---

Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"

Capçalera de Le Réveil des Mineurs

- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard «Organe des travailleurs de langue française des États-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà: «Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic a Spring Valley--, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37, és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

***

Portada del primer número d'"Anarchy"

Portada del primer número d'Anarchy

- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

***

Capçalera d'"Sturmvogel"

Capçalera d'Sturmvogel

- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

***

Capçalera del primer número de "Le Flambeau"

Capçalera del primer número de Le Flambeau

- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se: «Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és un òrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

***

Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"

Capçalera de Los Nuevos Horizontes

- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

***

Capçalera del primer número de "L'Allarme"

Capçalera del primer número de L'Allarme

- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

***

Capçalera d'"Umanità Nova"

Capçalera d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

***

Portada d'un exemplar de "Semáforo"

Portada d'un exemplar de Semáforo

- Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

***

Comunicat de la Columna Durruti publicat en "Vía Libre" el 7 de novembre de 1936

Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936

- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

***

Portada del primer i únic número d'"Anarquía"

Portada del primer i únic número d'Anarquía

- Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

***

Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)

Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972)

- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ange Laisant

Charles-Ange Laisant

- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste, Le Libertaire, Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes, Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques, àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

***

Lorenzo Viani

Lorenzo Viani

- Lorenzo Viani: L'1 de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista «Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago, és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de «Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la «Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore, Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell: «Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquesta època conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta «conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il «Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi «IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.

Lorenzo Viani (1882-1936)

***

Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).

Gino Balestri (1901-1983)

***

Marià Callau Martí

Marià Callau Martí

- Marià Callau Martí: L'1 de novembre de 1902 neix a Cala (El Perelló, Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Son pare portava els mateixos nom i llinatges que ell. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal, òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc).

***

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

- Abe Bluestein: L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Juan Giménez Arenas

Juan Giménez Arenas

- Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquesta època organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)

***

Tomba de Cesáreo Quiñones al Cheltenham New Cemetery de Melbourne

Tomba de Cesáreo Quiñones al Cheltenham New Cemetery de Melbourne

- Cesáreo Quiñones: L'1 de novembre de 1913 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cesáreo Quiñones. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració i després va fer feina en la VII Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Kénadsa (Bechar, Algèria). En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Casablanca (Marroc), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'anarquista Agrupació Cultural «Armonía». A finals de 1962, amb sa família i altres companys (Collado, Domínguez i Gargallo), emigrà a Melbourne (Victoria, Austràlia), on participà en el nucli de la CNT en l'exili. Cesáreo Quiñones va morir l'11 de juny de 1983 d'un càncer hepàtic a Melbourne (Victoria, Austràlia) i va ser enterrat al Cheltenham New Cemetery d'aquesta localitat.

***

Valero Chiné Bagué

Valero Chiné Bagué

- Valero Chiné Bagué: L'1 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per «desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent).

Valero Chiné Bagué (1918-2007)

***

Roland Breton

Roland Breton

- Roland Breton: L'1 de novembre de 1931 neix al XVI Districte de París (França) el geògraf, geolingüista i militant  llibertari i sindicalista, i després socialista, Roland Jules-Louis Breton. Fill d'una família esquerrana, son avi, Jules-Louis Breton, i son pare, André Breton, havien estat diputats socialistes. Va fer els estudis primaris i secundaris a París i a Saint-Amand-Montrond (Centre, França). A partir de 1951, quan era estudiant a l'Institut d'Estudis Polítics de París, milità en el Grup «Kronstadt» de la Federació Anarquista (FA) del V i VI Districtes de París, participant en activitats del Grup «Socialisme ou Barbarie». Entre 1951 i 1956 fou membre de la Federació d'Albergs de Joventut, i recorregué tota Europa. Entre 1952 i 1955 fou membre de la redacció del setmanari Le Libertaire, aleshores òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on col·laborà sota diversos pseudònims. En 1956 s'oposà a la tendència animada per Georges Fontenis dins la FCL i participà en la redacció del Mémorandum du Groupe «Kronstadt», on es denunciaven les pràctiques poc anarquistes de la FCL. S'integrà en els Grups Anarquistes d'Acció Revolucionaris (GAAR) i participà activament en la revista Noir et Rouge. Després d'estudiar a l'Institut d'Estudis Polítics, va fer Geografia i Història a la Sorbona. En 1957 es casà amb Nicole Hourcq, amb qui tingué dues filles i dos fills. L'agost de 1958 es negà a combatre a Algèria i es declarà insubmís, exiliant-se a l'Índia, on va fer d'ensenyant i d'investigador a la Universitat de Ranchi (Jharkhand, Índia). En 1959, quan era a Calcuta (Índia) aconseguí que fos llicenciat i pogué retornar a França. En 1960 va ser nomenat conseller cultural adjunt a Varsòvia (Polònia), on visqué el «comunisme real». Poliglota i estudiós de les llengües, parlà regularment l'alemany, l'anglès, el castellà, l'italià, el llatí, el rus i el sànscrit. Encara que en 1960 s'afilià al Partit Socialista Unificat (PSU) i en 1974 al Partit Socialista (PS), restà proper al moviment anarquista tota la seva vida. Durant els anys seixanta va col·laborar en Le Monde Libertaire i en Noir et Rouge i milità en la Unió dels Grups Comunistes-Anarquistes (UGAC) de la FA. Amb Daniel Guérin redactà el manifest del PSU per l'autogestió Pour un nouveau départ vers le socialisme dans la liberté. Com a sindicalista milità en la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i en la tendència «École Émancipée», participant en la seva revista. Entre 1961 i 1963 va fer de professor a l'Institut Masculí de Gap (Delfinat, Arpitània). El 2 de desembre de 1962 fou un dels oradors, amb Joachim Salamero i René Keravis, d'un míting de suport al poble espanyol celebrat a la Borsa del Treball de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Entre 1975 i 1987 treballà a Camerun i recorregué el Sàhara amb camió i amb autobús amb una de ses filles. De bell nou a França, en 1991 va ser nomenat professor de Geografia a la Universitat París VIII (Vicennes-Saint Denis). Posteriorment s'establí a Venèla (Provença, Occitània) i ensenyà a la Universitat d'Ais de Provença fins al 1994, any de la seva jubilació. A Ais de Provença participà en les activitats del «Grup Francisco Ferrer» de la Libre Pensée, organitzant conferències amb l'anarquista espanyol Jaume Serra. Fou membre del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània) i animà nombroses xerrades –sobre Élisée Reclus (1989), sobre ètnies (1998), sobre l'atles de llengües (2004), etc. Entre 1997 i 2005 col·laborà en la revista anarquista Réfractions. Les seves investigacions geogràfiques s'han centrant en les llengües i en les ètnies, defensant acarnissadament la diversitat cultural, les llengües minoritàries i els pobles oprimits, i el seu tema centra d'estudi en geolingüística es consagrà en la noció d'ètnia i de la dinàmica de les comunitats etnolingüístiques, creant el terme «etnopolítica». Entre les seves obres podem destacar Les langues de l'Inde depuis l'Indépendance (1964), Les provinces et les ethnies de l'Inde (1970), La population du Bangladesh (1972), Atlas géographique des langues et des ethnies de l'Inde et du Subcontinent (1976), Géographie des langues (1976), Géographie du français et de la francité en louisianne (1979), Les ethnies (1981), Géographie des civilisations (1987), Atlas Administratif des Langues Nationales du Cameroun (1991), Montagnards d'Afrique Noire. Les Hommes de la Pierre et du Mil (1993), L'ethnopolitique (1995), Du langage aux langues (1997, amb Ranka Bijeljac), Peuples et États. L'impossible équation? (1998), Atlas of the Languages and Ethnic Communities of South Asia (1998), Atlas des langues du monde (2003), Horizons et frontières de l'esprit. Comprendre le multiculturalisme (2006) i Atlas des minorités dans le monde (2008). També va fer l'epíleg de la reedició de 2006 del llibre de Maurice Dommanget Histoire du drapeau rouge i el prefaci a la reedició de 2007 del llibre d'Ernest Renan Qu'est-ce qu'une nation? Els últims anys de sa vida patí la malaltia d'Alzheimer. Roland Breton va morir el 6 de juliol de 2016 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

***

Carlos Díaz Hernández

Carlos Díaz Hernández

- Carlos Díaz: L'1 de novembre de 1944 neix a Canalejas del Arroyo (Cuenca, Castella, Espanya) el filòsof i pensador anarcocristià Carlos Díaz Hernández. Estudià filosofia a Salamanca, Madrid i Munic. Llicenciat i doctor en filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, també estudià dret i sociologia política a Madrid, on obtingué els graus de llicenciat i diplomat, respectivament. En 1971 aconseguí per oposició la càtedra de Filosofia d'Institut d'Ensenyament Mitjà, i en 1982, la de professor titular d'Història de la Filosofia de la Universitat. Ha estat catedràtic del departament de Filosofia I, Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED). També és professor visitant permanent de la Universitat Pontifícia de Mèxic. Ha estat president dels Filòsofs Joves d'Espanya, redactor en cap de la secció espanyola de la revista internacional catòlica Communio i membre del consell de redacció de la revista Acontecimiento i de la Col·lecció «Persona». Fundà l'Institut Emmanuel Mounier d'Espanya, Mèxic, Argentina i Paraguai, i és president de la Fundació Emmanuel Mounier. És conegut per les seves innombrables conferències arreu del món. En els anys setanta destacà com a pensador teòric anarquista, traduí i edità nombrosos escriptors àcrates clàssics (E. Armand, Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Max Nettlau, Pierre-Joseph Proudhon, etc.) i mantingué una sòlida amistat amb destacats llibertaris (Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Diego Abad de Santillán, etc.); en los anys noranta es declarà seguidor del pensament «personalista comunitari» d'Emmanuel Mounier. Intenta compaginar l'anarquisme i el cristianisme. Trobem articles seus en Acontecimiento, Aprendizaje, Historia Libertaria, Horizonte 2000, Libre Pensamiento, Polémica, etc. Ha publicat més de 250 llibres, entre els que destaquen Personalismo obrero. Presencia viva de Mounier (1969), Hombre y dialéctica en el marxismo-leninismo (1970), La Primera Internacional de Trabajadores (1973), Proudhon (1973), Biografías anarquistas: Proudhon, Bakunin, Kropotkin (1973), Comunismo, anarquía, personalismo (1973), Del anarquismo como fenómeno político-moral (1975), Pro y contra Stirner (1975), Ensao de pedagogía utópica (1975, amb Félix García), Julián Besteiro o el socialismo en libertad (1976), 16 tesis sobre el anarquismo (1976, amb Félix García), La actualidad del anarquismo (1977), Memoria anarquista (1977), Las teorías anarquistas (1977), Manifiesto libertario de la enseñanza (1978), Ensayo de pedagogía libertaria (1979, amb Félix García), Contra Prometeo (1980), Sabiduría y locura (1980), La buena aventura de comunicarse (1980), ¿Qué es ser joven? (1980), El sujeto ético (1983), Memoria y deseo. Oficio de enseñar y pasión por el hombre (1983), El sueño hegeliano del estado ético (1987), Nihilismo y estética. Filosofía de fin del milenio (1987), De la razón dialógica a la razón profética (1991), La política como justicia y pudor (1992), Releyendo el anarquismo (1992), Manifiesto para los humildes (1992), Cuando la razón se hace palabra (1992), Víctor García. El Marco Polo del anarquismo (1993), Diez miradas sobre el rostro del otro (1994), Valores del futuro que viene (1995), La filosofía,sabiduría primera (1996), Diego Abad Santillán (1997), Max Stirner (1998), Religiones personalistas y religiones transpersonalistas (2003), Mi encuentro con el personalismo comunitario (2006), Pedagogía de la ética social. Para una formación en valores (2006), El nuevo pensamiento de Franz Rosenzweig (2008), Razón cálida. La relación como lógica de los sentimientos (2009), Logoterapia centrada en la persona (2011), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Edició de "Souvenirs du bagne" de 2005

Edició de Souvenirs du bagne de 2005

- Liard-Courtois: L'1 novembre de 1918 mor a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Havia nascut el 19 de novembre de 1862 a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del «Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

***

Laurent Tailhade fotografiat per Miguel Almereyda en 1903

Laurent Tailhade fotografiat per Miguel Almereyda en 1903

- Laurent Tailhade: L'1 de novembre de 1919 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Havia nascut el 16 d'abril de 1854 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) en una família burgesa d'alts magistrats conservadors. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Lima Barreto a l'Hospici Nacional

Lima Barreto a l'Hospici Nacional

- Lima Barreto: L'1 de novembre de 1922 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Havia nascut el 13 de maig de 1881 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» --manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia-- i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista: Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

***

Ángel Santamaría Legaría

Ángel Santamaría Legaría

- Ángel Santamaría Legaría: L'1 de novembre de 1936 és afusellat al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Santamaría Legaría. Havia nascut cap al 1900 a Moreda (Àlaba, País Basc). Sos pares es deien Narciso Santamaría i Fructuosa Legaría. Jornaler, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de desembre de 1933 a Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat, el procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou condemnat per un Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a Logronyo a 13 anys, quatre mesos i un dia de presó, més 250.000 pessetes d'indemnització com a autor de l'incendi de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys de presó per tinença d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de Sant Miquel dels Reis i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ángel Santamaría Legaría va ser afusellat per les tropes franquistes, juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou enterrat al cementiri de Berriozar.

Ángel Santamaría Legaría (ca. 1900-1936)

***

Félix Izquierdo García

Félix Izquierdo García

- Félix Izquierdo García: L'1 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Havia nascut el 27 de juliol de 1907 a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya). Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen, on morí 10 mesos i tres setmanes després. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

***

Gustave Cauvin (ca. 1931)

Gustave Cauvin (ca. 1931)

- Gustave Cauvin: L'1 de novembre de 1951 mor en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Havia nascut el 4 de gener de 1886 a Marsella (Provença, Occitania). Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per Édouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu òrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusiana Rénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per «ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinéma éducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres.

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

Tito L. Foppa poc abans de morir

Tito L. Foppa poc abans de morir

- Tito L. Foppa: L'1 de novembre de 1960 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Havia nascut el 18 de juny de 1884 a Adrogué (Buenos Aires, Argentina). Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme «de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i «degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), El último caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho –el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué sa única filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, La Época, El Nacional, Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria.

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

José Castillo Anadón

José Castillo Anadón

- José Castillo Anadón: L'1 de novembre de 1967 mor a, sembla, Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Castillo Anadón. Havia nascut el 14 de desembre de 1909 a Oliet (Terol, Aragó, España). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de lluitar en la guerra civil amb l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, va ser enviat posteriorment a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar, sembla, a les fortificacions de la «Línia Maginot». El maig de 1940 va ser apressat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França) i, després de passar per l'Stalag VD d'Estrasburg (Alsàcia, França), fou deportat, amb la matrícula 4.689, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 13 de desembre de 1940. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França i s'instal·là a Tolosa. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). L'abril de 1967 obtingué la nacionalitat francesa. José Castillo Anadón va morir l'1 de novembre de 1967 en un accident d'automòbil.

***

Necrològica d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de novembre de 1967

Necrològica d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Antoni Nadal Ribas: L'1 de novembre de 1967 mor a La Sala (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antoni Nadal Rivas –el segon llinatge a vegades citat Rivas. Havia nascut el 27 de març de 1912 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena Ribas. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Salviac (Llenguadoc, Occitània). En acabar la II Guerra Mundial s'establí a La Sala, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat orgànica. Malalt, Antoni Nadal Ribas va morir l'1 de novembre de 1967 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Salviac, on reposava sa mare. Deixà companya, Mercè Rovira, i progènie.

***

Necrològica de Sebastián Sánchez Martínez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1975

Necrològica de Sebastián Sánchez Martínez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Sebastián Sánchez Martínez: L'1 de novembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de novembre– de 1974 mor a Arle (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Sebastián Sánchez Martínez. Havia nascut el 15 de juny de 1902 a Ohanes (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Sánchez i María Martínez. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la instauració de la II República espanyola emigrà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità voluntari en la «Columna Durruti» i caigué greument ferit, restant mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Noé. Posteriorment milità en la Federació Local d'Arle de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Consuelo Pérez.

***

Necrològica de Miguel Cubel apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de desembre de 1980

Necrològica de Miguel Cubel apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1980

- Miguel Cubel: L'1 de novembre de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Cubel. Havia nascut cap el 1906 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en la revolució d'octubre de 1934. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment s'establí a la zona de Montpeller, on milità en la CNT, participant activament en les reunions i sortides campestres de l'organització. Entre novembre de 1941 i setembre de 1943 fou membre del Comitè Nacional de la Unió Nacional Espanyola (UNE).

***

Onofre García Tirador, conseller de Treball per la FAI en el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó

Onofre García Tirador, conseller de Treball per la FAI en el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó

- Onofre García Tirador: L'1 de novembre de 1988 mor a Mèxic el destacat anarquista i anarcosindicalista Onofre García Tirador, també conegut com Onofre Tirador o simplement Onofre. Havia nascut en 1907 a Santianes del Agua (Ribadesella, Astúries, Espanya). Des de molt jove treballà al centre siderúrgic de Duro Felguera a La Felguera, alhora que estudiava durant les nits. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representà en diverses reunions el «Centre Obrer La Justícia» de La Felguera. Es mostrà contrari a l'Aliança Obrera amb les forces socialistes. Arran de la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat, el febrer de 1932 va ser deportat, amb més d'un centenar de companys, a bord del «Buenos Aires» rumb a Bata (Guinea). El setembre de 1932 fou delegat pel Sindicat Únic de la Metal·lúrgica (SUM) de La Felguera al Congrés Regional de la CNT. En aquesta època va fer de mestre en una escola racionalista a Sama. Durant els anys republicans destacà com a orador en mítings arreu d'Astúries. Membre del Comitè Revolucionari de La Felguera, durant els fets insurreccionals de 1934, després d'atacar la caserna de carrabiners d'aquella localitat amb un cotxe blindat armat d'una metralladora i de lluitar contra la Guàrdia d'Assalt de Valdecuna, dirigí, amb Higinio Carrocera i Celestino Fernández Fernández (Celesto el Topu), una columna de 200 sindicalistes que el 6 d'octubre entrà a Oviedo per San Esteban i s'apoderà de la fàbrica d'armes La Vega, amb la intenció de reforçar la revolució a la capital i proclamar el comunisme llibertari. Després de l'esclafament de la revolta, fugí amb sa companya (Carmen Casas Alonso) primer a Barcelona i després a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) on visqué sota el nom de Fernando Ángel García dedicant-se a tasques comercials fins a la seva detenció a començaments d'octubre de 1935 i trasllat a la presó del Coto de Gijón. Amb l'aixecament feixista, lluità a La Felguera i a Gijón i fou el delegat del Batalló Confederal Núm. 2 --també conegut com «Batalló Onofre» i que després de la militarització de les milícies, de la qual va ser partidari, esdevindria Batalló d'Infanteria 207--, amb base a La Villa. El setembre de 1936 s'integrà en la comandància del front occidental asturià i el desembre d'aquell any va ser nomenat conseller de Treball per la FAI en el Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó, des del 24 d'agost de 1937 anomenat Consell Sobirà, i membre de la seva «Comissió de Guerra, Indústria i Fortificacions». El febrer de 1937 va ser ferit als renyits combats d'El Escamplero, on es jugaven les comunicacions d'Oviedo. Aquest mateix any va fer mítings a La Felguera, a Gijón i a Santander. El 21 de novembre de 1937 participà en el acte d'homenatge a Buenaventura Durruti celebrat la Teatre Apolo de València, organitzat per la Federació Local de Sindicats de la CNT, i on també intervingueren Pérez Feliu, Miguel González Inestal i Lucia Sánchez Saornil. Amb la caiguda del front nord aconseguí fugir de la repressió embarcant a bord de l'«Abascal» al port d'El Musel de Gijón, juntament amb membres del Consell Sobirà, oficials i milicians, i arribar a Catalunya després de creuar el Midi. Durant la Retirada passà a França i a finals de 1939 fou un dels creadors de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE). A finals dels anys quaranta fou membre, sota el nom d'Onofre Tirador, de la xarxa clandestina d'investigació del Servei d'Informació Anglès (SIA) muntada al llarg dels Pirineus per a controlar les activitats secretes de la policia franquista i els passos i activitats dels exiliats clandestins i guerrillers, dirigida pel comandant anglès Hinma, el capità Philips i un agent anglès que feia servir el sobrenom de Marshall. Més tard s'establí a Londres (Anglaterra) i finalment a Mèxic, on continuà militant en la CNT de l'Exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT asturiana i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. A partir de l'escissió confederal, s'adherí al sector de la CNT renovada, futura Confederació General del Treball (CGT). Alguns documents seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Onofre García Tirador (1907-1988)

***

Georges Navel fotografiat per Roger Parry

Georges Navel fotografiat per Roger Parry

- Georges Navel: L'1 de novembre de 1993 mor a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Havia nascut el 30 d'octubre de 1904 a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França). Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945, és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

Georges Navel (1904-1993)

***

Necrològica de Francisco Pedraza Lozano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de desembre de 1993

Necrològica de Francisco Pedraza Lozano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de desembre de 1993

- Francisco Pedraza Lozano: L'1 de novembre de 1993 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pedraza Lozano. Havia nascut el 26 de juliol de 1905 a Granada (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisoc Pedraza i Rafaela Lozano. Ferrer de professió, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura franquista fou un dels puntals del moviment llibertari a Sevilla i el seu domicili refugi de nombrosos companys buscats. Va ser empresonat en diverses ocasions. Després de la mort del dictador Francisco Franco fou membre del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la CNT de Sevilla. Francisco Pedraza Lozano va morir l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital Duque del Infantado de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

- Eutilio Vignoli: L'1 de novembre de 1993 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Eutilio Vignoli. Havia nascut l'1 de març de 1905 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini. Va fer estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el moviment anarquista. Treballà com a dependent i després com a mecànic. En 1929, fugint de la repressió feixista, s'exilià clandestinament a França, on continuà militant en el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la guerra d'Espanya, s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre de 1937 retornà a França. A Niça se li decretà l'expulsió per «sojorn irregular» i el maig de 1938 embarcà clandestinament per a Tunísia, on restà un any. Pocs dies abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, retornà a França, però va ser detingut per infracció al decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de presó. Un cop lliure, va ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol de 1941 va ser extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que l'1 de juny de 1942 va ser commutada per una amonestació i posat en llibertat.  

Eutilio Vignoli (1905-1993)

---

[31/10]

Anarcoefemèrides

[02/11]

Escriu-nos


Actualització: 18-11-18