---

Anarcoefemèrides de l'1 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Travailleur"

Capçalera del primer número de Le Travailleur

- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus, Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

***

Portada de l'últim número de "L'Autonomie Individuelle"

Portada de l'últim número de L'Autonomie Individuelle

- Surt L'Autonomie Individuelle: Pel maig de 1887 surt a París (França) el primer número de la publicació anarcoindividualista L'Autonomie Individuelle. Revue mensuelle des idées an-archiques. Es pot considerar la primera revista de la tendència individualista anarquista francesa, encara que en 1882 havien sortit dos números de la revista L'Individu Libre, però que no tingué cap influència. Els principals redactors de L'Autonomie Individuelle van ser André Carteron, Georges Deherme, Jean-Baptiste Louiche i Charles Schaeffer. Hi van col·laborar Colline, Alain Gouzien, C. Henry, Joris-Karl Huysmans, Julendré, Némo, Paul Paillette, Patrick, Lucien Pemjean, Jean Richepin, A. Rougé, Henri Riocreux, Aurélien Scholl, Alexandre Tennevin i Émile Zola, entre d'altres. En el primer número Lucien Pemjean publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Tingué una forta polèmica amb Jean Grave i la seva publicació Révolté; L'Autonomie Individuelle defensava que el comunisme era l'antítesi de l'anarquia i que, contràriament, l'individualisme n'era el seu corol·lari, la seva quintaessència. En sortiren nou números, l'últim el març de 1887. Georges Deherme i Charles Scaeffer fundaran posteriorment la revista La Coopération des Idées i el moviment de les «Universitats Populars».

***

Un exemplar de "L'International"

Un exemplar de L'International

- Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

***

Capçalera de "Le Pot à Colle"

Capçalera de Le Pot à Colle

- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols: «Organe corporatif mensuel», «Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6, «Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada  els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

***

Capçalera de "L'Insurgé"

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs «Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada per Émile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

***

Capçalera de "Ribelliamoci!"

Capçalera de Ribelliamoci!

- Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer i únic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

***

Capçalera de "L'Exploitée" [CIRA - Lausana]

Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana]

- Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seu òrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol «Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» –a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

***

Un moment del míting al Teatre Iris

Un moment del míting al Teatre Iris

- Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

***

Capçalera del primer número de "Liberación"

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

***

Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm, Spartakus, Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment –amb una prohibició entre març i juny de 1925– fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

***

Capçalera de "Le Réveil de l'Esclave"

Capçalera de Le Réveil de l'Esclave

- Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies –a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

***

Capçalera del número 5 de "Germinal", l'únic que es conserva

Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva

- Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

***

Capçalera de "La Voix Libertaire"

Capçalera de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire: L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic La Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

***

Capçalera del primer número d'"El Libertario"

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

El Libertario (1931-1933)

***

Portada del primer número de "Tierra Libre"

Portada del primer número de Tierra Libre

- Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

***

Diversos exemplars de "Mujeres Libres"

Diversos exemplars de Mujeres Libres

- Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos –escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones– i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de «projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

Mujeres Libres (1936-1938)

***

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

- Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el «Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

***

Capçalera de "Germinal"

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista «Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

***

Portada de "Solidaridad Proletaria"

Portada de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

***

Càrrega de "flics" contra estudiants

Càrrega de flics contra estudiants

- París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

***

Portada del número pilot de "Ruta"

Portada del número pilot de Ruta

- Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Lucie Bécu (22 de febrer de 1894)

Foto policíaca de Lucie Bécu (22 de febrer de 1894)

- Lucien Bécu: L'1 de maig de 1867 neix a La Comté (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Lucien Justin Joseph Bécu. Era fill natural de Justine Mortellet i el legitimà amb el matrimoni, celebrat el 9 de novembre de 1872 a Divion (Nord-Pas-de-Calais, França), amb Henri François Joseph Bécu, miner a Bruay-la-Buissière (Nord-Pas-de-Calais, França). S'establí a París (França), on treballà de cambrer a cafès i milità en la «Société des Égaux Révolutionnaires Antipropriétaires» (Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris). El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un «desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Paul Laumesfelt, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. L'11 de juny de 1887, en sortir, juntament amb Charles Malato i Louis Voguera, d'una reunió organitzada pel grup «L'Égalité Sociale», amb el suport de La Révolution Cosmpolite, a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), van ser agredits per un grup de reaccionaris i per repel·lir l'atac va disparar uns trets amb el seu revòlver; detinguts, Bécu i Malato van ser posats en llibertat provisional poc després, però no així Voguera per ser italià. La premsa donà una versió tergiversada del cas, versió que Bécu i Malato desmentiren en un article publicat el 17 de juny de 1887 al diari parisenc Le Cri du Peuple. Jutjat per aquests fets, el 9 de setembre de 1887 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal d'Apel·lació de París a un mes de presó, mentre que son company Luigi Voghera va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. A començament de març de 1888 va ser detingut després d'haver estat arrestat a casa del company Louis Duprat, al carrer Raincy. Segons informes policíacs, hauria participat, amb altres companys (Bidault, Brunet, Cahuzac, Cardeilhac, Despin, Lucas, Marchaldier, Quinque, Sourisseau, etc.), a començament d'abril de 1888, en l'aferrada d'uns cartells on es feia una falsa convocatòria de l'obertura d'una oficina de col·locació el 7 d'abril a la plaça de la Concorde de París i a la qual assistiren entre 400 i 500 desocupats, i també d'uns cartells signats pels Ministeri de Marina on es convocaven treballadors de la marina sense feina. La policia sospità que l'octubre de 1888 havia estat enviat pels companys de l'alimentació parisenca (Léopold Espagnac, Edouard Soudey, etc.) a la conca hullera de Verviers (Valònia) per a procurar-se d'explosius per a preparar una ona d'atemptats contra les oficines de col·locació que s'engegà al mes següent, però no va poder ser localitzat perquè havia tornat a Bèlgica. El 12 de novembre de 1888 va ser incorporat com a soldat al 110 Regiment de Línia establert a Dunkerque (Flandes del Sud), on va romandre fins el 24 de setembre de 1891. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 111 del carrer Montmartre de París amb Jeanne Montaron, que treballava fent feines a les cases, i amb qui acabà casant-se i tenint almenys dos infants. L'abril de 1892 era membre del «Cercle Anarquista Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel del carrer Aumaire. El seu nom figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia el 26 de desembre de 1893. Quan les gran agafades d'anarquistes de l'1 de gener de 1894, l'escorcoll de casa seva va ser infructuós. El 22 de febrer de 1894 el seu domicili del carrer Montmartre va ser escorcollat de bell nou pel comissari de policia de la barriada i dos agents; detingut, juntament amb altres companys (Élisée Bastard, Lucien-Pierre Lagasse, Charles Meyer i Henri-Léon Guérin), sota l'acusació d'haver posat una bomba, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 5 de març de 1894 va ser novament detingut per «associació criminal» i el 28 de març, per requeriment del jutge d'instrucció Meyer, el seu correu va ser segrestat per l'administració de correus i portat a la policia. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1894. En els anys posteriors visqué a diferents adreces. Un informe policíac de 1900 afirmava que només freqüentava les reunions anarquistes de manera intermitent. El 18 de març de 1905 la Comissió Especial militar el va llicenciar per «emmagriment». Lucien Bécu va morir el 30 de desembre de 1911 al seu domicili del número 8 del carrer Biscornet del XII Districte de París (França).

***

Pedro Luis de Gálvez

Pedro Luis de Gálvez

- Pedro Luis de Gálvez: L'1 de maig de 1882 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista Pedro Apostol María del Carmen José Luis de Gonzaga Antonio de Pedro Rafael Francisco de Paula Gregorio Ramón Felipe de la Santísima Trinidad de Gálvez López (Pedro Luis de Gálvez), que va fer servir diversos pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt religiós, i María del Carmen López Domínguez. Estudià al Seminari Conciliar de la seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'escriure una sàtira en vers contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños, però sa família va impedir que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquesta època era íntim amic de l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901 il·lustrà el llibre anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà a peu cap a París (França), on visqué la bohèmia i la pobresa. De bell nou a la Península, gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa, País Basc) amb els cercles antimonàrquics i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó –l'11 de febrer de 1905 havia participat en un míting republicà a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei «sifilític» com «el major cretí del regne». Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), encapçalà un motí i va ser encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la novel·la Existencias atormentadas i relats (En la cárcel, etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta) guanyà el primer premi del III Concurs Nacional de Contes del diari El Liberal, que li donà popularitat i amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos periòdics i revistes li demanaren col·laboració, però el treball fixe no li va motivar gaire i restà en la penúria econòmica. Després d'un temps per Portugal, on treballà pel diario O Mundo, marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia del cafè Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui tingué un fill que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal; França, a París conegué Guillaume Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano González-Pérez (Juan Gris); Bèlgica; Països Baixos; Alemanya,  a Berlín visqué de la pintura i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i Gabriele D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el príncep Guillem de Wied d'Albània contra la revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament, retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà germanòfil. En 1916 fundà a Madrid el periòdic En la Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que per la persecució policial només pogué editar el primer número. En aquesta època visqué com a negre literari, venen poesies autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes del grup «Ultra». Durant la dècada dels vint començà a estabilitzar-se. En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i comença l'edició de les seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926 organitzà una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va ser detingut en una manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant la II República espanyola la seva vida es centra més i la seva militància anarquista s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista Àngel Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prestà el seus serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi Revista. També en aquesta època col·laborà en el periòdic valencià El Pueblo, sobretot amb poemes, i en El Sindicalista. Segons alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista repressiva, el «Grup Cervantes». L'octubre de 1938 s'instal·là a València (València, País Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria represàlies.  Denunciat a Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a València i tancat a la presó madrilenya de Yeserías i després a la de Porlier. Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de «desenes» de monges, creació d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida –respongué per Ricardo Zamora Martínez i Ricardo León y Román es refugià a casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per «conspiració marxista i altres càrrecs més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier. Sa companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va casar, fou Teresa Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i José). Trobem textos seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor del Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los Contemporaneos, El Diluvio, La Esfera, Grecia, La Hoja de Parra, Hojas Selectas, El Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros, Pero Grullo, Renovación, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer (sd), Desconocidos (sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La prisión (sd), Redención (sd), La señorita bohemia (sd), La última posta (sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la Montaña (sd, amb Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en prosa (1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La cochambrosa (1906 i 2018), En la cárcel. Diario de un preso político (1906), Existencias atormentadas. Los aventureros del arte (1907), La chica del tapicero (1910), Las hembras de las Vistillas (1910), Por los que lloran. Apuntes de guerra del Rif (1910, amb Francisco Martínez), La santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat l'autor és Javier Bueno Bueno), La rosa blanca (1911), Los siete pecados capitales (1911 i 1925), La tragèdia de Don Íñigo (1911 i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego (1922), La que no supo elegir (1922), ¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico (1923), La corte del rey Assuero (1924, amb Tomás Casals Marginet), El sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El demonio de San Miguel (1926), La reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova i Álvarez Cienfuegos), Poesías seleccionadas (1927), La cazalla (1928, amb Roberto del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc. L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic seu, publicà diversos textos biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor Juan Manuel de Prada Blanco el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz, ha reivindicat la seva figura. 

Pedro Luis de Gálvez (1882-1940)

***

Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

- Eugène Dieudonné: L'1 de maig de 1884 neix a la Casa dels Socors de Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista, membre de la «Banda Bonnot», Camille Eugène Marie Dieudonné, també conegut com Aubertin. Sos pares es deien Charles Pierre Marie Dieudonné, sabater, i Cécile Aubertin. Fuster de professió, el 20 de juliol de 1907 es casà a Nancy (Lorena, França) amb la planxadora i cosidora anarquista Louise Kaiser. Va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville (Illa de França, França), on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el seu divorci de Louise Kaiser. En 1924 va ser assignat a Caiena (Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Nicola Sacco i de Bartolomeo Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. El 31 de gener de 1928 es casà al XI Distrcte de París de bell nou amb la seva anterior companya Louise Kaiser, de qui es va divorciar definitivament el 7 de desembre de 1934. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'Hospital d'Eaubonne (Illa de França, França).

***

Robert Collino, segons un gravat de Jean Lebedeff (1937)

Robert Collino, segons un gravat de Jean Lebedeff (1937)

- Robert Collino: L'1 de maig –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de maig en confondre l'acta de naixement amb la data de naixement– de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitània) el pensador anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació Baptistin Robert Collino, també conegut com Ixigrec. Sos pares es deien Eugène Albert Marie Collino, empleat d'apotecaria nascut a Torí (Piemont, Itàlia), i Marie Prévot. Cap al 1906 es va interessar per les qüestions socials i filosòfiques, i arran d'escoltar les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista individualista Jean Marestan va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie, de Libertad. A començaments dels anys 1910 va participar a la colònia llibertària de Georges Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), que va resultar un fracàs. En aquesta època va col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La Vie Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre juny de 1911 i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va instal·lar a París (França), on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents periòdics llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher i Louis Louvet; L'En-dehors, d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand Fortin; i Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de 1929, amb Soubervielle i Armand, participà en el debat «Le travail sanctifiant et l'illégalisme anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de París. El 24 de febrer de 1930 va fer la conferència «De la pratique de la sociabilité à l'ésotérisme de la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E. Armand, l'anomenada «Discussion contradictoire sur les colònies comunistes et cooperatives et certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre de 1930 la titulada «Mon point de vue du "Naturisme et de ses dérivés"», totes tres a la seu parisenca de L'En-dehors. Va redactar diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, relatives a la mort i a la raó, que publicarà més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933). En 1935 il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis Parazols Rêve à Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar el llibre Panurge au pays des machines, que és una obra de ciència ficció satírica contra el totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en 1966 per Les essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra Mundial, instal·lat a Provença (Occitània), va reprendre les seves col·laboracions es diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique, L'Homme et la Vie, Défense de l'Homme, Contre Courant, Ego, Le Monde Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris (P.-V. Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot, Lauron-Néjean, Mauricius, Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand». Pintor amateur, va especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir est-il prévisible? (1949), Absolu et compromis (1956), Le vrai Sade (1957) i Les problèmes de la cruauté (2002, pòstum). Casat, era pare d'un o dos infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 al seu domicili de Les Turquières a Torretas, a prop de Faiença (Provença, Occitània), quan preparava dues obres d'anticipació.

Robert Collino (1886-1975)

***

Patricio Redondo Moreno

Patricio Redondo Moreno

- Patricio Redondo Moreno: L'1 de maig de 1886 –algunes fonts citen 1899– neix a El Cubillo de Uceda (Guadalajara, Castella, Espanya) el pedagog anarquista i anarcosindicalista Patricio Redondo Moreno, que va fer servir el pseudònim Paco Itir. Sos pares es deien Pascual Redondo, recaptador de contribucions, regidor i empresari de guix, i Casta Moreno. Estudià el batxillerat a l'Institut Cardenal Cisneros de Guadalajara i a Madrid. En 1901 començà estudis a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid, els quals abandonà al primer any, matriculant-se posteriorment a l'Escola Normal de Magisteri d'aquesta ciutat. L'octubre de 1905 entrà com a interí a l'escola de Condemios de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya). En 1907 va fer una conferència contradictòria a les alumnes de l'Escola Normal de Mestres de l'Institut Científic Literari i Artístic «Cardenal Cisneros» de Madrid i el juny d'aquell any altra, sota el títol «Educación moral», a l'Escola Normal de Mestres d'aquella ciutat, organitzada per l'Ateneu Normalista. En 1907 col·laborà en el setmanari Flores y Abejas de Guadalajara amb articles sobre renovació pedagògica. En 1910 fou director de les escoles d'ensenyament racionalista i laic del Centre Instructiu Obrer Republicà de Cuatro Caminos de Madrid, on va fer diverses conferències. El juny de 1911 creà, amb Jesús Barbosa i altres, la Nova Institució Escolar, de la qual va ser secretari. A partir de 1912 col·laborà en el setmanari de Guadalajara La Palanca sobre temes pedagògics. En 1916 entrà com a professor especial de cal·ligrafia a escoles normals. Després de diversos intents d'oposició frustrats d'entrar com a professor d'escola, en 1920 aprovà a la Universitat de Barcelona (Catalunya) i el desembre d'aquell any entrà com a mestre a l'Escola Unitària de Puigvert (Segrià, Catalunya), on intentà aplicar les seves idees pedagògiques llibertàries, fet pel qual tingué diversos problemes amb l'administració i amb el capellà del poble. En 1925 aprovà oposicions restringides i s'integrà en el primer escalafó docent. En aquests anys formà part del grup de mestres renovadors «Batec» (Herminio Almendros Ibáñez, Salvador Ambrós, Fermí Palau, Maria Dolors Piera Llobera, José de Tapia Bujalance, Pepita Úriz Pi, etc.). En 1927 va escriure i publicar, amb José de Tapia Bujalance, la novel·leta Él y ella. L'octubre de 1930 va ser nomenat representant de la revista lleidatana Escuelas de España. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la seva participació en els preparatius de la insurrecció revolucionària de desembre de 1930 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el portà a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya), de la qual va sortir amb la proclamació de la II República espanyola. El novembre de 1931 participà en actes confederals a Agramunt (Urgell, Catalunya) i a Artesa Baix Espadà, Catalunya), i el maig de 1932 a Alguaire (Segrià, Catalunya). En aquesta època col·laborà a Lleida amb la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'aprovar en 1933 a Madrid un concurs d'oposició per a director d'escoles graduades, i després d'un temps provisional a Vilafranca del Penedès (Penedès, Catalunya), el gener de 1934 va se nomenat director de l'Escola Nacional Graduada de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), càrrec que ocupà fins a 1939. Atret per la tècnica experimental pedagògica de Célestin Freinet, en 1933 assistí a les dues conferències que aquest va fer a l'Escola d'Estiu de l'Escola Normal de la Universitat de Barcelona i aquest mateix any s'integrà en la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet (CETF). Amb José de Tapia Bujalance, fou el promotor del I Congrés de la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet («I Congrés de la Impremta a l'Escola»), celebrat el juliol de 1934 a l'Escola Normal de Lleida. El juliol de 1934 també intervingué en un míting cultural celebrat al Teatre Comtal de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i va difondre la tècnica Freinet a l'Escola d'Estiu celebrada a Barcelona. L'estiu de 1934 assistí, amb altres mestres, al Congrés de la Cooperativa d'Ensenyament Laic (CEL) celebrada a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on aprengueren les tècniques Freinet del grup francès. Defensor de la pedagogia llibertària, però alhora de l'escola pública, en 1934 mantingué una polèmica amb un mestre d'escola anarquista a les pàgines d'Acracia. En 1935 col·laborà en la revista Cooperación, editada per la CETF. El 10 de juliol de 1935 va ser detingut després d'escorcollar el seu domicili i trobar una pistola per a la qual no tenia llicència i va ser tancat a la Presó Model de Barcelona; jutjat per «propaganda extremista i tinença il·lícita d'armes», va ser absolt, però no va poder assistir al II Congrés de la Tècnica Freinet, que es va celebrar a Osca (Aragó, Espanya) quan era a la presó. En aquests anys va estar afiliat a la Federació Local de Sindicats de la CNT, on va proposar estratègies pedagògiques. El gener de 1937 intervingué en actes públics confederals i va fer conferències radiofòniques. Durant la Guerra Civil col·laborà en el Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú, a més d'altres publicacions (¡¡Campo!!, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). Crític en un principi amb Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de Catalunya, posteriorment s'hi integrà, presidint a partir del 26 d'agost  de 1936, amb Artur Planas Masdeu, la Delegació Comarcal a Vilanova i la Geltrú. Entre desembre de 1936 i juny de 1937 fou conseller mestre del Consell Nacional d'Assistència Social del Ministeri de Sanitat i Assistència Social encapçalat per Frederica Montseny Mañé. Després d'acabar la seva gestió política va reconèixer que el seu lloc era l'aula i no el despatx. En aquesta època col·laborà en L'Éducateur Prolétarien. El gener de 1938, l'Escola Graduada Núm. 1 de Vilanova i la Geltrú que dirigia va ser declarada oficialment Escola d'Assaig amb Tècnica Freinet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de passar per refugis de Grenoble i d'Arcaishon, va ser acollit al domicili de Célestin Freinet. El 19 de juny de 1940 embarcà a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vaixell Cuba cap a la República Dominicana, però finalment el dictador Rafael Leónidas Trujillo Molina va negar l'entrada al país als nou-cents exiliats i a bord del Saint Domingue partí des de Fort-de-France (Martinica) cap a Puerto México (actual Coatzacoalcos, Veracruz, Mèxic), on va desembarcar el 26 de juliol de 1940. Acollit pel govern mexicà, amb altres exiliats, s'establí a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), on es dedicà a ensenyar als infants del carrer, la majoria indígenes, a l'ombra d'un mango, mentre rebia suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1941 va ser contractat per l'Escola Secundària per Cooperació de San Andrés Tuxla, alhora que llogà un local i adquirí una premsa, creant l'anomenada «Escola Experimental Freinet», la primera a Amèrica, que ensenyà de manera gratuïta infants i adults. En 1944 aconseguí que el govern mexicà reconegués oficialment la pedagogia Freinet i en 1948 l'Estat mexicà assumí la retribució del professorat de les escoles que havia creat. En 1948, a més d'establir una regular relació epistolar i de documentació amb Célestin Freinet, publicà nombrosos quaderns pedagògics (Alba, Mexicanitos, Mi afán,  Nacú, Tonatiuh, Xóchitl, etc.) i assistí al Congrés Freinet celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Es dedicà a formar ajudants (Hermila de la Cera, Julio i Eulogio Chigo, Emilio i Norma Turrent de López, etc.), que completaren els seus estudis a l'Institut Federal de Capacitació. Acabà moderant les seves posicions polítiques i entre el 2 i el 4 de novembre 1951 intervingué en la Congrés Espanyol de la Pau celebrat a la Ciutat de Mèxic. El setembre de 1952 signà com a «antic dirigent de la CNT» el manifest «Por la amnistia de los presos antifranquistas». En 1954 va ser convidat per l'Institut Nacional Indigenista (INI) per aplicar els seus mètodes pedagògics al Centre Coordinador Indigenista Tzetzal-Tzotzil de Chiapas. En 1960 es matriculà a l'Escola de Pedagogia de la Universitat de Xalapa (Veracruz, Mèxic), on obtingué el títol de Mestre en Pedagogia després de presentar la seva tesi sobre la Tècnica Freinet. En 1965, ja amb la nacionalitat mexicana, visità Espanya. Malalt, Patricio Redondo Moreno va morir el 31 de març de 1967 a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), el seu enterrament va ser multitudinari i va ser declarat «fill adoptiu» de la ciutat. L'11 d'octubre de 1969 s'inaugurà el nou edifici de l'Escola Experimental Freinet que encara perdura. En 1974, editat per Ramon Costa Jou, es publicaren la seva tesi i els seus escrits biogràfics sota el títol Patricio Redondo y la técnica Freinet, i en 2015 Daniel Suárez de la Cera publicà Relatos. Patricio y su escuela experimental Freinet. Un auditori municipal de San Andrés Tuxla porta el seu nom i les seves escoles actualment continuen en actiu.

Patricio Redondo Moreno (1886-1967)

***

Necrològica d'Antonio López Sánchez aparegueda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de gener de 1977

Necrològica d'Antonio López Sánchez aparegueda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de gener de 1977

- Antonio López Sánchez: L'1 de maig de 1897 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio López Sánchez. Sos pares es deien Francisco López Sánchez, jornaler, i María Belén Sánchez Sánchez. Quan era un infant s'instal·là amb sa família al Poblenou de Barcelona (Catalunya). Posteriorment milità en el Sindicat del Metall i en el Sindicat Fabril (Ram de l'Aigua) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Participà en la reorganització de la CNT. Milità a Roanne (Forêz, Arpitània), on fou secretari de la Federació Local de la CNT, i des de 1971 a Marinhana. Sa companya fou Antonia María Abadías. Malalt durant anys, Antonio López Sánchez va morir el 3 de desembre de 1976 al seu domicili de Marinhana (Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de José Marco Mercadal apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juliol de 1987

Necrològica de José Marco Mercadal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juliol de 1987

- José Marco Mercadal: L'1 de maig de 1901 neix a Blesa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Marco Mercadal –el segon llinat a vegades citat erròniament Marcadal. Sos pares es deien Saturnino Marco i Amalia Mercadal. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà de taxista per a l'empresa «David» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna Durruti» com a xofer d'aquesta i de José Manzana Vivó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà en diverses obres de l'Électricité de France (EDF, Electricitat de França) a diversos pantans (Gnioure, Ussat-les-Bains, Aston). En aquesta època es pogué reunir amb sa companya, Casimira Guillén, i família. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània). José Marco Mercadal va morir el 22 d'abril de 1987 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània); incinerat, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Sabart (Tarascon, Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de novembre de 1990

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de novembre de 1990

- Julio López: L'1 de maig –algunes fonts citen erròniament el 2 de maig de 1904 neix a O Páramo (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat erròniament com Juan López. Era fill natural de Flora López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Lucia Ruiz. Julio López va morir el 10 de setembre de 1990 a Senon (Aquitània, Occitània).

***

Joaquim Penina Sucarrats

Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Prudenci Pey Xandri. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

Aquilino Baragaño Montes

Aquilino Baragaño Montes

- Aquilino Baragaño Montes: L'1 de maig de 1910 neix a Candanéu (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquilino Baragaño Montes, conegut com Quilinín i El Ruiseñor de Lada, a causa de la bona veu per al cant. Son pare, Crisanto Baragaño Fernández, es casà amb Francisca Montes Miranda, amb qui tingué cinc infants (José, Reinerio, Aquilino, Orive i Nuncia), i d'un segon matrimoni, amb Pilara, tingué cinc infants més (Honorino, Eudosia, Secundino, Elena i Zulima). Estudià a les escoles de Peñarrubia (Langreo, Astúries, Espanya) i començà a cantar a l'Orfeó de Mieres. Emigrà a l'Argentina, on arribà el 7 d'octubre de 1929 al port de Buenos Aires a bord del Monte Cervantes, però sembla que aviat retornà a Astúries. El 24 de desembre de 1935 començà a treballar d'aprenent de miner al «Pozo Fondón» de l'empresa «Duro Felguera» a Sama (Langreo, Astúries, Espanya); l'1 de gener de 1930 passà a ajudant de picador i, finalment, l'1 de novembre de 1933 a picador. Afiliat a la Federació Local de Langreo de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en revoltes mineres i en la Revolució de 1934. Es casà amb Asunción Espina i la parella s'establí a Lada (Langreo, Astúries, Espanya), on nasqueren ses dues filles. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt a les casernes de la Guàrdia Civil de Sama i de La Felguera i el 21 d'agost en els atacs a les casernes de Gijón (Astúries, Espanya). L'1 de setembre de 1936 s'allistà oficialment en la Companyia «Amanecer» del «Batalló X», d'Higinio Carrocera Mortera, unitat de voluntaris de la CNT de la zona i d'evadits de Lleó, que posteriorment prengué el nom de «Batalló Carrocera Núm. 210». Caporal després de la militarització de les milícies, en un combat el 21 de març de 1937 a la muntanya Folgueras, a la zona de Quintoños, va caure greument ferit al cap. Capturat pels feixistes, Aquilino Baragaño Montes  va ser portat a Cornellana (Salas, Astúries, Espanya) i després a l'Hospital Militar de Salas, segurament amb la intenció d'interrogar-lo, on va morir el 22 de març de 1937. Va ser enterrat a La Barrosa de Godán (Salas, Astúries, Espanya). El 2 de juliol de 1959 el seu cos va ser desenterrat i, sense demanar permís a sa família, que s'havia establert a Catalunya fugint de la repressió, van ser enterrats al Valle de los Caídos (Serra de Guadarrama, San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya) sota el número 10.032, al columbari 2.135. Sa família mai no va tenir coneixement d'on es trobava el cadàver. Després de ser localitzats les restes pels seus néts, i després de 10 anys de demandes a diverses institucions, entre elles el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i l'ONU, el novembre de 2019 el consell d'administració del Patrimoni Nacional autoritzà l'exhumació de les restes mortals de 31 combatents antifeixistes inhumats sense l'autorització de les respectives famílies al Valle de los Caídos.

Aquilino Baragaño Montes (1910-1937)

***

Libero Roncoroni

Libero Roncoroni

- Libero Roncoroni: L'1 de maig de 1910 neix a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista i lluitador antifeixista Libero Roncoroni, citat a vegades com Liberto Roncoroni. Sos pares es deien Saverio Roncoroni, militant anarquista, i després socialista, propietari d'una botiga de delicadeses a Brussel·les (Bèlgica), i Eugenia Panozzo. L'octubre de 1936 marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià voluntari en el Batalló Francobelga de la XIII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Destinat al front de Madrid com a oficial, posteriorment passà a la XIV Brigada. El 13 de gener de 1937 va ser ferit greument a Majadahonda (Madrid, Castella, Espanya). Libero Roncoroni va morir el 29 de març de 1937 a l'Hospital de Sang de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri madrileny de Fuencarral. Algunes fonts el citen com a comunista.

Libero Roncoroni (1910-1937)

***

Gabriel Neira Espejo

Gabriel Neira Espejo

- Gabriel Neira Espejo: L'1 de maig de 1913 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Sos pares es deien Francisco Neira i María Josefa Espejo. Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de  la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània), població on residia. Sa companya fou María Encarnación Martínez Rubio, amb qui tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble de La Tronche (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca.

Gabriel Neira Espejo (1913-1988)

***

Francesc Roldan Almagro

Francesc Roldan Almagro

- Francesc Roldan Almagro: L'1 de maig de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Roldan Almagro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 s'instal·là a Drancy (Illa de França, França). Administrà la llibreria de la CNT de París (França) i participà en l'enviament de la premsa confederal des de la impremta de Gondoles de Choisy-Le-Roy (Illa de França, França). Aficionat a la poesia, col·laborà en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Terra Lliure. Francesc Roldan Almagro va morir el 12 de març de 2010 a l'Hospital Europeu «La Roseraie» d'Aubervilliers (Illa de França, França).

***

Necrològica de Victoriano Martínez Rusas apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 4 d'octubre de 1988

Necrològica de Victoriano Martínez Rusás apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 d'octubre de 1988

- Victoriano Martínez Rusás: L'1 de maig de 1921 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Victoriano Tomás Martínez Rusás, conegut com Tianet. Era fill de Tomás Martínez Viruete, militant del Sindicat de la Pell de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Dolores Rusás Cuté. Vivia a «Els 40 pisos», edifici modernista del barri del Gorg de Badalona. De molt jove s'adherí a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Pell de la CNT. Cap el 1937 va ser mobilitzat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb la qual, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers. En sortir dels camps s'instal·là a Peliçana, on establí amb Ana Castro una família de quatre infants (Violeta, J. Tomás, Federico i Roberto). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Peliçana de la CNT, de la qual va ser secretari durant les dècades setanta i vuitanta. Victoriano Martínez Rusás va morir el 22 de juliol de 1988 al seu domicili de Peliçana (Provença, Occitània).

***

Paul Chenard (esquerra) amb Thierry (París, anys vuitanta)

Paul Chenard (esquerra) amb Thierry (París, anys vuitanta)

- Paul Chenard: L'1 de maig de 1932 neix a Redon (Bro Gwened, Bretanya) el propagandista anarcoindividualista Paul Ernest Chenard –també signà com Chaul Chenille, Pol Chenille, Pol Chenard o Paulo Chenard–, conegut simplement com Polo. Fill d'una família anarquista; son padrí va ser un blanquista que es passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard père, cofundador de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i col·laborador de Le Monde Libertaire, i sa mare es deia Alphonse Marie Bougouin. Paul Chenard milità en el grup del XIV Districte de París de la Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de Metal·lúrgics de Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el pseudònim de Le Père Peinard col·laborà regularment en Le Monde Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du Père Peinard» de Radio Libertaire de París. En 1969 s'encarregà de l'edició de La morale anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a París l'únic número de Fais pas le zouve! Journal antimilitariste unique et gratuït, à distribuer, à comenter et à afficher, òrgan del Grup Llibertari «Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat per «propaganda antimilitarista i crida a la deserció». Trobem articles seus en L'Insurgé, L'Organisation Libertaire, La Rue, entre d'altres. També col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans du Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista anarquista tintat de sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juny de 1993 a la Residència Neyret de Ceton (Baixa Normandia, França), fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència de nombrosos companys.

Paul Chenard (1932-1993)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Gabriel Cabot

Foto policíaca de Gabriel Cabot

- Gabriel Cabot: L'1 de maig de 1918 mor a l'Hospital Pitié Salpêtriere de París (França) l'anarquista individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument. Havia nascut el 22 de setembre de 1859 a Charolles (Borgonya, França). Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard –Charles Malato deia que era fruit d'una «relació adúltera». Va créixer a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França), on aprengué l'ofici d'ebenista, encara que després es va fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira paterna, s'integrà en un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de 1886 i finals de desembre de 1887 treballà de tipògraf a l'Impremta Nacional de París (França), data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la feina. Després fou gerent d'una impremta, situada al número 62 del carrer Marais de París. Més tard s'encarregà de la impremta, al número 33 del carrer Trois-Bornes, on s'estampà La Révolte de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el material pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i que subministrava els fons necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del «Comitè de Socors a les Famílies i Detinguts Polítics», el secretari del qual era Benoît Morel. En aquesta època va difondre el fullet La défense et le procés de Pini i vivia al número 145 del passeig Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí diversos manifests abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del «Cercle Anarquista Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer Clignancourt. Participà en la preparació, i assistí, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de París. El 22 de setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell abstencionista a la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29 d'octubre de 1889 participà en una reunió celebrada al número 13 del carrer Clignancourt per a organitzar els actes del «Primer de Maig» i la impremta del carrer Trois-Bornes redoblà l'activitat, contractant quatre componedors més dels habituals, per a realitzar diferents cartells relatius al «Primer de Maig», com ara el manifest «Vive la Grève Générale. Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat pel grup «La Revanche des Mineurs» i atribuïda la seva redacció a Joseph Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats», la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la seva impremta i va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir cartells, pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del delicte de «provocació de militars a la desobediència» i d'«incitació a l'assassinat i al pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juny de 1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió sobre la detenció de militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage, al número 29 del carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet, Milet, Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per apallissar els redactors d'un article on s'acusava els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren destrossats. Es declarava «individualista» en una època en la qual encara no s'havia plantejat el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet. Després de l'ona de detencions del «Primer de Maig» La Révolte decidí estampar el periòdic en altra impremta. Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890 cosignà, juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis Duffour, Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortelier), una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda en 31 d'agost de 1890 en el periòdic Le Révolté. Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de Saint-Étienne», arran de la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles Malato. En sortir de la presó muntà una nova impremta la número 49 del carrer Maronites, on es van imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891 va ser processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat quatre anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala Gros-Boeuf, al carrer Greneta, a la primera reunió del grup «Les Peinards». Com molts altres anarquistes, de París i d'arreu França, va ser detingut preventivament el 22 d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer de Maig». L'estiu de 1892, amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer difusió del manifest «Fête du 14 juillet», que hauria rebut del grup «L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra). Entre desembre de 1893 i febrer de 1894 col·laborà en La Revue Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en l'escorcoll de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En aquesta època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva companya, al número 12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en el periòdic individualista La Renaissance, editat, molt provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre desembre de 1895 i juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article contra el comunisme en el periòdic L'Esprit d'Iniciative, també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un grup individualista que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès, Alexandre Katsner, Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era col·laborador habitual del periòdic individualista L'Homme, fundat per Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va ser definit per Henri Zisly en Le Semeur, durant el període d'entreguerres, com a «individualista burgès». El seu últim domicili va ser al carrer Élisée Reclus de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Gabriel Cabot va morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié Salpêtriere de París (França).

***

Foto policíaca d'Émile Fournier (13 de març de 1894)

Foto policíaca d'Émile Fournier (13 de març de 1894)

- Émile Fournier: L'1 de maig de 1919 mor a París (França) l'anarquista Émile Christophe Fournier. Havia nascut el 25 de juliol de 1867 a Chantaud (Sent Marçau de la Vavetz, Llemosí, Occitània). Era fill de Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i d'Élisabeth Nicolas. Serraller de professió, milità en el moviment anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 2 de desembre de 1890 es casà a Levallois-Perret amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Marché. El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 116 del carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat d'«associació criminal i de robatori», el 14 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella època vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897 enviudà de la seva primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII Districte de París amb la brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta època i fins el seu final visqué al número 9 del carrer Moreau. Émile Fournier va morir l'1 de maig de 1919 al seu domicili del XII Districte de París (França).

Émile Fournier (1867-1919)

***

Necrològica de Louis Pelaud apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 8 de maig de 1936

Necrològica de Louis Pelaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pelaud: L'1 de maig de 1936 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pelaud. Havia nascut el 23 de febrer de 1870 a Avinyó (Provença, Occitània). Sos pares es deien François Isidore Pelaud, sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. Louis Pelaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

José Alberola poc abans de ser assassinat

José Alberola poc abans de ser assassinat

- José Alberola Navarro: L'1 de maig de 1967 és assassinat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Havia nascut el 5 de juny de 1895 a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Celedonio Alberola Villas i Manuela Navarro García. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins que fou assassinat. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937).

José Alberola Navarro (1895-1967)

***

Necrològica de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de desembre de 1973

Necrològica de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

- Francisco Arruego Dubon: L'1 de maig de 1973 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Havia nascut el 7 de juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1905– a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego Duvon va morir de càncer l'1 de maig de 1973 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Adriago Botelho (ca. 1970)

Adriago Botelho (ca. 1970)

- Adriano Botelho: L'1 de maig de 1983 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. Havia nascut el 12 de setembre de 1892 a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal). En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

Adriano Botelho (1892-1983)

***

Joan Pujalte Berenguer

Joan Pujalte Berenguer

- Joan Pujalte Berenguer: L'1 de maig de 1990 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Havia nascut el 15 de febrer de 1906 a Benimarfull (Comtat, País Valencià). Sos pares es deien Joan Pujalte i Francesca Berenguer. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al barri barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de Valentín Obac Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la Revolució, participà especialment en la col·lectivització de les «Indústries Ibèria» de sucre, de les quals va ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació va ser reclòs en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en 1942 retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina. Durant els anys seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui tingué un fill, Arístides Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una llarga malaltia l'1 de maig de 1990 a la Ciutat Sanitària Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). 

Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)

***

Henri Michelet

Henri Michelet

- Henri Michelet: L'1 de maig de 2014 mor a La Ménitré (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari. Havia nascut el 20 de març de 1906 a Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira, França). Henri Léon Michelet, conegut com Zoulou. Sos pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora. Després de fer estudis primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer. El 22 de setembre de 1928 es casà amb Madeleine Perrichet i la parella no tingué descendència. A finals dels anys trenta vivia al barri de La Lignery de Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé (País del Loira, França), adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet pel qual va ser fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia de gener de 1939 se'l definia com a «perillós» i «militant molt actiu de la CGTSR». En aquesta època fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de la CGTSR. Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà l'evasió en dues ocasions. Henri Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de jubilats de La Ménitré (País del Loira, França). Son germà Marcel també fou militant de la CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.

Henri Michelet (1906-2014)

---

[30/04]

Anarcoefemèrides

[02/05]

Escriu-nos


Actualització: 25-07-23