb sa
família i altres companys (Collado,
Domínguez i Gargallo), emigrà a Melbourne
(Victoria, Austràlia), on participà
en el nucli de la CNT en l'exili. Cesáreo
Quiñones va morir l'11 de juny de
1983 d'un càncer hepàtic a Melbourne (Victoria,
Austràlia) i va ser enterrat al
Cheltenham New Cemetery d'aquesta localitat. ***
Roland
Breton
- Roland Breton: L'1
de novembre de 1931 neix al XVI Districte de París
(França) el geògraf,
geolingüista i militant llibertari
i
sindicalista, i després socialista, Roland Adrien
Jean Jules-Louis
Breton. Fill d'una
família esquerrana, son avi, Jules-Louis Breton, i son pare,
André Robert Émile Breton,
havien estat diputats socialistes; sa mare es deien Raymonde Juliette
Noëlle Delbeuf. Va fer els estudis primaris i
secundaris a
París i a Saint-Amand-Montrond (Centre, França).
A partir de 1951, quan era
estudiant a l'Institut d'Estudis Polítics de
París, milità en el Grup
«Kronstadt» de la Federació Anarquista
(FA) del V i VI Districtes de París,
participant en activitats del Grup «Socialisme ou
Barbarie». Entre 1951 i 1956
fou membre de la Federació d'Albergs de Joventut, i
recorregué tota Europa.
Entre 1952 i 1955 fou membre de la redacció del setmanari Le Libertaire, aleshores òrgan
de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), on col·laborà sota
diversos pseudònims. En 1956 s'oposà a la
tendència animada per Georges Fontenis dins la FCL i
participà en la redacció
del Mémorandum du Groupe «Kronstadt»,
on es denunciaven les pràctiques poc anarquistes de la FCL.
S'integrà en els
Grups Anarquistes d'Acció Revolucionaris (GAAR) i
participà activament en la
revista Noir et Rouge.
Després
d'estudiar a l'Institut d'Estudis Polítics, va fer Geografia
i Història a la
Sorbona. El 24 de gener de 1957 es casà al XVI Districte de
París amb Nicole Simone Hourcq, amb qui
tingué dues filles i dos
fills. L'agost de 1958 es negà a combatre a
Algèria i es declarà insubmís,
exiliant-se a l'Índia, on va fer d'ensenyant i
d'investigador a la Universitat
de Ranchi (Jharkhand, Índia). En 1959, quan era a Calcuta
(Índia) aconseguí que
fos llicenciat i pogué retornar a França. En 1960
va ser nomenat conseller
cultural adjunt a Varsòvia (Polònia), on
visqué el «comunisme real». Poliglota
i estudiós de les llengües, parlà
regularment l'alemany, l'anglès, el castellà,
l'italià, el llatí, el rus i el
sànscrit. Encara que en 1960 s'afilià al Partit
Socialista Unificat (PSU) i en 1974 al Partit Socialista (PS),
restà proper al
moviment anarquista tota la seva vida. Durant els anys seixanta va
col·laborar
en Le Monde Libertaire i en Noir et Rouge i milità en la
Unió dels
Grups Comunistes-Anarquistes (UGAC) de la FA. Amb Daniel
Guérin redactà el
manifest del PSU per l'autogestió Pour
un
nouveau départ vers le socialisme dans la liberté.
Com a sindicalista
milità en la Federació de l'Educació
Nacional (FEN) i en la tendència «École
Émancipée», participant en la seva
revista. Entre 1961 i 1963 va fer de
professor a l'Institut Masculí de Gap (Delfinat,
Arpitània). El 2 de desembre
de 1962 fou un dels oradors, amb Joachim Salamero i René
Keravis, d'un míting
de suport al poble espanyol celebrat a la Borsa del Treball de Grenoble
(Delfinat, Arpitània). Entre 1975 i 1987 treballà
a Camerun i recorregué el Sàhara
amb camió i amb autobús amb una de ses filles. De
bell nou a França, en 1991 va
ser nomenat professor de Geografia a la Universitat París
VIII (Vicennes-Saint
Denis). Posteriorment s'establí a Venèla
(Provença, Occitània) i ensenyà a la
Universitat d'Ais de Provença fins al 1994, any de la seva
jubilació. A Ais de
Provença participà en les activitats del
«Grup Francisco Ferrer» de la Libre
Pensée, organitzant conferències amb l'anarquista
espanyol Jaume Serra. Fou
membre del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA,
Centre
Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença, Occitània)
i animà nombroses xerrades –sobre
Élisée Reclus (1989), sobre ètnies
(1998),
sobre l'atles de llengües (2004), etc. Entre 1997 i 2005
col·laborà en la
revista anarquista Réfractions.
Les
seves investigacions geogràfiques s'han centrant en les
llengües i en les
ètnies, defensant acarnissadament la diversitat cultural,
les llengües minoritàries
i els pobles oprimits, i el seu tema centra d'estudi en
geolingüística es
consagrà en la noció d'ètnia i de la
dinàmica de les comunitats
etnolingüístiques, creant el terme
«etnopolítica». Entre les seves obres
podem
destacar Les langues de l'Inde depuis
l'Indépendance
(1964), Les provinces et les ethnies de l'Inde
(1970), La
population du Bangladesh (1972), Atlas
géographique
des langues et des ethnies de l'Inde et du Subcontinent (1976),
Géographie des langues
(1976), Géographie du
français et de la francité en louisianne
(1979), Les
ethnies (1981), Géographie
des civilisations (1987), Atlas
Administratif des Langues Nationales du Cameroun (1991),
Montagnards d'Afrique Noire. Les Hommes de la
Pierre et du Mil (1993), L'ethnopolitique
(1995), Du langage aux langues (1997,
amb Ranka
Bijeljac), Peuples et États. L'impossible
équation?
(1998), Atlas of the
Languages and Ethnic Communities of South Asia (1998), Atlas
des langues
du monde (2003), Horizons et frontières
de l'esprit. Comprendre le
multiculturalisme (2006) i Atlas des
minorités dans le monde (2008).
També va fer l'epíleg
de la reedició
de 2006 del llibre de Maurice Dommanget Histoire du drapeau
rouge i el
prefaci a la reedició de 2007 del llibre d'Ernest Renan Qu'est-ce
qu'une
nation? Els últims
anys de sa vida
patí la malaltia d'Alzheimer i visqué a la
Residència Caire-val de Ronha (Provença,
Occitània). Roland Breton va
morir el 6 de juliol de
2016 al Centre Hospitalari Pays d'Aix de Pertús
(Provença,
Occitània). ***
Carlos
Díaz Hernández - Carlos Díaz:
L'1
de novembre de 1944 neix a Canalejas del Arroyo (Cuenca, Castella,
Espanya) el
filòsof i pensador anarcocristià Carlos
Díaz Hernández. Estudià filosofia a
Salamanca, Madrid i Munic. Llicenciat i doctor en filosofia per la
Universitat
Complutense de Madrid, també estudià dret i
sociologia política a Madrid, on
obtingué els graus de llicenciat i diplomat, respectivament.
En 1971 aconseguí
per oposició la càtedra de Filosofia d'Institut
d'Ensenyament Mitjà, i en 1982,
la de professor titular d'Història de la Filosofia de la
Universitat. Ha estat
catedràtic del departament de Filosofia I,
Metafísica i Teoria del Coneixement
de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat Nacional
d'Educació
a Distància (UNED). També és professor
visitant permanent de la Universitat
Pontifícia de Mèxic. Ha estat president dels
Filòsofs Joves d'Espanya, redactor
en cap de la secció espanyola de la revista internacional
catòlica Communio i
membre del consell de
redacció de la revista Acontecimiento
i de la Col·lecció
«Persona». Fundà l'Institut Emmanuel
Mounier d'Espanya, Mèxic, Argentina i
Paraguai, i és president de la Fundació Emmanuel
Mounier. És conegut per les
seves innombrables conferències arreu del món. En
els anys setanta destacà com
a pensador teòric anarquista, traduí i
edità nombrosos escriptors àcrates
clàssics (E. Armand, Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr
Kropotkin, Max Nettlau,
Pierre-Joseph Proudhon, etc.) i mantingué una
sòlida amistat amb destacats
llibertaris (Víctor García, Ángel J.
Cappelletti, Diego Abad de Santillán,
etc.); en los anys noranta es declarà seguidor del pensament
«personalista
comunitari» d'Emmanuel Mounier. Intenta compaginar
l'anarquisme i el
cristianisme. Trobem articles seus en Acontecimiento,
Aprendizaje, Historia
Libertaria, Horizonte
2000, Libre Pensamiento, Polémica, etc. Ha publicat
més de 250 llibres,
entre els que destaquen Personalismo
obrero. Presencia viva de Mounier
(1969), Hombre y dialéctica
en el marxismo-leninismo
(1970), La Primera Internacional de
Trabajadores
(1973), Proudhon (1973), Biografías anarquistas: Proudhon,
Bakunin,
Kropotkin (1973), Comunismo,
anarquía, personalismo (1973), Del
anarquismo como fenómeno político-moral
(1975), Pro y contra Stirner
(1975), Ensao de pedagogía
utópica (1975, amb
Félix García), Julián
Besteiro o el
socialismo en libertad (1976), 16
tesis sobre el anarquismo (1976, amb Félix
García), La actualidad del
anarquismo (1977), Memoria
anarquista (1977), Las
teorías anarquistas (1977), Manifiesto
libertario de la enseñanza (1978), Ensayo
de pedagogía libertaria (1979, amb
Félix García), Contra
Prometeo (1980), Sabiduría
y locura (1980), La buena aventura
de
comunicarse (1980), ¿Qué
es ser joven? (1980), El sujeto ético (1983), Memoria
y deseo. Oficio de
enseñar y pasión
por el hombre (1983), El
sueño hegeliano del estado ético
(1987), Nihilismo y estética.
Filosofía de fin del milenio
(1987), De la razón
dialógica a la razón profética
(1991), La política como justicia
y pudor (1992),
Releyendo el anarquismo (1992), Manifiesto para
los humildes (1992), Cuando
la razón se hace palabra (1992), Víctor
García. El Marco Polo
del anarquismo
(1993), Diez miradas sobre
el rostro del otro (1994), Valores
del futuro que viene (1995), La
filosofía,sabiduría
primera (1996), Diego
Abad Santillán (1997), Max
Stirner
(1998), Religiones personalistas y
religiones transpersonalistas (2003), Mi
encuentro con el personalismo comunitario (2006), Pedagogía de la ética social.
Para
una formación en valores (2006), El
nuevo pensamiento de Franz Rosenzweig (2008), Razón
cálida. La relación como lógica de los
sentimientos (2009), Logoterapia
centrada en la persona (2011), etc.
Defuncions
Laurence Jerrold - Laurence
Jerrold: L'1 de novembre de 1918 mor a Levallois-Perret
(Illa de França, França)
el periodista, assagista, crític teatral i anarquista
Laurence Jerrold. Havia
nascut el 20 de febrer de 1873 al barri de Saint Giles de Londres
(Anglaterra).
Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i Florence Lucy
Yapp.
Instal·lat a París (França) des de la
infància, en 1888 començà els estudis
a
la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896
cofundà, amb
Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art
Social». En aquesta època
col·laborà en L'Art
Social i La Revue Blanche.
Freqüentà Fernand
Pelloutier, també membre del «Grup d'Art
Social», per a qui va realitzar
nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle.
El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup
d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista
de Londres. Entre 1897 i 1903
va escriure regularment la columna «Chronique des lettres
anglaises» en L'Humanité
Nouvelle d'Augustin Hamon. En
1902 col·laborà en la revista
britànica The
Artist. Era membre del grup «Pharos
Club», del barri londinenc de Covent
Garden, que va produir en 1902 la primera representació
amateur de l'obra de
teatre The Admirable Bashville de
George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina
de
Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al
diari The Telegraph. Va ser un dels
fundadors, el desembre de 1907, de
l'Associació de la Premsa Angloamericana de
París, de la qual fou membre del
seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer,
president, etc.). El 29 de juny
de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia,
França) amb la
pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres
infants (Gilbert Oliver,
Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran
Guerra, va ser
corresponsal a París del diari London's
Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de
l'«Autors' Club», al
Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents
llibres
sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The
French and The English (1913), France,
Her Peuple and Her Spirit (1916), France
Today (1916), À
l'honneur de l'Armée
française (1917), etc. Altres publicacions on va
col·laborar van ser The
Contemporary Review, The
Fortnightly Review, Le Magazine
International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance
Artistique et Littéraire, L'Oeuvre
d'Art International, Revue France,
Revue Hebdomadaire, etc.
Traduí
poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un
dels seus
introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de
novembre de 1918 a
l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de
França, França), a
conseqüència
de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta
població –posteriorment va ser traslladat al
cementiri parisenc de Montmartre,
on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History
(IISH)
d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb
Augustin Hamon. ***
Laurent Tailhade fotografiat per Miguel Almereyda en 1903 - Laurent Tailhade: L'1 de novembre de 1919 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Havia nascut el 16 d'abril de 1854 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels –se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse. ***
Lima
Barreto a l'Hospici Nacional - Lima Barreto: L'1 de novembre de 1922 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Havia nascut el 13 de maig de 1881 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» –manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia– i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista: Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes. ***
Ángel
Santamaría Legaría - Ángel
Santamaría
Legaría:
L'1 de novembre de 1936 és
afusellat al Fort de San Cristóbal
(Berriozar, Pamplona, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista
Ángel
Santamaría Legaría. Havia
nascut el 27 de gener de 1898 a Moreda (Àlaba, País Basc).
Sos pares
es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa Legaría Gambra.
Jornaler, militava en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de
desembre de 1933 a
Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat,
el
procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou
condemnat per un
Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a
Logronyo a 13 anys, quatre mesos i
un dia de presó, més 250.000 pessetes
d'indemnització com a autor de l'incendi
de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys
de presó per tinença
d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de
Sant Miquel dels Reis
i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936. Ángel Santamaría Legaría va
ser afusellat per les tropes franquistes,
juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de
San
Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou
enterrat al
cementiri de Berriozar. Ángel Santamaría Legaría (1898-1936) ***
Félix
Izquierdo
García - Félix Izquierdo García: L'1 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Havia nascut el 29 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 27 de juliol– de 1907 a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya). Era fill de Gregorio Izquierdo Moya, llaurador, i de Prudencia García López. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen, on morí 10 mesos i tres setmanes després. Estigué casat amb Rosa Duaigües. ***
Émile
Held - Émile Held: L'1
de novembre de 1954 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
tipògraf i impressor anarquista
i sindicalista revolucionari François Émile Held. Havia nascut el 25
de març de 1870 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Sos pares es deien Jean Held
i Mina Wilhalmine. En 1890 participà en la
publicació d'un fullet sobre
l'abstencionisme. Gràcies a l'anarquista Luigi Bertoni, en
1893 contactà amb els
cercles llibertaris ginebrins. Va ser l'impressor responsable de moltes
publicacions
en llengua russa del grup d'anarquistes russos kropotkians de Ginebra.
En
aquesta època col·laborà en el
periòdic sindicalista revolucionari La
Fédération. El 6 d'agost de 1894 es va
decretar la seva expulsió preventiva
de França en cas de ser interceptat en territori gal. En
1898 publicà la
declaració feta per l'anarquista Émile Henry
durant el seu procés de 1894 i que
havia estat traduïda al rus pel grup de Ginebra. Va ser
inculpat, amb Luigi Bertoni
i Carlo Frigerio, de la publicació de L'Almanacco
socialista anarchico per
l'anno 1900; jutjats, tots tres van ser absolts el 29 de maig
de 1900 pel
Tribunal Federal. A partir de 1900 col·laborà en Le
Réveil Socialiste
Anarchiste i entre 1902 i 1904 en L'Émancipation,
setmanari de la
Federació de Sindicats Obrers. En 1903 edità la
revista mensual anarquista kropotkiana
en llengua russa Khleb i Volia (Pa i Llibertat),
redactada per Giorgi
Ilitx Gogelia, sa companya Lidia i Marie Goldsmith (Maria Korn);
aquesta
publicació, que contenia nombrosos articles de Piotr
Kropotkin i traduccions de
al rus d'obres d'anarquistes destacats (Varlaam Cherkezishvili, Jean
Grave, Errico
Malatesta, Johan Most, Élisée Reclus, etc.), es
distribuïa clandestinament a l'Imperi
Rus (Polònia, Rússia, Ucraïna, etc.). Va
ser un dels 112 signants del manifest «Les
antimilitaristes suisses aux travailleurs» (Els
antimilitaristes suïssos als
treballadors), publicat en el número del 28 d'abril de 1906
de Le Réveil,
i col·laborà ocasionalment en La Voix
du Peuple de Lausana (Vaud,
Suïssa), òrgan de la Federació d'Unions
Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En
1913 fou, amb Luigi Bertoni i altres tipògrafs anarquistes,
un dels fundadores
del Grup Tipogràfic de la Suïssa Romanda.
Després d'un temps, sembla,
d'inactivitat militant, el 5 de novembre de 1918 signà el
cartell «Une
séquestration» (Un segrest), en protesta contra la
llarga detenció patida per
Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). A partir de 1924
participà activament en
la constitució i en desenvolupament de la cooperativa
«L'Imprimerie Populaire»
i en «Le Jeune Typographe» de Ginebra, ocupant-se
com a «artesà tècnic» de la
formació dels aprenents de tipografia. Acabà la
seva vida professional
treballant de corrector i l'agost de 1940 es va jubilar.
Émile Held va morir . ***
Tito
L. Foppa poc abans de morir - Tito L. Foppa: L'1
de novembre de 1960 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista,
escriptor,
dramaturg i crític teatral anarquista, i després
diplomàtic, Tito Livio Foppa.
Havia nascut el 18 de juny de 1884 a Adrogué (Buenos Aires,
Argentina). Era
fill d'una família d'origen italià. A
començaments de segle s'integrà en les
tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la
de «La Brasileña» (Alberto
Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de
Maturana, etc.) i la de «Los
Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López
Prieto, Martínez Cuitiño, González
Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De
Rosa, Discépolo,
Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre
de la redacció del
diari La Razón,
especialment com a
cronista i sempre realitzant un periodisme «de
combat». En 1908 la Companyia
Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de
1908
intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo
Ibáñez, Elena Frade, Francisco
López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la
llibertat d'impremta que se
celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911
codirigí, amb Rodolfo
González Pacheco, el periòdic anarquista de
Buenos Aires La Libre Palabra. El
12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca
Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional
l'obra La Razón Social,
que fou retirada de cartell després de cinc
funcions per ser considerada «immoral» i
«degenerada». Posteriorment publicà i
estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho
de amor (1911), El
último caudillo
(1919), Mambrú se fue a la guerra
(1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada
teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo
Bataglia en gran número d'obres
al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la
Revolució mexicana per a la
revista de Buenos Aires Fray Mocho
–el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia
marxat ha Mèxic per fer costa
el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves
experiències en La tragedia
mejicana. El 21 de gener de
1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires,
en el gran míting
que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres.
En aquesta època
conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca,
propietària de finques
cafeteres, amb qui es casà i tingué sa
única filla, Alaíde Foppa, futura
escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura
guatemalenca. Posteriorment
cobrí la Gran Guerra per al diari La
Razón. El 28 de gener de 1915 participà
a Barcelona (Catalunya) en un acte
d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i
Enric Clarasó. En 1917
va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors
Dramàtics i Lírics
(SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de
Periodistes i, amb Angela
Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà
a l'Argentina i a l'Uruguai.
En la dècada dels vint formà part de les
redaccions de nombrosos periòdics (La
República, La
Época, El Nacional,
Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922
dirigí Diario del Plata.
En 1923, ja apartat del moviment llibertari,
ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres
dècades formà part del Servei
Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.)
sense abandonar del
tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a
Ancona (Marques, Itàlia) la revista
en italià L'Argentina,
que en 1930 es
traslladà a Roma (Itàlia). En 1944
col·laborà en la revista gallega Finisterre.
En 1952, després d'abandonar
la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires,
ja separat de sa companya i
allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en
la Junta Directiva de la
Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958
publicà les
seves memòries diplomàtiques en Servicio
Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor
obra, el Diccionario teatral del
Río de la Plata.
Estigué molt lligat al món del tango i, segons
alguns, fou membre de la
maçoneria. ***
José
Castillo Anadón - José Castillo
Anadón: L'1 de
novembre de 1967 mor a, sembla,
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José María Castillo
Anadón. Havia nascut el 15 de desembre –algunes fonts citen erròniament
el 14 de desembre– de
1909 a Oliet (Terol, Aragó, España). Era fill de Benito Fabián Castillo
Olite i de Adoración Anadrón Ortilles.
Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), després de lluitar en la guerra civil amb
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola, en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Internat en diversos camps de concentració, va ser enviat
posteriorment a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar, sembla, a
les
fortificacions de la «Línia Maginot». El
maig de 1940 va ser capturat pels
alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França)
i, després de passar per
l'Stalag VD d'Estrasburg (Alsàcia, França), fou
deportat, amb la matrícula
4.689, al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on arribà
el 13 de desembre de 1940. Després de l'alliberament del
camp el 5 de maig de
1945 va ser repatriat a França i
s'instal·là a Tolosa. Fou membre de la
Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). L'abril
de 1967 obtingué la
nacionalitat francesa. José Castillo Anadón va
morir l'1 de novembre de 1967 en
un accident d'automòbil. ***
Necrològica
d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de novembre de 1967 - Antoni Nadal
Ribas: L'1 de novembre de 1967 mor a La Sala (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Antoni Nadal Rivas –el segon llinatge a
vegades citat Rivas.
Havia nascut el 27 de març de 1912 a Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena
Ribas.
Començà a militar molt jove en la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
va ser internat en diversos camps de concentració.
Després va ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Salviac (Llenguadoc,
Occitània). En
acabar la II Guerra Mundial s'establí a La Sala, on
milità en la Federació
Local de la CNT, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat
orgànica. Malalt, Antoni
Nadal Ribas va morir l'1 de novembre de 1967 al seu domicili de La Sala
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat dos dies després a Salviac, on reposava sa
mare. Deixà
companya, Mercè Rovira, i progènie. ***
Necrològica
de Sebastián Sánchez Martínez
apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 25 de setembre de 1975
- Sebastián Sánchez Martínez: L'1 de novembre de 1974 mor a Arle (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Sebastián Sánchez Martínez. Havia nascut el 15 de juny de 1902 a Ohanes (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Sánchez i María Martínez. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la instauració de la II República espanyola emigrà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità voluntari en la «Columna Durruti» i caigué greument ferit, restant mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Noé. Posteriorment milità en la Federació Local d'Arle de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Consuelo Pérez. Sebastián Sánchez Martínez va morir l'1 de novembre de 1974 –algunes fonts citen erròniament l'11 de novembre– a l'Hospital Joseph Imbert del barri de Fourchon d'Arle (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Miguel Cubel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de desembre de 1980 - Miguel Cubel: L'1
de novembre de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel Cubel. Havia nascut cap el 1906 a Gelsa
(Saragossa,
Aragó, Espanya). Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
participà en la revolució d'octubre de 1934. En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Posteriorment
s'establí a la zona de Montpeller, on milità en
la CNT, participant activament en les reunions i sortides campestres de
l'organització. Entre novembre de 1941 i setembre de 1943
fou membre del Comitè
Nacional de la Unió Nacional Espanyola (UNE). ***
Onofre García Tirador, conseller de Treball per la FAI en el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó -
Onofre García Tirador: L'1 de novembre de
1988 mor a Mèxic el destacat anarquista i anarcosindicalista
Onofre García Tirador, també
conegut com Onofre Tirador o simplement Onofre.
Havia nascut en
1907 a Santianes del Agua (Ribadesella, Astúries, Espanya).
Des de molt jove
treballà al centre siderúrgic de Duro Felguera a
La Felguera, alhora que
estudiava durant les nits. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
representà en diverses
reunions el «Centre Obrer La Justícia»
de La Felguera. Es mostrà contrari a l'Aliança
Obrera amb les forces socialistes. Arran de la insurrecció
anarquista de l'Alt
Llobregat, el febrer de 1932 va ser deportat, amb més d'un
centenar de
companys, a bord del «Buenos Aires» rumb a Bata
(Guinea). El setembre de 1932
fou delegat pel Sindicat Únic de la
Metal·lúrgica (SUM) de La Felguera al
Congrés Regional de la CNT. En aquesta època va
fer de mestre en una escola
racionalista a Sama. Durant els anys republicans destacà com
a orador en
mítings arreu d'Astúries. Membre del
Comitè Revolucionari de La Felguera,
durant els fets insurreccionals de 1934, després d'atacar la
caserna de
carrabiners d'aquella localitat amb un cotxe blindat armat d'una
metralladora i
de lluitar contra la Guàrdia d'Assalt de Valdecuna,
dirigí, amb Higinio
Carrocera i Celestino Fernández Fernández (Celesto
el Topu), una columna
de 200 sindicalistes que el 6 d'octubre entrà a Oviedo per
San Esteban i
s'apoderà de la fàbrica d'armes La Vega, amb la
intenció de reforçar la
revolució a la capital i proclamar el comunisme llibertari.
Després de
l'esclafament de la revolta, fugí amb sa companya (Carmen
Casas Alonso) primer
a Barcelona i després a Santa Cruz (Tenerife, Illes
Canàries) on visqué sota el
nom de Fernando Ángel García
dedicant-se a tasques comercials fins a la
seva detenció a començaments d'octubre de 1935 i
trasllat a la presó del Coto
de Gijón. Amb l'aixecament feixista, lluità a La
Felguera i a Gijón i fou el
delegat del Batalló Confederal Núm. 2
–també conegut com «Batalló
Onofre» i
que després de la militarització de les
milícies, de la qual va ser partidari,
esdevindria Batalló d'Infanteria 207–, amb base a
La Villa.
El setembre de
1936 s'integrà en la comandància del front
occidental asturià i el desembre
d'aquell any va ser nomenat conseller de Treball per la FAI en el
Consell
Interprovincial d'Astúries i Lleó, des del 24
d'agost de 1937 anomenat Consell
Sobirà, i membre de la seva «Comissió
de Guerra, Indústria i Fortificacions».
El febrer de 1937 va ser ferit als renyits combats d'El Escamplero, on
es jugaven
les comunicacions d'Oviedo. Aquest mateix any va fer mítings
a La Felguera, a
Gijón i a Santander. El 21 de novembre de 1937
participà en el acte d'homenatge
a Buenaventura Durruti celebrat la Teatre Apolo de València,
organitzat per la
Federació Local de Sindicats de la CNT, i on
també intervingueren Pérez Feliu,
Miguel González Inestal i Lucia Sánchez Saornil.
Amb la caiguda del front nord
aconseguí fugir de la repressió embarcant a bord
de l'«Abascal» al port d'El
Musel de Gijón, juntament amb membres del Consell
Sobirà, oficials i milicians,
i arribar a Catalunya després de creuar el Midi. Durant la
Retirada passà a
França i a finals de 1939 fou un dels creadors de
l'Aliança Democràtica
Espanyola (ADE). A finals dels anys quaranta fou membre, sota el nom d'Onofre
Tirador, de la xarxa clandestina d'investigació
del Servei d'Informació
Anglès (SIA) muntada al llarg dels Pirineus per a controlar
les activitats
secretes de la policia franquista i els passos i activitats dels
exiliats
clandestins i guerrillers, dirigida pel comandant anglès
Hinma, el capità
Philips i un agent anglès que feia servir el sobrenom de
Marshall. Més tard
s'establí a Londres (Anglaterra) i finalment a
Mèxic, on continuà militant en
la CNT de l'Exili. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, participà
en la reconstrucció de la CNT asturiana i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Acción Libertaria.
A partir de l'escissió confederal,
s'adherí al sector de la CNT renovada, futura
Confederació General del Treball
(CGT). Alguns documents seus es troben dipositats a l'International
Institute
of Social History (IISH) d'Amsterdam. Onofre García Tirador (1907-1988) ***
Georges Navel fotografiat per Roger Parry - Georges Navel: L'1 de novembre de 1993 mor a Dia (Roine-Alps, Arpitània) l'escriptor llibertari autodidacte Charles François Victor Navel, conegut com Georges Navel. Havia nascut el 30 d'octubre de 1904 a Pont-à-Mousson (Lorena, França). Era el tretzè infant d'una família treballadora. Sos pares es deien Charles François Navel, obrer de fàbrica, i Anastasie Rommé. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. El 25 de novembre de 1937 es casà a Santa Maxima (Provença, Occitània) amb Marie Ferrari, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1947 a Brinholà (Provença, Occitània). En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. L'11 d'octubre de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Denise Barthaux. En 1962 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945, és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. El seu últim domicili va ser a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània). Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital de Dia (Roine-Alps, Arpitània). El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson. ***
Necrològica
de Francisco Pedraza Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de desembre de 1993 - Francisco
Pedraza Lozano:
L'1 de novembre de 1993 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pedraza Lozano. Havia
nascut el 26 de juliol -el certificat de naixement cita el 27 de juliol
i el de defunció el 26 de juliol–
de
1905 a Granada (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco
Pedraza Tejada i Rafaela Lozano. Ferrer de professió,
milità en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
dictadura
franquista fou
un dels puntals del moviment llibertari a Sevilla i el seu domicili
refugi de
nombrosos companys buscats. Va ser empresonat en diverses ocasions.
Després de
la mort del dictador Francisco Franco fou membre del Sindicat de
Jubilats i
Pensionistes de la CNT de Sevilla. Francisco Pedraza Lozano va morir
l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital Duque del Infantado de Sevilla
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Eutilio
Vignoli durant la guerra d'Espanya - Eutilio Vignoli:
L'1 de novembre de 1993 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Eutilio Vignoli. Havia nascut l'1 de març de 1905 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira
Lambertini. Va fer estudis
elementals i quan era adolescent s'integrà en el moviment
anarquista. Treballà
com a dependent i després com a mecànic. En 1929,
fugint de la repressió
feixista, s'exilià clandestinament a França, on
continuà militant en el
moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la guerra
d'Espanya, s'enrolà
com a voluntari en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i lluità al front
d'Aragó. Malalt de malària, el novembre de 1937
retornà a França. A Niça se li
decretà l'expulsió per «sojorn
irregular» i el maig de 1938 embarcà
clandestinament per a Tunísia, on restà un any.
Pocs dies abans de l'esclat de
la II Guerra Mundial, retornà a França,
però va ser detingut per infracció al
decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de
presó. Un cop lliure, va
ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol
de 1941 va ser
extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de
1941 va ser condemnat
a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que
l'1 de juny de 1942 va ser
commutada per una amonestació i posat en llibertat. ***
Agustín García Calvo fotografiat per Alberto García Alix (2007) - Agustín García
Calvo: L'1 de novembre de 2012 mor a Zamora (Castella, Espanya) el filòleg,
gramàtic, poeta, dramaturg, assagista, crític literari, traductor i pensador
anarquista Agustín García Calvo. Havia nascut el 15 d'octubre de 1926 a Zamora
(Castalla, Espanya). Sos pares es deien Joaquín García i Avelina Calvo. Entre
1930 i 1936 estudià a les escoles publiques i entre 1937 i 1943 a l'institut de
Zamora. Entre 1943 i 1948 va fer estudis de Filologia Clàssica a la Facultat de
Filosofia i Lletres a la Universitat de Salamanca (Castella, Espanya), on es
llicencià amb la primera promoció d'alumnes del filòleg Antonio Tovar Llorente,
doctorant-se a Madrid (Espanya) en el curs 1950-1951 amb la tesi Prosodia y mètrica
antigues. Es dedicà a la docència i entre 1951 i 1958 fou catedràtic de
llatí a l'Institut «Claudio Moyano» de Zamora i entre 1959 i 1964 a l'Institut
Murillo de Sevilla (Andalusia, Espanya). Aquesta activitat en l'ensenyament
secundari la compaginà amb la docència universitària, entre 1950 i 1956 com a professor
ajudant adjunt a la Facultat de Lletres de Salamanca i després com a catedràtic
de llengües clàssiques a les universitats de Múrcia (1953) i Sevilla
(1959-1964). En 1965 començà de catedràtic a la Universitat de Madrid. L'agost
de 1965 va ser apartat de la seva càtedra per la dictadura franquista,
juntament amb altres professors (Mariano Aguilar Navarro, Roberto García de
Vercher, José Luis López Aranguren, Santiago Montero Díaz i Enrique Tierno
Galván), per fer costat les revoltes estudiantils del febrer d'aquell any –Antonio
Tovar Llorente i José María Valverde Pacheco renunciaren voluntàriament a les
seves càtedres com a protesta contra aquesta mesura. Entre 1965 i 1969 dirigí
l'Acadèmia Elba, al número 4 del carrer Desengaño de Madrid, on va fer cursos
per a estudiants i per concursants a oposicions. En aquests anys patí nombroses
detencions. Es casà amb Josefa Ballesteros Garrido, amb qui tingué quatre
infants. En 1969 s'exilià clandestinament a París (França), on fou entre 1969 i
1970 professor de castellà a la Facultat de Lletres de Nanterre i entre 1970 i
1976 a la Universitat de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); també fou
professor al Collège de France. En aquests anys d'exili també treballà de
traductor per a l'editorial Ruedo Ibérico, dirigida per l'anarquista José
Martínez Guerricabeitia, i coordinà la tertúlia política del cafè La Boule
d'Or
del Barri Llatí de París. En 1976, després de
l'anul·lació l'any
anterior del decret de suspensió docent, es reincorporà a
la càtedra de filologia
llatina de la Universitat Complutense de Madrid, càrrec que
ocupà fins a la
seva jubilació en 1992, i durant sis anys més com a
catedràtic emèrit. En
aquests anys, a més de la docència, va fer nombrosos
cursos, conferències i recitals
poètics, moltes vegades amb Isabel Escudero Ríos, la seva
companya des de 1976.
Entre 1980 i 1900 impartí multitud de conferències a
Ateneus Llibertaris i
sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir de 1997
dirigí la Tertúlia Política de l'Ateneu de Madrid
i formà part del Círculo Lingüístico
de Madrid (Carlos Piera Gil, Rafael Sánchez Ferlosio, etc.). En
1983, per encàrrec
del primer president de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina
Herrán, va
escriure l'Himno de la Comunitat, pel preu simbòlic d'una pesseta. Entre
1988 i 1991 creà l'Escola de Lingüística, Lògica i Arts del Llenguatge. Crític
amb la industrial cultural, fundà les seves pròpies editorials Lumia i Lucina
(1978), per publicar els seus llibres. En 1993 Hisenda el denunciar com a defraudador
fiscal ja que, coherent amb les seves idees, mai no havia fet la declaració de
la renda i l'Estat li reclamà 10 milions i mig de pessetes, de les quals
recollí quatre milions i mig de dues-centes donacions particulars i la resta d'un
préstec bancari. En 2011 va fer costat el «Moviment 15-M». El seu pensament
anarquista es centra en la crítica filosòfica dels grans conceptes del
pensament occidental (Amor, Capital, Ciència, Cultura, Democràcia, Déu, Diners,
Estat, Estat del Benestar, Família, Fe, Felicitat, Futur, Història, Home, Individu,
Majories, Mort, Mitjans de Formació de Masses, Parella, Paz, Poder, Realitat,
Religió, Temps, etc.), i alguns l'han qualificat d'«anarconihilista». Trobem
textos seus en diferents diaris (ABC, Diario 16, El Mundo,
La Opinión, El País, La Razón, La Vanguardia, etc.)
i en publicacions periòdiques (A Distancia, Anales de la Universidad
Hispalense, Archipiélago, Archivo Hispalense, Argelaga,
La Balsa de la Medusa, Bicel, Biztoc, Caminar
Conociendo, Caos, Claves de la Razón Práctica, CNT, Compás
de Letras, Cuadernos de Filología Clásica, Creación, Emérita,
Estudios Clásicos, Frente Libertario, Historia Libertaria,
Investigación y Ciencia, Isegoría, Manía, Mirador de la
Complutense, Península, Pimienta Negra, La Protesta, Revista
Española de Lingüística, Revista de Occidente, Ritmo, Saber
Leer, Sarasvati, Serta, Tabanque, Triunfo, El
Viejo Topo, etc.). Entre les seves obres de gramàtica i de teoria del
llenguatge tenim Pequeña introducción a la prosodia latina (1954), Lalia.
Ensayos de estudio lingüístico de la sociedad (1973), Del ritmo del
lenguaje (1975), Del lenguaje (I) (1979 i 1991), De la construcción
(Del lenguaje II) (1983), Del aparato (Del Lenguaje III) (1999), Hablando
de lo que habla. Estudios de lenguaje (1989, 1990 i 1993), Contra la
Realidad. Estudios de lenguas y cosas (2002), Es. Estudio de gramática
prehistórica (2003), Tratado de rítmica y prosodia y de métrica y versificación
(2006) i Elementos gramaticales (2009, tres toms); entre les d'assaig i
política Apotegmas a propósito del marxismo (1970), Manifiesto de la
Comuna Antinacionalista Zamorana (1971, 1974 i 1989), Manifiesto contra
el despilfarro (1977), ¿Qué es el Estado? (1977), La venta del
alma (1980), Actualidades (1980), Cartas de negocios de José
Requejo (1981), Historia contra tradición. Tradición contra Historia
(1983 i 1998), Familia: la idea y los sentimientos (1983 i 1992), El
amor y los 2 sexos. Del tiempo de amor y olvido (1984 i 1991), De la
felicidad (1986, 1989, 1991 i 2000), De los modos de integración del
pronunciamiento estudiantil (1987), Noticias de abajo (1991, 1991 i
1995), Contra la Paz. Contra la Democracia (1993), Contra el Tiempo
(1993 i 2001), Análisis de la Sociedad del Bienestar (1993 i 1995), Contra
la Pareja (1994 i 1995), Contra el hombre (con dos epílogos de Isabel
Escudero) (1996), De Dios (1996), De mujeres y de hombres (1999),
37 adioses al mundo (2000), ¿Qué es lo que pasa? (2006), 20
ventanas y 36 adolescencias (2006), De verde a viejo. De viejo a verde
(2007) i Mentiras principales (2013); entre els seus llibres poètics Al
burro muerto... (1998), Bebela (1987 i 2001), Canciones y soliloquios
(1982 i 1993), Del tren (83 notas o canciones) (1981), Libro de
conjuros (1979, 1981, 1991 i 2000), Más canciones y soliloquios (1988),
Ramo de romances y baladas (1991), Relato de amor (1980, 1982,
1989 i 1993), Sermón de ser y no ser (1972, 1973, 1977, 1980, 1984, 1988
i 1995), Valorio 42 veces (1986), Cinco inéditos (1997), Uno o
dos en 23 sitios y más (2003), 4 canciones de amor perdido y el cínife
(2006), Suma del vuelo de los hombres (2008), Cantar de las dos
torres (2008), Y más aún canciones y otros juegos (2008), Sólo de
lo negado (2013), Yo misma (2015) i Sermón de dejar de ser (2016);
entre les seves obres teatrals Iliu Persis. Tragicomedia musical en una
noche (1976), Feniz o la manceba de su padre (1976), Baraja del
Rey Don Pedro (1998 i 1999), Ismena. Tragicomedia musical (1980), Rey
de una hora (1984), Tres farsas trágicas y una danza titánica.
"Traspaso», «Dos amores», "Velatorio» y "Rotura», cuatro obras
de teatro de una media hora de duración (1980), Pasión. Farsa trágica
(2006), La rana y el alacrán (2007), El otro hombre (2008), Diosas
cosas (2008) i Loco de amor (2010); entre l'obra narrativa Eso y
ella. 6 cuentos y una charla (1987 i 1993), ¿Qué coños? 5 cuentos y una
charla (1990, 1991, 1991 i 1995), Locura. 17 casos (1997), Registro
de recuerdos (contranovela) (2002), Cosas de la vida. 17 cuentos (2009)
i Desnacer (2019); altres obres són De los números (1976), De
viva voz (1981) i Recitaciones de poesia Antigua (1987). Ha traduït
autors clàssics grecs i romans (Aristòfanes, Heràclit, Homer, Horaci, Lucreci,
Parmènides, Plató, Plaute, Presocràtics, Sòfocles, Virgili, Xenofont, etc.) i
d'altres autors posteriors (Baur, Belli, Brassens, Erasme, Sade, Shakespeare,
Sem Tob, Valéry, etc.). Va ser guardonat amb els Premis Nacionals del Ministeri
de Cultura espanyol d'Assaig (1990), de Literatura Dramàtica (1999) i de
Traducció (2006). Agustín García Calvo va morir l'1 de novembre de 2012 a
l'Hospital Virgen de la Concha de Zamora (Castella, Espanya), a causa d'una insuficiència
cardíaca, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de San Atilano d'aquesta
ciutat. La seva influència en destacats intel·lectuals i escriptors ha estat
enorme, especialment en Félix de Azúa Comella, Fernando Fernández-Savater
Martín (Fernando Savater), Javier Marías Franco, José Luis Gómez García
i Miguel Ángel Pons Pereda-Velasco (Miguel Ángel Velasco), entre d'altres.
Poemes seus han estat musicats per diversos autors, com ara Ciento Volando,
Farluquito y Arle, Ana Leal, Tasio Miranda, Antonio Selfa, Amancio Prada Prada,
Chicho Sánchez Ferlosio, etc. En 2013 es publicà l'homenatge Encuentros con
¿Agustín García Calvo?, que recull el testimoni de diverses persones que el
tractaren. En 2015 María del Consuelo Ahijado Gil llegí la tesí Enseñar a No
Saber: la Contra-Educación como Acción Política en Agustín García Calvo i en
2022 Jordi Carmona Hurtado publicà l'assaig Cómo matar a la muerte. Agustín
García Calvo y la filosofia de la contracultura. Agustín García Calvo
(1926-2012) ---
|
![[31/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[31/10]") |
|
![[02/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/11]") |
|
|
| Actualització: 14-12-23 |